El camp de l'Erra

Aquest blog està de vacances des del 15 de juny, i fins que passi la calor. Bon estiu.

El seu autor no fa pas tantes vacances, no us alarmeu. El camp de l’Erra s’ha d’abonar i s’ha de regar, però també necessita un temps de guaret.

Fins aviat.     

Ha de ser complicat sortir a l’escenari del Palau de la Música a rebre el Premi d’Honor de les LLetres Catalanes quan un moment abans s’ha vist per pantalla gegant la grandíssima Rosa Maria Sardà, amb aquelles ulleres fosques que, dient que clar, que ara “el Pepito” dirà que ell no s’ho mereix, vaja, que es mostrarà humil…

 

 I aviam qui és el valent que surt davant de la gent, la gent normal, les bones persones, i les males, els convidats, socis d’òmnium, faràndula, patums, polítics, autoritats, Abellons, Rafarts, Puyals, Ardolinos, Lluchs, Felius, Rovires, Montilles, Masos, LLançanes, Borràs, Casacobertes, Plas, collarets bons i quincalla, velles glòries, referents, promeses, mòmies, de tot. Com el país que es posa dret i es mira. I després d’haver vist moments, fragments, de Poble Nou, Nissaga, tarararara, ra-ra-raaa-ra, i cony sé què més, quanta nostàlgia!, seguits de moments, fragments, de teatre de forta intensitat, del bueno, que diria potser Mouriño. Tu surt allà, quan tothom sap que seràs, ets, has de ser perquè tothom ho espera, una persona humil. Tu surt allà i sigues tu. Au. Va, vinga, que és per avui. Alguns desprevinguts s’ho van empassar. Ens ho vem. Vull dir el grandíssim gag que va ser tot el discurs de Benet i Jornet. Es van, ens vam empassar que es perdia, s’entrebancava.  Però d’emocionat sí que dallò. Tothom dret aplaudint les dones que no han estat premiades, encara, tothom aplaudint el teatre català, que ara és molt exportador, tothom rient del caos de la llista d’autoritats, tothom dempeus per Benet i per Jornet. Tothom alçat per cridar el clam de moda, el clam que ens ha d’emancipar. I els de primera fila que facin repicar els collarets, que diria Lennon. Va ser Lennon? Catalunya és un país flipant, que diria el gran Alfonso Guerra. La gent o és molt curta o és molt llarga, diries que pensa però no ho diu el Guerra que dic. Fa ràbia que davant el Palau hi hagi una placa dedicada al Millet. A un Millet. Però els visitants, que mai acaben d’entendre aquest país de gent molt curta o gent molt llarga, el país flipant que diria el gran Aznar, els visitants, deia, ho troben estrany. Troben estrany una plaça dedicada a Millet. El Millet que sigui. I riuen per sota el nas. Aquests catalans, qui els entengui que els compri. Que els compri mercaderies, que diria un que jo sé. Sort que per allà, per allà Sant Pere Més Alt i carrerons adjacents, per allà hi ha un home que ven estampes fetes amb aquarel.la (o retolador). Dimarts en duia unes amb els perfils de costat de la Teresa Forcades i l’Arcadi Oliveres amb les muntanyes de Montserrat al fons. Una turista es posava sexi i es deixava fotografiar com si fos dins una pel.li de Woody Allen amb el Palau de fons. Ha de ser complicat sortir a l’escenari a rebre un premi d’honor si ets autor de teatre, reconegut i estimat, i persona senzilla, humil, i del país flipant.   

