El camp de l'Erra

Aquests dies em vénen al cap pensaments de Henry David Thoreau. I no és casualitat: m’estic llegint el seu Walden, o la vida als boscos; rellegint, vaja. Ja li vaig dedicar un escrit fa temps. Diu que no s’ha de tenir por, que ja fa anys que a les cases hi ha…espelmes! Segle dinou. Avui, gener de l’any 14, a les cases ja fa temps que no hi ha espelmes i en canvi…

Bé, bé, sí que hi ha espelmes. N’hi torna a haver. Encara que siguin de parafina, d’ikea. En aquesta ciutat (Concord, Massachusetts), diu Thoreau, no s’aprecien gota els millors llibres de literatura anglesa. Fins i tot els universitaris tenen uns coneixements limitats o nuls dels clàssics anglesos, també diu. Hi torna a haver espelmes. Però, llums? Però, por? Molta, molta fortor de naftalina, les repulsives boletes de càmfora… En fi, que la gent no llegia ni al segle dinou. Llavors, quin fou aquell moment dolç i feliç i ric i lluminós en què tota la humanitat llegia amb moltes ganes, fins i tot sota la llum tremolosa d’una espelma? No deu pas ser un mite? Conxo, conxo. També diu Thoreau, deia, vaja, que, en comptes de tenir homes nobles, deixeu-nos tenir pobles nobles d’homes. I coses d’aquestes, idees, et van venint al cap, encara que les vulguis foragitar, en un dia com avui. L’actuació col.lectiva va d’acord amb l’esperit de les nostres institucions…, també llegeixo. Rellegeixo. En un dia com avui que hi ha ple al Parlament. També té un text, Thoreau, que no he llegit, que es titula “l’home enfrontat a l’Estat”. Diuen que hem de llegir més, però ja em direu, a la llum d’una espelma, com ho farem? I també diuen que tot ja ha estat teoritzat, que tot ja ha estat escrit. Que les coses es van repetint. Que sembla que res hagi de canviar. Però arriba un dia que algú diu prou i catacrac!

No diguis sac lligat, si no és de blat. Cada guerra fa sa terra. Qui no té cames, ha de tenir cap. Déu els ajunta i ells crien.  No es pot anar a la processó si no es repica. Tota la crema és de cera. Qui no vulgui era, que no vagi a la pols. A la mala cara…    

…bon temps. Posar el bou davant dels carros. Pel corral, la seva ovella cada Nadal. No hi ha disgust sense gust. Pena plena dóna poca panxa. Si tens una cama, menja’t la gana. Uns mengen per menjar i altres viuen per viure. Val més un bon menjar que una bona gana. Al pa, vi i al vi, pa. Avui per mi, demà per mi. La roba de casa s’embruta a fora. Quan fou combregat, el mataren. Qui mal troba, mal farà. El cec és amor. Li va durar de Sant Esteve a Nadal. No hi ha disgust sense gust. El forat fa pecat. Abans menteix un coix que un agafat. Fes tal, espera mal. Entre res no es perden lladres. Fuig de les brases i cau al foc. El lladre fa la ocasió. Qui dorm pixat es lleva amb criatura. Robar pecats no és de lladre. La lletgesa és molt vella. Com més valem, menys anem. L’or és temps. Qui desespera, espera. Qui dies empeny, anys passa. Qui espanta, els mals canta.Tothom surt pel sol. Déu en tanca una altra i obre la porta. Contra la raó no val la força. Senyor i de mena, ha de venir de porc. Les voltes sempre donen món. Mai no arriba, si és tard. El perdre és l’última esperança. Qui rep, ja ha gemegat. Tots els romans van al camí. Valen més cent paraules que no pas un fet. L’alegria de Nadal és nit (per a algunes persones). PER NADAL EL LLOP NO FA CAP MAL.

