El camp de l'Erra

No crec que Sant Feliu Sasserra pugui renunciar a la visibilitat que li dóna jugar la carta lluçanesa. Tampoc em puc imaginar un Lluçanès sense Sant Feliu, flamant capital que va ser, en els temps de la sotsvegueria, amb aquell edifici de façana renaixentista tan elegant, tan distingit. Sant Feliu era capital i Nova York encara no existia. A Sant Feliu llegeixen més el Regió 7 que no pas el 9 Nou, em diu, a cau d’orella, maliciosa, una bruixa (de les de Macbeth, escrita, any amunt any avall, a la mateixa època que al Lluçanès penjaven algunes pobres dones). I sí. M’imagino dos santfeliuencs que es troben davant de Crist Rei a Manresa i diuen, què hem de fer? Aviam, d’entrada continuar llegint el Regió 7 i, qui vulgui, el 9 Nou; això no canviarà. Ni les altres coses (metges, mercats, concessionaris de cotxes, sastres, rellotgers, estació de tren, llibreria de referència, decatló o el que sigui). El cor dividit entre Manresa i Vic, però Prats? Sí, Prats, i tots els altres pobles. No parlem de la comarca de Prats, parlem d’una xarxa de pobles, parlem de tots nosaltres. Ara, Sant Feliu pot deixar de ser la cua d’un Bages industrial, atrafegat, molt ben comunicat per totes bandes, però molt espès de gent i edificis, per passar a ser part principal de la marca Lluçanès (turisme de qualitat, calma, cultura, equilibri, paisatge, noves feines, noves oportunitats). De cop, tretze pobles al mapa. Pam. Mentre repiquen les campanes, a vol d’ocell ja veiem que hem entrat de ple a la terra del pa, la terra del vi arriba fins allà i allà s’atura. I la terra del pa, daurada a mig juny, verda a l’abril, torrada a la tardor, la terra del pa i els boscos i els marges s’enfila i travessa tota una comarca fins arribar a Alpens, allà on potser afluixa el predomini del pa i comencen a treure el cap les pastures: Borredà, Les Llosses, i amunt, camí del Pirineu. Però els d’Alpens diuen: És que nosaltres tenim més tirada a Sant Quirze, Ripoll, Torelló… Com pot ser que en tan poc tros hi hagi tanta cosa, tanta varietat? Perquè el Lluçanès és al bell mig de moltes circumstàncies, és terra de moltes transicions, sempre va ser un lloc de pas, però també de quedar-s’hi, és equidistant de tot i no és d’enlloc, és ell mateix. Sant Feliu, com Alpens, va ser terra de ferrers. I no són campanes, no, és el pim i pam del mall a l’enclusa: hi va haver un temps que n’hi havia una dotzena a Sant Feliu, de ferrers, perquè era al peu del camí ral entre Manresa i Ripoll. A Alpens, al repic dels malls s’hi barreja el record dels trets dels carlins. Sant Feliu, la vila sotsveguerial, amb la seva bellesa de secà, ens parla d’un passat tèxtil, de treballar la llana, primer, i de fàbriques més importants, després. Aquella fressa de telers! I Alpens, tota orgullosa de la seva bellesa més humida, més frescal, més de muntanya, més d’estiueig de tota la vida, també sap què són els telers. I sap que té un lligam, sap que té tota una comarca als peus que la lliga, seguint una espina dorsal de pobles, i que fineix precisament a Sant Feliu Sasserra. Tot això és important, però i el futur? El futur ha de ser nostre, cordonses!

Sant Feliu i Alpens comparteixen l’honor de ser distingits per dos dels més grans poetes. Mossèn Cinto, que parla de sant Pere Almató  i  Agustí Bartra que parla del “seu” bastó d’Alpens. I de Shakespeare.

Planter de sants, oh vigatana terra!
segueix florint per nostre Redemptor;
lo màrtir nat en Sant Feliu Sasserra
fes que no sia ta darrera flor.