Hi ha coses que s’haurien de fer cada any, si es pogués. Anar a Venècia a primers de setembre, per aquella llum. Seta a primers d’estiu, olor de mar i d’ostres. Maig a la Camarga, amb el verd, els cavalls, les caravanes dels gitanos…

No cal dir que al Lluçanès és tot l’any: un camp gebrat sota els peus, Pirineus al fons ben blancs, el Montseny també nevat a l’esquena. Amb tramuntana, Montserrat a l’abast de la mà. Camps de blat, d’ordi, fent onades, una mar embravida voltada de gallerets, d’un final d’abril plujós. Camps de rostoll, cants de cigales, parrupeig de tórtores, bales rodones d’estiu. Fulles, molsa i olor de camagrocs. Una bromosa. En fi, fulles de roure escampades. I hi ha uns llocs on s’hi ha d’anar -o bé només passar- a la primavera. Llavors tot el que és secà ja no ho és. Uns castells, uns pobles encimbellats, uns cels molt inacabables amb uns núvols, encastellats, també, encimbellats, igualment que la terra. És la Segarra. Feixes, camps, marges, quatre arbrots, un poble, un castell, una promesa de bonança…que potser no acabarà sent. O bé sí. La Segarra, amb aquest nom tan ressec, tan fort, és el lloc on s’ha d’anar cada primavera. L’Eix desdoblat és la nostra ruta 66. Agafeu el cotxe, deixeu-se estar d’aires condicionats, abaixeu vidres, poseu música de la bona i vinga, la Segarra. I més enllà.

Aquest hivern, amb gent de l’Ateneu i amics, vam anar a fer una ruta literària per París. Un dels llocs que més emocions ens va proporcionar va ser el Club des Poètes…

Des de fa cinquanta anys, aquest cafè convoca poetes joves, poetes maleïts, aprenents de poeta, poetastres i recitadors malalts de poesia, sota la llum d’una bombeta taronja, a la vora d’una barra alta, vella i viscuda, al voltant d’una ampolla de vi francès, sempre francès, per regar menges ben elaborades. Allà regnava fa anys el poeta Jean-Pierre Rosnay amb la seva musa i el fill de tots dos. Ara, desaparegut ja el poeta, regna el fill, amb barret negre i foulard, de poeta maleït, també, i la musa, una musa entrada en anys, però mantenint tota la gràcia, totes les gràcies. Hi vam anar durant la ruta literària per París i xerrant, xerrant, va resultar que és -que era, que serà sempre- germana “d’un cantant que ve molt per Catalunya, no sé si el coneixeu, és diu Georges Moustaki…” Que si el coneixem? Ronda de calfreds per l’esquena. I allà, un gat que anava de les cadires a les taules i de les taules a la finestra petita del fons del cafè. A fora nevava. Avui que Moustaki ens ha deixat, m’ha vingut al cap la seva dolça i amorosa germana, la musa del poeta del cafè de la poesia.

     Tota la persona, tota la part de la persona que no és cos, tota, doncs, ficada dins el cap. Dedicada a pensar. Obsessionant-se per ves a saber què o qui. És quan les passes, sense res conscient que els faci de guia, és quan les passes, elles soles… 

És quan les passes van allà on volen. És quan ens acabem perdent o acabem fent accions inútils, moviments sense sentit, revolts, voltes. I les mans igual. Les mans van a la seva, com en un tic, però no és tic. Tic seria quan només és una part, un moviment, un zist i zast de l’ull, la mà, el dit, el llavi, la galta. Tota la part de la persona que no és cos, tota, doncs, es pot acabar ficant dins el cap i deixar de controlar les passes, les mans i la boca i tot. És quan hi ha gent que diu coses que diu que no volia dir o que no voldria haver dit o que no hauria dit mai que les hagués arribat a dir. És quan els bojos, la canalla, els torrats? Sé que m’estic embolicant. Sé que estic marejant el sol lector que deu quedar a aquestes alçades d’escrit, però fa estona que dóno voltes, que provo d’entendre què coi passa quan no tenim control de res nostre perquè estem ficats dins el nostre cap donant voltes a alguna cosa, alguna idea, alguna persona. En diuen obsessió i volen dir capficament. La llengua a vegades és molt i molt afinada. El català, en aquest cas.

