El camp de l'Erra

Dissabte, al terrat del Museu dels Sants d’Olot, em van donar el premi Marià Vayreda per la novel.la Far West Gitano. Us asseguro que el vaig rebre content i emocionat. Quan m’hi vaig presentar, fa uns mesos, no m’havia llegit encara La punyalada, per vergonya meva, però dissabte ja ho havia fet…

Jo crec en els fantasmes. En una mena de fantasmes que són les presències, entesos? I també penso que els escriptors morts ajuden els vius (a la seva manera). Per això dissabte, allà, en aquell casalot on havia viscut Vayreda, vaig voler dir davant de tothom el gran efecte que m’havia fet la primera lectura -un xic tardana, ja ho reconec- d’aquesta obra seva impactant. M’agrada el parlar gruixut. M’agrada llegir cabra ronyosa, he de saber què hi vens a gratar al meu jaç. Ara comptàvem els cairats del sostre. Boc de corral. Escurçó de margera. Mula de bordell…I renegar com un oriol. Però no és només això. A La punyalada hi ha saviesa narrativa, vull dir tècnica i inspiració. La llegeixes i dius, ole! Perquè els paisatges, ben reals, són paisatges de l’ànima. Perquè la violència està magníficament explicada. Perquè els detalls estan molt ben trobats. Perquè sents la pudor de suat i notes els batecs de la sang a les temples. I la pólvora als ulls i el bosc cremat sota les espardenyes i la por a l’esquena i les fixacions al front i els símbols al lloc on fan efecte els símbols. Algunes de les coses que també trobem, per exemple, a la novel.la curta L’ós, d’un tal Faulkner, o, estirant molt més la corda, a Cims borrascosos, d’una tal Emily Brontë. Per dir-ne dos que m’han passat pel cap. Però també hi ha aquelles històries de venjances a Còrsega d’un reputat autor francès de qui, collons, ara mateix no puc recordar de cap manera, càsum, el nom. No sóc crític literari i no us ho sabria dir ben dit, però si no heu llegit encara La punyalada, quan ho feu veureu que el vostre cor s’esvera. No passa re. És el que moltes vegades busquem. Els lectors i també els autors.

Setanta anys vertiginosos, han passat, des que els aliats van desembarcar a Normandia en tal dia com avui. Entre els joves americans que van fer aquella campanya hi ha un xicot, l’Ignace, que ara puc dir que conec…

Va fugir de la Viena nazi, on la seva família, banquers jueus provinents d’Odessa, havia tallat el bacallà anys enrere. La muntanya russa europea. Tot això ho he llegit a La llebre amb ulls d’ambre, un text molt recomanable escrit per Edmund de Waal, nebot d’aquest Ignace, l’oncle Iggie que s’havia allistat a l’exèrcit a Califòrnia com a oficial d’intel.ligència del Setè Cos. Després, aquest oncle aniria a parar al Japó i amb ell la col.lecció de Netsukes (miniatures japoneses d’ivori o fusta) que són el fil conductor del llibre. Normandia com a símbol d’un canvi d’època, com a inici de les grans onades de gent: Europa i el món ja no van tornar a ser el mateix. Un altre escriptor, en aquest cas el caribeny d’origen hindú i britànic d’adopció, V.S. Naipaul, premi nobel 2001, explica que quan va arribar a Londres el 1950, procedent de la seva Trinidad natal, va assistir a l’inici del gran moviment de gent que tindria lloc a la segona meitat del segle XX, un moviment i una barreja cultural de més grans dimensions que el poblament dels Estats Units. Si aquest va ser un moviment essencialment d’europeus cap al Nou Món, el d’ara seria “entre tots els continents”. Tot això ho explica a la  novel.la autobiogràfica El enigma de la llegada. Les ciutats com Londres es convertirien en Romes modernes i “les visitarien, per aprendre, per conèixer els productes i els costums elegants i la llibertat, els pobles bàrbars de tot el món, pobles de la selva i del desert, àrabs, africans, malais…”

