L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

L’amic de l’amic americà

Deixa un comentari

El senyor José María Aznar López, president que fou (i quin goig poder-ho dir, perquè significa que ja no ho és!) del Govern estatal durant vuit llarguíssims anys (en aquest món tot acaba acabant-se), i que ara, reciclat en una mena de professor Bacterio, alliçona els estudiants de la Universitat de Georgetown (EUA) que es deixen, sempre m’ha fet pensar fortament en una figura que no faltava mai en col·legis, instituts i internats dels llarguíssims anys de franquisme rampant.

Em refereixo a aquell personatge que en el llenguatge de l’època se’n deia un abusón, un individu més aviat obtús i curt de gambals, i que per això era fàcil trobar-lo entre els que repetien curs, de manera que solia passar un pam o dos als de la resta de la classe; com que tenia més força que intel·ligència, es complaïa a repartir mastegots entre els més dèbils, especialment si eren més brillants que ell a l’hora de fer els deures escolars. Aquesta conducta tan poc meritòria el feia odiós entre els petits de la classe, però tampoc li comportava gaires simpaties per part del líder o dels líders naturals del col·legi, aquells estudiants que per fer-se respectar no els calia recórrer a l’ús, i encara menys a l’abús, de la força física ni mental, de les quals anaven sempre ben servits. L’actitud que prenia davant d’aquests, com que no els podia dominar, era la de fer-los de fidel escuder. Ras i curt: el nostre personatge era tan fort amb els dèbils com dèbil amb els forts.

Exactament aquesta és l’actitud del cabdill popular, la seva personal i -en forma de línia ideològica- la del partit que ell dirigia (i que encara codirigeix, com a mínim), pel que fa a la relació del govern de l’Estat amb els pobles petits (geogràficament i demogràficament, no pas en capacitat i potencialitat) que aquest inclou, ho vulguin o no, dins les seves fronteres: amb les nacions perifèriques, mà dura, implacable; pressió sense descans, pluja (àcida) menuda però incessant, gota malaia, laminació sense fi, acorralament fins als límits formalment democràtics, acoso y derribo utilitzant tota la maquinària de l’Estat (i també els seus Pressupostos, val a dir-ho)… España, lo único importante, com deia el vell eslògan del seu vell mentor, i a l’enemic, ni aigua.

En canvi, amb els pobles forts, i especialment el més fort de la classe, el nostre home -i de la seva mà el seu monolític partit- és d’un llepa que tomba d’esquena, d’una llagoteria que fa sentir vergonya aliena. Ho vam veure, nosaltres i tot Europa, astorats, amb la seva desconcertant política exterior, que va culminar amb la sarsuela que van escenificar els tres tenors Bush, Blair i el mateix Aznar (Ánsar, per als amics) a les Açores, i que tan nefastes conseqüències ha comportat, especialment per al poble iraquià, però també per a l’espanyol, que va pagar la broma amb un atemptat terrorista que va costar la vida a dues-centes persones, i lesions físiques i psicològiques a uns quants centenars més. En el cas de l’amic del noi de la pel·lícula, podríem dir que es va clavar una coça al seu propi cul, perquè l’opereta que van muntar l’endemà ell i els seus, volent fer passar bou per bèstia grossa i fer-nos creure a tots que aquella salvatjada era cosa d’ETA, per poder recollir vots a cabassats, li va costar, en un tancar i obrir d’ulls, perdre les (re)eleccions. Qualsevol polític mínimament intel·ligent n’hauria après alguna cosa, d’una lliçó magistral com aquesta. Però ja hem dit que la intel·ligència no era precisament el punt fort d’aquesta mena d’alumnes, forts amb els altres alumnes més dèbils, però dèbils amb els més forts que ells, tinguessin o no raó. He’s my friend, acaba de dir en Josemari als seus alumnes de Georgetown, tot apuntant i disparant amb bala contra el seu successor en el càrrec, i a mi em convida al seu ranxo, i a tu no, elis, elis!

[publicat al núm. 216 de La Farga de Salt, desembre del 2004]
Il·lustració: Forges

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 29 de juliol de 2007 per mininu

“Mani a la placeta”

Deixa un comentari

Translation (traducción):

-"ZETAP"
-"
NO A LA DEMOCRACIA DE LA SEÑORITA PEPETA", "MANOLO FRAGUETA", "ZETAPLANA", "ÁNGEL BOMBETA ACEBES", "GALLETA MARÍA SAN GIL", "MARIANO TETA GALLEGA", "ETA-NOL, PP-TAMPOCOL", "LA GALLINA TURULETA", "LA PAZ VALE MÁS DE UNA PESETA", "NI CARA, NI CARETA", "NI ETA, NI JETA!"

