L'Hereu Riera

Un altre apunt imperdible del diari de dimarts passat que no puc deixar passar per alt, aquest signat per Josep Maria Uyà (“Qui és el Papa?”), que reflexiona de forma bastant irada sobre l’anunciada visita de Benet XVI a Barcelona per beneir, entre altres coses que farà, el temple de la Sagrada Família i convertir-lo, en un dir Jesús!, en basílica.
Les últimes informacions diuen que la visita papal costarà 600.000 euracos, i que l’estament eclesial local ja n’ha recollit la meitat, mig d’aportacions privades mig de provisions de diner públic (?). Aquesta és precisament una de les qüestions que denuncia l’articulista, a qui enerva, i molt, aquesta nova genuflexió realment injustificada de la classe política d’aquests nostres verals. Com passa amb l’esport, deu ser per demostrar que no s’han de barrejar política i religió, una consigna encara més antiga que l’altra i que per això mateix fa molt més temps que els que la prediquen se la passen abans que ningú per l’engonal…
Una altra característica dels desplaçaments papals urbi et orbe que destaca el doctor Uyà i que també confirmen els periodistes que comencen a cobrir aquest event, com en diuen els modernillos, és la mania d’anar pel món de superstar, com si s’hagués proposat (ell i els seus antecessors, que el Papa polonès, p.e.,  tampoc es quedava curt) de superar les icones del pop-rock que omplen els estadis fins a la bandera. Diu el noticiari que el conjunt Benet Setzè i el Seu Seguici passarà pel carrer de la Diputació, en comptes de fer-ho per la Gran Via, “per assegurar-se una imatge d’afluència massiva de públic”. A veure si els senyors de la lupa de l’empresa comptagentades Lince, que no tenen res de fanàtic i ho tenen tot d’imparcials, posen les coses al seu lloc, també aquesta vegada. A Déu allò que és de Déu, i als homes allò que és dels homes.
I parlant de Déu, és en la seva condició d’ateu que JM Uyà protesta pel dispendi de la visita del Papa, que “vindrà a cometre”, diu, “per a mi, que sóc ateu, una autèntica blasfèmia, ja que ve a
afirmar l’existència de Déu, i la d’ell com a representant seu”. Jo aquí no m’hi agafaré pas, bàsicament perquè crec que l’ateisme no deixa de ser una altra forma de fe, però sí que estic d’acord amb ell a blasmar aquest estrany favoritisme, que aquí es redueix a la religió catòlica, però que m’emprenyaria igualment que fos per a totes les altres. La religió és una qüestió que concerneix la consciència individual de les persones, i punt. De guerres i de fastos en nom de la religió, ni un més, si hagués de dependre de mi, m’explico? Endavant la lectura:

«Qui és aquest home amb sabates d’un vermell cridaner i mitjons blancs
que es passeja per les ciutats i pels països a càrrec dels impostos
públics, que cobra en els seus actes, parlant d’espiritualitat, de
castedat i d’obediència, quan una part no menyspreable, sobretot l’alt
cercle directiu dels treballadors de l’empresa que presideix, no tenen
ni espiritualitat, ni castedat, ni obediència? Qui és aquest que,
assegut sobre un cúmul de contradiccions lògiques, que no cal ni
esmentar de tan evidents, es permet dir-nos que estem perduts si no el
seguim? Qui és aquest pel qual els barcelonins no creients, siguin
agnòstics o ateus, hauran de pagar tota la fanfàrria de la seva aparició
a l’anomenada Sagrada Família?
…

»Al 2010 encara es fa dur ser ateu. Des que al segle XVII el mossèn
d’un petit poble de les Ardenes, Jean Meslier (1664-1729), va abjurar de
tota la seva fe i va denunciar la fantasia de tots els dogmes de
l’església en el text pòstum El Testament, el nombre d’ateus ha
anat creixent gradualment, i ja des de la Revolució Francesa, Europa ha
gaudit d’estats civils i laics. Però no per això l’Església catòlica ha
llençat la tovallola. Tampoc no ho han fet el judaisme, l’islamisme,
l’hinduisme, el sintoisme, el budisme i altres variants del catolicisme
mateix, entre moltes altres possibilitats del dogma religiós. Hi tenen
tot el dret, només faltaria. Els ateus som uns ferms partidaris de la
llibertat, sobretot de creença, que no pas de pensament, en aquest cas,
perquè de pensament, del fet de pensar, en una religió, la que sigui,
n’hi ha molt poc, per no dir gens (això no treu que magnífiques persones
formin part d’un o altre bàndol religiós, barrejats, és clar, entre
innombrables farsants que viuen del negoci de la fe –de vegades de la
por i de la ignorància–). Barcelona és una ciutat cívica, i per això hi
ha molta gent que protesta, i amb tot el dret, perquè no ens prenguin el
pèl, de la mateixa manera que hi ha prou gent que considera la Sagrada
Família actual un monument a la barbàrie arquitectònica, des del moment
que s’està construint un edifici passant per sobre del llegat del seu
creador i deixant que altres estils esculturals decorin els nervis de
l’edifici amb criteris antagònics als de Gaudí. El resultat, una mona de
Pasqua, l’eclecticisme de la qual no resol en absolut la infàmia
produïda. O sigui que els ateus i la gent que estimem l’art autèntic,
estem ben fotuts, perquè aquest senyor de les sabates vermelles i els
mitjons blancs vindrà a Barcelona amb diners públics, amb els meus
diners, a cometre, per a mi, que sóc ateu, una autèntica blasfèmia, ja
que ve a afirmar l’existència de Déu, i la d’ell com a representant seu,
dins un edifici que atempta contra el criteri rigorós de la creació
artística, que és l’originalitat i la veritat del seu contingut. O
sigui, una falsedat dins una altra falsedat.

»Diran alguns que hi
té tot el dret del món. No l’hi nego pas. Però que se’l pagui. La
contribució pragmàtica i poruga dels polítics és vergonyosa. Sort tenen
que els ateus, gent d’ordre i de sentit comú, conscients de la
relativitat de tot, no ens organitzarem mai com a secta, ni tindrem un
president amb sabates vermelles i mitjons blancs. Però que no ens
treguin el dret a protestar enèrgicament per l’abús del servilisme
polític cap a una persona que presideix una institució corrupta,
malalta, i amb profundes desviacions psicòtiques, tal com queda
comprovat perfectament, no ja per l’afirmació de l’existència i
representativitat de Déu a la terra, sinó simplement pels titulars de
premsa de cada dia. De jutjat de guàrdia».