El clot de les Ànimes

L’àvia Amàlia amb la seva néta i fillola Amàlia, la meva cosina gran, davant la figuera de cal Badia.

Dimarts, dia 18 de març, mon pare, Josep Badia i Torras, hauria fet noranta-nou anys. És una bona avinentesa per a reproduir un escrit que va dedicar als arbres de la Bonavista, una casa de pagès humil que tants bons records li duia.

Llegint-lo, he tornat a constatar la riquesa expressiva que tenia, pròpia de la gent de la seva època, amb una llengua tan precisa i bella.

Us deixo amb aquests records de fa noranta anys, enmig d’oliveres; de ceps de raïms primerencs, moscatells o picapolls; d’ametllers d’ametlla llargueta o marcona; d’albercoquers amb una soca de dos pams; de presseguers de préssecs mollassos; i, sobretot, de la figuera. Arbres, en fi, carregats de fruits saborosos, evocats per un home vell que, escrivint tot això, va tornar a ésser infant.

Els arbres de casa

A la Bonavista no teníem pas, com a les cases dels propietaris, boscos frondosos, amb arbres centenaris de renom; ni tan sols un fruiterar a prop, com podien tenir les cases on l’aigua era abundosa, encara que fossin més humils.

Els arbres que jo recordo tenien, però, una singularitat específica en la senzillesa, bé per l’ocasió en què foren plantats, per l’esponerós desenvolupament que assoliren, pels fruits saborosos que ens proporcionaren… o bé pels records que m’evoquen dels bons moments passats a recer de la seva ombra, en companyia del pare, de la mare o dels germans, o collint-ne la fruita al seu temps.

El qui no ha estat pagès, difícilment podrà entendre com es poden establir tants lligams afectius amb els arbres o arbustos que hom planta o cuida i com, ja un cop desapareguts, poden evocar encara tants records.

Més de cinquanta anys fa que vaig deixar la casa pairal. De la gent amb qui vaig conviure n’hi ha més al cel que no pas de vius. Però les terres que menàvem i els ceps, les oliveres, els ametllers i els arbres fruiters que teníem, fins i tot els més humils, els tinc gravats a la memòria, com hi tinc el pare, la mare, la padrina, el meu germà gran, el mosso vell, els jornalers amb qui vaig compartir els treballs de cuidar-los i el goig de collir-ne els saborosos fruits; uns fruits madurats a l’arbre en un temps beneït, de tan poca sofisticació, quan la natura s’ajudava —no s’explotava amb artificis de pesticides, herbicides, insecticides i adobs químics agressius com es fa avui.

A casa teníem una mica de tot: quintanes per a la sembradura dels cereals i llegums; horts per a la verdura i les patates, els fesols i l’alfals; les oliveres i els ametllers… encara que, com arreu de la nostra comarca, els ceps fossin la base del nostre treball i el vi, la nostra font principal d’ingressos.

Si el terreny fos com aleshores encara us assenyalaria el lloc on eren plantats, per exemple, els ceps de raïms primerencs, o de panses, moscatells o picapolls, principals raïms per menjar, guardar o obsequiar els amics de ciutat, o agrair algun favor al senyor rector, al senyor mestre o a qui fos. N’hi havia a la vinya del Forn i sobretot a la vinya de la Serreta, més propera a casa. En grups de 4 o 5 ceps, només la gent de casa en sabíem el punt: enmig dels rengs de macabeus o sumoll, els raïms destinats al cup per fer-ne vi.

Però també teníem alguns arbres fruiters que val la pena de recordar i ressenyar. A la vinya de la Serreta, al bell mig de la plana, hi havia un presseguer de notables proporcions, que durant molts anys ens va regalar, a més de l’ombra protectora a l’estiu, un bé de Déu de préssecs grocs tardans, que en dèiem mollassos. Eren d’aquells que, madurs, en sortia el pinyol ben escurat. Una delícia. A prop de casa com era la vinya, la mare m’havia enviat més d’una vegada discretament a collir-ne una cistelleta de ben madurs per obsequiar alguna visita que es presentés d’imprevist i que, si era de ciutat, en feia molta festa.