A les nou del vespre tothom sabia que Marine Le Pen treia el vint-i-cinc per cent a França, que Siritza guanyava a Grècia, que els euroescèptics britànics no sé què, que a Dinamarca tal, però no podíem saber què ens passava a nosaltres. I volíem saber-ho quan les urnes encara estaven calentes. Llavors, em va arribar el primer whatsapp…

Al meu poble, altíssima participació i resultat històric. Comencen a arribar missatges. Petita capital de comarca. Tal mesa. Tal col.legi. Les dades venien d’aquesta manera, en comptagotes, a través de piulades, grups de conversa, missatges, comentaris de bar, que m’acaben de dir que si Torelló, que si a tal col.legi de Sabadell, que si tal mesa de Vilafranca. A tal col.legi, tradicionalment mooolt socialista, ha guanyat esquerra. Diuen que podria ser que hi hagués sorpasso. A tal poble, al meu altre poble, també. Al poble de més enllà, Convergència. I què, què, com queda la cosa?Doble sorpasso, dius? És un rumor. A Rac 1 diuen que, que i que. Sí, sí, de bona font. Uns interventors ja tenen els resultats de…I els de Ciutadans, pugen o què? El procés, suma? El PP baixa? Mentrestant, els mitjans tradicionals anaven marejant l’audiència amb la participació de….de les sis de la tarda! Però, que ens prenen per totxos! Per què no hi havia cap sondeig fet a peu d’urna, encara que fos mig d’estranquis? I com que no hi era, la gent, que ara es desborda per totes bandes, va agafar la batuta. Va agafar les regnes i va decidir que ens anirem informant els uns als altres. La veritat és que d’aquesta manera va ser força més emocionant. Arribaven dades de moltes bandes, a través del mòbil, i era qüestió d’avaluar-ne la fiabilitat. També s’ha de dir que alguns digitals publicaven seleccions de piulades. El vespre de les europees, que semblava que seria molt de mal passar, es va convertir en una d’aquelles vetllades que creen afició. Sorpreses, rumors, complicitat, mentides, errors, desitjos, vida social. I per fi, passades les onze, la constatació que la gent, noi, quan agafa el sobre, hi fot el que li sembla. Ja poden anar dient, ja. Per sort.

Anant amb bici per uns camins de déu (amb burricleta lluçanesa) per allà els voltants de Peratallada, Canapost i Palau Sator, vaig veure, l’altre dia, molta herbacol. O alguna planta de la mateixa família. Fa un goig de déu, tot i ser un card. I m’hi vaig fixar: per culpa del color, però també perquè el dia abans havia començat a llegir un llibre… 

Un llibre d’aquells que mai et pensaries que et podria interessar tant. Me’l van regalar uns que saben que des que el vaig tastar per primer cop, deu fer un parell d’anys, vaig de cul pel recuit de drap. És un goig i una alegria, aquest llibret que va publicar l’editorial Sidillà l’any passat. L’autor s’ha mogut, ha buscat bé i hi va fotent palades de passió tota l’estona. Té detalls que et fan abaixar el cap i dir sí, senyor: El llibre del recuit, vida i miracles d’un llevant de taula, de Jordi Bonet-Coll. Mira, sembla un d’aquells volums amb receptes i anècdotes, que per Sant Jordi omplen un buit i ja està. Però aquest no. Al final, no. Vull dir que trobo que l’encerta, que la clava. Sorprèn la manera que té d’anar donant el material. Hi ha uns personatges que et roben el cor. Hi ha passió, ja ho he dit. Fotos i dibuixos. Informació exhaustiva i detalls, quins detalls! Pastors que engeguen pels voltants de Sant Romà de les Arenes (un poble medieval colgat per la sorra), ovelles que feien la transhumància al revès de com l’entenc jo (al Lluçanès els ramats pugen a muntanya a passar l’estiu, aquí els ramats baixen de muntanya, per exemple de Pardines, a passar l’hivern a l’Empordà), recuiteres que remenen amb llossa, genealogies de masovers i tietes, pobles rònecs, camins transitats, trens petits, mercats grossos. Receptes, també. I em sorprèn que digui, el Jordi Bonet-Coll (a qui felicito per la feina i el bon gust) que avui dia gairebé no hi ha recuit quallat amb herbacol (presó, també l’anomenen), perquè d’aquesta planta no se’n troba prou. Per això m’hi vaig fixar, l’altre dia, entre Peratallada, Canapost, Palau Sator, què hi sé, allà a les vores d’una carreterota n’estava ple i alegraven, aquells cards, la tarda lluminosa de maig de l’Empordanet.  

