(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Ja he explicat en alguna altra ocasió que el nostre debut italià va ser un regal dels Reis d’Orient. Un regal de reis en sentit literal però també, vistos els resultats, en sentit metafòric. Uns Reis summament generosos i savis als quals els nostres fills varen escriure
(La sèrie comença aquí) (Vegeu aquí l’anterior apunt) Hi va haver un moment en què aquell vague desig que teníem l’A. i jo d’anar algun dia a Trieste va començar a adquirir forma sòlida i tangible. Un moment que té data i lloc molt concrets. Va ser el 20 de novembre passat a la llibreria
(De fet, la sèrie va començar aquí fa uns quants mesos) Acabem de passar sis dies a Trieste. Sis dies –m’apresso a dir-ho– extraordinaris, de difícil oblit. El novembre de l’any passat ja vaig escriure un primer apunt (aquest) en el qual parlava del nostre interès per visitar la ciutat. Ara, ja tornats, és el
Els premis literaris i les absències de 2024 (Article publicat a la revista Serra d’Or, 783. Març 2025) 2024 ha estat un any carregat d’aniversaris significatius: hem commemorat el segle i mig del naixement de la promotora cultural Isabel Llorach, els cent anys dels naixements de Vicent Andrés Estellés i Montserrat Vayreda i de les
Una Gata Maula especialitzada en traduccions. (Article publicat a Vilaweb el dimecres 26 de març de 2025) (vegeu-lo també aquí) Fins no fa gaire un dels requisits que determinaven la qualitat d’una traducció —a part, és clar, de la solvència del traductor, tant en la llengua de sortida com en la d’arribada— era que la
Com cada any per aquestes dates -és a dir, vigílies de Sant Jordi– la feina se m’acumula i fa que la meva producció d’apunts en aquest Bloc baixi en picat. Em passa tots els anys i aquesta vegada diria que amb una mica més d’intensitat (combinat, ai las, amb el fet inevitable que cada any
Com cada 21 de març les Totxanes recorden que el primer dia de la primavera és també –tal com va declarar la Unesco el 1999– el Dia Mundial de la Poesia. L’obra triada enguany per celebrar la festa a casa nostra continua la tònica iniciada el 2020 quan, amb motiu de l’Any Josep Carner, no
Aquí on em veieu, tan eixerit i xiroi, avui, diada de Sant Josep, patró de València i del ram de la fusteria, compleixo 75 anys. I un any més mantinc la tradició d’escriure un apunt dedicat a la nova edat que estreno. Avui, però, he de confessar ja de bon començament que el text que
Maria Barbal: quaranta anys d’ofici d’escriure (Article publicat a Vilaweb el diumenge 9 de març de 2025) (Vegeu-lo també aquí) Els últims dies de febrer del 1985 –és a dir, ara fa exactament quaranta anys— va arribar a les llibreries una novel·la no gaire gruixuda d’una autora desconeguda que durant la Nit de Santa Llúcia
Dies enrere algú em va comentar que aquesta Setmana Santa tenia previst de fer un viatge a les illes Açores, un arxipèlag format per nou illes perdudes enmig de l’Atlàntic (vegeu aquí) que administrativament són territori portuguès, i em va preguntar si a casa, que es veu que tenim fama de gent viatgera, teníem cap
‘El violinista’ és una de les obres més conegudes i remarcables de l’escultor Pau Gargallo (vegeu aquí). L’any 1920, poc després de la seva elaboració, l’obra va ingressar al Museu Nacional d’Art de Catalunya (o com es digués aleshores el MNAC) i noranta anys després, el 2010, va haver de retirar-se de les sales on
Un plat amb trenta-tres cigrons (Article publicat a Vilaweb el 4 de març de 2025) (vegeu-lo també aquí) Fa pocs mesos vaig saber que Ramon Solsona preparava un nou llibre per a Sant Jordi i me’n vaig alegrar perquè les coses que escriu Solsona gairebé mai no em deixen indiferent. Més cap aquí vaig saber, a més
El malabarista de Sedaví (Article publicat a Vilaweb el 22 de febrer de 2025) (Vegeu-lo aquí) El 23 d’octubre de 1940 Franco i Hitler es varen reunir a l’estació d’Hendaia. Tres mesos abans a França s’havia establert el règim col·laboracionista de Vichy -eren, per situar-nos, els moments més dramàtics de la fugida de Mercè Rodoreda
Llegeixo a l’edició gironina del Punt Avui d’ahir un retrat del pintor Isidre Vicens al qual dies enrere se li va dedicar un espai que a partir d’ara portarà el seu nom en el Jardí dels Alemanys de Girona (vegeu aquí). El nom de l’Isidre i de l’Hostal Bellmirall ens porta directament cap als primers
(Vegeu aquí el primer apunt de la sèrie i aquí el segon) Aquesta breu sèrie de tres apunts que va començar inspirada per una frase de Josep Pla a ‘Girona, un llibre de records’ —‘emanacions vespasiàniques’— que vaig caçar al vol durant una lectura feta el dissabte passat en començar la Ruta Josep Pla per