L'Hereu Riera

El Dret Humà oblidat: el dret d'herència universal

Al Circ Espanya li creixen els nans: ‘Són nacions, estúpida!’

Deixa un comentari

“Correctiu d’un ex-cònsol britànic a una diputada del PP que atacava l’independentisme”
, titulaven aquest dijous a VilaWeb un article que parlava d’un altre escrit al rotatiu Financial Times per Geoff Cowling (cònsol general del Regne Unit a Barcelona entre l’any 2002 i el 2005), i que és tota una lliçó de modos a una gent, els nostres veïns de ponent, que de tota manera podem apostar que els hi relliscarà completament, sabent com són d’impermeables a cap lliçó d’història, sigui teòrica o real, quan allò que els explica no els agrada, tant se val que la ignorància els acabi passant factura.

La ignorància és molt atrevida, però més que això: pot arribar a ser suïcida, i Espanya –la classe dirigent espanyola–, que no té cap empatx a fer exhibició de la seva desconeixença enciclopèdica, ja acumula unes quantes experiències en aquest sentit. Però no n’aprèn, perquè no li dóna la gana o perquè és incapaç, o massa arrogant, per fer-ho. Avui mateix es comentava en una tertúlia d’actualitat: en tots els casos anteriors d’antics dominis territorials conquistats per les armes, l’encarcarada metròpoli castellana ha sigut inflexible a cap concessió, fins que s’han trobat que la secessió (la “fractura”, en termes espanyols) era un fet consumat. “I ara, amb nosaltres li passarà igual”, han conclòs en aquella conversa.

No passa dia que no es donin un munt d’indicis en aquesta direcció, i a tots els nivells: des del parlamentari, amb el sonor cop de porta del Congrés de Diputats madrileny a la petició de CiU, ERC i ICV d’arribar a un acord sobre la consulta, ahir mateix, als insults tremebunds engegats per tota mena de personatges (entre ells una friqui com Belén Esteban i, atenció!, l’ex-policia José Amedo, condemnat per la seva activitat delictiva amb el GAL) contra el jove empresari que es va negar a encaixar la mà estesa del príncep Felip de Borbó en la visita d’aquest al MWC de Barcelona…
  
L’animositat és tanta, i tanta l’estridència amb què la manifesten a la més mínima ocasió (aquí una estelada retirada per la policia, allà una altra cremada per una mà anònima, uns viatgers obligats a baixar del tren per la revisora perquè parlaven català…) que a hores d’ara el soroll de llauna se sent a tot arreu, i cada vegada esparvera a més gent fora de les fronteres espanyoles. (També fora de l’àmbit del tema català, però: tothom a Europa ha vist les pilotes de goma disparades contra els immigrants a les aigües de Ceuta, o l’inqualificable menyspreu i la fiscalització pel ministeri de l’Interior del paper dels intermediaris internacionals en el desarmament d’ETA –alhora que condecorava… una verge Maria!, per no sé quines virtuts–, etc, etc).

Mentre aquí borden amb totes les forces per no haver de sentir les raons dels catalans, a fora paren les orelles amb molta atenció per escoltar-les, i saber-ne els detalls. Aquest dimarts el diari portuguès Público explicava als seus lectors la conferència pronunciada pel conseller Francesc Homs a la Universitat de Lisboa davant un reguitzell de personalitats.
I ara la rèplica de l’antic cònsol britànic a l’article titulat ‘Europa no es pot permetre el luxe de cedir als separatistes‘, escrit en l’esmentat rotatiu londinenc per la diputada populista Cayetana Álvarez de Toledo, que poc devia pensar-se que el tret li sortiria d’aquesta manera per la culata. El text de Geoff Cowling (‘Els greuges ben reals de Catalunya‘) fa com segueix:
  

«És un error descriure el referèndum sobre la independència d’Escòcia com “un greu desafiament dels separatistes regionals”. Escòcia no és cap regió. És una nació per dret propi dins el Regne Unit. Els parlaments escocès i anglès es van unir en una “acta d’unió” el 1707. És un dret democràtic del poble de la nació escocesa de votar perquè es derogui l’acta, si així ho vol. Catalunya també és una “nació”, tal com la defineix l’estatut, una llei aprovada pel Parlament espanyol el 2006. Descriure totes dues nacions com a “tribus” demostra una ment colonialista.

»L’ONU és molt clara sobre els drets de les nacions. “Tots els pobles tenen el dret de l’autodeterminació. En virtut d’aquest dret determinen lliurement el seu estatus polític i decideixen lliurement el seu desenvolupament econòmic, social i cultural”. Per la Unió Europea, “encarar-se al separatisme”, “desemmascarar la hipocresia del nacionalisme” i “jugar la carta legal dels tractats de la UE” contra Escòcia i Catalunya seria trepitjar un terreny molt controvertit.

»(…) Paga la pena de recordar que Catalunya era efectivament una nació independent fins al 1714. Durant aquella guerra, Catalunya es va aliar amb Anglaterra per mitjà del tractat de Gènova del 1705 i va lluitar per la causa dels Habsburg contra l’Espanya borbònica. Quan el govern britànic va retirar el seu suport als Habsburg i va signar el tractat d’Utrecht, el 1713, Catalunya va continuar lluitant sola. L’exèrcit borbònic franco-espanyol va necessitar un setge d’un any per a trencar les defenses de Barcelona, que va caure l’11 de setembre de 1714. Milers de defensors catalans van morir en el setge i el càstig posterior. L’antic Parlament de Catalunya, la seva identitat, la seva llengua i la seva cultura van ésser esclafats. Una gran part de la ciutat va quedar arrasada. Catalunya no es va unir voluntàriament a Espanya: va ésser brutalment conquerida.

»(…) Barcelona fou bombardejada per l’aviació rebel de Francisco Franco i hi van morir mil tres-centes persones. El president electe de Catalunya, Lluís Companys, es va trobar obligat a fugir a França. Fou extradit per Franco i afusellat el 1940 al castell de Montjuïc, amb Barcelona sota els peus. Lluís Companys continua essent l’únic president en exercici executat de tot Europa. Mai no hi ha hagut cap disculpa ni perdó pòstum.

»(…) El moviment independentista ha arrelat profundament en la societat catalana, impulsat per cada menyspreu arribat de Madrid.

»(…) Tal com Escòcia, el Parlament de Catalunya disposa d’una majoria en favor d’un referèndum sobre la independència. El Parlament de Westminster ha donat a Escòcia el dret de decidir el seu futur. En canvi, el parlament espanyol es nega a debatre la petició de Catalunya. La democràcia no és temuda al Regne Unit: és acceptada amb els braços oberts. La democràcia, per tant, no s’hauria de témer tampoc a Espanya».
  
Aquesta entrada s'ha publicat en Política el 28 de febrer de 2014 per mininu

Catalunya: propietat privada

Deixa un comentari

  
Translation (traducción):

[Sabiendo como sabe que los catalanes no saben lo que quieren, y mucho menos lo que les conviene, el Gran Estadista del Estado de la Noción se lo aclara solemnemente, en sede parlamentaria, en el transcurso del discurso sobre su noción del Estado]

—España es un Estado de derechas donde el conjunto del pueblo español puede privar, desde 1714, al conjunto del pueblo catalang del derecho a decidir democráticamente su futuro… Sepan por consiguiente, los catalanes, que voy a pelear contra ellos por su progreso y su bienestar, ea!

