Avui s’acaba la vida activa del bloc Neigà. Des d’ara els apunts sobre les illes Canàries i la seva relació amb els Països Catalans es publicaran al bloc germà Les aigües turbulentes, a la categoria “Neigà”. Gràcies a tots els seguidors.
[Imatge: rellotge de l’església de Valleseco (Gran Canària); foto Óscar Sánchez Rivero, infonortedigital.com]
[Imatge: detall del pessebre napolità instal·lat al palauet Quegles, de Las Palmas de Gran Canària; pessebrista: Fernando Benítez; foto: canarias7.es]
Hodiaŭ estas la Internacia Tago de Esperanto, la artefarita lingvo kreita de pola Ludoviko Zamenhof venis, ke nun en terminoj de scio kaj internacia dissendo.
Ĝi estas bona tago por paroli pri Juan Regulo Perez (a sota), elstara redaktoro Esperanto, naskiĝis en Garafía (La Palma) en 1914. Majstro reprezalioj dum la milito de 1936 por liaj respublikaj simpatioj, lernis Esperanton en 1933 kaj 1945 Mi komencis doni klasojn 
ĉe la Universitato de La Laguno. Ĉi tiu centro estus la unua el la tuta ŝtato krei seĝon de ĉi tiu artefarita lingvo. Krom Esperanto Régulo elstaris en aliaj kampoj de filologio kaj geografio, antropologio kaj la historio de lia lando knabino, La Palma.
En 1952 li fondis la eldonejon Stafeto, referenco literaturo en Esperanto, kiu dum 25 jaroj eldonus pli ol 100 verkoj de fikcio de aŭtoroj el la tuta mondo. En unu el ĉi tiuj, La bapto de karo Vladimir, Ĉeĥa poeto Karel Havilcek Borovsky, ni vidas satiro kredis la reĝimon de Franco, tial la ĉefa hispana Esperanto-asocio estis petita reguligi retiriĝado de la laboro, sed li rifuzis.
Ĉiam interesiĝas pri ĉi tiu lingvo kiel idealo de malfermo kaj komunikado kun la mondo, sed eĉ pli kiel celo de filologia studo. En 1954 li aliĝis al la Akademio de Esperanto kiel membro. En 1957 li fondis kaj promociis la Esperantista Societo de Tenerife (ESTO). En lia emeritiĝo, la Universitato honoris lin per redaktado Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, miksaĵo de diversaj temoj en la hispana, Esperanto kaj aliaj lingvoj. Mi mortis en La Laguno en 1993.
Kiu povas esti konsiderata lia ĉefa disĉiplo, profesoro Leandro Trujillo Casañas, kiu 
estis prezidanto de la Esperanto Societo de Tenerife, kredis en intervjuo kiu Régulo estis “unu el miaj gepatroj intelektuloj” kaj “pli firman kaj referenci brilaj valoro de Esperanto “en la insularo. Li emfazis sian intelektan grandecon, sian mondan kapablon por labori kaj unu el la plej elstaraj kanarianaj intelektuloj.
Krom la menciita Societo, ekzistas Grupo Esperantista de Gran Canaria en La Palmoj. Ambaŭ promocias kursojn, ekspoziciojn kaj aliajn agadojn kun la lernado kaj disvastigo de la “espero kuracisto”.
[traducció]
Avui és el Dia Internacional de l’Esperanto, la llengua artificial creada pel polonès Ludwig Zamenhof que més lluny ha arribat en termes de coneixement i difusió internacional.
És un bon dia per parlar de Juan Régulo Pérez, un destacat editor esperantista, nascut a Garafía (La Palma) el 1914. Mestre represaliat durant la guerra de 1936 per les seves simpaties republicanes, el 1933 havia après l’esperanto i el 1945 va començar a donar-ne classes a la Universitat de La Laguna. Aquest centre seria el primer de tot l’estat a crear una càtedra d’aquesta llengua artificial. A banda de l’esperanto, Régulo destacà en altres camps de la filologia i també de la geografia, l’antropologia i la història de la seva pàtria xica, La Palma.
El 1952 fundà l’editorial Stafeto, referència de la literatura en esperanto que durant 25 anys editaria més de 100 obres de ficció d’autors de tot el món. En una d’aquestes, La bapto de caro Vladimir (El bateig del tsar Vladimir), del poeta txec Karel Havilcek Borovsky, hom hi cregué veure una sàtira al règim franquista, raó per la qual la principal associació esperantista espanyola va demanar a Régulo la retirada de l’obra, però aquest s’hi va negar.
Li interessà sempre aquesta llengua com un ideal d’obertura i comunicació amb el món, però encara més com a objecte d’estudi filològic. El 1954 ingressà a l’Acadèmia d’Esperanto com a membre. El 1957 fundà i impulsà la Sociedad Esperantista de Tenerife (ESTO). A la seva jubilació, la Universitat va homenatjar-lo amb l’edició de Serta gratulatoria in honorem Juan Régulo, una miscel·lània de temes diversos en castellà, esperanto i altres idiomes. Morí a La Laguna el 1993.
Qui pot ser considerat el seu principal deixeble, el professor Leandro Trujillo Casañas, que fou president de la Sociedad Esperantista de Tenerife, considerava en una entrevista que Régulo fou “un dels meus pares intel·lectuals” i “el més ferm valor i referència brillant de l’esperantisme” a l’arxipèlag. En destacava la seva talla intel·lectual, la seva llegendària capacitat de treball i un dels intel·lectuals canaris més destacats.
A més de la Sociedad esmentada, existeix a Las Palmas el Grupo Esperantista de Gran Canaria. Tant una com l’altre promouen amb cursos (a dalt), exposicions i altres activitats l’aprenentatge i difusió de la llengua del “professor esperançat”.
[Traducció text: Google Traductor; informacions extretes de Viquipèdia i eldiario.es/canariasahora; imatges: eldiario.es i Facebook/esperantograncanaria]
El passat 15 de novembre va fer sis segles exactes d’un esdeveniment significatiu per a la història de les Illes Canàries. És el dia en què la senyoria de les illes, en mans fins llavors del 
conqueridor normand Jean de Bethencourt (esquerra) va ser traspassada al noble castellà Enrique de Guzmán. Si bé l’arxipèlag ja tenia lligams amb la Corona castellana, impulsora de la seva conquesta (també els havia tingut anteriorment amb el comte de Barcelona a través d’algunes expedicions comercials i evangelitzadores), el 1418 culmina la configuració político-administrativa d’arrel castellana (i posteriorment espanyola) a les Canàries, per bé o per mal.
Sabem la data exacta per un document de 1547 que és còpia d’un altre en què Maciot de Bethencourt, en nom del seu oncle Jean, traspassa la senyoria al noble esmentat. Les característiques d’aquests documents, la seva transcripció paleogràfica i les
circumstàncies històriques que van determinar aquell episodi jurídico-polític constitueixen l’assumpte d’un llibre (dreta) dels professors Víctor M. Bello (historiador) i Enrique Pérez Herrero (director de l’Arxiu Provincial de Las Palmas) presentat la setmana passada al Club La Provincia de la capital canària, acte al qual vaig tenir ocasió d’assistir.
