L'Hereu Riera

Ja som a la Setmana Santa, temps de meditació, de reflexió, de penediment i penitència (tot i coincidir amb l’esclat primaveral de l’any, quin contrast més curiós…!), i doncs serà oportú parlar un xic del gran president estat d’aquest Estat castanyol “que tan bien nos quiere y que por lo tanto tanto nos hace llorar”, com oportuna va ser Televisió de Catalunya en passar-nos fa pocs dies un doc dins la sèrie “Sense ficció” dedicat a la figura colossal d’aquest actiu pensador que és José María Aznar López i de les seves últimes incursions a l’estranger de fora d’Espanya per mirar de redreçar el rumb torçat de les coses i d’evitar el desastre tant a Espanya mateix com a la resta de països dirigents del món mundial.
Sobre un fons de biblioteca i amb un to pausat de persona reflexiva i dipositària del pes dels secrets de la governació de la nau durant vuit anys (o “de persona clapada”, segons el comentari irreverent de Sergi Pàmies a la ràdio), l’estadista Aznar -prematurament a la reserva- mostrava a la càmera el seu millor perfil de mestre dels conservadors europeus -i dels de allende los mares, què carai!-, i repassava els motius profunds de la seva amistat amb el president Bush, una relació marcada per la solidaritat mútua com a víctimes del terrorisme, d’ETA l’un i d’Al Qaida l’altre: Ell, Aznar, “no podia fallar-li”, a George Bush, després de l’11 de Setembre del 2001, ja que “ningún jefe de gobierno” havia apostat mai tan fort com aquest per Espanya, i atenció!, que per a ell, Josemari, “la solidaridad es de ida y vuelta”, una sentència que l’amic espanyol va pronunciar amb la màxima solemnitat sense por que algú li pogués recordar que el concepte és perfectament aplicable a altres “solidaridades” que només són “de ida”, dins el solar espanyol governat per ell amb tanta solvència… Unes “solidaridades” que arrenquen, per cert, d’un altre 11 de Setembre, però de fa 300 anys: de 1714, exactament.
La sensació que em va quedar després de visionar el documental, però, és de tranquil·litat: després d’haver-lo perdut de vista un temps, queda clar que continua essent el mateix cretí de sempre (per bé que ara a sou de Rupert Murdoch, amb qui s’entén de meravella a pesar del seu anglès justet d’espanyol de gola profundament castellana), i difícilment se li tornarà a fer cas mai més com se n’hi havia fet, a Espanya: a fora potser sí que es creuen la imatge que dóna o vol donar d’ell mateix com a gran testa pensant del conservadorisme europeu (i mundial, posats a fer), però als que tenim la sort de compartir la mateixa Noción, ja ens pot anar venint amb un flabiol sonant…

I sobre l’última facècia, això és, el llibre que acaba de publicar amb sense vergonya i amb tota llibertat, España puede salir de la crisis (duu aquest títol, sí), després de la de la seva jocunda Carta a un joven español, aquesta del llibre de receptes per treure Espanya de la crisi és francament graciosa, malgrat admetre rèpliques tan serioses com aquesta que reprodueixo aquí, a tall d’exemple, i que podríem subscriure molts:

_{«Aznar no sólo dice que, con él, la actual crisis no habría ocurrido
en España. También tiene la cara de decir que él sacó ya a España de una
crisis en 1996. ¿Pero por qué no dice que cuando él llegó al poder ya
se había empezado a salir de la crisis de 1991-1993 dos años antes y que
el mundo vivía un periodo extraordinario de crecimiento económico?
»Pero LO MÁS
IMPORTANTE: ¿Cómo consiguió Aznar liquidez para la maltrecha
economía en 1996? Se debió a los ingresos que tuvo con la venta
de compañías públicas rentables (Telefónica, Repsol, Endesa,
Argentaria,…) y al dinero que no gastó en Educación
ni en Sanidad, ya que fomentó el sector privado. Además,
España, ahora contribuyente de la UE, disfrutaba entonces de ingentes
fondos europeos conseguidos por el “pedigüeño” Felipe González.
»Aznar,
además, dice saber la solución a la crisis del ladrillo. ¿Pero olvida
que él provocó, con su Ley del Suelo, una burbuja y que los
pisos triplicaran su precio? Por último, Aznar dice que el Gobierno sea
austero. ¿Pero es que no sabe que el Ayuntamiento de Madrid, gobernado
por Gallardón y Ana Botella [la muller d’Aznar], es el municipio que presenta más
déficit de toda Europa?
»Basta ya de demagogia»}.

Acabem amb una frase per a la història (vegeu vídeo) deixada anar en un dels freqüents sermons amb què renya els desgraciats que li han pres el timó i que ja tarden a tornar-l’hi: “Permítanme que decirles que, en mi opinión, nunca nadie hizo tanto daño en tan poco tiempo”.
El gran estadista ja té, doncs, una altra gran frase en el seu florilegi, a afegir p.e. a la celebèrrima “Because she’s my friend”, dita per justificar el seu suport incondicional i tracte amical al petit de can Bush (o ‘Bus’, pronunciat a la políglota manera de l’heroic Salvador de la pàtria espanyola tota).

Parlo amb sense cap objectivitat, ja ho sé, perquè ho faig -endemés- com a català,
amb la pruïja que em provoca a la meva prima pell de català irritable aquest
individu que veu Catalunya i els catalans i la seva especificitat com un destorb del qual
tanmateix no pot prescindir -en tant que especificitat tanmateix rendible-, tot i morir-se’n de ganes. I perquè sé que, en el terreny estrictament de l’economia, aquest saberut i els seus companys de corda no poden tenir pensada
altra sortida a la crisi que la de trobar com més aviat millor una nova
veta per explotar sense deixar d’explotar tant com puguin -fins a
l’esgotament, si cal- la veta tradicional de la perifèria peninsular, que tant ha donat sempre de si, tot just amb la sola molèstia d’estacar la gent del país a la vagoneta i fer anar una mica el fuet.
Això i no altra cosa poden ser, a la seva Espanya castellana ideal, la “virtud del trabajo bien hecho y el esfuerzo personal” i els “principios y valores en los que se basa la prosperidad” a què apel·len Aznar i els seus per sortir de la crisi en què ens han ficat les esquerres, segons es desprèn del lúcid pensament que emana del madrileny laboratori d’idees presidit per aquesta llumenera cosmovisionària.
_______________________________

[_{Imatge de l’entradeta: “De qué se ríe, este cretino?”, foto de Marta Capote}]

“Som on som”, dèiem que deien, a l’apunt anterior, sobre la situació econòmica i social present, d’aigües estagnants, en perill de podrir-se.
Doncs justament en el mateix diari, unes planes enllà d’on vam treure l’article de Xavier Díez que reproduíem en el post anterior, hi havia un dels articles imperdibles (d’irònic títol, “Cocidito madrileño”) del sagaç observador de l’actualitat econòmica que és Francesc Sanuy, sobre un dels personatges dolents (en sentit ambivalent del mot) de la pel·lícula, però al mateix temps tan castissos que resultarien entranyables si no fossin uns autèntics malparits sense escrúpols. El personatge en qüestió es diu Gerardo Díaz Ferrán, i és un empresari del transport -copropietari de TRAPSA i de Viajes Marsans, entre altres- d’origen gallec, entrampat de manera escandalosa en un munt d’operacions financeres i malgrat tot president, des del juny de 2007, de la patronal espanyola CEOE, en substitució del no menys singular José María Cuevas. En l’article de Francesc Sanuy, que retrata l’ocellot en qüestió i la seva celtibèrica manera de fer, podíem llegir-hi coses com aquestes:

«L’esquema del capitalisme basat en el punt quilomètric zero de la
Puerta del Sol no para de deixar-nos bocabadats amb l’audàcia de les
maniobres que porten a terme alguns empresaris desaprensius amb la
prèvia benedicció del poder públic de torn. Tot plegat es fa a costa
dels diners dels contribuents que els governs traspassen a les butxaques
d’uns particulars que inexplicablement formen part de la magna conxorxa
existent. En el moment d’escriure avui, assistim, realment atònits, a
l’enèsim favor de l’autoritat a Díaz Ferrán, de moment encara president
de la patronal CEOE, tot i que els mínims requisits d’exemplaritat
exigien la seva immediata renúncia o, millor encara, fulminant
destitució. La seva teranyina empresarial basada en la façana de Viatges
Marsans i després articulada en una inextricable xarxa de negocis
dispersos ha representat un cost per als contribuents i un desgast per
al govern en les relacions internacionals que no tenen cap justificació
possible encara que s’intueixin algunes explicacions ben poc edificants.
Sense necessitat de remuntar-se gaire en el temps, a tots els
observadors ens ve a la memòria que Aznar li va regalar pel mòdic preu
d’una pesseta Aerolineas Argentinas i, a més a més, li va concedir
centenars de milions d’ajuts per fer-les funcionar. Malgrat tot, es va
repetir el fracàs que Iberia havia experimentat amb la mateixa compra
anterior d’Aerolíneas Argentinas o les de Ladeco –Xile– i Viasa
–Venezuela–. I, ràpidament, Zapatero i Moratinos es van col·locar in
loco parentis per substituir Aznar en el rol de protectors de
l’aventurer aeronàutic i van avalar les compres d’avions que Díaz Ferrán
havia compromès amb Airbus. (…)

