L'Hereu Riera

El centre d’estudis Cristianisme i Justícia i l’ONG Intermón Oxfam van demanar fa unes setmanes, el desembre passat, al bicampió del món de motos GP Marc Márquez que es repensés la decisió que aquest havia pres (segons el Diari d’Andorra, que és qui va aixecar la llebre) de traslladar el seu domicili fiscal a Andorra, on suposadament pagaria una quantitat ínfima, 30.000 euros, sobre els 10 milions que cobra per temporada. Després de la polseguera que va aixecar el seu anunci de seguir l’exemple d’altres esportistes (com els seus companys Jorge Lorenzo i Dani Pedrosa, o el ciclista madrileny Alberto Contador), el noi de Cervera va encarar les “duríssimes” crítiques que li van ploure desmentint en roda de premsa i amb llàgrimes als ulls que pensés tributar a Andorra, país on sí tenia pensat residir a partir de gener però per poder-s’hi preparar físicament, no pas per escapolir-se de l’escomesa de la voraç Hisenda espanyola.

En el seu moment vaig pensar que hauria sigut sensacional que el noi Márquez, fent un cop de manillar magistral dels seus, hagués optat, en comptes d’acollonir-se i fer marxa enrere (suposant que la filtració periodística fos certa), per fer efectiu el trasllat fiscal al petit país dels Pirineus tot anunciant alhora, a bombo i plateret, que la quantitat “estalviada” aniria destinada, posem per cas, a les dues entitats esmentades més amunt, o a qualssevol altres, amb la intenció expressa i declarada d’impedir que se la quedés la maquinària recaptatòria del sinistre Montoro i evitar així que aquest i el seu govern se la malgastessin, via Pressupostos generals de l’Estat, en fantasmades com l’exèrcit, en obres absurdes com ara aeroports sense avions, línies de TAV sense passatgers o autovies sense cotxes, en negocis escandalosament ruïnosos com el de Castor, o bé en entelèquies més o menys secretes i “intel·ligents” dedicades a controlar i putejar la colònia de Catalunya i els seus indòmits i incòmodes habitants. (En aquest sentit, no cal dir que la finta no hauria estat menys espectacular i l’impacte no menys brutal si MM hagués decidit fer la declaració efectiva d’ingressos i pagar-ne la deducció corresponent a la incipient hisenda catalana; però això, de moment, i encara que els esportistes del nostre país van sortint lentament de l’armari colonial, ara per ara és somiar truites, suposem).

Si hagués dut a terme la maniobra, tanmateix, hem de convenir que tampoc fóra tan estrany. A banda que el camí cap als paradisos fiscals d’Andorra, Suïssa, Luxemburg o les Quimbambes està més que fressat per altres abans que ell, és humanament comprensible que en Marc, tot i ser molt jove, pogués estar pensant a “fer un racó” pel dia de demà (com diu ell, la carrera d’un pilot d’elit pot acabar en sec en qualsevol moment). Qui no ho faria?

Aquells mateixos dies el filòsof Francesc Torralba es dirigia als pobres mortals parlant d’ètica, de la manca d’ètica de la societat i de la corrupció que s’escampa arreu…, fins i tot amb la nostra “complicitat”, no fos cas que no ens quedéssim cadascú amb la pròpia dosi de mala consciència. Però també des del camp de la política ens arriben vents redemptors, i no em refereixo pas només a la fulgurant aparició de Podemos/Podem amb la seva escombra màgica per netejar el seu país (que es veu que també inclou la colònia catalana) de la porqueria i la podridura de la casta econòmico-política tardofranquista, sinó també del clàssic bipartit espanyol: el PP, que es treu de la màniga una bonica llei de transparència (?!) per tapar la pròpia opacitat, i el PSOE, que en boca del seu secretari general, Pedro Sánchez, es permet la broma de repetir el joc de paraules –que deu trobar genial– sobre “la pàtria i el patrimoni” de determinats polítics nacionalistes catalans i els comptes amagats en paradisos fiscals, mentre manifesta per activa i per passiva la seva determinació de no deixar anar ni amb aigua calenta el paradís de la comunitat fiscal de Catalunya…

Però deixem-nos de misèries i parlem de les elits, les que tenen dipositades les seves grans fortunes (els seus “raconets”) en aquestes guarderies financeres de Xauxa escampades pel món, perquè és la seva incòlume existència, exempta d’impostos tant com de remordiments, la que condiciona de debò la nostra. (Les últimes dades asseguren que aviat la meitat de la riquesa del món serà propietat d’un exclusiu 1 per cent de la població mundial, que no solament és immune a la crisi, sinó que se’n beneficia). Assegurada i engreixada sense solució de continuïtat per una transmissió successòria que la perpetua més enllà dels seus titulars vigents, la gran trampa del capitalisme hereditari provoca sense descans, dia i nit, tots els dèficits i totes les necessitats del poble ras, que ni els esforços compensatoris dels governs (els que es preocupen de fer-los, s’entén) ni els esforços volenterosos de les ONG no aconsegueixen ni aconseguiran mai cobrir. I així serà mentre aquella trampa continuï (com si fos transparent!) essent invisible als ulls de les àligues que ens haurien de protegir de la injustícia.

«Per totes aquestes raons, entre altres, Locke no tingué cap dificultat per a destruir els arguments de Filmer [1].
»En allò que concernia els arguments de raó, la tasca de Locke fou, naturalment, fàcil. Diu que si el punt de comparació és el poder dels pares, les facultats de la mare han d’ésser iguals a les del pare. Subratlla la injustícia de la primogenitura, inevitable si la monarquia s’ha de fonamentar en l’herència [2]. Es burla de l’afirmació absurda que els monarques existents són, en sentit real, els successors directes d’Adam. Adam només pot tenir un hereu, però ningú no sap qui és. ¿És que Filmer mantindria –pregunta– que, si es pogués arribar a descobrir el veritable hereu, tots els monarques existents haurien de posar llurs corones als seus peus? Si hom acceptés els fonaments de la monarquia que preconitza Filmer, tots els reis, llevat d’un, foren usurpadors i no tindrien dret a exigir l’obediència dels seus súbdits de facto. A més –diu– el poder patern és temporal i no s’estén a la vida ni a la propietat.
»Per totes aquestes raons, a banda d’altres de més fonamentals, Locke diu que l’herència no pot constituir la base del poder polític legítim. I al seu Second treatise on government, intenta trobar una base més acceptable.
»El principi d’herència ha desaparegut ja pràcticament de la política. En el curs de la meva vida [3], han desaparegut els emperadors del Brasil, la Xina, Rússia, Alemanya i Àustria, tots substituïts per dictadors que no volen fundar cap dinastia hereditària [4]. L’aristocràcia ha perdut els seus privilegis a tot Europa, llevat d’Anglaterra, on han esdevingut una veritable reminiscència històrica. Tot això és molt recent a la majoria dels països i explica en part el naixement de les dictadures, perquè la base tradicional del poder ha estat destruïda i les habituds mentals requerides per la pràctica de la democràcia no han tingut temps de desenvolupar-se. Hi ha una gran institució que mai no ha acceptat l’element hereditari: l’Església catòlica. És d’esperar que les dictadures, si sobreviuen, es convertiran gradualment en una forma de govern anàloga a la de l’Església [5]. Així s’ha esdevingut ja en el cas dels grans monopolis dels Estats Units, que tenen, o tenien fins a Pearl Harbour, poders similars als del govern.
»És curiós que el refús del principi d’herència en política no hagi tingut gairebé cap efecte en l’esfera econòmica als països democràtics. (Als Estats totalitaris, el poder econòmic ha estat absorbit pel poder polític). Encara trobem natural que un home deixi la seva propietat als seus fills, és a dir, acceptem el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic, però el rebutgem en relació al poder polític. Les dinasties polítiques han desaparegut, però les dinasties econòmiques romanen. No estic adduint arguments ni a favor ni en contra d’aquest tractament diferent de les dues formes de poder [6]; em limito a indicar-ne l’existència i a assenyalar el fet que la majoria dels homes en són inconscients. Si considerem la naturalitat amb què acceptem que el poder sobre la vida d’altri, resultat d’una gran riquesa, sigui hereditari, comprendrem millor per què homes com Sir Robert Filmer podien tenir el mateix punt de vista en allò que concerneix el poder dels reis; comprendrem també la importància de la innovació representada per homes que pensaven com Locke i els qui compartien les seves idees.
…