Guió i dibuixos: Min

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 28 de juliol de 2007 per mininu

L’hora del pati de La Farga de Salt

Deixa un comentari

A la segona meitat dels anys 70, quan Déu hi va fer més que nosaltres i va
cridar finalment el dictador a criar malves, el país bullia…

Responent a la
crida del poeta, «tot és per fer, i tot és possible», les forces vives, que
fins aquell moment semblaven més mortes que vives, es tornaven cada dia més
agosarades, i determinats elements cada dia més descarats. En aquest ambient de
bullícia generalitzada, la nit d’un bon dia van confluir al pati del col·legi La Farga de Salt la Catalunya d’arrel anarka
i llibertària, de l’anomenada contracultura (insòlit concepte, en un
país la ?cultura? del qual, burgesa o no, estava segrestada, minimitzada i
vigilada per una altra ?cultura?, la de les pistoles i els cops de porra,
vinguda de fora, com tantes altres vegades, amb aires redemptoristes, per no
deixar de cultivar la història d’una vella amistat), i la Catalunya polititzada,
aplegada sota el mantell unitari de l’Assemblea de Catalunya, que reclamava a
crits llibertat per a tothom, amnistia per als comdemnats i un nou Estatut
d’Autonomia per al Principat. Precisament aquells dies l’exigència s’estava
concretant al carrer en una iniciativa batejada amb el nom de Marxa de la Llibertat, que en
diferents columnes avançava per totes les comarques del país donant feina a la Guardia Civil, que
amb gran diligència es dedicava a reprimir-les allà on en detectava el més
petit brot.

Aquella nit actuava, enfilat dalt d’un escenari aixecat per valerosos
voluntaris, com s’esqueia llavors, l’ínclit cantant i artista Pau Riba… El
xou avançava, entre rius d’alcohol i primerencs efluvis d’herbes orientals, i
en un moment donat, l’home, contagiat de l’entusiasme col·lectiu que ell mateix
ajudava a escampar, va i, agafant-se amb una mà un peu i amb l’altra
sostenint-se en el micro, llança un crit: «Viscaaaa la maaaaarxa!». Val a dir
que les autoritats competents, assabentades del gest, el van elevar a la
categoria de gesta, premiant el cantautor amb una multa que, en pessetes
d’aquell temps, eren una pasta gansa. De res no li va servir a l’interessat
al·legar que ell es referia a la marxa rockera, i no pas a l’altra… La fúria
exemplificadora del règim tenia aquesta inflexibilitat tan edificant…

Un servidor recordava aquesta anècdota l’altre dia, mentre a la ràdio sonava No me llames Dolores, llámame Lola, una cançoneta amb la qual el grup Pastora ha entrat en la llista de hits d’Espanya, que és com dir del món mundial. Aquest grup musical l’integren una noia de Sant Boi de Llobregat, que canta en castellà amb un curiós accent, "el de la Ciutat Cooperativa", segons ella, i els dos germans Caïm i Pauet Riba, fills de l’autor d’aquella genialitat titulada Dioptria, un luxe en dues entregues que ha estat votat com un dels millors discos de la història de la música catalana. Doncs bé, entre aquell pastor d’ovelles hippis i aquesta Pastora de cosmopolites hispanoparlants, hi ha hagut uns quants canvis, al país. Un d’ells és que el castellà era aleshores la llengua dels opressors, dels funcionaris i d’aquell règim odiós, en definitiva, i el català, per oposició, la dels oprimits, la del país clandestí que tanmateix havia sobreviscut, i per això la que triava la gent que s’hi volia integrar, al país que es retrobava a si mateix. El castellà era la llengua de les aules, però el català era la llengua del pati de l’escola. Avui, després de la dita Transició (cap a on?) i del pacte olímpic, oprimits i opressors som amics per sempre, i les dues llengües, gràcies als bons oficis dels diferents governs espanyols, d’una banda, i del longeu govern català, de l’altra, es troben finalment en igualtat de condicions, i en sana i noble competició… I com es diu en aquests casos, i encara més en anys olímpics com el present, que guanyi la millor!

[publicat al núm. 214 de La Farga de Salt, octubre del 2004]

Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 28 de juliol de 2007 per mininu