L'Hereu Riera

Diuen que les (males) relacions entre Catalunya i Espanya poden acabar, un dia o altre, en un xoc de trens. Es tracta d’una metàfora, naturalment, i si Espanya és mínimament civilitzada, per convenciment o per conveniència, en metàfora restarà, el xoc de trens. Però mentre aquest dia no arriba contínuament podem comprovar, dia sí dia també, que aquests dos trens van, efectivament, un en una direcció i l’altre en direcció contrària. I així, els punts de trobada i/o de coincidència són nuls.
Podríem parlar de qualsevol tema, i en tots hi trobaríem aquesta dissintonia: des del futbol (ara mateix l’equip blanc no és líder de la Lliga perquè els àrbitres es veu que afavoreixen –vilment subornats, se suposa– l’equip blau-grana de Barcelona) a la llengua, per variar (l’última, d’avui mateix: el doctor Rajoy troba que portar el plurilingüisme estatal –i constitucional, compte!– al Senat, com s’ha fet excepcionalment aquest dimarts, és una parida, una cosa que no es fa en “cap país normal”, atenció a l’adjectiu!).
Però ens centrarem en un tema més normal: el de les infraestructures ferroviàries, precisament, que estan íntimament relacionades amb l’economia, i aquesta, al seu torn, amb l’estructura estatal, que aquests últims dies tant socialistes com pepistes no paren de parlar-ne en el sentit que això de les 17 autonomies és una cosa econòmicament insostenible i que per tant caldrà aplicar-los-hi un bon lifting: retallar-les, aprimar-les, subjectar-les, uniformitzar-les… o fer-les desaparèixer directament, com ha vingut a dir el Cervell de la FAES…
En primer lloc, es veu que no recorden que això que en diuen l'”Estat de les autonomies” és un invent SEU, de la política genuïnament espanyola, i que ningú els hi va demanar de ficar-se en aquesta bardissa, però que si ho van fer va ser amb la intenció, confessada o no, d’aigualir la realitat de les nacionalitats històriques, reconegudes a la sagrada bíblica Constitució espanyola. Ara bé, si tanta nosa troben que fan, ja poden començar a desmuntar-les quan vulguin (si no és anticonstitucional, ai las!), però més els val que ho facin deixant tranquil·les les nacionalitats històriques… (O no: potser seria l’empenta que els faria falta, a aquestes, per passar a la fase adulta d’Estats europeus).
Però, tornant als trens: després de la bonica i molt gràfica estampa que vam veure el mes de desembre, amb la solemne inauguració de la via ràpida Madrid-València un dia i la trista inauguració l’endemà de la línia també d’alta velocitat Figueres-París, aquesta setmana passada hi ha hagut un cop d’efecte protagonitzat pels que reclamen l’Eix mediterrani ferroviari, en oposició (o en compensació, perquè la cagada ja està feta) al model radial amb centre al putu quilòmetro zero madrileny (que no queda clar si vindria a ser el melic o l’ull del cul, en aquesta història). La qüestió és que es tracta de dos models diferents, un d’ells rendible i l’altre ruïnós, en termes econòmics, però exactament a la inversa en termes polítics, i aquests es veu que són els únics que els importen als dirigents estatals –siguin, aquests, titulars o reserves.
En la conjuntura d’un Estat espanyol improductiu, amb uns índexs d’atur pels núvols, desacreditat a Europa, marcat de prop i posat sota sospita, un grup d’empresaris, al voltant de Ferrmed, es presenten a Brussel·les, acompanyats d’alts representants polítics d’Andalusia, Múrcia, País Valencià i Catalunya, per escenificar la voluntat unitària d’instal·lar una línia de tren d’ampli europeu que connecti directament Andalusia amb el nord d’Europa (i viceversa: l’entrada, històrica, d’Europa fins al sud d’Espanya!…, i presumiblement algun dia fins a l’Àfrica per sota el mar), i que ha de portar grans beneficis privats i públics, segons totes les previsions. I bé: ¿quina és la resposta de JL Rodríguez Zapatero, aquest senyor que va boig retallant el dèficit estatal a costa de la despesa social? La més absoluta fredor: indiferència total.
Així anem: uns amb una lògica, i els altres amb una altra, la seva; cara, estèril i absurda, però és la que coneixen, i no en volen conèixer d’altra. I dins d’aquesta “lògica”, representa que tots formem part de no sé quina Unidad indissoluble…