»Per a comprendre per què hom podia creure la teoria del Filmer i, al contrari, per què la teoria de Locke podia semblar revolucionària, només cal pensar que un reialme era considerat aleshores tal com és ara una propietat territorial. El propietari de terres té drets molt importants, el principal dels quals és el poder de decidir qui viurà a la seva terra. La propietat pot ser transmesa i a tots ens sembla que l’home que ha heretat una propietat té pretensions justes a tots els privilegis que la llei li atorga. Ara: la seva posició és exactament la mateixa que la dels monarques de què parla Sir Robert Filmer i els privilegis dels quals defensa. A Califòrnia, hi ha actualment un nombre de grans propietats territorials el títol jurídic de les quals és una concessió –real o pretesa– del rei d’Espanya. Aquest monarca només pogué fer tals concessions: a) perquè Espanya acceptava idees semblants a les de Filmer, b) perquè els espanyols derrotaren militarment els indis. Tanmateix, considerem que els hereus d’aquells a qui féu les concessions tenen un títol de propietat legalment just. Potser, en el futur, tot això semblarà tan fantàstic com ens semblen actualment les opinions de Filmer».

(Bertrand Russell, Història social de la filosofia III. La filosofia moderna, col·lecció El Cangur 192, Edicions 62, BCN, 1961)

[1] Robert Filmer (1588-1623) va defensar, a la seva obra Patriarcha, la doctrina del dret diví o “poder natural dels reis”.
[2] Aquesta observació, duta al pla econòmic, apel·la directament a la figura de l’hereu, clau dins el sistema hereditari català i la forma d’organització econòmica i social del país, prou incompresa –per “injusta”, ai las!– fora de les seves fronteres i que tanmateix, en el context històric en què s’ha desenvolupat, ha donat uns rèdits innegables, i desconeguts en altres formes d’organització social més llunyanes o properes, com ara dins l’àmbit mateix de la Península Ibèrica.
[3] Aquest text l’escrivia B Russell el 1943.
[4] Considerem aquí la paradoxal reminiscència de la dictadura comunista hereditària de facto vigent avui dia a Corea del Nord…
[5] Podem considerar en aquest punt també la curiosa forma hereditària de la dictadura franquista…
[6] Ja és una bona llàstima que Bertrand Russell no insistís en la línia de l’argumentació, per bé que la naturalesa del seu llibre, de reflexió filosòfica però bàsicament de divulgació, tampoc s’hi prestava. La llàstima és que tampoc hagi trobat de llavors ençà continuadors que estiressin el fil fins a desenvolupar-lo, perquè la història ha prosseguit amb aquest element, l’hereditari, present en el mecanisme econòmic de la societat, i no pas precisament de manera passiva: al contrari, condicionant decisivament l’economia i la societat, i essent, això no obstant, un element imperceptible, que passa desapercebut, com si no tingués cap importància, acceptat amb la passivitat i la parsimònia amb què s’accepten les coses “naturals”, amb la mateixa “naturalitat” amb què s’acceptava durant l’edat mitjana (i encara ara en països semifeudals com el pompós Regne d’Espanya) el dret diví dels monarques.
Els governs se succeeixen, les societats evolucionen (ni que sigui per la simple inèrcia del qui dia passa any empeny), però tothom continua trobant “natural el principi hereditari en allò que concerneix el poder econòmic”, com diu Russell. I també els analistes, de dretes o d’esquerres, progressistes o conservadors. Avui mateix podíem llegir al diari l’última carallotada de l’inefable Miquel Porta Perales, que anunciava en un titular de plana ni més ni menys que la fi del socialisme (“El socialisme és prescindible”).
Doncs, contra allò que diu Porta, el fet històricament incontestable que revolucionaris i reformadors l’hagin cagat una vegada rere l’altra no vol pas dir que la selva capitalista sigui la millor alternativa, i encara menys l’única. ¿Què diria Porta Perales d’una societat capitalista com la que tenim però sense l’element medieval de l’herència incrustat a la seva base com un musclo de roca? ¿Estaria d’acord, ell i els que pensen com ell, amb un sistema liberal en el seu funcionament però amb la base hereditària socialitzada? I les forces de progrés, ¿acceptarien una societat de lliure competència però a la qual tinguessin l’accés garantit per la llei tots els ciutadans sense excepció? ¿Estarien d’acord, uns i altres, que tothom tingués dret a la propietat, i a una propietat sense límits, però amb la (sola) condició que la propietat tingués caràcter vitalici, en comptes de ser de caràcter hereditari com ho és (encara) ara?
Tanmateix, es tracta d’una oportunitat inexplorada, però d’una oportunitat real i realista, i per descomptat d’una alternativa més enllà de l’anàlisi depriment que tants comentaristes i gasetillers fan de la realitat, uns des del conformisme més estúpid i suïcida i els altres des del lament permanent i de la denúncia sistemàtica (i inútil), i tots plegats fent voltes sempre sobre les mateixes qüestions, sense oferir cap perspectiva de futur respirable.
De moment, mentre aquest futur no arriba (i res ni ningú no fa res perquè ens hi dirigim), el nostre present es troba encallat en el mateix mecanisme mental dels temps medievals de Robert Filmer, i pagant-ne les conseqüències, en la nostra condició real de súbdits (per bé que formalment i il·lusòriament ciutadans demòcrates) de les noves monarquies absolutes econòmiques.

