El camp de l'Erra

CRÒNICA D'UNS TEMPS TRASMUDATS

Publicat el 7 de febrer de 2014

GANES DE SORTIR A PASSEJAR PER MOOR PARK

Sats aquella mena de llibres que encara no els has acabat i ja saps que els tornaràs a començar de seguida que estiguis? Doncs aquest n’és un…

Uns homes que ja passen de la cinquantena surten a passejar pels parcs de Londres. Jack Toledano omple el cap del seu amic Damien Anderson amb tota mena d’opinions sobre llegir, escriure, religió, identitat, passejar, societat, Swift, Kafka, ximpanzés, en fi, de tot i molt. Però no és ben bé això. Ja ho veureu. Vull dir que no és que l’un ompli el cap i l’altre sempre calli, encara que una mica sí. Ja ho veureu. Millor que no us deixeu perdre aquest llibre editat per Raig Verd i amb traducció amb la garantia de Ferran Ràfols. L’autor. Ai, sí. L’autor és el Gabriel Josipovici que es veu que va néixer a Niça i va viure a Egipte i l’any 1956 va arribar a la Gran Bretanya, on es va graduar en Llengua Anglesa a Oxford. Vull dir que passejant amb ell (amb el seu alter ego, Toledano) és com si sortissis acompanyat d’un escèptic, mica cínic, mica apassionat, d’aquells que el país del xim-xim i dels parcs amb herba fresca ens ha donat. Un plaer gros. Però tota l’estona aquella sensació que m’estic perdent alguna cosa important, que m’hauré de tornar a llegir el llibre. I no passa res. Rellegir és, sovint, un gran goig. Me n’hi vaig. A passejar o llegir? 
  1. Gràcies per això que dius de la garantia, Ramon, és un honor. M’alegro molt que hagis ensopegat amb aquest llibre, la veritat és que me’n vaig enamorar de seguida que vaig llegir l’original, i m’agrada veure com la petita colla d’adeptes creix de mica en mica. Ara ha sortit un altre Josipovici molt diferent, Era broma, i d’aquí poc en vindrà un altre més semblant a Moo Pak. A veure si la colla els rep bé. 

    Com que no havia tingut ocasió de fer-ho, aprofito per felicitar-te per Escolta, Volòdia!, el vaig llegir fa un parell d’estius i em va agradar molt. Ara que hi penso, la veu de Moo Pak s’assembla una mica a la d’Escolta, Volòdia!, almenys en els moments de més remolí, no trobes? La vida en rail el tinc però encara no l’he llegit.

    Tinc molt bon record d’aquella llunyana conversa pre-sant Jordi, a veure si tornem a coincidir!

    Salut,

    Ferran
     

     

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent