a cop calent

Avui que és Sant Jordi et sents, més que mai, a prop d’allò i de qui més estimes.

Us proposo que llegiu el text d’en Sebastià dels 20 anys del Divino (que hem celebrat el proppassat dissabte de Rams) i contempleu la bellesa del contrapàs, la seva melodia, les paraules, els passos…

Feliç diada per a tothom!

 

Tot va començar fa molts anys, crec que a finals dels setanta. El Germà Odiló Planàs va cantar a la Basílica durant la Setmana Santa i al llarg de dos o tres anys, un cant de passió que anys enrere, quan la comunitat dels germans benedictins encara celebrava alguns actes litúrgics al marge dels monjos preveres, interpretava en la intimitat de les parets monàstiques aquesta peça enigmàtica que ell mateix, com a bon músic i pacient investigador havia trobat en un voluminós llibre de la biblioteca del monestir. Es tractava d’un opuscle en francès publicat en un dels volums de d’aleshores oblidada Obra del Cançoner Popular de la Fundació Patxot que portava el títol genèric de Materials. El cant del Divino va repetir-se durant uns anys, de manera que, un any que el Germà Odiló no estava massa bé de salut, em va demanar que el substituís per no deixar de cantar-lo, atès que ja havia aconseguit una certa tradició. Va ser així com me’l vaig aprendre de cor i vaig descobrir una joia de la tradició oral i popular que havia arribat fins a principis del S.XX. El meu interès va augmentar en saber-ne les casualitats de la seva recuperació que el situaven justament a la meva pàtria xica de la Vall del Ges i concretament a Sant Vicenç de Torelló. En els anys següents vaig interpretar-lo en diverses ocasions, recordo especialment una vegada al Centre Parroquial de Torelló quan acabava d’estrenar l’actual equipament. La reacció dels oients era sempre de perplexitat i d’una profunda impressió pel seu contingut expressiu i dramàtic.

Ja a finals dels vuitanta vaig tenir ocasió de treballar en una producció operística que dirigia l’Agustí Ros. Paral·lelament un jove Carles Mas havia estat premiat per una entitat d’estalvis amb una proposta sobre la interpretació coreogràfica del Contrapàs Llarg. Totes aquestes casualitats em varen animar a presentar a l’Ajuntament de Sant Vicenç un projecte per tornar a interpretar, justament en el lloc on vuitanta any abans el músic Francesc Pujol l’havia recollit per boca d’un vell cornamusaire, en Miquel Puigbó, el que és per a molts estudiosos la peça més important del cançoner tradicional català i probablement una de les més interessants del folklore europeu.

La bona receptivitat de l’ajuntament davant una proposta certament estranya, l’equip inicial de persones entusiastes que varen encapçalar el projecte i finalment la implicació dels homes i dones de Sant Vicenç que varen creure-hi i fer-s’ho seu va desbordar qualsevol dels objectius que ens havíem proposat. És difícil dir noms, els voldria dir tots, des de l’Agustí Ros, l’Àngel Marginedas, en Josep Pujol, en Josep Sellarès i la Mercè, l’Ignasi Camprodon, en Pep Barcons… però sobretot tots i cadascun dels cantadors i dels balladors d’aquell primer contrapàs. Va ser mig any assajant, construint i reconstruint una dansa que feia més de cent anys que no es ballava i que ara tornaria a veure la llum sota la mirada secular del campanar de Sant Vicenç.

El record d’aquell primer Divino és inesborrable. Va ser impactant pel públic i pels mateixos protagonistes. L’Agustí Ros va preparar, amb un grup de l’Institut del Teatre, una glosa amb dansa contemporània dels principals motius temàtics del Divino acompanyats per les percussions, xeremies i cromorns del polifacètic músic vigatà Miquel Casals. El silenci era absolut i l’emoció continguda. S’acaben la convulses, gairebé violentes, evolucions dels cossos dels ballarins i, en mig de la foscor i el silenci, en Pere entona amb veu trencada el Pecador tingues esmena… mentre els balladors, en un contrast brutal amb la glosa anterior, comencen els seus gairebé hieràtics moviments agafant-se de les mans i dibuixant la mitja lluna que caracteritza la figura del contrapàs. Durant tretze minuts es van succeint els solos dels tretze cantadors. Cada frase és repetida per tot el cor en un diàleg encadenat, sempre diferent, que converteix el Divino en l´única peça recollida a Europa amb aquesta característica estructural. Els balladors coordinen els seus puntejos i moviments sense una lògica aparent, només guiats pel text del Divino. Al final aconsegueixen quadrar al mateix lloc on havien sortit, un dels reptes de la dansa cada vegada que es començava.

D’això fa avui vint anys i, malgrat que mai ens ho varem proposar, cada dissabte de rams s’ha anat repetint durant tot aquest temps convertint-se ja en una vella i nova tradició , indissociable del poble de Sant Vicenç. La creació de l’Associació dels Amics del Contrapàs, ja des de ben aviat, assegura la pervivència, difusió i l’estudi d’aquesta obra singular. Nous balladors i nous cantadors s’han anat incorporant al grup inicial i gent de tot el país, des de simples curiosos fins a erudits i estudiosos han anat desfilant aquests anys per Sant Vicenç.

Felicitem a tots els que ho fan possible i els animem a continuar-hi treballant perquè són els petits tresors immaterials com el Contrapàs Llarg els que alimenten i donen vida a l’ànima d’un poble i d’una nació.

 

Sebastià Bardolet

abril 2011