Quan tot l'esforç i tota la il·lusió es transformen en un número a la llista de SCI (oficiosament el 34), t'adones que no ha estat el que et pensaves.

Se'm va venir a buscar per representar Osona a les primàries de solidaritat catalana.
I després no hi ha hagut ni temps ni dedicació per posar contingut a aquesta proposta transversal que ha acabat diluïda i minimitzada darrera les altres candidatures d'Osona.

S'havia d'haver fet bé o no fer aquesta Candidatura.

Mai no vam constar com a candidatura dels representants de la Catalunya Central, al contrari, estàvem sense nom i sense identificació:

Així:

"Candidatura d’equip. Carme Vilaró i Rovira / Mercè Feliu i Hurtado / Lluís Torner i Pous"

També es va fer arribar massa tard a Barcelona. No sé el per què.

I res, ja està.

Però deixo un missatge aquí perquè qui sigui frare prengui candela:
S'ha de ser més respectuós amb la il·lusió i la dedicació de les persones a les 'causes perdudes'.
Si volem guanyar la independència, no podem jugar amb els sentiments dels que tenen la valentia de presentar una candidatura ni amb els que tenen la gosadia de votar-los.

Amb la bona fe de les persones no s'hi juga. I menys si és en nom de la democràcia i la llibertat.

A totes i tots els que heu dipositat el vot per nosaltres... moltes gràcies de tot cor. Té mèrit perquè era difícil de trobar-nos.

Sóc a l'hotel diagonal Zero.
Ja falta poc perquè es proclami la llista de candidats de Solidaritat Catalana per la Indepèndència.

Estic emocionada.

Sigui quin sigui el resultat, seguiré treballant tant com pugui i amb la mateixa il·lusió del primer dia.

Mentre faig temps, repasso les paraules del poeta Vicent Andrés Estellés que avui faria 86 anys:

No puc dir el teu nom. O el dic negligentment. 
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits, 
em passen certes coses. Tinc el desig de tu. 
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria. 
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida. 
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria. 
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir 
amb certa negligència. No puc dir el teu nom. 
No és un desig tan sols sexual, conjugal. 
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa. 
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre, 
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila. 
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria. 
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta. 

 Del "Llibre d'exilis",1971.

Diumenge passat vaig ésser escollida representant d'Osona per formar part de la candidatura unitària d'Osona, el Bages i el Berguedà.

La sensació aquesta de treballar per portar la pàtria a la independència és indescriptible.

La reconec aquesta sensació. Aquest pessigolleig a la panxa, aquesta escalfor al pit, aquest desig de compartir amb tothom les emocions que es desborden.

Quan treballàvem pel referèndum del 13D ja era això, ja era real com ara, entre tots ho vam fer real. Vam aconseguir la credibilitat necessària perquè tothom se'n sentis protagonista. Per això mentre els vots omplien les urnes els somni de la independència es feia més plausible.

Ahir L'Alfons López Tena tornava a ser a l'escenari de la plaça de Vic. Qui ho havia de dir!
Quan aquella nit del 13 de desembre, gelada i emboirada, l'Alfons L. Tena va proclamar els resultats i va dir "...que Déu els beneeixi, visca Catalunya lliure!" unes volves de neu petites i rodones van emblanquinar els nostres cabells i les nostres bufandes i van posar aquell toc de màgia que acompanya sempre les coses realment importants.

Què haurem de fer perquè aquesta vegada, des de la candidatura de la coalició de Solidaritat Catalana per la Independència, es puguin proclamar els resultats i també sembli una benedicció?

Doncs en primer lloc anar demà a VOTAR per elegir els candidats i candidates que hem de formar part o no de la llista al Parlament de Catalunya.

I en segon lloc perdre la por i creure que el moment de ser un Estat independent és ara, que tenim l'oportunitat i la responsabilitat de proclamar la independència de la nostra Nació. I seriem covards si no ho féssim.

Quan ahir vaig ser convidada a pujar a l'escenari de la Plaça Major de Vic em vaig adonar que guanyaríem si aconseguíem comunicar a la gent que en aquest 'partit' no hi ha gent de dalt i gent de baix. Tothom és igual perquè tothom pot decidir.

Cadascun de vosaltres, si sou simpatitzants i/o adherits, demà podeu fer aquest gest democràtic i il·lusionant, podeu escollir els millors representants per dur la pàtria cap a la independència.

