a cop calent

el bloc de Carme Vilaró Rovira

educació és futur

General

El tu a tu amb les persones que formen part de la plataforma educació és futur‘ em fa sentir afinitat amb elles perquè tot el que sigui millorar la qualitat de l’ensenyament és també la meva lluita.

Pel contrari, m’incomoda i em disgusta qui aprofita aquesta plataforma per traspuar negativitat constant, crítica sistemàtica i partidisme polític encobert.

Quan tot és ‘culpa dels de dalt’, quan es crida ‘que ve el llop’ sense contrastar-ho, quan es descarta l’autocrítica, quan no es té en compte que ens tirem les pedres sobre la nostra teulada… és quan em sento més lluny d’aquest tarannà.

Al meu entendre, no podrem engrescar a les famílies a confiar en l’ensenyament públic si nosaltres ens mostrem tan desconfiats.
Pretenem obligar-los que segueixin les nostres reivindicacions mostrant-los només les mancances, el mal rotllo, la precarietat, les lleis ‘letals’ que suposen ‘un pas enrere‘…

Els diem, l’escola pública no té qualitat per culpa ara de la Rigau i el que podem fer és manifestar-ho i punt. Això com a mínim els causa perplexitat.

Es parla molt també de l’excés de ‘poder’ dels directors que ens dóna la LEC i la LOMCE. Jo discrepo absolutament d’aquesta visió. Ni jo ni els meus companys i companyes directors de les 53 escoles públiques d’Osona tenim aquest càrrec per ostentar de ‘poder’, al contrari. 
Dirigir una escola és sens dubte un privilegi però no una poltrona.
Si volem augmentar la qualitat de l’escola pública no ens ha de fer por ser avaluats. Hem de saber avaluar i ser avaluats amb honestedat.


A l’escola pública no cal ser director per acomodar-se en una poltrona, hi ha més d’un ‘funcionari’ que suposa un llast en el procés de millora de qualitat de la seva escola perquè el seu immobilisme frustra qualsevol dinàmica positiva que es vulgui implementar.
Solen ser aquests personatges els que diuen que ‘tots som iguals’ perquè pretenen que la igualtat sigui per baix, la igualtat en la mediocritat! I això és mesquí.

M’agrada molt el que hem aconseguit a la meva escola. Hem descobert que un claustre cohesionat no és, ni ha de ser, de ‘pensament únic’. 
A tot arreu hi ha persones amb caire més reivindicatiu que d’altres i això pot coexistir perfectament sense que ningú se senti ofès ni marginat.
Un claustre cohesionat és aquell que respecta profundament i de veritat el pensament i l’actitud del company o companya i sap que pot manifestar i expressar el seu perquè serà igualment respectat.

Respecto doncs tota la moguda de la plataforma osonenca però jo el que faria seria gastar l’energia pel que realment importa: salvar la llengua i construir l’estat propi.
Un estat amb l’educació com a fonament i amb tota la inversió humana i material necessària per construir un futur pròsper, just i digne pels nostres infants.

I… evidentment que la Rigau podria millorar moltes coses i s’ha equivocat en moltes decisions preses.

Una formula encertadíssima seria la proposada per Vicent Partal: cap ordinador a les aules i abaixar la ràtio a deu alumnes per mestre.

Una altra seria exigir qualitat als mestres en la seva formació, que no pugui ser mestre qualsevol. Per tant abocar tots els esforços des de la conselleria per recuperar la dignitat i l’honorabilitat de la nostra professió.

I no vull acabar aquesta reflexió sense dir que gairebé la totalitat dels mestres que conec són bons mestres i crec que el que ens fa falta ara és l’optimisme per creure que podem fer tot el que se’ns demana des de tot arreu.
El Departament d’Ensenyament hauria de fer un gest envers nosaltres, no som uns funcionaris qualsevulla, som els mestres, els seus mestres i ens mereixem els seu reconeixement i suport públic.
 

Foto: Pares i professors, tancats aquest dijous a l’escola de Santa Eugènia

ALBERT LLIMÓS (El 9nou)

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.