El camp de l'Erra

Cony, que sí, que és de collons. Tot. Lamarecuvaparitot. Uns personatges que es van apotolant, es van apotolant, fins que dallò. Això és, molt resumit, l’argument de La Busca, del Baroja. Una magnífica tocada de collons…

M’imagino que devia ser una tocada de coooollons, per alguns dels de dalt, la novel.la quan va sortir el 1904. Que si Madrit aquí, que si Madrit allà i carrers avall, per sota i per sobre de la Puerta del Sol i Oriente, fins al Manzanares, una púrria que volia sobreviure pels seus collons. Se li nota que s’ha mamat tot Dickens en aquest Baroja…fa uns secundaris, que t’hi cagues! I unes acollonants trames judicials que s’allarguen, i herències increïbles que es fan esperar. Oficis llefiscosos. I gentota que es va apotolant. I pòtols que ja hi neixen, lamarecuvaparitot. Però el molt puta, el Baroja, sabia de què parlava perquè va fer de forner uns anys paret per paret amb Las Descalzas i allà es va fundar allò que encara ara es diu Viena Capellanes, pel carrer Capellanes, s’entén. Misericordia cantonada Capellanes, el cor, el mig del pas, darrere el Corte Inglés, cony. Una cadena de pastisseries (ara n’hi ha una al carrer Arenal, em penso). A mi m’és ben igual. Me la sua, en el fons, on sigui que hi havia el forn de la tia de l’escriptoràs. Però, hòstia, també hi ha uns innocents de l’hòstia en aquesta novel.la del Baroja. I dius, coooollons, s’ha d’haver llegit molt Dickens per engaltar-les aixís de bé amb el lumpen. També hi ha una pensió al carrer de Mesonero Romanos, el mateix on hi havia hagut una resclosida llibreria punt de trobada dels de la generació del 98, on es veu que tothom les passa putes, per no parlar de la bravada. I dius Balzac. Pro la sintaxi. A la mè la sintaxi. Home! Són dramàtics, melodramàtics, una mica, en totes les coses, a Madrit, cony. Pro quan l’encerten, l’encerten. Sobretot amb els bascos. Amb els escriptors bascos. I aquest més aviat és eixut. Després també la poden cagar, collonses. Allà ho aprofiten tot, s’ho fan tot seu, pro alguns s’ho han de fer perdonar. He sentit que una diva, una gran tràgica, parlava d’èxodes, de drama…cony sé per què. O sí que ho sé. Aquest dissabte plovia a semalers i els porxos de la Plaza Mayor eren plens de pòtols que jeien. Aquest inici de primavera grisejava a Madrid. Alguns polítics i algunes grans dives, i un cardenal, desbarraven. Quin samaniat. Que vénen els fenicis! La genteta, però, anava fent la seva, somrient als coi de passavolants, mirant de sobreviure, fotent botifarra a les putades del destí: collons, què voleu que facin, sinó?