_{»Posteriorment, Díaz Ferrán va tenir la fallida d’Air
Comet, i té problemes judicials per haver continuat venent bitllets
sabent que no prestaria el servei. A més a més, va ser insolvent a
l’hora de tornar un crèdit a Caja Madrid, de la qual era membre del
consell d’administració i va aportar-hi com a garantia unes accions que
ja tenia pignorades al Banesto per tapar un altre forat. No cal que els
digui, no obstant això, que continua en l’òrgan rector de la caixa amb
Rato de president, igual que abans amb el Blesa, i que, a més a més, si
fos substituït, el seu lloc l’ocuparia el seu cunyat, A. Fernández. És a
dir, que entre la CEIM (l’equivalent del Foment del Treball d’aquí), la
Cambra de Comerç i el Consell Superior de Cambres s’ho reparteixen tot
per dret de cuixa inherent a uns càrrecs adquirits en virtut d’unes
farses electorals no representatives.} (…)

_{»Des de la impunitat de les
seves inexpugnables poltrones, aquests personatges han generat
últimament un altre cas escandalós. Es tracta de la fallida de
l’asseguradora Mercurio, que també pertany a aquest conglomerat de
fracassos i d’irregularitats. Doncs bé, la decisió adoptada pel govern
espanyol ha estat quedar-se la companyia (cosa que vol dir que les
indemnitzacions dels sinistres les pagarem els soferts contribuents i no
els capitalistes de Marsans), i ara –atenció, que no s’ho creuran–, a
sobre, el govern ha «demanat» a 18 bancs i caixes que concedeixin 30
milions d’euros de crèdit a Marsans, no fos cas que Díaz Ferrán agafés
un constipat. Segurament són coses pròpies d’aquest capitalisme
concessionari d’oligopoli o exclusiva que ens té afligits. (…)}

_{»Amb tot aquest panorama, és lògic i natural que
molta gent es pregunti si és presentable que el líder de la patronal
sigui un empresari entrampat i amb negocis subjectes a les decisions
administratives. Amb quina independència pot participar en qualitat
d’això que ara en diuen agents socials en el necessari diàleg amb els
sindicats? Al capdavall, no era preferible el model anterior, en el qual
el president de la CEOE era un antic funcionari dels sindicats
verticals de la dictadura franquista i no havia sigut mai empresari?
Almenys no podia arruïnar cap empresa ni perjudicar els clients, els
treballadors o les arques públiques. Com enyorem els temps en què els
dirigents patronals o camerals no cobraven fastuoses quantitats en
concepte de despeses de representació, protocol i relacions públiques,
dietes i viàtics, targetes de crèdit o presència en consells
d’administració concedida de manera indeguda amb posterioritat a
l’ocupació dels càrrecs corporatius que, per llei, s’han d’exercir al
servei de l’interès general, que priva d’afavorir els interessos
particulars encara que fossin legítims».}

La conducta irregular i feridora de Díaz
Ferrán és objecte de tota mena de comentaris, sobretot a la Xarxa, on la gent es desbrida més la boca que enlloc. Però és que no n’hi ha per a menys. Se’l titlla de “caradura, enredaire, morós, fracassat i poca-vergonya” en amunt, i es recorden d’ell gestions tan brillants com aquesta d’Air Comet que menciona en Sanuy, la liquidació de la qual va tenir lloc en plenes vacances de Nadal del 2009 i que va deixar 6.000 passatgers penjats (la majoria d’ells immigrants sud-americans de viatge per veure la família) i 600 treballadors amb el cul a l’aire.
A propòsit de la fallida de la línia aèria (pastelejada en el seu moment amb les restes d’Air Madrid, que també havia fet la fi d’en Cagaelàstics), l’home va deixar anar, en el fòrum de Nueva Economia a l’hotel Ritz de Madrid, a final de gener, en la seva primera aparició pública després de l’estrepitós daltabaix, aquest comentari: “El primer frustrado de un proyecto en el que
había mucha ilusión puesta y en el que habíamos metido más de 150
millones de euros he sido yo”, va assegurar que se sentia “muy tranquilo” per haver actuat
“en la legalidad” i va atribuir tot seguit el desastre a “la crisis feroz”, la falta de crèdit i
“el incumplimiento flagrante” del Govern argentí en el procés d’expropiació d’Aerolíneas Argentinas al grup Marsans. I la millor de totes: segons confessió pròpia, com a usuari potencial ell mai hauria triat la companyia Air Comet!…
I respecte a la crisi, de la qual es considera “un sufridor más” (sic), va proposar fa poc, com a capo dels empresaris espanyols, una “nova modalitat de contractació indefinida” que portaria incorporada una indemnització fixa de 20 dies per any treballat, però “respectant els drets adquirits” (!?), va dir tot seguit, dels actuals treballadors fixos, que cobren 45 dies per any cotitzat… L’anunci, del qual es va retractar, sonava a avís per a navegants, és a dir, per a futurs treballadors.
En fi, tota una perla, aquest Díaz Ferran, però sobretot una mostra significativa d’un cert empresariat espanyol que busca l’enriquiment per sobre de tot i a qualsevol preu, i utilitzant mètodes espuris, sempre a la frontera entre la legalitat visible i la il·legalitat inconfessable. Un empresariat que el mateix Francesc Sanuy va resseguir en una sèrie impagable publicada a El Punt fa uns mesos, i que mostra de manera clara amb qui ens juguem els calés -dit amb la màxima intensitat de l’expressió-, des de Catalunya, en aquesta Espanya de pandereta que és un xuclador insaciable i un pou sense fons, amb uns governs en connivència amb aquest bestiar que donen una imatge totalment falsa d’un país fals per definició i que és tot ell pura façana.

Ahir dimecres, l’economista Marc Vidal (vegeu el seu blog)
va intervenir al programa de tarda de Toni Clapés a RAC1 i va fer una
repassada immisericorde a l’economia espanyola i als seus fantasmals
gestors (amb rebregada
especial a l’exministre Solbes), va rebaixar el nivell d’optimisme
oficial
(“Espanya no començarà a crear ocupació fins que no recuperi un 2,4 del
PIB”, i això no passarà pas abans del 2012, 2013 o 2014, va afirmar) i es va rabejar en el roadshow de la ministra
Salgado de fa unes
setmanes pel Regne Unit per vendre’ls-hi la moto i renyar-los alhora. L’Estat espanyol, aquest monstre creat al centre de la Península, està fet de la mateixa pasta i té el mateix estil de funcionament: alegria en la gestió, guanys garantits per la picaresca, compte de resultats inflat, si cal, per enganyar totes les auditories que calgui, i finalment el clàssic recurs a tirar de la rifeta de la classe treballadora, els uns, i de la perifèria treballadora els altres.
Des de Catalunya faríem -farem- bé de prendre nota de l’avís per a navegants del gran caradura que presideix amb tota la patxorra la Confederación Española de Organizaciones Empresariales.

[_{Dibu de l’entradeta: www.loscalvitos.com; foto en aquesta
plana: Publico.es}]

El successor del pintoresc Mariano Fernández Bermejo en el càrrec de

I sense “jugar” amb les institucions de l’Estat ni forçar-ne cap: en
primer lloc, perquè aquí, en aquest país nostre tan controlat i fiscalitzat, ningú juga a res, sinó que allò que es fa
-allò que l’Estat no pot evitar que es faci- és una cosa molt seriosa,
que se’n diu reclamar el dret a decidir, que és un dret que assisteix la llibertat
dels pobles. És un dret: dret a l’autodeterminació, el dret d’un poble
a decidir què vol ser i com es vol governar o ser governat. És un dret,
i no pas un joc, per molt que l’Estat espanyol (castellà) no se’l
prengui seriosament i jugui sense parar amb la voluntat de Catalunya de
ser i amb la seva llibertat de triar.

3.
Els cronistes diuen que el ministre de Justícia també es va mostrar comprensiu envers els
catalans que es mostren perplexos davant la decisió judicial de deixar en
llibertat sense fiança l’expresident de la fundació Orfeó Català-Palau
de la Música i l’exdirector administratiu de l’entitat, Fèlix Millet i
Jordi Montull, respectivament. “Comprenc que la ciutadania no entenguin
algunes resolucions judicials, però n’hi ha que són difícils
d’explicar”, ha confessat el ministre.
Més reflexions de caire corporativista? Per què deu ser que em fa la impressió que aquesta vegada s’han imposat a les ganes de mossegar del ciutadà Caamaño? Per què deu ser que aquests dies que el senyor lladre Millet i el seu ajudant pillet no paren d’ocupar minuts a la TV i planes als diaris de tot l’Estat no paren de venir-me a la memòria les imatges del “financiero catalán” Javier de la Rosa entrant i sortint dels jutjats i sojornant finalment a la Presó Model?