No estan clares les motivacions de perquè Enrique de Guzmán va rebre el domini feudal de les illes, que poc després (1430) cediria a un tal Guillén de las Casas. Navegant per la xarxa, descobrim que 
Guzmán, de la casa dels Medinasidonia (esquerra), era comte de Niebla i senyor de Lepe (el poble dels acudits) i besnét de Guzmán el Bueno (el que llençà un punyal des d’una torre de Tarifa perquè matessin el seu fill abans que rendir-se). Es casà amb Violant d’Aragó, néta del nostre Martí l’Humà i morí de forma tràgica el 1436 ofegat al mar en l’assetjament a Gibraltar, penyal de rabiosa actualitat.
[Imatges: Viquipèdia]
Dimarts passat, dia 6, va entrar en vigor el nou Estatut d’Autonomia de les Canàries, substituint el que estava vigent des del 1982. En consonància amb el que s’estila en aquest tipus de lleis, el nou estatut és un excessivament llarg (202 articles) i meticulós text que presenta, no obstant, algunes novetats importants.
A més d’ampliar-se el catàleg de competències, l’estatut canari consagra la separació del règim econòmic i fiscal de Canàries (el REF) del finançament autonòmic. El REF, 
reconegut a l’actual Constitució espanyola i als tractats de la Unió Europea, es justifica tant per raons històriques (com passa amb els règims forals basc i navarrès, amb els quals presenta diferències importants) com geogràfiques (estatus de regió ultraperifèrica), i té com a trets definitoris la llibertat comercial d’importació i exportació, la no aplicació de monopolis, les franquícies estatals sobre el consum, una política fiscal diferenciada i una imposició indirecta singular (IGIC enlloc d’IVA).
El nou estatut fixa també una antiga reivindicació: la demarcació de les seves aigües territorials. Amb la denominació d'”aigües canàries”, s’institueix un àmbit marítim (esquerra) delimitat pel contorn perimetral entre els punts més extrems d’illes i illots, on, amb condicions, la comunitat autònoma podrà exercir les seves competències. Per exemple, el transport entre illes, fins ara reservat a l’estat.
Una altra novetat estatutària, aquesta de rabiosa actualitat, aboleix els aforaments dels càrrecs públics. Una mala notícia per a l’actual president Clavijo (a sota), que veurà com el cas
Grúas, en el qual està imputat, serà instruït per un jutjat ordinari (en aquest cas el de La Laguna), com li passa a la resta de mortals.
Però potser el canvi més cridaner i que ha provocat més polèmiques i discussions entre les forces polítiques d’aquelles illes és (oh, sorpresa!) el nou règim electoral del Parlament. Per tal de minimitzar la injusta desproporció a favor de les illes petites, a partir d’ara hi haurà dues llistes electorals, una per illa (com fins ara) i una altra d’autonòmica, amb un llindar del 15% i el 4% de vots respectivament per obtenir representació parlamentària. De manera que el proper 26 de maig els amics canaris es trobaran amb cinc urnes diferents a l’hora d’exercir els seus drets ciutadans (Ajuntament, Cabildo, Parlament europeu i les dues llistes al Parlament de l’arxipèlag).
Per sort, no els caldrà amagar-les els dies precedents…
[Imatges: eldiario.es i atelierlibros.es]
Tots Sants i Difunts. Un any més hem sobreviscut a Halloween, aquella moda importada d’on importem totes les modes, aquella mena de carnaval desubicat en el temps, una manera com una altra de passar (perdre) el temps. Sí, el trist no és que nens crescudets abans d’hora i adults infantilitzats es disfressin per anar a un càsting de La matança de Texas, al cap i a la fi tothom és lliure de divertir-se com bonament li plagui, sinó que la festeta nord-americana de marres (d’origen irlandès, crec) aconseguirà arraconar si no hi posem remei les tradicions centenàries, sinó mil·lenàries, que crèiem sòlidament arrelades a cada territori.
A Catalunya encara conservem les castanyeres (reconvertides en parades d’estudiants per finançar-se, un suposar, el viatge de fi de curs) i els panellets (un producte cada dia més luxós que aviat només podrem adquirir a la Pastisseria Tiffany’s). A les Canàries sobreviu en aquestes dates una tradició abans molt arrelada, la dels finaos.
Com a la resta del món cristià, la nit de l’1 al 2 de novembre les famílies 
commemoraven el record dels seus difunts en un ambient de recolliment i respecte, on els més grans transmetien a les següents generacions la memòria dels absents però també històries de por per als més menuts, com a preparació de la missa i visita al cementiri que es feien l’endemà. Sempre va ser un costum bàsicament rural. Les castanyes feien acte de presència, torrades al braser o guisades amb aigua i matafaluga, acompanyades d’altres productes, com fruites, ametlles, nous, figues o tunos (figues de moro). També es recollien flors del pati per enramar les tombes i adornar la creu i es col·locava un llum d’oli al costat de les fotos dels difunts, dels finaos, que aquest és el significat de la paraula. Igualment podien servir-se aliments més elaborats, com el formatge d’ametlles i figues, el frangollo (unes postres típiques canàries) o, fins i tot, plats de carn provinents de la matança feta dies abans.
També hi ha referències d’un costum que recorda un de Halloween. Els nens 
tocaven a la porta de les cases preguntant: “¿hay Santos?“, rebent com a resposta ametlles, nous, figues o castanyes, que dipositaven, contents, a la taleca o sac. El truco o trato que ara a alguns els sembla tan original i divertit.
Algunes d’aquestes tradicions, no totes, subsisteixen entre el perill de desaparició i l’esperança de ser revalorades i reviscolades com el que són, part d’un patrimoni immaterial digne de ser conservat. Això sí, allí on es respecta no es fa la nit de l’1 de novembre, com correspondria, sinó la nit del 31 d’octubre perquè l’endemà és festa…
[Informacions extretes de Fundación para el Desarrollo de la Etnología y Artesanía de Canarias (Fedac) i del bloc de Rocío Orta Diáñez; imatges: profesorrafaelgomezsantos.es, eldiario.es, canarias7.es i etnografíayfolkolore.org]
A la confluència dels carrers Pérez Galdós i Perdomo, de Las Palmas de Gran Canaria, s’alça un emblemàtic edifici modernista: el palauet Rodríguez Quegles (a dalt). La seva gènesi amaga una història d’amor.
Els Rodríguez Quegles eren una poderosa família canària, amb vincles polítics i econòmics. Juan Rodríguez González, majorer de Tetir, va fer les Amèriques (a Puerto Rico, concretament). Amb la fortuna aconseguida amb els negocis comercials, retornà a les seves illes natals el 1853, obrint unes oficines al carrer Triana de Las Palmas. A la continuació i expansió dels seus negocis d’importació i exportació no li van ser aliens ni l’aprovació de la Llei de ports francs (1852), ni l’ajut de qui seria el seu sogre, Rafael Quegles Martorell, un mercader català afincat a Canàries a principi del segle XIX. El 1894, després de la mort de Juan Rodríguez, els seus sis fills constituïren una societat que amb el temps entraria en el sector bancari, que adoptaria la denominació Banco de Canarias els anys seixanta del segle XX i que acabaria absorbit pel Banco Central.