Hi ha gent a qui no agraden els actes massius: manifestacions, celebracions de victòries esportives, misses multitudinàries, concerts de rock, curses populars, circs. Res a dir. Hi ha gent a qui no agrada veure gaires banderes juntes…

 
Em sembla bé. Hi ha gent a qui aquests actes de masses els fan pensar en estètiques, en fi, que no vull ni anomenar. Pot ser. Com diu el Brassens, la música que marxa al pas, cela ne me regarde pas! Això del Brassens, però, és molt educat i respectuós, comparat amb depèn què (fins i tot referint-se a desfilades militars). M’agradaria creure que algú que fa poc ha deixat anar un comentari molt lleig sobre la manifestació de l’onze de setembre -que no marxava al pas de cap banda militar, sinó que era alegre, distesa i lleugerament caòtica- es referia a aquest rebuig estètic d’una massa en moviment, que el comentari no anava més enllà, que no es referia al contingut ni a les idees que expressava la gent en concret que hi havia. M’agradaria pensar-ho, però, ai! Crec que les persones tenim tot el dret, des de l’individualisme, el contracorrentisme, la clarividència, l’anarquisme (que també té les seves banderes, per cert) el que sigui, a negar-nos a participar en actes dits de masses. Hi tenim tot el dret. I també el de criticar-los i de no trobar-los bé, aquests actes. I a no trobar bé les idees que s’hi defensen. Ara, d’aquí a poder pensar que no participar en una cosa, en una reivindicació, en una mostra de solidaritat, en un crit de ràbia col.lectiu, en el que sigui pacífic i democràtic, et dóna dret a classificar-ho en termes tan i tan ofensius…en fi. La tolerància és difícil, sobretot amb els que no pensen com tu. Insultar es veu que no costa gens. No hi vull entrar en aquest dir les coses com de passada i ja l’has deixat anar. Coses molt ofensives. Molt. Ara només volia demanar, a qui ho sàpiga, com s’haurien de classificar esdeveniments que compten amb la col.laboració sovint acrítica de les masses, com ara portar tothom unes samarretes, unes carpetes, uns mitjons, unes gorres, el que sigui, per exemple amb un determinat animaló pintat, amb uns determinats eslògans, amb uns determinats colors. I tothom hi ha de combregar, per buit i banal que sigui tot plegat. I quan en un concert de rock des de dalt de l’escenari un ídol gens sospitós crida a les masses, per exemple, vinga, tots junts, jo per ser feliç vull un avió…o en un circ quan el pallasso diu, como están ustedes? Bieeeeeen! Hi ha individualistes que amb la mateixa mà que cobren, després tiren la pedra damunt la gent del carrer que els ha comprat la cosa, i després amaguen aquesta mà. Estic molt ofès. Molt. Jo confesso que tampoc sóc gaire de banderes ni de masses, però a vegades necessites participar d’un crit col.lectiu que demana participar en les decisions, tenir un lloc al món, i que no va contra ningú. No veig que això sigui cap mal. Ni cap vergonya. Ben al contrari.

Primer de maig, que s’acosta, i carda un fred que acollona; un fred de Déu en aquesta darrera quinzena d’abril. Sant Josep Obrer, en deien? I què sentim? Sentim la Internacional? No, nois, no. Sentim el flooop, flooop de les pilotes…

….Veiem que la “pijeria” també està indignada als camps de tennis. Acollonant. Una vegada hi havia un rei que tenia el nas vermell. I més romanços a les places. No, no, no serem moguts, diuen els que no volen que res es mogui. Són, per dir un exemple, alguns progres nostres…qui s’ho havia de pensar de l’avantguarda del proletariat? I l’establishment en general. Coverbo: el Met de Ribes deia, content -quan li preguntaven que què feia, mentre se l’enduia una riuada-,contestava, feliç, el Met de Ribes, que “Nar fent!” Nar fent poguem, doncs! Per no parlar de la fi del Cagaelàstics o de la condemna, per sempre, amén, del Poca-roba, el més fotut ara i sempre. I raó o no raó, el pobre a la presó. Tot pel poble però sense el poble, càgum ceuta! La gauche caviar, que diuen a França. Els “biopijos” que tot ho consumeixen bio i que consumeixen molt, sort n’hi ha! Els estupends, també. I els bons, els prudents, els elegits. En fi. Tot això i més, les veles -i els dallonses- inflarà, el vent ens portarà… Hi havia una vegada, fa molt i molt temps, una terra on estacaven els gossos amb llonganissa, on de les pedres en feien pans, on déu va passar-hi en primavera, on la gent sempre guardava una poma per a la set. Romanços, coverbos, llegendes…   

