Avui s’acaba la vida activa del bloc Neigà. Des d’ara els apunts sobre les illes Canàries i la seva relació amb els Països Catalans es publicaran al bloc germà Les aigües turbulentes, a la categoria “Neigà”. Gràcies a tots els seguidors.
[Imatge: rellotge de l’església de Valleseco (Gran Canària); foto Óscar Sánchez Rivero, infonortedigital.com]
[Imatge: detall del pessebre napolità instal·lat al palauet Quegles, de Las Palmas de Gran Canària; pessebrista: Fernando Benítez; foto: canarias7.es]
Hodiaŭ estas la Internacia Tago de Esperanto, la artefarita lingvo kreita de pola Ludoviko Zamenhof venis, ke nun en terminoj de scio kaj internacia dissendo.
Ĝi estas bona tago por paroli pri Juan Regulo Perez (a sota), elstara redaktoro Esperanto, naskiĝis en Garafía (La Palma) en 1914. Majstro reprezalioj dum la milito de 1936 por liaj respublikaj simpatioj, lernis Esperanton en 1933 kaj 1945 Mi komencis doni klasojn 
ĉe la Universitato de La Laguno. Ĉi tiu centro estus la unua el la tuta ŝtato krei seĝon de ĉi tiu artefarita lingvo. Krom Esperanto Régulo elstaris en aliaj kampoj de filologio kaj geografio, antropologio kaj la historio de lia lando knabino, La Palma.
En 1952 li fondis la eldonejon Stafeto, referenco literaturo en Esperanto, kiu dum 25 jaroj eldonus pli ol 100 verkoj de fikcio de aŭtoroj el la tuta mondo. En unu el ĉi tiuj, La bapto de karo Vladimir, Ĉeĥa poeto Karel Havilcek Borovsky, ni vidas satiro kredis la reĝimon de Franco, tial la ĉefa hispana Esperanto-asocio estis petita reguligi retiriĝado de la laboro, sed li rifuzis.
Ĉiam interesiĝas pri ĉi tiu lingvo kiel idealo de malfermo kaj komunikado kun la mondo, sed eĉ pli kiel celo de filologia studo. En 1954 li aliĝis al la Akademio de Esperanto kiel membro. En 1957 li fondis kaj promociis la Esperantista Societo de Tenerife (ESTO). En lia emeritiĝo, la Universitato honoris lin per redaktado Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, miksaĵo de diversaj temoj en la hispana, Esperanto kaj aliaj lingvoj. Mi mortis en La Laguno en 1993.
Kiu povas esti konsiderata lia ĉefa disĉiplo, profesoro Leandro Trujillo Casañas, kiu 
estis prezidanto de la Esperanto Societo de Tenerife, kredis en intervjuo kiu Régulo estis “unu el miaj gepatroj intelektuloj” kaj “pli firman kaj referenci brilaj valoro de Esperanto “en la insularo. Li emfazis sian intelektan grandecon, sian mondan kapablon por labori kaj unu el la plej elstaraj kanarianaj intelektuloj.
Krom la menciita Societo, ekzistas Grupo Esperantista de Gran Canaria en La Palmoj. Ambaŭ promocias kursojn, ekspoziciojn kaj aliajn agadojn kun la lernado kaj disvastigo de la “espero kuracisto”.
[traducció]
Avui és el Dia Internacional de l’Esperanto, la llengua artificial creada pel polonès Ludwig Zamenhof que més lluny ha arribat en termes de coneixement i difusió internacional.
És un bon dia per parlar de Juan Régulo Pérez, un destacat editor esperantista, nascut a Garafía (La Palma) el 1914. Mestre represaliat durant la guerra de 1936 per les seves simpaties republicanes, el 1933 havia après l’esperanto i el 1945 va començar a donar-ne classes a la Universitat de La Laguna. Aquest centre seria el primer de tot l’estat a crear una càtedra d’aquesta llengua artificial. A banda de l’esperanto, Régulo destacà en altres camps de la filologia i també de la geografia, l’antropologia i la història de la seva pàtria xica, La Palma.