Fins demà! (passaré llista eh!:)

Us espero de 9 a 14 hores al col·legi electoral situat al

Hotel Diagonal Zero

Plaça de Llevant, s/n (davant del Fòrum, al final de la Diagonal)

Barcelona

http://www.hoteldiagonalzero.com/ca/ubicacio.php

Quin goig que feia!
Estic molt contenta :)

FEM FALTA TOTES I TOTS, L'OBJECTIU S'HO VAL. ÀNIMS!

Ahir, vaig ser a Manresa a l'acte de SI al teatre 'dels Carlins'.

Hi havia gentada i es respiraven aires de solidaritat.

En tornant reflexionava sobre aquest món de la política.

Pensava que si jo havia presentat candidatura era perquè una colla d'amics i amigues m'havien empès, cert; però també per dues coses més.

Primer perquè sento que puc fer-ho, m'hi veig capaç.

I segon perquè crec profundament que amb Solidaritat Catalana podem dur Catalunya a ser el proper estat lliure d'Europa.

Només cal per part de tothom molta, molta generositat.
És difícil, ja ho sé.
Les persones generoses, per més que n'hi hagi, semblen escasses a l'hora d'engegar un moviment d'aquestes dimensions.

Reivindico la generositat... una bella qualitat que ens menarà envers la llibertat.

Quina il·lusió!
Sóc la candidata d'Osona per formar tiquet electoral amb les comarques del Bages, el Berguedà i l'Anoia.
He obtingut 30 vots.
L'Antoni Pladevall 28 vots.
Els altres candidats han obtingut 1 vot i 0 vots.

Felicito de tot cor a l'Antoni Pladevall, ha anat just com no empatem eh!
Felicito també molt especialment per la bona feina d'organització i per la seva capacitat de treball i il·lusió a l'equip dels dos Jordis i en Marçal Orri.
Agraeixo als companys adherits a SI d'Osona que hagin vingut, un diumenge d'agost perdent-se el primer partit de lliga del Barça, a votar-nos. Té mèrit eh!
Estic molt contenta.
És un pas per Catalunya i em sento afortunada de poder fer-lo.
Gràcies pel recolzament.
Continuarem treballant juntes i junts fins que tinguem la pàtria lliure i sobirana.

Bon dia!

Avui a Osona fem eleccions 'primàries de primàries'.
Som quatre candidats que ens oferim per formar tiquet electoral amb les comarques del Bages, el Berguedà i l'Anoia.

Si sou tan amables de votar-me per ser la candidata d'Osona per Solidaritat Catalana per la Independència us espero AVUI diumenge 29 d’agost a partir de les 19:30 h fins a les 22:00 h a Vic, a “La Central”, plaça Vicenç Albert Ballester s/n (abans d’arribar als semàfors d’entrada a Vic des de la carretera de Manlleu- seu d’ Òmnium).

Es va creure convenient presentar una candidatura entre aquestes comarques d'Osona, el Bages, l'Anoia i el Berguedà formada per un candidat o candidata per comarca i respectant l'ordre següent: 1r Osona, 2n Bages, 3r Anoia i 4t Berguedà.

Ja sé que avui s'estrena el Barça a la lliga, però feu una escapadeta i veniu a estrenar-vos també emetent el primer vot per Solidaritat Catalana.

I que guanyi el/la millor!

Carme Vilaró Rovira (Tavertet 1959)

-candidatura individual-


Els meus pares eren de Querós.

La meva germana i jo vam néixer a Managès de Tavertet.
Després vaig viure al Santuari de Puig-l'agulla fins que em vaig casar amb en Sebastià Bardolet.

Tenim dos fills, la Judit i en Joel, que són músics, violinistes, com el seu pare.

Sóc mestra de la primera promoció de l'Escola Universitària Balmes de Vic.
Com que sempre he treballat a l'escola pública he voltat per quatre escoles diferents i per tant tinc ex-alumnes a Castellterçol, Manlleu i Seva.

Actualment sóc a l'Escola Jacint Verdaguer de Santa Eugènia de Berga amb el càrrec de directora des del curs 2005-2006.

Avui em poso a disposició dels adherits de Solidaritat Catalana per la Independència per poder ésser escollida com a candidata a les llistes al Parlament de Catalunya.

El motiu és molt senzill. Desitjo la llibertat i la sobirania per Catalunya i em comprometo a treballar de valent per aconseguir-ho. Hauria de ser ara, a la propera legislatura.

El coratge per fer aquest pas l'he tret, en part del fet de ser voluntària en l'organització del referèndum del 13D a Osona perquè això em va permetre albirar com seria la nostra nació si gaudíssim d'Estat propi.

Va ser un luxe treballar colze a colze amb l'Alfons López Tena, admiro la seva capacitat, responsabilitat i generositat.