Guió i dibus: Min
     

Translation into Colombian (traducción al colombiano):

[Sabiendo como sabe que los catalanes no saben lo que quieren, y mucho menos lo que les conviene, el Gran Estadista del Estado de la Noción se lo aclara solemnemente, en sede parlamentaria, en el transcurso del discurso sobre su noción del Estado]

—España es un Estado de derechas donde el conjunto del pueblo español puede privar, desde 1714, al conjunto del pueblo catalang del derecho a decidir democráticamente su futuro… Sepan por consiguiente, los catalanes, que voy a pelear contra ellos por su progreso y su bienestar, ea!
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 26 de febrer de 2014 per mininu

Reading Reding

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Para no ser menos que su Jefe, la vice de la Comisiong Europea se viene a la Piel de Toro a amonestar básicamente a los infieles del noreste peninsular, que han salido respondones, por Dios bendito! Sin embargo, desde la Moncloa, en el centro del Centro del Mundo, amonestan a su vez a la vice… Menudo lío, ya te digo!]

Empiecen a negociar, por favor, con mentalidad abierta, sin líneas bermejas… ¡Por el amor de Dios, no se me dividan Ustedes!
Muy bien, señora Reding, pero ¿qué le parece si empezáramos sin rejas negras?… Y por cierto, si tanto le gusta España, ¿por qué no se queda Usted a vivir en ella?
—¿Qué?, ¿lo cuálo?! Ni hablar del peluquín, amigos!
—¡Cuidadín, Viviane, que la estamos escuchando…!

Guió i dibus: Min
      

Translation to Ceutian (traducción al ceutí):

[Para no ser menos que su Jefe, la vice de la Comisiong Europea se viene a la Piel de Toro a amonestar básicamente a los infieles del noreste peninsular, que han salido respondones, por Dios bendito! Sin embargo, desde la Moncloa, en el centro del Centro del Mundo, amonestan a su vez a la vice… Menudo lío, ya te digo!]

Empiecen a negociar, por favor, con mentalidad abierta, sin líneas bermejas… ¡Por el amor de Dios, no se me dividan Ustedes!
Muy bien, señora Reding, pero ¿qué le parece si empezáramos sin rejas negras?… Y por cierto, si tanto le gusta España, ¿por qué no se queda Usted a vivir en ella?
—¿Qué?, ¿lo cuálo?! Ni hablar del peluquín, amigos!
—¡Cuidadín, Viviane, que la estamos escuchando…!
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 25 de febrer de 2014 per mininu

El dilluns compra llums: un tal Gala

Deixa un comentari

Després d’haver-se retratat
el lletrat Antonio Gala
tractant a tots de subnormals 
els indepes catalans,
fa, sense haver-se retractat,
com el pintor tonto amb la brotxa:
s’agafa amb una mà la totxa
i amb l’altra mà la cigala
per no caure de l’escala.
(Tanmateix la santa òstia,
nens i nenes, nins i nines,
va ser talment de rècord Guiness).
    

 + Més closques brillants:

 ‘Del Tercer Mundo’ (Curri Valenzuela, 31.01.2014) “En Cataluña los medios de comunicación es como si fueran del Tercer Mundo.”

‘De la Edad Media’ (Mariano Rajoy, 02.02.2014) “Catalunya no puede caminar hacia la edad media”

‘Hobbits’ (Jorge Moragas, 25.01.2014) Moragas ha resaltado la importancia de “abrirse” al extranjero y “desarrollar ese espíritu cosmopolita del que siempre Cataluña se ha vanagloriado de tener, frente a esos intentos de convertirla en un país de hobbits”

‘Incultos’ (M.A. Trujillo, 16.12.2013; i Arturo Pérez Reverte, 09.12.2013) “España es un país inculto que alardea ser inculto”
 
 
‘Egotistas carnívoros, genocidas la peste’ (Del Pozo, 02.12.2013) Este ni siquiera lo he encontrado

‘De psiquiátrico’ (Alfonso Ussía, 29.11.2013) “La solución al independentismo catalán no es política, sino psiquiátrica”

‘Tontos de la estelada’ (Alejandro Vara, 12.11.2013)

‘Radicales anti-convivencia’ (Victoria Prego, 07.10.2013)

‘Porreros al·lucinògens’ (Joaquim Coll, 04.10.2013)

‘Homosexuales, drogadictos y gente de mal vivir’ (Gerardo Bellalta, 06.09.2013)

‘Sectaris’ (Toni Bolaño, 19.08.2013)

‘Anestesiats’ (Xavier Sabaté, 19.08.2013)

‘Potenciales delincuentes’ (Sigfrid Soria, 23.07.2013)

‘Mierdas, para no verlos’ (P. Trigueros, 22.07.2013)

‘Catalanes de mierda’ (Juan Carlos Gafo, 20.07.2013)

‘Nacionalismo cerrado, retrógrado, provinciano y alicorto’ (José María Carrascal, 02.07.2013)

‘Embobados, patéticos y paletos’ (Alfonso Merlos, 01.07.2013)

‘Chusma, delincuentes’ (Alejo Vidal-Quadras, 17.05.2013)

‘Crueles’ (Cristina López Schlichting, 12.04.2013)

‘Catetismo, paletismo, provincialismo, enanismo, caciquismo’ (Hermann Tertsch, 05.04.2013)

‘Traidores’ (Ignacio González, 21.03.2013)

‘Pobre gente que no tiene nada que hacer’ (Arcadi Espada, 20.02.2013)

‘Retrasado mental, nacionalista tarado’ (Francisco Alamán, 01.02.2013)

‘Cosa gangrenosa’ (Jiménez Losantos, 29.01.2013)

‘Paletos, ignorantes, ladrones’ (César Vidal, 29.01.2013)

‘Exaltadores del odio’ (Gerard Bellalta, 28.12.2012)

‘Talibans’ (Alicia Sánchez-Camacho, 27.12.2012)

‘Catetos’ (Jaime González, 24.12.2012)

‘Miserables’ (José García Domínguez, 14.12.2012)

‘Débiles, enfermizos con inclinación al robo’ (Cesar Vidal, 03.12.2012)

‘Timadores sin escrúpulos’ (Eduardo Goligorsky, 30.11.2012)

‘Chantajistas’ (Martín Prieto, 30.11.2012)

‘Como república bananera’ (Esperanza Aguirre, 14.11.2012)

‘Salivadores como el perro de Pavlov’ (Alejo Vidal-Quadras, 10.11.2012)

‘Región sin ley’ (Esperanza Aguirre, 05.11.2012)

‘Como guardia pretoriana de Pilatos’ (Armas Marcelo, 05.11.2012)

‘Como la prostituta del chiste’ (César Vidal, 01.11.2012)

‘Terroristas’ (Maria José García Cuevas, 31.01.2014)

‘Como ETA’ (De Veciana, 05.01.2014)

‘Proetarras’ (ABC, 17.12.2013)

‘Como ETA’ (Mayor Oreja, 21.10.2013; i Belloch, 30.09.2013)

‘Més greu que els terroristes’ (Enric Millo, 23.09.2013)

‘Contra la democracia’ (Javier Cercas, 17.09.2013)

‘Como Goebbels’ (Fernando Savater, 16.12.2013)

‘Como el fascismo y Franco’ (Federico Quevedo, 11.12.2013)

‘Como los nazis’ (Rosa Díez, 11.12.2013)

‘Propaganda del odio’ (Albert Rivera, 10.12.2013)

‘Xenófobos’ (Antonio Pérez Henares, 24.10.2013)

