El tu a tu amb les persones que formen part de la plataforma 'educació és futur' em fa sentir afinitat amb elles perquè tot el que sigui millorar la qualitat de l'ensenyament és també la meva lluita.
Pel contrari, m'incomoda i em disgusta qui aprofita aquesta plataforma per traspuar negativitat constant, crítica sistemàtica i partidisme polític encobert.
Quan tot és 'culpa dels de dalt', quan es crida 'que ve el llop' sense contrastar-ho, quan es descarta l'autocrítica, quan no es té en compte que ens tirem les pedres sobre la nostra teulada... és quan em sento més lluny d'aquest tarannà.
Al meu entendre, no podrem engrescar a les famílies a confiar en l'ensenyament públic si nosaltres ens mostrem tan desconfiats. Pretenem obligar-los que segueixin les nostres reivindicacions mostrant-los només les mancances, el mal rotllo, la precarietat, les lleis 'letals' que suposen 'un pas enrere'...
Els diem, l'escola pública no té qualitat per culpa ara de la Rigau i el que podem fer és manifestar-ho i punt. Això com a mínim els causa perplexitat.
Es parla molt també de l'excés de 'poder' dels directors que ens dóna la LEC i la LOMCE. Jo discrepo absolutament d'aquesta visió. Ni jo ni els meus companys i companyes directors de les 53 escoles públiques d'Osona tenim aquest càrrec per ostentar de 'poder', al contrari. Dirigir una escola és sens dubte un privilegi però no una poltrona. Si volem augmentar la qualitat de l'escola pública no ens ha de fer por ser avaluats. Hem de saber avaluar i ser avaluats amb honestedat.
A l'escola pública no cal ser director per acomodar-se en una poltrona, hi ha més d'un 'funcionari' que suposa un llast en el procés de millora de qualitat de la seva escola perquè el seu immobilisme frustra qualsevol dinàmica positiva que es vulgui implementar. Solen ser aquests personatges els que diuen que 'tots som iguals' perquè pretenen que la igualtat sigui per baix, la igualtat en la mediocritat! I això és mesquí.
M'agrada molt el que hem aconseguit a la meva escola. Hem descobert que un claustre cohesionat no és, ni ha de ser, de 'pensament únic'. A tot arreu hi ha persones amb caire més reivindicatiu que d'altres i això pot coexistir perfectament sense que ningú se senti ofès ni marginat. Un claustre cohesionat és aquell que respecta profundament i de veritat el pensament i l'actitud del company o companya i sap que pot manifestar i expressar el seu perquè serà igualment respectat.
Respecto doncs tota la moguda de la plataforma osonenca però jo el que faria seria gastar l'energia pel que realment importa: salvar la llengua i construir l'estat propi. Un estat amb l'educació com a fonament i amb tota la inversió humana i material necessària per construir un futur pròsper, just i digne pels nostres infants.
I... evidentment que la Rigau podria millorar moltes coses i s'ha equivocat en moltes decisions preses.
Una formula encertadíssima seria la proposada per Vicent Partal: cap ordinador a les aules i abaixar la ràtio a deu alumnes per mestre.
Una altra seria exigir qualitat als mestres en la seva formació, que no pugui ser mestre qualsevol. Per tant abocar tots els esforços des de la conselleria per recuperar la dignitat i l'honorabilitat de la nostra professió.
I no vull acabar aquesta reflexió sense dir que gairebé la totalitat dels mestres que conec són bons mestres i crec que el que ens fa falta ara és l'optimisme per creure que podem fer tot el que se'ns demana des de tot arreu. El Departament d'Ensenyament hauria de fer un gest envers nosaltres, no som uns funcionaris qualsevulla, som els mestres, els seus mestres i ens mereixem els seu reconeixement i suport públic.
Foto: Pares i professors, tancats aquest dijous a l'escola de Santa Eugènia
La iaia venia cada dia a casa, s’ocupava de nosaltres i el meu germà petit i jo estàvem contents i protegits.
Ens ensenyava a jugar i s'inventava jocs com el joc depassen els reis i nosaltres buscàvem regals per tota la casa. De vegades nosaltres amagàvem els regals i ella feia veure que no els trobava.
La iaia tenia molta paciència i sempre estava per nosaltres. Ens disfressava, ens feia barrets, ens pentinava. A mi em feia trenes d’aquelles tan ben fetes amb gomes de tots colors.