M’arriben notícies inquietants, rumors, ecos de malson. Em diuen que vindrà un dia que prohibiran les coses que més ens agraden. La més dolorosa, em penso, és la de les llars de foc, el foc a terra de tota la vida, vaja…

També em diuen que desapareixeran els llibres, de paper, i que la xocolata serà considerada un bé de luxe. “És molt senzill”, m’explica aquella veu tan pràctica, com si no fos conscient de la tragèdia, “resulta que als xinesos també els agrada la xocolata i en volen consumir cada dia i, com que les zones de producció són les que són i pel clima no es poden extendre més…doncs ja ho tenim!”. Ah, coi. I també és pel clima, em diuen, per la Santíssima Sostenibilitat, que les llars de foc aviat es consideraran igualment “un luxe”. I un perill. “Sí, sí, pel medi ambient, per la salut, pels incendis, per les cremades de la canalla…” I els llibres. “Però els llibres no serà tant pel paper, pels arbres i tot això, com pel canvi de costum, per la cosa de les pantalletes.” També pel perill que representen? Au, va! I què més? “Doncs els cargols, els bolets i les pinyes, que no es podran arreplegar sense permís.” Els nostres pares van haver de renunciar a moltes coses i ara ens toca a nosaltres. I els avis pla. Matança del porc, caçar amb fura, fumar als confessionaris, beure directament de la meta de la cabra…Més coses que es prohibiran? Ui, ni t’ho imagines. Menjar a la platja. Jugar a la cuit amagada quan es faci fosc. Mirar la posta de sol sense protecció. Pescar amb canya. Contemplar les estrelles. Passejar pels camins de terra. Criar gallines per tenir ous. Les torratxes als balcons. I els balcons per ells mateixos. Les migdiades. Les arrambades. Més val que ho aprofitem bé, que tot això s’acaba. Però ja se sap, allà on comencen les prohibicions, també comença la revolta, el fer les coses d’estranquis. “Vosaltres mateixos”, diu la veu de la consciència. A això mateix.

Trobo a faltar els ocellets, diu un ateneista. Ja tornaran, no pateixis, li respon un gat vell (ateneista, també), quan hagi passat tot aquest brogit. Això era ahir, Sant Jordi de l’any catorze…