‘Criminal y genocida’ (De Diego, 16.10.2013)

‘Golpistas’ (Hermann Tertsch, 16.10.2013)

‘Como nazis’ (Ketty Garat, 14.10.2013)

‘Como Hitler’ (Montse Suarez, 08.10.2013)

‘Como Goebbels’ (José Antonio de Yturriaga, 24.09.2013)

‘Como la Alemania años 30’ (Pedro J. Ramirez, 23.09.2013)

‘Como las juventudes hitlerianas’ (Jiménez Losantos, 18.09.2013)

‘Como campos de exterminio nazis’ (José Domingo, 06.09.2013)

‘Como Hitler, golpe de estado’ (Jordi Cañas, 26.07.2013)

‘Com les eleccions nazis’ (Gabriel Colomé, 24.07.2013)

‘Chantajistas como Hitler’ (Arcada Espada, 17.07.2013)

‘Malalts, com el franquisme’ (Toni Bolaño, 3.07.2013)

‘Yihadistes nazis’ (Hermann Tertsch, 3.07.2013)

‘Com l’Alemanya de Hitler’ (Rafael Maluenda, 15.05.2013)

‘Com el nazisme. Adoctrinats’ (Enric Millo, 15.05.2013)

‘Como ideólogos nazis’ (Pedro G. Cuartango, 13.05.2013)

‘Como el regimen nazi’ (Cristina López Schlichting, 09.05.2013)

‘Como el estalinismo y nazismo’ (Telemadrid, 09.05.2013)

‘Como época de Hitler’ (Javier Mariscal, 02.05.2013)

‘Como con Franco’ (C. Alberdi, 18.04.2013)

‘Fascismo lingüístico’ (Toni Cantó, 16.04.2013)

‘Como el Berlín nazi’ (Albert Boadella, 03.04.2013)

‘Como los nazis’ (Santiago Abascal, 11.03.2013)

‘Como el nazismo’ (G. Serrano, 08.03.2013)

‘Como Hitler y Mussolini’ (Rodríguez Ibarra, 07.03.2013)

‘Parafascistas’ (Félix de Azúa, 05.03.2013)

‘Como Goebbels’ (Jordi Cañas, 28.02.2013)

‘Como los nazis’ (Pío Moa, 18.02.2013)

‘Como el Berlín comunista’ (Albert Boadella, 03.01.2013)

‘Asesinos de niños, genocidas’ (Enrique de Diego, 03.12.2012)

‘Golpistas’ (Rodríguez Ibarra, 03.12.2012)

‘Como Alemania nazi’ (José Bono, 15.11.2012)

‘Como golpe de estado’ (García-Margallo, 12.11.2012)

‘Con déficits democráticos, caudillismo’ (El País, 09.11.2012)
 

[Font: David d’Enterria (Twitter), a
Antologia d’insults contra els catalans i Catalunya – VilaWeb]_____________________________________ 
   
[Il·lustració de l’entradeta: plana web dels Herois Indepes]
    

Aquesta entrada s'ha publicat en Suck the brook el 24 de febrer de 2014 per mininu

Al Congréss amb auto-mòbil

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Todos los modernillos acuden al Congreso Mundial del Mòbil que tiene lugar (sorprendente e incomprensiblemente) en la segunda ciudad más importante del Miniimperio. Mezclado con ellos, un trasnochado usuario de las NN TT (nuevas tecnologías, desafortunada denominación en su caso) da la nota]

¿Voy en la dirección correcta para llegar al MWC, amable muchacho?
—¿Tal vez te refieres al Mobile World Congress, tío?  ¿Qué pasa, que no lleva GPS, esta cafetera rusa tuya?
Pues no. Verás, es que es un modelo de 1994, y…
La leche!, con esta mierda de auto-mòbil adonde deberías ir es al Museo, y no al Congreso, neng!…

Guió i dibus: Min
      

Translation into Hondurian (traducción al hondureño):

[Todos los modernillos acuden al Congreso Mundial del Mòbil que tiene lugar (sorprendente e incomprensiblemente) en la segunda ciudad más importante del Miniimperio. Mezclado con ellos, un trasnochado usuario de las NN TT (nuevas tecnologías, desafortunada denominación en su caso) da la nota]

¿Voy en la dirección correcta para llegar al MWC, amable muchacho?
—¿Tal vez te refieres al Mobile World Congress, tío?  ¿Qué pasa, que no lleva GPS, esta cafetera rusa tuya?
Pues no. Verás, es que es un modelo de 1994, y…
La leche!, con esta mierda de auto-mòbil adonde deberías ir es al Museo, y no al Congreso, neng!…
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 24 de febrer de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 8

Deixa un comentari

 

13 d’octubre de 2013, dg

Deixem el llac, sensacional llac d’Atitlán, per fer camí nord enllà, cap a Aguacatán, a la part més occidental de la serralada dels Cuchumatanes, que travesssa Guatemala d’una banda a l’altra, gairebé de costa a costa.
Dia de carretera, després d’esmorzar copiosament en el mateix restaurant d’ahir, i amb un bon temps igual d’esplèndid. El matí assolellat, per cert, ens ofereix l’avistament, ara sí, dels primers colibrís, un d’ells al mateix lloc on esmorzem, i algun més en un arbre enorme que produeix unes flors exageradament grosses i d’un espaterrant color vermell. És un moment, però, ben petit: aquest ocellet és un nervi, i es mou a una velocitat endimoniada.
La ruta, en bona part per la carretera Panamericana que ens va dur fins aquí, és collonuda: a un costat i l’altre de la cinta d’asfalt, que va pujant sense descans fins al port de 3.000 metres des d’on s’albira el departament de Huehuetenango, un dels més extensos del país, la frondosa geografia guatemalenca se’ns va descobrint amb tota la intensitat i amb tots els colors del verd.
Parem a dinar (o a refeccionar, més exactament) en una cruïlla de camins que sembla treta d’una pel·lícula, incloent-hi el topònim (obvi, d’altra banda): Cuatro Caminos. Som a prop de la frontera de Mèxic, i es nota, i molt. La bullícia és gran, i pertot arreu és ple dels multicolors autocars que travessen Guate en totes direccions carregats fins a dalt de persones i embalums, però ens diuen que això no és res, comparat amb els dies feiners. A la gasolinera on parem hi ha, controlant discretament (o no tant), dos polis equipats amb unes escopetes espectaculars. Per sort això no és una pel·li d’en Tarantino, i sortim d’aquest cau sense que ningú quedi esquitxat fins a les celles de salsa de tomata…
  