Diu el refrany que és millor ensenyar a pescar a qui no té menjar que no pas donar-li un peix. Si és així, m’agradaria saber en nom de què i de qui tanta gent (de bona fe, com els altermundistes i altres alternatius, progressistes en general, l’esquerra més o menys radical) reclamen un repartiment de la riquesa a l’estil del del sermó de la muntanya, amb repartiment de pans i peixos inclòs (com si es tractés d’emular el Mestre, que d’altra banda no va tenir el detall d’ensenyar-nos, ni que fos amb metàfores, paràboles i altres figures de l’estil del temps, com hauria d’anar una redistribució de la riquesa com aquella però a nivell macroeconòmic).
Avui hi ha vaga. Protesta general (ja veurem fins a quin punt es compleixen les esperances sindicals) per la reforma laboral aprovada (ja fa uns mesos) pel gabinet de Rodríguez Zapatero, amb el rerefons de la protesta més àmplia i general encara –per bé que més difusa, però també intensament sentida– de la crisi que van provocar fa dos anys el sistema financer –més concretament, les entitats financeres– i el capital que el controla –i més concretament el capital especulatiu, que en mans d’aquelles es va descontrolar–. Una crisi que, per si no n’hi hagués prou amb el mal que ha fet a posteriori, sobretot en la classe treballadora, o contributiva, encara han hagut de córrer a tapar-la amb enormes quantitats de diners els diferents estats –que és el mateix que dir la classe treballadora i contributiva, però sense el seu vistiplau.
Què reclamen els sindicats, en nom d’aquesta classe treballadora? Unes condicions de treball dignes, que com més gent millor pugui tenir feina, que els sous siguin justos… (I que la crisi la paguin els que l’han provocat!, un eslògan magnífic amb ecos en el desert). Ara mateix, ja seria molt tornar a les condicions anteriors a l’esclat de la crisi, i que els índexs d’atur baixessin als nivells de fa dos anys, nivells que vistos des d’aquí semblen un miratge.
Hi va haver un temps en què es volia no pas lo millor possible per a la classe treballadora, sinó l’abolició de les classes socials. Poca broma! La nostra societat continua essent classista com sempre (i ara amb la sensació d’inexorabilitat que ha deixat l’exemple del socialisme real, que va tirar pel dret a repartir la riquesa i va fracassar estrepitosament), però amenaçant de simplificar-se: entre una classe dominant i la resta…
¿I per què no hauria de ser així, si els rics (i per tant poderosos) poden engreixar-se com llagastes de generació en generació sense límits? “El primer milió d’euros és el que costa de guanyar”. Aquest principi del manual de l’escalador social és exacte: com més tens, més possibilitat tens de guanyar més; com més tinguis acumulat, més podràs acumular. Les regles del joc afavoreixen el fort. I la família del fort. I la unió de famílies fortes…
Llei de vida? Però no se suposava que havíem deixat la selva?

En aquesta animació –una versió metal·litzada i papanates de Land of confusion de Genesis–, l’heroi que salva la humanitat troba el monstre capitalista al seu cau, aleshores la gent que ha seguit l’heroi tomba –entre tots i totes, solidàriament i voluntària— l’enorme monstre, i tot seguit el venjador (que, sota la màscara que duu, tant podria ser en Charles Bronson com Chuck Norris, en Rambo o vés a saber quin capdavanter altermundista), després de fer un energètic tomb per l’espai a la manera de Songoku, salta sobre la panxa del ricatxó abusananos, i el ricatxó rebenta, i de la seva panxa indecent en surten muntanyes de bitllets de dòlar, que voleien pels aires. Fi de la història.

O no: el vídeo no ho explica, perquè la cançó i el conte que il.lustra ja s’han acabat, però potser resulta que algun espavilat dels que eren a les files dels revolucionaris arreplega un bon feix d’aquells bitllets volàtils, els fa treballar conforme a les lleis del mercat (que l’heroi no s’ha recordat de modificar), es fa ric i funda, passant el testimoni i els drets als seus rodanxons fillets, una nova Dinastia Econòmica. La història continua (com sempre, i fins a l’infinit).

_{I must’ve dreamed a thousand dreams
Been haunted by a million screams
But I can hear the marching feet
They’re moving into the street}

This is the world we live in
And these are the names we’re given
Stand up and let’s start showing
Just where our lives are going to

La versió original dels mateixos Genesis, feta a tall de broma (a vegades l’humor pot ser una manera de curar-se en salut), tampoc millora gaire: en la historieta hi surten els populars polítics ineptes i corruptes de rigor, els poderosos corruptors de polítics menors (els majors són ells), i el Poble, que acaba pagant, amb protesta o sense, els plats trencats i tota la vaixella.

Arran de la plorada mort de l’eminent etòleg i primatòleg Jordi Sabater Pi, la setmana passada Televisió de Catalunya va recuperar una entrevista que li havia fet Ramon Pellicer poc temps enrera, i en la qual el naturalista barceloní es mostrava poc benèvol en la seva mirada sobre el continent africà i la petja que hi han deixat i hi deixen els europeus, sobretot.
—Com en diuen, els fang, de l’home blanc?
—”L’home-que-mata-els-altres-homes-sense-motiu”…
El professor Sabater Pi, que té en el seu haver descobertes tan importants com la constatació que els ximpanzés fabriquen eines rudimentàries per poder trobar menjar, i que es transmeten aquests coneixements de pares a fills, considerava que el descens de població d’algunes subespècies d’aquests animals fins a límits propers a l’extinció era, tenint en compte la proximitat genètica amb l’espècie humana, una agressió comparable al genocidi entre grups humans.
Aquesta agressió es concreta, avisava el vell professor, no tant en la caça furtiva, encara que també és un important problema, com en la desforestació, l’ocupació de l’espai que els era propi i la destrucció dels seus hàbitats.
És el mateix que adverteix la doctora Charlotte Uhlenbroek adés i ara en les seves nombroses obres de divulgació -la seva sèrie per a la BBC Cousins, de títol ben explícit, és una meravella-, en realitat deixeble de la primatòloga Jane Goodall, de qui va ser ajudant durant un temps: el perill de retrocés de les poblacions de primats és l’avanç (imparable?) de les poblacions humanes, per un costat, i per l’altre dels negocis de l’home blanc, que van invariablement lligats a la destrucció…, sobretot quan operen lluny dels seus propis territoris, on no existeixen les restrictives lleis proteccionistes del medi vigents als seus països respectius, i poden fer i desfer al seu gust sense impediments i sense testimonis.

Fins aquí hem parlat dels primats, però què passa amb el seu cosí? Per què Àfrica no aixeca el cap? Com és que tants africans s’embarquen en l’aventura de travessar l’Atlàntic amb cloves de nou que moltes vegades on els porten és al fons del mar? Quin futur l’espera, aquest continent?

Diuen que tots nosaltres, com a espècie, venim de l’Àfrica. Però el cert és que, d’ençà que l’home europeu el va “descobrir” (o “redescobrir”, si voleu), el continent negre no ha parat, entre l’intervencionisme més descarat i desorbitat, amb l’excusa d’una suposada “civilització” (i traduït en espoliació dels recursos naturals, el segrest dels habitants físicament més forts per dur-los a l’esclavatge a Amèrica, la divisió arbitrària de territoris, sense respectar per a res els mapes ètnics anteriors, etc), i la indiferència total: l’abandó del continent un cop se’l va haver espremut bé, deixant a la seva sort els habitants originals amb els seus problemes, sovint complicats per la manifasseria europea, com va passar amb les terrorífiques matances entre tutsis i hutus a la zona dels Grans Llacs, d’antic domini belga; o amb la pandèmia de la sida, que s’ha vingut a afegir a les velles endèmies com la malària, el tifus, la malaltia de la son…
Si l’home occidental, europeu, va anar a l’Àfrica amb la noble intenció de posar-hi ordre (algú l’hi havia demanat?), o amb la menys noble d’implantar-hi un ordre nou, al seu gust, es pot apuntar un fracàs estrepitós, perquè el desori és general, l’economia un desastre, i la classe política no fa la feina que hauria de fer. La cançó diu que Àfrica és un lleó adormit, i que un dia es despertarà:

“A la jungla, terrible jungla,
dorm el gran cap el Lleó,
i els homes d’avui esperen
que s’alci fort el Lleó”…