Per berenar ens amagava la xocolata a sota del pa i nosaltres la descobríem i ens la menjàvem a pessics.
La iaia cosia la nostra roba i també ens feia vestits per les nines. Un dia em va dur una nina de roba que havia fet per mi, encara la guardo com un tresor.
Tot sovint també anàvem a casa seva i ens posàvem a la vora del foc i esperàvem aquelles sopetes tan bones que ens feia per sopar.
La iaia tenia un calaix amb tot de sorpreses i sempre sabia què havia de treure per entretenir-nos, un acordió de color blau, uns guixos i una pissarra, uns cromos de picar...
No estava mai de mal humor i nosaltres mai no la fèiem enrabiar. Per això no podíem entendre perquè un diumenge al matí va marxar per sempre més.
El meu germà i jo la buscàvem i ens pensàvem que era darrera els núvols del cel. - No volem que tirin coets! - Dèiem espantats el dia de Sant Joan.
Un dia la mama ens va dir que bufant una pestanya es podia demanar un desig. Nosaltres vam bufar amb tot el cor desitjant que la iaia tornés.
Però les persones que moren mai no tornen tal com eren. El que passa és que, com que les estimem, elles sempre són amb nosaltres i ens fan companyia.
No sóc chavista però algú que és capaç de posar un instrument musical a les mans dels nens i nenes per construir un sistema d'orquestres que permetin la realització personal de tants joves ja em mereix tots els respectes.
Tot just fa un mes que 'els nens' van tornar a Basel. Ha passat el gener volant. El febrer és curt i miraré que no es precipiti. El desig de bon temps fa empènyer l'hivern! Per les cases ronda el grip i obliga a pausar la feina i a prioritzar la salut.
Aquests dies emociona veure com en qualsevol esdeveniment, com ahir als premis Gaudí, surt una persona honorable com la Montserrat Carulla i comença el seu discurs definint-se com a 'actriu, catalana i independentista'.
Espanya s'ensorra corrupta i mesquina, el PP s'ha podrit de diner brut. Catalunya també està esquitxada però la societat civil i els bons polítics l'arribarem a 'bon port'.
I quan tinguem un estat no permetrem que ho sigui sense ser just socialment i pròsper culturalment.
La independència és l'ambició més gran d'un poble.
Que l'aconseguim de manera pacífica i democràtica no vol dir que sigui fàcil.
Des de l'ANC Vic ens comprometem a seguir treballant amb serenitat, tocant de peus a terra, reflexionant, mesurant bé el present per saber quina mena de desafiaments ens trobarem en els propers mesos.
Certament hi ha hagut una naturalització de la pertinença catalana però no hem d'afluixar fins aconseguir la majoria social sobiranista.
Com deia Cardús cal crear estructures d'estat perquè l'endemà de la independència tinguem llum elèctrica si a Alcobendas se'ls acudís tancar l'interruptor...
Els fets i les humiliacions rebudes ens carreguen de raons per desitjar la independència. Però no n'hi ha prou de tenir raons, calen també sentiments.
I fins i tot el sentiment de pertinença és superior al d'ofec econòmic a l'hora d'escollir la butlleta per votar si vols l'estat propi.
Ser català o catalana pot ser un plus, no s'ha de renunciar ni renegar de res per ser-ho.
Deia també Cardús que ens hem d'adreçar amb una nova emocionalitat envers qui dubte, explicar-li amb paciència i tranquil·litat que no li prendrem a ningú la nacionalitat espanyola, senzillament els en donarem una altra.
La ciutadania és un dret individual. Ningú haurà de triar.
I l'endemà les nostres escoles obriran, els hospitals també i els comerços i els bars i les indústries i potser serà dia de mercat...
Des de l'ANC Vic estem molt contents de seguir treballant fidels al nostre poble, ajudeu-nos a dibuixar com volem la independència, quina mena de país volem.
Atenció, haurem de ser benèvols però no hem d'anar amb el lliri a la mà. O ara o mai. O lliures o morts!
I internacionalitzem tant com puguem el nostre anhel, donant per entès, això sí, que no som ni serem un problema per Europa ans el contrari, som una solució.
Explicava també el professor Cardús que la societat civil després de l'11S ja no ha d'anar al davant, no ha de competir, ha de treballar, això sí, amb objectius estratègics.
