L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Papa, no corris!

Deixa un comentari

Han entrat en vigor les noves mesures per collar la bèstia que tot
conductor porta a dins: tots a la garjola! Hi haurà prou garjoles, però?
Perquè les estadístiques diuen que corren un munt impressionant de cotxes
menats per conductors que no tenen permís, perquè l’han perdut pel sistema
de punts o perquè no n’han tingut mai, i uns quants més que ho fan
sense assegurança…, fets que deuen voler dir que la gent es passa les
amenaces o advertències de la llei per l’engonal…

I tampoc hi ajuden gaire les incongruències de les mateixes lleis:
els càstigs desproporcionats -que fan créixer la creença popular que
darrera seu només hi ha afany recaptador per part del Monstre de les
Galetes vestit de mosso d'esquadra-, que determinades transgressions
siguin objecte de càstig i altres igual de greus no, que s'implantin
mesures sense consens entre els tècnics i els responsables de trànsit
-com la famosa limitació a 80 km/h a tota la rodalia de Barcelona,
discutida pel RACC-, les
incoherències i el desgavell de tot el sistema de senyalització de
carrers i carreteres, que desorienta, desinforma i resulta perillós;
les mateixes carreteres, moltes d'elles de traçat i asfaltat
deficients...; i la sensació tan irritant que l'Administració només té
nassos de ficar-se amb el mès dèbil, que és el conductor -un temerari i
un inconscient que acaba sempre tenint la culpa de tot-, i que en canvi
no en té per molestar els fabricants, collada com està de peus i mans
per haver posat ella mateixa en un pedestal, això és, al capdamunt de
la piràmide productiva, la indústria automobilística, que és, amb la de
la construcció, una de les potes del sistema, un dels motors de la
societat: sense elles tot es pararia, i tots plegats arribaríem al
col·lapse... I així ens va, a remolc d'aquest xantatge: o ells o el
caos.

El conductor és un perill en potència, d’acord, i els cotxes són unes màquines d’una potència descomunal, que aquell ha de saber dominar. A partir d’aquí, benvingudes siguin les mesures destinades a la seguretat del mateix automobilista i de la resta d’usuaris de la via pública. Però que l’administració no s’espolsi les puces de sobre, que alguna responsabilitat deu tenir quan les coses no funcionen correctament. Darrera l’excés de velocitat pot haver-hi un personatge estúpid a qui li agradi córrer pel ximple plaer d’anar al límit, ell i la màquina, sí; però la majoria va de pressa perquè el sistema laboral
ens obliga a tots a treure el fetge per la boca, i en la manera de funcionar l’economia bé hi deuen tenir alguna responsabilitat la política
i les mesures de política econòmica dels governs, no? Una altra cosa és
que se’ls escapi de les mans i no se’n surtin. Si és així, s’ho haurien
de fer mirar, però cap govern és procliu a reconèixer la pròpìa
impotència…, és més fàcil encolomar el mort al poble, que hi té una
llarga pràctica, i una capa més o menys gruixuda de pell morta. I qui
dia passa, any empeny.
I després hi ha l’altre costat, una altra mena d’infractor: el que està més enllà de la llei, el de la prepotència, l’excés propiciat per la seguretat
que dóna saber-se impune, i poder passar-se la llei pel folre de l’armilla pel pur plaer de la transgressió…






...I pensar que la vida és tan fràgil que pot arribar a dependre només de tenir
o no la sort de no topar amb un parell de carallots com aquests que només els
importa apujar fins a les orelles el seu nivell d'adrenalina...!
Aquesta propera nit és la de Cap d'Any. Creuem els dits i esperem que tots els
mindundis que sortiran de festa tornin a casa seva sans i estalvis... La realitat
sovint supera la ficció, com diuen al final d'aquesta increïble pel·lícula [i com
ronca, el motor del Porsche!...], és cert, però també ho és que la realitat pot
arribar a ser molt dura, després d'un pinyo... Val la pena pensar-hi un segon,
abans de posar-se en marxa.
Bona entrada d'any. I que el 2008 ens sigui propici!

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 31 de desembre de 2007 per mininu

Cançó de capvespre

Deixa un comentari

El rellotge, al blanc mur,
diu com se’n va la tarda.
S’encalma un vent suau
pels camins del capvespre…


[Salvador Espriu, Cançons de la roda del temps]

When the evening falls and the daylight is fading,

from within me calls - could it be I am sleeping?
For a moment I stray, then it holds me completely.
close to home - I cannot say.
close to home feeling so far away.
As I walk there before me a shadow
from another world, where no other can follow.
carry me to my own, to where I can cross over...
close to home - I cannot say.
close to home feeling so far away.
Forever searching; never right, I am lost
in oceans of night. Forever
hoping I can find memories.
those memories I left behind.
Even though I leave will I go on believing
that this time is real - am I lost in this feeling?
like a child passing through, never knowing the reason.
I am home - I know the way.
I am home - feeling oh, so far away.