Ara no recordo si aquesta nit o la passada -porto un seguit de dormides amb molta agitació- he somiat que un amic em portava un llibre del Porcel i em deia…

“Me’l podries signar?” I jo ho trobava molt normal. Recordo que pensava -dins el somni- que, esclar, l’amic m’ho demanava perquè el llibre era del Porcel. De qualsevol altre autor no m’ho hauria pas proposat. Crec que el llibre -gairebé n’estic segur, tot i que en el somni no es veia amb prou claredat- devia ser El cor del senglar, perquè segurament és l’obra mestra del mallorquí. També podria tractar-se de Les primaveres i les tardors, perquè cada vegada que l’he llegit m’ha agradat més. En fi, podria ser qualsevol dels seus llibres, però jo, a l’hora de signar per ell, m’estimaria més que fos un d’aquests dos que he dit. O algun dels seus magnífics reculls de contes. Porcel és un referent literari que ara està allotjat al purgatori. Tots els escriptors, quan moren, passen un temps al purgatori. Deu ser cosa del mal i el bé que han fet en vida (i que els deus han de sospesar). Des d’aquest blog, però, faig una crida: que Porcel (l’obra de Porcel) surti del purgatori i, sobretot, que no entri als llimbs. No ens ho podem permetre.  

El temps, atmosfèric, és lliure, ben lliure: no sabem la sort que tenim! Vull dir que vivim un octubre de rècord de calor i, sense avisar, patapam, cop de vent gelat del nord, cop de porta, cop de finestra. I fred. Abans, quan jo era petit, els hiverns….

Abans els hiverns, diuen, eren infinitament més durs que els d’ara. Home. Home. Les cases, ja ho deia Pla, les cases d’aquest país són glaçades; fa més fred dins les sales d’algunes grandioses cases de senyor que no pas al carrer! Ep. Ep. Que hi ha les sabates, bones. Els pantalons, gruixuts. Ara, amb molt pocs euros, es poden dur peces de folre polar, mitjons tèrmics, anoracs folrats de pells falses. Tot fals, això sí. Però calent. Abans, abans. Sempre hi ha un abans que ens sembla que fou millor per alguna cosa. Perquè érem petits. Perquè érem joves. Perquè érem innocents. Ara les cases estan més preparades pel fred, sobretot a l’interior i a la muntanya. Però als pobles de mar, als pobles del Maresme, per exemple, on, diuen, el temps és quasi tropical, a aquests pobles, quan fa fred, calça’t! Els bars tenen portes que s’obren i es tanquen automàticament, de vidre, primes, com fulls de paper. No hi ha llars de foc, no hi ha grans estufes, no hi ha ambients caldejats. Una pantalleta. Uns radiadors esquifits. Un aire tebi que no se sap d’on ve: tebi, per no dir fred. Per no parlar de les estacions de tren, que ni portes no tenen. I les esglésies, botigues, farmàcies. Hi ha llocs, suposadament càlids, que no estan gens preparats pels rigors de l’hivern. Són llocs tristos, a vegades. Llocs poc acollidors. Allà la gent no sap què és estar al costat d’una bona xera: ui, les grans xeres d’hivern als pobles del Lluçanès, allà trencant nous, menjant mandarines! Això els hiverns. Però quan arriba el bon temps, voramar ja és una altra cosa. Llavors tot són palmeres cap aquí i palmeres cap allà. Ara som a un dia de sant Andreu i ja se sap, el temps no enganya. Fred de peus, de mans, d’orelles. Quin gust, sentir l’olor de la neu, de les gebrades! Buscant una lectura per a dies freds -sempre amb la manteta als genolls, com uns padrins- he pensat que potser El Quadern Gris de Josep Pla. Sempre ve de gust. Rellegit encara és millor que llegit per primer cop. Eps, emperò, no estic segur que hi trobeu aquest comentari sobre el fred. Hi ha moltes cites de Pla inventades. Abans, abans… 

A vegades tenies la sensació que acabaven de descarregar els llibres de casa d’una àvia centenària que havia traspassat en un pis de l’Eixample quinze dies abans…