Però el cert és que el lleó no es desperta. La majoria de països africans, enfonsats en tots els indicadors internacionals de productivitat i de benestar de la població, no se’n surten, i la gent jove que se sent amb prou força i ganes prova de fugir, cap al Nord, cap a l’Europa rica.
Cap a l’Europa rica però totalment desequilibrada, dominada per uns personatges carregats de diners i amb l’ambició sense fronteres de fer-los produir i d’anar encara més carregats de milions, d’invertir-los en negocis rendibles, allà on sigui: tant se val que siguin a l’Àfrica, en mines a cel obert o en tales massives d’arbres que deixin la selva pelada, irrecuperable. El món és per a ells un gran camp d’operacions comercials (més o menys legítimes, més o menys espúries: no ve d’aquí), un camp on invertir i guanyar, per amassar grans fortunes i viure amb elles la gran vida. I per fer-se al capdavall la il·lusió, gràcies a les lleis de successió, de perpetuar-se en una dinastia familiar: que el seu regnat financer continuarà en la persona del seu hereu, i després en el fill d’aquest, i així successivament…

Els desheretats de la terra, mentrestant, van fent la viu-viu, mirant-se l’espectacle impotents. I les ONGs, saturades de projectes i atabalades amb tanta feina per fer, es mouen incessantment amunt i avall del planeta, de nord a sud i de sud a nord, mirant de tapar les ferides que els opulents inversors d’enèsima generació van provocant per allà on passen.

[_{Foto de l’entradeta: Festimatge, www.fotofilmcalella.org}]

“Quan un bosc es crema, alguna cosa seva es crema, senyor comte”. La frase és del malaguanyat Jaume Perich, i era una rèplica sarcàstica d’un eslògan que es va fer circular en el seu moment, els anys 70, des de l’Administració espanyola (que, com la televisió, era l’única que existia aleshores) per conscienciar del perill del foc al bosc, i que deia “Cuando un bosque se quema, algo suyo se quema”, referint-se, amb aquest possessiu “suyo”, és clar, als ciutadans en general. En Perich, amb l’ull clínic dels humoristes, va circumscriure’l a una minoria de ciutadans, personificats en el comte de la seva frase retocada.
Cada any els boscos surten a les notícies i a les converses en dues ocasions, invariablement: a l’estiu, ja sigui pel perill d’incendi que plana sempre sobre el bosc mediterrani característic de Catalunya o per les males notícies que parlen d’incendis declarats i que els bombers s’afanyen a extingir; i a la tardor, per l’època dels bolets.
L’estiu d’enguany els focs al bosc han tingut una especial rellevància perquè el que es va declarar als Ports es va cobrar la vida de cinc bombers, i perquè aquest any en fa trenta de l’incendi que hi va haver en una urbanització del terme de Lloret de Mar i que va donar un tràgic balanç de 21 persones calcinades pel foc. Hi havia indicis que feien pensar que el foc podria haver estat provocat (avui mateix en Joan Domènech, llavors alcalde de Lloret, es refermava en les seves sospites, a la seva columna setmanal al diari), però mai no se’n va trobar els culpables.
La notícia va provocar un impacte profund a la societat gironina, i de manera especial en els joves redactors del diari El Punt (aleshores Punt Diari), que tot just començava el seu rodatge. Un d’ells, en Jordi Grau, rememorava fa una setmana, la vigília de l’aniversari d’aquell horror, que d’aquella desgràcia i de la conscienciació sobre la precarietat de les urbanitzacions que havien nascut aquell temps arreu i desordenadament, com bolets, en va “germinar una bona idea”, com va ser la creació d’un cos de bombers professionals des de la Diputació de Girona presidida per Joan Vidal i Gayolà, i que quallaria finalment, amb aquest ja de conseller de Governació, en el cos de Bombers de la Generalitat.
La lluita contra el foc ha tingut tots aquests anys diversos capítols, i en destaca la promulgació del Decret 64/1995 de la Generalitat que regula, amb molt de detall, totes les restriccions de les activitats que podrien derivar en un incendi, i que prohibeix explícitament fer foc, del 15 de març al 15 d’octubre, a menys de 500 metres de cap superfície boscosa. (Això afecta la crema de rostolls que havien fet tradicionalment els pagesos, però ja en parlarem en una altra ocasió).

Arribats aquí, recupero dels dos temes relacionats amb el bosc, els focs de l’estiu i els bolets de la tardor, dues qüestions també relacionades: l’autoria dels incendis i la propietat dels terrenys forestals.
Qui crema els boscos? I de qui són els boscos que es cremen?

Darrera molts incendis, com el de la urbanització Els Pinars (“Los Pinares”, el 1979) de Lloret, hi ha una mà criminal, no hi ha dubte. Una altra cosa són les intencions dels piròmans: l’obsessió psiquiàtrica pot tenir enrevessadíssimes motivacions (en un estiu d’incendis molt virulents i seguits, de no recordo quin any, es va dir que s’havien vist pintades contra Catalunya avisant que li calarien foc, però pot ser que només es tracti d’una llegenda urbana).
Ara bé, hi ha un altre tipus de factors, difícils de personalitzar però que tenen la mateixa efectivitat perjudicial: la desídia, la deixadesa, l’abandó del bosc…, en bona part a causa d’haver-ne bandejat els pagesos i els seus ramats, que abans en tenien cura  i que ara, sense ells, estan deixats de la mà de Déu i a la mercè del dimoni, que hi cala foc amb qualsevol burilla mal apagada, amb qualsevol mica d’espurna, amb un simple vidre d’ampolla abandonada sobre l’herba seca, amb un llamp…, amb una guspira caiguda d’una línia elèctrica en mal estat.
“El bosc és d’ús públic, però té amo”, es diu cada vegada que surt el debat del bosc cremat pel foc, trepitjat pels boletaires o traspassat per les motos de trial.
I doncs si tenen amo, els boscos, com és que els tenen tan mal cuidats? Doncs perquè, com a negoci, no els són rendibles, es defensen ells.
De la manera que ho diuen, sembla com si el fet de ser propietaris de grans extensions boscoses fos per a ells una càrrega pesada. Potser ho és. Però no tindria per què ser-ho.
A Catalunya, molts dels grans boscos han passat de pares a fills a través de la figura de l’hereu, que, vista amb perspectiva històrica, ha tingut tot el sentit (encara que de vegades des de fora costi d’entendre), dins el sistema econòmic de base agrícola que ha imperat al país durant segles. Però l’economia de mercat actual és evident que ha superat per tots cantons aquesta manera de fer secular, i ara els amos de les velles propietats estan atrapats entre unes possessions que no poden abastar amb els seus mitjans i un mercat que no està de punyetes i que destrossa i arracona tot allò que no tingui una rendibilitat immediata, i una rendibilitat en diners.
El bosc dóna molts més beneficis que l’estrictament monetari, això tothom ho sap: des dels mediambientals, cada dia més valorats a la nostra societat, als de tipus lúdic o recreatiu (com anar-hi a caçar, bolets o porcs senglars), passant per molts altres. Però ve’t aquí que el que preval és el del rendiment en diners comptants i sonants…
Herència i rendibilitat: dos conceptes que aquí no casen. I tanmateix, si anem a buscar a la font, l’una és la causa de l’altra: la rendibilitat a tota costa que exigeix l’economia actual és imposada pels grans trusts, les grans corporacions financeres, que provenen, directament o indirectament, de les grans herències, perpetuades generació rere generació i engreixades sense mesura i sense límit. I sense data de caducitat: les fortunes personals sobreviuen al seus titulars -en la persona dels seus hereus familiars-, i aquí es perpetua el problema (no el seu, és clar, sinó el de la majoria d’humans que han de suportar l’enorme pes, les condicions i les regles de joc que els imposa la minoria rica que es retroalimenta amb l’herència).
 