Arribem a lloc ja fosquejant, i ens instal·lem a l’hotel d’en Ray, un establiment sense pretensions que temps enrere, ens expliquen, havia format part del Coyote, que és com en diuen del negoci de passar il·legals (sense papers) a l’altra banda de la ratlla (amb l’objectiu de traspassar més tard, si hi ha sort, la de Mèxic amb els EUA).
L’hotel ha canviat d’amos, i la mestressa ens diu que fa tot just un mes que ha reprès l’activitat; pràcticament som els primers a reestrenar-lo, doncs.
Quan encara estem baixant les maletes del bus es presenta algú dalt d’un tricicle elèctric d’aquells que els avis europeus fan servir per passejar-se per les zones turístiques sense cansar-se. Es tracta de don Feliciano, un personatge que en Tano aprecia com un germà i del qual ja ens havia parlat a bastament. És membre fundador i president de l’associació de discapacitats d’Aguacatán, i el seu vehicle no és pas precisament de recreu, és clar.
Sopar al carrer, a peu dret (és un dir): uns nachos amb Gallo, que és la meva Estrella d’aquí (per entendre’ns, com diria en Basté). Els carrers al voltant del mercat municipal estan plens de papers, plàstics i residus vegetals, mostra evident del mercat a l’aire lliure que s’ha fet durant el dia, com cada diumenge a Aguacatán. Sembla clar que els serveis de neteja deixen la feina per l’endemà.
Sobretaula de nou, amb ampolla de rom pel mig, els de la confraria: Raquel, Quico i un servidor. Plou un xic i xerrem molt; i ve’t aquí que en plena nit guatemalenca i a aquelles altituds entre muntanyes encara més altes apareix l’holograma d’en Marx, no pas l’humorista sinó l’altre, el del Manifest Comunista. Tanmateix la conversa acaba tard, però sense que hàgim aconseguit salvar el món.
____________________________________
  
nb: Poc després de deixar enrere Cuatro Caminos passem per una gasolinera que llueix aquest suggestiu nom: “Estación Primavera”. Si ho ha fet ex profeso, l’amo del negoci deu ser un catxondo
+
Parlant de gasofa, no és pas aquí que parem a omplir el dipòsit, sinó en un dels xiringuitos dels molts que hi ha a peu de carretera i que anuncien, mitjançant uns bidons de plàstic plens de líquid de diferent color (en realitat aigua tenyida: aquí el que no corre vola!) els diferents tipus de gasolina que tenen d’oferta. I l’oferta és perquè es tracta de gasolina d’importació, diguéssim: importada de la veïna Mèxic…
+
A mitja tertúlia nocturna, el trio d’en Barceló (el del rom, s’entén) ens enriolem fins a caure’ns les llàgrimes a costa d’en Tano. La Raquel, que es va incorporar tardanament a l’equip que fèiem L’Atípic, ens preguntava detalls de la història de GERD [Grup Editor de la Revista del Discapacitat], d’ençà que es va desdoblar en projectes de solidaritat en terres d’ultramar. “L’hi hauries de preguntar a ell”, li diu en Quico, “i te l’explicaria de dalt a baix”, i en el mateix moment se sent la porta de l’habitació que s’obre. “Mira, ja ve!”, exclama en Quico, i l’Angélica, que és qui surt al porxo, no entén de què ens descollonem d’aquella manera, haha! Ha sigut realment còmic.
+
La ruta d’avui ens ha permès veure una altra particularitat del país: els cementiris, que vistos de lluny semblen una paleta de colors: les tombes, aquí, tenen el costum de pintar-les, cosa que fa un efecte com a mínim xocant.


[Foto de l’entradeta: Finestra d’un autobús amb un impacte de bala. Aquesta és una altra, per si la feina no fos prou complicada: l’eventual violència dels bandolers. Cercant la imatge a la xarxa n’he trobat altres de semblants amb aquests dos peus de foto, prou reveladors:
“Conductor de bus en Guatemala: las pandillas guatemaltecas han sembrado el terror asesinando despiadadamente a unos 900 conductores de autobuses”.
“Agentes de policía patrullan las carreteras de Guatemala para evitar asesinatos de chóferes, asaltos y extorsiones a los autobuses de pasajeros”…]
   
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 23 de febrer de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 7

Deixa un comentari

12 d’octubre de 2013, ds

Dia d’allò de la Hispanidad… El diari (Prensa Libre) en parla, és clar, en doble plana interior, però de cap manera en format de crítica: una simple infografia explicativa dels successos esdevinguts en un dia com avui de 1492 i avall, que fa baixada. Pel que m’expliquen, aquí no se sol pas qüestionar, l’efemèride, ni lo que representa…, res d’aquell contraeslògan que resa “Res a celebrar!”, per oposar-se als fastos hispànics (o pancastellans, o com se n’hi vulgui dir) que tenen lloc invariablement (i amb l’inevitable marxamo militar) a la vella i antiquada metròpoli peninsular. És indiferència dels natius d’aquestes terres?, potser inconsciència? No ho sé pas. (Una altra possibilitat, o probabilitat, és que la idea d'”Espanya” i tot allò que porta associat els hi quedi molt lluny, en el seu mapa mental, simplement).
M’enfilo en aquestes meditacions festives mentre el bus ronca carretera amunt per sortir de la conca de l’Atitlán i agafar la ruta cap a Chichicastenango. Hem esmorzat de bon matí, un matí esplendorós, a la terrassa d’un bar vora l’estany, que avui presenta una superfície completament llisa i d’un blau intens, sota un cel llluminós i sense núvols: ni un per confitura!
A ‘Chichi’ hi ha mercat, però d’artesania. Un enfilall de parades reblertes de gènere, majorment tèxtil, al llarg dels carrers de la part més antiga del poble, que està aixecat en un lloc de dífícil accés, entre muntanyes, i amb els carrers pavimentats amb les mateixes llosetes que trobem a tots els nuclis urbans que trepitgem, i que si estan ben ajustades faciliten el trànsit, però sovint no és el cas.
Els txitxicastenanguencs flipen veient-nos fer saltirons per l’empedrat, que resulta gairebé tan incòmode com el d’Antigua, però es queden absorts sobretot (serà una constant al llarg del viatge) amb la cadira motoritzada de la Raquel: una cinquena roda, d’un parell de pams de diàmetre i impulsada per una bateria que porta incorporada a l’arbre del manillar, que s’enganxa a la cadira de rodes convencional fent un petit moviment enlaire que deixa les dues rodes de davant elevades, de manera que la cadira es converteix en un tricicle, el vehicle més adient per córrer sobre els terres tan irregulars d’aquest país. No és estrany que els indígenes es mirin l’invent (i la seva conductora) amb aquelles cares de sorpresa…
  

Fem un puja-i-baixa pel mercat acompanyats d’uns paisans que no ens deixen de petja, com tampoc unes nenes que haurien de ser a l’escola, a aquesta hora, però que ens venen la moto que els objectes que volen tant sí com no que ens enduem de record els han fabricat elles mateixes a classe… A prop de l’església parroquial sentim un espetec: una traca que algú ha encès per algun motiu, segurament irrellevant, perquè és un costum al qual són molt aficionats els guatemalencs.
L’artesania exposada als ulls dels visitants és canyella fina, i ens firem més que no vam fer ahir a Pana, i en una botiga concreta, que ens obsequien amb unes gorres molt boniques per protegir la closca del sol de justícia que cau del cel.
Mengem i bevem (una bona cervesa fresca) en un restaurant del poble, a la terrassa que tenen parada en un petit pati interior molt recollit i envoltat de botiguetes, i a mitja tarda tornem cap a l’hotel de Panajachel, d’on en Tano i la seva cuidadora, que ja tenen molt vist Chichi, no s’han mogut en tot lo dia.
Al vespre, sopar al carrer, a peu de xiringuito, amenitzat amb una bonica disputa dialèctica després de la qual, tanmateix, la sang no arriba al llac. (En Tano, que és qui l’ha instigat, per variar, és un pesat de collons, però jo li segueixo la corda per no fer-li un lleig, pobric).
Al porxo de l’hotel, amb en Quico i la Raquel passem una bona estona, a ritme de xupito de rom, mentre els altres ja són a dormir.
____________________________________  

nb: ¿Què nassos deu voler dir la terminació -tenango que porten tants de noms de lloc, a Guatemala? Faig un cop d’ull a la xarxa, i la informació que hi trobo assegura que voldria dir ‘lloc fortificat’, i sembla una explicació plausible, però en Tano contraassegura que això no és possible, perquè el recurs de les muralles no era utilitzat, en aquest país. Total, que m’he quedat “a dues espelmes”, que deia aquell.