Però a les feixes del Planot —que és com dèiem de les terres que menàvem a la propietat de cal Garriga— també hi havia força oliveres a les vores del conreu, que feien les olives per confitar, a l’hivern, amb sajolida i altres herbes. I —en una feixeta de terra més soma, amb lleixes de pedra a dos pams— encara hi cabia un tros d’ametllers; no era un indret apte per a sembrar-hi res; en canvi, els arbres, un cop arrelats sota la pedra, aguantaven prou bé la sequera i, plantats com eren de varietats diferents —llargueta, marcona, desmai, i un o dos d’ametlla amarga— treballaven amb una correcta pol·linització, a compte de les abelles d’un eixam proper.

Enmig dels ametllers hi havia un albercoquer amb una soca de dos pams i mig de diàmetre i un brancatge extens i gruixut. A final de juliol, cada dia hi maduraven una bona cistella d’albercocs rossos i dolços com la mel. A casa se n’anava regalant i cada setmana se’n portava, dos o tres cops, una cistelleta de ben triats al carnisser que ens matava els xais del ramat perquè els vengués a la botiga amb el mateix fer i ens en fes algun cèntim, que sempre anava bé. Aquest arbre em va tocar de tallar-lo anys a venir, quan es va morir de vell, en un any de secada extrema. Em va semblar que n’havia de perpetuar el record i de la soca —serenya i gens corcada— en vaig fer fer un puntal per capçar una barana d’una escala de fusta, en una caseta que tenia un fill a la muntanya, a Tuixent; i encara en va sobrar per a un tallador de cuina per a cada un dels germans; i, de les sobres, en van sortir unes falques per travar la bóta gran del celler de casa. També trobaríem a la casa pairal pilons d’ametller i soques retorçades d’olivera que em sobreviuran, si Déu vol, molts anys.

Teníem tres codonyers a l’hortet de darrere la casa i uns altres a prop de ca la Montserrat (la casa veïna), i encara una figuera de bordissot al marge de la feixa gran; era una figuera de moltes branques, sense soca, que feia unes figues petites i grises, sense gaire vistositat, però que s’assecaven molt bé amb un garbell al sol. Bo i enfarinades, es guardaven per a l’hivern i eren molt bones amb un grapat d’ametlles, si no feia mandra de trencar-les.

També faré esment de tres pomeres nanes de la vinya de la Serreta, una figuera de moro al pati de darrere de casa i un saüquer revingut; al seu temps, aquest arbre feia un bé de Déu de flors que es guardaven seques per fer perfums sobre les brases per al maldecap.

Dels arbres que hi havia als horts, he d’esmentar dues pomeres a l’hort de l’altra banda, a prop del pont del riu: una de pomes camosines i una altra de pomes de ciri, oloroses a més de gustoses, per a perfumar la roba de les calaixeres molt de temps. I a l’hort de Cal Cavaller, una perera molt gran de petites peres d’agost que, al punt, eren una delícia, però que calia collir cada dia en començar la temporada, perquè no aguantaven gaire. Se’n feia confitura amb sucre o amb most, juntament amb escorça de síndria i albergínies petites, i uns quants codonys guardats de l’elaboració del codonyat.