I aquest matí, puntuals, els ocellets es volien menjar les meves engrunes: les engrunes del meu esmorzar, perdó. Han tornat perquè avui ja no hi havia el desmanec de les jornades de portes obertes, de gent amunt i avall, de veus pels altaveus recitant fragments d’obres literàries. Ahir, l’esperat sant Jordi de l’any catorze, hi havia una mena d’eufòria gairebé desbocada. El bon temps, el mal temps dels dies anteriors, la cosa que bull per dins, en fi. A les Rambles, en una parada, hi vaig trobar Platero i jo (i “jo”, sí) en català i ara em penedeixo de no haver-la comprat, aquesta raresa, aquest llibre que toca la fibra de la meva memòria. Però no me’l vaig endur: hi ha una mà de llibres que no comprem, que no llegirem, però que disparen alguna fletxa dins nostre…com deu ser l'”azabache negro” en català? Més avall, o més amunt, prop de l’església de Betlem, un homenot amb barretina tocava el Virolai amb una trompeta. De seguida va tenir una rotllana de catalanets eufòrics i guiris intrigats; l’home va fer cantar rosa d’abril, morena de la serra, als que ens la sabíem. Al cap de poc, remuntant un servidor l’artèria (que n’hi deia algú) torno a topar amb l’aprenent de Rudy Ventura, el vull fotografiar i em diu que un moment, que li vol dedicar el rosa d’abril a un, una, en fi, una persona masculina amb vestit femení que va ensumant un capoll de rosa balcó amunt balcó avall de la façana del Museu de l’Erotisme. Cony! Tota cuca viu, per Sant Jordi (i diuen que mata l’aranya)! Un conegut em presenta una tal Marta Rovira i resulta que anys ha anàvem a la mateixa missa del gall. Conxo. Tiro amunt. Una coneguda es fa signar, dibuixar, un llibre infantil. Un home disfressat de personatge amb ermilla plena de xapes llegeix un conte sobre la lluna i de seguida té una rotllana de seguidors. Quan acaba, l’aplaudim. Passo l’Fnac i tot tranquil, quiet. Tiro amunt cap a Rambla Catalunya. La parada del PP, allà al fons, també es veu tranquil.la. Tres rosses estupendes s’hi fan una foto…per la banda de dins. Força més ambient a la de l’ANC. Van per feina. Signa un vot? Sí, sí? Ah, m’he descuidat de dir que una gitana m’ha ofert una rosa, ala, i mentrestant he tingut temps de comptar les barres de la bandera que guarnia el seu taulell improvisat: sis barres vermelles. Alegria, que són quatre, sis dies. Una taula on signen els traductors, on es reivindiquen els traductors. Hosti, tots els llibres del Cercle de Viena, junts! Autoajuda, apadrina un galgo, roses que es mengen, llibres de quarta mà, la grècia clàssica, el ganxet, llibres de butxacó. Tombo cap a Passeig de Gràcia i baixo per la banda calmada. Lletraferits que baden la boca de gana. Incauts que s’aturen a la parada dels llibres en asturià. Els compraria. Veig que un ja el tinc a casa: Ambos mundos, de Xuan Bello. Els compraria tots. Però què en faria! El bable. Tiro avall i veig la producció d’edicions de 1984, que fa el seu goig. Saludo el Miquel Adam i em presenta la…Càgum la memòria! Després Raig Verd, el Club dels Novel.listes, LaBreu, Males herbes, cony sé jo quantes meravelles lliures. I avall. A El Corte Inglés la música massa alta, la veritat. I avall. Es nota un buit i és el de García Màrquez. A l’Ateneu ja no hi ha l’Oriol, que hores abans m’ha regalat i dedicat un llibre de contes i m’ha dit que havia descobert que era parent del primer ministre de França. Any catorze, déu, meu! I un moment abans el Joan-Lluís Lluís, súbdit francès, llegia fragments del seu darrer llibre i li he desitjat sort pel Crexells, em penso. Hi havia xivarri, sol eixordador, moviment de cambrers, assalts a taules en vies de ser buidades. Els ocellets havien desaparegut del jardí de l’Ateneu, ahir que era Sant Jordi. Però avui hi han tornat. Manyacs. Una mica ressacosos. Tot el que puja baixa, però algun record en queda.

Les imatges més belles en un mirall còncau són absurdes, diu Max Estrella, protagonista de LUCES DE BOHEMIA…

Ja fa uns disset anys que a Madrid es celebra La noche de Max Estrella i, com si d’un Bloomsday es tractés, es fa una ruta nocturna pels carrers i locals que surten a la immortal obra de teatre de Ramón del Valle-Inclan. Prostitutes, poetes modernistes, taverners, llibreters, vells marquesos, ministres generosos, venedores de loteria, serenos…El poeta Max Estrella, cec i més pelat que una rata, fa la ronda pels cataus on nien aquests personatges en companyia del seu amic, i aprofitat, Don Latino. L’obra, com totes les grans obres, es presta a moltes interpretacions, però queda clara la crítica que fa a l’Espanya d’aquell temps, a la seva vida literària i política, a les seves misèries. En un moment donat, el poeta Max Estrella diu que, “España és una deformanción grotesca de la civilización europea”. Exagera. Però és que l’esperpent, ja ho diu en altres moments, és l’única manera que troba, l’única estètica amb la que es pot explicar el sentit tràgic de la vida espanyola.  Diu: “Latino, deformemos la expresión en el mismo espejo que nos deforma las caras y toda la vida miserable de España”. Fa gairebé cent anys que es va escriure LUCES DE BOHEMIA. Impressiona.