A ells (Alfons, Laporta i Uriel) els agraeixo que ara hagin obert aquesta via participativa perquè tothom pugui treballar per la causa de la llibertat de Catalunya de la manera més democràtica que existeix.

Ara Solidaritat Catalana per la Independència ens ofereix l'oportunitat d'abastar el somni i val la pena que aquest cop, junts, ho fem possible.

"A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.

I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel"

(M M Marçal)

GRÀCIES!
*Carme Vilaró

M'agrada cuinar.

El que més m'agrada és l'acte social de compartir la taula amb un bon menjar.
Penso que hi ha una gran diferència entre compartir un bon menjar en un restaurant o compartir-lo a casa. A casa és molt millor perquè llavors el menjar és una ofrena.

Cuinar també és un ritual. M'agraden els rituals.

De tant en tant experimento amb nous plats i aquest estiu la novetat és la pasta 'frutti di mare'.

Sobre aquesta recepta, jo hi he aplicat aquells tocs que observava quan veia cuinar la meva mare, llavors jo no sabia que em farien tant servei.

És molt divertit cuinar si disposes de temps i bons comensals.

Val la pena aprofitar els dies de vacances, aquests dies que no hi ha cap mena de pressa, per reinventar una recepta i fer-ne l'excusa per aplegar al voltant de taula aquelles persones que ens són imprescindibles per adonar-nos que tot té sentit.

A les 9:00 surto de casa,

a les 9:08 sóc a Plaça Catalunya,

a les 9:12 passo per davant del Refugi de Pescadors,

a les 9:24 entro al passeig de Palamós

a les 9:32 sóc a Can Joan amb aquest magnífic esmorzar que dóna Força interior ;)

De vegades 'vinc de l'hort'.

Ahir mateix vaig anar a collir tomàquets, mongetes, cogombres, enciams, pebrots, bitxos i unes quantes patates i cebes que havia arrencat el tiet Joan.

El tiet se'n cuida des que va morir el papa i a la meva germana i a mi ens agrada recollir-ne els fruits que encara tenen el gust de la terra dels nostres pares.


Hi ha altre gent que 'venen de l'hort' però amb el significat d'ignorar una notícia coneguda de tothom.

Seria el cas d'Oriol Pujol que parlava aquest matí per la ràdio i semblava ben al marge del que està passant, ell confia que trauran la majoria i ni es planteja cap pacte.

També 've de l'hort' en Carretero que no sembla gens afectat per la moguda independentista, com si no anés amb ell la cosa. També xerrava per la ràdio i també mantenia una distància amb la realitat estranya, com forçada.
Diu que estan tots molt ben units dintre de Reagrupament, i què més!
No m'agrada com actua en Carretero, sembla que tot li rellisqui. Em sap greu perquè conec persones que es van mobilitzar amb la seva proposta perquè li van donar credibilitat.
A veure si fa un gest que l'honori i s'afegeix a Solidaritat Catalana.

El que no 've de l'hort' perquè sembla que té clar el que passa és el Sr. Carod. Jo si fos d'ell tampoc faria campanya per un partit que m'ha maltractat.
Mira, també es podria afegir a SI. M'agradaria que ho fes.

Apa, me'n vaig a menjar un vellut de tomàquet (recepta Ruscalleda) que he fet amb els tomàquets més madurs que vaig collir ahir.

Us convidaria però encara no dóna per tant això dels blocs :)

Aquest any no tenim unes vacances plàcides perquè estem pendents del flux que durà Catalunya a ser un estat.

Som conscients del moment, de l'ara i és molt engrescador.

Però el 'servei a la pàtria' no quita que tinguem temps per reposar i temps per caminar.

Temps per conversar i temps per callar.

Temps per assolir la verdor del cim i temps per endinsar-nos en la blavor del mar.

Temps per sentir tot allò que el soroll de la pressa ens havia amagat.

Reposeu força que ens espera una tardor apassionant!

La 'nena' gran de la meva amiga avui fa 17 anys.
Per molts anys Georgina!

Aquest és un moment màgic, quan tot el món gira entorn de la joia de viure.

Els fills créixen i ens regalen pinzellades de nosaltres mateixes.
Jo les gaudeixo molt aquests dies de retrobament amb la meva 'nena' i el meu 'nen'.
Penso que la vida és generosa i a voltes, quan més ho necessites, es fa ample.