I, per acabar, cal fer menció especial de la figuera de prop de casa, al marge de l’era, tocant al camí. Era una figuera de figues saioles que estenia la brancada de vint pams d’alçària i trenta de diàmetre. El seu fruit era una delícia assequible a la canalla, enfilats a la soca, i també als grans, amb un estri amb punxes de llauna fet exprés, posat al cim d’una canya llarga. Va ésser plantada l’any 1935 pel meu germà Lluís, juntament amb un jornaler, en Pere Vilalta, a instàncies de la mare, que li feia il·lusió tenir una figuera a prop de casa. L’arbre va tenir bona arrencada i, amb el temps, les arrels —sota el camí, cap a la rasa de l’altre cantó i sota l’era— van créixer molt. Així, doncs, en pocs anys va ser un arbre majestuós. La mare li tenia una afecció especial, merescuda per l’origen, la proximitat, l’ombra generosa i el fruit abundós que ens oferia per donar i per vendre. Quan ja era vídua, cap als anys 60, va insistir a fer-se una fotografia amb la seva néta i fillola, que es diu Amàlia com ella, prop d’aquest arbre que tant estimava.

I això és tot, llevat d’algun altre arbre que la memòria ja potser no m’acosta.

Potser tot plegat semblarà als joves que ja no val la pena ressenyar-ho, i que són exageracions fantasioses de vell, aquestes glosses dels arbres i de les terres que menàvem a la casa pairal a la meva joventut; sobretot, acostumats com estan a l’abundor de tota mena de fruita en tot temps, autòctona i exòtica, a tots els mercats. Potser sí, potser tenen raó. Però us asseguro que els arbres foren uns companys molt estimats, sempre fidels i agraïts, en el cercle que la natura repetia cada any. I el regal del fruit, una benedicció de Déu.

Avui fa onze anys que es va morir mon pare, Josep Badia i Torras. I és una bona avinentesa per a recuperar un altre dels seus escrits. És una descripció dels baixos de la casa on va néixer i viure una vintena llarga d’anys. “El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom”, diu. Em faig creus que un home sense estudis (a dotze anys ja va plegar) sabés escriure amb aquesta precisió i aquesta riquesa de vocabulari. Hi sucareu pa, amics!

A les cases de pagès, la planta baixa és el lloc del moviment diari. Poques vegades, arribant de fora, es puja directament al primer pis; per una cosa o per una altra sempre es fa parada a la planta baixa. A les cases dels grans propietaris, els baixos solen tenir la cuina, el menjador, el cosidor i l’ampla entrada; a més, l’escala senyorial n’ocupa bona part. A les cases més modestes de masovers o de parcers —siguin pròpies o d’altri— la distribució és diferent. La planta baixa és el lloc de les eines, de l’allotjament del bestiar, l’accés al celler, els graners (si no són a les golfes), el recer per a ajocar-se l’aviram, que sol tenir un forat per a sortir a un tancat on pot airejar-se i prendre el sol de dia. És, per tant, una planta de treball, i el pagès i tota la família hi passa bones estones.

Allà s’hi espolsa les espardenyes plenes de terra, si no ho ha fet al camp, i fins s’hi canvia la roba si ha treballat al femer, o bé s’ha embrutat d’ensulfatar (altrament, les dones rondinen).

També s’hi fa parada per triar la vianda de l’hort o la fruita i portar-la al pis de dalt, més presentable; o bé per deixar la botella penjada al celler —que és un lloc fresc, i, per tant, sense aquella escalfor que podria desfer la pega— i per reomplir-la quan es torni a sortir cap a la vinya, al camp o al bosc.

Als baixos de casa meva s’hi entra pel portal gran de la casa, que dóna al pati de davant, i que sempre n’havíem dit el barri. Part d’aquest clos és cobert per un terrat que hi ha al davant de la casa. Entrem per aquest portal de dues fulles revingudes i de 14 pams d’amplària en total. A mà dreta trobem un tancat de filat gruixut; aquest filat va clavat a una biga travessera del sostre de fusta que cobreix l’estable i, a terra, a una altra biga gruixuda. Aquí la mare hi té un seguit de coves i caixes plenes de palla. Durant una part de l’any hi veuríeu quatre o cinc gallines covant vint-i-un ous, si són grosses, o bé onze si són periquites (més petites, però molt bones covadores).