I pensaves, quins gustos, déu, meu! Quins gustos. Patufets, Novel.letes femenines dels anys vint. Els anys vint són una mina pel col.leccionista de llibres en català. En fi. Les grans col.leccions “de la nostra vida”, que per l’àvia centenària devien ser autèntiques novetats “de darrera hora”. La MOLC, la MOLU, Proa a tot vent, Les millors obres de la literatura universal del segle XX. Blancs. Amb bones fotos. El darrer d’aquesta mena que vaig comprar a la Canuda -abans del tancament definitiu que serà demà- és UN DIC CONTRA EL PACÍFIC, de la Marguerite Duras. La foto de la portada és d’Oriol Maspons. Un trasbals de llibre, però ara això és igual. Llibres d’art, diccionaris, best-sellers esgrogueïts. Manuals de medicina? Filosofia de quiosc. De qui van ser? I ara ens acaba d’arribar tot un gran lot de llibres en italià, us interessa? Quina mena de pis acaben de buidar? Ai, mare. La llibreria Canuda és un món una mica fantasmagòric i potser això serà la seva salvació. Vull dir que aquells llibres -molts ja vénen d’un més enllà, d’un traspàs, d’una mort, de la fi d’una vida lectora, vaja-, tots aquells llibres d’aventures, de ciència, de viatges, de poesia, de guerra, d’art floral, tot allò que alguna gent ha anat arreplegant durant la vida, no diré amb amor, que seria quico, diré amb passió, segurament no desapareixerà mai del tot. Que com? Doncs no ho sé. Abans d’ahir encara hi vaig entrar. Un darrer intent. Estava ple de gent remenant, mirant, recordant. Se sentia olor de tabac. Vaig comprar un darrer llibre, un conte de l’any 1925, de Folch i Torres, i vaig demanar bossa. Una bossa d’aquelles verdes, gens de disseny. Adéu, llibreria Canuda, vaig pensar amb aquell punt de fatalitat amb el que entomem les coses a certes edats. Ah, suposo que tota aquesta paperassa es traslladarà de lloc. Impossible cremar tantes idees absurdes!, vaig intentar consolar-me.

Cada matí s’enfronten, diuen que amb fair play, en la gran batalla de les ones. Són la colla de la Mònica Terribles i la del Jordi Filibasté…

Diuen -i jo n’estic encantat- que junts fan créixer el gruix d’oients de ràdio en català. Potser és cert. No sé com ho compten els de les famoses onades de tres cops l’any! També podria ser que fossin, que siguin, sempre els mateixos oients, que van canviant d’emissora constantment: que els comptin dos cops, vaja. Que ens comptin a dues bandes. La topada de cada matí es concreta en aquella entrevista de les vuit, quarts de nou, i en la tertúlia. Llavors, déumeusenyor, és quan la batalla es torna més sagnant. A can Jordi Filibasté, com si tinguessin el retrat d’un comte vigilant, fan la seva tria, i a ca la Terribles, amb la pressió governamental al clatell, miren de fotre la gran canonada, també amb els que poden tenir. Boum. Primer parla el Duran a casa d’un i, com si tinguessin una ullera de llarga vista, correm-hi per telèfon l’entrevisten a casa l’altre. Gairebé sempre parla en Duran. A tota hora i a tot arreu. També parla molt el Navarro. Potser diuen coses diferents amb mitja hora de diferència. Perquè el mitjà fa el missatge? Ai. El cap dels mossos, el cap dels mossos. La Marta Rovira aquí, la Marta Rovira allà. La Camarga aquí, la Camarga allà. Un aire un xic més estrident al vaixell dels Filibasters i una mica més de prudència a bord del vaixell dels temibles Terribles. A vegades és al revés. A vegades és del dret. Canonades. Crits. Batre d’ales d’un lloro. Picar rítmic d’una pota de fusta. Litres de rom. Cada matí, batalla a les ones. Hertzianes. S’escolten, segur que s’escolten entre ells. Quan a un lloc fan publicitat, a l’altre també. M’enteneu els nervis?  