[Enya, Evening falls]

Podran dir que és una bleda avorrida, que té una pinta de monja secularitzada que no es pot aguantar, que abusa de treure el seu careto per totes les caràtules de tots els discos i vídeos que enregistra, que ja cansa amb tant de rotllo místic…, fins i tot que a vegades és d’un hortera que tomba d’esquena, que explota la veta new vawe fins a l’esgotament…., podran dir-ne el que vulgueu, d’ella. Però la veritat és que canta com els àngels, i que tot i que la seva producció discogràfica és majoritàriament en anglès, també té peces cantades en gaèlic, la seva llengua materna, la llengua d’Irlanda, l’Illa Maragda, el seu país natal.
Ser universal sí, però des de l’univers local: no era Salvador Dalí que ho deia? Hi ha qui, a casa nostra, es pensa que la frase, igual que la barretina i les espardenyes amb les quals es passejava per Nova York, no és més que una altra de les boutades del geni de Portlligat…
Si el món ha de ser algun dia alguna cosa més que una enorme tifa uniforme i monocolor, haurà d’apendre a escoltar totes les veus, també les dels petits pobles que diuen les coses sense cridar, que parlen en comptes de bramar, que canten en la llengua dels seus avantpassats…

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 30 de desembre de 2007 per mininu

Del País Valencià a la “Congregació Valenciana”: anada i tornada

Deixa un comentari

"Hi havia [a València] dues classes d’intel·lectuals: els centralistes i els valencianistes. Els primers eren una còpia horripilant de Garcia Sanchiz -que ja és dir. Eren uns personatges ficticis, inexplicables, sense cap arrel. Els altres no tenien cap forma de ficció, eren gent arrelada, vinculats i coneixedors del país. Aquests m’agradaven. Els altres, els conec tan bé!…
"(…) Pel que fa referència a mi, sempre m’hi he trobat com a casa; hi he passat sense cap dificultat; hi he après moltes coses, de la meva més gran conveniència personal. He conegut i tractat molts valencians, de Blasco Ibáñez a Soriano, de Vilallonga a Reig, de Samper als germans Noguera, de Lluís Lucía a García Guijarro; de Martínez Ferrando, tan modest i cordial i intel·ligent, a la seva contrafigura, García Sanchiz, real i pronunciat; del fill del senyor Llorente a Duran i Tortajada; de Fuster a Ventura i de tants poetes, escriptors, pintors i escultors que he conegut en el País Valencià, els noms dels quals ja no tinc memòria per a recordar, sense oblidar Raimon, el gran agitador del cant, a la casa del qual m’hostatjaren a Xàtiva…
"A mi em sembla, després del ferment que s’ha escampat aquí, que haurien d’haver vingut persones més constructives, d’una consideració més sòlida, més decisiva i adaptada. Això no s’ha fet, tot i que el decantament de València és extraordinari. En definitiva, del que es tracta és de crear, entre aquests dos països, una amistat, una curiositat, un afecte. Desgraciadament, no s’ha creat. S’ha de rompre aquesta muralla de fredor i d’indiferència, creada i mantinguda pel centralisme peninsular, en termes que en determinats moments és d’un frenesí hiperbòlic i ridícul. L’única cosa que té realment Catalunya és València, com l’única cosa que té plantejada València és l’anomenat Principat -si volen mantenir la personalitat. L’amistat, la unió, els interessos podrien crear un fenomen històric important. La indiferència, per no dir la contrarietat, no crearà més que la inanitat. Seria per mi agradable que les persones de bon sentit pensessin en aquestes coses. I que hi pensessin més enllà de la consanguinitat, de la llengua, de la història, de la manera d’ésser i de viure, que en definitiva és igual".

[Josep Pla, "Hem d’acostar-nos més a València", dins Direcció Lisboa, volum 28è de l’Obra Completa, Edicions Destino]