Un d’aquests fills, Juan, fou el que remenava les cireres del negoci familiar, fins a convertir-se en el principal propietari de Las Palmas d’abans de la Primera Guerra 
mundial, però fou un altre dels germans, Domingo Rodríguez Quegles (esquerra), el protagonista de la nostra història d’avui. Regidor, conseller del Cabildo i president del Círculo Mercantil, Domingo prometé impulsivament a qui seria la seva dona, María Teresa González, que li construiria la casa “més bonica i suntuosa” de tot Las Palmas, “perquè visqués com una reina”. I efectivament, el 1900 es van iniciar els treballs per aixecar el superb edifici en un solar que havia format part d’un convent de monges. Del projecte se’n encarregà Mariano Belmás, un prestigiós arquitecte madrileny, el pressupost inicial fou de 500.000 pessetes del moment i en la construcció s’usaren marbres de Carrara, vitralls francesos i fustes nobles de Cuba i Guinea. No es van estar de res. No està clar quin any es va acabar la construcció del palauet, però és probable que fos als voltants del 1903, data de les noces que el van justificar.
Com tota gran mansió, el Rodríguez Quegles es deteriorà amb els anys fins que el seu
manteniment fou inassumible, de manera que se’n va fer càrrec primer l’ajuntament de Las Palmas i després al govern de les Canàries, que l’han destinat a diferents funcions administratives i culturals (a la dreta, concert al pati). En aquests moments és la seu del Festival de Cinema de Las Palmas i del Conservatori de Música
[Apunt publicat originalment al bloc Neigà el 25 de març de 2017; informació extreta de www.guiadegrancanaria.org i de Fernando Carnero Lorenzo: “De Juan Rodríguez González al Banco de Canarias, 1853-1970“; imatges: www.lpavisit.com, www.laprovincia.es, www.ociolaspalmas.com]
Néstor Martín-Fernández de la Torre està considerat el principal pintor modernista i simbolista canari i va tenir molts lligams, com veurem, amb la nostra cultura. Néstor (així se’l va conèixer quan es va consagrar) va néixer (1887) i morí (1938) a Las Palmas. Dibuixant i pintor precoç, recorregué diverses ciutats europees, especialment París, on perfeccionà la seva tècnica.
El seu primer contacte amb Catalunya és del 1906, amb la participació a l’Exposició Internacional de Belles Arts de Barcelona. Posat sota el mestratge del pintor modernista Eliseu Meifrén i amb l’ajuda de la família Torrella, amb qui estava emparentat, Néstor s’introduí a la tertúlia artístico-literària del Cafè Continental a la Plaça de Catalunya. Allí es relacionà amb els grans noms de la cultura catalana del moment (Rusiñol, Sert, Albéniz, Granados, Utrillo, Adrià Gual, D’Ors…). El 1907 féu la 
seva primera mostra individual al Cercle Eqüestre. El 1909 exposà a la Sala Parés els plafons decoratius destinats als salons d’un casino promogut per la societat El Tibidabo. Amb aquests plafons, inspirats en escenes de L’Atlàntida i Canigó, de Verdaguer, Néstor inicià la seva tendència literària-decorativo-musical. Com a anècdota, cal dir que per la feina cobrà 1.500 pessetes, quantitat que l’autor considerà insuficient i que originà una certa fricció amb el doctor Andreu, l’ànima del Tibidabo, superada sense més problemes. Encara exposaria el 1911 al Fayans Català, amb un retrat d’Enric Granados.
Tingué molta relació amb els principals membres de la Residencia de Estudiantes de Madrid i s’instal·là durant un temps, de nou, a París. Tornà a la seva terra natal als anys trenta, on inicià la seva etapa tipista o “neocanària”, treballant per la recuperació etnogràfica i pel llavors naixent turisme. Amb aquesta intenció projectà el Pueblo Canario de Las Palmas (en la línia del Poble Espanyol de Barcelona), que construí el seu germà arquitecte Miguel. Com hem esmentat abans, excel·lí en el camp de les arts escèniques, com a decorador i figurinista (El amor brujo de Falla, per exemple), i en el muralisme. Seves són les pintures que decoren les parets del Casino de Tenerife i del 
Teatro Pérez Galdós de la seva ciutat natal. Potser la seva obra més coneguda són les sèries pictòriques “Poemas del Atlántico” i “Poemas de la tierra”, pensades per formar part d’un projecte més ambiciós i inacabat, de temàtica mitològica, caracteritzades pel seu cromatisme i per figures veladament homoeròtiques (dreta).
Part de la seva obra es conserva al Museo Néstor, allotjat al Pueblo Canario i inaugurat vint anys després de la seva prematura mort.
[Apunt publicat originalment al bloc Neigà l’1 d’abril de 2017; fonts: Viquipèdia i Pedro Almeida Cabrera: Néstor, un canario cosmopolita; imatges: (1) retrat de Néstor, Viquipèdia, (2) “El jadín de las Hespérides”, 1908-09, www.balclis.com, (3) “Poema de la tierra 7”, platorredemontaigne.com]
[Ni catalans ni canaris tenim res a celebrar el 12 d’octubre, més aviat tot el contrari; article d’Iván Suomi publicat al setmanari digital Tamaimos avui mateix]
El turista español y la camarera cubana
Hace unos años en una terraza de Bruselas a una pareja de turistas españoles se les viró una cerveza. Al llegar la camarera a limpiar el estropicio, el turista, quitándole hierro al asunto, le dijo: –¡Nada, más se perdió en Cuba!
–No, en Cuba perdieron ustedes, le respondió ligera la camarera, que era cubana.
Me vine a acordar esta semana de la anécdota del turista español y la camarera cubana a cuenta de la boutade del PP en el Ayuntamiento de Las Palmas de Gran Canaria, que vino a pedir nada menos que la ciudad celebrara “sin complejos y sin rubor” el Día de la Hispanidad. El portavoz del PP, Ángel Sabroso, habló de “fiesta de la hermandad, la unidad y la fraternidad entre los pueblos“, de “encuentro entre los mundos en 1492“, y dos piedras.
