Quan tot l'esforç i tota la il·lusió es transformen en un número a la llista de SCI (oficiosament el 34), t'adones que no ha estat el que et pensaves.
Se'm va venir a buscar per representar Osona a les primàries de solidaritat catalana. I després no hi ha hagut ni temps ni dedicació per posar contingut a aquesta proposta transversal que ha acabat diluïda i minimitzada darrera les altres candidatures d'Osona.
S'havia d'haver fet bé o no fer aquesta Candidatura.
Mai no vam constar com a candidatura dels representants de la Catalunya Central, al contrari, estàvem sense nom i sense identificació:
Així: "Candidatura d’equip. Carme Vilaró i Rovira / Mercè Feliu i Hurtado / Lluís Torner i Pous"
També es va fer arribar massa tard a Barcelona. No sé el per què.
I res, ja està.
Però deixo un missatge aquí perquè qui sigui frare prengui candela: S'ha de ser més respectuós amb la il·lusió i la dedicació de les persones a les 'causes perdudes'. Si volem guanyar la independència, no podem jugar amb els sentiments dels que tenen la valentia de presentar una candidatura ni amb els que tenen la gosadia de votar-los.
Amb la bona fe de les persones no s'hi juga. I menys si és en nom de la democràcia i la llibertat.
A totes i tots els que heu dipositat el vot per nosaltres... moltes gràcies de tot cor. Té mèrit perquè era difícil de trobar-nos.
Sóc a l'hotel diagonal Zero. Ja falta poc perquè es proclami la llista de candidats de Solidaritat Catalana per la Indepèndència.
Estic emocionada.
Sigui quin sigui el resultat, seguiré treballant tant com pugui i amb la mateixa il·lusió del primer dia.
Mentre faig temps, repasso les paraules del poeta Vicent Andrés Estellés que avui faria 86 anys:
No puc dir el teu nom. O el dic negligentment.
No puc dir el teu nom. Certs dies, certes nits,
em passen certes coses. Tinc el desig de tu.
Esdevens, aleshores, la meua sola pàtria.
No puc dir el teu nom. Esvelta, tendra, càlida.
Terriblement esvelta, dempeus, com una pàtria.
No puc dir el teu nom. Car, si el dic, l'he de dir
amb certa negligència. No puc dir el teu nom.
No és un desig tan sols sexual, conjugal.
És el desig del riu, i el llençol, i la brossa.
És un instint de pàtria. És el desig de l'arbre,
i del cel, i del cànter, i el pitxer, i l'argila.
De ser i ser del tot, plenament: tenir pàtria.
I una pàtria lliure, i lluminosa, i alta.
Diumenge passat vaig ésser escollida representant d'Osona per formar part de la candidatura unitària d'Osona, el Bages i el Berguedà.
La sensació aquesta de treballar per portar la pàtria a la independència és indescriptible.
La reconec aquesta sensació. Aquest pessigolleig a la panxa, aquesta escalfor al pit, aquest desig de compartir amb tothom les emocions que es desborden.
Quan treballàvem pel referèndum del 13D ja era això, ja era real com ara, entre tots ho vam fer real. Vam aconseguir la credibilitat necessària perquè tothom se'n sentis protagonista. Per això mentre els vots omplien les urnes els somni de la independència es feia més plausible.
Ahir L'Alfons López Tena tornava a ser a l'escenari de la plaça de Vic. Qui ho havia de dir! Quan aquella nit del 13 de desembre, gelada i emboirada, l'Alfons L. Tena va proclamar els resultats i va dir "...que Déu els beneeixi, visca Catalunya lliure!" unes volves de neu petites i rodones van emblanquinar els nostres cabells i les nostres bufandes i van posar aquell toc de màgia que acompanya sempre les coses realment importants.
Què haurem de fer perquè aquesta vegada, des de la candidatura de la coalició de Solidaritat Catalana per la Independència, es puguin proclamar els resultats i també sembli una benedicció?
Doncs en primer lloc anar demà a VOTAR per elegir els candidats i candidates que hem de formar part o no de la llista al Parlament de Catalunya.
I en segon lloc perdre la por i creure que el moment de ser un Estat independent és ara, que tenim l'oportunitat i la responsabilitat de proclamar la independència de la nostra Nació. I seriem covards si no ho féssim.
Quan ahir vaig ser convidada a pujar a l'escenari de la Plaça Major de Vic em vaig adonar que guanyaríem si aconseguíem comunicar a la gent que en aquest 'partit' no hi ha gent de dalt i gent de baix. Tothom és igual perquè tothom pot decidir.