Aquestes ratlles que he transcrit aquí dalt les va escriure l’homenot de Palafrugell arran d’una estada que va fer a la ciutat del Túria el 1953, de camí cap a Lisboa, com diu el títol del llibre citat. Faltaven encara quasi deu anys perquè en Joan Fuster i Ortells publiqués l’assaig Nosaltres, els valencians, obra de referència per entendre una mica què ha passat al país valencià que, com en un conte de Dickens, li hagin anat sorgint l’un rere l’altre personatges sinistres que han buscat sempre la manera de mantenir-lo allunyat del seu germà bessó que viu més al nord. En Fuster diu que un problema que han tingut històricament els valencians és que no han disposat d’una burgesia que els hagi aglutinat com a poble, que hagi apostat pel país, cosa que sí que va passar al Principat, gràcies a la seva industrialització. En tot cas, l’alt funcionariat, connectat amb el centre peninsular i al seu servei, i el clero, obsessionat amb la "triple unitat" política, lingüística i religiosa (en aquest ordre, segurament), no li han anat pas a favor, precisament (i dels militars, no cal dir-ne res). I tampoc aquesta classe política de mig pèl, que sempre ha fet la gara-gara al poder central amb una mà mentre amb l’altra no ha parat de repartir garrotades de menyspreu envers el seu propi país i les seves manifestacions, una cosa que no ha pas cessat, sinó que s’ha accelerat amb l’adveniment de la gloriosa Transició, amb els Abril Martorell (inventor de l’expressió de camuflatge "Comunitat Valenciana"), el blaver per antonomàsia González Lizondo, entre els antics -que Déu els tingui a la glòria-, i Eduardo Zaplana (primer president del PP després de la llastimosa etapa socialista), i sobretot la parella de fet Rita Barberà-Francisco Camps, que van llançats com una locomotora cap a la plena castellanització del País Valencià, convertit per ells en una congregació de votants que mantenen distrets i regats amb una espaterrant política d’aparador, ‘d’un frenesí hiperbòlic i ridícul", farcida de macrofastos (i de macrourbanitzacions) que semblaria destinada a apujar l’autoestima dels valencians, si no fos per certs "detalls" reveladors que ho desmenteixen, com l’anorreament de la llengua pròpia i la insistència malaltissa a tallar tots els vincles de paisanatge i de veïnatge amb els catalans del nord.
Fa poc vam estar a València, a la Fira Orprotec, una de les més importants del sector que se celebren al sud d’Europa, i en una de les guies de la ciutat que ens va caure a les mans s’hi llegia, en castellà, que "como ciudad histórica y preocupada por defender su patrimonio cultural [?], Valencia ofrece a sus visitantes una amplia oferta museística que abarca todas las especialidades y todas las edades", i entre l’àmplia oferta incloïa "el Museo de Bellas Artes, que ocupa las estancias del palacio de San Pío V y que está considerado como la segunda pinacoteca nacional tras el Museo del Prado de Madrid": les referències són clares, meridianes, i la falta de referències encara més: cap ni una sobre el passat i el present del patrimoni català, ni un mot sobre la història comuna, ni una paraula en valencià…, això en una ciutat preocupada per defensar el seu patrimoni cultural!… De quin patrimoni parlen, doncs?, i sobretot: de qui el defensen?
El que un pensa, al capdavall, davant aquesta relació que hauria de ser fluida i natural i que, molt contràriament, ha de suportar tota mena d’intrusos, és que allò que en deien la Reconquesta de la península, la guerra contra el domini dels musulmans, per la banda catalana va acabar amb l’ocupació per Jaume I del que després seria el Regne de València, però per la banda castellana no solament no va parar, sinó que encara continua a dia d’avui, i ara en sentit contrari: de sud a nord. Fins quan durarà, l’intent? Es frenarà? Farà marxa enrere, si algun dia el PP i adlàters perden el poder? Hi haurà viatge de tornada? Es retrobaran algun dia els germans bessons? Deixarà d’emprenyar-los i esgarriar-los la madrastra castellana? El sentit dels temps sembla que hauria de donar a aquestes preguntes una resposta afirmativa. Però és que Espanya, a pesar de totes les aparences de modernitat amb què es vesteix, no sembla pas que hagi sortit encara mentalment del temps de les conquestes i reconquestes i de les croades medievals.

[Il·lustració: el Dúo Dinámico de la Congregación Valenciana, el president Francisco Camps i l’alcaldessa Rita Barberà, ocupats en el seu penúltim xou: la construcció del circuit urbà de Fórmula 1. En el moment d’escriure aquestes ratlles ja es troben de ple en un nou entreteniment: la projecció i erecció del nou estadi de Mestalla, per al qual la superbatllessa de València ja ha demanat tanda perquè sigui la seu d’una final de la Champions. The show must go on… (Foto: www.publico.es)]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 28 de desembre de 2007 per mininu

el Partit Sense Crosta hi diu la seva…

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En cierto contubernio de difícil localización, semiclandestino, las testas pensantes del PSC, analizando la posible incidencia del cierre de los repetidores de Televisió de Catalunya (TV3, canal 33 i canal 3/24) en la Congregación Valenciana en lo que se refiere a las perspectivas de crecimiento de la costra federalista…]

-¿… y no hubiera o hubiese sido mejor, desde el punto de vista federalista, potenciar el intercambio TV3-Canal 9?

-¿Y POR QUÉ NO TE CALLAS?!!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 22 de desembre de 2007 per mininu

El Tricicle no diu ni piu

Deixa un comentari
Translation (traducción):

[El Tricicle de la Plaça de Sant Jaume, famoso grupo de mimo (teatro sin palabras), de bolos por tierras de la Congregación Valenciana, aprendiendo unos truquillos de magia del extenso repertorio de la no menos famosa troupe de los Pepe’s Brothers, en este caso el llamado “truc del peltruc a la Carrasqueta”]

—Atentos, ojo al parche… ¿Verdad que aquí teníamos unos bonitos repetidores de TV3?… ALEHOOP!! ¡PUES YA NO ESTÁN!