+

Las mandarinas están buenas para tomar ron —ens diu un natural del país, veient-nos trascolar aquest líquid—. En lugar de poner agua
Es que nosotros lo tomamos sin agua, don Mariano.
—Ah?… Yo prefiero tomar poco, pero bueno.
 [“Eso dicen los borrachos”, m’ha dit la Raquel que li ha dit l’Abi a cau d’orella…]
        

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 21 de febrer de 2014 per mininu

Made in Spain: el ‘Insultomatón’

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[En una importante tienda de electodomésticos, un diligente dependiente promociona entre sus clientes el último grito del sector: el “Insultomatón”, una fantástica máquina de fabricación nacional que garantiza la obtención, prácticamente sin ningún esfuerzo, de una copiosa cosecha de votos en cualquier contienda electoral]

Vea usted: por este embudo flexible de enfrente se introducen todo tipo de insultos hacia los catalanes, y automáticamente por la parte de atrás salen a chorro tendido los votos favorables a su opción política… Y nunca falla, oiga, se lo garantizamos!
—¡Caramba, caramba!, pues sí que resulta práctico, sí…, creo que voy a quedármela…
Tendría que decidirse, señor, que me las quitan de las manos, y hay cola en la puerta…
  

Guió i dibus: Min
   

Translation into Paraguaian (traducción al paraguayo):

[En una importante tienda de electodomésticos, un diligente dependiente promociona entre sus clientes el último grito del sector: el “Insultomatón”, una fantástica máquina de fabricación nacional que garantiza la obtención, prácticamente sin ningún esfuerzo, de una copiosa cosecha de votos en cualquier contienda electoral]

Vea usted: por este embudo flexible de enfrente se introducen todo tipo de insultos hacia los catalanes, y automáticamente por la parte de atrás salen a chorro tendido los votos favorables a su opción política… Y nunca falla, oiga, se lo garantizamos!
—¡Caramba, caramba!, pues sí que resulta práctico, sí…, creo que voy a quedármela…
Tendría que decidirse, señor, que me las quitan de las manos, y hay cola en la puerta…
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 21 de febrer de 2014 per mininu

Barroer Barroso

Deixa un comentari

 

Translation (traducción):

[El jefe Comissionao Barroso, asumiendo su lindo papel de la Voz de su Amo, ya interpretado en otras célebres ocasiones, como se ha recordado estos días a diestro y siniestro (vean aquí y aquí, entre otros sitios), acude a una emisora pública de la Gran Bretaña (que rima con España, mira tú) a dar su punto de vista particular contrario, por supuesto, a la pretensión de votar manifestada por Escocia (de forma irresponsable) y por Cataluña (de forma irresponsable e ilegal) en favor de la secesión de sus respectivos territorios nacionales]

Y además, me consta que Escocia y Cataluña están preparando subrepticiamente, con nocturnidad y alevosía, urnas de votación masiva…, se lo puedo asegurar y se lo aseguro porque lo sé de buena tinta!

Guió i dibus: Min
    

Translation into Equatorian (traducción al ecuatoriano):

[El jefe Comissionao Barroso, asumiendo su lindo papel de la Voz de su Amo, ya interpretado en otras célebres ocasiones, como se ha recordado estos días a diestro y siniestro (vean aquí y aquí, entre otros sitios), acude a una emisora pública de la Gran Bretaña (que rima con España, mira tú) a dar su punto de vista particular contrario, por supuesto, a la pretensión de votar manifestada por Escocia (de forma irresponsable) y por Cataluña (de forma irresponsable e ilegal) en favor de la secesión de sus respectivos territorios nacionales]

Y además, me consta que Escocia y Cataluña están preparando subrepticiamente, con nocturnidad y alevosía, urnas de votación masiva…, se lo puedo asegurar y se lo aseguro porque lo sé de buena tinta!
  

Aquesta entrada s'ha publicat en Ninots el 19 de febrer de 2014 per mininu

Gallardo Gallardón

Deixa un comentari

 “El PSOE em recorda Detritus Perfectus”

(Alberto Ruiz Gallardón, al Congrés de Diputats, 12 de febrer de 2014)

[Comentari de text:

Si les referències literàries del ministre de “Justícia” (a Espanya les cometes a l’hora d’escriure la paraula “justícia” haurien de ser preceptives, si més no en els mitjans de comunicació no subjectes a la teranyina del Partit Pijopopular) són com aquesta, si són d’aquest nivell, ¿de què ens hem d’estranyar?
És clar que tampoc hem de deixar de tenir en compte que l’Imperi del qual aquest personatge d’espesses celles i de ment més espessa encara és fidel servidor (i un dels més rematadament carregosos, a hores d’ara) és un Imperi dibuixat com el que van imaginar els grans Goscinny i Uderzo, però en aquest cas dibuixat amb molt mala traça, i sobretot sense gens de gràcia, cosa que no vol dir que no faci riure.
En fa tant, de riure, que hom no aconsegueix entendre com és possible que se l’hagi pogut pendre seriosament tanta gent i durant tant de temps. Que ho hàgim fet (ves quin remei!) les tribus que l’hem hagut de suportar s’ha d’entendre, perquè el càstig físic, psíquic i moral ha sigut descomunal. Però… ¿i les cancelleries europees?, que no tenen ulls a la cara? Com és que han deixat aquesta bèstia sense morrió campar al seu aire, mossegant totes les bestioles tancades amb ella a la seva gàbia peninsular?

Parlàvem del senyor ministre, però: Si aquesta era la figura progre del PP, com tothom assegurava durant la seva etapa de presidente de la Comunidad primer i després d’alcalde de Madrid, quan figurava com la jove promesa del Partit, ¿com no han de ser uns carques rematats tots els altres?
Tot i que és descendent del músic Isaac Albéniz i cosí de Trinidad Jiménez, que fou ministra socialista d’Afers Exteriors en el gabinet de l’odiat ZP, últimament tothom es recorda més aviat de la família de la seva dona, filla del ministre franquista Utrera Molina (present l’altre dia a l’enterrament de la mòmia de Blas Piñar), el qual va formar part del primer govern del somicaire Arias Navarro, l’inventor del fantasmagòric “Espíritu del 12 de Febrero”, que va prendre el nom del dia de 1974 en què el vell dirigent feixista va fer el seu discurs explicatiu a las Cortes de Madrid.

Resulta, doncs, que en el mateix lloc i data, però de l’any 2014, el noi Ruiz Gallardón va viure una jornada no menys gloriosa amb la votació secreta entre ses senyories sobre l’eventual retirada, proposada pel PSOE, de l’avantprojecte de llei de l’avortament perpetrat per ell i discutit per tothom, dins i fora d’Espanya, i fins i tot per figures destacades del seu propi partit: la votació li va ser favorable, i va donar peu a una de les més tristes i patètiques imatges que s’han vist en aquella Cambra (i això que són unes quantes…!).

