El camp de l'Erra

Fou en diades com la d’avui que aquest sant fou convocat. I encara ho és. I a tot el Món. Perquè la malenconia és congènita en pobles d’aital constitució: celtes! Omplen les dues bandes de l’Atlàntic amb el so rondinós de les gaites…

Amb el perfum trist del whiskey, amb la textura espessa i dolça i lletosa del Baileys.  S’agencen peces de roba verdes, enarboren banderes tricolor i organitzen bandes de música i a desfilar per avingudes, parcs i places. Però on de veres el sant patró és honorat és a l’interior dels foscos pubs i les falsament envellides tavernes de la diàspora i de l’illa maragda, la casa primigènia, d’on sortiren sos gens. En fi. Que avui és sant Patrici i esclata la primavera, amb la seva trèfola, al so d’una arpa. I la beguda negra, feta de malta torrada i no sé quins més ingredients, la bilis negra, s’ensenyoreix dels cors i els ventres inflats de milions de persones. La malenconia és congènita. La terra plora llàgrimes negres, de guinness. Sant stout. Amén.