—OOOOOOH!!
—EEEEEEEEEH!!!
—AAAAAAAAAH!!!!!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 21 de desembre de 2007 per mininu

L’honorable Tresserras, erra que erraràs

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En algún lugar entre Santa Fe y Dura Realidad, hallamos al conseller JM Treserras considerando, estupefacto, el concepto “reciprocacidad”: exquisita buena educación (la suya de él) a cambio de exquisita butifarra (la suya de ellos)…]

-(… y a 300.000 € el quilo, que se la cobran!)

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 20 de desembre de 2007 per mininu

Atenció, plaça de Sant Jaume: un, dos, tres… acció!

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[El Molt Honorable President José Montilla en su despacho de la Plaça Sant Jaume de Barcelona, en plena y frenética actividad, haciendo manos y mangas en pos de la comunicación televisiva fluida y sin interferencias innecesarias entre el Principado de Cataluña y la Congregación Valenciana]

-……………………… (*)

(*) -Hechos, y no palabras.

[Nota facilitada por el Servicio de Traducción, Interpretación, Desciframiento y/o Desencriptaje de este blog]

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 19 de desembre de 2007 per mininu

Clos: clausurat

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En su despacho de los Madriles, el ministro de Justicia o/e Industria, Joan Clos Matheu, trabajando de firme para deshacer un horroroso malentendido en relación con las frecuencias de emisión de los distintos canales de televisión en la Congregación Valenciana]

-…Y con sin pausa alguna!

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 18 de desembre de 2007 per mininu

El Costa aguanta l?embat del Basmi Akasvayu a Reus

Deixa un comentari

El Costa Daurada i el Basmi Akasvayu van certificar dissabte passat al domicili del primer, al Pavelló Olímpic de Reus, que els partits entre aquests dos equips s’han convertit en un dels xocs més interessants de la Lliga de bàsquet en cadira de rodes de Primera divisió, i que amb ells a la pista l’espectacle està assegurat. A banda de l’equilibri de forces, que hi és, com va quedar demostrat a la primera meitat, en què cap dels dos equips es va poder desenganxar de l’altre més enllà dels 6 punts que deia el marcador a la mitja part (27 a 21), els dos conjunts semblava que competien a veure quin d’ells tenia més fam de victòria, lluitant fins a l’extenuació per totes les pilotes i per cada punt.

L’equip de casa, a més de tenir a favor el factor pista (que aquesta vegada, per sort, era una de les de parquet i no pas de rajola, que fa derrapar molt les cadires de rodes), va fer valer les hores de vol que tenen acumulades en partits i encara més les hores d’entrenament, que n’hi dediquen moltes al llarg de la setmana i això es nota en el seu joc, que és el d’un equip ben conjuntat i amb un fons físic important.

 

Contra tot això, l’equip de Platja d’Aro, de nou amb la baixa inoportuna d’un dels pivots, va aportar-hi dues coses: mentalitat i força, creure en la victòria i no entregar mai el partit a un contrari acostumat a guanyar. I provar, és clar, diferents combinacions tàctiques per sorprendre un rival que s’ho veia venir i va oferir una resistència duríssima, que li va donar bons rèdits sobretot en el tercer quart, d’on va pouar al seu favor el doble de punts, 13 a 6. Però en el quart següent, els homes d’Enric Verdú van serrar les dents, van redoblar la pressió a tota la pista i el tancament de la defensa i van aconseguir posar nerviosos els del Baix Camp, que perdien pilotes forçades i veien com els visitants se’ls acostaven perillosament, fent aquesta vegada ells el doble de punts que els reusencs (8 a 16), però que tanmateix van ser insuficients per girar la truita. Amb uns minutets més i amb una mica més d’encert en el tir, que no va ser el millor capítol del dia, els empordanesos ho haurien aconseguit.

Però el que sí que van aconseguir, uns i altres, va ser fer disfrutar el públic de Reus, que sempre sol ser nombrós i que dóna molt de caliu als partits.

 

 

 

Costa Daurada (48): Cañadilla (2 punts), Vendrell (10), Omary (1), Ordoño (18), Codinach (11), Lara (4), Lorente (2), Bel, Navarro.

 

Basmi Akasvayu (43): Pedro Romero (7 punts), Antonio Gómez (13), Domingo del Bosque (22), Fermí Sidera (1), Miguel A Bernal, Dani Serra, Jordi Garcia, Josep Poquet, Edu Estévez, Santi Garcia.

 

Àrbitres: J Galera, A Vilamajor.