Cadascun de vosaltres, si sou simpatitzants i/o adherits, demà podeu fer aquest gest democràtic i il·lusionant, podeu escollir els millors representants per dur la pàtria cap a la independència.
Fins demà! (passaré llista eh!:)
Us espero de 9 a 14 horesal col·legi electoral situat al
Hotel Diagonal Zero
Plaça de Llevant, s/n (davant del Fòrum, al final
de la Diagonal)
Ahir, vaig ser a Manresa a l'acte de SI al teatre 'dels Carlins'.
Hi havia gentada i es respiraven aires de solidaritat.
En tornant reflexionava sobre aquest món de la política.
Pensava que si jo havia presentat candidatura era perquè una colla d'amics i amigues m'havien empès, cert; però també per dues coses més.
Primer perquè sento que puc fer-ho, m'hi veig capaç.
I segon perquè crec profundament que amb Solidaritat Catalana podem dur Catalunya a ser el proper estat lliure d'Europa.
Només cal per part de tothom molta, molta generositat. És difícil, ja ho sé. Les persones generoses, per més que n'hi hagi, semblen escasses a l'hora d'engegar un moviment d'aquestes dimensions.
Reivindico la generositat... una bella qualitat que ens menarà envers la llibertat.
Quina
il·lusió!
Sóc la candidata d'Osona per formar tiquet electoral amb les comarques del
Bages, el Berguedà i l'Anoia.
He obtingut 30 vots.
L'Antoni Pladevall 28 vots.
Els altres candidats han obtingut 1 vot i 0 vots.
Felicito de tot cor a l'Antoni Pladevall, ha anat just com no empatem eh! Felicito també molt especialment per la bona feina
d'organització i per la seva capacitat de treball i il·lusió a
l'equip dels dos Jordis i en Marçal Orri.
Agraeixo als companys adherits a SI d'Osona que hagin vingut, un diumenge
d'agost perdent-se el primer partit de lliga del Barça, a votar-nos. Té mèrit
eh!
Estic molt contenta.
És un pas per Catalunya i em sento afortunada de poder fer-lo.
Gràcies pel recolzament.
Continuarem treballant juntes i junts fins que tinguem la pàtria lliure i
sobirana.
Avui a Osona fem eleccions 'primàries de primàries'. Som
quatre candidats que ens oferim per formar tiquet electoral amb les
comarques del Bages, el Berguedà i l'Anoia.
Si
sou tan amables de votar-me per ser la candidata d'Osona per
Solidaritat Catalana per la Independència us espero AVUI diumenge
29 d’agost a partir de les 19:30 h fins a les 22:00 h a Vic, a “La
Central”, plaça Vicenç Albert Ballester s/n (abans d’arribar
als semàfors d’entrada a Vic des de la carretera de Manlleu- seu
d’ Òmnium).
Es
va creure convenient presentar una candidatura entre aquestes
comarques d'Osona, el Bages, l'Anoia i el Berguedà formada per un
candidat o candidata per comarca i respectant l'ordre següent: 1r
Osona, 2n Bages, 3r Anoia i 4t Berguedà.
Ja sé que avui
s'estrena el Barça a la lliga, però feu una escapadeta i veniu a
estrenar-vos també emetent el primer vot per Solidaritat
Catalana.
La
meva germana i jo vam néixer a Managès
de Tavertet. Després vaig viure al Santuari de Puig-l'agulla
fins que em vaig casar amb en Sebastià Bardolet.
Tenim
dos fills, la Judit
i en Joel,
que són músics, violinistes, com el seu pare.
Sóc
mestra de la primera promoció de l'Escola Universitària Balmes de
Vic. Com que sempre he treballat a l'escola pública he voltat per
quatre escoles diferents i per tant tinc ex-alumnes a Castellterçol,
Manlleu i Seva.
Actualment
sóc a l'EscolaJacint Verdaguer de Santa Eugènia de Berga amb el càrrec de directora
des del curs 2005-2006.
Avui em poso a disposició dels
adherits de Solidaritat
Catalana per la Independència
per poder ésser escollida com a candidata a les llistes al Parlament
de Catalunya.
El motiu és molt senzill. Desitjo la llibertat
i la sobirania per Catalunya i em comprometo a treballar de valent
per aconseguir-ho. Hauria de ser ara,
a la propera legislatura.
El coratge per fer aquest pas l'he
tret, en part del fet de ser voluntària en l'organització del
referèndum del 13D a Osona
perquè això em va permetre albirar com seria la nostra nació si
gaudíssim d'Estat propi.