Lo milloret de la sessió, tanmateix, ens ho va oferir el mateix ministre, quan prengué el micro, prengué la paraula i, dirigint-se a la bancada enemiga, va deixar anar això: “Amb vostès s’ha manifestat contrària a la Ley de Reforma del Aborto la dirigent del Frente Nacional francès, Marine Le Pen… Jo, si fos de vostès, em preocuparia“.
És absolutament delirant! Ho vaig veure en el programa del Gran Wyoming a La Sexta, “El Intermedio” (que diuen que està a punt de desaparèixer, per cert…, potser hi ha Algú a qui no li agrada), i no m’ho podia creure. Qualsevol amb dos dits de front entendria que si FINS I TOT una ultradretana com la senyora Le Pen no està d’acord amb el projecte de llei presentat pel ministre espanyol, ÉS ELL, que s’hauria de preocupar, més aviat, oi? Però aquell cap de carbassa, que té tan clara la noció de justícia com la de la justíssima Noció espanyola, no ho veu pas així…

Per tancar l’apunt com l’hem obert, una cosa que ha quedat clara, d’aquest nou xou del cor de populistes del Dr Rajoy, és que la tribu irredempta dels catalans, així que es treguin de sobre d’una vegada el domini abassegador (però mai complet) del Miniimperi castellà, tindrà la possibilitat de dotar-se d’una Justícia que sigui digna d’aquest nom, i no pas l’escarni que ens fa empassar (i en la seva imperial llengua) la seva impresentable administració.
  

+ Copio tot seguit una carta que aquests dies ha corregut per les xarxes socials, escrita per una pediatra i dirigida a Ruiz Gallardón, que el senyor Ministre hauria de llegir, si la lectura dels còmics d’Astèrix i Obèlix li deixen temps per emprendre aquesta, segurament no tan divertida: 

«Soy una médico pediatra que acaba de terminar una guardia de 24 horas sin dormir y mi capacidad de entendimiento puede estar algo mermada, pero… ¿He entendido bien? ¿Va usted a obligar a mujeres a tener hijos con malformaciones graves para luego abandonarles a su suerte sin ayudas económicas para la mayoría de estas personas?
Como pediatra he conocido a muchas familias con hijos nacidos con malformaciones graves, bien porque no se conocía su condición antenatal o bien porque los padres, conociendo la malformación, decidieron voluntariamente seguir adelante. Le puedo garantizar que en los casos graves los pacientes y sus familias pasan auténticos calvarios, con múltiples cirugías largas y complicadas y con largos periodos de estancia en unidades de cuidados intensivos para luego ser dados de alta con secuelas y tener una calidad de vida, en muchos casos, nefasta. Usted habla de derechos: si hubiera vivido de cerca algún caso sabría que estos niños sufren mucho física y emocionalmente, y desgraciadamente, precisamente por ser niños, en algunos casos son objeto de ensañamiento terapéutico por no querer rendirnos a su enfermedad. La mayoría de estas familias acaban desestructuradas, con problemas de salud física y mental y con problemas económicos, por no recibir suficiente ayuda por parte de las administraciones. Le invito a que pase el postoperatorio de una cirugía cardiaca de una cardiopatía compleja en la unidad de cuidados intensivos (pueden ser meses) día y noche con una familia, para saber de qué estoy hablando.
Ya dejando de lado mi parte humana y médica y poniéndome en la postura política (que afortunadamente no soy), esta medida ahorrará dinero en abortos practicados por la sanidad pública y ganará votos conservadores (además de desviar la atención), y como no van a dar ayudas a las familias no supondrá mucho gasto…, pero las cirugías, estancias hopitalarias, consultas, rehabilitación, bajas por depresión paternas, etc… cuestan mucho, mucho dinero: se lo digo en el idioma que Ud. entiende.
Hasta ahora llevo los recortes con indignación como el resto de los españoles e intento no opinar de economía, porque no es mi campo. Hasta hace dos días no sabía lo que era la prima de riesgo. Ahora ha entrado usted en mi campo y sólo puedo sentirme frustrada y con ganas de llorar.
¿De verdad que como ministro de justicia no tiene nada mejor que hacer? Hay muchos ladrones, defraudadores y demás calaña (no tiene que buscar usted muy lejos) que deben responder ante la justicia y los ciudadanos. Céntrese.
¿Le había dicho que estaba saliente de una guardia de 24 horas? ¿Sabía que según las leyes europeas es ilegal, y que en España nos las saltamos “a la torera”? ¿Algo que opinar como ministro de justicia? Es demasiado fácil hablar desde la ignorancia».

Una Pediatra con ganas de llorar


Aquesta entrada s'ha publicat en Foto·xop el 19 de febrer de 2014 per mininu

San Vilentino’s Day

Deixa un comentari

Translation (traducción):

[Coincidiendo con el Día de los enamorados de importación (el Día, no los enamorados, o no necesariamente), en Italia un pretendiente a Príncipe con ganas y con modos maquiavélicos se regala el corazón de un colega, para zampárselo aluego cocinado al ajillo]

—¡Hay que joderse, todo me sale a pedir de boca!… ¡Hoy es el día más feliz de mi p… vida!!

Guió i dibus: Min
     

Translation into Melillian (traducción al melillense):
 
[Coincidiendo con el Día de los enamorados de importación (el Día, no los enamorados, o no necesariamente), en Italia un pretendiente a Príncipe con ganas y con modos maquiavélicos se regala el corazón de un colega, para zampárselo aluego cocinado al ajillo]

—¡Hay que joderse, todo me sale a pedir de boca!… ¡Hoy es el día más feliz de mi p… vida!!

Guió i dibus: Min
      

Aquesta entrada s'ha publicat en Sant Diumenge de Sils el 16 de febrer de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 6

Deixa un comentari

 

11 d’octubre de 2013, dv

A “Pana” tot lo dia, a gaudir de l’indret, que és tan insòlit que trobo que té fins i tot un punt d’irreal.
Al jardí de l’hotel no hi ha colibrís, potser perquè, com ens expliquen, han capolat bona part de la frondosa mata que cobria la tanca del pati. No hi ha flors?, doncs no hi ha colibrís: les matemàtiques no fallen.
El tomb amb barca que teníem previst fer (en principi) al llac està a punt de quedar en res, perquè després d’esmorzar en Jan, el nostre company multiusos, no s’ha trobat bé. Finalment, però, mentre ell reposa a l’hotel ens acostem al moll, i ens enfilem a una de les barquetes, jo el primer. En Quico em segueix, i la Raquel no ho veu clar (de fet, està cagada de por, però té motius per estar-hi, perquè el vent aixeca onades, i el vaivé de l’embarcació, tot i les amarres, és considerable), però es deixa portar en braços per un dels nois que porten el negoci.
Aquestes barquetes solen dur els passatgers a les poblacions que es troben disperses tot al voltant de la riba del llac d’Atitlán (la majoria d’elles amb nom de sant: San Marcos La Laguna, Santa Clara La Laguna, Santa Catarina Palopó…, i Santiago Atitlán i San Lucas Tolimán, al peu dels respectius volcans, en sengles entrades que fan les aigües del llac al voraviu de la seva falda, diguéssim), i que produeixen, ens diuen, una artesania molt apreciada; però amb nosaltres els barquers fan una excepció: una minigira a mida.
El nostre periple lacustre no passarà pas a la història de la navegació, però coi, té el seu mèrit, atesa la mala mar que fa i que ens ha complicat sobretot l’operació d’embarcar i desembarcar. I mira, ja en tenim una altra per poder explicar als nostres néts…
     

No vaig poder escatir si el vent que bufava aquell dia i que aixecava aquell molestós arrissament de la superfície de l’aigua era el xocomil, “el vent del llac”, que té la fama d’emportar-se els pecats dels habitants dels marges de l’Atitlán, i així ho revela l’etimologia de la paraula, composta de les veus maies “xocom”, ‘recollir’, i “il”, ‘pecat’. I a més sol bufar al migdia, que és quan nosaltres navegàvem, però no era tan fort com diuen que sol ser quan es desferma.
Sigui com sigui, no pots deixar de relacionar-lo mentalment amb la nostra tramuntana, que ja sabem que és capaç de cabrejar fins a fer embogir els que la pateixen sovint i dies seguits, però que també se li reconeix la seva capacitat de netejar el cel de mals esperits (i també de l’aire corromput de les superfícies estagnades, quan l’Empordà era terra de maresmes).