[Il·lustració: foto pintada de Marina Valls, a www.costadauradareus.com]

Aquesta entrada s'ha publicat en Basquetmania sobre rodes el 17 de desembre de 2007 per mininu

Germans en armes

Deixa un comentari
Ara us preguem per Catalunya, oh Déu!
Ni terra ni cançó: pa que més val,
ella ens entra en la carn com un foc greu
i ens força a un clar designi seminal.

Us preguem de saber restar fidels
al seu tracte de llavi, espasa i niu.
És tan pura al costat de les arrels,
idèntica a l’amor, arc d’aire viu!

Feu-nos-en privilegi durador!
Distribuïda en mots i fortitud
la tenim. Esmerceu-la Vós, Senyor!

Perquè puguem somriure en el combat,
obriu son temps, el temps que ha merescut!
Deu-li la vostra mà i la llibertat!

[Ara us preguem per Catalunya, oh Déu!
Joan Fuster i Ortells (Sueca, 1922-1992)]

These mist covered mountains
Are a home now for me…


But my home is the lowlands
And always will be

Some day you’ll return to

Your valleys and your farms.
And you’ll no longer burn
To be brothers in arms.

Through these fields of destruction,

Baptism of fire,
I’ve watched all your suffering

As the battles raged higher.

And though they did hurt me so bad

In the fear and alarm
You did not desert me

My brothers in arms.

There’s so many different worlds,

So many different suns,
And we have just one world,

But we live in different ones.

Now the sun’s gone to hell

And the moon’s riding high.
Let me bid you farewell,

Every man has to die,

But it’s written in the starlight
And every line on your palm,
We’re fools to make war
On our brothers in arms


[Dire Straits,
Brothers in arms]

Aquesta entrada s'ha publicat en Espai sideral el 16 de desembre de 2007 per mininu

El blaverisme del PP valencià fa el cim a la Carrasqueta

Deixa un comentari

Sento a la ràdio en Miquel Iceta, una de les figures més influents dins el PSC, un dels personatges amb més poder -però soft power, puntualitza ell-, que ha tret llibre al carrer: Catalanisme federalista, un recull dels seus articles i intervencions parlamentàries com a portaveu del seu grup a la Cambra catalana. Quan li pregunten què pensa d’allò de la “crosta nacionalista” que es veu que tenen els mitjans de la CCRTV i que cal “arrencar”, segons el furibund Joan Ferran, l’Iceta diu que a ell, que és un “esperit sensible”, la imatge li fa uix, quin fàstic!, i que a més dubta que “la ferida” de sota la crosta estigui “guarida”… Resulta que en Miquel està fins als nassos de la cançoneta enfadosa que li endossen des dels bancs de l’oposició nacionalista, en el sentit que el PSC no té projecte de país… I tant que en té! Quin? Doncs “desenvolupar plenament l’Estatut que els catalans i les catalanes [elles també, que consti] es van dotar majoritàriament l’any passat i impulsar l’evolució federal d’Espanya”… El seu projecte de Catalunya no passa pas, és clar, per separar-se’n, d’Espanya, com altres que “es pensen que és l’única via”. Molt bé, doncs, ara ja ho tenim clar, senyores i senyors, companys i companyes, catalans i catalanes: malgrat tot, el PSC continua tenint fe en la via federalista, confien en la conversió, un dia d’aquests, d’Espanya a la fe federalista, en la comunió dels sants: “Federalisme vol dir que ens estimin i ens respectin, precisament perquè som com som”, explica l’Iceta als micròfons de RAC1. Valga’m Déu, santa innocència!… La confiança dels socialistes catalans en la conversió i posterior reciclatge dels seus correligionaris espanyols és de pedra picada, nois i noies, nens i nenes, és de la mateixa qualitat, com a mínim, que la que tenien els pastorets de Fàtima en la conversió de la Rússia comunista, durant els anys tenebrosos del segle passat a Europa. D’on els ve, aquesta confiança infinita? Quina deu ser la seva Font de la Paciència, de rajolic inesgotable?, es poden preguntar els descreguts…

Perquè la realitat és molt dura i cantelluda, a la monolítica Espanya pre-federal: mentre en Miquel Iceta fa els seus refilets d’amor a la companyonia ibèrica, mentre el seu partit gira l’esquena al clam popular de l’1-D contra el desori i la casa de barrets sense mestressa en què han convertit Catalunya, i mentre en Joan Ferran –fent duo amb Miquel Iceta, pel que es veu- reclama uns mitjans de comunicació públics (no se sap si hi inclou COM Ràdio, en el paquet) virginals, asèptics i cent per cent neutrals, sense “crostes nacionalistes”, l’Espanya eterna, l’Espanya de l’etern retorn amb la seva eterna cançó enfadosa de la Unitat Única i Uniforme, ens obsequia amb un altre dels seus presents, tancant, amb els oficis del PP regional, fidel col·laborador, un dels pocs canals de comunicació entre Catalunya i País Valencià que havia aconseguit burlar la condemna constitucional a l’aïllament i a la ignoració mútua entre aquests dos pobles germans bessons. Diumenge passat, amb nocturnitat i traïdoria, va aconseguir fer tancar, finalment, el repetidor de la Carrasqueta, que donava cobertura a la regió d’Alacant, i el diari d’avui mateix diu que ara volen rematar la jugada amb el repetidor del Bartolo, a Castelló… (I el diari diu també, per cert, que els treballadors de Ràdio 4 –que ens n’havíem mig oblidat, del tema- denuncien un “tancament encobert” de l’emissora degana, que fa temps que des de la direcció central de RNE s’han proposat deixar-la morir per inanició. Visca Espanya, que ens mata a pessics!).