El 1952 fundà l’editorial Stafeto, referència de la literatura en esperanto que durant 25 anys editaria més de 100 obres de ficció d’autors de tot el món. En una d’aquestes, La bapto de caro Vladimir (El bateig del tsar Vladimir), del poeta txec Karel Havilcek Borovsky, hom hi cregué veure una sàtira al règim franquista, raó per la qual la principal associació esperantista espanyola va demanar a Régulo la retirada de l’obra, però aquest s’hi va negar.
Li interessà sempre aquesta llengua com un ideal d’obertura i comunicació amb el món, però encara més com a objecte d’estudi filològic. El 1954 ingressà a l’Acadèmia d’Esperanto com a membre. El 1957 fundà i impulsà la Sociedad Esperantista de Tenerife (ESTO). A la seva jubilació, la Universitat va homenatjar-lo amb l’edició de Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, una miscel·lània de temes diversos en castellà, esperanto i altres idiomes. Morí a La Laguna el 1993.
Qui pot ser considerat el seu principal deixeble, el professor Leandro Trujillo Casañas, que fou president de la Sociedad Esperantista de Tenerife, considerava en una entrevista que Régulo fou “un dels meus pares intel·lectuals” i “el més ferm valor i referència brillant de l’esperantisme” a l’arxipèlag. En destacava la seva talla intel·lectual, la seva llegendària capacitat de treball i un dels intel·lectuals canaris més destacats.
A més de la Sociedad esmentada, existeix a Las Palmas el Grupo Esperantista de Gran Canaria. Tant una com l’altre promouen amb cursos (a dalt), exposicions i altres activitats l’aprenentatge i difusió de la llengua del “professor esperançat”.
[Traducció text: Google Traductor; informacions extretes de Viquipèdia i eldiario.es/canariasahora; imatges: eldiario.es i Facebook/esperantograncanaria]
El passat 15 de novembre va fer sis segles exactes d’un esdeveniment significatiu per a la història de les Illes Canàries. És el dia en què la senyoria de les illes, en mans fins llavors del 
conqueridor normand Jean de Bethencourt (esquerra) va ser traspassada al noble castellà Enrique de Guzmán. Si bé l’arxipèlag ja tenia lligams amb la Corona castellana, impulsora de la seva conquesta (també els havia tingut anteriorment amb el comte de Barcelona a través d’algunes expedicions comercials i evangelitzadores), el 1418 culmina la configuració político-administrativa d’arrel castellana (i posteriorment espanyola) a les Canàries, per bé o per mal.
Sabem la data exacta per un document de 1547 que és còpia d’un altre en què Maciot de Bethencourt, en nom del seu oncle Jean, traspassa la senyoria al noble esmentat. Les característiques d’aquests documents, la seva transcripció paleogràfica i les
circumstàncies històriques que van determinar aquell episodi jurídico-polític constitueixen l’assumpte d’un llibre (dreta) dels professors Víctor M. Bello (historiador) i Enrique Pérez Herrero (director de l’Arxiu Provincial de Las Palmas) presentat la setmana passada al Club La Provincia de la capital canària, acte al qual vaig tenir ocasió d’assistir.
No estan clares les motivacions de perquè Enrique de Guzmán va rebre el domini feudal de les illes, que poc després (1430) cediria a un tal Guillén de las Casas. Navegant per la xarxa, descobrim que 
Guzmán, de la casa dels Medinasidonia (esquerra), era comte de Niebla i senyor de Lepe (el poble dels acudits) i besnét de Guzmán el Bueno (el que llençà un punyal des d’una torre de Tarifa perquè matessin el seu fill abans que rendir-se). Es casà amb Violant d’Aragó, néta del nostre Martí l’Humà i morí de forma tràgica el 1436 ofegat al mar en l’assetjament a Gibraltar, penyal de rabiosa actualitat.
