El clot de les Ànimes

Llengua i circumstàncies

El tracte quin era?

Es va morir el dictador i les coses van començar a canviar. Per a Catalunya, per als Països Catalans sotmesos a l’estat espanyol. Per al català. Va néixer una esperança. I vam recuperar una certa capacitat de decidir. I vam fer unes lleis, com ara una de «normalització» lingüística. I la llengua va entrar oficialment a les escoles i als instituts. I es van crear uns mitjans de comunicació. De primer, uns diaris, privats. I en acabat una ràdio i una televisió. I tot això tan nou i tan modern era en català. Avançàvem.

I hi va haver pactes per la llengua. Es va fer un congrés, curull de declaracions i d’intencions. I vam dir que salvaríem la llengua. Que ens hi comprometíem, que ho volíem fer. Que recuperant la llengua, normalitzant-la, seríem un sol poble. Perquè volíem ésser un sol poble. Era un tracte, hi confiàvem. I els ajuntaments de tot el país van començar a escriure-ho tot en català. I els batlles i regidors parlaven públicament en català, perquè era la llengua que volíem salvar, que volíem normalitzar. I van canviar totes les plaques dels carrers perquè fossin únicament en català. I al parlament tothom s’hi expressava en català. Fins i tot els polítics feien l’esforç de parlar-lo bé, de superar-se, de donar un cert exemple de qualitat. Per punt d’honor. Per amor propi. Per una dignitat de llengua, per una dignitat de país, de poble. Perquè la feina ben feta no té fronteres, deien. Avançàvem. «Normalitzar», anar fent del català una llengua com les altres, la llengua pròpia d’un país, era avançar. I les enquestes deien que avançàvem, que tot anava bé.

Hi havia escletxes. Hi havia reductes. Hi havia jutges que no en volien saber res, que no volien parlar català ni deixar-lo parlar al seu terreny. Hi havia policies que tampoc. Eren gent amb poder. Amb una maça de dictar sentències, amb una pistola per a acoquinar. I hi havia professors d’universitat, tibats, pets bufats, que no volien canviar de llengua. I hi havia docents que no donaven importància a la «normalització», que canviaven de llengua a cada pas, que no demanaven pas als alumnes que parlessin català. Ni que l’escrivissin amb correcció. No calia. Calia comunicar-se i prou. Ja avançàvem prou. I hi havia gent assenyada que deia que no es podia matar tot el que era gras. Que no calia fer-ne un gra massa. I encara molta gent, al carrer, canviava al castellà si li parlaven en castellà. O amb qualsevol desconegut. Com si el dictador no s’hagués mort. 

Professors d’institut van començar a fer classes en castellà. I no passava res. No protestava ningú. No ho inspeccionava ningú. Aquella consciència que normalitzar era avançar es va afeblir. Ja no es parlava de «normalitzar». Ni d’avançar. Ara es parlava de «mestissatge». La modernitat era el mestissatge. I per damunt de tot ens havíem d’entendre. La llengua no podia ésser cap barrera ni cap entrebanc. Ni cap nosa. Ni podíem ésser tancats, ni puristes, ni folclòrics. No. Moderns, mestissos, lliures, inclusius. I inclusives. 

I un dia fills d’aquella escola nascuda poc després de morir-se el dictador van arribar al parlament. I van dir que de normalitzar, res. I que de fer créixer el català, res. Que consolidar el català no era avançar, era imposar i sotmetre. De primer ho deien en català, perquè en sabien —l’havien après a l’escola, és clar—, però després no: havien de demostrar que ells no se sotmetien a cap jou, a cap imposició. I que pobre de qui s’atrevís a perseguir el castellà, deien. Perseguir el castellà, deien, sí. I això fou un discurs xocant. No s’havia vist mai. Mig país va sentir com si li esgarrinxessin la cara, com si li esquincessin una part de la vida. A l’altre mig, per un seguit, no li feia ni fred ni calor. No lluitava per allò: ni per construir-ho ni per destruir-ho.