Rescato, d’aquesta moguda tan important (no menys que la no menys unitària que hi va haver fa temps al voltant de l’aeroport del Prat, una altra infraestructura transcendental també infrautilitzada pel morrió estatal; esperem, doncs, que aquesta vegada hi hagi més sort i menys sordesa), un article de Vicent Partal que fa sobre aquest assumpte (o a propòsit d’ell) una mirada plena d’aspectes positius, als quals malgrat tot em vull agafar:

«El 1879 Constantí Llombart publicà ‘Los fills de la morta-viva’, un
extens catàleg per a demostrar que el català, ell en deia llemosí, vivia
a València. L’expressió ‘morta-viva’ és d’un grafisme monumental i avui
la podríem aplicar al concepte de Països Catalans. Semblava que ningú
no en volia parlar, però ahir a Brussel·les les dues generalitats seien
costat per costat i avui publiquem a VilaWeb una entrevista amb Josep
Bargalló que explica com l’Institut Llull ha estat capaç de fer política
de Països Catalans. Després d’anys de silenci la Morta-viva sembla que
torna.

…

»És una notícia excel·lent. El disseny de la transició espanyola obligava
a alçar poc menys que un mur entre el Principat i el País Valencià
perquè la potència conjunta dels Països Catalans era, i és, una gran
amenaça per a l’estabilitat d’Espanya. O, si més no, per al model de
l’Espanya radial madrilenya.

»Tres dècades després el cost de l’anticatalanisme es fa evident al
País Valencià amb tota rotunditat: és la marginalització creixent del
país, sense banca pròpia, sense mitjans propis, sense tren directe a
Europa, sucursalitzada políticament… I és d’aquesta constatació que
neix la reacció. Amb l’empresariat valencià com a peça clau perquè un
empresari català governe la CEOE o amb el president de la Generalitat
seient sense fer escarafalls al costat del conseller de Territori i
Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya a Brussel·les i parlant
amb una sola veu sobre el corredor mediterrani.

»És evident que Camps a Brussel·les no volia fer Països Catalans,
però també ho és que aquestes mostres d’unitat eren impensables fa pocs
anys. És evident que alguna cosa canvia a València d’una manera ràpida, i
que la constatació de la misèria a què porta l’anticatalanisme no hi és
estranya.

»Al costat d’això també veiem iniciatives molt ben calculades i
treballades que aconsegueixen de salvar imaginativament les dificultats
institucionals i fan que la cultura catalana i el país es presenten
units davant el món. Avui, precisament, publiquem una entrevista amb
Josep Bargalló, ex-director de l’Institut Llull. Bargalló ha estat
segurament el polític català que més directament ha treballat per fer
realitat els Països Catalans, i la seua experiència, l’hem d’escoltar
amb atenció, perquè és avalada per un èxit innegable.

»Doncs bé, en l’entrevista Bargalló ve a dir que no és tan difícil de
fer les coses, si hom té la voluntat de fer-les. Però també és molt
clar a l’hora de marcar regles de joc menys ‘dirigistes’ des de
Barcelona, de dibuixar un model de país més polièdric i respectuós de la
diferència de cada territori. Cosa que rarament se sent dir de la gent
del Principat.

»Coincideixen les dues notícies en el diari d’avui, i totes dues em
sembla que són una indicació sorprenent que alguna cosa que semblava
acabada es mou. Que torna el debat sobre la conveniència d’articular
l’espai comú de tots els qui parlem català, siga amb el nom que siga.
Que torna la Morta-viva. I això cal dir que és una molt bona notícia per
a tots. Excel·lent»

.

(Vicent Partal, “Països Catalans: la Morta-viva”, 13/01/2011)