València necessita una cançó. Dues, tres cançons. València necessita no fotre el barret al foc, encara. Ni per fallles. València, el País Valencià, la Comunitat, així els ho paguen. Però ho pagaríem tots. Així els paguen la fidelitat llepa d’alguns…

Cañas y barro. Paella. Taronges. L’arquillada d’un dinosaure (la ciutat de les ciències). El llit del Túria. Toros. Bous. Oleeee. Orxatera valencianaaaaa. Foc, foc nou. Arròs. Barca. Ovidi. Jo sóc aquell qui en lo temps de tempesta. Com un record d’infantesa, sempre recordaré…València necessita. Alicante, alacant, Torrevieja, Alicante. Una gran ventada, necessita. I Alcoi. I el Puig. Torrons. Sagunt. Un Fuster de Sueca. La tierra de las flores, de la luz y del amor. Per a recuperar. Xàtiva. Gandia. Els Borja. Bona vesprà. Mira si he conegut terres que he estat en… Morella. Ai, Morella, la meua manta morellana. Faixa, faixa morellana. Ai, Tio Canya. Faent camins dubtosos per la mar. Cullera. Aitana. Vicent Andrés. Vicenteta. Parara papam papam papam. Valènciaaaaa. Obrint pas, obrin pas, va, vinga, obrin, obrin, deixin pas! Vaig sobre neu, descalç amb nua testa. Tirant, tirant, tirant lo blanc. Per a ofrenar noves glòries a Espanya….així, així els ho paguen. No llepis. Que una fera feotge. I no tireu el barret al foc, encara. Encara s’hi pot fer alguna cosa, abans de falles. Després de falles. Veles e vents i ja ens veurem. Aviat. Amics. Germans. Cosins.

Quan diuen això i ho diuen solemnement, què volen dir? Volen dir Castella, Lleó, Castella amb LLeó, Lleó amb Astúries o sense, amb Galícia o sense, Castella amb Navarra, sense Navarra, amb Portugal…

Volen dir una cosa emanada dels déus, la història, la geografia, les armes, la seva imaginació? A què es refereixen? Es refereixen, doncs, a Castella la Vella sense la Nova. Amb la Nova. A la Hispània romana (la Ibèria grega), tres províncies diferents de l’Imperi Romà (a vegades més): la Tarraconensis, la Baètica i la Lusitània (Mèrida, Salamanca, Almadén, situades a la Lusitània…que és Portugal?). Amb vascons, sense. Amb asturs, sense. Ni Canàries, sense Ceuta, sense Melilla. Ai Castella, la gran Castella amb Còrdova o sense, amb Granada o no, amb Sevilla i sense, amb Aragó, sense, amb Aragó amb Catalunya, sense, amb, sense. Amb València, Mallorca, les Illes Formigues. Amb Mèxic, sense Texas, amb Califòrnia, sense, amb La Florida, amb Perú, amb Cuba, amb Canàries, sense Canàries, amb Gibraltar, sense Menorca, amb Nàpols, amb Flandes, sense Flandes, amb Catalunya Nord, sense, amb Llívia, amb Filipines, amb el Sàhara Occidental, Guinea, la Rota, Villa Cisneros, l’Illa dels Faisans… 

La sogra del protagonista de “La germandat del raïm”, la tocada i posada senyora Dietrich, no volia que la seva filla es casés amb un italianot, perquè es pensava que qualsevol dia el seu gendre l’escorxaria amb un ganivet. Això no ho arriba a fer, però amb el temps se li acaba pixant dins els guants de treballar al jardí…