Va
ser un luxe treballar colze a colze amb l'Alfons López Tena, admiro
la seva capacitat, responsabilitat i generositat.
A
ells (Alfons,
Laporta
i Uriel) els agraeixo que ara hagin obert aquesta via participativa
perquè tothom pugui treballar per la causa de la llibertat de
Catalunya de la manera més democràtica que existeix.
Ara
Solidaritat Catalana per la Independència ens ofereix l'oportunitat
d'abastar el somni i val la pena que aquest cop, junts, ho fem
possible.
"A
l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i
nació oprimida.
El que més m'agrada és l'acte social de compartir la taula amb un bon menjar. Penso que hi ha una gran diferència entre compartir un bon menjar en un restaurant o compartir-lo a casa. A casa és molt millor perquè llavors el menjar és una ofrena.
Cuinar també és un ritual. M'agraden els rituals.
De tant en tant experimento amb nous plats i aquest estiu la novetat és la pasta 'frutti di mare'.
Sobre aquesta recepta, jo hi he aplicat aquells tocs que observava quan veia cuinar la meva mare, llavors jo no sabia que em farien tant servei.
És molt divertit cuinar si disposes de temps i bons comensals.
Val la pena aprofitar els dies de vacances, aquests dies que no hi ha cap mena de pressa, per reinventar una recepta i fer-ne l'excusa per aplegar al voltant de taula aquelles persones que ens són imprescindibles per adonar-nos que tot té sentit.
Ahir mateix vaig anar a collir tomàquets, mongetes, cogombres, enciams, pebrots, bitxos i unes quantes patates i cebes que havia arrencat el tiet Joan.
El tiet se'n cuida des que va morir el papa i a la meva germana i a mi ens agrada recollir-ne els fruits que encara tenen el gust de la terra dels nostres pares.
Hi ha altre gent que 'venen de l'hort' però amb el significat d'ignorar una notícia coneguda de tothom.
Seria el cas d'Oriol Pujol que parlava aquest matí per la ràdio i semblava ben al marge del que està passant, ell confia que trauran la majoria i ni es planteja cap pacte.
També 've de l'hort' en Carretero que no sembla gens afectat per la moguda independentista, com si no anés amb ell la cosa. També xerrava per la ràdio i també mantenia una distància amb la realitat estranya, com forçada. Diu que estan tots molt ben units dintre de Reagrupament, i què més! No m'agrada com actua en Carretero, sembla que tot li rellisqui. Em sap greu perquè conec persones que es van mobilitzar amb la seva proposta perquè li van donar credibilitat. A veure si fa un gest que l'honori i s'afegeix a Solidaritat Catalana.
El que no 've de l'hort' perquè sembla que té clar el que passa és el Sr. Carod. Jo si fos d'ell tampoc faria campanya per un partit que m'ha maltractat. Mira, també es podria afegir a SI. M'agradaria que ho fes.
Apa, me'n vaig a menjar un vellut de tomàquet (recepta Ruscalleda) que he fet amb els tomàquets més madurs que vaig collir ahir.
Us convidaria però encara no dóna per tant això dels blocs :)
La 'nena' gran de la meva amiga avui fa 17 anys. Per molts anys Georgina!
Aquest és un moment màgic, quan tot el món gira entorn de la joia de viure.
Els fills créixen i ens regalen pinzellades de nosaltres mateixes. Jo les gaudeixo molt aquests dies de retrobament amb la meva 'nena' i el meu 'nen'. Penso que la vida és generosa i a voltes, quan més ho necessites, es fa ample.
Bona nit :)*
17 ans
Une femme une enfant
Qui ne sait rien encore
Et découvre son corps
Que le soleil enivre
Et que la nuit délivre
17 ans
Un sourire innocent
Et le regard docile
Sous un rideau de cils
Mais une faim de loup
Et une soif de tout
17 ans
Des seins de satin blanc
Semblent narguer le vent
De leur charme insolent
17 ans
Et prendre encore le temps
Le temps de refuser
Le monde organisé
Et faire à l'heure présente
Un aujourd'hui qui chante
17 ans
Et vivre à chaque instant
Ses caprices d'enfant
Ses désirs exigeants
17 ans
J'étais adolescent
Et je le suis encore
En découvrant ton corps
Comme un fruit éclaté
Comme un cri révolté
17 ans déjà
17 ans tu n'as
Que 17 ans
Mon amour
Mon enfant
No crec que sigui el tempo, no és pas el grau de velocitat el que encalla els convergents, el que us passa és que no us trobeu còmodes amb la partitura.