[Imatges: Viquipèdia]
Dimarts passat, dia 6, va entrar en vigor el nou Estatut d’Autonomia de les Canàries, substituint el que estava vigent des del 1982. En consonància amb el que s’estila en aquest tipus de lleis, el nou estatut és un excessivament llarg (202 articles) i meticulós text que presenta, no obstant, algunes novetats importants.
A més d’ampliar-se el catàleg de competències, l’estatut canari consagra la separació del règim econòmic i fiscal de Canàries (el REF) del finançament autonòmic. El REF, 
reconegut a l’actual Constitució espanyola i als tractats de la Unió Europea, es justifica tant per raons històriques (com passa amb els règims forals basc i navarrès, amb els quals presenta diferències importants) com geogràfiques (estatus de regió ultraperifèrica), i té com a trets definitoris la llibertat comercial d’importació i exportació, la no aplicació de monopolis, les franquícies estatals sobre el consum, una política fiscal diferenciada i una imposició indirecta singular (IGIC enlloc d’IVA).
El nou estatut fixa també una antiga reivindicació: la demarcació de les seves aigües territorials. Amb la denominació d'”aigües canàries”, s’institueix un àmbit marítim (esquerra) delimitat pel contorn perimetral entre els punts més extrems d’illes i illots, on, amb condicions, la comunitat autònoma podrà exercir les seves competències. Per exemple, el transport entre illes, fins ara reservat a l’estat.
Una altra novetat estatutària, aquesta de rabiosa actualitat, aboleix els aforaments dels càrrecs públics. Una mala notícia per a l’actual president Clavijo (a sota), que veurà com el cas
Grúas, en el qual està imputat, serà instruït per un jutjat ordinari (en aquest cas el de La Laguna), com li passa a la resta de mortals.
Però potser el canvi més cridaner i que ha provocat més polèmiques i discussions entre les forces polítiques d’aquelles illes és (oh, sorpresa!) el nou règim electoral del Parlament. Per tal de minimitzar la injusta desproporció a favor de les illes petites, a partir d’ara hi haurà dues llistes electorals, una per illa (com fins ara) i una altra d’autonòmica, amb un llindar del 15% i el 4% de vots respectivament per obtenir representació parlamentària. De manera que el proper 26 de maig els amics canaris es trobaran amb cinc urnes diferents a l’hora d’exercir els seus drets ciutadans (Ajuntament, Cabildo, Parlament europeu i les dues llistes al Parlament de l’arxipèlag).
Per sort, no els caldrà amagar-les els dies precedents…
[Imatges: eldiario.es i atelierlibros.es]
Tots Sants i Difunts. Un any més hem sobreviscut a Halloween, aquella moda importada d’on importem totes les modes, aquella mena de carnaval desubicat en el temps, una manera com una altra de passar (perdre) el temps. Sí, el trist no és que nens crescudets abans d’hora i adults infantilitzats es disfressin per anar a un càsting de La matança de Texas, al cap i a la fi tothom és lliure de divertir-se com bonament li plagui, sinó que la festeta nord-americana de marres (d’origen irlandès, crec) aconseguirà arraconar si no hi posem remei les tradicions centenàries, sinó mil·lenàries, que crèiem sòlidament arrelades a cada territori.
A Catalunya encara conservem les castanyeres (reconvertides en parades d’estudiants per finançar-se, un suposar, el viatge de fi de curs) i els panellets (un producte cada dia més luxós que aviat només podrem adquirir a la Pastisseria Tiffany’s). A les Canàries sobreviu en aquestes dates una tradició abans molt arrelada, la dels finaos.