Bona nit :)*

17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre
17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout
17 ans
Des seins de satin blanc
Semblent narguer le vent
De leur charme insolent
17 ans
Et prendre encore le temps
Le temps de refuser
Le monde organisé
Et faire à l'heure présente
Un aujourd'hui qui chante
17 ans
Et vivre à chaque instant
Ses caprices d'enfant
Ses désirs exigeants
17 ans
J'étais adolescent
Et je le suis encore
En découvrant ton corps
Comme un fruit éclaté
Comme un cri révolté
17 ans déjà
17 ans tu n'as
Que 17 ans
Mon amour
Mon enfant

(G.Moustaki)

(resposta al cunyat convergent: http://blocs.mesvilaweb.cat/Albert)

Estimat cunyat,

No crec que sigui el tempo, no és pas el grau de velocitat el que encalla els convergents, el que us passa és que no us trobeu còmodes amb la partitura.

No t'enganyis Albert, CiU no té el coratge necessari per encarar el repte que us hem plantejat el  milió i mig de persones que el dia 10 vam cridar independència.

Necessitem homes valents i dones valentes perquè es posin al capdavant i sense complexos portin a la nostra dissortada pàtria a ser un estat lliure.
A l'Uriel no el conec, però confio plenament en l'Alfons López Tena i també confio en Jan Laporta, ambdos tenen les qualitats i capacitats que fan falta per aquesta empresa tan difícil.

De veritat et creus això tan gastat dels terminis que diu en Puig? Et penses que en Mas i en Duran (quan acabi d'esmorzar) tenen algun altre interès que no sigui 'refer ponts entre Espanya i Catalunya'?

És penós això de que els convergents no us baralleu per saber quan 'fareu el salt cap a posicions més fermes'; això només vol dir que ningú es vol moure! Tothom quiet que sembla que cauran 68 diputats oi?
Com diu aquell "quin patacassu" que rebreu.

Veig que pateixes per la 'poca' preparació que tindran (o tindrem;) els diputats de Solidaritat Catalana... creu-me, no hi ha el llistó gaire alt al parlament actual eh!
Jo en conec més d'una i més de dues que passarien la mà per la cara a qualsevol dels diputats vostres.

I quin mal hi ha que en Laporta respongui a en Partal dient que si hi ha una majoria de diputats suficient el mes de gener ja podríem ser independents?

'La independència no es demana, és proclama i es defensa', llavors vindrà la tasca laboriosa i apassionant de construir l'estat, el nostre estat, el millor estat d'Europa, el que haurà nascut des de la base més democràtica i il·lusionada, el que acollirà els que són del nord i del sud, el més generós, el més noble i el més valent.

Aleshores, tal com diu el meu cunyat Ramon, totes les cobles de Catalunya entonaran a l'uníson la sardana 'Somni' i arreu sabran que ja som lliures, que hem vençut la por, que mai més ens podran ofegar amb el poder esclafador d'un estat repressiu i reprimit, empobrit per la pròpia mesquinesa, buit i tronat.

I jo miraré el cel i somriuré a aquells que m'han precedit perquè ells van mantenir la força de la nostra nació tot llaurant la terra i segant el blat, treballant a bosc i fent piles de carbó, perdent les collites per culpa de les pedregades i tornant a sembrar sense defallir, amb la tenacitat que només la gent autèntica té.

Senyors Mas, Montilla i tots els que els aneu al darrere, us dic una cosa: encara que ho intenteu per tots els mitjans, no aconseguireu abaratir-nos el somni. Som massa persones que hi creiem i som massa a prop d'aconseguir-ho.

Una abraçada.
*Carme

A tu, qui
siguis, t'invito
a trobar les coses amb
la transcendental bellesa,
com jo les trobo, i tindràs el
poema.

(Poema
Joan Brossa)

Ho hem de provar, hem de tornar a treballar de valent.
Des de baix organitzarem un moviment per la independència.
Tornarem a fer el cara a cara, mirarem de convèncer al màxim de gent possible perquè s'afegeixin a aquest moviment solidari.
Ho farem a la nostra manera, valorant i no pas comparant. Mirant els ulls i parlant clar.

Tothom és necessari i tot és possible.
Avui tot està per fer però val la pena.

Ho hem de provar perquè si surt bé a la propera legislatura serem independents.
Ho tenim a l'abast.
Posem-hi tota la capacitat que vam demostrar quan treballàvem pel 13 D.
Posem-hi alegria i esperança, exigència i molta, molta generositat.

Per cert, a casa tots quatre ens hem adherit a Solidaritat Catalana per la Independència de Catalunya.
Això vol dir que podem votar per escollir els nostres candidats al Parlament de Catalunya, res de llistes ni tancades, ni obertes. 

I també vol dir que ens podeu votar a nosaltres. Som candidats!