(Jacint Verdaguer)

Segons el pensador Zygmunt Bauman, vivim en una modernitat líquida. Penso en l’aigua de les rieres i penso en els límits de la comarca que entre tots podem construir. Les fronteres administratives, per sort, són líquides, es mouen, com les aigües, en canvi hi ha ponts que aguanten des de fa centenars d’anys. La bellesa del pont de Merlès es mereixeria unes planes, però avui no parlem d’això. Avui parlem de qui se’n cuidarà, de qui el donarà a conèixer una mica més, de qui vetllarà per la qualitat de les aigües que li passen per sota i pel benestar dels ramats que de tant en tant circulen pel seu damunt. D’altres comarques tenen altres ponts: el Berguedà, per exemple, té el de Pedret. Al Lluçanès hi ha com a mínim dos ponts que es fan dir sí senyor: el de Sant Martí d’Albars i el de Merlès. No sé qui m’explicava una vegada allò de l’aigat de Santa Teresa o de sant Pere (no n’estic segur), que es veu que la rierada va passar per l’ull del pont de sant Martí d’Albars, però no va tenir pebrots d’endur-se’l; la vella infraestructura medieval va aguantar i aguanta (aquelles gavarresades que tanta por fan a Avinyó i Artés). El pont de Merlès uneix dues parròquies, dos bisbats. Durant un temps van ser el bisbat de Vic i el d’Urgell, però quan es va crear el de Solsona, santa Maria va passar a ser del de Solsona. Les coses van canviant, les administracions són líquides, partit judicial d’aquí, comarca d’allà, bisbat de més enllà, però el pont no es mou i les aigües, més brutes o més netes, més emprenyades o més manyagues, van baixant cap al Llobregat. Els ponts no, però la resta, tot és líquid. Les comarques són una xarxa, les fronteres no existeixen, no hi creiem, es tracta de poder treballar junts tretze municipis units per la geografia, la història i els interessos de la gent del terròs. La nova comarca no separa, uneix, ajunta voluntats. Als voltants, fent grata companyia, continuarà havent-hi Sagàs, la Quar, la Portella, Salselles…qui pot negar que Salselles és Lluçanès! I el Cobert de Puigcercós, no ens el sentim nostre? Vull dir que hi haurà una administració que ajudarà a tirar endavant els pobles que clarament són Lluçanès, però la comarca també beneficiarà les zones veïnes, amb les que hi tenim uns lligams molt forts, econòmics, sentimentals, fins i tot podríem dir que espirituals. El Berguedà i Osona tal com són ara no responen prou a la seva complexitat (transport, model econòmic, marca turística, comunicacions, altitud, metereologia, bestiar, cultura, població). El Lluçanès té unes virtuts, moltes virtuts, i una problemática, o dues o cent, que ningú més que els seus habitants sabrem identificar (per mirar de resoldre-les). Això no exclou, ans al contrari, la màxima relació amb Vic, amb Manlleu, amb Berga, amb Gironella, amb Manresa, amb Puig-reig, amb la Guàrdia, amb Navàs, amb Torelló, amb Sant Quirze de Besora, amb Borredà, amb Barcelona, amb París, amb Granada, amb l’Equador, amb Andorra i fins i tot amb Ripoll. I amb Sabadell. Riera Gavarresa avall, riera de Merlès amunt. La gent de Sant Martí d’Albars tradicionalment ha anat de romiatge a Salselles, fa uns anys que ho torna a fer i anant bé la cosa continuarà. Els que es van a curar les berrugues a la Quar, ho faran igualment. Molta gent de Merlès va a mercat a Berga, i que duri. Els uns van sempre a Patum i uns altres patam, i encara hi ha qui s’estima més el mercat del Ram de Vic o totes dues opcions. O Cap. O passar la tarda a l’Ikea. Hospitals, instituts, discoteques, botigues, restaurants, catedrals, aeroports, tot això quedarà igual, més o menys: a disposició, a l’abast, lluny o depèn. El Lluçanès com a comarca oficial neixerà en aquests temps líquids que vivim, uns temps de treball en xarxa, de vasos comunicants, de relacions i fidelitats i identitats múltiples.  Aviam si ho sabrem fer? Aviam si serem capaços d’unir-nos per discutir les nostres coses, per repartir bé els nostres pressupostos, per encarrilar el nostre futur, ara que tenim la gran oportunitat!