Un sistema hereditari universalitzat permetria dues coses: les grans propietats forestals desapareixerien com a tals perquè el marmessor de les herències (l’Administració) les repartiria entre els joves que volguessin dedicar-se al negoci de la fusta, això d’una banda; i de l’altra, el negoci forestal seria rendible perquè, paral·lelament, l’accés universal a l’herència -el dret a heretar- faria desaparèixer progressivament el volum excessiu i per tant la força desmesurada que tenen ara les altres grans propietats (financeres), les que condicionen la macroeconomia i totes les microeconomies del planeta.

[_{Foto de l’entradeta: www.lesmasies.org}]

Qui té por del decreixement que plantegen els “objectors del creixement” per evitar situacions com aquesta?
La pregunta la feia el 19 de juliol a través del diari en Santiago Vilanova, president de l’associació Una Sola Terra, i la situació a què es referia la pregunta és la que tindrà a partir d’ara, després de l’obertura al trànsit del túnel de Bracons, la Vall d’en Bas i per extensió el Parc Natural de la Garrotxa -al qual aquella hauria d’haver quedat totalment integrada- i la resta de paratges de la comarca, que, els que van lluitar els anys 70 per protegir-los, diu Vilanova, no ho van fer “per veure’ls convertits en un parc temàtic al servei dels turistes de cap de setmana que fugen de la metròpoli barcelonina”.
El dit acusador del veterà ecologista assenyala tant els tecnòcrates, que “intenten justificar amb paràmetres economicistes el que els ecòlegs lliures de pressions espúries han qualificat d’aberració i d’irreversible destrucció d’uns paratges únics”, com els polítics, les institucions, els empresaris i els mitjans de comunicació, les reaccions entusiastes dels quals davant la inauguració de l’eix Vic-Olot “demostren fins a quin punt ens trobem davant d’un monopoli radical en la manera d’entendre l’ordenació territorial”; i assenyala també de passada, pel seu silenci còmplice, “els geògrafs i biòlegs que controlen l’anomenat Observatori del Paisatge”.
I assenyala així mateix, responent la pregunta plantejada, “les entitats bancàries, els clústers agroalimentaris, els nucleòcrates, els favorables als transgènics, les companyies elèctriques…”, els mateixos que “han trepitjat els drets dels consumidors i que ara malden per controlar la sortida de la crisi”.
Malgrat el poder omnímode d’aquests grups, tanmateix, Vilanova augura que el decreixement acabarà esdevenint una aspiració de la societat civil “desencisada dels partits polítics, còmplices d’un capitalisme sense ànima i deshumanitzat”.
Però, perquè esdevingui un objectiu de la societat civil, primer cal que aquesta conegui què és el decreixement. Què és? En què consisteix? I com s’aconseguirà implantar-lo?

Vilanova ja avisa en el mateix article que el decreixement no implica, de cap manera, un retorn a la societat preindustrial, sinó un salt cap a l’economia ecològica, o bioeconomia; un canvi de mentalitat tan revolucionari, diu, com la visió del món copernicana respecte a l’anterior, de Ptolomeu, que posava el món al centre de l’Univers, una revolució que en aquest cas “comportaria [sic, en condicional] que l’entorn ja no fos un subconjunt de l’economia, sinó que l’economia quedés supeditada a les lleis de la naturalesa”.
I es tracta, compte, de la darrera oportunitat per frenar el canvi climàtic i per construir un país habitable i convivencial que no permeti com el model actual abusos d’autoritarisme i feudalisme polític disfressats de modernitat.
Molt bé. Però com s’hi arriba, a construir el nou model?, quina és la recepta?
Segons Vilanova, cal repensar el progrés amb valors no productivistes ni desenvolupistes; cal estalviar, reciclar, practicar un consum raonable, just i solidari; donar suport a les energies lliures, netes, descentralitzades i amb accionariat popular; utilitzar el transport públic i ferroviari, i exigir que sigui eficient; reclamar que l’agricultura sigui biològica, optar per una democràcia de base; i redifinir les institucions i repensar el concepte de PIB en funció del nou paradigma.
Déu n’hi do! Tenim per davant una bona feinada… Però, amb tots els respectes, em penso que aquesta no és la qüestió de fons. Vull dir -i en Santi Vilanova ho deixa clar en la seva exposició- que tots aquests factors enumerats són per fer-los treballar junts, perquè tinguin força, i oposar-los a una altra gran força, colossal, que va en la direcció contrària (al capdavall de la qual hi ha el canvi climàtic irreversible i probablement el desastre final). Aquí hi ha dues preguntes que voldria plantejar:
Primera: suposant que tot plegat s’aconsegueixi com s’imagina el president d’Una Sola Terra i que vagi en la direcció correcta, d’implantar un altre model, ¿hi serem a temps, tenint en compte les presumibles resistències a vèncer del model present?
I la segona és: al mateix temps que es construeix aquest nou model, ¿no seria igualment necessari, i potser més productiu i tot -i qui sap si més ràpid- desmuntar l’altre model, el vigent actualment, el que patim nosaltres i la terra?
Si el model actual, d’una minoria poderosa i rica, dominant, amb una sèrie de peons al seu servei (entre ells els polítics còmplices del capitalisme sense ànima que practica aquesta minoria), és fruit de l’acumulació de capitals a les seves mans, i aquesta és fruit alhora d’un sistema hereditari que divideix el món entre una minoria d’hereus rics i una majoria de desheretats, canviant aquest sistema hereditari, que és l’arrel del problema, canviaria també forçosament el model: el desmuntaria.
Fent els dos canvis alhora (i aquest últim està a les mans dels legisladors, tinguem-ho molt en compte), potser faríem el canvi de model que reclama en Santi Vilanova, i sobretot, potser el faríem a temps, abans no sigui massa tard.

[_{Imatge: www.tunnelbuilder.es}]

—Què és un llegat solidari?

«Imagina poder estendre la teva solidaritat a les pròximes generacions i contribuir a fer un món millor per a tothom.
Imagina poder contribuir a un món en què cada vegada
més nens creixin sans i sentint-se segurs en el seu entorn, puguin anar a
l’escola i tinguin una oportunitat en fer-se grans.

»Un món on sigui més factible posar fi a la gana i la pobresa i on el desenvolupament sostenible asseguri els
recursos per a tothom.

»Un món en el qual es respectin els drets
humans. On l’atenció sanitària arribi a tots els racons i es
destinin més mitjans a eradicar malalties com la malària, la
tuberculosi i la VIH/SIDA.

»Un món ple de boscos, de mars vius, que es mogui amb energies netes i on el clima segui predicible.

»Fes testament i inclou-hi un llegat solidari. Així,
sense perjudicar els drets dels teus hereus, contribuiràs a més a
deixar un món millor».

Sona bonic, oi? I sembla realitzable… Ho és: aquest és el text de presentació de la campanya que estan portant a terme una colla d’entitats agrupades en el portal LegadoSolidario.org per recollir fons per als seus programes de cooperació (al marge dels clàssics, diguem-ne, com ara l’administració -cosa que posa en contradicció el mateix concepte d'”ONG”, ‘organització no governamental’-, les quotes dels socis, botigues i carnets solidaris, etc).
 