Descendent d’immigrants italians, el nord-americà John Fante ens ensenya, sense manies, la vida d’alguns d’aquests “italianots” i els seus veïns en una petita ciutat de Califòrnia. Un pare i una mare deixatats, ebri de chianti el pare i de catolicisme i espelmes la mare, que s’agafen pel coll amb qualsevol excusa. Per què molts escriptors americans escriuen d’aquesta manera? Vull dir que el manierisme, tan europeu, allà no hi té gaires cultivadors. Sembla que allà sempre s’ha anat directe al gra, a la ferida, a la merda, al cor. Fante és autobiogràfic, bastant autobiogràfic. I això es nota. Diuen que el seu fill, el també escriptor Dan Fante, no el deixa gaire bé com a pare. A la novel.la hi ha crits, insults, pixarades, en fi, de tot. Hi ha una brutor i una mala llet entre pares i fills, entre marit i muller, entre germans, però de fons es nota una malenconia, un enyorament, una tosca tendresa, la força del clan. Llegir Fante és anar-se sotraguejant. Edicions de 1984 l’està publicant en català. Traducció de Martí Sales. Correm-hi tots. 

L’any vienent serà l’any 14. Hi haurà el tricentenari d’aquella famosa derrota d’aquí (i de tothom), i el centenari d’aquella guerra de més amunt, la Gran Guerra, l’europea (i de tothom). Ja se sent per tot arreu una xup-xup…

Del tricentenari d’aquí, i dels seus fruits literaris, potser en parlarem un altre dia; ara anem a França. I ja ens ho imaginem. Flors als monuments de cada poble, de cada racó de la province, aux enfants morts pour la patrie, etc., etc. Flors i discursos i tot plegat, com diuen els vells, tot plegat farà catorze! I dins la xup-xup, o al voltant de la xup-xup, surt el llibre de l’Echenoz, traducció al català d’Anna Casassas, editorial Raig Verd. El llibre, que es diu “14”, així, pelat, pot ser una bona tria: explica aquella guerra que tantes “rieres de tinta” (per no dir rius i caure en un lloc comú, ehem), que tantes “aixetes de tinta”, que tants “xàfecs de tinta” ha fet córrer, rajar, caure? La novel.leta de l’Echenoz és una aproximació a uns fets i a una època, portada a terme amb una contenció que fa feredat. Vull dir que tenim tota l’estona el cor al puny (i perdó pel lloc comú) i un nus a la panxa (més disculpes) i cap llàgrima…que se sàpiga. En fi. Allà hi trobareu -els que llegiu la novel.leta- l’absurd funcionament (tan racionalment absurd) d’una guerra que t’arriba i dius, coi, no saps com i ja et trobes en una trinxera. I, coi, de cop tot s’ha girat com un mitjó. Per això dic que totes les guerres són de tothom. I en aquest llibre no es diu d’on són “els altres”, només en diu “l’enemic”. Cony sé jo d’on cony és aquest pobre soldat a qui has de disparar i si no ho fas ets home mort. I que quedi clar que les bèsties també pateixen, en una guerra. I et vénen ganes de dir als que en treuen profit (i ara, perdó per la candidesa), et vénen ganes de dir-los que agafin un dallò i ja ho saben. Apa. A esmorzar. La novel.la comença amb una frase terrible: “Com que feia un temps preciós i era dissabte, dia que el seu càrrec li permetia descansar, l’Anthime havent dinat va sortir a fer una volta amb bici.” Sabent el que ha de venir després, esgarrifa. Un llibre que us agradarà.

“Tot el que tinc, ho duc al damunt”. Diu la premi nobel Herta Müller, descendent de la minoria alemanya de Transsilvània, en començar la novel.la que té aquesta mateixa frase per títol. “He portat tot el que tenia. No era meu. O no em servia o era d’algú altre. La maleta de pell de porc era un estoig de gramòfon.”