Com a la resta del món cristià, la nit de l’1 al 2 de novembre les famílies 
commemoraven el record dels seus difunts en un ambient de recolliment i respecte, on els més grans transmetien a les següents generacions la memòria dels absents però també històries de por per als més menuts, com a preparació de la missa i visita al cementiri que es feien l’endemà. Sempre va ser un costum bàsicament rural. Les castanyes feien acte de presència, torrades al braser o guisades amb aigua i matafaluga, acompanyades d’altres productes, com fruites, ametlles, nous, figues o tunos (figues de moro). També es recollien flors del pati per enramar les tombes i adornar la creu i es col·locava un llum d’oli al costat de les fotos dels difunts, dels finaos, que aquest és el significat de la paraula. Igualment podien servir-se aliments més elaborats, com el formatge d’ametlles i figues, el frangollo (unes postres típiques canàries) o, fins i tot, plats de carn provinents de la matança feta dies abans.
També hi ha referències d’un costum que recorda un de Halloween. Els nens 
tocaven a la porta de les cases preguntant: “¿hay Santos?“, rebent com a resposta ametlles, nous, figues o castanyes, que dipositaven, contents, a la taleca o sac. El truco o trato que ara a alguns els sembla tan original i divertit.
Algunes d’aquestes tradicions, no totes, subsisteixen entre el perill de desaparició i l’esperança de ser revalorades i reviscolades com el que són, part d’un patrimoni immaterial digne de ser conservat. Això sí, allí on es respecta no es fa la nit de l’1 de novembre, com correspondria, sinó la nit del 31 d’octubre perquè l’endemà és festa…
[Informacions extretes de Fundación para el Desarrollo de la Etnología y Artesanía de Canarias (Fedac) i del bloc de Rocío Orta Diáñez; imatges: profesorrafaelgomezsantos.es, eldiario.es, canarias7.es i etnografíayfolkolore.org]
A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s’alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles (a dalt). La seva gènesi amaga una història d’amor.
Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d’importació i exportació no li van ser aliens ni l’aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l’ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.
Un d’aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d’abans de la Primera Guerra 
mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles (esquerra), el protagonista de la nostra història d’avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa “més bonica i suntuosa” de tot Las Palmas, “perquè visqués com una reina”. I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d’un convent de monges. Del projecte se’n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s’usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar.
Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu
manteniment fou inassumible, de manera que se’n va fer càrrec primer l’ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l’han destinat a diferents funcions administratives i culturals (a la dreta, concert al pati). En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música
[Apunt publicat originalment al bloc Neigà el 25 de març de 2017; informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: “De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970“; imatges: www.lpavisit.com, www.laprovincia.es, www.ociolaspalmas.com]
Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se’l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.
El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l’ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s’introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D’Ors…). El 1907 féu la 
seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d’un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L’Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l’autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l’ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d’Enric Granados.
Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s’instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o “neocanària”, treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del 
Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques “Poemas del Atlántico” i “Poemas de la tierra”, pensades per formar part d’un projecte més ambiciós i inacabat, de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques (dreta).
Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.
[Apunt publicat originalment al bloc Neigà l’1 d’abril de 2017; fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) retrat de Néstor, Viquipèdia, (2) “El jadín de las Hespérides”, 1908-09, www.balclis.com, (3) “Poema de la tierra 7”, platorredemontaigne.com]
[Ni catalans ni canaris tenim res a celebrar el 12 d’octubre, més aviat tot el contrari; article d’Iván Suomi publicat al setmanari digital Tamaimos avui mateix]
El turista español y la camarera cubana
Hace unos años en una terraza de Bruselas a una pareja de turistas españoles se les viró una cerveza. Al llegar la camarera a limpiar el estropicio, el turista, quitándole hierro al asunto, le dijo: –¡Nada, más se perdió en Cuba!
–No, en Cuba perdieron ustedes, le respondió ligera la camarera, que era cubana.
Me vine a acordar esta semana de la anécdota del turista español y la camarera cubana a cuenta de la boutade del PP en el Ayuntamiento de Las Palmas de Gran Canaria, que vino a pedir nada menos que la ciudad celebrara “sin complejos y sin rubor” el Día de la Hispanidad. El portavoz del PP, Ángel Sabroso, habló de “fiesta de la hermandad, la unidad y la fraternidad entre los pueblos“, de “encuentro entre los mundos en 1492“, y dos piedras.