Per convènce’s que no estem parlant de cap utopia, només cal fer un cop d’ull a la plana web de Legado Solidario, on les entitats implicades (entre elles Acción contra el Hambre, Aldees Infantils, Amnistia Internacional, Ajuda en Acció, Intermón Oxfam, Medicus Mundi, Unicef, etc) expliquen l’objectiu d’aquesta iniciativa i les possibilitats que obre de cara al futur, i a més, explica la manera de redactar un testament, com es pot fer per deixar una part de l’herència personal a aquest fons de redistribució solidària.

La idea no és pas nova, per bé que ho sigui dins el món de les modernes ONG: va ser a través dels llegats i les donacions voluntàries que els grans ordes medievals, com el dels templers, per exemple, van arribar a conèixer èpoques de bonança, i fins i tot d’esplendor. Per no parlar de la institució “no governamental” per excel·lència, l’Església, en les seves diferents i nombroses branques al llarg de la història i al llarg i ample del món…
És una bona notícia, doncs, que aquest importantíssim recurs es converteixi en font de finançament per als organismes que lluiten avui per corregir els desequilibris del món i les seves nefastes conseqüències, sobretot en la salut de les persones i del planeta.
I és una important acció, també -i això seria encara més destacable-, pel fet que pot representar un pas cap a una nova organització de la societat sobre unes bases més racionals i justes. Perquè, si això funciona (i té tots els números perquè sigui així), la pregunta és òbvia:
¿No aniria tot millor si s’estengués la iniciativa fins a convertir-se en la manera de funcionar normal, si sistemàtitzéssim el mecanisme de l’herència, de manera flexible però generalitzada? ¿No aniríem millor si l’herència fos un dret garantit per a tothom, el més elemental i general dels drets humans? La resposta em sembla que és encara més òbvia.

Al bosc, els arbres caiguts nodreixen els altres que queden dempeus, vius, i també els que naixeran al cap de poc: amb la seva desaparició física els deixen l’espai vital i la llum del sol que els cal per créixer, i els alimenten físicament amb les seves pròpies restes. La mort dels vells troncs és promesa de nova vida. A més de la memòria biològica per als de la seva pròpia espècie, deixen en herència l’oportunitat de viure a totes les altres, indistintament.
Les plantes representa que no pensen, i tanmateix la societat vegetal ho fa millor que la nostra, la societat humana, elitista i discriminatòria, profundament injusta des del naixement fins a la mort dels seus membres (tant els més vigorosos com els més poc desenvolupats, els més rics i els més pobres), i més enllà, mantenint i perpetuant aquest disbarat com un dret (valga’ns Déu!), el dret successori (que té la virtut d’hipotecar tots els altres)… L’home poderós (en l’escala que sigui, a qualsevol nivell de poder i riquesa) troba perfectament lògic que de la seva desaparició se’n beneficiïn sobretot -i només ells, si pot- els seus plançons, que ocupin ells en exclusiva l’espai vital que ha deixat lliure.
A la selva, la lluita per sobreviure és ferotge, però els arbres, immòbils i muts, ens donen una lliçó de vida que els humans no aprenem de cap manera.
I així anem…

Com a espècie eminentment estúpida i autodestructiva encara no hem fet el cim, però: l’últim esglaó consisteix a cremar el Llibre de la Selva, i de moment no ho hem aconseguit del tot. Però ja hi estem posats, i aviat acabarem la feina.

Grité, grité,
¿no lo ves?,
está muriendo lentamente
Mama Tierra, Mother Earth…

Avui m’ha arribat a la bústia de casa la Memòria d’activitats del grup Mifas corresponent a l’exercici 2007, a dins de la qual hi havia inserit el Full Informatiu de l’associació de Girona (entitat que vindria a ser la ‘casa gran’ de la discapacitat a les comarques gironines, com diria segurament l’Artur Mas si en fos president -electe o quasi).
Però no és pas de discapacitat ni dels discapacitats, que vull parlar, sinó d’un detall que hi ha al final de la informació sobre la inauguració del nou Centre ocupacional i de recursos Pere Llonch, a Vilafant (que en el seu moment, el divendres 18 de juliol -ja va bé que la data tingui connotacions positives, tanmateix-, va tenir molt de ressò a la premsa del país), recollida a la Memòria, i que vull destacar per dues raons: perquè aquest detall es troba precisament en l’origen de la notícia, ja que en va ser en bona part la causa -la causa primera-; i perquè és una prova fefaent que els petits canvis són poderosos, i que ho podrien ser -ho poden ser- encara molt més.
Vegem aquest retall del final de la notícia del dia donada pel Diari de Girona:
“Del
cost total de construcció i adequació del centre, 532.000 euros han
estat subvencionats pel Departament d’Acció Social i Ciutadania de la
Generalitat i la resta, s’ha repartit entre aportacions privades i
públiques, així com dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del
cost total gràcies a l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch,
que va llegar bona part de les seves propietats a Mifas“.

Tothom està d’acord que heretar està molt bé, que és una gran sort per a qui li toca, i que té conseqüències positives immediates per als seus beneficiaris. Deixant de costat els típics i tòpics comentaris babaus en el sentit que és “una moma, una ganga” i altres expressions igual d’originals, sospitosament semblants a les que es deixen anar el dia de la rifa de Nadal, per exemple, el cert és que aquelles afirmacions sobre la bondat de l’herència són indiscutibles, irrefutables. Aleshores, si és així, quan es dóna el cas, la pregunta lògica és: i per què no es dóna el cas sistemàticament? Tothom està d’acord que l’herència és positiva, una cosa excel·lent, però ningú no fa res per universalitzar-la, per convertir-la en un dret general, una peça normal -no pas excepcional ni restringida- del funcionament del sistema: una peça normal, que no pot deixar de ser-hi, perquè és molt important -encara més: imprescindible, vital.
Si tan bo és rebre una herència, un llegat -qui gosaria discutir-ho?-, el llegat dels que se’n van, ¿per què ha de ser un dret reservat a uns quants -a uns quants afortunats-, en lloc de ser-ho per a tothom?
Hi ha un gros problema que ho impedeix, ara com ara, i és -per dir-ho de manera succinta- l’estupidesa humana. Però, contra la coneguda opinió tan pessimista del senyor Einstein, vull pensar que algun dia deixarà de ser un obstacle insalvable.
Els petits canvis són poderosos, i poden ser-ho perfectament més que l’estupidesa, la mesquinesa i la miopia juntes.

Aquest és el text, resumit, de la notícia publicada per GironaNoticies.com:

“El
delegat del Govern a Girona, Jordi Martinoy, el secretari general del
Departament d’Acció Social i Ciutadania, Jordi Rustullet, l´alcaldessa
de Vilafant, Pepi Comalada, i el president de Mifas, Pere Tubert, han
inaugurat el centre ocupacional i de recursos Pere
Llonch, situat a Vilafant.
“El centre, de 20 places, té com a
finalitat impulsar la capacitat professional de les persones amb
discapacitats físiques per ajudar-les a la seva inserció laboral, i es troba en uns terrenys cedits per l’Ajuntament de
Vilafant, a la urbanització Els Olivars, al costat del geriàtric i de
l’escola especial Mare de Déu del Mont. Pere
Tubert durant el seu parlament ha destacat la predisposició
‘immediata’ de l’antic consistori, presidit per Paulí Fernández (CiU),
d’oferir els terrenys i la rapidesa de la gestió per tirar endavant el projecte.
“L´objectiu del centre és impulsar la capacitat professionals i les
habilitats en l´àmbit de la formació ocupacional de les persones amb
discapacitat física per preparar la seva inserció laboral. Alhora, des
del centre també es tindrà cura de les necessitats d´autonomia personal
i de salut dels usuaris i es convertirà en la seu social de Mifas a
l’Alt Empordà. El cost del centre ha estat d’1.365.447 euros, 532.000
euros dels quals han estat subvencionats pel Departament d’Acció Social
i Ciutadania i la resta, amb aportacions privades i públiques, així com
dels recursos propis del Grup Mifas i un 20% del cost total gràcies a
l’herència d’un antic soci de Mifas, Pere Llonch, que va llegar bona
part de les seves propietats a Mifas.
“La inauguració ha tingut tres mesos més tard de la data prevista”.