Cal coordinar-nos, estalviar energia, fer feina plegats. Però no estem en una fase de resistència, estem en fase de construcció pro-activa.
El país bull i fa il·lusió però la batalla no està guanyada.
Necessitem una majoria social per tenir un estat prosper, amb justícia social, per dignitat nacional i amb radicalitat democràtica.
Comptem amb vosaltres! Feu-nos arribar les vostres idees i la vostra disposició. Sereu molt benvinguts a l'assemblea nacional catalana territorial de Vic.
Gràcies!
A vegades és necessari i forçós que un home mori per un poble, però mai no ha de morir tot un poble per un home sol: recorda sempre això, Sepharad. Fes que siguin segurs els ponts del diàleg i mira de comprendre i estimar les raons i les parles diverses dels teus fills. Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats i l'aire passi com una estesa mà suau i molt benigna damunt els amples camps. Que Sepharad visqui eternament en l'ordre i en la pau, en el treball, en la difícil i merescuda llibertat.
Demà encetem un any decisiu per assolir la llibertat per Catalunya. No podem fallar a tanta gent que ens ha deixat pel camí i que tenien aquest mateix anhel.
A més, ara podem construir un futur lluminós pels nostres fills i nets i no hi renunciarem.
L'estat espanyol ens empastifarà a tots amb el seu joc brut a tots nivells però resistirem, junts ens hem fet més forts!
He triat una imatge d'aquest any que s'acaba i m'he quedat amb la d'un dels millors moments viscuts aquest 2012. Era l'11 d'octubre a la plaça major de Vic, vaig encendre una de les puntes de l'estelada de foc.
Em sento orgullosa de formar part de l'Assemblea Nacional Catalana des del seu inici i no defallirem fins el dia de la INDEPENDÈNCIA que deixarem de ser independentistes per ser només catalans. Quina emoció. Som-hi doncs! Bon any per a tothom qui ho farà possible!
Els mestres de la 1a promoció de l'Escola Universitària de Vic ens vam escampar per Catalunya l'any 1981. La majoria fent de mestres de català.
Amb l'orgull de saber-nos artesans de la nostra llengua i la nostra cultura, amb un esclop i una espardenya i amb tot el coratge, ens vam enfrontar amb els reductes del franquisme i ens pensàvem haver-los combatut.
Amb un Cavall Fort i una guitarra ens vam amarar de somriures sorpresos i encuriosits. Molts nens i nenes van passar de tenir un Don o una Doña a gaudir d'aquell mestre nou que els ensenyava a ballar el Virolet Sant Pere o aquella mestra que els llegia Pere IV.
Ministre Wert, ara som molts més.
Amb la mateixa tossuderia i la mateixa dignitat plantarem cara per la llengua.
Fem i farem immersió.
Estimem els nostres alumnes i la seva llengua materna però només si els fem dels nostres els podrem oferir un futur.
I ho fem amb dos mesos, necessitem només dos mesos per fer-los catalanoparlants.
Aquesta és la meravella de l'escola. Integrem els nens i nenes i les seves famílies perquè sense deixar de ser d'on han vingut puguin sentir-se un més entre nosaltres.
Catalunya és terra d'acollida i ha tingut sort dels mestres que hem sigut i som el punt de referència perquè cap infant se senti perdut vingui d'on vingui.
El català és la nostra llengua natural i és i serà la nostra llengua vehicular.
Ministre Wert, ja no ens feu por. Us tornarem a deixar amb la paraula a la boca. No us mereixeu res més que un cop de porta als nassos.
Mai com ara hem estat tan a prop de SER lliures. Som-hi! Un darrer esforç encara.
...podem fer un pas de gegant també nosaltres. Només ens cal mantenir el somriure que mostràvem en la manifestació de Barcelona, saber que hi som tots aquells i molts més encara i no dubtar mai de la nostra gent, de la nostra nació.
Vora el foc de Puiglagulla, a mitjans dels anys 60, el Sr. Fèlix que era un mestre ancià, em va dir: avui és 11 de setembre, avui Catalunya va perdre la llibertat. Jo era molt petita però recordo amb nitidesa com aquestes paraules van donar sentit al meu món.