Sents una persona -i no és la primera- que diu per mòbil que en aquest moment estan, estem, baixant per Les Rambles. I són a Rambla Catalunya. En fi. Barcelona, Barcelona. Sant Jordi i no es pot caminar, ni per la Rambla ni per la Rambla. LLibres i roses i persones. I les coses que s’han de sentir. Vaig de cacera, com si diguéssim. Surto de l’Ateneu… 

 … surto de l’Ateneu i a la plaça Villa de Madrid em trobo el Llavina en una parada, em penso que és la del Club del llibre. Compro la seva novel.la, però no me la deixo signar; manies meves. Tiro cap al carrer Canuda i topo amb la Marina Espasa a la llibreria Canuda, la de vell. Compro proes a tot vent de segona mà. És un vici que tinc. Xerrem. Tiro amunt amb la bossa de llibres que comença a pesar i m’adono que me n’han donat una d’una casa de pollastres a l’ast amb parada a Sant Feliu de Codines i al mercat de la Boqueria. Rostisseria Ramon, possiblement el millor pollastre del món, diu la bossa. Flipo. Partits, partidets, faccions. Minyons escoltes, esotèrics, budistes, signeu aquí, signeu allà, mireu la bola de vidre, ensumeu aquest sàndal, tasteu aquesta coca. Començo la Rambla, la que travessa l’Eixample, i de seguida em trobo el Vicenç Ambròs a la parada de Relatsencatalà, content com un gínjol perquè fa un dia molt bo! A Rambla Catalunya hi ha la parada del PP. Sento darrere meu un home que li diu a la seva dona: No sé per què vénen aquests, si sempre estan en contra de tot això! De fet, es nota com un buit a la parada del PP: en el moment que hi passo jo no hi ha ningú (però això no vol dir res). Llibres antics, sobretot en francès, això tenim, diu una venedora atractiva amb ulleres de sol allà al costat. Tiro amunt com puc i sento una noia que s’està queixant als de les joventuts de convergència perquè posen persones musulmanes a les llistes de CiU, quan aquestes persones, li consta, no parlen ni català i ves a saber què esteu alimentant. Els cadells convergents flipen. Ella diu que és musulmana, però que no ho troba bé i que per què no hi aneu vosaltres a les llistes? I ells responen, nosaltres? Més amunt veig els de la lliga “adopteu un llebrer”, galgo, en diuen ells. I tota una rotllana de gent interessada. Llibres, llebrers. Ah, sí, fa pensar en Cervantes. Vostè es vol autoeditar? Vostè llegeix poesia? Vostè és l’autor o és la dona de l’autor? Pesa molt, Victus! Són coses que es van sentint. Tienen algun libro en español que explique porqué quieren ustedes la independencia? En Español? Creo que no…Vol una rosa solidària? Solidària amb qui? Amb uns estudiantets de fi de carrera. Ah. Una rosa estelada. L’única. La rosa estelada: només la tenim nosaltres! Aquella dona surt a Polònia, mama! És la Rahola, nen…la de veritat. Ai si, fillets, porto aquí signant des de les dues… Hola, quanto vale? Això ho pregunten dues gitanes de certa edat; gitanes de monyo, davantal negre, davantal de flors, pell colrada. Però es que està en catalán. Que cuanto vale? Es que ya le digo que este libro està en catalán -era un de Bola de Drac, preciós, molt maco, molt atractiu, però la llibretera devia tenir por de qui sap què-; la venedora es resistia a vendre manga a dues gitanes autèntiques de davantal. Mi nieto va a la escuela, supongo que debe leer catalán, vaya! Siete y medio? Set euros i mig i una gitana granadeta i castellana li regalarà un manga de Bola de Drac en català al seu nét. I no m’ho invento, tot i que sembla un anunci a favor de la immersió. Passeig de Gràcia. Més roses solidàries…patrocinades pel Majèstic. Compro un entrepà d’ibèric (al Majèstic no, més avall). No he dinat. Tiro avall. El carrer Casp tallat pels de Ràdio Barcelona. Cues a la barra del Bracafé. Música infernal al Corte Inglés: esperen que la gent es relaxi allà per mirar i comprar llibres? Amb aquesta nyeu-nyeu? Portal de l’Àngel. Es passa més bé, però Déu n’hi do! Compro un brioix i una empanada i me’ls menjo en el trist replà d’una façana. Tiro cap a l’Ateneu i allà fora em trobo el Pep Mayoles que es prepara per signar. Al pati de carruatges de l’Ateneu continuen xerrant els de ràdio 4. Pujo a fer un got. Baixo al carrer i torno a tirar amunt. Davant del Zúrich hi ha una immensa cua…tu también estàs aquí para Albert Espinosa? Penso: Qui duen ser els sparrings, quins seran els escriptors que hauran de seure allà al costat de l’Espinosa, sense que ningú els demani la signatura, mirant tota aquella adolescentada boja per l’Espinosa…un calfred em puja per l’espinada! Tiro amunt i m’enfonso per les escales de la renfe, amb la bossa de la rostisseria Ramon i amb l’empanada que em puja i baixa. Uf. Al tren la gent llegeix i porta roses. Només veig una noia, una de sola, que duu a les mans no-sé-quina-ombra-de-Grey.  