Aquesta era la crònica periodística. Però és molt més llegidora la d’en Quim Bonaventura, el segon de bordo, que la feia des de dins en el seu blog amb aquella conya marinera tan seva, fina com un pinzell, i que afusello a continuació (igual com he fet amb la foto, feta per ell mateix el dia de la inauguració, a la qual un servidor no va poder assistir):

“Ja està fet. Avui a les 11 del matí hem inaugurat el Pere Llonch a
Vilafant. Penjo algunes fotos dels moments, de la gent que ens ha
acompanyat; representació d’aquí, d’allà i de més enllà. Dos socis de
MIFAS han tallat la cinta, com és costum a la casa. Sembla que
l’edifici ha agradat, els colors, l’entorn, el poble, l’acolliment del
poble, etc.. A l”Empordà ja se sap. El dia ha estat magnífic i MIFAS
ha obert un altre equipament, na fent. Des del Pere Llonch també es veu
molt bé el Canigó, passa el mateix a Riudellots on hi ha l’altre
centre. La muntanya és venerada per tots els catalans, però ara ens la
guarden els francesos. MIFAS s’hi acosta de mica en mica”.

"Les ONG gironines convoquen una manifestació virtual per defensar el compliment dels drets humans". Amb aquest enunciat el diari d’ahir donava a conèixer a tothom la campanya que des de fa unes setmanes ha engegat la Coordinadora d’ONG Solidàries de les Comarques Gironines i l’Alt Maresme per complementar i amplificar la manifestació presencial que promou i que té lloc pels carrers de la capital del Gironès cada 10 de desembre, per commemorar la proclamació de la Declaració Universal dels Drets de l’Home feta per l’ONU el 1948, amb una altra manifestació, aquesta virtual, a Internet, a la plana www.flickr.com/dretshumans, per estimular i facilitar la participació del màxim nombre de ciutadans, sense necessitat de desplaçar-se -els que no ho puguin fer- per manifestar-se i podent-ho fer amb la mateixa contundència, aprofitant l’accés del gran públic actualment a les noves tecnologies i la tirada que hi tenen sobretot les generacions més joves.

De fet, la contundència pot ser encara més gran tenint en compte que aquest format permet que cada manifestant, o grup de manifestants -la foto penjada pot ser individual o col·lectiva-, faci el seu propi manifest personalitzat, dins el marc general de celebració i/o reivindicació dels Drets Humans, tan solemnement proclamats per l’ONU tot just després de l’acabament de la Segona Guerra Mundial (amb el record aleshores vivíssim dels horrors viscuts en aquella increïble bogeria bèl·lica) i tanmateix tan difícil d’aplicar en el dia a dia de la humanitat i en una gran quantitat de països que no arriben ni al nivell de l’aprovat més elemental.
Un servidor de vostès no podia deixar passar una oportunitat com aquesta, i m’hi he apuntat. Ja em disculparàs, caríssim i hipotètic lector, que parli de mi, però tinc l’excusa incontestable que això és un blog personal, i aquí tenim llicència per teclejar pels descosits, oi? Ara bé, si hom no és exactament un exhibicionista, li cal alguna bona raó per donar la cara, sovint, i en el meu cas aquesta raó és molt poderosa: es tracta d’aquest monstre que governa el món (amb els retops patètics de reductes com la Cuba minvant d’en Fidel, la Corea del Nord que es va obrint lentament a la del sud -ves quin remei!- o la mateixa Xina roja descolorida), que ven allà on va i triomfa una democràcia de boqueta i plena de trampes i que s’adorna i s’escuda amb formalismes com la mateixa Declaració dels Drets de l’Home i la mateixa ONU (que sempre que li convé, com es va veure amb el xou de la Declaració de Guerra contra l’Iraq feta pels tres tenors de les Açores, no té manies d’aparcar-la en un lloc que no molesti) mentre per sotamà juga al seu joc brut d’apostar sempre al cavall guanyador, peti qui peti (sigui el medi ambient, siguin els drets humans, siguin les vides humanes que facin nosa o que entrin a la cínica estadística dels "danys col·laterals"), i no deixar mai d’augmentar els guanys i multiplicar els beneficis, sempre a costa dels desgraciats desposseïts (desposseïts pel sistema hereditari, des del precís moment del naixement) i de l’enorme majoria de pàries de la terra, com en deia el vell Marx.
¿Per què en la Declaració dels Drets de la Humanitat no s’hi va incloure el dret a l’herència universal, com a previ a tots els altres? Quan trobi algú capaç de contestar aquesta pregunta em penso que em començaré a veure capaç d’entendre alguna cosa d’aquest món tan malgirbat, pensat amb els peus i fet amb el cul, com deia aquell.

Introito:

La ressaca de l’esfrondrament de l’anomenat socialisme real ha deixat un panorama d’estupefacció i desorientació, d’una banda, i de l’altra un eufòric capitalisme, mudat ara amb noves denominacions: neoliberalisme, economia de mercat, pensament únic… La vella divisió de la societat en classes dominants i classes dominades persisteix, vencedora de les diferents escomeses de què ha
estat objecte des de les esquerres, de tots els assalts dels
desposseïts. Les estructures de sempre, amb totes les seves injustícies
inherents, resisteixen intactes: unes classes minoritàries, i a més
endogàmiques, molt fortes, subjugant una immensa majoria de classes
assalariades. Ens caldria preguntar-nos per què és així, d’on els ve
aquesta força granítica. Els ve de la riquesa que tenen acumulada, de les
seves propietats, és clar. Però el cert és que ningú té temps en el curs d’una vida,
partint de zero, de fer-se ric fins a fer-se massa poderós: s’ha de
partir necessàriament d’una situació d’avantatge, i aquest avantatge el
dóna l’herència. Les regles de joc actuals, a través del sistema
hereditari establert, no sols permeten sinó que afavoreixen
l’amassament de grans fortunes en unes poques mans, gairebé sempre les
mateixes. Hi ha una minoria rica que acumula dividends sense parar, i
les seves fortunes passen de pares a fills; i hi ha una majoria de
desheretats que no poden llegar als seus fills més que el fruit d’una
vida de treball (això els que han tingut feina, és clar, els que han pogut treballar). Aquesta és la clau, que explica molt bé moltes de les
coses que passen cada dia al món. Si els béns, les propietats, els
fruits del treball dels homes fossin heretats no solament pels fills
dels propietaris, sinó pels fills de tothom, és a dir, si els joves
fossin els hereus universals, si l’herència fos un bé, un dret de l’home, la societat, sense deixar de ser la que és, deixaria de ser tan agressiva i el món seria un lloc finalment vivible.