4.
Finalment, Caamaño es va desentendre de la demanda de nul·litat del judici
al president de la Generalitat de Catalunya, Lluís Companys, presentada
per la Generalitat de Catalunya. El ministre socialista va assegurar que
en relació amb aquest tema el Govern estatal “ha fet allò que determinen les lleis”,
és a dir, “reparar la memòria de Companys”, però va recordar, sense
voler valorar la proposta, que la nul·litat d’un judici només pertoca
als tribunals.
El Govern castellà ha fet “allò que determinen les lleis” i estrictament allò que determinen les lleis, res més. Companys era el President de Catalunya, no pas una figura qualsevol; però tampoc és qüestió de remoure més del compte el passat… Sobretot si parlem de proves fefaents de l’assassinat d’una personalitat tan preclara com aquesta, prèviament segrestada per la policia nazi a França i entregada a la policia feixista espanyola i als militars colpistes, que el van fer objecte d’un judici militar que hauria de fer envermellir de ràbia i de vergonya qualsevol home de bé, encara que fos ministre de Justícia espanyol, o encara que fos un espanyol ministre de Justícia, per dir-ho amb propietat.

_______________________________________________

(*) No és per molestar, però ¿què nassos hi feia, el ministre Caamaño, a la manifestació d’aquest cap de setmana passat a Santiago de Compostel·la “en defensa de la lengua galega”… o contra la política lingüística de la Xunta de Galícia (governada de nou pel PP)?
_______________________________________________

[_{Imatge de l’entradeta: el ministre de Justícia fotografiat junt amb uns companys durant la festa dels socialistes gallecs a Cee, poble del litoral corunyès d’on és natural Francisco Caamaño, conegut pels seus veïns com a Fran.Foto: www.lavozdegalicia.es}]

Sí, sí, no m’he pas equivocat: dos catalans més a la galeria de perles carpetovetòniques, i aquests protagonistes, a més, d’una historieta delirant.
La gent d’aquest país estem més que acostumats -que no vol pas dir resignats- a veure com la gent, certa gent, del país del costat fan anar amunt i avall la goma d’esborrar frenèticament: sobre els nostres llibres d’història, sobre la nostra literatura, sobre els currículums dels nostres professionals i homes de ciència, sobre els nostres calendaris de laborables i festius, sobre els fulls de servei dels nostres polítics i soldats, sobre el palmarès dels nostres esportistes…, sobre els èxits i conquestes dels homes i dones d’aquesta terra que un dia li van pendre la identitat i que no volen de cap manera que la recuperi, o que ho faci només com a simple apèndix de la seva.
Un hi posa pell morta, i a tirar milles, com més millor, i a passar d’ells tant com sigui possible. Però allò que costa més d’entendre és que una comunitat pugui engendrar aquesta mena tan estranya d’individus que treballen des de dins per perjudicar la seva pròpia comunitat, beneficiant-ne alhora una altra d’aliena (o a la inversa, tant se val: l’efecte perjudicial és el mateix). Aquest fenomen es dóna a les millors famílies (la literatura de l’espionatge i el contraespionatge n’està plena d’exemples meravellosos), però Catalunya, probablement per la seva idiosincràsia tan complexa i (forçadament) acomplexada, ha criat i cria un espècimen d’aquests particularment rar, d’una mena especialment trista, perquè en aquest país nostre, que necessita reforços per recuperar-se dels esforços extres que es veu obligat a fer per sobreviure, totes les desercions es noten, i totes fan mal, i també mal d’ulls.
Acaba de passar (encara no ha passat del tot, però tot fa pensar que el mal ja està fet): El 9 Esportiu informava la setmana passada de la batalla entre la veterana Federació d’Entitats Excursionistes de Catalunya (FEEC) i una entelèquia que acaba de néixer per matar-la, la ISF, International Skyrunning Federation. Lluís Aloy, directiu de la Federació catalana i alhora seleccionador nacional d’aquesta especialitat de curses de muntanya, ho explicava així al diari esportiu: “En la constitució de la federació [la ISF] al juliol es va acordar que l’assemblea decidiria totes les qüestions, però la junta està publicant calendaris i fent reglaments sense cap legitimitat; imagino que es pendran accions legals contra tot plegat”, i denunciava tot seguit el “contuberni” que va propiciar la creació d’aquest esperpèntic organisme: “El secretari general, Jordi Marimon, assessorat per un altre català, Jordi Colomer -membre de la Federació Internacional de Muntanyisme-, van preparar el terreny perquè en els estatuts quedés ben clar que només s’admetia una federació per país [per Estat]; i tots dos van ficar la federació espanyola en una associació d’un esport que fins llavors no existia, ja que l’skyrunning (‘cursa d’altitud’) es disputa oficialment sobre 2.000 m d’altitud, i a Espanya gairebé no es fan competicions en aquestes condicions; només se’n fan a Catalunya i al País Basc”.
Segons Aloy, la insistència dels representants de Catalunya perquè fossin admesos com a membres amb dret a vot, com en l’antiga Federació Internacional d’Esports d’Altitud, “va topar amb el rebuig dels representants de la federació espanyola, que, paradoxalment, eren tots catalans”. Una lamentable paradoxa, sí. “El més sospitós de tot plegat”, continuava el directiu de la FEEC, “és que si la federació espanyola tenia la intenció de fer aquest pas endavant en les curses de muntanya no es reunís abans amb la catalana i la basca per explicar-los la nova situació; no en tenim proves, però sembla com si els èxits dels nostres esportistes i també dels bascos hagués preocupat tant a Madrid, que el Consejo Superior de Deportes hagués donat instruccions perquè la federació espanyola ho resolgués d’una manera o una altra”.
El problema, a hores d’ara, si no està resolt es troba en vies de solució. De quina manera? Doncs amb l’elegància de costum, però això què més dóna? Allò que importa és que el tàndem Jordi & Jordi puguin dir, a duo i mirant de fer-ho sense accent, “misión cumplida, jefe!”.

La ISF s’ha afanyat a crear un campionat d’Europa de l’especialitat ja pel 2009, a Canazei, Itàlia, en el qual farà la seva aparició, com si fos un holograma, la selecció espanyola de curses de muntanya, que ha d’estar formada, naturalment, per bascos i catalans, per variar: deu dels millors especialistes del nostre país ja han rebut la invitacio (que suposadament no es podrà rebutjar, també per variar, seguint el seu costum) per ser a la primera convocatòria… Això sí: que quedi clar, va dir Marimon, que “a les World Series la selecció catalana podrà continuar competint com a equip privat”. S’ha de reconèixer que el noi n’aprèn: aquesta generositat és del més pur estil carpetovetònic… El més bo de tot és que el nostre home explicava que, després de l’aprovació dels estatuts d’aquesta cosa espúria que ell va ajudar a néixer de manera tan irregular, “ells [bascos i catalans] van demanar de mala manera que s’havia de canviar aquell punt dels estatuts, i van quedar-ne fora”. Fantàstic!: primer se’ls impedeix que entrin, i si s’emprenyen, la rebotada serveix d’excusa per deixar-los fora. “Si els membres de l’assemblea veuen que des del primer dia algú, com els catalans, ve a la federació internacional amb ganes de brega, se’l carreguen i ja està”.
I ja està. Ja tenim dos subjectes més que fan pagar a tot un país el deliri dels seus fantasmes
personals. I que donen a Espanya l’oportunitat de continuar donant
sentit a aquella dita que aquesta senyora coneix tan bé: “Uns carden la llana, i els
altres crien la fama”…
Aquest parell d’exemplars dissecats aquí no arriben, tanmateix -encara que hi estan
en la línia-, a l’altura del gran Juan Antonio Samaranch, que quan
presidia el COI (o el CIO, com li agradava a ell de dir-ne, vés a saber
per què), va tallar les ales per sempre al COC decretant que només
poguessin aspirar a tenir comitè olímpic els estats. Com resava una
pintada que vaig llegir aleshores no sé on, “amb gent com en Samaranch,
Catalunya avança com els crancs”. On deia “Samaranch”, podem posar-hi
des d’ara també el duo Jordi & Jordi, skyrunners de la Federación
Nacional Española No Hagan Política con el Deporte.