(continuarà)

Uns diuen que per sant Benet, d’altres que per sant Josep. Deixem-ho amb aquest darrer, que va ser el pare putatiu de Jesús. Expliquen els vells de la tribu que avui era l’únic dia de la Quaresma que es podia ballar. Una mitja festa d’aquelles que la gent de pagès sabia organitzar tan bé. A trenc d’alba, apriar el bestiar, a mig matí mudar-se amb una camisa, qui sap si ja mànigues una mica doblegades ells, elles jersei més prim i, sota un sol gairebé primaveral, baixar al poble a fer un got, comprar alguna cosa, anar a missa, qui sap si improvisar una ballaruca amb un manubri. Ep, i no estic parlant de l’any de la picor. Ho expliquen els vells de la tribu. Per postres, crema de sant Josep. Mitja festa. Què més voleu. En aquells anys no es coneixia l’estrés. Pel camí ja groguejaven els primers pixallits. Potser en alguna fondalada encara hi quedava glaç. El naixement de la primavera es notava, s’ensumava. En tornant, quatre gotes. Aire molt fred. Les cases encara fumaven i fumarien intermitentment fins a finals de maig. Ah, i me’n descuidava, algú deia, aturant-se en un reptejó:

-Ep, sentiu? És el cucut.

Vint anys sense l’Ovidi, sense poder-lo escoltar des d’una platea. I mireu com creixen els seus seguidors. Com se’ns aferren les seves cançons. Com es tornen eternes les seves melodies. No és nostàlgia, no; és una altra cosa. També nostàlgia. Camisa negra, mans obertes. De cop, el país se’ns fa més gran. Que diguin el que vulguin.  Perquè tenim ganes de voler. Sonen les seves cançons als pisos petits, als baretos, a les eixides, a les revetlles, als campaments d’estiu, a les trobades d’acordions, als ateneus populars, a les cases ocupades…

Plovia, aquell dia, Perquè vull!
Perquè tinc ganes que plogués!
Sortia ella de casa. Perquè vull!
Perquè tinc ganes que sortís!
Tenia jo un paraigua. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de tenir!
Vaig dir-li de tapar-la. Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’ajudar!
Va dir-me: Encantada! Perquè vull!
Perquè tinc ganes d’encantar!
Va arrapar-se a mi. Perquè vull!
perquè tinc ganes d’estimar!
Vam viure un món preciós. Perquè vull!
perquè tinc ja ganes de viure!
Després varem parlar. Perquè vull!
Perquè tinc ganes de parlar!
Vam volar pel món. Perquè vull!
perquè tinc ganes de volar!
Vam sentir un món nou. Perquè vull!
Perquè no m’agrada aquest!
I el vam veure millor. Perquè vull!
Perquè se que és millor!
Vam menjar el més bo. Perquè vull!
Perquè se que es pot menjar!
Vam viure amb gent molt bona. Perquè vull!
Perquè estic tip del contrari!
Tot era meravella. Perquè vull!
Perquè estic fart de fàstics!
Tot era de tothom. Perquè vull!
Perquè tot és de tots!
Acabe la cançó. Perquè vull!
Tot comença en un mateix.

A vegades, cansats de la dita ficció, agafem un recull d’articles. Vaig directe a un llibre que fa uns dies que passejo amunt i avall. Mar, muntanya, mar, muntanya. Finalment el puc obrir: reobrir. I ja no el puc deixar. Recordava l’estil directe, enjogassat i lliure de Ramon Barnils de quan el llegia cada setmana a El Temps. Passen els anys i no perd, no. Encara guanya. De cop, em vénen ganes de fer articles. Del tema que sigui. Amb la llibertat i la mala llet i les poques manies d’un valent. Però no tots estem preparats per ser un Barnils. Un Ramon, encara. Els seus articles de fa vint, trenta, quaranta anys…i encara belluguen! Encara ara fan un efecte de cop de puny sobre una taula plena de te, pastes i confitures apegaloses. Apa, cop de puny i a prendre pel sac la tetera. Tens aquesta sensació. Cop de puny o bé aixecar els genolls per sota la taula, per sota les estovalles brodades, amb tota la seva còrpora, i apa, adéu joc de cafè, adéu tranquil.litat, adéu bassa d’oli. Hi ha coses en aquests articles de Barnils, que dites avui, que publicades avui, encara aixecarien algunes ires. A qui li tocava el rebre, li tocava de dret: Déu nos en guard! Fa dies i dies que em pregunto què escriuria Barnils d’això que ens passa. Del país, em refereixo. Se’n fotia de tot, però sabia perquè ho feia. Se’n fotria de tots nosaltres. Avui riuria sorneguer i tocaria els platerets al bell mig del circ. Vas llegint, vas llegint, i te’n vas fent creus. Llavors, quan  ja semblaria que s’ha acabat l’article, arriben aquells finals breus, aquells repicons. Patapam: Que ens faci proft. Jo, aranès. És a dir, Pound. I res més, i què més podríem demanar. Barretada. No ho sé pas. Quina mania… Uns finals que ens servien per encollar saliva. Per gent com ell no fotrem, encara, el barret al foc. Senyor Barnils, sigui on sigui, cop de cap i barretada!