Sin complejos y sin rubor. ¿Es que, según el PP, eso que llaman fiesta “nacional” (¿no eran los toros?) se ha venido celebrado en Las Palmas medio de tapadillo y de manera acomplejada? Digamos más bien que el PP, como buen partido sucursalista, larga las consignas que le mandan desde la capital del reino, vengan a cuento en las distantes colonias o no, y la consigna del momento ya sabemos que es la de la exaltación de lo español, siéntase usted más español, así no, más español, ante la enésima crisis de esa quimera que es la unidad de cartón piedra de España. No están solos en esto: el partido canario nacionalista español por excelencia, CC, les hace de fiel escudero. La última ocurrencia es la de dar las campanadas desde Madrid, una reivindicación histórica del pueblo canario, que no tiene el pobre iglesias ni campanarios para marcarle el ritmo al que añurgarse cada fin de año. Esto sí que es acercarnos a España, y no el 75% de bonificación. Nota mental: en estas diatribas tan carpetovetónicas de dividir al personal entre buenos y malos españoles, a los canarios nos siguen colocando con los malos, por mucho que cacareen lo contrario.
Pero la madre de la baifa está en la “fraternidad de los pueblos” y el “encuentro entre los mundos“, o sea, en repetir falsedades históricas que por muy asentadas que estén no dejan de ser falsas. Le tocó al portavoz pepero un papelón bien sabroso, puesto que es sabido que ese encuentro fraternal le costó la vida a millones de personas, asesinadas o esclavizadas por los conquistadores venidos de las gloriosas Españas. En el siglo XVI la conquista de América suscitó una disquisición en España en torno a si los mal llamados indios tenían alma o no, elemento clave para justificar el uso de la violencia. En la práctica se impuso la tesis de que a los americanos se les estaba civilizando, que los conquistadores prácticamente se estaban sacrificando por civilizarlos en una misión cuasipedagógica, y que era inevitable algún derramamiento de sangre, ya que los americanos, desagradecidos, se resistían. Esta misión civilizadora, tan racista y eurocéntrica, ha perdurado en el relato histórico adaptándose convenientemente a las exigencias de cada época hasta llegar a nuestros días agazapada en expresiones pretendidamente inocuas como “fraternidad de los pueblos” o “encuentro entre los mundos”. Sí: la celebración de la hispanidad que propugna el PP entre otros es profundamente racista, colonialista y eurocéntrica.
Tiene gandinga que el PP haga su petición indigna nada menos que en la ciudad de Las Palmas. En 1492, todavía sin concluir la conquista de La Palma y aún por emprenderse la conquista de Tenerife, los canarios de Gran Canaria eran un pueblo recién sometido, bien por la fuerza de las armas, bien por los acuerdos firmados entre la nobleza indígena y los castellanos. Expoliados y esclavizados, la suerte de nuestros ancestros no fue tan distinta de la de tantos americanos. ¿Qué pretenden estos ahora que celebremos? ¿Sus delirios de grandeza explotadora venida a menos? La más tímida recuperación de nuestra propia historia despeja todas las dudas: Canarias figura en el relato de los pueblos conquistados, explotados y sometidos, se inserta en el discurso emancipador del sur que cuestiona la herencia colonial eurocéntrica, no en la patraña racistoide del encuentro de culturas. Nada pintamos nosotros en el Día de la Hispanidad. Jamás habrá encuentro de culturas posible si no es desde la asunción de las respectivas herencias históricas y la deconstrucción de narrativas aún hoy coloniales.
–No, en Cuba perdieron ustedes, respondió ligera la camarera, haciendo saltar por los aires con una sola frase el relato histórico que damos por sentado.
[Imatge: elpaiscanario.com]
El Museo Canario de Las Palmas és una de les institucions culturals més prestigioses de l’arxipèlag. Fundat el 1879 per iniciativa de diversos intel·lectuals d’adscripció darwinista de la burgesia local, en el seu naixement confluïren l’interès per les antiguitats aborígens, col·leccionades fins llavors de forma amateur, i la influència de l’antropologia francesa. Efectivament, l’errònia creença de que entre l’home de Cromanyó (descobert el 1868 a França) i els aborígens canaris hi havia una estreta relació determinà el naixement del museu.
Un dels científics més destacats de la primera època del Museo Canario, juntament amb el doctor Gregorio Chil y Naranjo i Juan Bethencourt Alfonso fou el barceloní Víctor Grau-Bassas Mas. Nascut el 1847, als quatre anys arribà a Las Palmas, on el seu pare regentà una farmàcia. Estudià Medicina a Barcelona i el 1860 tornà de nou a Gran Canària. Exercí professionalment a Teror, on fundà els primers banys d’aigües minero-medicionals, on seria diputat provincial i on, sota els seus auspicis s’erigí una creu al lloc on és tradició que es va aparèixer la Mare de Déu del Pino. Fou nomenat director de Sanitat Exterior a Las Palmas i introduí la Creu Roja a l’illa (1874).
Però sens dubte, on Grau-Bassas deixà una petjada més influent fou en la creació del Museo Canario, formant part de la seva primera junta i essent-ne el primer conservador. Hi aportà els objectes arqueològics que havia anat acumulant en les seves excursions: utensilis, mòmies, sepultures… Durant tres anys organitzà expedicions arqueològiques a diferents jaciments indígenes, com per exemple a la cova de Mogán on, segons va deixar escrit “tant s’hi va trobar i tant s’hi va destrossar”. Era conscient de l’enorme vàlua arqueològica de Gran Canària: “l’exploració d’aquesta illa està per començar, però per fer-ho es necessita amor al museu, salut, temps i diners”.
Un incident determinà que Grau-Bassas s’allunyés de Canàries i del seu museu. Els fets tenen un punt de novel·lesc. El 1884 el vaixell francès Ville de Para naufragà a Gando. Els pescadors de la zona es llançaren a l’aigua per rescatar els mariners i aquests, en agraïment, els regalaren els farcells que havien quedat surant al mar, alguns dels quals foren venuts al nostre personatge. L’acusació d’apropiació indeguda que rebé i la difamació que patí, completament injustes, causaren que es reclogués a Teror, on es dedicà a dibuixar i a escriure sobre costums canaris. El 1890, disgustat amb la situació creada, emigrà a l’Argentina, on aconseguiria un treball al Museo de La Plata de Buenos Aires, inaugurat de feia poc i que mantenia relació amb el Museo Canario. Moriria a Tres Arroyos el 1918.
El Museo Canario, amb una sala dedicada a la memòria de Grau-Bassas, és un centre cultural i documental de primer ordre. S’hi poden contemplar mòmies, cranis, ceràmiques, pintaderas, teixits, escultures… i s’hi pot consultar la bibliografia més complerta sobres l’arxipèlag canari, un milió (sic) de diaris i revistes, incunables, col·leccions cartogràfiques i fotogràfiques, l’arxiu de la Inquisició a Canàries o fons personals, empresarials i associatius. Té la seu al bucòlic barri de Vegueta, al carrer Doctor Verneau (per cert, un prestigiós arqueòleg francès també vinculat al museu).