A l’altra banda del filat, i fins a la paret de la caixa d’escala, hi ha l’estable. Si no és que es llauri amb el brabant o es faci un transport especial, la mula hi està ampla. Alguna vegada, però, s’hi han d’encabir dos animals, el nostre i el d’algun parent o veí que ens ajuda. Si són ben avinguts, s’estacaran cada un al seu permòdol de la paret i compartiran la menjadora, que és situada a la paret del cantó de sol ixent, a set pams d’altura. Si el company no és prou de fiar, es posarà una biga lligada sobre la menjadora, que els separi.

A l’angle que fa la paret de la caixa d’escala hi veurem clavat un ferro llarg i gruixut; és per a penjar-hi les esmorralles i el capçó de la mula. El collar, el bastet, la retranga, la sofra i la ventrera van posats a l’altra banda, a un ferro amb cantell rom, que surt del pilar que aguanta el cavall de fusta dels dos trams de bigues de la casa. Els guarniments de la tartana són en una bigueta que va d’aquest pilar a la paret del cantó de ponent.

Després de l’estable hi ha la caixa de la grana, adossada a la paret. Algun temps havia estat de fusta, amb una tapa gran i dividida en dos compartiments: l’un per a la civada i l’altre per a les garrofes. Si alguna hora, com en sembrar o en llaurar ceps, l’animal requereix un reforç d’energia —per exemple, un grapat de faves—, es posaran a estovar i es tindran escorregudes, amb un cabasset d’espart per racionar-les a almostes, no fos cas que li remoguessin les sangs i li sortís granissa.

La caixa de fusta es va fer malbé, i el fadrí que us explica aquestes nimietats va fer una caixa d’obra per a guardar-hi el gra. Aquesta caixa encara dura. Tocant a la caixa hi ha el cove pallisser, que és gran i ple d’alfals.

Després ve l’escala que baixa del replà de l’escala del pis, amb una porteta que dóna a aquest replà i, al costat, una postada penjada amb uns tirants de ferro a la paret i un calaix a sota ple de petites eines: tisores de podar, falçons, punxons i agulles saqueres, caragols i puntes d’enllatar, tenalles, etc.

A sobre, un passamà a la paret per penjar-hi l’aixada i la falç per a la mare.

Al fons, un pany de paret fins a la meitat, i a l’altra meitat, una ampla porta de dues fulles, que dóna pas al celler.

A la banda esquerra hi ha tres corralines. Són per a les cabres, que donaran llet per criar la canalla, i també per allotjar alguna ovella que no pot seguir el ramat, a causa d’haver-se camatrencat o estar enfelada. A cada paret, una menjadora amb el seu rastell.

Al fons hi ha la porta que dóna a l’hort, revinguda i tancada amb forrellat gruixut. En aquest forrellat hi veuríeu tres o quatre cordills penjats. Són per a lligar-hi les potes dels conills i llevar-los la pell amb més facilitat, quan se’n mata algun per coure’l el diumenge. Al segar i al batre, aquest escorxador improvisat treballa diàriament. Pels volts de la Festa Major, s’hi pengen un parell de pollastres que, un cop morts, s’escalden per plomar-los fàcilment.

Al veremar es menja carn de cabra. Al ramat, sempre n’hi ha alguna de baciva, i el carnisser que la compra n’ha de guardar un parell de carnisseres per a la casa.

Sobre l’estable i les corralines de les cabres hi ha dos sostres de fusta que en parteixen l’alçada fins als revoltons del primer pis de la casa. Del sostre als revoltons no hi ha més d’un metre i mig. S’hi ha de passar acotat. Al del cantó de l’estable hi ha la palla bona de blat o de civada per a la mula. A l’altre, alfals —o llegumada, al seu temps—, escampat si és verd o bé si s’ha hagut de plegar mig sec, abans d’hora, per por del temps. Cap al mes de juny, se’n desembarassa un tros per estendre-hi les patates, si la collita és abundant i no caben al lloc que tenen assignat. Per a aprofitar més el lloc, el pare va fer fer unes caixes amb llistons, ben airejades, que, bo i apilades, permetien de separar les patates que es podrien. Bon invent.