Dimecres vaig tenir l’oportunitat de saludar Xuan Bello. Me’l va presentar el bon Jordi Llavina, que encara buscava la tomaca que s’havia descuidat el dia abans a la llibreria La Central, durant la presentació que hi va fer del meu Far West gitano. Colrat de pell, vestit fosquet i amb l’aire un xic tens, potser per les preguntes que li anaven fent els entrevistadors, era fàcil imaginar Bello d’aquí uns anys com un “padrín” d’aquells que escoltaven la ràdio sota la llum trista que donaven els 125 watts, a la cuina de la casa de Paniceiros, en aquella Astúries eterna de minaires, vaquers i esclops. Ja he parlat del llibre que he llegit i rellegit unes quantes vegades, el notable Història universal de Paniceiros, potser una de les meves obretes de capçalera. També el seu recull de poemes, Ambos mundos, m’ha acompanyat i m’acompanya. Dimecres, a la taula del costat allà a La Central del carrer Mallorca, hi havia la companya de Bello xerrant amb una amiga, va ser ella la que em va ensenyar al seu ipad l’estrofa d’una cançó tradicional que parla de Les Bories, després que jo li expliqués al Xuan que, feia uns anys, havíem passat una setmana amb la família en aquell llogarret on gairebé només  vivien dones grans soles….i algun home jove que hi pujava de tant en tant a arrencar les “pataques”.

…

Y yo semé les pataques
y recoyí carbón
y vi que la tierruca
dábame produción.

Teo una moza
enriba Les Bories
con una de vaques
que fan cabaná.

Dan muncho llechi
les vaques, les vaques
dan muncho llechi

piénselo Vd., Siñor Xuez.

…

.

La cançó em va tirar al damunt, com un xàfec ben dolç, tots els records de l’estada a Astúries. Res, menudències, retalls, estampes, fotos, unes quantes coses boniques (així es diu la traducció que ha fet Jordi Raventós d’aquest nou recull de proses en llengua asturiana). Llegint-les, assaborint-les, m’he tornat a trobar a casa i al món. Això és el millor de la prosa de Bello, aquest aire melangiós, la saudade, que devia engreixar en la seva estada a Coïmbra, aquest punt de vista vell, de pantaló de vellut, aquest ensumar el terròs, aquests esclops clavats a l’herba de Les Bories, deTinéu, com qui diu del Lluçanès, i disparats cap a indrets on passeja la memòria: Lisboa, Barcelona, Nova York, Nàpols, París, Madrid, Buenos Aires… A UNES QUANTES COSES BONIQUES, ed. Adesiara, també hi he trobat el perfum estrany del gallec Álvaro Cunqueiro, de qui Bello es declara admirador. I de Cunqueiro he passat al nostre Perucho i a tota aquesta literatura que només et demana que et deixis entabanar, que et deixis portar per imatges, paraules, històries, estampes. Pels campets i les ciutats, si en fan de miracles les llengües petites.