_{[Imatge de l’entradeta: passant el Coll d’Artiga, durant la cursa Porta del Cel. Fins aquí dalt arriba l’avidesa centrípeta hispanocastellana (http://ropits.com/)]}

Bunbury, Enrique [àlies artístic d’Enrique Ortiz de Landázuri Izardui, nom de ressonàncies basques, com a mínim]. Saragossa, 1967. Abans era un heroi del silenci, i estava prou bé, ell i els seus companys, fent de rollingstones aragonesos, encara que les seves cançons no eren ni de bon tros tan roqueres com les dels seus homòlegs britànics.
Però un dia, si fa no fa en la transició entre la separació del seu grup musical i l’inici de la seva carrera en solitari, en la qual ha fet coses també prou interessants, val a dir-ho [vid. vídeo], va trencar el seu silenci místic sobre les coses més terrenals, i va opinar que això de les llengües minoritàries d’àmbit minúscul i l’internacional rock’n’roll no lligaven gaire…, que hi ha coses més interessants en les quals esmerçar les energies creatives, això mateix.
Ostres, que bé!, ja tenim un altre espanyol artista que amb l’aval del seu talent ens fot pel cap el seu punt de vista cantellut: mecagüendiez, qué lata!
Per si de cas, en una cançó seva diu que els nacionalismes li fan por…  Si dos més dos fan quatre, m’hi jugaria el coll de la camisa que:
a/ els nacionalismes que li fan por no són pas tots els que existeixen (encara que l’estrofa on treu la parauleta faci pensar el contrari: “También extraño en mi tierra/ Aunque la quiera de verdad/ Pero mi corazón me aconseja/ Los nacionalismos qué miedo me dan!“);
b/ que els nacionalismes que li fan por són els dels països que es veuen obligats a reivindicar-se;
c/ que els nacionalismes que diu no és que li facin por, en realitat (si no tenen un exèrcit darrera, com passa amb el nacionalisme rus, per exemple -el líder del qual, per cert, s’ha manifestat contra els nacionalismes basc i català, curiosament- ¿per quin motiu haurien de fer por?), no li fan pas por, doncs, sinó que l’emprenyen, que l’irriten com una al·lèrgia de primavera.
Ah, i una altra cosa, company: el sentiment de pertinença és consubstancial, coexistent, amb un munt d’espècies animals, i la humana és una d’elles. És només quan la política (la d’un poble expansiu veí, per exemple) desnaturalitza aquesta relació entre l’home i la seva comunitat que comencen els problemes: quan aquesta política agressiva i metomentodo provoca -i ho aconsegueix- que els integrants d’un grup humà se sentin estranys dins la seva pròpìa terra.

Dedica’t a la cançó lírica, Enrique, creu-me, que allà saps millor per on navegues…

Una barca en el puerto me espera
No se dónde me ha de llevar
No ando buscando grandeza
Sólo esta tristeza deseo curar

Porque allá a donde voy
Me llaman el extranjero
Dondequiera que estoy
El extranjero me siento

En la lírica l’histriònic artista manyo se supera. Com en aquests versos:

De pequeño me enseñaron
a querer ser mayor,
de mayor voy a aprender a ser pequeño;
así, cuando cometa el mismo error,
quizás no me lo tengas tan en cuenta…

[_{Imatge de l’entradeta: E Bunbury durant una actuació dels Héroes del Silencio, que s’han tornat a reunir després d’haver-se desfet els anys 90. El concert, que va tenir lloc al Foro Sol de Ciutat de Mèxic l’octubre de l’any passat, va ser, per cert, rigorosament monolingüe, com és costum en el grup. Font: www.elpais.es}]

És el tercer català consecutiu que surt en aquesta miniexposició de perles carpetovetòniques: doncs sí que anem bé, per anar a Sants!…
El personatge d’avui, que va venir al món a Barcelona encara no fa 30 anys, fill de pare català i de mare andalusa, tot i la seva relativament curta edat ja ho té tot clar, i sembla que vol dedicar els millors anys de la seva vida a fer-nos entendre, als que hem anat acumulant anys sense entendre un borrall de res, de què va la cosa, i concretament de què va això de Catalunya, que alguns estúpids de mena i ignorants enciclopèdics s’entesten a considerar-la una nació i, encara pitjor, a fer-ho creure a la resta de ciutadans d’aquesta terra, quan en realitat no és més que això, un tros de terra, que pertany a la Nació espanyola, que un dia li va fer el favor de conquerir-la (no pas amb la seducció de l’amant, sinó per la força del violador, però no ens pararem ara en aquest detall fútil) i seguidament va elevar els quatre pagesos rústecs que la poblaven a la categoria de ciudadans espanyols. (*)
Al bo de l’Albert, que deu tenir l’ànima dividida entre les dues boniques i entranyables regions espanyoles dels seus progenitors, i alumne avantatjat com és del prestigiós catedràtic de dret constitucional Francesc de Carreras, no li deu entrar al cap que li preguntin quina llengua s’estima més, la del papa o la de la mama, i es passa el dia intentant demostrar que el plantejament és una bestiesa, una pregunta fora de lloc…
Si el noi hagués nascut a Alemanya, posem per cas, i el seu pare fos alemany en comptes de català, l’Albert ara seria un advocat com tants, segurament, després d’haver fet la carrera, des del jardí d’infància a la universitat, en alemany exclusivament, i es dedicaria tranquil·lament a la seva feina i a la seva família, i parlant arreu en alemany i a casa seva en castellà, amb tota probabilitat. Però això seria mortalment avorrit, de tan normal, i en aquest sentit el noi Rivera va tenir sort, perquè va anar a néixer en una terra molt particular, que temps era temps anava creixent i fent la seva, fins que un dia la van capturar i, un cop vençuda i desarmada, la van abduir i la van convertir en la terra de ningú, vull dir de tothom, que és ara, i que resulta especialment adequada perquè les persones, personetes i personatges com el mateix Albert Rivera, que tenen les espatlles cobertes per totes les legitimitats constitucionals del seu poderós Estat, es dediquin a martiritzar-la amb tota mena de distorsions malintencionades, disfrutant de la seva excitant indefensió.
Un dia vaig coincidir amb ell, amb l’Albert Rivera, en una àrea de servei de l’autopista, només un moment; ell era a la llibreria, i el vaig veure d’un tros lluny, des de la cafeteria on esmorzàvem. Llàstima de pressa, perquè em vaig quedar amb les ganes d’acostar-m’hi i demanar-li on veia el famós 50% del seu bilingüisme redemptor en aquell establiment, a les portades de totes aquelles publicacions posades a la venda per al públic passavolant… I també li podria haver explicat, per veure si també l’entenia, un petit conte. Aquest:

Suposem que a la taula d’en Bernat hi seuen dos comensals: un és un
adolescent a mitja estirada, maldestre, desnerit, prim i mort de gana;
l’altre és un individu fet i dret, gras com un teixó i amb una gana
insaciable, que es cruspeix invariablement la seva ració i la meitat de
la del seu company de taula. Els pares del noi, veient-lo tan flac i
mal alimentat, li donen una ració extra d’oli de fetge de bacallà, a
veure si el reanimen una mica… Tot va bé fins que ho veu un advocat
jove que passava per allà, un tal Albert Rivera, que troba intolerable
que l’oli de fetge de bacallà sigui només per al vailet: el senyor
fartaner també hi té dret, només faltaria! I ho diu ell, que és
professional del dret i la justícia, i líder de la mosca collonera
coneguda com a Ciudadanos/Ciutadans, Partit de la Ciutadania.
Vegem com ho diuen:

“Ciudadanos te convoca a una concentración en la Avenida Josep
Tarradellas de Barcelona entre las 12,30 y las 13,30 en el que se
reinvidicará el 23 de abril como Diada de todos los catalanes.
El 11
de septiembre es una fecha que ha sido manipulada por los
independentistas. Los hechos que celebran [?] no se corresponden con la
realidad histórica. Se trata de mentiras deliberadas que sirven a sus
autores para construir una imagen irreal e injusta [??]. El 11 de septiembre
se reivindica una nación catalana que en realidad nunca ha existido,
negando [?] la única nación que ha otorgado a los catalanes y al resto de
los españoles la condición de ciudadanos.
Por ello,
Ciudadanos-Partido de la Ciudadanía propone celebrar la Diada de
Cataluña el día de Sant Jordi, por ser el fiel reflejo de la sociedad
abierta, plural, cosmopolita y que mira al futuro que siempre ha sido
Cataluña, frente a la comunidad inventada, imaginada, identitaria,
dividida y que mira al pasado que representa la Cataluña de la Diada
del once de septiembre.
ASIMISMO, en este acto se rechazará el uso
de la bandera independentista, la estelada, en los más de 40
ayuntamientos catalanes que ya han anunciado que la izarán en sus
balcones el 11 de septiembre”.

