comiat
La tieta Lola era una dona feta de la fusta de la gent d’abans. Valenta i tenaç, amb aquella força per tirar endavant malgrat la duresa de la vida. La duresa extrema, la pitjor de totes, la mort de dos dels seus fills.
Avui s’ha mort la dona que es feia propera, que era generosa, que ens estimava a tots.
Era la germana del meu pare. Tots dos eren iguals. D’arrel pagesa. Treballadors de la terra.
Els darrers ermitans de Montdois.
Normal
0
21
<!–
/* Style Definitions */
p.MsoNormal, li.MsoNormal, div.MsoNormal
{mso-style-parent:””;
margin:0cm;
margin-bottom:.0001pt;
mso-pagination:widow-orphan;
font-size:12.0pt;
font-family:Arial;
mso-fareast-font-family:”Times New Roman”;
mso-ansi-language:CA;}
@page Section1
{size:595.3pt 841.9pt;
margin:70.9pt 70.9pt 70.9pt 3.0cm;
mso-header-margin:35.45pt;
mso-footer-margin:35.45pt;
mso-paper-source:0;}
div.Section1
{page:Section1;}
–>
COM UN
VELER MARXA A LA LLUM DEL MATÍ
M’estic
dret vora la platja
i heus
aquí que una barca de vela se’n va amb la brisa matinal,
oceà
endins.
La
barca és bella, bonica, és la vida.
Me la
miro fins que es perd a l’horitzó.
I algú
al meu costat diu:
“Ha
marxat”
Marxat?
Cap on?
Ha
marxat de la meva mirada, és tot el que ha passat…
El seu
pal continua igual d’alt,
la seva
quilla és igual de forta per suportar tota la càrrega humana.
Que
hagi desaparegut de la meva mirada, m’afecta a mi, no a ella.
I just
al moment que algú al meu costat diu:
“Ha
marxat”,
n’hi ha
d’altres que, veient-la aparèixer a l’horitzó diuen amb alegria:
“Ja ens
ha arribat”
(W.Blake
1757–1827)