S’atansa per la fosca del camí
remor de campaneta la ning-ning.
Arrossega basarda de nit,
desvetllava la fressa dels grills.

Divendres, al Parlament Autonòmic (el Parlament de l’àgonica Catalunya autònoma), allà al parc de les feres…  

Raons d’ordre alfabètic han fet que els meus sis o set llibres publicats vagin a les lleixes de les llibreries -quan hi són- just abans dels de l’Espinàs. Aquest contacte…

….Aquest contacte pesa. Pesa perquè l’obra de l’Espinàs és molta. Noranta llibres, llegia l’altre dia en algun lloc…pot ser? L’Espinàs, amb qui he tingut el gust de comentar un parell de cops això d’anar junts a les lleixes, és un home lleuger, un home que ha caminat molt i quan penses en ell no penses en noranta llibres, ni en tones de paper. Penses en una pipa i una olivetti i, com a molt, penses en una guitarra, també. L’Espinàs és una cosa -i perdó per això de cosa- tan gran en una cultura que a vegades sembla que no hi sigui. Ha publicat molt, té molts lectors, fa gairebé quaranta anys que escriu un article diari. Ha anat a peu a llocs remots -remotíssims, diria jo- d’aquí mateix, quan tothom anava lluny…al Nepal, al Pol Sud, a Mongòlia. Va escriure la lletra de l’himne del Barça, va “fundar” els Setze Jutges. Què hi sé jo quantes coses més ha anat fent. I dic “anat fent”, que és una molt bona i discreta manera de fer. I sembla que no hagi trencat mai cap plat. Guitarra i pipa, guitarra i olivetti. Pesa molt, ja us ho he dit. Aquest contacte pesa. Els meus llibres queden colgats pels seus. En fi. També podríem dir que el tinc davant o que tinc la sort -alfabètica- d’anar darrere seu.