[Apunt publicat el 4 de març de 2017 al bloc Neigà; amb informacions de: Carmen Ortiz García: Antigüedades guanchinescas. Comercio y coleccionismo de restos arqueológicos canarios (CSIC), www.elmuseocanario.com, www.estodotuyo.com, José Tandem; imatge: www.elmuseocanario.com]
[Segona i darrera part de l’article ‘La mobilidad en Canarias: un tema pendiente’ publicat a Tamaimos, Semanario Crítico Canario]
Alternativas
Ejemplos del uso excesivo de transporte privado hay a montones, desde las islas de La Palma y Lanzarote, con 856,2 y 851,1 vehículos por cada 1000 habitantes respectivamente, siendo las que mayor porcentaje tienen de toda Canarias. Caso curioso es el de Lanzarote, que siendo una isla relativamente fácil de conectar en términos de movilidad, ya que su actividad económica se basa en las zonas turísticas de Teguise, Tías y Yaiza por un lado, y la labor administrativa e ‘industrial’ de Arrecife por otro, con dos o tres carreteras principales y un servicio de transporte público, que si bien podría servir con facilidad a los habitantes de la isla y a los turistas, tienen un servicio de líneas regulares de transporte público que podríamos calificar, de forma buenista, de una tremenda vergüenza sin ningún tipo de justificación. Obligando a la gente a comprar vehículo privado cuando su capital es de los municipios MÁS POBRES de nuestro país10. Una de las mayores empresas tanto de alquiler de coches como de venta de vehículos en Canarias es de Lanzarote. Quizá viene por ahí la motivación de esta situación.
Tenerife tiene una cuestión más compleja, ya que aunque en las dos mayores ciudades de la isla se han ido implantando métodos alternativos de transporte –a través del tranvía- lo cierto es que sólo un tercio de la población de la isla vive en ambos municipios, mientras que la zona norte tiene un número importantísimo de población y su zona turística principal, y muy grande cuantitativamente, está en el sur de la isla. Si pretenden introducir métodos de transporte público masivos tendrán que replantearse si dan primacía al servicio de los turistas –que se concentran mayoritariamente en el sur- o a los trabajadores, que se concentran en el norte de la isla. Está claro que los problemas de la TF-5 no se van a solucionar con más carriles, como proponen los lobbys de la construcción –como es lógico, defendiendo el bisnes propio- ya que su problema principal está en la entrada de La Laguna con la rotonda del Padre Anchieta y a menos que se destruya parte de la ciudad –Patrimonio de la Humanidad, recordemos- para la construcción de más carriles y aparcamientos dentro de la misma, la solución a corto plazo debe pasar por la implantación de un carril exclusivo para guaguas y frecuencias suficientes a precios muy baratos desde los diferentes municipios del norte de la isla para la entrada de esa gran masa de trabajadores y estudiantes a La Laguna, Santa Cruz o la autopista del sur. De todos modos hay que poner en valor los últimos esfuerzos del Cabildo Insular de reconducir la situación con diferentes fórmulas, aunque con varias décadas de retraso vistos los resultados.
Gran Canaria tiene una situación mucho más sencilla y que desarrollaremos en otro artículo. Para empezar, la gran mayoría de su población vive en el corredor que va desde el Polígono Industrial de El Sebadal y El Puerto de La Luz a las zonas turísticas de San Bartolomé de Tirajana y Mogán (fácilmente 700.000 habitantes), donde no sólo se concentra uno de los mayores centros turísticos mundiales, sino que también se sitúan la gran mayoría de las zonas comerciales e industriales, amén del Aeropuerto y el Puerto de Arinaga –con el mayor polígono industrial de Canarias-, lo que obliga ya al inicio de las obras del tren –que repetimos, desarrollaremos en otro artículo-. También tendrá sus críticas, como llevar el tren al casco de Telde, pero esos argumentos vendrán más tarde junto con los costes. También habrá una propuesta de estructuración del transporte público en Las Palmas, pero todo a su tiempo.
La sostenibilidad del modelo en Canarias
Este debería ser siempre el argumento principal para cualquier análisis que se haga en Canarias, en todos y cada uno de los campos, aunque entendemos que a la población le interesa más el bolsillo que la sostenibilidad de nuestro sistema económico ya que, como es lógico, si no tenemos casi para comer poco nos va a interesar si el sistema es sostenible o no. Pero hay que cambiar también esa perspectiva y pensar un poco de una forma más amplia y holística, ya que si no estaremos continuamente pensando en los problemas coyunturales –solución de los atascos en la TF-5, cómo ir de mi casa al trabajo cuando la guagua pasa una vez cada hora o cuestiones de simple supervivencia como qué le vamos a dar de comer a nuestros hijos mañana- dejando los problemas estructurales en un segundo plano que son al final, si los cambiamos a mejor, los que nos van a permitir vivir a nosotros y a nuestros hijos de una mejor manera a medio y largo plazo.
Ya sabemos que somos dependientes en múltiples campos y eso no lo niega nadie, pero esa dependencia impuesta no debe ser óbice para reflexionar sobre ello, que es lo que proponen y fomentan los que se forran con la situación actual de las cosas, no pensar en nuestros problemas para solucionarlos, y buscar por nosotros mismos la manera de ser lo menos dependientes posible del exterior y así tener mayores cotas de soberanía que nos permitan tomar decisiones propias para poder vivir lo mejor posible dentro de nuestras posibilidades.
Sólo parándonos a reflexionar nos daremos cuenta que este desarrollismo sin sentido destruye nuestro país con la dependencia que impone; a nuestros paisajes con la destrucción territorial que supone la nueva construcción de carreteras y que sostiene al lobby constructor –para muestra la nueva GC3, que a su paso por Tenoya, en donde no se les ha ocurrido otra cosa que horadar todo un lomo de hasta 30 metros de altura, en lugar de hacer un túnel que no impactara tanto en el territorio (¿Dónde van a utilizar todo ese desmonte, en el Macromuelle de Agaete para continuar la rueda?)-; a nuestra economía familiar obligándonos a la compra de vehículos privados al no tener alternativas de movilidad; y, finalmente, con la salud de nuestra gente debido a la contaminación que a diario emitimos a sabiendas que se pueden buscar formas alternativas mucho menos agresivas para con nuestro medio, un medio como sabemos único en el mundo y que es imperativo cuidar entre todos. No dejemos más que los que han destrozado nuestro pasado obligándonos a emigrar de nuestra tierra cuando nos moríamos de hambre nos destrocen también el futuro, un futuro verde esperanza que traen nuestros jóvenes muy bien formados ávidos de pensar la forma de mejorar su país para que nunca más tengamos que huir por la cerrazón, la ignorancia y la soberbia de los que manejan nuestros destinos de la manera más irresponsable posible.
Busquemos otras formas de desarrollo menos dependientes y más soberanas que prime los intereses de los canarios como pueblo y no de los especuladores tanto externos como internos. El pueblo tiene patria aunque muchos digan que no, los que no la tienen son estos especuladores ya que su único pensamiento y patria es el de amasar cada vez más dinero –el que le devolvemos nosotros después de la miseria que nos pagan- y poder, a través de explotar a nuestra clase obrera a límites inhumanos mientras nos echa a pelear por las migajas, de mantener nuestra economía cautiva sin alternativas eficientes en campos como el transporte público o sin el desarrollo que debería estar teniendo las renovables en nuestro territorio, que tiene la posibilidad del desarrollo en todas y cada una de las energías renovables existentes.
