Oi?

Els xicots i jo vam anar amb il·lusió i coratge a la festa de les seleccions catalanes, vull dir a la manifestació per reivindicar-les i al partit que van jugar al Camp Nou Catalunya i Argentina. Ens ho vam passar prou bé, sí, tot i el fred, i ja es tractava d’això. […]

Tot i el fred, dic. Que en feia i n’hi havia, sobretot a les grades, malgrat l’esforç d’alguns sectors i d’aquell entusiasta del micro que al gol sud ens engrescava a entonar cants, corejar consignes i vibrar com si fóssim hooligans escocesos. Jo vaig mirar de posar-hi el cor, en part amb intenció didàctica: allò, aquell còctel de passió patriòtica i esportiva, havia de resultar en alguna mesura exemplar per als nois. I vist com s’esgargamellaven no puc deixar de dir, amb satisfacció, que el balanç és prou esperançador.

Però, més enllà de la valoració gairebé domèstica, hauria d’apuntar que hi va haver tres coses, segurament gairebé totes massa anecdòtiques i puntuals per fer-ne extrapolacions, que em van desagradar poc o molt. Les enumero, ni que potser no sigui ben bé políticament correcte fer-ho, i per tant entomo el risc de semblar tebi, tou i vell.

Una: a la primera graderia, sota la porteria, hi havia uns ramats de xicots pelats que desplegaven pancartes skinheads against racism. Fantàstic, però no deixa de ser curiós que bona part del partit el sector hagués d’estar envoltat i migpartit per agents de seguretat per evitar aldarulls, empentes i corredisses, que n’hi va haver alguns. Pel que es veia em sembla, i jo ho trobo lleig, que alguns elements d’aquells ramats increpaven o alguna cosa més alguns seguidors argentins que havien anat a petar entre ells. Vaig decidir posar-me la ullera optimista: deu ser un senyal de normalitat que hàgim generat ja la nostra crosta de brètols sense pèl i amb la iconografia i ensenyes com les que poblen qualsevol societat aparentment no anòmala.

Dues: així que es va acabar el partit tres o quatre gamarussos, o potser n’eren sis, van cridar visca terra lliure diverses vegades. L’èxit de la proclama va ser descriptible: ningú els va fer d’eco i la cosa es va extingir allà mateix. Vaig trobar el crit profundament desagradable, trist, extemporani, superat. També -sé que exagero-, potser un avís del risc de potenciar com ho vam fer la confusió entre la reivindicació de les seleccions nacionals i la de la independència. Jo, que en principi estic per totes dues, defensaria que es doni molt d’aire a la primera, que ja s’ha vist que és capaç d’aglutinar sectors amplis de la societat catalana, i que es deixi la segona, per ara clarament minoritària, per a àmbits més polítics. Dimecres, en concret, tenia un punt de patètic que ens entestéssim a cridar per la independència mentre, al camp, aquells xicots que semblaven una selecció juvenil posaven tot el seu ofici i esforç a no ser depassats fins a la humiliació per la selecció sènior, professional i bregada. Ves que no acabés essent una mena de metàfora, el que passava al camp.

Tres: a la mitja part, tres xicots van arribar-se prop del cul de sac on érem nosaltres. Un feia el paper de guia despert, l’altre semblava un bastó tort i el tercer estava cec que queia. Va caure. Va treure. L’amenaça, esgrimida pel jove que seia al costat de l’escena, que aparegués algú amb una certa autoritat, tan lleu com la que pot ostentar un membre de la creu roja, va revifar el poca ànima, que va recular escales amunt, estintolant-se en el company ull vermell i encara dret que prou feina tenia a seguir el primer, avergonyit o potser només fastiguejat de la fila dels altres. Que lamentable: engalanats com anaven amb sarrons postprogres i adhesius radicalment reivindicatius, vaig pensar que jovenalla amb tanta urgència per perdre la consciència poca via ens ajudaria a fer, no ja per a la reconstrucció del país, ni tan sols en una cosa tan raonable com la reclamació de les pròpies seleccions.

La festa va tenir la seva petita glòria, ho reivindico, malgrat la fredor que deia. Però aquella combinació de brètols pelats, d’irresponsables per la violència i d’independentistes etílics més aviat la devaluava. A mi, si més no, gairebé em va tallar la llet.

Aquestes dates incrementen el contacte familiar cosa de no dir. I es donen situacions d’interès recíproc aparent i mútua contemplació fins i tot sorprenents. Potser les millors són les que protagonitzen els reis de la casa. […]

Com la més menuda, ***, que fent veure que no s’adonava que era al centre de totes les mirades, feia monades, una rere l’altra, desant la timidesa habitual al calaix més baix. La més aclamada, aquella versió lliure d’una cançó que tenim avorrida, “El ball de la civada”.