Jo tinc una proposta, em sembla que prou bona, també, mentre la de l’Albert no qualla i es fa efectiva: en l’edició d’aquest any, es podria canviar la denominació “Diada de Catalunya” per la de “Jorn dels Miserables”, atès que el seu Partit de la Ciutadania, que és d’una mesquinesa contrastada, d’un sentit de la justícia deplorable i d’un coneixement de la història nul, pel que es veu (o pitjor encara: revisionista), ha decidit participar-hi.
I si no els agrada aquesta, en tinc una altra encara millor, perquè és cosmopolita, i per tant pot ser del gust d’aquests desperts conciutadans nostres: l’ONU, o algun organisme supranacional del mateix nivell, podria declarar l’Onze de Setembre com la Diada contra el Terrorisme, per commemorar (no pas per celebrar, Albert) les accions terroristes i antidemocràtiques de Felip V, del general Pinochet i d’Osama ben Laden… És clar que, ben mirat, potser es tracta d’unes figures històriques “que en realidad nunca han existido”…

_______________________

(*) _{En consideració a aquest i als altres esquetxos continguts en aquest ban magistral, que sembla escrit a mitges per un graciós, un tonto, un ignorant i un cínic, il·lustro aquesta entrada amb la imatge promocional de l’obra “Los mejores sketches de Monty Python”, del grup valencià Imprebís, que a més de ser d’un grup de ciudadanos en actitud de servei, emula la foto promocional del nostre personatge -que apareixia nu, per bé que en vista frontal- en les eleccions al Parlament de Catalunya, en les quals com se sap va triomfar de manera brillant.}

El diari El Mundo del Siglo XXI, la principal funció del qual és informar els seus lectors de la conveniència de liquidar les llengües peninsulars que no siguin el castellà (el torn del portuguès, que és un cas una mica més difícil, vindrà en una fase més avançada de la liquidació), i en quin punt es troba Espanya d’aquest procés de neteja lingüística, fa ja uns mesos que no piula, d’ençà de la publicació de l’últim Manifiesto contra aquestes llengües molestoses i sobreres. Així doncs, mentre esperem (probablement fins passat el període estival) que presenti en societat l’últim fascicle a favor del monolingüisme castellà, farem un exercici de memòria molt entretingut, sobre la meravellosa explosió d’espanyolisme sofert aquest estiu per la soprano regional Montserrat Caballé, que va aprofitar el tsunami del Manifiesto pedroquixotesc per pujar com una gràcil surfista a la cresta de l’onada, on la pogués veure i sentir bé tothom, i donar-se un bon bany a les aigües patriòtiques i populistes del Cantàbric.
Vegem què deia la magna diva, el 2 de juliol passat, a la seu de la Universitat Internacional Menéndez y Pelayo, a Santander, davant de la reina Sofia i de l’ex-director general de la UNESCO i president de la Fundación Cultura de Paz, Federico Mayor Zaragoza, que li va fer de padrí:

Això és una senyora ària, ja ho crec, amb pinyol i tot: la senyora Montserrat se sent espanyola (perfecte: és el seu problema) malgrat haver nascut a l’esplèndida ciutat de Barcelona, “a la regió de Catalunya”. I doncs, a què ve aquest afegitó geogràfic amb tinta política?, qui li demanava que se signifiqués d’aquesta manera, rebaixant Catalunya a la segona divisió de la lliga de nacions? ¿Com pot ser que un personatge il·lustre com ella, que podria formar part perfectament de la galeria de “catalans universals”, faci al cap dels anys i en la culminació de la seva esplèndida carrera internacional aquest exercici de provincianisme tan lamentable, barat i ridícul?
I pel que fa a la “sàvia” reflexió que la llengua d’Espanya és l’espanyola, ja ho sabíem, igual que sabem que la llengua espanyola és la que es parla a Espanya: i què? Aquest doble ris és el truc del peltruc amb què Espanya es permet totes les agressions contra les cultures que no són la seva: ¿què ens explica, doncs, amb aquesta perogrullada familiar?
(I del bilingüisme que ens és tan “familiar”, també, i que ella troba tan “ideal”, li diria que té raó, que és ideal, però ho és per a una de les dues llengües, que casualment sempre és la més forta: en tenim un exemple patent i tristíssim a la terra dels seus avis, aquesta Congregació Valenciana que ha passat del “bilingüisme ideal” a la substitució fatal -encara que no a tot arreu, per sort-, i que ha entregat les restes de la seva llengua original en ofrena a Espanya, com una “glòria” més, oi, mestressa?).
I a què treu cap el lirisme de la seva intervenció a la UIMP, on va destacar “la necesidad de compartir
los recursos y el saber como el imperativo universal que debe inspirar
nuestras acciones, individuales y colectivas. En los albores de este
nuevo milenio ésta debe ser nuestra misión. Ponerla en práctica,
completarla, vivirla y avivarla cada amanecer”. No diu si això ho hem de fer abans o després de raspallar-nos les dents, però en tot cas sembla que vol dir que hi ha “recursos” i “sabers” que s’han de compartir més que altres…
Igualment, quan més tard, parlant dels joves (espanyols), diu que “con su fuerza, voluntad,
espíritu de superación y sabiduría adquirida pueden crear una conciencia de solidaridad cultural para la paz, la convivencia y para
la ciencia”, sabent com pensa la flamant doctora, segurament hem d’entendre que la solidaridad cultural és com l’altra, l’econòmica: només d’anada, i sempre en la mateixa direcció, oi que sí?
D’aixonsis…, per cert: i què hi ha de la seva, de la seva personal solidaritat? També és espanyola de soca-rel? Ah, noi, quin tema més delicat hem anat a tocar!… Passin i vegin, senyores i senyors, què diuen d’ella a la contracrònica de la cavalleresca jornada lírica a la Universitat:

Caballé: Andorra i olé!!!

Montserrat Caballé va explicar en una entrevista amb motiu d’haver rebut el doctorat honoris causa de la universitat internacional Menéndez Pelayo que va néixer “en una ciudad espléndida como es Barcelona, en la región de Cataluña”, i es va definir com una “española de pura cepa, pese a quien pese”. Del context de l’entrevista es veu clarament que a qui suposadament ha de pesar que la soprano barcelonina es defineixi com a espanyola és als catalans que opinen que els catalans són catalans.
Però s’equivoca, perquè objectivament aquesta senyora només pesa per als catalans que l’han de portar a coll, i no ens hauria d’importar que es consideri espanyola, catalana, boiximana o marciana, vist el profit que en traiem, més enllà dels melòmans a qui agrada escoltar-la.
Objectivament, l’únic ens que hauria de mostrar el seu pesar pel comportament de Caballé -i per motius que no tenen res a veure amb les autodefinicions- és l’espanyolíssima Agència Estatal d’Administració Tributària, que no toca ni un euro del que guanya aquesta senyora, que té fixada la residència a Andorra per pagar menys impostos, impostos que són espanyols de soca-rel.
Mentre els espanyolistes gaudeixen amb les declaracions verbals de Caballé, no s’adonen que aquesta fa les declaracions de veritat -les d’impostos- en català, l’idioma oficial del país on paga els tributs del que guanya a Espanya amb coses com ara els cursos de cant que li contracten a Cantàbria.

[Joan Poyano, a “De set en set”, El Punt, 8·7·08]

La pela és la pela, efectivament. I a Andorra encara més…
En fi, si la magnànima espanyolitat de pura cepa de la senyora Caballé
i Folc ens ho permet, direm per acabar, tot parafrasejant-la, que aquí en aquesta regió som i serem gent catalana /
tant si es vol com si no es vol, / que no hi ha terra més ufana, / sota la cap del sol.

-Així què, doncs?, altre cop ficant-nos amb el bo del gran dels Gasol?
-Qui, jo? No, home, no. En primer lloc, en Pau és un grandíssim jugador de basquetbol, un estratosfèric pivot que és un plaer veure’l jugar, i que a un el fa sentir orgullós de ser del seu mateix país. Del mateix país, he dit? Ah, noi, aquí comencen les discrepàncies. Perquè això seria així -si mirem com van les coses a la resta del món- en qualsevol país normal i corrent. Però es veu que en aquest país nostre, a Catalunya, no hi ha manera de fer les coses com es fan a tot arreu: sempre hi ha d’haver factors externs que vénen a distorsionar les coses i el sentit de les coses, amb el resultat fatal que al final hi ha un fotimer de coses que no tenen sentit.
Des que, ara fa dos anys, la selecció espanyola de bàsquet, la meitat de la qual estava composta de jugadors catalans, va guanyar el campionat del món a Tòquio, el pivot de Sant Boi s’ha anat ficant fins al fons en el seu paper de motor de la selecció estatal, i com que és espanyola, la selecció, doncs vol dir que en Pau ha fet -voluntàriament o obligat per determinades forces des de l’ombra- un paper polític de primeríssim nivell: el de la imatge, el de ser una icona del nacionalisme espanyol, que és un paper essencial, atès que Espanya és bàsicament imatge, essent com és un miratge, un país creat per il·lusionistes.
¿Li ha “demanat” algú, a en Pau Gasol, que s’impliqués tan a fons en la seva feina d’aglutinador de l’Espanya sempre en perill de desvertebrar-se? ¿L’hi han forçat a canvi de determinades prebendes o determinades amenaces? ¿Li han fet veure la llum els mateixos personatges, o els mateixos arguments, que van convèncer fa anys el pobre Miguel Indurain, el ciclista navarrès multicampió del Tour de França, perquè es retractés o renegués d’unes suposades declaracions seves en un diari francès –“Je me moque d’être espagnol”– i que lluís a partir d’aquell afer la bandereta espanyola a la vestimenta i allà on fes falta?
Sembla que no, que el noi de Sant Boi, que sembla que els té molt ben posats, no ho toleraria pas. Per tant, la seva fe espanyola deu ser ferma i autèntica, conscient. ¿Però tan conscient és, el jove esportista, que sent la necessitat de fer-ne apostolat, i fer-lo tan activament? Tot fa pensar que sí, i per tant aquí és on entrem en el camp del debat, i on em permeto reincidir a rebatre des de la insignificança d’aquest raconet la magnificència de la seva enorme, colossal, descomunal, descollonant, aclaparadora figura mediàtica de sant de la devoció espanyola, de la xaruga Espanya de sempre que ara va, coberta de maquillatge fins a les celles, de jove i modernilla per l’ample món mundial, i de tenor solista en el concert de les nacions…
En Pau podrà dir missa, i encantar amb els seus rotllitos de primavera els que estan disposats a escoltar-lo i a regalar-se les orelles amb les seves prèdiques espanyolistes (no-nacionalistes, per tant). Però a un servidor, que no formo part d’aquest públic fidel, més aviat em fa pena. Vull dir que trobo penós veure’l posant el seu indiscutible talent al servei d’aquesta gent que porta la xenofòbia a l’ADN i que utilitza tots els mitjans que té a l’abast per imposar-se: “A por ellos!”. Em fa una angúnia insuportable.
Cadascú és lliure de baixar les escales com li doni la gana de fer-ho, i en Pau també, i ell més que ningú, si voleu; però, des de la distància -la meva-, és patètic veure’l deixar-se manipular la seva condició d’espanyol amb DNI i deixar-se explotar la seva imatge “llatina”
(?), és patètic veure’l anant d’ambaixador del ‘seu’ país, i és patètic veure’l apostant i posant els pebrots en l’opció més fàcil, al capdavall … I és patètic veure’l en un partit a Pequín cridant des de la banda “Vamos, vamos!”…
al seu germà Marc. Ep!, potser a casa seva parlen castellà, no ho sé, i
no seria el primer cas de família catalana que trobessin que fa més fi
parlar la llengua del Mio Cid (i qui diu del Mio Cid diu del general
Franco, que era un gallec que trobava més fi parlar la llengua d’Alfons
XIII i del general Primo de Rivera, i que de passada va pensar que Espanya milloraria molt si tots els espanyols
no castellanoparlants fessin com ell, i va ser amb aquesta bona
intenció que els va obligar a tots a imitar-lo). Sigui com sigui, és trist veure com alguns catalans són perfectament capaços de vendre’s a tota velocitat per un plat de llenties espanyoles…