Ja ho sabia, però avui hi he pensat més concretament. Hi ha un camí, moltes vegades el seguim, que porta a casa dels meus besavis, allà on va néixer la meva àvia, i que si el continues et porta a la casa dels meus avis, allà on va néixer la meva mare. Totes dues cases estan abandonades. Ara que l’hivern sembla que s’estova, tot i que és enganyós, m’han vingut ganes de posar la foto d’un ramal d’aquest camí i, per acompanyar-la, un poema de Vinyoli. Un poema que es diu Paisatge amb ovelles i que fa aquest efecte tan gran…

Permanència feliç de l’aparent,
quan rera el bosc la posta encén colors
o entre dos llostres brilla clar un estel
que tot de cop engolirà la nit.
Al prat flairós, l’ovella de cap dur
alleta el xai: ja tot és un ramat
de llana blanca vora el fum negrós
que puja d’una borda,
i els camins
s’enfilen per les roques cap als cims
d’on he vingut del fons del meu passat.
Què se’m va perdre en aquest lloc ferest,
que sempre hi torno i res no hi trobo mai?
Se m’hi perdé la por de no trobar,
i de cercar faig compte sempre més.

 Joan Vinyoli (Barcelona 1914-1984).

Ahir a l’escola d’escriptura de l’Ateneu Barcelonès una alumna li va dir a una altra, en el moment, sempre complicat, de comentar-li el text: “O ets James Joyce, o tenim un problema!” L’afectada va riure esportivament. Al final vam riure tots. Encara riem. Riem de l’audàcia de la frase. Però, ben mirat, què volia dir el comentari?

S’ha de deixar clar que el text estava prou bé. Hi estàvem tots d’acord. Però el comentari anava una mica més enllà. Es dirigia com una fletxa cap a la gran pregunta de, què coi és això de la literatura ben feta? Com valorem un text? On és el límit entre experimentació i anar encara un pèl curts de recursos literaris? Es pot fer tot? No es pot fer res de nou? En fi, ara no entraré en aquestes coses que només ens farien bullir el cap. I no. Perquè també hi ha una manera festiva d’encarar-se a la creació literària. I també hi ha tècniques. Ajuntant totes dues coses, i molt ben ajuntades, anirem bé. Per això ens podem posar una estona (llargueta, tot s’ha de dir)  en mans d’un autor que en sap bastant, d’aquestes matèries. De fet, és un dels introductors dels tallers literaris a França als anys setanta. Hubert Haddad.  Aquest tunissià multifacètic i creatiu, nascut el 1947 a la ciutat de Tunis (la seva família va emigrar a França uns anys després), és l’autor d’un llibre, un “totxo”, un monument a la creació literària i a l’esperit lúdic. Es diu, LE NOUVEAU MAGASIN D’ÉCRITURE,  editorial Zulma. Dic totxo perquè té prop de mil pàgines. Però no són totes espesses. Hi ha consells, jocs, interpretacions de textos, poemes, teatre, propostes d’exercicis, llistes de paraules, llistes d’autors recomanats, reproduccions de làmines, dibuixos seus magnífics, demaneu. És un diccionari portàtil, un breviari, una enciclopèdia, un recull de dispositius, un ventall de possibilitats. Són els “juegos reunidos jeyper” de l’escriptura i la lectura. I com als “juegos reunidos” hi ha jocs que ens agraden més que d’altres, però tots junts fan gran patxoca. Una de les coses principals que intenten els tallers d’escriptura creativa és fer perdre la por…tot i que també ens omplen de dubtes, cosa que vol dir que ens comencem a encaminar bé.

Per això la frase d’ahir em va fer que hi rumiés. Qui sap si el text que comentàvem, com la resta de textos de la classe, de totes les clases de la nostra escola d’escriptura, era de veritat una mostra del naixement d’un futur Joyce o, més aviat, es tractava d’un escrit “amb algun problema”. Davant d’un problema, Haddad ens animaria a jugar. I a crear.

No em consta que aquest llibre tingui traducció catalana o castellana. En català tenim, però, força manuals que toquen, i amb èxit, alguns o la majoria dels temes de la “botiga” de Haddad. Ara mateix em vénen al cap els de Màrius Serra, Víctor Sunyol, Daniel Cassany, Vicenç Pagès, Jesús Tusón, i me’n deixo segur.