Tot i que la novel.la explica l’estada d’un jove en un camp siberià, l’inhumà lager (valgui la redundància), els records i les vivències que vénen sovint al cap del narrador/protagonista són de la terra d’on l’han tret a la força, encara adolescent: algun llogarret dels Siebenburgen, de Transsilvània, vaja. Quin gust dir aquests noms. Hermannstadt (Sibiu, en romanès, Nagyszeben, en hongarès), Klausenburg (Cluj-Napoca, Kolozsvár), Sächssburg (Sighisoara, Segesvár), Bistritz (Bistrita, Beszterce), Kronstadt (Brasov, Brassó), Mediasch (Medias, Medgyes) i Mühlbach (sebes, Szászsebes), són les famoses set ciutats saxones fundades a la que segles després, i gràcies a la literatura, seria coneguda com la terra de Dràcula. Alemanys, Hongaresos, Romanesos -avui dia l’ordre seria l’invers- conviuen en aquell altiplà immens. També hi ha els gitanos. Queden pocs alemanys a Transsilvània. De fet, la novel.la de Herta Müller ens parla (sense esmentar-ho gaire explícitament) de com es va accelerar la decadència d’aquesta minoria després de la Segona Guerra Mundial (es van trobar molt mal situats, entre Hitler i Stalin). Però un paisatge com n’hi ha pocs. Un patiment com n’hi ha pocs. Encara que sembli llunyà, exòtic, fins i tot terrorífic, allò també és Europa. Transsilvània i també Sibèria. Per damunt de tot, però, el talent de l’autora. El punt de vista. Per això sona nou un tema tan vell (amb perdó) i dolorós com les vivències en un camp de treball forçat. Més enllà de les xinxes, la pell i l’os, la mort dels companys, el fred de peus. Molt més enllà hi ha la poètica del ciment, el lirisme de la pala de carregar sorra, la inspirada dansa de l’arrencar patates, el ball de la gana, la gana i la gana. L’àngel de la fam. En fi. Una lectura trasbalsadora. I molt recomanable.

Roma és eterna, us ho juro. És eterna perquè les capes se sobreposen i una banyera romana -de l’època romana- es converteix després en recipient d’una font barroca o renaixentista i tot plegat va ser escenari, potser, d’una pel.lícula neorealista i ara algú pren un cafè allà davant i prova d’interpretar totes les tres capes…

El problema de Roma -i d’altres llocs- és que siguin eterns. Vull dir que la Roma que el viatger d’avui visita gairebé és la mateixa que visitava un americà com Mark Twain a finals del segle XIX. Pujar a la cúpula del Vaticà. Baixar a les catacumbes de Sant Sebastiano. Via Àpia Antica, Via Sacra. Beure aigua d’una font i contemplar el Panteó. I el Colosseu. Entrar al Colosseu i pensar que un Papa hi va fer alçar una creu perquè allà hi havien martiritzat molts cristians. En això Barcelona, per exemple, avui té les de guanyar. Turísticament parlant, vull dir. Sembla que tingui més atractiu que molts altres llocs del món, de nom gastat. Vull dir que el llibre del que avui volia parlar no esmenta Barcelona, actual meca turística universal. No hi surt. Hi surt Florencia. Hi surt Venècia. Hi surt Gènova. Hi surt fins i tot Gibraltar. Barcelona, que jo sàpiga, no formava part del Grand Tour, d’aquella joventut britànica ansiosa de ruïnes i color local. No. Barcelona no. Tampoc hi havia Pedrera ni Park Güell ni Sagrada Família. Però això és un altre tema. Vull dir que Barcelona és també, les darreres dècades, un “descobriment”. Per això agrada tant a tanta gent. Però tornem a Mark Twain. L’autor d’una de les meves novel.les preferides, LES AVENTURES DE HUKLEBERRY FINN, va fer un viatge a Europa i Terra Santa el 1867. Es tracta d’un dels primers viatges “organitzats”. De l’aventura en va sortir un llibre, THE INNOCENTS ABROAD, irònic, bastant documentat, crític amb els governs, l’església catòlica, la higiene de la gent, l’abús cap als turistes, la incompetència dels guies, la incultura general. A estones pot resultar un pèl massa detallat (per a lectors d’avui). Va ser el gran èxit en vida del seu autor. Coses que passen. El llibre es feia servir de guia de mà. Llegit avui té la candidesa de la descoberta: veure Europa i l’Orient Mitjà a través dels ulls d’un americà de fa més de cent anys. El vaixell (un creuer), les escapades en tren des de Marsella cap a París (que en certa manera pateix el mateix mal de Roma: tenir massa anomenada), els trams fets amb cavall, carro, ruc, camell. Tota la part d’Itàlia és deliciosa. Per entrar a Roma els cal una mena de visat: als Estats Pontificis ja els quedaven pocs anys. Roma és eterna, però el seu estatus polític ha anat canviant. Avui seria impensable que un viatge com el de Mark Twain no fes parada a Barcelona. Hi ha coses eternes i també hi ha novetats. Twain parla de Gènova i de Marsella i no parla de Barcelona. Avui potser seria al revés. Roma, però, sempre hi sortirà. És eterna. Ves.