No t'enganyis Albert, CiU no té el coratge necessari per encarar el
repte que us hem plantejat el milió i mig de persones que el dia 10 vam
cridar independència.
Necessitem homes valents i dones valentes perquè es posin al capdavant i
sense complexos portin a la nostra dissortada pàtria a ser un estat
lliure.
A l'Uriel no el conec, però confio plenament en l'Alfons López Tena i també confio en Jan Laporta, ambdos tenen les qualitats i capacitats que fan falta per aquesta empresa tan difícil.
De veritat et creus això tan gastat dels terminis que diu en Puig? Et
penses que en Mas i en Duran (quan acabi d'esmorzar) tenen algun altre
interès que no sigui 'refer ponts entre Espanya i Catalunya'?
És penós això de que els convergents no us baralleu per saber quan
'fareu el salt cap a posicions més fermes'; això només vol dir que ningú es
vol moure! Tothom quiet que sembla que cauran 68 diputats oi?
Com diu aquell "quin patacassu" que rebreu.
Veig que pateixes per la 'poca' preparació que tindran (o tindrem;) els
diputats de Solidaritat Catalana... creu-me, no hi ha el llistó gaire
alt al parlament actual eh!
Jo en conec més d'una i més de dues que passarien la mà per la cara a qualsevol dels diputats vostres.
I quin mal hi ha que en Laporta respongui a en Partal dient que si hi ha una majoria de diputats suficient el mes de gener ja podríem ser independents?
'La independència no es demana, és proclama i
es defensa', llavors vindrà la tasca laboriosa i apassionant de
construir l'estat, el nostre estat, el millor estat d'Europa, el que
haurà nascut des de la base més democràtica i il·lusionada, el que acollirà els que són del nord i del sud, el més generós, el més noble i el més valent.
Aleshores, tal com diu el meu cunyat Ramon, totes les cobles de Catalunya
entonaran a l'uníson la sardana 'Somni' i arreu sabran que ja som lliures,
que hem vençut la por, que mai més ens podran ofegar amb el poder
esclafador d'un estat repressiu i reprimit, empobrit per la pròpia
mesquinesa, buit i tronat.
I jo miraré el cel i somriuré a aquells que m'han precedit perquè ells
van mantenir la força de la nostra nació tot llaurant la terra i segant
el blat, treballant a bosc i fent piles de carbó, perdent les collites
per culpa de les pedregades i tornant a sembrar sense defallir, amb la
tenacitat que només la gent autèntica té.
Senyors Mas, Montilla
i tots els que els aneu al darrere, us dic una cosa: encara que ho
intenteu per tots els mitjans, no aconseguireu abaratir-nos el somni.
Som massa persones que hi creiem i som massa a prop d'aconseguir-ho.
Ho hem de provar, hem de tornar a treballar de valent. Des de baix organitzarem un moviment per la independència. Tornarem a fer el cara a cara, mirarem de convèncer al màxim de gent possible perquè s'afegeixin a aquest moviment solidari. Ho farem a la nostra manera, valorant i no pas comparant. Mirant els ulls i parlant clar.
Tothom és necessari i tot és possible. Avui tot està per fer però val la pena.
Ho hem de provar perquè si surt bé a la propera legislatura serem independents. Ho tenim a l'abast. Posem-hi tota la capacitat que vam demostrar quan treballàvem pel 13 D. Posem-hi alegria i esperança, exigència i molta, molta generositat.
Per cert, a casa tots quatre ens hem adherit a Solidaritat Catalana per la Independència de Catalunya. Això vol dir que podem votar per escollir els nostres candidats al Parlament de Catalunya, res de llistes ni tancades, ni obertes.
I també vol dir que ens podeu votar a nosaltres. Som candidats!
Què esteu esperant? Que no heu sentit la Crida? O és que no sou solidaris? Ni catalans? No voleu un estat propi o què?
Que tipa que n'estic de les vostres tàctiques! Avui al matí tocava desmarcar-se del tripartit i fer el que se'n diu 'marcar paquet' oi Puigcercós? I anar comptant els vots que això dóna. Però que no ho veieu que ja no cola!
I en Mas està immòbil. No fos cas que un pas en fals us tornés a enviar a l'oposició oi? I en López Tena que vagi cantant i en Duran que vagi pidolant. Vosaltres, els càrrecs convergents, esteu massa ocupats repartint-vos el pastís abans que surti del forn. Que es veu d'una hora lluny home!
CiU i ERC, mireu la imatge de la poma... Què us fa pensar? De tant madurar s'hi ha podrit oi?