Sobre aquest atemptat inqualificable contra la llibertat d’expressió -que és un dels puntals de la democràcia- perpetrat contra la televisió pública catalana, els polítics d’aquí dalt, agafats un cop més en orsai, diuen que el tancament de la Carrasqueta és per raons electoralistes…, i tots es queden tan amples, tan tranquils… Deu ser perquè compten que després de les eleccions tot tornarà a la normalitat? De debò creuen que hi haurà marxa enrera? Si ara que hi ha hagut l’acció de força contra unes instal·lacions -una propietat privada- que, digui el que digui l’ordre judicial, feien un servei d’interès públic –i d’interès empresarial, que tampoc es té en compte-, si ara que s’ha comès l’acte de violència ningú ha piulat –i a Catalunya, la metròpoli, encara menys-, ¿quina reacció “de fermesa” es pot esperar que hi hagi, després de març, quan farà mesos ja d’aquesta cabronada, i quan tothom, tota la classe política, estarà celebrant que ha guanyat les eleccions, i no pensarà en res més?

Diuen que és per raons electoralistes? Doncs si és així, ¿quina mena de democràcia és, aquesta, i quina mena de país és, Espanya, que per guanyar les eleccions determinades forces polítiques hagin de recórrer a putejar, denigrar, maltractar els ciutadans d’una part d’aquest presumpte país?

I una pregunta tonta més: per al transvasament de l’aigua de l’Ebre cap al País Valencià i Múrcia (que el PP volia impulsar i que ara ressuscita, a les envistes de les eleccions), les fotudes fronteres entre ‘comunitats’ no compten? Deu ser que l’Ebre, a diferència de TV3, no parla català.

 

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 15 de desembre de 2007 per mininu

Teràpia de xoc i benefici econòmic: Friedman, Bush i els altres

Deixa un comentari

"El nom de l’autora em sonava, però més aviat em feia pensar en una actriu porno"… Amb aquesta curiosa frase comença un article de Roger Cassany a Vilaweb ("Mail obert", 5/11/07) sobre La doctrina del xoc (ed. Empúries), el llibre més recent de l’escriptora canadenca Naomi Klein (Mont-real, 1970), que amb una seva obra anterior, No logo, ja va adquirir una certa notorietat, fins a convertir-se (malgré lui o no) en una icona de l’antiglobalització, o l’altermundisme, com diuen ara que se n’ha de dir. "Jo, sense haver-ne llegit res, continuava pensant que, amb un nom així, de model rovellada o d’anunci televisiu, no podia ser res seriós", segueix l’autor de l’article ("La Klein", un títol també d’aire despectiu, per si de cas…), insistint en el matís, qui sap si per curar-se en salut i no ser tractat de crèdul pels escèptics que van de tornada de tot. Finalment, sigui "una dona molt interessant, autèntica, influent, informada i sense pèls a la llengua", com diuen alguns, o bé "una imbecil" i/o "una social-demòcrata populista que viu del cuento", com la titllen d’altres, la teoria de la Klein enganxa, com confessa el mateix Cassany. Es tracta de la descripció minuciosa d’allò que ella anomena capitalisme del desastre: ‘Durant més de tres dècades, [Milton] Friedman i els seus poderosos seguidors havien anat perfeccionant precisament aquesta estratègia: esperar una crisi o una commoció de grans dimensions per vendre peces de l’estat a actors privats mentre els ciutadans encara es recuperaven del xoc, i tot seguit transformar ràpidament aquestes reformes en canvis permanents. (…) La por i el desordre són els catalitzadors de cada nou salt endavant (…), és una nova economia, la nova ideologia dominant.’ Imagineu-vos aquesta idea, argumentada i desenvolupada d’una manera més o menys lúcida, en més de sis-centes pàgines carregades de dades, cites, documents i exemples. Poca broma".