Feia molt poc que havia començat d'anar a estudi. Per sort ja no teníem aquella mestra de Zamora que a l'escola de Vilalleons ens feia cantar el Cara al sol, ens posava còpies amb el text: los castellanos hemos venido a Cataluña para ensenyar a los catalanes, la que cada matí ens feia formar per penjar la roja y gualda i que ens pegava.
Bé, ens pegava fins el dia que em va pegar a mi, que era la més petita de l'escola. Em va clavar un parell de bufetades per dir-li que m'havia posat una resta i ella deia que era una suma. Eres tan tota que no sabes sumar? Però li vaig plantar cara i li vaig dir: ara ho vaig a dir al meu pare!
I vaig fugir escapada de l'escola, vaig enfilar la pujada i no vaig deixar de córrer fins a Puiglagulla per dir-li al meu pare que la mestra m'havia pegat perquè havia fet una resta en comptes d'una suma. El meu pare va fer el camí de baixada, la va agafar pel coll dos pams enlaire i li va dir que s'havia acabat. Va anar a veure l'alcalde i el capellà i la van facturar cap al sud.
El Sr. Fèlix sovint em deia que jo, quan fos gran, podria ser presidenta de la Generalitat i em relatava episodis de l'escola de la república. Tot ho deia amb un to serè, nostàlgic i veraç.
Avui, sóc mestra, no sóc presidenta (encara!;) però des de l'ANC treballo perquè ben aviat visquem en una Catalunya lliure i justa.
Per tota aquesta gent que va mantenir la flama de la pàtria ho hem de fer possible. Per tots els nens que es pengen l'estelada i se senten súper herois, ho farem possible.
Mai més ens trepitjaran.
Ens mantindrem ferms i farem el que faci falta per ser, el més aviat possible, un nou estat d'Europa.
Catalans, amb el somriure la revolta!
Què vol aquesta tropa? Un nou estat d'Europa! Què vol aquesta gent? Catalunya independent!
Des de la coordinadora de l'Assemblea Nacional Catalana de Vic volem fer una gran diada de 'sentiment de pertinença' on tothom se senti seu el projecte de país que camina, sense dubtes ni recels, cap a l'Estat independent.
Per això volem que 7000 persones comprin una espelma per fer l'estelada més gran de la història a la Plaça de Vic.
I mentre es van encenent les espelmes volem que tothom qui vulgui participi amb la seva música. Volem fer actuacions encadenades per crear un ambient festiu i alhora solemne.
Ens agradaria molt que hi participessis. És el dia 11 d'octubre de les 18:00 a les 00:00 a la Plaça de Vic: Encén la flama: http://encenemlaflama.blogspot.com/
Un dels plaers de l'estiu és anar a la casa que era dels meus pares i veure com el tiet Joan té cura de l'hort i de tot el que se'n deriva.
Aquest dia, em vaig quedar embadalida amb els manats d'alls que havia fet. Vaig pensar que la gent que són del terròs no s'arronsen per res i troben solució per tot. Veieu com amb un cordill, quatre totxanes i quatre pinzells vells ha fet una obra d'art.
El tiet, com feia el meu pare, consagra el temps conreant el seu ofici amb un amor senzill, sobri, natural i perfecte.
Quanta bellesa hi ha en la vellesa de les persones que saben estimar!
Llegeixo a Vilaweb que la ministra francesa ha declarat que el Canigou es digui Canigó. Fantàstic!
M'ha fet recordar allò del 'Pic dels tres hereus' que als mapes espanyols el van traduir com a 'pico muy feliz'.
És que són unes espases amb les llengües...
Dir les coses pel seu nom, mostrar-nos ferms i tal com som, no vendre'ns a l'enemic abans que ens vulgui comprar i tot, parlar català per defecte, construir consens social sempre, mobilitzar-nos: marxa per la independència / assemblea nacional catalana...
Tot això i la imaginació de cadascú ens portarà a l'Estat independent que ens mereixem.
Divendres passat, l'assemblea de Vic, vàrem organitzar un debat amb periodistes: "mitjans de comunicació i independència". Vam tenir l'oportunitat de comptar amb el talent i la generositat d'Eva Piquer, David Bassa i Vicent Sanchís. Va ser un plaer que vam gaudir en directe poc més d'un centenar de persones però que, de ben segur, la propera xerrada ja en serem el doble. L'assemblea nacional catalana va creixent perquè sobretot va creixent l'esperit de llibertat.