Hubert Haddad, Tunis, 1947.
Le Nouveau Magasin d’écriture

De l’art de la nouvelle et du conte à celui du roman, du sonnet baroque à la poésie contemporaine, du haïku au genre épistolaire, sillonnant entre Rimbaud, Proust, Emily Brontë, Kafka, Borges, Daumal, Hardellet, Kraus et cent autres, cet objet littéraire non identifié débride joyeusement l’imaginaire autant qu’il explore les arcanes de la création littéraire – ou comment trouver un sujet, investir de façon ludique la poésie, le théâtre ou le mot d’esprit, s’adonner aux délices de l’analogie et de la métaphore…

Foisonnant, passionné, érudit et simple, terriblement excitant, le Nouveau Magasin d’écriture est tout à la fois une encyclopédie subjective, un dictionnaire portatif, un bréviaire de style et un réservoir magique d’inspiration – en somme : un véritable manuel d’écriture et de littérature en action, pour tous les fous de littérature. Avec une richesse d’invention propice au rêve et à l’aventure, il offre une somme de dispositifs et de multiples rapprochements inédits, pour associer écriture et lecture dans une même perspective d’invention et d’émancipation.

No ho he comprovat, però avui estava previst que la novel.la FAR WEST GITANO sortís a la venda. M’agrada que la neu i el fred acompanyin l’esdeveniment (encara que al llibre s’hi relati una excursió ben primaveral). Viure o llegir? Llegir i viure dues o tres o moltes més vides. I la necessitat de les rondalles, vora el foc o el radiador. La neu no fa fressa, crea silenci. M’imagino algú que entra a la llibreria, clinc-clanc d’aquelles llibreries d’abans, i demana aquesta novel.la (aquesta rondalla); precisament. El client, el lector, surt, estén el paraigua i va deixant petjades.

Els escenaris de la memoria és millor que no us el perdeu, els que encara no el teniu llegit. Ja començo dient això per no haver de dir-ho al final (no vull acabar tots els posts recomanant, sempre recomanant, sigui el que sigui, com qui deixa anar una sentència). El llibre el deu conèixer força gent: porta quatre edicions, des del 1988, i no és una novel.la ni un llibre d’autoajuda. Mentida, sí que és una mica novel.lesc i sí que aporta un xic d’ajuda (tots els llibres bons, a parer meu, tenen alguna o totes dues coses…i alguna més). En aquest s’hi parla d’Ungaretti, de la Rodoreda, de Rafael Alberti, de Pla, de Passolini, d’Aranguren, d’Octavio Paz, de Mary McCarthy i de Pere Gimferrer. Em penso que no me’n deixo cap. Us he d’avisar que escric sobre una obra que encara no he acabat. Ara passo a l’apartat que Castellet dedica a Josep Pla. De fet, una carta que li escriu quan l’ampordanès ja és mort. Però, ves, ja he hagut de parar de llegir i engegar l’ordinador i venir a aquesta página per dir, per exemple, que el llibre no m’està avorrint gens, que, al contrari, he hagut de deixar la lectura per la dèria que arrossego d’escriure les entrades sobre llibres del meu post just quan sóc al moment àlgid (un dels moments àlgids) de pensar, collona, collona, com estic xalant. I és la prova que alguns crítics són, per damunt de tot, uns boníssims escriptors. Jo aquest llibre fins ara me l’havia perdut. Sempre hi som a temps! I al final et quedes amb el personatge protagonista, que és el gran senyor Castellet, sovint acompanyat de la “seva senyora”, que diria el Pla, qui sap si sorneguer. Amb Ungaretti al mar Egeu parlant de Riba, Alberti i els Castellet a la ciutat soviètica de Gorki, la Rodoreda neguitosa un dia de tramuntana a Romanyà, una nit bevent xampany del francès a la sala gran del Mas Pla de Llofriu… però el xampany, que un Josep Pla crepuscular es veu que tenia calent, el van haver de refrescar amb, ai, un trist glaçó. Però en aquest llibre s’hi expliquen moltes més coses. Sucoses i no tan sucoses. Hi ha una mirada, un passejar, un haver llegit, un haver menjat, un viatjar pel món, una època.

a.