 

Poca broma, sí, hi estem d’acord. I encara més després de veure aquest vídeo esborronador, creat a mitges per l’autora canadenca i Alfonso Cuarón:

"La idea central", veiem reblat a wordpress, "és que aquest sistema, avui hegemònic com mai, no ha de fer front a crisis periòdiques, sinó que, ans al contrari, n’és un fervent catalitzador. El capitalisme necessitaria de les crisis per créixer i fer nous salts endavant per sobre de les persones, les comunitats, els drets humans i l’ambient. Magistralment, Klein repassa com la catàstrofe natural del tsunami del 2004 al Sud-est asiàtic ha servit per a un segon tsunami capitalista a la zona per expulsar de primera línia de mar les comunitats camperoles i pescadores en favor dels condohotels transnacionals que hi estan muntant un ‘turisme antiestrès i de natura’. O de com el capitalisme real prefereix la seguretat de la dictadura comunista xinesa al ‘risc’ que la democràcia dels moviments massacrats a Tiananmen el 1989 arribés a triomfar. Per no parlar de la seva fina dissecció de l’èxit dels Chicago Boys de Milton Friedman sota Pinochet com una part nuclear del projecte feixista de fer tabula rasa d’una democràcia, com la xilena, afectada pel ‘virus’ de la transformació social".

Amb el permís del moderador, m’agradaria aportar un parell d’apunts al debat:

-Tenint en compte el recorregut vital dels personatges citats, i concretament del temps de més puixança d’un dels principals protagonistes, Milton Friedman, premi Nobel d’economia el 1976 i figura significada de la temible Escola de Xicago, deu ser raonable, com sosté l’autor citat, veure l’empremta de la seva política econòmica, un precedent d’aquest "capitalisme dels desastres avant la lettre", en "la famosa liberalització del franquisme el 1959, acompanyada pels consells de la Banca Mundial i el Fons Monetari Internacional", i de veure-l’hi també en l’Espanya d’avui, més ufana i superba que mai. O no?

-Fa angúnia constatar que una de les idees que van fer famós Milton Friedman, pare del liberalisme econòmic, el model de val o xec, es trobi, com diu la seva entrada a l’enciclopèdia, "en les actuals adopcions del xec dels nens i en els diners assistencials per als discapacitats".

-La recerca de Naomi Klein, "magníficament documentada" i "de perspectiva vertaderament planetària", conclou amb aquesta recepta: “El reviscolament dels moviments socials només pot començar quan reconeguem que no hi ha escapatòria [màgica] a les confusions que ens hem creat i que ja hi ha hagut prou destrucció de la història, la cultura, la memòria”. Tenim, doncs, l’anàlisi, el diagnòstic, i tenim la recepta. Però em queda una pregunta per fer: I quina és la causa de la malaltia, de tots aquests excessos, de tots aquests abscessos?

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 11 de desembre de 2007 per mininu

Gervasio Sánchez, Juanes & Calamaro i les vides minades

Deixa un comentari

Aquesta setmana s’ha fet a Catalunya -el dia 3 a Barcelona i l’endemà a Girona- la presentació de l’edició en català –Vides minades. Deu anys– del tercer dels llibres que el fotoperiodista cordovès Gervasio Sánchez dedica al lacerant problema de les mines antipersona. Amb un criteri que l’honora com a professional, Gervasio Sánchez ha volgut fer amb la publicació d’aquests tres volums –Vidas minadas (1997), Cinco años después (2002), i ara aquest Vidas minadas diez años después, tots tres editats per Blume- el seguiment de les persones mutilades per aquests petits i monstruosos artefactes que van ser retratades en el primer d’ells, algunes de les quals seran presents físicament en l’exposició itinerant que el fotògraf i els organismes que li donen suport (Intermón Oxfam, Mans Unides i Metges sense Fronteres) han organitzat paral·lelament per conscienciar del problema la societat, i per divulgar el Tractat d’Ottawa (Convenció sobre la Prohibició de l’Ús, Emmagatzemament, Producció i Transferència de Mines Antipersona i sobre la seva Destrucció), en vigor des de 1999. Com diuen aquests organismes a la plana web de la campanya, en el llibre de Gervasio Sánchez "nous i antics conflictes conflueixen a través dels rostres d’algunes de les seves víctimes en un missatge comú: queda molt per fer en la carrera contra les mines"…
En un altre front, ha tingut lloc recentment a la seu del Parlament Europeu una actuació, amb el mateix objectiu de fons, del cantant colombià Juanes (Juan Estevan Aristizabal), en un exemple més de la llarga corrua de cantants que han aprofitat la seva popularitat per denunciar problemes de distinta mena (la fam, la sida…) que assolen el planeta o, circumstancialment, per ajudar a pal·liar els efectes de desastres naturals, com els huracans, erupcions volcàniques, sequeres, inundacions, etc. Una dedicació, aquesta, que ha rebut crítiques de molts escèptics que hi veuen un interès per part de l’artista -com en el cas de Bono, Paul Simon, Bob Geldorf, Sting, etc- sobretot de potenciar encara més la seva popularitat (i que segurament no l’hi veurien si en fossin ells els beneficiaris…), i que tanmateix hauríem d’aplaudir: davant d’aquests enormes problemes, el que convé
, com deia aquell, és que els gats, siguin del color que siguin, cacin ratolins. Si tot ajuda, per què no s’hi haurien de sumar?