El bac dels Astors, el gorg del Marquès, el rec de Miralles. La baga Gran, el Baguet, el bosquet…de Fumanya. L’alzinar de la Vila, els Rourets, la Pinassa. Les Cabrasses. Cabres Mortes…

Serrat de cal Jep Sant, serrat del Tió, Serradevila. Les tanques de la Tor, el terrer Roig, els Quatre Termenals, la Ramada Encantada. El Perotet, el Gascó, can Jaques. la Casa Nova, la Casa Xica, la Casa Gran, la Caseta, el Casó. El Campet, el Campàs, el camp…de l’Erra. La Soleia, el camp dels Erms, Clarà, font Codoleda. I font Canaleta. Rocadembosch, la roca de la Clau, el Roc Gros…del Puig-xot, Rocatova, pedra Dreta. Viladeures, Vilacanina, Casa Nova de la Vila. La creu de la Tecla, la creu del Mateu, la creu de la Coma. I el bac dels Astors i el gorg del Marquès i la plaça del Marquès…de l’Argentera. I el pla de Palau, el rec Comtal, la font de Canaletes. Pedralbes, Horta, sant Pau del Camp, el camp Nou, el camp de l’Arpa, el camp de la Bota. El Peu de la Creu, la Guineueta, la Riereta. Les Corts, el Prat, la Ribera, el Turó…de la Peira. El bac dels Astors, el gorg del Marquès…etcétera.

No vull ser aixafaguitarres, però la primavera no comença bé. I no ho dic per la pluja, tan necessària, i tampoc ho dic pel vent. La primavera comença girada, nerviosa. Posats a triar una flor, doncs, res de cucuts, res de violetes, res de tot això. Aquest any tretze…

…aquest any tretze em quedo amb el pixallits. Ep, que el pixallits m’agrada. Trobo que és un bon símbol. Senzill, viu, valent. El pixallits és valent perquè encara fa fred i ja el veus que s’escampa per l’herba i amb aquell groc sembla que demani sol i llum i bon temps. Però la pluja, però el vent. Aquest any tretze la primavera engega amb una nyeu-nyeu bastant pesada: que si Xipre, que si Suïssa, que si el Valle de los Caídos, tan depriment. Tan depriment, sí. Horrible el que s’ha de sentir. Comença la primavera i ja veus uns pixallits que demanen sol i els donen gebre. Que demanen aigua i els donen vent. Que demanen llibertat, democràcia, solvència, netedat i els donen. Els donen pel sac. Però hi ha coses que no ens prendran: la primavera arriba, més alegre o més grisa, arriba. Els pixallits surten. Si em voleu creure, aneu a mirar els prats d’herba i no penseu en res més. Aquest dijous és el dia mundial de la poesia…això tampoc ens ho prendran. Som amos de les coses senzilles. Botifarra, els faig. Ja us podeu imaginar a qui. 

Avui dia dins els trens hi ha molta competència. Puja un músic i en baixa un altre. Hi ha moments que dius…aviam com acabarà tot això. La competència és dura, però també hi ha bona fe…

N’hi ha tanta de bona fe, que dius, senyor! Per exemple et trobes un guitarrista que fa jornada completa al tren del Maresme i ja comença a l’estació de, posem, Canet. Allà hi ha una dona que estén la roba i sent el guitarrista que assaja. Entra un moment a casa -una d’aquelles cases amb el pati vora l’andana del tren- i en torna a sortir amb un bitllet de cinc euros.

El músic, el guitarrista, puja al tren. Dins el vagó hi ha una noia que sembla argentina i també va amb una guitarra i també canta. Ell se l’escolta amb respecte. Li donarà una moneda? No. El guitarrista, que sembla xilè, baixa a l’estació següent i puja a un altre vagó. Més avall, tres o quatre parades més avall, puja un acordionista amb aires de gitano romanès. Es mira la guitarrista argentina que abans ha estat mirada per l’altre guitarrista, el xilè. La guitarrista argentina passa el barret i l’acordionista romanès engega amb la seva balada. Ella l’escolta. Li donarà una moneda? No. Baixa. Més avall puja l’avi de l’harmònica, amb pinta de nòrdic, d’antic hippie nòrdic. Després ve el dels mocadors de paper, sembla andalús, escolta l’avi de l’harmònica, li donarà una moneda? No. I l’avi de l’harmònica, li comprarà mocadors? No, no en necessita. Però és que a més puja una noia que també ven mocadors de paper, és una noia ben catalana. Ella no pot comprar mocadors a l’altre venedor de mocadors, seria absurd. El que té mocs no sap a qui comprar-ne. Puja un mestre que fa anys que està a l’atur. Això diu. El tinc molt vist. Va amb unes cartolines on ho explica. En català i en castellà. Puja l’altre home de l’harmònica, el que sembla portuguès, i el mestre no se l’escolta. Baixa. No té temps, ha d’anar per feina. Ha de captar. L’home toca una melodia. Passa el barret. Hi ha gent que es remou al seient. Qui més qui menys es rasca la butxaca. Col.laborar o no col.laborar. Cada dia el mateix. Hi ha un baixar i pujar etern. El tren va tirant. A la tornada, més o menys igual. Hi ha molta competència. És ben cert.    