Seguiré informant.

Avui som més a prop del somni... :)

Bona nit *

ADHERIU-VOS! http://solidaritatcatalana.cat/

Què esteu esperant?
Que no heu sentit la Crida?
O és que no sou solidaris?
Ni catalans?
No voleu un estat propi o què?

Que tipa que n'estic de les vostres tàctiques!
Avui al matí tocava desmarcar-se del tripartit i fer el que se'n diu 'marcar paquet' oi Puigcercós?
I anar comptant els vots que això dóna.
Però que no ho veieu que ja no cola!

I en Mas està immòbil.
No fos cas que un pas en fals us tornés a enviar a l'oposició oi?
I en López Tena que vagi cantant i en Duran que vagi pidolant.
Vosaltres, els càrrecs convergents, esteu massa ocupats repartint-vos el pastís abans que surti del forn.
Que es veu d'una hora lluny home!

CiU i ERC, mireu la imatge de la poma...
Què us fa pensar?
De tant madurar s'hi ha podrit oi?

Ningú no voldrà una fruita podrida.
Ens estimem més tastar nous gustos.
Sobretot si tenen sabor a solidaritat i a plena llibertat!

http://solidaritatcatalana.cat/

http://www.solidaritatcatalana.cat/

Sóc solidària!

I em comprometo a treballar per ajudar al meu país a ser un estat lliure dins la Unió Europea.

Gràcies Tena, Laporta i Bertran per la vostra responsabilitat, generositat i intel·ligència!

Aquest any de la independència és l'any Maragall perquè el 2011 recordem els cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la seva mort.

El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907:

“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.”

(Llegida al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)

Som a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és de covards.

Aquest ritme causa vertigen, i margina dels altaveus mediàtics la gent que fa esforços per argumentar, per analitzar. La gent que s’autoexigeix coherència i rigor. La gent que fins i tot en els casos en què íntimament sap que va amb uns, s’obliga per rigor a ser crític amb els seus i a buscar la part positiva dels que no ho són. La gent que entén que l’opinió i el debat han de fugir de l’espectacle, l’insult i elhooliganisme per recuperar el respecte per la saviesa, per les idees.

La complicitat és un concepte molt potent, un motor social tant en la cara com en la creu. Un somriure o una mirada còmplices són un plaer insuperable, generen l’eufòria de qui no se sent sol, de qui se sap comprès, de qui està en perfecta sintonia amb l’altre. ^[1]

Nosaltres, les mestres i els mestres, aquest curs hem fet molt debat i respectant les idees de tothom hem arribat a un consens que us volem exposar.

El Claustre de Mestres de l'Escola, reunits en sessió ordinària el passat 30 de juny, vam decidir per unanimitat fer una mesura de pressió envers els qui ens manen perquè s'adonin de que no es pot trepitjar impunement l'escola pública.

Vam prendre la decisió de que el proper curs 2010 – 2011 no farem ni sortides ni colònies escolars.

No va ser fàcil prendre aquesta decisió, sobretot ens costava pel fet que molts de vosaltres podeu dir-nos que sempre ha sigut un valor de l'escola pública fer sortides i colònies perquè donen significat als aprenentatges i als hàbits.

Però arriba un moment que si no hi ha cap altra manera de fer entendre als qui ens governen que no som una catifa per trepitjar ni tampoc som unes xifres per proclamar sense cap consideració, només ens queda plantar-nos i fer-nos respectar.

Això que ha passat darrerament que s'ha fet portada de diaris i de TV dient, en referència a les proves d'avaluació de 6è, que "la distància entre l'escola privada i la pública augmenta..." és la gota que fa vessar el got.

El Conseller Maragall ha anat a la seva i no ha escoltat a les persones que amb sentit comú preveien que una minimització de recursos humans i econòmics per l'escola pública ofegaria als mestres. I en conseqüència, l'excel·lència que ell tant proclamava, es quedaria en una simple expressió buida de contingut.

Nosaltres pensem que no pot demanar excel·lència si:

• quan les aules creixen ell ens retalla les plantilles,

• quan tenim una baixa no tenim garantida la cobertura immediata,

• quan s'havia vist que la jornada intensiva del juny afavoria la tasca dels alumnes i mestres la treuen per posar una setmana blanca que ningú havia demanat ni entén.

No sabem si aconseguirem fer-nos escoltar, però l’única manera de saber si realment era possible és provar-ho.

Ens agradaria comptar amb la vostra comprensió i si pot ser també amb la vostra complicitat.

 

^{[1] Idees extretes d'articles al diari Avui de Carles Capdevila}