El camp de l'Erra

M’arriben notícies inquietants, rumors, ecos de malson. Em diuen que vindrà un dia que prohibiran les coses que més ens agraden. La més dolorosa, em penso, és la de les llars de foc, el foc a terra de tota la vida, vaja…

També em diuen que desapareixeran els llibres, de paper, i que la xocolata serà considerada un bé de luxe. “És molt senzill”, m’explica aquella veu tan pràctica, com si no fos conscient de la tragèdia, “resulta que als xinesos també els agrada la xocolata i en volen consumir cada dia i, com que les zones de producció són les que són i pel clima no es poden extendre més…doncs ja ho tenim!”. Ah, coi. I també és pel clima, em diuen, per la Santíssima Sostenibilitat, que les llars de foc aviat es consideraran igualment “un luxe”. I un perill. “Sí, sí, pel medi ambient, per la salut, pels incendis, per les cremades de la canalla…” I els llibres. “Però els llibres no serà tant pel paper, pels arbres i tot això, com pel canvi de costum, per la cosa de les pantalletes.” També pel perill que representen? Au, va! I què més? “Doncs els cargols, els bolets i les pinyes, que no es podran arreplegar sense permís.” Els nostres pares van haver de renunciar a moltes coses i ara ens toca a nosaltres. I els avis pla. Matança del porc, caçar amb fura, fumar als confessionaris, beure directament de la meta de la cabra…Més coses que es prohibiran? Ui, ni t’ho imagines. Menjar a la platja. Jugar a la cuit amagada quan es faci fosc. Mirar la posta de sol sense protecció. Pescar amb canya. Contemplar les estrelles. Passejar pels camins de terra. Criar gallines per tenir ous. Les torratxes als balcons. I els balcons per ells mateixos. Les migdiades. Les arrambades. Més val que ho aprofitem bé, que tot això s’acaba. Però ja se sap, allà on comencen les prohibicions, també comença la revolta, el fer les coses d’estranquis. “Vosaltres mateixos”, diu la veu de la consciència. A això mateix.