I els partits del tracte, els que havien fet pactes i congressos, i lleis de normalització lingüística, van restar desorientats, atuïts. De primer, van mig plantar-hi cara, però com estabornits, sense braó, sense discurs, sense convenciment. De mica en mica, van anar fent figa. I finalment van amarar-se de silenci. Callem. No toquem res. No en parlem més, de normalitzar. Que no sigui dit, que no puguin dir que, que no sembli que. Calia renunciar. Calia callar. Allò no tocava. Avançar, sí, però d’una altra manera. Sense essencialismes. Sense exclusions. 

Hi havia prioritats. Hi havia urgències. 

I la llengua no ho era.


Si teniu suggeriments, podeu deixar un comentari més avall. Però és molt probable que la tramesa falli. Aleshores, us suggereixo que me l’envieu a jbadia16@xtec.cat i m’indiqueu si voleu que el publiqui. Si voleu rebre un avís cada vegada que hi hagi novetats al bloc, digueu-m’ho també per correu.



  1. Quanta raó, Jordi!
    Em sap greu reconèixer-ho, però jo estic començant a rendir-me. Jo era independentista quan només érem quatre marcians, però ara em començo a preguntar si paga la pena fer res.
    A la gent -en general i amb moltes i gairebé heroiques excepcions- no li importa el més mínim, la llengua. Molts dels que es diuen independentistes trinxen la llengua cada cop que obren la boca, perquè “l’important és comunicar-nos, i jo parlo el català del carrer”. Tant de bo m’equivoqui, però estic convençut que quan desaparegui la llengua no ens quedarà res. Serem una regió d’Espanya per sempre, o un Estat sense cap identitat. Tant de bo m’equivoqui i tant de bo el català, no sé com, tingui alguna mena de revifalla, perquè amb la situació actual, amb els mitjans públics destrossant la llengua 24 x 7, em temo que la cosa està peluda.

  2. Felicitats per aquest article dient unes veritats com un temple, unes veritats descarnades, les quals per aquells que estimem la llengua que al capdavall és la nostra identitat, fan venir calfreds i pell de gallina.
    Jo diria que una part de la culpa -que n’hi han moltes de parts-, la tenim amb el flux d’immigrants d’Àfrica i Àsia, perquè dels que venen dels països llatinitzats d’Àmerica, com que vénen a la “madre patria”, ja no tenen cap mena de problema. I explicaré un cas: En principi sempre m’havia sorprès observar com uns immigrants acabats d’arribar, més o menys “xamporrejaven” el castellà. Dit això explicaré el cas: La meva filla té el magisteri si bé mai no ha fet de mestra. Disposa d’uns coneixements de català fantàstics. Bé, es veu que li van demanar si voldria de forma voluntària ensenyar català a aquests nouvinguts africans i asiàtics, i ho va acceptar, però va durar poc. Causes: Sembla ser que a aquests nouvinguts se’ls demana quina llengua volen aprendre, castellà o català. Tu diràs, tots diuen castellà, perquè poden ser pobres, però no idiotes. Llavors gairebé tots diuen el castellà, doncs així s’entendran amb tothom i si mai han de marxar de Catalunya per a cercar feina, amb un tret han mort dos pardals. En saber això, ella, la meva filla, de seguida va dir que plegava per dignitat.
    Bé, agraeixo molt els seus escrits així com aquells altres que em fan recordar expressions i paraules (ara tinc prop de 82 anys) que havia emprat i d’altres que havia sentit als meus pares i la societat d’aquelles èpoques.
    L’encoratjo a continuar amb aquesta tasca tan digna. Moltes mercès!!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

This site is protected by reCAPTCHA and the Google Privacy Policy and Terms of Service apply.

The reCAPTCHA verification period has expired. Please reload the page.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Llengua per Jordi Badia i Pujol | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent