L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Sants innocents catalans i llufes castanyoles

Deixa un comentari

Un deu per a en Miquel Roca, ahir! I no em refereixo pas a l’antic delfí vitalici de Convergència, que aquests dies ha tret el careto a rebuf de la victòria electoral del seu successor en el delfinat, el qual ha esdevingut finalment (ell sí) molt honorable President de la Generalitat, sinó al redactor de l’esportiu El 9, que va escriure a la contra del diari un article sensacional, “De la innocència a la independència”, a propòsit del partit que juga cada any la selecció de futbol de CATalunya el 28 de desembre, diada dels Sants Innocents i dia sense competició oficial, partit que es va disputar aquesta vegada contra Hondures i a l’estadi olímpic Lluís Companys (i sospito que no pas per cap intenció per part del seleccionador, Johan Cruyff, ni ningú de la FCF, de relacionar la jornada reivindicativa de la selecció nacional amb el President independentista assassinat en aquella muntanya pels feixistes espanyols).
L’article d’en Roca és molt bo, i val la pena llegir-lo sencer; però en faig aquí un extracte, pels apressats que tanmateix pensen, com en Roca i com jo mateix, que el futur de les seleccions nacionals –la de futbol i totes les altres–, i el de tot l’esport català en general, passa per la proclamació de Catalunya com a Estat sobirà, independent i lliure:

«Malgrat que era 28 de desembre, no són innocents les 28.150 persones que
ahir van ser a l’estadi Lluís Companys per veure el Catalunya-Hondures.
Tornava a haver-hi motius per prendre’s el partit com una manifestació
més enllà de l’esport, que ara per ara és el sentit més profund i seriós
que es pot donar als partits de la nostra selecció. És veritat que
aquest model d’amistosos va tocar el seu sostre amb els dos plens del
Camp Nou en els partits contra el Brasil, però també ho és que la gent,
sigui molta o poca, estigui col·locada d’una manera que faci la sensació
que n’hi ha més o menys, no deixa de passar-s’ho bé en els partits de
Catalunya. Ahir, el so ambient festiu que se sentia a la graderia de
Montjuïc es podria posar com a exemple del que tan sovint no és al camp
del Barça, el teatre futbolístic més silenciós del món fins i tot quan
l’obra que s’hi representa és la millor.

»Són debats estèrils no perquè no tinguin la seva raó de ser, sinó perquè
neixen i moren tots ells en el mateix punt: això que fem és l’única
cosa que podem fer i, si en algun moment sembla que anem de baixa, no és
per cap qüestió formal o logística, que són les úniques que es posen
sobre la taula, sinó perquè arriba un moment que, més enllà d’anar a
veure un partit de futbol i entretenir-se, costa continuar lliurant-se
als subterfugis, als succedanis, a l’haver de perseverar no en el camí,
que aquest ja sabem des del primer dia que és llarg i difícil, sinó en
el resignat destí de xocar sempre contra el mateix mur.

»Hem recollit mig milió de signatures, hem inventat partits i
tornejos, hem sortit al carrer a manifestar-nos, hem omplert estadis i
pavellons, hem estat autocrítics i reflexius quan no els hem omplert,
hem estat expulsats d’alguna federació internacional que havíem fundat,
hem aconseguit el reconeixement d’una vintena de federacions catalanes
que no fan gaire soroll i, fins i tot, ens hem fet un lloc en una
competició de Sud-amèrica. Tot aquest caminar, però, només ens ha permès
recórrer la distància entre la nostra capacitat d’inventiva, digna
d’elogi, i el mur on sempre s’acaba el curt però repetidíssim viatge.
Fer camí de debò seria saltar-lo, aquest mur. I això només vol dir tenir
estat propi, allò que arreu del món s’associa a existir o no com a
país.

»Potser és hora que el món de l’esport català deixi
d’inventar i de fer tombs per no anar enlloc, i és hora de demanar que
es posicioni en un debat que ja és al carrer però que encara no ha
eliminat un camp d’ambigüitat prou extens perquè molts hi trobin refugi.
En aquests moments, el que hauríem d’esperar d’una federació esportiva
ja no és que ens organitzi de tant en tant un partit per anar passant, i
sí que aquella federació sàpiga veure i explicar a la seva gent que
molts dels problemes estructurals del dia a dia del seu esport i la
supervivència econòmica de molts clubs també penja del gran debat que
Catalunya ha d’afrontar avui millor que demà: serem estat o no serem
res.


»Cap d’aquests actes havia estat convocat com a reivindicació
independentista, però en tots ha aparegut un poble que crida assenyalant
el camí de l’única direcció possible per a un país que, sobretot,
calla. El món de l’esport ha de triar entre cridar o callar. Anar més
enllà no vol dir trobar una data millor que el 28 de desembre, intentar
fer dos partits en comptes d’un o portar un rival més atractiu que
Hondures. Anar més enllà és deixar de caminar pel llindar de la
innocència i fer decididament el camí de la independència. La del país
inclourà amb una facilitat que no ens pensem la de totes les nostres
seleccions esportives»
.
___________________________________

L’enquesta del diari d’avui, per cert, demana triar entre aquestes tres opcions:

Què caldria fer perquè el partit de la selecció catalana tingués més públic?

 

I els resultats, a l’hora de tancar aquest post, donaven el 74% a favor de la quarta resposta.

Aquesta entrada s'ha publicat en Articles salats el 30 de desembre de 2010 per mininu

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.