L’amic de l’amic americà
Deixa un comentariEl senyor José María Aznar López, president que fou (i quin goig poder-ho dir, perquè significa que ja no ho és!) del Govern estatal durant vuit llarguíssims anys (en aquest món tot acaba acabant-se), i que ara, reciclat en una mena de professor Bacterio, alliçona els estudiants de la Universitat de Georgetown (EUA) que es deixen, sempre m’ha fet pensar fortament en una figura que no faltava mai en col·legis, instituts i internats dels llarguíssims anys de franquisme rampant.
Em refereixo a aquell personatge que en el llenguatge de l’època se’n deia un abusón, un individu més aviat obtús i curt de gambals, i que per això era fàcil trobar-lo entre els que repetien curs, de manera que solia passar un pam o dos als de la resta de la classe; com que tenia més força que intel·ligència, es complaïa a repartir mastegots entre els més dèbils, especialment si eren més brillants que ell a l’hora de fer els deures escolars. Aquesta conducta tan poc meritòria el feia odiós entre els petits de la classe, però tampoc li comportava gaires simpaties per part del líder o dels líders naturals del col·legi, aquells estudiants que per fer-se respectar no els calia recórrer a l’ús, i encara menys a l’abús, de la força física ni mental, de les quals anaven sempre ben servits. L’actitud que prenia davant d’aquests, com que no els podia dominar, era la de fer-los de fidel escuder. Ras i curt: el nostre personatge era tan fort amb els dèbils com dèbil amb els forts.
Exactament aquesta és l’actitud del cabdill popular, la seva personal i -en forma de línia ideològica- la del partit que ell dirigia (i que encara codirigeix, com a mínim), pel que fa a la relació del govern de l’Estat amb els pobles petits (geogràficament i demogràficament, no pas en capacitat i potencialitat) que aquest inclou, ho vulguin o no, dins les seves fronteres: amb les nacions perifèriques, mà dura, implacable; pressió sense descans, pluja (àcida) menuda però incessant, gota malaia, laminació sense fi, acorralament fins als límits formalment democràtics, acoso y derribo utilitzant tota la maquinària de l’Estat (i també els seus Pressupostos, val a dir-ho)… España, lo único importante, com deia el vell eslògan del seu vell mentor, i a l’enemic, ni aigua.
En canvi, amb els pobles forts, i especialment el més fort de la classe, el nostre home -i de la seva mà el seu monolític partit- és d’un llepa que tomba d’esquena, d’una llagoteria que fa sentir vergonya aliena. Ho vam veure, nosaltres i tot Europa, astorats, amb la seva desconcertant política exterior, que va culminar amb la sarsuela que van escenificar els tres tenors Bush, Blair i el mateix Aznar (Ánsar, per als amics) a les Açores, i que tan nefastes conseqüències ha comportat, especialment per al poble iraquià, però també per a l’espanyol, que va pagar la broma amb un atemptat terrorista que va costar la vida a dues-centes persones, i lesions físiques i psicològiques a uns quants centenars més. En el cas de l’amic del noi de la pel·lícula, podríem dir que es va clavar una coça al seu propi cul, perquè l’opereta que van muntar l’endemà ell i els seus, volent fer passar bou per bèstia grossa i fer-nos creure a tots que aquella salvatjada era cosa d’ETA, per poder recollir vots a cabassats, li va costar, en un tancar i obrir d’ulls, perdre les (re)eleccions. Qualsevol polític mínimament intel·ligent n’hauria après alguna cosa, d’una lliçó magistral com aquesta. Però ja hem dit que la intel·ligència no era precisament el punt fort d’aquesta mena d’alumnes, forts amb els altres alumnes més dèbils, però dèbils amb els més forts que ells, tinguessin o no raó. He’s my friend, acaba de dir en Josemari als seus alumnes de Georgetown, tot apuntant i disparant amb bala contra el seu successor en el càrrec, i a mi em convida al seu ranxo, i a tu no, elis, elis!
[publicat al núm. 216 de La Farga de Salt, desembre del 2004]
Il·lustració: Forges