Un hom també pensa en Catalunya, i concretament en l’estany de Banyoles, veient circular les barques amunt i avall, impulsades amb motors de gasoil que per força deuen embrutar les aigües, que a damunt no desguassen pas com les de l’estany banyolí, on paradoxalment els motors de combustió estan prohibits de fa temps.
Darrere d’aquest problema hi ha una qüestió econòmica, és clar (les embarcacions elèctriques són cares, per començar), que s’estendria a un plantejament més general de la higiene: l’equilibri en favor d’aquesta entre les aigües netes de la pluja i les aigües provinents del desguàs de les poblacions riberenques.
Si hagués tingut en compte aquestes reflexions m’hauria estalviat la temeritat que vaig fer arribant a port: vaig veure gent banyant-se tranqui·lament, tot i l’agitació de l’aigua, i m’hi vaig afegir, perquè la temperatura de l’aigua, i també de l’aire, era excel·lent; i al cap de poca estona s’hi va ficar l’Abigail. Ella no ho sé, però jo vaig estar uns dies espiant-me el cos, no fos que m’hi sortís alguna mena de bolet, però no va passar res, a Déu gràcies.

En Tano ha estat mirant els nostres moviments des de dalt la rampa que baixa dreta fins a l’aigua, i content de la nostra gesta dóna uns quetzals al Pijo, el nano que ha posat i tret la Raquel de la llanxa. Mentre ens fem unes fotos (amb l’estelada), triomfants, apareix en Jan, ja refet del mal tràngol del matí.
Dinem al port mateix, davant una desfilada interminable de tipus humans i de venedores (aquí les dones ho fan tot, i els homes res, a banda de fer el dropo).
Divertit regateig (un altre esport nacional, indefugible) amb una dona, Victoria, que duu el seu nano, encara un bebè, a coll, subjectat amb aquelles peces de roba virolades que no vaig aconseguir descobrir com se les lliguen, però que deuen resultar d’allò més pràctic, no hi ha dubte, per carretejar les criatures sense deixar de tenir alhora les mans lliures.
L’escena es repeteix més tard al llarg carrer principal del poble, ple de botigues i botiguetes (algú del grup diu que li recorda Platja d’Aro).
D’hora a l’hotel. Demà sortim d’hora també cap a Chichicastenango, que tothom anomena amb la forma abreujada “Chichi”, i entre els guiris com nosaltres amb la gresca que es pot suposar.
_____________________________________

nb: “Yo no me baño, en el Lago. Ahí desembocan las aguas sucias de todos los hoteles, em diu don Magno, quan a la tertúlia del vespre comentem la jugada…
     

Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 16 de febrer de 2014 per mininu

De Guatemala a Guatemejor. Dia 5

Deixa un comentari

 

10 d’octubre de 2013, dj

Viatge al llac d’Atitlán, un increïble, meravellós racó de món.
Abans de sortir de La Antigua Guatemala, però, vénen al taller de Transiciones una colla de minus joves, alguns d’ells encara uns marrecs, a prendre’s mides per fer-se unes cadires de rodes de bàsquet personalitzades. Són de Cobán, una ciutat al centre del país, i el cap de brot, Edgard, ens explica que estan muntant una associació de discapacitats, i que s’han posat en marxa començant per l’esport, amb la creació d’un equip de basquetbol adaptat.
En Tano i en Jan agafen la casualitat (si ho és) al vol i quedem ràpidament per fer-los una visita més endavant, des d’Aguacatán, que és a uns 100 o 150 quilòmetres en línia recta (després podrem comprovar que hi ha línies rectes molt tortes…, com els rengles amb què diuen que escriu Déu les seves disposicions sobre les humanes criatures). La supressió de Tikal com a objectiu d’una etapa del nostre viatge propicia aquesta inesperada oportunitat (i ves per on, resulta que Cobán es troba precisament en un punt mitjà de la ruta que duu a la regió de les piràmides, de la qual hem anat sabent, mentrestant, que presenta moltes dificultats d’accés per als conductors de cdr).
Les nostres perspectives de veure un quetzal, el mític ocell de vius colors i llarga cua que és present en tants aspectes i tantes postals de la vida del país (començant per la moneda nacional, a la qual dóna nom), disminueixen, però se’ns n’obriran bé prou d’altres, això rai.
  

A mig esmorzar apareix novament en John, i aprofita que és amb nosaltres per fer un cigarret d’amagat (a la casa tothom és radicalment antitabac, es veu). Ens explica un parell d’historietes horripilants amb els seus tutorats, uns casos realment perduts que posen els pèls de punta.
En un apart, en Tano li fa saber que li duem un regalet: uns quants genolls mecànics i altres peces igual de valuoses, material de segona mà que ens va buscar i recollir en Xevi de l’ortopèdia Bosch, de Girona, i que vam transportar fins aquí amb el nostre equipatge. En John quasi s’emociona, i ens abraça a tots dos. “Déu ens ha beneït, avui”, em diu després el meu vell company de fatigues.

En una raconada que fa la carretera que ens porta a la gran bassa d’Atitlán, la famosa carretera Panamericana (Interamericana, en diuen aquí del tram que travessa el país de dalt a baix), apareix un restaurant/motel (de luxe, per als paràmetres guatemalencs), on dinem en companyia d’alguns ianquis passavolants.
Quan la llum de la tarda va de baixada arribem a les envistes de la gran massa d’aigua d’Atitlán, que a aquella hora apareix com una enorme taca blavosa que ho impregna tot. Baixem cap al llac pel nord, travessant Sololá, un municipi tot ell en pendent que fa la sensació que hagi de rossolar sencer, cases i gent, cap a l’aigua d’allà baix al fons.
La vista és espectacular, simplement. Des d’un mirador a peu de carretera es veu arran d’aigua, petitó, Panajachel, que és on sojornarem, i a l’altra banda de llac, davant per davant en la distància, la silueta somorta, quasi en penombra però imponent, majestuosa, del volcà Atitlán; davant seu, un xic més baixet, la del Tolimán, en eterna companyia; i més al fons, a la nostra dreta, el de San Pedro, tots tres superant els 3.000 metres d’altitud.

Mentre baixem, tenim ocasió de veure repetidament mostres d’un dels esports nacionals de Guatemala: l’avançament en ratlla contínua. Excel·leixen (que ja és dir!) en aquesta pràctica els autobusos de línia, que en aquest país no són de titularitat pública, o regularitzats per l’administració, com a tots els altres que conec, sinó privats, i van a preu fet: el primer que arriba a una parada arreplega els passatgers que esperen transport, així de bèstia, i noi, allò és una cursa frenètica que et deixa acollonit…! En la baixada cap al llac, que és molt pronunciada, l’ajudant del conductor treu mig cos per la porta davantera, agafant-se amb les mans a la barra, i l’avisa quan pot (és un dir) avançar el vehicle que tenen davant i que no els deixa córrer prou…
El xofer del nostre bus, don Magno, havia treballat en un d’aquests autocars de línia regular i ens explica algunes anècdotes que exemplifiquen la duresa de l’ofici.