Un “país admirable”, sí. I el món sencer encara l’admiraria més si el conegués a fons i sapigués què és capaç de fer, fins a quin punt és capaç d’anul·lar els altres per ser ell. ¿Recordem només un parell de suplantacions de les seves, sense sortir del terreny esportiu?
Per exemple, la fastuosa exhibició de nonacionalisme d’un locutor català de TVE, Miguel Ángel (sic) Rosselló, que la temporada passada entrevistava el pare del corredor de Manresa Toni Elias, tot just haver travessat aquest la ratlla de meta com a campió, i que el va fer callar cridant com un beneit “No puede hablar, no puede hablar!” perquè l’home li contestava en català… (Aquest últim diumenge, que el noi va quedar segon al circuit de Brno, a la República Txeca, darrera de Valentino Rossi, cap dels Elias, pare i fill, ja no va cometre la mateixa distracció de l’any passat).
O aquesta altra, vista en el programa de la mateixa cadena “Pasando olímpicamente”, en el qual tres cronistes de la casa repassaven la jornada olímpica amb to més o menys festiu: un dia un d’ells es deixa anar criticant que països com Bahrein comprin atletes a preu d’or negre -una pràctica lamentable, sens dubte- i que amb això “impidan a los televidentes del país la identificación” amb l’atleta i les seves gestes…, i per il·lustrar-ho més, ho contrasta tot seguit amb l’exemple de la Gemma Mengual i l’Andrea Fuentes…, amb les quals, tot i ser catalanes, els espanyols no tenen problemes d'”identificació”… I si els catalans tenim problemes d’identificació amb les seleccions espanyoles, ens hi podem posar fulles, és clar…
I acabem tornant al megaexemple d’en Pau Gasol, amb un altre vídeo impagable amb en Pau fent palmes i tocant les castanyoles i gestionant les seves responsabilitats (“Ser español ya no es una excusa, es una responsabilidad”, diu l’espot de la multinacional Nike, amb ell de figura), i amb un parell de perles més que l’adornen d’allò més.
En fi, no prenguis mal, Pau, que Espanya és una vella geniüda i molt i molt desagraïda…

Perla # 1. Del blog d’un espanyol que no cap a la seva pell:

De
hecho, Pau no va a cobrar ni un dólar más de lo que ganaba en Memphis,
ya que su traspaso se traslada al conjunto de Los Ángeles. No habrá
mejoría económica pero el salto deportivo es inmenso, y es que los
Lakers son posiblemente el equipo más histórico y prestigioso de la
liga más espectacular (no me aventuro a decir la mejor, porque el
basket europeo cada vez planta más cara al américano, y una cosa es la
fortaleza y la técnica Yanki, y otra muy distinta la disciplina táctica
y el orden del viejo continente). Y lo más importante de todo, ahora
Gasol tiene opciones reales de colocar en uno de sus dedos el tan
ansiado anillo de campeón de la NBA. Todo un honor.

Phil
Jackson, entrenador de la franquicia, está pletórico con su nueva
adquisición. Hasta Kobe Bryant, estandarte del equipo angelino, se
deshace en elogios para nuestro campeón. Sin duda una alfombra roja
para que Pau haga una entrada triunfal en su nuevo destino, en una
ciudad de cine y espectáculo, y donde a buen seguro, Gasol saldrá
dejando su huella en el Paseo de las Estrellas.

Atrás,
en el barco semihundido de Memphis, queda otro auténtico crack. Juan
Carlos Navarro da sus primeros pasos NBA con la dificultad de gatear en
la inestable franquicia de los Grizzlies. De todas formas, al igual que
Pau ha dado el salto, seguro que “La Bomba” estallará y la explosión le
servirá de impulso para volar a otro destino mucho mejor. Y el
siguiente en llegar a la cuna del Rey del Rock será Marc Gasol. La ÑBA
a la conquista de América.

SERGIO HERRERO

Això mateix: la ÑBA a la conquista d’Amèrica. EspaÑa avançant imparable cap al futur, i sense baixar de les caravel·les colombines!…

Perla # 2. Aquesta altra no té preu: és de l’ínclit director del diari El Mundo, i el va escriure després del partit en què la selecció espanyola va quedar, pels pèls, subcampiona d’Europa, darrera el combinat de Rússia:

“Gasol es el más español de los atletas
catalanes”


El director de El Mundo, Pedro J.
Ramírez, ha atorgat a Pau Gasol ser “el más español de los atletas
catalanes”. Pedro J. recorda que
“todos contuvimos la respiración cuando, en el filo mismo del
aullido de la bocina, Pau Gasol recibió el balón de espaldas al aro junto al
borde exterior de la bombilla que delimita la zona de tiros libres. Abnegado como un nazareno, exhausto como un ecce
homo, el más español de los atletas catalanes ejecutó uno de sus clásicos
reversos, pivotando sobre el pie derecho hasta lograr encarar el aro y
elevarse en pos de la canasta. Una inexpugnable cortina de acero formada por tres
pares de brazos de otros tantos jugadores rusos se interpuso en su camino,
cerrando cualquier resquicio transversal desde el Báltico hasta los Urales, y él sólo pudo refugiarse ya en la única opción que le quedaba, rectificando el
salto para echarse hacia atrás en el aire, ganar espacio vital antes de la
caída y lanzar un tiro bombeado dirigido hacia el tablero, mediante una
parábola picuda como la joroba de un dromedario”.

[Queda clar, doncs, que a més de ser un nonacionalista putrefacte, mentider compulsiu, periodista rigorós i anticatalà més rigorós encara i tenir moltíssimes altres virtuts que no enumerarem aquí, l’entranyable Pedrojota és “un cursi de tomo y lomo”, per Tutatis!]