Avui surt al carrer -i és un dir, perquè en realitat la trobareu a les millors llibreries i no pas al carrer- la novel.la del Tuli Màrquez titulada L’endemà. Suposo que a ell li deu fer molta il.lusió, però a mi també me’n fa…

Em fa il.lusió i em consta que en fa a molta gent; per exemple a tots els que hem compartit amb l’autor hores i hores a les classes d’escriptura creativa de l’Ateneu Barcelonès. Aquesta novel.la ja la vam “disfrutar” en fase d’elaboració, cosa que no es pot dir sempre  (i menys si es tracta de les obres dels altres). De manera que avui és un gran dia… El cap de setmana passat (aquest no, l’altre) vam ser a París amb una colleta d’alumnes i amics de l’Ateneu i la cosa va anar com una seda, tot i el fred i el neviscar constant. De divendres a diumenge vam seguir les passes de Balzac, Pennac, els existencialistes i els surrealistes….l’endemà, perdó, l’endemà passat, no, no, l’endemà passat no, l’altre, vaig començar a sentir els símptomes del grip creient-me que tot plegat venia del cansament de París. Però no pot ser, no podia ser: qui està cansat de…París…és que està cansat de la vida (ho deien de Londres, però mira!). Això del grip, això del grip. Han set uns dies molt pesats de malestar general, febre i mal de coll i gens de ganes d’escriure…ni el post setmanal d’aquest blog! Avui tinc aquesta alegria, però: la novel.la del Tuli Màrquez ja és el carrer i ja en pot disfrutar tothom. A l’Ateneu la vam disfrutar durant tot un curs, per entregues, com en els millors temps de la història de la novel.la. Felicitats al Tuli i a Les edicions del Persicopi per l’aposta. Mentrestant, em prenc un ibuprofè i, amb la xutada d’il.lusió, espero acabar-me de recuperar del tot.  

No li diguis que ets polític. Ni periodista. Sobretot no ho diguis enlloc que ets periodista. Abans eren els advocats i els procuradors, els que anaven a l’infern…

…de dos en dos. Ara, però, amb tot això que passa dia sí i dia també, i com alguns informen de tot plegat, potser arribarem a la conclusió que el pitjor, després de polític, sigui passar per periodista. Digues-li que ets torero. Poeta. Llaurador. Però tampoc li diguis que treballes a la caixa, ni li diguis que treballes al Vaticà. No, no. Mai. Si un cas digues que demanes al metro, que neteges clavegueram, que et cuides d’un galliner. Total! Sap greu que oficis tan nobles arribin a tal degradació. Però tornem al post de la setmana passada: una de les millors pàgines de les Il.lusions perdudes de Balzac és una crítica teatral que fa Lucien de Rubempré per encàrrec i amb finalitats més que lucratives…el talent al servei de. De qui? Brillant muntatge amb un fons de veritat. Potser ja és això ser periodista. Vull dir tocar el piano mentre d’altres arramben. O tocar el piano per desviar l’atenció. O tocar el piano i fer ballar al teu ritme tota una comunitat. Encara que la comunitat, país, poble, casa, sigui un bordell. Cony sé jo, però em sap greu aquest desprestigi de dos “oficis” que m’havien agradat.