Howards End és un misteri. A la novel.la més o menys tot té una lògica, però la cosa que per mi la fa gran, i qui sap si immortal, és el misteri, la qüestió que en el fons queda sense resposta. Per què la senyora Wilcox vol deixar la casa a la Margaret? I detall encara més important: per què els mobles dels germans Schlegel, tot el parament de Wickham Place, quadra a la perfecció, lliga, entra, s’adiu, té les mides adequades per ser el mobiliari de Howards End? No cal parlar de l’espasa… A mi m’agrada pensar que tot això ve de molt enrere. Hi dono unes quantes voltes més mentre deso el llibre, em preparo un cafetot, encenc una espelma i espero que arribi el fred intens que ens han promès els metereòlegs de cara a la setmana dels barbuts. La senyora Wilcox és un misteri (al cinema era la Vanessa Redgrave), però també és un gran misteri el casament de la Meg amb el vidu. M’agrada aquesta casa, la descripció d’aquesta casa, les boires de Howards End. De fet, m’agraden les cases velles. El misteri de les cases velles. I rellegir novel.les rebregades.

Són dones separades que arrosseguen la maleta vermella de rodes, els nois ja són grans, i tornen a casa els pares, que ja són vells. Són homes separats que tornen a casa de la mare, vídua. Van amb bossa d’esports. Són separats que tornen a casa, l’exparella encara és jove, els nens encara són petits…Passa, va! Són exparelles que tornen a casa els pares d’ella, que no saben res. Són consogres que van a casa els altres consogres, els fills són de viatge. Són homes sols que tornen a casa el pare, sol, que no sap que un altre home sol ha hagut d’anar a casa una mare sola, perquè ell no ho vol entendre. Ella sí que ho vol entendre. Ja hi haurà altres oportunitats! Són dones soles que van a casa d’unes amigues, també soles, i plegades sumen dos-cents vint anys. I agafen una burra, de felicitat. Són homes que van a cases de dones que es lloguen la vigília de Nadal. O tot l’any. Són nenes adolescents que van soles, amb auriculars a les orelles, que van a casa del pare que viu a Còrdova o Jaen. Són àvies de vuitanta anys que volen des de Buenos Aires per veure el fill, que ara està sol. Són nens de nou o deu anys que viatgen sols cap a Leeds amb una play, els esperen els avis paterns. Materns. Són tietes, oncles, germanes, fills, madrastres, cosines, cunyats, solters, casats, amistançats, vídues, separats, divorciades, renyides i perdonades, que tornen arrossegant maletes vermelles de rodes, carregant grans bosses d’esports blaves o verdes, motxilles negres d’una muda i una bossa del corte inglés. Són desenes, centenars, exèrcits que es mouen, circulen. Tots tornen amb més o menys convicció.

És com si entre matí i tarda duguessis a la butxaca uns sis euros per anar repartint. Això és el tren de la costa. I com s’ho fa la gent que demana? Hi ha diverses tècniques. Fer pena, grinyolar, fer-se plànyer, aquesta seria la bàsica. Després hi ha la música, enllaunada o mig enllaunada, guitarra sola, dues guitarres, guitarra i veu…Hoy en mi ventana luce el sol, mi corazón…Por que te vas? Por que te vas?…Sempre les mateixes melodies. Alegria, emprenyamenta, pena. Depèn. Els mocadors de paper amb una nota escrita a màquina. Van passant a deixar i tornen a recollir. Penses que si els compressis no els faries servir. Per què? Et preguntes per què. Sembla la safata de missa, aquest passar i recollir en silenci. La lambada. Ara toca la lambada, naaa, na,naaa, amb acordió….Dios os lo pague! Darrerament hi ha la técnica de fer-ho en català. Perdonin, però tinc una nena…Una nena de tres, quatre, cinc anys. La de dir que t’han robat i necessites diners per tornar a Girona. Girona sempre agrada. I ara els trens, alguns trens, arriben a Girona. Funciona bastant. La de portar cadells i demanar per comprar pinso. Funciona que t’hi cagues. La darrera que he vist és la d’estar emprenyat. Fer un discurs de mira jo era com tu fa ben poc però ara no tinc feina i no puc pagar el lloguer i sóc al carrer i tinc canalla i mira…càgum seu, aquí hi ha vuitanta persones, els foto el gran discurs i ni cas! Tot això com si pensés en veu alta, el demanador. I va rondinant…Perdoneu, però és que estic desesperat… Perdoneu-me! I clinc, clinc, la xavalla va caient dins el got de plàstic. Deu ser espontani, però, i si fos preparat? Quina performance no seria. El “jo era com tu, fa ben poc” és definitiu. No pots dir jo no sóc d’aquí i mirar cap al mar. Et preguntes si ho has fet bé, avui. Si has repartit els euros a qui se’ls mereixia. Mereixia? No es mereix tothom tenir una vida digna? Tens una mala sensació. No només de si ho has fet bé, també de si ho havies de fer, si t’han enganyat, si és manera d’ajudar la gent. Si treballen per altres. Aquestes no són coses que es fan per gust. Doncs què? I tu què? I de quin món ets tu?