Vayamos a ello, construyamos nuestro futuro de una vez dejando de lado estas rémoras caducas y del pasado. Construyamos como hacían nuestros mayores los bancales en nuestras inmensas laderas que daban vida piedra a piedra. Dejémonos de derrotismo y empecemos a pensar que las cosas sí pueden cambiar. ¿Nos vamos a conformar con la alternativa que nos ofrecen de pedir migajas, como la subvención del 75% en vuelos, para ver a nuestros hijos en su exilio español en lugar de estar aquí construyendo para el bienestar de todos?
Reflexionemos, canarias y canarios, que podemos con la inteligencia de todas y todos, sólo tenemos que quitarnos los complejos y pensar en cómo mejorar las cosas sin que otros nos dicten lo que debemos o no hacer. Como hasta hace poco nos hacían los caciques, que hasta nos humillaban obligándonos a llamarles amos.
[Primera part de l’article publicada el 22 de setembre; imatge: recreació del tren a Gran Canària, en projecte; eldiario.es]
[Amb motiu de la Setmana de la Mobilitat, reprodueixo l’article d’opinió ‘La movilidad en Canarias: un tema pendiente’, signat pel col·lectiu Pleiomeris i publicat el 6 de juliol de 2018 a Tamaimos, Semanario Crítico Independiente]
Como sabemos, Canarias es un país que debido a su naturaleza volcánica y su corta historia geológica comparada con el resto del planeta, es un lugar con déficit extremo de combustibles fósiles. Lo poco que teníamos, en forma de madera, fue talado salvajemente justo tras la finalización de la conquista para proveer de estos recursos a la incipiente agricultura colonialista de exportación que en ningún momento tenía en cuenta la capacidad de regeneración del territorio. En un primer momento, para el alimento de los ingenios azucareros que requerían grandes cantidades de esta materia para su funcionamiento y que sufrieron principalmente los bosques termófilos de las islas mayores del archipiélago, posteriormente con los ciclos del vino, cochinilla y el hambre de tierras para la producción de los cultivos de subsistencia (millo y papa principalmente) lo que acabó con buena parte de los bosques de laurisilva (especial atención a Gran Canaria y los pleitos de décadas alrededor de la Montaña de Doramas), terminando con los usos de los pinares en zonas altas, también abusivo y que casi acaba con los pinares en Gran Canaria, para la construcción, reparación y calafateado con la pez de las naves que iban a las colonias de la metrópoli española en América, y el carboneo propio de la población local para calentar su casa y la comida.
Hoy esto por suerte es cosa del pasado. Por un lado por la repoblación y reforestación que han llevado a cabo las diferentes administraciones públicas desde los años ’50 del siglo XX y la repoblación natural que se ha producido en las antiguas tierras de cultivo que, a partir de los ’60 a causa del éxodo rural primero y en los últimos 25 años debido a nuestra entrada salvaje en la Unión Europea, que obligó a muchos agricultores al abandono de sus tierras, el bosque ha tenido vía libre para su expansión. Por otro lado, la importación masiva de materias primas de energía fósil, primero carbón y luego petróleo, han posibilitado esta recuperación de la foresta canaria debido a la menor presión sobre el medio que se da en el sentido de extracción de energías fósiles.
Dependencia de combustible
La dependencia, como sabemos todos, no es gratis, ya que ese petróleo importado no sólo debe producir la electricidad, y la desalación y depuración de agua de los 2,16 millones de habitantes que residimos en estas pequeñas islas y los 394.521 turistas que son población flotante constante, y que soporta nuestra biota día tras día, sino que también debe mantener a los 779,4 vehículos por cada 1000 habitantes que circulan por Canarias según el ISTAC –¡Multipliquen cuántos vehículos son esos!-. Si quieren compárenlo con cualquier ciudad europea, se van a sorprender de la diferencia que hay en Canarias con respecto a las ciudades de esas latitudes. Es paradójico tener estas cifras, propias de países muy ricos, en un territorio con el 45% de pobreza según la AROPE1. ¿Cuánto porcentaje de nuestro PIB se nos va simplemente en la compra de combustible? Hagan cuentas y luego pregúntense el por qué del no desarrollo de las renovables –¡Cuando sólo la implantación efectiva de la eólica marina podría, según estudios de la profesora Schallenberg y la ULPGC, cubrir 22 veces nuestra demanda energética!2– con esos beneficios que sacan en un mercado cautivo como el canario, ¡como para soltar la teta! Lo del gas va por el mismo camino y lo decimos como aviso a navegantes, por cierto, en los albores de la tercera revolución industrial, la tecnológica, cuya fuente energética primordial va a ser la renovable. Pero ya sabemos que en las colonias estas cosas van siempre más tarde, primero hay que consumir los excedentes que la metrópoli no necesita, por algo será… Por si fuera poco, empresas como DISA aprovechan el oligopolio en la distribución de hidrocarburos para saquear a canarios, como están sufriendo los canarios de La Gomera y El Hierro, cuyas estaciones de servicio están monopolizadas por esta empresa –los que quieren implantar principalmente el gas-, con unas tarifas por el combustible similares a la España metropolitana, con muchos menos impuestos especiales y, por si fuera poco, ¡una bonificación del 100% del transporte marítimo!3 ¿Es esto un aviso a navegantes al pueblo canario por su enérgica negativa a la introducción del gas que NO HA PEDIDO NADIE?
El tema de la energía es muy importante para nuestro territorio y lo abordaremos en otro artículo, porque no tiene sentido seguir quemando combustibles fósiles en un territorio que tiene posibilidad de desarrollo de manera importante en TODAS las formas de energía renovable que existen. Por ello les emplazamos a que esperen un poco.
La cuestión macroeconómica de la movilidad
Este es uno de los puntos más importantes del tema de la movilidad y se refiere a la cantidad de vehículos que Canarias compra a la industria europea del automóvil año tras año, mes tras mes, día tras día. Sólo en 2017 el número de vehículos nuevos vendidos en Canarias alcanzó los 75.723 vehículos, de los que 60.216 fueron automóviles turismos4, lo que supone un 25,47% más que el año anterior. En vehículos usados, sólo turismos y todoterrenos, las ventas se elevaron hasta 88.923 unidades, un 11% más que el año anterior5.
En 2010 el coste medio por la adquisición de un vehículo nuevo en Canarias estaba en 19.587€6 –no hemos encontrado cifras de precio medio posteriores, que creemos que deben ser superiores por la relativa mejoría económica-, pero teniendo en cuenta esta cifra como aproximativa y sólo en 2017, en Canarias se transfirieron a la industria europea del automóvil 1.179,5 millones de euros sólo por vehículos turismos, y si aplicásemos la misma cifra al total de vehículos vendidos la cifra ascendería a 1.483,2 millones. ¡Sólo en un año y con cifras de precio medio presumiblemente inferiores en el cálculo! Y todo esto sin contar los pingües beneficios que se llevan los bancos europeos con los intereses de los préstamos efectuados. Pero esto que lo calculen los economistas, que nosotros somos geógrafos.