Cony, que sí, que és de collons. Tot. Lamarecuvaparitot. Uns personatges que es van apotolant, es van apotolant, fins que dallò. Això és, molt resumit, l’argument de La Busca, del Baroja. Una magnífica tocada de collons…

M’imagino que devia ser una tocada de coooollons, per alguns dels de dalt, la novel.la quan va sortir el 1904. Que si Madrit aquí, que si Madrit allà i carrers avall, per sota i per sobre de la Puerta del Sol i Oriente, fins al Manzanares, una púrria que volia sobreviure pels seus collons. Se li nota que s’ha mamat tot Dickens en aquest Baroja…fa uns secundaris, que t’hi cagues! I unes acollonants trames judicials que s’allarguen, i herències increïbles que es fan esperar. Oficis llefiscosos. I gentota que es va apotolant. I pòtols que ja hi neixen, lamarecuvaparitot. Però el molt puta, el Baroja, sabia de què parlava perquè va fer de forner uns anys paret per paret amb Las Descalzas i allà es va fundar allò que encara ara es diu Viena Capellanes, pel carrer Capellanes, s’entén. Misericordia cantonada Capellanes, el cor, el mig del pas, darrere el Corte Inglés, cony. Una cadena de pastisseries (ara n’hi ha una al carrer Arenal, em penso). A mi m’és ben igual. Me la sua, en el fons, on sigui que hi havia el forn de la tia de l’escriptoràs. Però, hòstia, també hi ha uns innocents de l’hòstia en aquesta novel.la del Baroja. I dius, coooollons, s’ha d’haver llegit molt Dickens per engaltar-les aixís de bé amb el lumpen. També hi ha una pensió al carrer de Mesonero Romanos, el mateix on hi havia hagut una resclosida llibreria punt de trobada dels de la generació del 98, on es veu que tothom les passa putes, per no parlar de la bravada. I dius Balzac. Pro la sintaxi. A la mè la sintaxi. Home! Són dramàtics, melodramàtics, una mica, en totes les coses, a Madrit, cony. Pro quan l’encerten, l’encerten. Sobretot amb els bascos. Amb els escriptors bascos. I aquest més aviat és eixut. Després també la poden cagar, collonses. Allà ho aprofiten tot, s’ho fan tot seu, pro alguns s’ho han de fer perdonar. He sentit que una diva, una gran tràgica, parlava d’èxodes, de drama…cony sé per què. O sí que ho sé. Aquest dissabte plovia a semalers i els porxos de la Plaza Mayor eren plens de pòtols que jeien. Aquest inici de primavera grisejava a Madrid. Alguns polítics i algunes grans dives, i un cardenal, desbarraven. Quin samaniat. Que vénen els fenicis! La genteta, però, anava fent la seva, somrient als coi de passavolants, mirant de sobreviure, fotent botifarra a les putades del destí: collons, què voleu que facin, sinó? 

Fou en diades com la d’avui que aquest sant fou convocat. I encara ho és. I a tot el Món. Perquè la malenconia és congènita en pobles d’aital constitució: celtes! Omplen les dues bandes de l’Atlàntic amb el so rondinós de les gaites…

Amb el perfum trist del whiskey, amb la textura espessa i dolça i lletosa del Baileys.  S’agencen peces de roba verdes, enarboren banderes tricolor i organitzen bandes de música i a desfilar per avingudes, parcs i places. Però on de veres el sant patró és honorat és a l’interior dels foscos pubs i les falsament envellides tavernes de la diàspora i de l’illa maragda, la casa primigènia, d’on sortiren sos gens. En fi. Que avui és sant Patrici i esclata la primavera, amb la seva trèfola, al so d’una arpa. I la beguda negra, feta de malta torrada i no sé quins més ingredients, la bilis negra, s’ensenyoreix dels cors i els ventres inflats de milions de persones. La malenconia és congènita. La terra plora llàgrimes negres, de guinness. Sant stout. Amén. 