A propòsit d’aquesta actuació del cantant colombià al Parlament Europeu, el president de l’organisme comunitari, el socialista Josep Borrell, exministre en els Governs de Felipe González (que va ser, precisament, qui va popularitzar la metàfora dels gats i els ratolins), va escriure un article a la revista Tiempo que reprodueixo aquí a sota, abreujat:

"Y sembraron de sal sus campos"
"Así se volvían yermas las tierras de los vencidos, como cuentan la Biblia o el Cantar del Mio Cid, para privar de subsistencia al enemigo.
"Pero nuestra moderna civilización ha encontrado una manera más eficaz y cruel de esterilizar los campos. En vez de sembrarlos de sal los llenamos de minas.
"Se plantan como semillas, pero no germinan. Al pisarlas, explotan y matan o mutilan a seres indefensos.
"Las minas son baratas de usar, pero muy caras de eliminar. Colocar una cuesta dos euros, pero hay que invertir 800 para desactivarla. Cada año, entre 15.000 y 20.000 víctimas, la mayoría civiles y en muchos casos niños, sufren las consecuencias de estas mortíferas armas en 82 países. Una víctima cada 20 minutos.
"Las minas se han convertido en un azote de la humanidad, una tragedia de la que no somos conscientes los que vivimos en los idílicos campos de Europa. Por eso es bueno que se sepa que la Unión Europea se ha comprometido a destinar 140 millones de euros en el 2005-2007 para luchar contra las minas.
"En países como Colombia, Croacia, Bosnia, Afganistán, Camboya o el África subsahariana es un grave problema. Entre 300.000 y 400.000 supervivientes, mutilados y en dramáticas condiciones de subsistencia, son la herencia de sus guerras.
"El Parlamento Europeo quiso que su gran hemiciclo fuese el escenario de un acontecimiento inusual, un concierto del conocido cantante Juanes, como parte de la campaña europea contra las minas. (
"Europa y América Latina, juntas por un mundo sin minas. Fíjate bien dónde pisas"). Es bien conocido el activismo de Juanes. Colombia, su país, es uno de los más afectados. En el 2003 sufrió una víctima diaria, dos en el 2004 y tres en el 2005. Es la primera vez que un artista canta en el hemiciclo del Parlamento Europeo. La iniciativa ha levantado críticas de quienes consideran que un Parlamento no es lugar apropiado para estos actos. (…) Pero los grandes y modernos hemiciclos de Bruselas o Estrasburgo, donde caben 1.500 personas, (…) pueden servir de escenario para acontecimientos de repercusión mundial que causan mayor efecto político que tantas resoluciones votadas pero desconocidas (…), como la Convención de Ottawa, (…) que desde 1999 prohíbe las minas antipersonas, que 154 países han firmado y 150 la han ratificado, pero 40 Estados siguen al margen de ella, en particular Estados Unidos, China, Rusia, Israel, Pakistán y las dos Coreas. Si 69 Estados han destruido por completo sus reservas de minas antipersona (alrededor de 37 millones), aún en el mundo hay almacenadas unos 180 millones.
"La Comisión Europea acaba de aprobar el Programa Anual 2006 sobre minas antipersonas, con un presupuesto de 17,5 millones de euros dentro de la acción comunitaria bianual 2005-2007. Los países objetivo para el 2006 son Bosnia, Colombia, Camboya, Georgia, Yemen, Sudán, RD Congo, Burundi, Afganistán y Kosovo. Pero queda muchísimo por hacer".

El que no diu el senyor Borrell és que Espanya, que se sobreentén que és un dels estats firmants de la Convenció d’Ottawa, i que d’altra banda en l’actual legislatura ha multiplicat per 6 el pressupost que fins ara dedicava a la detecció i eliminació dels camps de mines al món, ha augmentat també en el mateix període, com denuncia Intermón Oxfam, els ingressos provinents del comerç de l’armament produït per les fàbriques espanyoles d’aquest vergonyós sector industrial…
Si vendre pa per comprar pa és estúpid, quan aquest intercanvi provoca víctimes humanes l’estupidesa llavors pren un altre nom.

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 9 de desembre de 2007 per mininu

El 2008, “año mariano”?

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En un dels pisos del cèntric Hotel Génova de la capital]

-Toc, toc! Don Mariano, sóc l’Esperanza, la lideressa de la neteja, que vinc a fer-li el llit…

COM?! Escolti, ara no, no molesti..! ("Do not disturb!", com diria Ell…)

-Que ha de DESALLOTJAR, li dic!!

-Que no, que estic fent-me un bany de radicalització, caram!!
Arriba Espanya!! (i arriba amb l’AVE, a més, puntualment…)

[llençols marca "Burrito Joven Español"]

Guió i dibus: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 6 de desembre de 2007 per mininu