Ningú no voldrà una fruita podrida. Ens estimem més tastar nous gustos. Sobretot si tenen sabor a solidaritat i a plena llibertat!
I em comprometo a treballar per ajudar al meu país a ser un estat lliure dins la Unió Europea.
Gràcies Tena, Laporta i Bertran per la vostra responsabilitat, generositat i intel·ligència!
Aquest any de la independència és l'any Maragall perquè el 2011 recordem els cent cinquanta anys del seu naixement i el centenari de la seva mort.
El gran poeta Joan Maragall descrivia així l’eufòria que havia aixecat la Solidaritat Catalana el 1907:
“Solidaritat és la terra, ho sents? És la terra que s’alça en els seus homes... I la terra no és carlina, ni republicana, ni monàrquica, sinó que és ella mateixa, que crida, que vol son esperit propi per a regir-se. I mentre duri el crit de la terra no hi ha pobres, ni rics, ni ciutats, ni pagesies, ni partits, ni res sobre d’ella més que un gran afany d’acallar-la i satisfer-la; perquè sols quan ella sia en pau podrà cadascú ser republicà, carlí, pagès, blanc o negre, pobre o ric... Que no ho veieu? És un alçament.”
(Llegida
al Consell Escolar del dia 2 de juliol de 2010)
Som
a la societat de l’opinió gratuïta, el comentari per la cara i
les adhesions o crítiques instantànies com a mètode. Som a la
societat del primer dispara i després apunta. Som a la societat en
què en cada polèmica has d’anar amb algú, has de ser d’uns o
d’altres, t’has de mullar. Som a la societat en què matisar és
de covards.
Aquest
ritme causa vertigen, i margina dels altaveus mediàtics la gent que
fa esforços per argumentar, per analitzar. La gent que s’autoexigeix
coherència i rigor. La gent que fins i tot en els casos en què
íntimament sap que va amb uns, s’obliga per rigor a ser crític
amb els seus i a buscar la part positiva dels que no ho són. La gent
que entén que l’opinió i el debat han de fugir de l’espectacle,
l’insult i elhooliganisme
per recuperar el respecte per la saviesa, per les idees.
La
complicitat és un concepte molt potent, un motor social tant en la
cara com en la creu. Un somriure o una mirada còmplices són un
plaer insuperable, generen l’eufòria de qui no se sent sol, de qui
se sap comprès, de qui està en perfecta sintonia amb l’altre. [1]
Nosaltres,
les mestres i els mestres, aquest curs hem fet molt debat i
respectant les idees de tothom hem arribat a un consens que us volem
exposar.
El
Claustre de Mestres de l'Escola, reunits en sessió ordinària el
passat 30 de juny, vam decidir per unanimitat fer una mesura de
pressió envers els qui ens manen perquè s'adonin de que no es pot
trepitjar impunement l'escola pública.
Vam
prendre la decisió de que el proper curs 2010 – 2011 no farem ni
sortides ni colònies escolars.
No
va ser fàcil prendre aquesta decisió, sobretot ens costava pel fet
que molts de vosaltres podeu dir-nos que sempre ha sigut un valor de
l'escola pública fer sortides i colònies perquè donen significat
als aprenentatges i als hàbits.
Però
arriba un moment que si no hi ha cap altra manera de fer entendre als
qui ens governen que no som una catifa per trepitjar ni tampoc som
unes xifres per proclamar sense cap consideració, només ens queda
plantar-nos i fer-nos respectar.
Això
que ha passat darrerament que s'ha fet portada de diaris i de TV
dient, en referència a les proves d'avaluació de 6è, que "la
distància entre l'escola privada i la pública augmenta..." és
la gota que fa vessar el got.
El
Conseller Maragall ha anat a la seva i no ha escoltat a les persones
que amb sentit comú preveien que una minimització de recursos
humans i econòmics per l'escola pública ofegaria als mestres.
I en conseqüència, l'excel·lència que ell tant proclamava, es
quedaria en una simple expressió buida de contingut.
Nosaltres
pensem que no pot demanar excel·lència si:
quan
les aules creixen ell ens retalla les plantilles,
quan
tenim una baixa no tenim garantida la cobertura immediata,
quan
s'havia vist que la jornada intensiva del juny afavoria la tasca
dels alumnes i mestres la treuen per posar una setmana blanca que
ningú havia demanat ni entén.
No
sabem si aconseguirem fer-nos escoltar, però l’única manera de
saber si realment era possible és provar-ho.
Ens
agradaria comptar amb la vostra comprensió i si pot ser també amb
la vostra complicitat.
[1]
Idees extretes d'articles al diari Avui de Carles Capdevila