[Aquest text i els que segueixen formen part de la proposta que vaig presentar al Fòrum Català per Repensar la Societat http://www.novacis.org/croniques.htm que es va celebrar els anys 1998 i 1999 a Barcelona, auspiciat per l’associació EcoConcern i organitzat i realitzat per Nova – Centre per a la Innovació Social http://www.nova.cat/ Es pot trobar el text sencer a: http://herenciauniversal.blogspot.com/ ]




Diagnòstic:
El
fet que hi hagi classes socials i que aquestes siguin font de tants
problemes ens obliga a plantejar-nos el perquè de l’existència mateixa
de les classes socials, què les genera i per què són tan immutables.
Allò que permet i fomenta la divisió de classes és el sistema
hereditari vigent: a través de l’herència es transmeten les grans
fortunes, que així queden blindades en mans dels seus posseïdors, i
també es transmeten les situacions de misèria o de precarietat
econòmica dels desposseïts. D’aquesta manera, les persones veuen
injustament afavorides o injustament hipotecades les seves perspectives
de futur només per l’atzar de la naixença. El talent, la voluntat i el
treball queden inexorablement mediatitzades pel fet absolutament
aleatori del naixement; la societat es mostra incapaç de donar a tots
els seus membres una autèntica igualtat d’oportunitats.

En síntesi:

—
La base de la meva exposició és que tots els ciutadans, arreu del món,
ens veiem obligats a jugar un joc les regles del qual inclouen la
trampa. Això és inacceptable per principi, però encara més en vista
dels resultats que dóna: només cal mirar què passa al món cada dia, com
evolucionen les coses.

Es tractaria, en definitiva, de suprimir
aquesta possibilitat de fer trampa: que la lluita per la subsistència
sigui una lluita noble, lleial; una competència estimulant, i no pas
una competitivitat estressant i generadora de conflictes, com passa ara.

— Les característiques d?aquest projecte serien:

* És possibilista: es pot posar en marxa ara mateix.

*
És viable, perquè tothom pot entendre que l?esforç que demana és mínim,
si no nul, i que en canvi els beneficis poden arribar a ser enormement
importants i decisius: pot donar com a resultat una societat no pas
nova, però sí completament renovada.

* És compatible amb el
sistema vigent i ho seria també amb totes les alternatives presentades
en aquest Fòrum. Es tracta d?una reforma des de dins, però radical.

— Els objectius pretesos:

*
L?objectiu general és no pas el de suprimir el dret a heretar, com pot
semblar, sinó tot el contrari; que tothom pugui heretar la part que li
correspongui del patrimoni col·lectiu. És a dir, que heretar sigui un
Dret universal, de tots els homes, pel sol fet d?haver nascut com a
persones humanes i ciutadans del món. Cal, doncs, crear aquest
patrimoni col·lectiu, i això està a l?abast de tothom a través de
l?acte personal i sobirà de testar, de fer-ho a favor del col·lectiu de
cada comunitat (poble, ciutat…). Sobre la part ?sentimental? de les
possessions transferibles (la casa paterna, el negoci familiar, etc)
els parents directes (fills, en primer lloc) hi tindrien opció
preferent, com és natural.

* Que l?atzar del naixement, doncs,
no sigui un privilegi per a alguns (la riquesa, per definició, no pot
ser una qüestió de majories) i un handicap per a la resta de ciutadans.

* Aconseguir, consegüentment, una autèntica i real igualtat d?oportunitats per a tothom.

*
Que tothom tingui el seu lloc de treball i que cada feina (útil) tingui
algú que la faci: tothom al seu lloc de treball i un lloc de treball
per a cadascú.

* El sistema proposat hauria de tenir necessàriament aquests efectes:

-Seria un distribuïdor permanent de la riquesa creada.
-Seria antiespeculatiu: s?acabarien les propietats desaprofitades.
-Donaria
fluïdesa a l?intercanvi i al moviment de capitals (sense fer
desaparèixer, però, l?estalvi, que passaria a ser l?assegurança per a
la vellesa, el ?pla de pensions? personal dels ciutadans).
-Preservaria el
principi democràtic de ?un home, un vot?, que l?actual i previsible
febre de fusions entre macroempreses multinacionals amenaça de buidar
de sentit.
-El sistema polític piramidal s?invertiria, perquè aniria
?de baix a dalt?, i la política esdevindria menys retòrica i més eficaç.
-Acumular
fins a l?infinit deixaria de tenir sentit, i per tant el perill de les
macroconcentracions com a nous senyors feudals aniria minvant fins a
desaparèixer.
-S?evitarien molts conflictes generacionals, ja que no
tindria lloc el xantatge (explícit o implícit) que és inherent a tota
herència paterna.

— Els possibles instruments:

· Efecte ?taca d?oli?: fer que l?exemple s?estengui.
·
Plantejar aquesta pregunta: ¿Estaríeu d?acord amb un sistema
socioeconòmic que universalitzés l?herència -i per tant que
l?anivellés- a canvi que no us cobrés impostos mai més (en vida)? Remarquem que la pregunta és plantejable al Parlament, en forma d’iniciativa ciutadana, amb el sol aval d’una determinada quantitat de signatures.
·
Estudi exhaustiu de possibilitats, a nivell universitari i/o
professional: càlcul matemàtic, amb tot el suport informàtic necessari
(una primera experimentació virtual).
· Iniciativa política i/o
popular:
-Popular: fundació, fons comunitari, xarxa de caixes
populars…
-Polític (seria l?objectiu a aconseguir, ja que arrossegaria
i garantiria tots els altres): promulgar una nova Llei de successió,
primer que empari i estimuli el nou sistema, i finalment que
l?instrumentalitzi: tot continuaria igual (no hi hauria cap trauma, cap
cataclisme) excepte el sistema hereditari, que passaria de ser l?origen
de molts desequilibris i desordres a ser la clau d?una nova vida de les
persones i d?una societat renovada, més sana i integradora.
·
Informació i mentalització. La disposició legal recent sobre l?ordre
dels cognoms paterns pot ajudar a trencar l?esquema mental de la
successió per línia paterna.
· La lògica matemàtica: la dèria de
voler sortir de la massa i formar part del grup de privilegiats és una
quimera suïcida. Tanmateix, el sistema que dissenyem aquí crec que
precisament donaria peu a tota classe d?originalitats, perquè, donant
recursos als joves, els faria aflorar la creativitat (artística,
artesanal, mecànica, científica, etc).
· Visualització, virtualització: cine, còmic, novel·la, exposició didàctica…; l?escola.
· Prospectiva: com hauria evolucionat la realitat si haguessin existit aquestes altres condicions que proposem?

L?objectiu
d?aquesta planificació seria, parafrasejant Marx, ?crear un sistema
social on cada nen que porti en ell mateix el geni de Mozart o Rafael
pugui esdevenir Mozart o Rafael; en cas contrari, assassinarem Mozart o
Rafael en aquests nens?.

En tot cas, tothom té la perspectiva de la
seva pròpia experiència personal o la dels nombrosos casos que tots
podem conèixer per valorar les possibilitats reals que enclou la
proposta presentada en aquest Fòrum. Personalment només hi veig un
inconvenient, i és que potser trauríem arguments a novel·listes com ara
la inefable Agatha Christie i en general a bona part de la novel·la
negra clàssica, però crec que això també ho podríem superar…