Perdre la canalla en una duna. Costa molt de caminar damunt la sorra i quan mires lluny tot es veu igual. A baix de tot, caient en picat els 117 metres sobre l’oceà, es divisa una finíssima franja de platja, que no saps si és prou ampla perquè hi camini algú. La canalla. Baixar i pujar és cansat, el cor no pot. Els peus s’ensorren. La pols fina t’entra a la gola i te l’asseca. És una duna i és una metàfora del desert, potser per això, quan perds de vista la canalla, el cor se’t torna petit i la natura se’t menja, t’engoleix l’angoixa. Quin lloc, déu meu, quin lloc la duna de Pilat (Pialàt, en gascó?)! Baixar-la a tot córrer, encara que pot semblar un trenca-cames, és un gust inoblidable perquè la sorra per dins és fresca i per fora calenta de tot el dia de batre-hi el sol. Anar-hi a la posta segurament és la millor hora, però també afecta més si es dóna el cas de perdre de vista la canalla; pensar que es va fent fosc, que allò és un desert, tot igual fins on allarga la vista, que arribarà la nit i allò és immens. I tot sorra. La gent es veu com unes taquetes de colors que aviat seran ombres. Més enllà hi ha l’oceà o el bosc de pins inacabable. Però després també penses que és un desert concret, petit, que té un final. I localitzes la canalla. I respires.

Nabokov la sabia molt llarga. Per això Foc pàl.lid és un artefacte (si les novel.les poden ser un artefacte) que esclata però no de cop, no al final. Va fent esclats petits i algunes piules, puf, puf, pufff. Per bé o per mal, el comentarista és qui té l’última paraula, diu el narrador personatge -doble personatge, testimoni fals o interessat- narrador gens fiable de la novel.la que no és novel.la fins que no la tens del tot. I no l’arribes a tenir mai, del tot. Si li vols anar seguint la veta, et farà anar d’una banda a l’altra amb les seves fitxes codificades que comenten un poema, el poema, vers a vers. De seguida veus que és egocèntric i segurament boig, el narrador (com a personatge). I no saps si seguir-li o no seguir-li el joc. No tots els lectors ho volen fer. Hi ha gent a qui fa mandra llegir les aventures d’un rei de Zembla que ha fugit perseguit per uns, uns què?, uns comunistes? I ha fugit amb els seus aires una mica…Tot i que “en realitat” és o es transforma en un professor universitari, en un crític literari que encarrega, o potser no, un poema que després ell mateix s’afanya a comentar (un cop l’autor és mort). Però el que molesta i el gran encert és el to del narrador, entre cregut, egocèntric i paranoic. Erudit, rebuscat i ximplet. Perillós, també. De fet, a un poema (i a cada text literari) se li pot fer dir qualsevol cosa. És la grandesa i el preu d’escriure i ser llegit: la gent s’ho agafa com vol. I l’autor, a callar. Però l’autor, l’autor ja ho necessita que hi hagi tot aquest embolic. De fons, diuen, la història que hi ha de fons és un conte de fades. La resta és la típica novel.la americana d’ambient universitari o bé un thriller o bé una conya marinera o una gran sàtira dels que s’agafen a la literatura amb paper de fumar. Perquè, repetim-ho, per bé o per mal, el comentarista és qui té l’última paraula. Un joc. Qui vulgui jugar, que jugui. Qui vulgui llegir la novel.la tota seguida, que ho faci. Però de joc en trobarà a cada pàgina. Nabokov, ja ho sabeu els que el coneixeu, és un xic fred. Però bo. I el seu narrador, en aquest cas, un gran torracollons cregut. Un grandíssim mentider (vegeu post meu anterior). Ehem.