Publicat el 19 de maig de 2014
L’HERBACOL I ALTRES MISTERIS
Anant amb bici per uns camins de déu (amb burricleta lluçanesa) per allà els voltants de Peratallada, Canapost i Palau Sator, vaig veure, l’altre dia, molta herbacol. O alguna planta de la mateixa família. Fa un goig de déu, tot i ser un card. I m’hi vaig fixar: per culpa del color, però també perquè el dia abans havia començat a llegir un llibre…
Un llibre d’aquells que mai et pensaries que et podria interessar tant. Me’l van regalar uns que saben que des que el vaig tastar per primer cop, deu fer un parell d’anys, vaig de cul pel recuit de drap. És un goig i una alegria, aquest llibret que va publicar l’editorial Sidillà l’any passat. L’autor s’ha mogut, ha buscat bé i hi va fotent palades de passió tota l’estona. Té detalls que et fan abaixar el cap i dir sí, senyor: El llibre del recuit, vida i miracles d’un llevant de taula, de Jordi Bonet-Coll. Mira, sembla un d’aquells volums amb receptes i anècdotes, que per Sant Jordi omplen un buit i ja està. Però aquest no. Al final, no. Vull dir que trobo que l’encerta, que la clava. Sorprèn la manera que té d’anar donant el material. Hi ha uns personatges que et roben el cor. Hi ha passió, ja ho he dit. Fotos i dibuixos. Informació exhaustiva i detalls, quins detalls! Pastors que engeguen pels voltants de Sant Romà de les Arenes (un poble medieval colgat per la sorra), ovelles que feien la transhumància al revès de com l’entenc jo (al Lluçanès els ramats pugen a muntanya a passar l’estiu, aquí els ramats baixen de muntanya, per exemple de Pardines, a passar l’hivern a l’Empordà), recuiteres que remenen amb llossa, genealogies de masovers i tietes, pobles rònecs, camins transitats, trens petits, mercats grossos. Receptes, també. I em sorprèn que digui, el Jordi Bonet-Coll (a qui felicito per la feina i el bon gust) que avui dia gairebé no hi ha recuit quallat amb herbacol (presó, també l’anomenen), perquè d’aquesta planta no se’n troba prou. Per això m’hi vaig fixar, l’altre dia, entre Peratallada, Canapost, Palau Sator, què hi sé, allà a les vores d’una carreterota n’estava ple i alegraven, aquells cards, la tarda lluminosa de maig de l’Empordanet.
Comparteix això:
Deixa un comentari
Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per Ramon Erra | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent
Salut.