a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

un estiu EN DEFENSA PRÒPIA

General

Un altre estiu pendent de reunions, trobades, formularis, autocars, marxandatge, parada de dissabtes…
Som molts els que fem tot i més per tirar el país endavant i construir la majoria que ens durà a la independència.
No som herois, fem el que fa qualsevol que s’hagi compromès a treballar des de l’Assemblea Nacional Catalana per aquests objectius.

Si que estem cansats i ens agradaria tenir més temps de lleure. Però encara no toca, encara no som allà on volem ser. Encara no som lliures.

Som tossuts i tenaços i no afluixem perquè sabem que no podem fer-ho. 
Som ben conscients que som molt afortunades, som una generació de persones que veurem néixer una Catalunya lliure, justa, pròspera i honesta. Què més podem demanar? 

A més hi ha molta gent que es refia de nosaltres i amb la seva fe i confiança ens anima i esperona.
M’emociona ser darrera la parada de l’ANC al mercat dels dissabtes i constatar que ho hem fet bé, no només ara nosaltres, que també. Ho ha fet bé la societat pacífica que ha construït un model d’acollida i d’acceptació de l’atri que no té marxa enrere.
Quan persones de qualsevol origen, edat i condició et vénen a comprar l’estelada per penjar (ara ja renovar!) al balcó, veus que tot és possible. 

Fa 30 anys d’immersió lingüística i aquest n’és el fruit. Els mestres hem aconseguit
 que els que un dia van venir de fora ara ja siguin plenament dels nostres.
Espanya no hi té res a fer. Pot mentir dient que hi ha una societat dividida però no és cert.
Aquells nens que vam estimar des de l’escola s’han fet homes i dones que estimen la nostra cultura i la nostra llengua encara que alguns encara no la parlin.
L’escola iguala les oportunitats i educa persones per saber ser lliures. Ara aquestes persones també construeixen independència i ells i nosaltres junts som i serem imparables.

Des d’Osona estem organitzant una cadena ambiciosa, és un assaig per la gran VIA CATALANA. 
L’hem anomenada EN DEFENSA PRÒPIA en homenatge a Verdaguer i va des de la Casa Museu a Folgueroles fins al monument d’Alfaro al campus de Vic.

Ens fa il·lusió que hi participeu i que ens ajudeu a donar-nos les
 mans per resseguir aquest camí ral que feia cada dia Jacint Verdaguer quan tenia 10 anys i anava a estudiar al Seminari.



Entreu, informeu-vos, inscriviu-vos. GRÀCIES!

MURIEL CASALS

No som aquí per a buscar un somni, nosaltres som el somni 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.