M'agrada adonar-me que ja no hi ha marxa enrere i que constantment surten persones que ens estiren a anar més i més lluny.
Abans d'ahir em vaig emocionar amb les paraules de la Teresa Forcades demanat no reconèixer el deute extern. La conec i quan vaig llegir la notícia a Vilaweb semblava que la sentís. Extraordinària!
Però també hi ha la gent que trobo per exemple comprant la llet o les persones que compartim un sopar o els veïns que fem reunió d'escala. En tots aquests àmbits la conversa ens porta sovint a dir sense vergonya la mateixa frase "si fóssim independents estaríem millor".
Som-hi doncs!
Ara mateix enfilo aquesta agulla amb el fil d'un propòsit que no dic i em poso a apedaçar. Cap dels prodigis que anunciaven taumaturgs insignes no s'ha complert, i els anys passen de pressa. De res a poc, i sempre amb vent de cara, quin llarg camí d'angoixa i de silencis. I som on som; més val saber-ho i dir-ho i assentar els peus en terra i proclamar-nos hereus d'un temps de dubtes i renúncies en què els sorolls ofeguen les paraules i amb molts miralls mig estrafem la vida. De res no ens val l'enyor o la complanta, ni el toc de displicent malenconia que ens posem per jersei o per corbata quan sortim al carrer. Tenim a penes el que tenim i prou: l'espai d'història concreta que ens pertoca, i un minúscul territori per viure-la. Posem-nos dempeus altra vegada i que se senti la veu de tots solemnement i clara. Cridem qui som i que tothom ho escolti. I en acabat, que cadascú es vesteixi com bonament li plagui, i via fora!, que tot està per fer i tot és possible.
El curs vinent, es retrobaran a la Hochschule für Musik Basel. Faran màster amb el prestigiós Rainer Smith del Hagen Quartett.
La Judit fa màster de música de cambra amb el seu Quartet Gerhard i en Joel màster de solista de violí.
Interpretar la bellesa en forma de música, és un gran somni que està fet alhora de petits somnis realitzats i també de petits fracassos que t'han fet més fort i més conscient del difícil que és fer un pas més.
Quan hi ha un esdeveniment gratificant com aquest d'ara, hi reconeixes les persones que t'han fet ser com ets. El papa que us feia partitures amb sol solets en comptes de notes, l'Eva Graubin que abocava amor i saviesa en cada classe, l'avi que se li negaven els ulls quan us escoltava...
Estimat Pep. No puc deixar de sentir enyorament i nostàlgia per aquests moments eterns que ens has regalat. Amb paciència, amor, dedicació, generositat i passió has engrandit el Barça fins que hi ha cabut tothom. Vas agafar un club potent però fràgil moralment i ens el deixes fort, valent i orgullós d'estar arrelat al país i alhora admirat al món. Diuen que els bons mestres són aquells que fan que els seus alumnes vulguin ser millors persones. Tu ets un bon mestre. Has fet que ens estimem més perdre amb dignitat que no pas guanyar amb menyspreu. Has donat valor al que és essencial i ens ho has encomanat com aquell qui no fa res. A les teves rodes de premsa sempre hi ha hagut aquella expressió que demostrava al món d'on venies i què defensaves. Tots sabem que el teu Barça defensa el 'país' i això serà definitiu per aconseguir la llibertat de la nostra nació. Quan assolim l'Estat propi, molts sabrem que sense tu hauria estat impossible. Ahir vas fer el darrer gest visible de sensatesa, honestedat i lucidesa. Vas dir-nos que 'no tinguem por' perquè quedàvem en bones mans. N'estic convençuda, en Tito és qui millor ens pot curar aquest dol. La sorpresa i la il·lusió van ser simultànies quan vam sentir el seu nom. Una jugada mestra, genial. El que més em fascina és que ho has fet fàcil. Has provocat que el futbol a les teves mans fos un 'joc' i a tothom li agrada jugar. Els nens que encara no caminen ja juguen amb els colors del Barça i la gent que ronda la centena encara sent el desig de rematar a porta quan us veu. I els jugadors també han après que poden jugar de manera excelsa amb l'esperit de quan eren nens. I ens hem divertit tant! Ens ho hem passat tant bé! Ens hem abraçat tantes vegades! Gràcies infinites Pep. Has fet el Barça etern.
(M'afegeixo a l'apunt d'en Xavier Bosch al Cafè Baviera)