Deia que havia probat la coca independentista i que estava molt bona, de mort, estava!, vaig escoltar que deia. Però se li havia caigut…

Se m’ha caigut la coca, va dir, i, mentre intentava agafar-la, m’he caigut jo també. Es veu que al final no va quedar ningún troç que es pogués aprofitar, d’aquella coca. Después vaig intentar-lo arreglar i em vaig comprar un troç de pernil en dolç, que olorava molt bé, en una tenda que tenien. El senyor em va dir que d’atún no tenien. No tenien molt, no. Era una tenda més bé petita. Vaig preguntar si estava l’amo i em van dir que no estava, que estava fora, que s’havia anat a les sis i mitja i que s’anava de vacances, igual que també s’anava tots els nadals. Per la tarda estava aquell senyor i per la nit tancaven a les vuit i mitja. Péro que si volíem una altra coca, namés tenien la gran i que la podien trencar en dos parts i donar-lis una. Vaig dir que volia, péro namés quedava una molt dura. Al final em vaig anar enfadat. Péro demà pel matí torno i compro dos coques independentistes i deixo el senyor pasmat.  

Només de pensar-hi ja em vénen uns ois i unes ganes d’escorxar la guilla: una paperina de greixons! De xic en comprava a la carnisseria de Santulària…

De Santulària de Puig-oriol, se m’entén, eh? Doncs a mi m’agradaven els greixons i m’agradaven tant que hi fotia de tot dins la paperina. Un dia hi vaic fotre tomaca solís i vaic quedar tan embafat que no els he pogut sofrir mai més, els coi de greixons. Botifarra negra, d’ou, també de la bona. Bull de la llenga. Cansalada blanca. Carn del perol. Som de la cultura del matar el porc, netejar la budellada, socarrimar el pèl de l’esquena, polir els peus, fer bulls, sumaies, llengonisses. Si no sabeu l’olor que fot la perola del brou bufat no sabeu què és la matança. I aquells esgüells a punta de dia! Senyor, senyor. Els homes pelen els ossos, les dones netegen els budells, la canaia aguanta la cua, el matador li fot el ganivet al coll i la mestressa para la sang amb un tupí: tot això en ordre invers, pudé. I visca la pepa. A mitdia ja tenim la carn del perol amb pebre i vinagre per anar picant i al vespre llomillo, botifarra negra, greixons…Ho recordo avui, que és dijous jarder. Jarder i no pas llarder. Es veu que jarder és mallorquí, pro si a casa no en tenim pas rels, d’allà! A casa ho dèiem aixís i ara sembla que dingú se’n recordi, cordons! Sagals i mosses lluçanesos d’aquells anys, em podeu ajudar? Jarder n’he dit sempre. I greixons, i no pas llardons. Són coses que no i que no. Vaic sentir una mossa barcelonina que ho deia l’atre dia: No, la infantesa no me la podeu tocar! En aquells anys érem canaia de Santulària i no ens feia por re. Mare de Déu com han canviat les coses amb tan poc temps!

 Amb molta pau i concordi

firem es dijous jarder

set infants i ma muier

soparem (Fun panet d’oidi) sic

Penso en Ucraïna, entre esgarrifances, i en una persona que una vegada vaig entrevistar: un bisbe uniata d’Ucraïna d’origen LLuçanès (ara no em ve el nom, ja em vindrà). Amb ell vaig aprendre algunes coses…

Diu la contraportada de DEU DE DESEMBRE que el seu autor, George Saunders, subverteix la realitat amb anomalies inquietants, de vegades grotesques, de vegades distòpiques, d’altres vegades còmiques. Amb aquestes pistes, m’hi endinso…

Com que no em dedico a la crítica literària, déu me’n guard!, només miraré d’enllaminir possibles incauts que serien capaços de passar pel costat d’aquest recull de contes i arrufar el nas o canviar de taula. Enllaminir vol dir encomanar les ganes d’endinsar-se en aquest llibre, però no donaré pistes. No, perquè és molt millor entrar i explorar i deixar-se vèncer, sí, vèncer, per golejada. Impossible -pobre de mi- acabar d’entendre per què els contes de Saunders fan l’efecte que fan. Són bons. Ja està. El punt de vista, sí. La veu del narrador, dels narradors. Els diferents registres. També. Les distòpies (es diu així?). Famílies blanques de la perifèria…val, val. Un pes a l’estòmac i la sensació d’haver estat il.luminats amb una llum nova. Hi ha contes que un cop acabats es poden -i s’han- de tornar a llegir: perquè van cap a uns llocs que. Que, que. Hi ha una tristesa, que també. Ficar-se dins un cap trastocat, dins un cap malalt, un cap limitat per unes “taques” al cervell, o dins un cap assenyat en contraposició a un cap que no, i dins un cap medicat, expressament, per fer sentir coses que penses, hosti noi. Per això us dic que val la pena. Yannick Garcia, el traductor, aprofita per revifar parts adormides del riquíssim català popular i tot plegat resulta molt efectiu.