Sopem al carrer, amb un fred que pela, a aquella hora (probablement per la humitat del llac). De tornada a l’hotel (el Monte Rosa, un lloc senzill però molt acollidor: una renglera d’habitacions a peu pla que donen a un pati), llarga sobretaula fent el rom, la Raquel, en Quico i jo. Sota el porxo i arrecerats per la paret vegetal del pati, anem libant lentament la grossa botella de rom que traginem des del súper d’Antigua i que encara resistirà unes quantes vetllades més.
_______________________________________
 

+ ¿Sabías que…

   … el Quetzal representa las más altas dignidades religiosas de nuestros ancestros? Constituye el espíritu o nawal del guerrero k’iche’ Tecún Umán. El Quetzal fue declarado el 18 de noviembre de 1871 Ave Nacional.
      
Aquesta entrada s'ha publicat en La Isla Bonita el 15 de febrer de 2014 per mininu

Terra cremada

Deixa un comentari
 

Aquesta tarda trobo al FB (al mur de l’Oriol Tramvia) aquest diàleg imaginari:

Oye, Bardem, ¿te importaría firmar este manifiesto de autodeterminación?
—¿A favor del pueblo saharaui?
—No, no, a favor del pueblo catalán…
—¡Uy!, lo siento…, tengo rodaje…
 
Fa un moment [hi he deixat escrit], en Tian Riba s’exclamava en una tertúlia (“Divendres”, a TV3): “Som el país de la germanor!”. Totalment cert, i ja fa temps que hauríem d’haver deixat de ser kumbaiàs, que això no és un foc de camp, és una guerra, i contra un enemic molt perillós. No es tracta d’empunyar cap arma (que no sigui dialèctica o diplomàtica), sinó de deixar d’empunyar el lliri de la santa innocència, oi?

Vegeu què va dir l’amic David Trueba el dia dels Goya i què va declarar l’endemà en una entrevista radiofònica. Vegem la solidaritat dels amics (i amigues) bascos (i basques) al llarg d’aquests anys de combat sobiranista… Vegeu què diu en Lluís Simon (sempre tan agut) al 9 Esportiu d’avui: “Sempre que a Catalunya hem estat en una situació límit (guerra dels Segadors, guerra de Successió i Guerra [mal dita] Civil), Europa ens ha abandonat”.

“On són els intel·lectuals espanyols?”, es pregunten, estupefactes, els intel.lectuals catalans. Doncs són on són la resta d’espanyols, perquè els espanyols, abans que res (abans que intel·lectuals, artistes de cinema o escombriaires), són espanyols. És una veritat de pota de taula que tanmateix no solem tenir en compte, i per això  des d’aquí no entenem, em sembla, certes coses que passen en relació amb la relació Catalunya-Espanya… (I també és una veritat de pota de taula que els catalans no tenim com a prioritat indiscutible –potser perquè no en depenem per menjar, com ells– la nostra condició nacional, és a dir, el fet de ser catalans, cosa que també explica certs aspectes de la nostra conducta col·lectiva que sovint ens van en contra –com ara la manifesta dificultat i fins incapacitat de posar-nos tots d’acord per a les coses essencials, en allò tocant al país).  

12 de febrer de 1939: bombardeig de l’estació de tren de Xàtiva (la mateixa ciutat que va ser cremada per Felip V, en represàlia per la seva resistència).
     

«Mentre tornàvem a la masia Guinardó [el duc de Berwick] va fer una reflexió dirigida al seguici que l’acompanyava:
—Certament, Espanya està sota la corona d’un perfecte al·lucinat [Felip V]. ¿Per què deu voler destruir un domini tan ric i així perjudicar els seus propis interessos? Rendes, port, tallers, negocis tots que revertirien a la caixa reial. I els seus ministres més bel·licosos m’exigeixen arrasar fins a l’última casa i aixecar un monòlit victoriós al centre».

He portat aquí aquestes ratlles de Victus (traduïdes de la versió en castellà, que és la que tinc a mà), la novel·la històrica d’Albert Sánchez Piñol sobre la desfeta de 1714, perquè enllacen amb les que publicava aquest mateix dimecres el diari El Punt Avui dins la narració per entregues (la d’avui era la 53a) que ha fet darrerament de l’última etapa de l’ofensiva de les tropes feixistes, a partir de la batalla de l’Ebre, i que va culminar el mes de febrer de 1939 amb l’ocupació completa de la Catalunya republicana.
El setge a Barcelona d’ara fa tres segles va començar a decidir-se a favor del cantó borbònic quan els vaixells a les ordres del mariscal francès (que ja havia vençut en la decisiva batalla d’Almansa, que li va obrir les portes del País Valencià) van tancar el cercle pel mar i van impedir el subministrament que arribava de Mallorca, de manera que als efectes de l’artilleria s’hi van afegir els de la fam; durant la sublevació militar de 1936-39, en canvi, de les Illes n’arribaven els avions italians i alemanys al servei dels feixistes espanyols per bombardejar la ciutat i debilitar-la al màxim abans de l’entrada victoriosa de les tropes rebels.
Els dos casos tenen en comú, però, el nivell d’agressivitat desbocada exhibit posteriorment pels vencedors: l’arrasament va ser total, la repressió va ser màxima, la pietat envers el vençuts va ser nul·la.

Després d’allò, és perfectament comprensible la por que es va instal·lar en tots els àmbits, fins als més íntims de la gent del país. Una por que ha perdurat i perdura encara, en certa mesura, i més com més grans són les persones, que van ser més properes, per tant, en el temps a aquella devastació física i espiritual.

L’actual procés sobiranista ha posat de manifest, en aquest sentit, que un dels problemes que tenen els qui el voldrien impedir per tots els mitjans (i en certs casos tots vol dir tots, com hem pogut constatar) és que la joventut catalana que ha crescut en democràcia (o en aquest règim que s’hi assembla o s’hi vol assemblar) no comparteixen amb pares i avis aquella por que va guardar la vinya espanyola tants anys. És una notícia excel·lent.
Ara bé: tan important com no tenir por, vistos els precedents, és no ser imprudents, en el sentit de pensar que aquella agressivitat és cosa d’altres temps i que ja està superada. Res d’això: l’hereu d’aquell enemic, encara que desposseït del clàssic recurs de les armes (i això sí que és un signe d’aquests temps d’ara), continua amb la mateixa mala llet i és tan intransigent com sempre, i fins on l’hi permetin les formes democràtiques amb què s’ha revestit, portàrà la seva agressivitat al límit per sortir-se’n amb la seva, és a dir, amb la submissió d’aquest poble, a la qual s’ha acostumat com un drogoaddicte a la xeringa.
I cap jonqui deixa la droga així com així: val més que ho tinguem en compte, perquè de la barreja de l’addicció i del mal caràcter d’aquest subjecte (polític), només en podem esperar una reacció, si no violenta, sí molt agressiva i desagradable.
La desintoxicació serà dura, però ja no es pot posposar més, i com més aviat comenci més aviat la superarem tots plegats.
____________________________________ 

[Il·lustració de l’entradeta: Assalt definitiu de les tropes borbòniques a la ciutat de Barcelona, en 1714; làmina del llibre Victus, d’A Sánchez Piñol]
           

Aquesta entrada s'ha publicat en Societat el 13 de febrer de 2014 per mininu