Quan l’any 2001 em van publicar el primer llibre de contes, LA FLOR BLANCA DE L’ESTRAMONI, eren els temps de SOLDADOS DE SALAMINA. Als aparadors de llibreries grans, mitjanes i petites, als diaris espanyols, catalans, provincials, comarcals, locals, a les revistes mensuals, setmanaris, fulls dominicals, a tot arreu no es parlava de res més…

Vull dir que era bastant difícil que es parlés d’altra cosa que del llibre de Javier Cercas. Lluny de desanimar-me, vaig anar fent les poques entrevistes que em van demanar i vaig anar seguint les ressenyes que van sortir i les presentacions que vaig poder (sense Soldados m’haurien fet les mateixes, també ho he de dir). Amb tot, era difícil no parlar de Soldados…Tothom en parlava. Tothom te’n parlava. Teles, ràdios, internet, tertúlies, taules rodones. En fi. Després se’n va fer una pel.lícula (que va representar Espanya als òscars). Tothom comprava Soldados de Salamina. Es traduïa. Amb tot, com passa sempre, hi havia gent que el comprava i després descobria que no era el llibre que s’havia pensat: una mena d’Allò que el vent s’endugué o de Codi Da Vinci. I no. Era un llibre de molta més qualitat, però en fi, un llibre. No la Bíblia. Se’n parlava tant! En fi. Que tothom “havia” d’haver llegit la novel.la. No ho dic ressentit: sé que aquesta mena de fenòmens passen i qui no hi combregui ha de fer com els de Ridaura: deixar-la caure. Per això, en comptes d’enfadar-me amb algú o de dir que allò es feia una mica pesadet, vaig intentar anar tirant amb el meu humil llibre de contes. Al final se n’ha arribat a fer una segona edició i tot; vaig trobar un grapat de lectors. El món és així. La vida és així. Vaig llegir Soldados de Salamina i vaig pensar que era prou bo i que segurament es mereixia l’èxit que estava tenint. Hi ha gent -pel que es veu- poc preparada per pair l’èxit (ni que fos virtual) de les idees dels altres. Fa ràbia haver de sentir això que diuen d’ “una mena de totalitarisme soft”, referint-se a la situació actual de Catalunya, i allò de la “manipulació informativa”, de l’ “adoctrinament”. I allò dels “silencis tan preocupants” que també he llegit. I més, en un país (o zona) on el 70 per cent de la televisió que hi arriba ve de Madrid. On els diraris de més tiratge en paper sempre han jugat a la contra (del dit PROCÉS).  El país on la tolerància sempre s’espera del mateix cantó. I callo perquè encara en diria alguna de grossa. I no vull.  Ara, demano respecte per a tothom, també per a la gent que l’onze de setembre vam sortir al carrer.  Encara que fóssim molts. 

Ahir al matí roinejava al poble de mar. Feia un dia tardorenc prematur i hi havia una grisor de cel que es reflectia en la grisor de quitrà dels bassals. Amb tot, es notava que havia de passar alguna cosa; un marcià hauria notat que s’estava a l’espera d’algun esdeveniment…