Si contamos también los vehículos de ocasión, que en 2017 tuvieron un precio medio de 12.954€7, el gasto de las 88.923 unidades asciende para las familias a un total de 1.151,9 millones de euros.
La cuestión microeconómica: La más importante
Primero tenemos que hacer una operación y es la de quitarle a esa estadística de vehículos por cada 1.000 habitantes a los menores de edad que no pueden conducir. El INE sólo ofrece datos en grupos quinquenales, así que sólo sumaremos tres quintos al grupo que va de los 15-19 años de edad para hacer la operación. Con esta operación y a fecha de junio de 2018 nos quedaríamos con 1.808.755 habitantes y 1.642.975 vehículos según el ISTAC. Con esta operación (restados los menores) aumenta hasta los 908 vehículos por cada 1000 habitantes, o lo que es lo mismo 9,1 vehículos por cada 10 habitantes.
Con estas cifras y teniendo también en cuenta que muchos de nuestros mayores no conducen, podemos deducir que la casi totalidad de la población TIENE NECESIDAD de adquirir un vehículo para acudir a su puesto de trabajo diariamente y a los centros de ocio –playas, instalaciones deportivas, centros comerciales o el monte-. Estos son datos que dejan a las claras la deficiencia EXTREMA de un servicio de transporte público de calidad que sufre este pueblo que paga mes a mes sus impuestos, ya sean transportes de baja densidad o masivos.
Estamos obligando a nuestro pueblo a comprar un vehículo privado que financia y sostiene directa y mayormente a la industria del automóvil principalmente europea (que como sabemos no fabricamos ni los espejos retrovisores), a la banca europea con los intereses de los préstamos y a los concesionarios que se reparten por las islas como hormigueros y que, al final de todo el coste, se quedan con míseros márgenes que se justifican con las altas ventas de vehículos. Y esto lo soporta el pueblo canario con los sueldos más bajos del Estado8. Ojalá todo el coste fuese el de la venta del vehículo. A esto las familias tienen que sumar los costes de los intereses de los préstamos, los impuestos de matriculación y municipales, el combustible, las revisiones, las reparaciones, los cambios de neumáticos y por si fuera poco las zonas azules. Esto último es un caso sangrante en ciudades como Las Palmas de Gran Canaria, donde desde los diferentes consistorios de distinto color político han actuado, como modus operandi, minando absolutamente toda la ciudad de zonas azules porque no caben más coches. Y eso sin haber puesto alternativas eficientes, baratas, viables y atractivas para la población después de décadas de políticas de movilidad dirigidas hacia el transporte privado y no público. Lo raro no es que hagan esto, lo más raro es que la población haya dejado hacer de esta manera tan deshonesta a los diferentes grupos de Gobierno del ayuntamiento capitalino, máxime cuando algunos en época pre-electoral se quejaban de su expansión, su finalidad recaudatoria y la desatención a las reivindicaciones vecinales y sociales de la ciudad9.
Siguiendo con eso, pregúntese usted, lector de este portal: ¿Cuánto se gasta usted anualmente, sumando todos los costes, sólo para poder moverse? ¿Y sus vecinos? ¿Cuánto cobra? ¿Qué porcentaje de su renta tiene que dedicar a algo que debería ofrecerle de forma imperativa la administración pública de forma barata? ¿Cuánto dinero le queda para el alquiler o el pago de la hipoteca? ¿Y qué come usted y sus hijos? Como decía una frase de esas que se viralizan en internet: “Me sobra la mitad del mes al final del sueldo”. No en vano Canarias es uno de los países del Estado en donde peor comen sus habitantes y con mayores problemas de salud debido a estos hábitos obligados. Si no me creen vean el vídeo del doctor Benito Maceira que podrán encontrar aquí debajo. Normal que alimentemos a nuestra prole con lo más barato que haya en el supermercado –no nos da para alimentos frescos- si tenemos la cesta de la compra más cara con diferencia con respecto a nuestros sueldos, si para poder conseguir el dinero para alimentar a los nuestros, aparte de la explotación laboral que sufrimos con bajísimos sueldos, tenemos que gastar en muchos casos un tercio e incluso más para ir hasta el centro de trabajo.
(Continuarà)
[Imatge: autopista a Tenerife; datuopinion.com]
Un lector d’aquest bloc, de nom Rahuel, m’ha indicat en un comentari en català, ja fa un mes, que ell és nascut a San Andrés y los Sauces, municipi de l’illa de La Palma, cosa que m’ha sorprès una mica. Tot bé arran d’un apunt il·lustrat amb la façana de l’església de Monserrat d’aquella població. De la petjada deixada pels catalans en aquell indret de l’illa canària (el conqueridor Marc Robert, l’ingenio de sucre, els Manantiales de Marcos y Cordero o l’esmentada església, situada a Los Sauces (a dalt, vista aèria) ja en vaig parlar en una ocasió en el bloc germà. Avui farem una visita turística a San Andrés y los Sauces
Es tracta d’un municipi de 4.171 habitants, format pels dos nuclis que li donen nom, units com a resultat de la crisi de la canya de sucre. Aquest producte agrícola, capital per a l’economia de la zona en altres èpoques, ha quedat reduït al que es destina per a 
la confecció del rom Aldea, l’únic que ha sobreviscut. Avui sobresurt la producció platanera i també té una certa presència el ñame, motiu pel qual els habitants de San Andrés y los Sauces són coneguts popularment a l’illa com ñameros. Completa el paisatge de la zona l’abundant presència de la laurisilva, una formació boscosa característica de les Canàries, i encara l’indret de Los Tilos (a dalt), declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO.
San Andrés fou fundada just després de l’ocupació castellana, el 1507 ja havia obtingut el títol de villa, i durant els segles XVI i XVII fou un dels nuclis més pròspers de La 
Palma, gràcies sobretot a la canya de sucre i a l’exportació de vi. L’activitat econòmica atragué molts comerciants estrangers (catalans, portuguesos, flamencs, genovesos…). De la prosperitat de San Andrés en donen fe les cases de les principals famílies de l’època, les més antigues de l’illa, exemple d’arquitectura tradicional i popular canària, construccions de grossos murs de pedra i fang edificats a banda i banda d’uns característics carrers empedrats. Qui vulgui conèixer el passat de la població té més punts d’interès, com l’església de San Andrés (a dalt, segle XVI), la capella del Pilar, l’ermita de San Sebastián, el cementiri antic, el Calvario, les restes del convent franciscà de Nuestra Señora de la Piedad i, finalment, un antic molí d’aigua actualment 
reconvertit en museu etnogràfic dedicat al gofio, la coneguda polenta canària.