L’última hora sobre l’afer Air Berlin és que, després de reunir-se amb el president balear, Francesc Antich, i amb els responsables de l’Obra Cultural Balear, el director de la companyia aèria alemanya a Espanya i Portugal, Álvaro Middlemann, “s’ha compromès a informar de manera objectiva sobre la
realitat lingüística i cultural de les Illes a la revista de la
companyia, i així pal·liar la mala imatge provocada per la publicació
de l’editorial. A més a més, els representants de l’OCB han demanat a
Middlemann que l’empresa no només respecti el català sinó que el faci
servir de manera habitual”.
[Per fer-se una idea de quin parell de pardals són aquests dels quals estem parlant, i del grau de credibilitat de les seves paraules, és molt instructiu llegir el Mail obert , “Ai, Berlín”, escrit dimarts passat per en Vicent Partal a Vilaweb]
En l’editorial, de l’Air Berlin Magazin, el director general de la companyia (aquest simpàtic carallot que surt a la foto d’aquí al costat acompanyat de dues belles senyoretes) deia, recordem-ho, coses com aquestes: “Hay pueblos de Mallorca en los que los ni?os ya no hablan castellano.
En las escuelas, el castellano es una lengua extranjera más. (…) Les
tengo que dar cursos de catalán por decreto a mis empleados? Y los que
vuelan a Galicia o al País Vasco querrán que nos dirijamos en gallego o
en vasco?”. I això que sembla un acudit anava acompanyat d’un altre presumpte acudit encara més graciós, aquest gràfic, on un tipus caracteritzat de bavarès emprenyat tractava els catalans de porcs…
Serà oportú recordar aquí que l’any 1960, per unes paraules semblants (“Todos los catalanes son una mierda”) pronunciades per un individu que l’havien fet director de La Vanguardia Española, Luis de Galinsoga, el diari barceloní, rebatejat llavors amb aquest entranyable nom, va ser objecte d’un boicot tan massiu (promogut per un grup d’activistes, Cristians Catalans, encapçalat per Jordi Pujol i Soley) que va obligar les autoritats del moment -i estem parlant de la postguerra!- a fer-lo saltar de la seva poltrona, perquè amb ell hi estaven perdent calés (el diari va veure reduïda la seva tirada en 30.000 exemplars, i se’n van donar de baixa 20.000 subscriptors), i substituir-lo per Manuel Aznar Zubigaray, nacionalista basc penedit i avi d’un tal Josemari Aznar López…
Una cosa semblant està passant en aquest cas, una campanya de boicot [a la qual em sumo, fins que calgui, amb el bànner de la gent de Criteri per reclamar una rectificació sense embuts] que ha anat fent-se grossa com una bola de neu, sobretot en l’àmbit de la xarxa blocaire, i que ha fet trontollar l’actitud inicial del senyor Middlemann, que de bones a primeres parlava d’empresa privada i del dret liberal a fer allí dins allò que els donés la gana… Els liberals són molt valents i molt pinxos, però només fins que els toquen la butxaca: llavors s’avenen a raons a més córrer. Tot just abans-d’ahir el dirigent alemany gairebé ens exigia que li demanéssim perdó per haver-nos enfadat amb ells, i avui ja parlava de “col·laborar” amb la política lingüística del Govern balear… No sé si és aquesta l’“actitud positiva cap a la
llengua catalana” que li exigia l’OCB, però sí que és un gir evident.
Però estem parlant del paraigua, i jo volia parlar del personatge que aixopluga, i que és el que va obrir la capsa dels trons: herr Joachim Hunold, a qui es podria aplicar amb tota exactitud aquell refrany castellà -i que per tant deu conèixer- que diu “dime con quién andas y te diré quién eres”. No s’ha pas de ser sociòleg per deduir de quines companyies espanyoles es deu rodejar, aquest individu. Tan evident és, que l’edició alemanya del rotatiu econòmic The Financial Times
va publicar un article titulat amb un
expressiu i irònic “Benvingut, senyor Hunold” -així, en català-, amb un subtítol no menys expressiu: “Els catalans,
sulfurats perquè a la revista de l’aerolínia el cap d’Air Berlin fa
broma amb la seva llengua. Primeres crides al boicot”.
Un dels que es van “sulfurar” més i més aviat va ser l’exdiputat d’ERC Joan Puig, que va titllar Hunold de nazi. Desafortunat, i tant que sí, lamentable. Però la seva desafortunada crítica, feta en el seu bloc, ha donat peu a una reacció de tota l’espanyolia mallorquina, sobretot, feta amb una tal virulència, amb una mala bava tan infinita, que no fan sinó demostrar, per enèsima vegada, que amb aquesta gent és impossible entendre-s’hi. I que, com deia fa poc en Joan Triadú a les planes de Presència, si fos per ells desapareixeríem del mapa avui mateix.
Una altra reflexió (im)pertinent sobre la inconveniència de l’expressió d’en Puig i Cordon seria aquesta: no s’ha d’esmentar la corda a la casa del penjat, d’acord, però aquest impresentable Hunold tampoc deu poder anar, trepitjant fort i atropellant, a casa d’una víctima del terrorisme -del terrorisme franquista, sí, que va durar 40 anys i que el va patir de manera especial aquest país nostre, al qual se li va prohibir utilitzar la seva llengua, i a casa seva mateix!- i tenir les penques de riure’s dels seus esforços per superar el trauma, recuperar allò que li van robar i viure amb dignitat. Oi, irritable herr Hunold?

Dos de Mayo, día de La Comunidad. Com cada any, festa grossa a Madrid, capital de La Comunidad, capital de L’Estat i aviat capital del Món Mundial, el dia que el món mundial es descuidi… Però aquest any, a més a més, s’escau que és el bicentenari de la Revolta contra l’Invasor Francès, entenent per revolta la del poble de Madrid i per invasor francès les tropes napoleòniques de gira pel món d’aleshores, i concretament les que feien bolos a la Capital, que llavors ho era del Regne d’Espanya.
Molt bé: ja ho vam dir uns quants posts enrera, que hauríem d’estar atents a l’arribada d’aquesta efemèride, a veure quins focs patriòtics encenia, a veure quines exaltacions independentistes -independentistes, sí, aquesta paraula tabú en aquesta Espanya equilibrista inventora de l’immobilisme total en transició permanent-, quines foguerades nacionalistes despertava… Caldrà pendre’n bona nota, i sobretot de les raons per les quals els raonaments per a una causa -patriòtica, valerosa, gallarda i tots els altres adjectius de rigor- no són bons per a les causes del costat, com la nostra, per exemple, la dels catalans patriotes que maldem per aixecar-nos un dia d’aquests contra l’Invasor Espanyol…
Mentrestant, ha començat a disparar, per la seva incontinent boqueta de pinyó, la patriòtica presidenta de La Comunidad, i alhora lideressa del PP en ciernes, Esperanza Aguirre y Gil de Biedma, Dama de la Junta de Nobles Linajes i Presidenta de la Comunidad de veïns madrilenya, que, tan gran com és -la Presidenta-, se li està començant a fer petita -la ciutat i la Comunidad tota-… Prepara’t, Espanya, per assentar -guiada per la colèrica Aguirre- les teves poderoses anques dos-cents anys més sobre els pobles peninsulars destinats a tenir l’honor de fer-te de pedestal!
Dos-cents anys justos, ni més ni menys: aquests són, segons va dir la Lideressa madrilenya a l’ajuntament de Móstoles, que és on es va encendre la metxa i on va començar tot el sidral que va portar a la Guerra de la Independència, el temps que fa que Espanya té consciència de ser una nació, o séase, La Nació: “El nacimiento de una nación”, va ser allò, segons les seves paraules exactes. Ja ho tenim, doncs: Espanya, de professió les seves nacions, va néixer el 1808, aquest mes fa exactament dos segles. “El pueblo, adelantándose a las instituciones, tomó conciencia de la identidad nacional”, va dir aquest dia el rei del nas vermell, corroborant la teoria de la generació espontània de les nacions… I després d’aquest temps, “han prevalgut els millors propòsits (?) dels que ens van precedir” i, “de la mà de la corona”, ara gaudim d’una “idea moderna d’Espanya concebuda (?) com una societat de ciutadans lliures i iguals”, ha reblat ZP. Ai festa! Decididament, Espanya, “una y trina”, és el modern misteri de la Santíssima Trinitat, però en castís: el Rei de la creació al mig, el fill a l’esquerra i l’esperit sant, en forma de blanc colom, a la dreta… El que importa és el Concepte, el Dogma. I res, un cop muntat el negoci, que és el que compta, després ja vindran els hermeneutes amb totes les possibles interpretacions del Llibre Sagrat, de la “Constitució que ordena i protegeix”, com diu en ZP… Què ordena i protegeix? El negoci , naturalment!
Tot això està molt bé. Però hom pensa que, veient com va la paradeta, i considerant que amb ella Catalunya i els catalans hem fet el negoci d’en Robert amb les cabres, considerant el tracte colonial que ens han dispensat i ens dispensen, bescanviant la nostra contribució per menyspreu, i sense fer-se el càrrec ni remotament que aguantar el seu pes mort és molt pesat, sense entendre ni voler saber res de res de nosaltres (excepte que paguem la factura de tot el seu boato nacional), hom pensa, deia, que el timbaler del Bruc aquell dia, en comptes de redoblar el timbal i fer-lo ressonar pels penya-segats de Montserrat per espantar els gavatxos, més hauria valgut que s’hagués colpejat amb les baquetes allò que no sona… Perquè, fet i fotut, fent fora de la Península els francesos, els espanyols van perdre una oportunitat única de rebre una bona lliçó: la de saber què cosa és viure subjugat a una potència estrangera. I segurament que amb menys de 200 anys n’haurien fet prou -fins i tot ells, que són tan durs- per aprendre-la.

Quan a l’amo del galliner totes li ponen, li és fàcil tenir de tant en tant un detallet amb el sofert aviram. La Presidenta va anunciar fa unes setmanes que aixecaria a Madrid mateix, i en lloc visible, una escola catalana on s’impartiria l’ensenyament en el bell vernacle lul·lià als nins que hi fossin enviats. Finalment l’escola, que havia de dur el nom de Josep Tarradellas, no passarà de proposta perquè la proposta no ha tingut èxit: diu que només hi ha hagut 11 preinscripcions… Així, a més de malagradosos, tontos: perquè ara mai sabrem si la Lideressa ens feia l’amor o ens acollonava…

Per saber-ne més, com diuen les enciclopèdies virtuals, no us perdeu l’oportunitat, si teniu una estona per esmerçar, de fer un tomb turístic d’allò més il·lustrador pel Capital de la Presidenta, simplement fent un clic aquí: “Espe $ Aguirre, la Web no Oficial y no Autorizada” d’EAyGdB!