Sin complejos y sin rubor. ¿Es que, según el PP, eso que llaman fiesta “nacional” (¿no eran los toros?) se ha venido celebrado en Las Palmas medio de tapadillo y de manera acomplejada? Digamos más bien que el PP, como buen partido sucursalista, larga las consignas que le mandan desde la capital del reino, vengan a cuento en las distantes colonias o no, y la consigna del momento ya sabemos que es la de la exaltación de lo español, siéntase usted más español, así no, más español, ante la enésima crisis de esa quimera que es la unidad de cartón piedra de España. No están solos en esto: el partido canario nacionalista español por excelencia, CC, les hace de fiel escudero. La última ocurrencia es la de dar las campanadas desde Madrid, una reivindicación histórica del pueblo canario, que no tiene el pobre iglesias ni campanarios para marcarle el ritmo al que añurgarse cada fin de año. Esto sí que es acercarnos a España, y no el 75% de bonificación. Nota mental: en estas diatribas tan carpetovetónicas de dividir al personal entre buenos y malos españoles, a los canarios nos siguen colocando con los malos, por mucho que cacareen lo contrario.
Pero la madre de la baifa está en la “fraternidad de los pueblos” y el “encuentro entre los mundos“, o sea, en repetir falsedades históricas que por muy asentadas que estén no dejan de ser falsas. Le tocó al portavoz pepero un papelón bien sabroso, puesto que es sabido que ese encuentro fraternal le costó la vida a millones de personas, asesinadas o esclavizadas por los conquistadores venidos de las gloriosas Españas. En el siglo XVI la conquista de América suscitó una disquisición en España en torno a si los mal llamados indios tenían alma o no, elemento clave para justificar el uso de la violencia. En la práctica se impuso la tesis de que a los americanos se les estaba civilizando, que los conquistadores prácticamente se estaban sacrificando por civilizarlos en una misión cuasipedagógica, y que era inevitable algún derramamiento de sangre, ya que los americanos, desagradecidos, se resistían. Esta misión civilizadora, tan racista y eurocéntrica, ha perdurado en el relato histórico adaptándose convenientemente a las exigencias de cada época hasta llegar a nuestros días agazapada en expresiones pretendidamente inocuas como “fraternidad de los pueblos” o “encuentro entre los mundos”. Sí: la celebración de la hispanidad que propugna el PP entre otros es profundamente racista, colonialista y eurocéntrica.
Tiene gandinga que el PP haga su petición indigna nada menos que en la ciudad de Las Palmas. En 1492, todavía sin concluir la conquista de La Palma y aún por emprenderse la conquista de Tenerife, los canarios de Gran Canaria eran un pueblo recién sometido, bien por la fuerza de las armas, bien por los acuerdos firmados entre la nobleza indígena y los castellanos. Expoliados y esclavizados, la suerte de nuestros ancestros no fue tan distinta de la de tantos americanos. ¿Qué pretenden estos ahora que celebremos? ¿Sus delirios de grandeza explotadora venida a menos? La más tímida recuperación de nuestra propia historia despeja todas las dudas: Canarias figura en el relato de los pueblos conquistados, explotados y sometidos, se inserta en el discurso emancipador del sur que cuestiona la herencia colonial eurocéntrica, no en la patraña racistoide del encuentro de culturas. Nada pintamos nosotros en el Día de la Hispanidad. Jamás habrá encuentro de culturas posible si no es desde la asunción de las respectivas herencias históricas y la deconstrucción de narrativas aún hoy coloniales.
–No, en Cuba perdieron ustedes, respondió ligera la camarera, haciendo saltar por los aires con una sola frase el relato histórico que damos por sentado.
[Imatge: elpaiscanario.com]