Sats aquella mena de llibres que encara no els has acabat i ja saps que els tornaràs a començar de seguida que estiguis? Doncs aquest n’és un…

Uns homes que ja passen de la cinquantena surten a passejar pels parcs de Londres. Jack Toledano omple el cap del seu amic Damien Anderson amb tota mena d’opinions sobre llegir, escriure, religió, identitat, passejar, societat, Swift, Kafka, ximpanzés, en fi, de tot i molt. Però no és ben bé això. Ja ho veureu. Vull dir que no és que l’un ompli el cap i l’altre sempre calli, encara que una mica sí. Ja ho veureu. Millor que no us deixeu perdre aquest llibre editat per Raig Verd i amb traducció amb la garantia de Ferran Ràfols. L’autor. Ai, sí. L’autor és el Gabriel Josipovici que es veu que va néixer a Niça i va viure a Egipte i l’any 1956 va arribar a la Gran Bretanya, on es va graduar en Llengua Anglesa a Oxford. Vull dir que passejant amb ell (amb el seu alter ego, Toledano) és com si sortissis acompanyat d’un escèptic, mica cínic, mica apassionat, d’aquells que el país del xim-xim i dels parcs amb herba fresca ens ha donat. Un plaer gros. Però tota l’estona aquella sensació que m’estic perdent alguna cosa important, que m’hauré de tornar a llegir el llibre. I no passa res. Rellegir és, sovint, un gran goig. Me n’hi vaig. A passejar o llegir? 

Un amic em deia: Quins aires de misteri amb tot això del dinar a Fonteta! L’any passat es va explicar així, amb més interrogants que certeses, en alguns diaris digitals. Sempre hi ha aquella gent a qui li agrada fer-se la interessant.  Hi ha qui es dedica a descobrir-nos grans conclaves que ho decidiran tot en un “restaurant anomenat La Fonteta”… Com? Així mateix ho vaig llegir. Però, esclar, amb el 3/24 allà filmant les arribades, aquest any sí que la cosa perd bona part del seu glamour. Això s’ha d’explicar a pilota passada, si volen que faci efecte en les masses empobrides…

Aquesta vegada hi havia càmeres, llums i fins i tot el Navarro socialista…i molts dels que van venir de Madrid a donar-nos lliçons de comportament, també movien la cua orgullosos per aquell menjador de casalot particular (acostumats com estan a aquesta mena de reunions, a la Cort). L’amic també em deia: M’hi podrien haver convidat, que jo també tinc coses interessants per explicar, per discutir, per debatre… Però avui tothom s’afanya a dir que res de res, que allà al dinar famós s’hi va a recollir fons per a una causa social, que sí, que hi ha trobades fortuïtes, comentaris distesos, murmuris eixordadors, però que l’important no és això. Ah! Jo ja tenia por que no es decidís allà, sense nosaltres, sense les masses empobrides, alguna cosa del nostre interès. Però asseguren que no. Diuen que no, que tot i que al món hi ha gent més poderosa que d’altra, cada ciutadà té un vot. Ara ja estic més tranquil. Cada persona, un vot. I si tens a la butxaca els euros que valdria un menú a qualsevol bon establiment de l’Empordanet, i et ve de gust, pots demanar un recuit de Fonteta (o d’Ullastret, tant se val!); només has d’entrar i demanar i ningú voldrà saber què penses, a qui representes, ni de quina família ets. Cada persona un vot i qui vulgui, o s’ho pugui permetre, un dinar acabat amb unes postres de nivell. Això és el que a Catalunya s’entén com a llibertat, ciutadania. Amén. I deleixo, fa dies, per menjar un bon recuit.