A tai d’homentage, ja que hi som pel tros, enganxo aquí el “Himo” oficial de la Comunidad Autónoma de Madrid, “compuesto
por el filólogo, poeta y filósofo Agustín García Calvo (n. 1926), ácrata
de mente y corazón, opositor denodado al franquismo, represaliado con
la pérdida de su cátedra en la Universidad Complutense de Madrid en
1965, junto con los profesores Tierno Galván, Montero Díaz y López Aranguren”. Himne, bandera i festa que van ser instaurats, tot en un pack, pel president socialista Joaquín Leguina, amb un èxit notori -sobretot l’última, que va sempre seguida d’un pont. “Himno bello y complicado de recordar”, espetega algú a la plana d’on l’he capturat, “que nadie conoce ni canta”. Per al vostre gaudi, i gràtix, aquí el teniu:

“Yo estaba en el medio:

giraban las otras en corro,

y yo era el centro.

Ya el corro se rompe,

ya se hacen estado los pueblos,

y aquí vacío girando

sola me quedo.

Cada cual quiere ser cada una:

no voy a ser menos:

¡Madrid, uno, libre, redondo,

autónomo, entero!

Mire el sujeto

las vueltas que da el mundo

para estarse quieto.

Ya tengo mi cuerpo

Un triángulo roto en el mapa

por ley o por decreto

entre Ávila y Guadalajara,

Segovia y Toledo:

provincia de toda provincia,

flor del desierto.

Somosierra me guarda del Norte y

Guadarrama con Gredos;

Jarama y Henares al Tajo

se llevan al resto.

Y a costa de esto,

yo soy el Ente Autonómico último,

el puro y sincero.

¡Viva mi dueño,

que, sólo por ser algo,

soy madrileño!

Y en medio del medio

capital de la esencia y potencia

garajes, museos,

estudios, semáforos, bancos,

y vivan los muertos:

¡Madrid, metropol, ideal

del Dios del Progreso!

Lo que pasa por ahí, todo pasa

en mí, y por eso:

funcionarios en mí y proletarios

y números, almas y masas

caen por su peso;

y yo soy todos y nadie,

político ensueño.

Y ése es mi anhelo,

que por algo se dice:

“De Madrid, al cielo”.

I de l’himne de Joaquín Leguina a l’antihimne de Joaquín Sabina, unes quantes copes i uns quants cartrons de tabac abans d’ara:

_{Allá donde se cruzan los caminos,
donde el mar no se puede concebir,
donde regresa siempre el fugitivo,
pongamos que hablo de Madrid.
Donde el deseo viaja en ascensores,
un agujero queda para mí,
que me dejo la vida en sus rincones,
pongamos que hablo de Madrid.
Las niñas ya no quieren ser princesas,
y a los niños les da por perseguir
el mar dentro de un vaso de ginebra,
pongamos que hablo de Madrid.
Los pájaros visitan al psiquiatra,
las estrellas se olvidan de salir,
la muerte pasa en ambulancias blancas,
pongamos que hablo de Madrid.
El sol es una estufa de butano,
la vida un metro a punto de partir,
hay una jeringuilla en el lavabo,
pongamos que hablo de Madrid.
Cuando la muerte venga a visitarme,
que me lleven al sur donde nací,
aquí no queda sitio para nadie,
pongamos que hablo de Madrid
de Madrid….}

[Joaquín Sabina, Pongamos que hablo de Madrid]

L’espanyol escriptor Fernando Sánchez Drago va sortir l’altre dia en una de les pastilles que l’equip d’Alguna pregunta més? selecciona per amenitzar-nos el capvespre dels diumenges a TV3, dient això que segueix: que la llengua (soi disant) espanyola -espill de l’ànima i del geni comunitari que la va engendrar- és “generosa” (sic) de mena, com ho demostra el fet que hi abundin els plurals del tipus “los cielos están despejados” (quan només hi ha un sol cel blau damunt els nostres caps), “se echa los problemas a las espaldas”, “se le suben a las barbas”, “las gentes de esta tierra”, etc, i remarca la parrafada específicament amb les fórmules de salutació usuals: “Buenos días”, “buenas tardes”, “buenas noches”…
I aquí, sense solució de continuïtat i sense que vingui a tomb, sense cap necessitat i sense cap mania ni vergonya, hi afegeix, per rematar la seva peregrina teoria, que “en canvi, hi ha espanyols (sic) que també en això de la llengua són agarrats”, i sense dir noms -no cal, i a més es veia venir-, en dóna exemples: aquests espanyols tan rars redueixen aquelles expressions tan generoses a un simple i mesquí “Bon dia”, “bona tarda”, “bona nit”… Caram, caram!, i jo amb aquests pèls!, que deia aquell.
La perla de l’escriptor canari no és pas que m’hagi molestat, ni molt ni gaire, més aviat m’ha fet riure, com als d’APM?, però sí que m’he pres la molèstia de fer-hi una breu rèplica, bàsicament per amortitzar una estona que tenia morta…

Obviant que hi ha llocs de l’Imperi lingüístic castellà on la gent -o les gents- se saluden amb un “Buen día” singular, com a Cuba mateix (i suposarem que l’idioma que parlen a la Isla és castellà, i no pas cubà, tot i ser Cuba bastant més lluny de Castella que no pas el País Valencià ho és de Catalunya, per posar un altre paral·lelisme, gens gratuït), deixant això de banda, doncs, crec que el senyor Sánchez Drago, tan llegit com és, ens hauria d’explicar aquest curiós concepte de la “generositat” de la seva llengua. ¿Com ho fa lligar, això que un simple modisme, un humil idiotisme del castellà correspongui a un tret del caràcter de la gent que el parla? I què fa què?: el modisme fa el caràcter, o el caràcter fa el modisme? Seria bo de saber-ho, perquè si és el primer cas, sabríem d’un altre benefici afegit d’aprendre aquesta llengua genial i única, la més millor de totes amb diferència… En tot cas, queda clar que aquesta generositat brilla per la seva absència entre els irreductibles i tossuts de la tribu primitiva que ocupa aquest territori del nord-est peninsular on la gent se saluda dient “Bon dia!”… És que no tenim remei, per Tutatis! No m’estranyaria gens que, per pura i simple justícia divina, un dia d’aquests ens caiguessin els cels al damunt del cap…
Els espanyols, en canvi, tampoc en tenen, de remei. Tant és que siguin escriptors com lectors, pagesos o senyors, senyors bisbes o escolans, bidells o diputats, universitaris o mestresses de casa, artistes, frikis, rics o pobres: abans de baixar del burro són perfectament capaços de demostrar que la força de la gravetat és un error i que només són ganes de portar-los la contrària, a ells, que són espanyols i consegüentment tenen raó i tothom s’ha de plegar als seus designis -i per tant també la llei universal de la gravetat i el pèrfid senyor anglès que la va descobrir sota una pomera.
En el cas concret d’aquest espanyol que fa d’escriptor i que és tan aficionat a parlar davant d’un faristol amb les seves ulleres de llegir a mig nas, un es pregunta de què li ha servit llegir tant: per arribar a dir una barrabassada com aquesta i quedar-se tan ample? Déu n’hi do, quin bagatge més escarransit!
Si el tingués aquí al davant, li diria que, si ell i els seus connacionals són tan generosos i tan esplèndids com dóna a entendre -en la llengua com en els afers més crematístics, en termes de pura economia domèstica-, en comptes de gastar tanta saliva a criticar-nos tot el dia i tanta paciència a suportar-nos, que ens perdin de vista, d’una vegada, i se’ls hauran acabat els problemes. Ara mateix, el partit més espanyolíssim de tots acaba de perdre les eleccions per culpa de Catalunya: si no hagués estat pel vot dels catalans garrepes, ara Espanya seria seva, com pertoca a l’ordre natural… Separin-se de nosaltres, senyors generosos, creguin-me, i tot seran flors i violes.
I mentrestant, tornant un moment al senyor Sánchez Drago (que, ves per on, no fa gaire va manifestar, en l’entrega de l’enèsim premi literari que ha rebut, que renega d’Espanya, que n’està fart del seu caïnisme, dels emprenyadors separatismes i del zapaterisme en segona edició, i que vol fotre el camp, no sabem si en direcció a la seva africana perifèria o més lluny encara), permetin-me acomiadar-me’n gastant un plural generós:
-Senyor Fernando, vagi-se’n a pastar fangs!

[Il·lustració de l’entradeta: L’il·lustre escriptor canari -i ara espanyol quasi apòstata, segurament de resultes de llegir tant, com li va passar al pobre Alonso Quijano, que per poc no s’hi fa la pell- fent autocrítica i demanant excuses als madrilenys a través de Telemadrid per haver-los tractat de “porcs” des de les cámeres d’aquesta emissora]