RENTA’T ELS ULLS (oh, sauguer!)

Voldria escriure una oda, si en sabés, a la flor del sauguer. I a tot l’arbust. Perquè l’hem vist tant que ja no el veiem, discret vora les cases de pagès, els coberts, els femers, els racons dels pobles. Diuen si és tan antic. I ho és. Que no cal ni dir patates ni tomaques ni l’eruga del pi. El sauguer, saüc, digueu-li com us sembli, és l’arbre en que es va convertir la meva àvia. La iaia de cal Vicenç. Ara me n’he adonat. Sempre pendent de roures centenaris, alzines boniques, oms de soca buida, i ho tenia allà al costat. Sota la plaça del poble. O més lluny, poseu-lo entre les runes d’una masoveria i us parlarà d’una gent que s’hi va estar anys i panys i en feia infusió, xarop, oli. La iaia m’ho deia sempre: Ramon, renta’t els ulls amb essència de sauguer. I cregues que curava. La flor blanca del sauguer. I al mateix curar els ulls, també curava les tristeses. De petits ens deien que aquella mena de raïm era verinós, i també ens deien que ho curava tot i en fèiem vi i en fèiem tinys, i fèiem de les nostres. De canalla, als pobles, la nostra vida sempre penjava d’un fil. Però no és veritat. Penjava d’un fil perquè tot era verinós, tot desnucava, adormia, cremava, però nosaltres anàvem experimentant amb una prudència i una creativitat que era impossible que ens passés res de dolent. Una oda a la flor de sauguer, faria. Però jo de rimar no en sé. Maragall, Aribau, Mossèn Cinto!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *