El camp de l'Erra

Trobo a faltar els ocellets, diu un ateneista. Ja tornaran, no pateixis, li respon un gat vell (ateneista, també), quan hagi passat tot aquest brogit. Això era ahir, Sant Jordi de l’any catorze…

I aquest matí, puntuals, els ocellets es volien menjar les meves engrunes: les engrunes del meu esmorzar, perdó. Han tornat perquè avui ja no hi havia el desmanec de les jornades de portes obertes, de gent amunt i avall, de veus pels altaveus recitant fragments d’obres literàries. Ahir, l’esperat sant Jordi de l’any catorze, hi havia una mena d’eufòria gairebé desbocada. El bon temps, el mal temps dels dies anteriors, la cosa que bull per dins, en fi. A les Rambles, en una parada, hi vaig trobar Platero i jo (i “jo”, sí) en català i ara em penedeixo de no haver-la comprat, aquesta raresa, aquest llibre que toca la fibra de la meva memòria. Però no me’l vaig endur: hi ha una mà de llibres que no comprem, que no llegirem, però que disparen alguna fletxa dins nostre…com deu ser l'”azabache negro” en català? Més avall, o més amunt, prop de l’església de Betlem, un homenot amb barretina tocava el Virolai amb una trompeta. De seguida va tenir una rotllana de catalanets eufòrics i guiris intrigats; l’home va fer cantar rosa d’abril, morena de la serra, als que ens la sabíem. Al cap de poc, remuntant un servidor l’artèria (que n’hi deia algú) torno a topar amb l’aprenent de Rudy Ventura, el vull fotografiar i em diu que un moment, que li vol dedicar el rosa d’abril a un, una, en fi, una persona masculina amb vestit femení que va ensumant un capoll de rosa balcó amunt balcó avall de la façana del Museu de l’Erotisme. Cony! Tota cuca viu, per Sant Jordi (i diuen que mata l’aranya)! Un conegut em presenta una tal Marta Rovira i resulta que anys ha anàvem a la mateixa missa del gall. Conxo. Tiro amunt. Una coneguda es fa signar, dibuixar, un llibre infantil. Un home disfressat de personatge amb ermilla plena de xapes llegeix un conte sobre la lluna i de seguida té una rotllana de seguidors. Quan acaba, l’aplaudim. Passo l’Fnac i tot tranquil, quiet. Tiro amunt cap a Rambla Catalunya. La parada del PP, allà al fons, també es veu tranquil.la. Tres rosses estupendes s’hi fan una foto…per la banda de dins. Força més ambient a la de l’ANC. Van per feina. Signa un vot? Sí, sí? Ah, m’he descuidat de dir que una gitana m’ha ofert una rosa, ala, i mentrestant he tingut temps de comptar les barres de la bandera que guarnia el seu taulell improvisat: sis barres vermelles. Alegria, que són quatre, sis dies. Una taula on signen els traductors, on es reivindiquen els traductors. Hosti, tots els llibres del Cercle de Viena, junts! Autoajuda, apadrina un galgo, roses que es mengen, llibres de quarta mà, la grècia clàssica, el ganxet, llibres de butxacó. Tombo cap a Passeig de Gràcia i baixo per la banda calmada. Lletraferits que baden la boca de gana. Incauts que s’aturen a la parada dels llibres en asturià. Els compraria. Veig que un ja el tinc a casa: Ambos mundos, de Xuan Bello. Els compraria tots. Però què en faria! El bable. Tiro avall i veig la producció d’edicions de 1984, que fa el seu goig. Saludo el Miquel Adam i em presenta la…Càgum la memòria! Després Raig Verd, el Club dels Novel.listes, LaBreu, Males herbes, cony sé jo quantes meravelles lliures. I avall. A El Corte Inglés la música massa alta, la veritat. I avall. Es nota un buit i és el de García Màrquez. A l’Ateneu ja no hi ha l’Oriol, que hores abans m’ha regalat i dedicat un llibre de contes i m’ha dit que havia descobert que era parent del primer ministre de França. Any catorze, déu, meu! I un moment abans el Joan-Lluís Lluís, súbdit francès, llegia fragments del seu darrer llibre i li he desitjat sort pel Crexells, em penso. Hi havia xivarri, sol eixordador, moviment de cambrers, assalts a taules en vies de ser buidades. Els ocellets havien desaparegut del jardí de l’Ateneu, ahir que era Sant Jordi. Però avui hi han tornat. Manyacs. Una mica ressacosos. Tot el que puja baixa, però algun record en queda.