Prop de San Andrés hi ha altres tres indrets que mereixen ser visitats. Un és el Puerto Espíndola, l’antic port comercial amb fortificació (es conserven restes d’un castell) que conegué una gran activitat els segles XVI i XVII i que amb la construcció de la carretera declinà els anys 30 del segle passat, esdevenint avui un modest port pesquer. El segon és El Charco Azul (a dalt), un conjunt de piscines naturals d’aigües sossegades al costat d’un
habitualment agitat Atlàntic. El tercer és el viaducte de Los Tilos (dreta), el pont d’un sol arc més gran de l’estat espanyol (255 metres de llum i 353 metres de longitud total) que salva un barranc de 150 metres. No hi ha perill de que caigui: fou inaugurat el 2004 per la ministra Magdalena Álvarez (ni partía, ni doblá).
Per acabar, una curiositat: San Andrés y Los Sauces es disputa, amb altres poblacions de l’estat, la introducció de l’Enterrament de la Sardina com a acte que clou el període carnavalesc. És difícil concedir-los la raó, el cert és que és una festa molt tan arrelada que han decidit sol·licitar la seva declaració “d’interès turístic” (esquerra).
[Imatges: sanandresysauces.es, holaislascanarias.com, lapalma-wandelen.nl, megaconstrucciones.net]
El 8 de setembre és el dia de les marededéus trobades. La patrona de Gran Canària, la Verge del Pino, n’és una. Aquestes són algunes notes històriques, religioses i artístiques al voltant d’aquesta advocació mariana:
L’aparició. El moment de l’aparició de la Verge del Pino de Teror sempre ha estat envoltat en un halo de misteri, existint tot tipus de versions, algunes més o menys pietoses i d’altres que en lleven tot caràcter sobrenatural i que fins i tot donen referències de la persona que va portar la talla des d’Espanya. No obstant això, la tradició popular explica com cap a l’any 1481 la imatge de la Mare de Déu va aparèixer de manera sobrenatural a la part alta d’un pi situat als voltants on anys més tard seria aixecada la basílica que l’alberga (dreta).
Els diferents reconeixements del pi de l’aparició de la imatge de la Mare de Déu van estar orientats a la comprovació de la tradició. El pi de l’aparició, robust i exemplar autòcton, va tenir 41,75 metres d’altura i 6,72 metres de circumferència.
No obstant això, l’estranya làpida que va servir de pedestal a la Verge, amb empremtes podomorfes gravades en la pedra, només va ser vista pels pocs que van pujar a l’alt pi, ja que aquella va desaparèixer en caure l’arbre. Assenyala la tradició que l’aparició va tenir lloc el 8 de setembre de 1481, sent venerada la imatge des de llavors, a més de per uns pastors, pel propi Fra Juan de Fredes, bisbe de la llavors Diòcesi de Canàries. D’acord amb el relat tradicional, tot això ocorria quan s’estava culminant la conquesta de Gran Canària, que va tenir lloc entre 1478 i 1483.
El lloc de l’aparició era un frondós bosc que al segle XV s’estenia per tot el centre i nord de l’illa, que alguns historiadors suggereixen que pugui ser un apèndix de l’anomenada selva de Doramas. El pi en el qual es va aparèixer la imatge creixia en una zona coneguda com Aterura, que en alguns escrits de l’època apareix amb les denominacions Terore o Terori i que amb el transcurs del temps quedaria fixat en la forma Teror, que és la que ha arribat fins als nostres dies.
La talla. Igual que passa amb determinades imatges que han arribat a les Illes Canàries, com la Verge de la Peña de la localitat de Vega del Río Palmas (Fuerteventura) o la Virgen de les Nieves de Santa Cruz de la Palma, l’origen de la Verge del Pino de Teror és incert en l’actualitat. Existeix certa polèmica per dilucidar si la imatge actual de la Verge del Pino és l’original apareguda, segons la llegenda, en l’eminència d’un pi. La majoria dels investigadors que han tractat el tema coincideixen que hi va haver una imatge primitiva anterior a l’actual. De fet, en documents antics es parla de l’existència de dues imatges de la Mare de Déu del Pino compartint l’altar major de la primitiva ermita. La imatge d’està datada del 1535, i com que l’aparició va esdevenir el 1481, va haver d’existir un altra talla anterior. Es creu que la imatge que es venera actualment a la Basílica del Pino va poder ser portada a l’illa de Gran Canària per Juan Pérez de Villanueva (el poblador més il·lustre que havia a Teror al segle XVI) per substituir la primitiva i petita imatge de Santa Maria de Therore apareguda a la part alta del pi el 1481, el parador de la qual es desconeix.
La imatge que es venera a Teror (esquerra) es tracta d’una talla realitzada en fusta policromada molt comuna i representativa, com les talles religioses de l’Edat Mitjana. La seva altura és de 104 cm, sostinguda la talla en una peanya de 30 cm. L’efígie en si representa la Mare de Déu adolescent, sostenint el Nen en els seus braços. La talla, atribuïda a Jorge Fernández Alemán, autor del retaule de l’altar major de la catedral de Sevilla, posseeix un gran valor escultòric, essent a més una de les talles més antigues que posseeix l’arxipèlag canari.
Encara que la procedència sigui sevillana, el model iconogràfic sembla importat, tenint en compte sobretot que l’artífex sevillà és d’origen alemany, pel que resulta normal que continués realitzant obres seguint el model après al nord d’Europa. Es pot afirmar doncs que la talla de la Verge del Pino de Teror és una obra de transició definida per una simbiosi entre els models nòrdics i les propostes hispanes.
La Verge presenta el cap descobert, quedant a la vista els cabells daurats i ondulats. Destaquen a més els plecs del seu mantell celeste i daurat. En el Nen (conegut també com El Infante), destaca la posició de les seves articulacions, ja que la mà dreta es recolza en el pit matern i el seu peu queda recolzat a la mà dreta de la Verge.
Els andamis i el baldaquí de la Verge daten del segle XVIII, considerats actualment una de les obres d’art més riques i antigues de Canàries; s’atribueix a Juan Asensio, prestigiós soldat i argenter que els va realitzar al seu taller de Sant Cristóbal de la Laguna (Tenerife).
La festivitat. L’aparició de la Verge convertí Teror en el centre de peregrinació de tota
l’illa. La història de la festivitat (8 de setembre) es remunta al segle XVI, quan la imatge era portada a Las Palmas de Gran Canària per fer rogatives davant la falta de pluges de l’època. Actualment, sobresurten diversos actes festius i religiosos, com la baixada de la Verge des del seu cambril (dia 5), la romeria (dia 7), la multitudinària caminada (que es remunta al segle XVIII, nit del 7 al 8), el pontifical i la processó (a dalt, anys 40).
Els honors. Coronada canònicament el 1904, és patrona de la diòcesi de Canàries, de la villa de Teror i de l’illa de Gran Canària. Coneguda popularment també com pinocha, el culte a aquesta marededéu trobada està molt estès i el nom de Pino és molt freqüent entre la població.
[Informació extreta de Viquipèdia; imatges: ulpgc.es, Viquipèdia i fotosantiguascanarias.org]