Al cantó de l’estable també hi ha una màquina de trinxar alfals per barrejar amb la palla per a la mula. Al mig de l’hivern, quan el fred és viu, la mula agraeix molt que se li escaldi la palla amb aigua calenta i, blana i escorreguda, se li doni empolsada amb farina d’ordi o segones. D’això en dèiem fer pallada.

Les olors i les remors dels baixos, les tinc encara ficades dintre els meus sentits. L’olor de fems de l’estable i del xerri de les corralines; l’olor de la palla novella i de l’alfals acabat de plegar; l’olor de la palla a l’hivern quan es feia pallada; la fortor del boc, quan es tenia a casa perquè cobrís les cabres. La remor del rosec de la mula o del remugar de les cabres; el soroll dels cabrits enfilats a la menjadora; o el bel de les mares convidant-los a mamar la llet tèbia; alguna corredissa de rates si hi baixàvem al vespre…

Us asseguro que els baixos de la meva casa pairal són una font de vivències i records, inesgotables i gratificants.

El setembre del 2001 fou un mes trist, no tan sols per als Estats Units d’Amèrica, sinó també per a tota la humanitat. Suposo que aquells fets, i veient de feia anys que el món anava a mal borràs, van impel·lir mon pare a escriure aquest text, tan breu i tan profund alhora.

En pocs escrits li sé veure una identificació tan clara —i encertada, a parer meu— de l’home i la terra: ambdós envellint, ambdós expressant aquesta barreja de dolçor i tristesa. I d’esperança, malgrat tot.

Aquesta setmana que s’acaba —què n’hauria dit de tot això que ens passa?—, aquell home hauria fet noranta-quatre anys, el dia abans del seu sant.

* * *

La vinya perduda

El pagès que la menava va morir l’any passat. La vinya, ja prou miseriosa, no ha estat cavada ni podada enguany. Només ha donat gotims.

És de sumoll. Els grans, com balins, són dolços com la mel en aquest final de setembre, encarada a solell com és la vinya, en els terrampers de la finca de la Portella.

Pobres ceps… Han ofert al passavolant l’última fruita de la seva vida. Com tants homes i dones vells, després de llevar tant de fruit han de morir abandonats i sols. Però encara malden per donar un consell, un avís, una ajuda… I encara a voltes els és acceptada –malgrat la desorientació de les noves generacions–, si és impregnada de dolçor, com els bagots de sumoll de la vella vinya al final d’un estiu sec.

Perquè uns i altres ho han donat tot ben gratuïtament, sense haver rebut res abans, sense esperar-ne res després. Cinquanta, seixanta anys d’obsequiar fruit copiós i esplendorós, vi de bon grau d’un raïm que es podia veremar sense que es podrís.

El sumoll… Cep vell, vella classe del país, sofert com bon fill del pla de Bages, potser com cap altre. Vi dels nostres pares, vi del nostre temps. Una llarga sèrie d’imatges han desfilat pel meu pensament mentre collia els gotims de la vinya abandonada de la Portella.

També la meva vida, si ningú no en tingués cura, deixaria de donar fruit en la vellesa i no produiria sinó gotims escarransits. Si fos així, miraria de donar-los amb dolçor, perquè tinguessin encara algun valor.

Sortosament, els meus encara m’agombolen amb amor; i, vell i tot, puc oferir alguna cosa de profit als altres.

Feu-me la gràcia, Senyor Déu en qui confio, de poder donar quelcom més que gotims mentre sigui viu. I, si no, que siguin plens de dolçor, com els de la vinya perduda en aquest setembre tan tràgic per a la humanitat.

[setembre de 2001]

Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Si la tramesa fallés, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.