Hi havia gent que no havia dormit bé, que feia ulleres. Gent que s’havia passat la nit donant voltes al llit, sentint la pluja i els trons, imaginant els titulars esgarrifosos de l’endemà: VIA DE AGUA. O bé, LA PLUJA DESLLUEIX LA VIA. O, encara, EL MAL TEMPS DESINFLA…., NO LO CONSIGUEN, etc. També es veia de tant en tant unes curioses dones ja tirant a grans, per no dir àvies, abrigades -per la fresca del dia tardorenc prematur- amb allò que se’n diuen “rebequetes”, de color crema pujat, de color canari deslluït, en fi, alguna cosa propera al groc, que es notava que havien tret del calaix de baix de la calaixera. Cap a les quatre es va veure que aquesta gent que feia ulleres, al costat d’altra gent que no en feia, de gent amb accent de Lleida que anava en colles molt alegres, amb nevereta portàtil, amb impermeable groc, i al costat de les velles de rebeca groga, moneder negre i sabata plana, al final es va poder veure que tothom agafava Riera avall, amb determinació. I s’hi afegia gent amb banderes. Famílies de tres i quatre generacions. Algun gos (fixa’t, Pere, amb estelada al coll! ). Grups de jovent. La Riera plena com un ou; groga. Cony passa, aquí?, deien uns nòrdics en la seva llengua nòrdica mentre anaven fotografiant la rierada. Un megàfon va cridar, davant aquella gentada inquieta: Falta gent cap al sud. I tot de gent va anar tirant carretera avall fins a topar amb una gernació que anava pujant del sud. Hi havia també uns homes grans amb cadira plegable, transistor i posat absent. Va sortir el sol. Algú va enviar un whatsapp que a Vilassar el tren havia xiulat per saludar. Algú en va enviar un altre dient que, ja ho veureu, ara us passarà un avió d’Intereconomia. No m’ho crec! Ja ho veuràs. Molta gent. Però, què esperen? Un festival aeri? De fet, van passar algunes avionetes que van fer acrobàcies que tothom va aplaudir. Ara ens donem les mans! Una dona amb accent sudamericà diu a la filla: Decían que faltaría gente, por la lluvia. Mamá, esto la decían en telecinco. No, no, en la catalana. Ja està. I ara què. Esperar, esperar que siguin les sis. A les sis una gernació tornava cap a la part final de la Riera. Les àvies amb rebeca groga comentaven la jugada. Al final no ha plogut. Al final s’ha pogut fer. Quina gentada! Semblava Festa Major.

El “procés català” és molt més important del que sembla, fins i tot per a la gent a qui incomoda aquest debat o no els engresca prou. El repte català destapa les ànsies de llibertat d’una nació vella i cansada (cansada de ser menystinguda), però significa alguna cosa més: ensenya que potser, caram, la democràcia tenia uns límits…

Ah, coi! Ara resulta que depèn de què no es pot votar i si es votés i sortís una cosa que “no agrada o no interessa a Washington” no es faria (em va semblar entendre que escrivia un columnista català). O que si no té el suport de les èlits econòmiques, de les famílies “que compten”, dels mitjans que remenen les cireres, de les cúpules, els campanars, els palauets, doncs seria que no. Per això és tan interessant el repte català. Potser no ens portarà enlloc, però desfarà un miratge. I no només a Catalunya i Espanya, també a Europa i el món. Si hi ha coses que no es poden votar (encara que uns partits hagin guanyat unes eleccions claríssimament dient que volien portar la gent a votar) i si hi ha decisions que un cop votades no es poden portar a terme sense el permís de no sé qui, llavors ja sabrem on som. I s’haurà acabat el bròquil. Per això, per això trobo tan interessant aquest procés, perquè ens ensenya i ens ensenyarà si la democràcia existeix i si la tenim, si està al nostre abast, si té guardians, si té costures. Si el que compta és el cinisme, el cretinisme, la mala fe, l’engany, la força bruta, el domini dels poderosos, si tot plegat és el govern d’uns quants o si cada vot de debò compta. Per això em dol que partits dits progressistes siguin els primers a cosir ben fortes les costures, a aixecar ben altes les parets, per aturar un moviment pacífic, radical, popular, que Europa -i no diguem Espanya- es mira amb sorpresa. I a molts llocs també amb enveja.