Que bufona, deien els uns i els altres. Fins que, tot i la bava que li refluïa per la comissura dels llavis, l’avi va advertir:

-***, ¿qui te l’ha ensenyada, la cançó? ¿Que ha estat ***?

I és que mai no havíem sentit ningú que la cantés en segona persona del plural, donant per descomptat que sou vosaltres i no nosaltres els qui haureu de treballar per guanyar-vos la civada i el pa.

Llegeixo, per gentilesa de Lluís Gimó després de parlar d’entrevistes en un curs sobre gèneres de no ficció, Una conversa amb Joan Miró de Francesc Trabal, que la Fundació La Mirada va recuperar el 1992. […]

La conversa havia aparegut al diari La Publicitat el 14 de juliol de 1928 i és un testimoni en primera persona dels temptejos inicials del pintor, testimoni a penes guiat, en el text que podem llegir, per una presentació i un parell o quatre preguntes finals de Trabal. Hi diu coses que m’han fet pensar en aquell concepte que últimament s’esgrimeix amb tanta facilitat com si fos gratuït: l’excel·lència. Diu Miró:

Després, a remolc d’una oportuna impertinència de Trabal, aclarirà què significa aquest menyspreu:

Ara, aquí, és prou escassa aquesta confiança en la pròpia obra que pot permetre al creador desprendre’s d’altres interessos, dels afalacs, de l’obsessió pel reconeixement. Em temo que podríem comptar amb els dits de la mà, a tot estirar de dues mans, escriptors vius i actius amb una actitud radical i paradoxalment humil, no: despresa, com la que construeixen aquestes paraules de Miró.

Ara que sembla que aquesta vegada sí que potser els deixaran tornar, dilluns un dels diaris més historiats hi dedicava l’editorial, i no precisament per alegrar-se’n. Fixeu-vos amb quina innocència l’editorialista recorre a termes i conceptes que ens hem avesat a fer servir, no sempre en el mateix sentit. […]

El títol ja és una declaració de principis: “El archivo pertenece a España” (però que ningú s’esveri, que segons el parer de l’editorialista reiterat al paràgraf final la regió catalana només és una regió espanyola). A continuació ens endinsem en una versió del problema altament suggerent.

Primer es qüestiona el criteri de la comissió, que només és tècnica i per tant no hauria de “determinar la existencia o no de un agravio jurídico o político [que] sólo compete a los tribunales de justicia o a los representantes legítimos de los ciudadanos”. Ja hem avançat: no es nega que hi pugui haver, ni que sigui remotament, un greuge sinó que es discuteix a la comissió legitimitat per valorar-lo.

Després es recorda quina és la posició tècnica raonable, com si l’editorialista volgués haver estalviat tants de tràfecs a la comissió: “El criterio técnico es contrario a la salida de los documentos, ya que vulnera el principio de unidad de archivo, reiteradamente defendido por los expertos y por la opinión de la Unesco.” L’únic problema d’aquesta posició, recordem-ho, és que la “unidad del archivo” de què parla la Unesco exclou expresament el resultat de l’espoli i la repressió que sol comportar una ocupació militar (i si algú, oblidadís, ara mateix no recorda el context en què va començar la història, aquí en trobarà uns quants aspectes i fets)
. L’editorialista, doncs, usa, per dir-ho suaument, el nom de la Unesco en va.

En tercer lloc, i hauria fet encara més via si hagués començat per quí, l’editorialista nega que existeixi cap conflicte: “Tampoco son pertinentes las razones políticas aducidas”, cal suposar que perquè la petició “sólo se sustenta en espurios argumentos políticos”, i això ja sona prou lleig perquè no ens hàgim de preocupar per si vol dir res de res. Tot es redueix al peatge que Zapatero paga als perversos republicans independentistes pel seu suport. Ni una paraula de la història de la reclamació, potser per no cansar els lectors amb un fulletó que fa vint-i-cinc anys que dura, i prou que l’hauríem acabat abans si hagués depès de nosaltres.

Per demostrar la bona fe dels seus arguments, i per si de cas el Francolí passava per Salamanca, l’editorialista es permet de recordar que “la verdad de los hechos y las cifras confirman que la región catalana goza de un nivel de bienestar y desarrollo mucho más alto que el de Castilla y León”. Per tant, suposo que espera que pensi el lector, que paguin -vaja, que siguin solidaris, com en diuen- i que callin.

Però no voldria cansar els ocasionals lectors d’aquesta nota amb tants de despropòsits. Acabem-ho amb una frase en què l’editorialista descobreix la veritat, tota la veritat: “Es la vieja tendencia distorsionadora y falsificadora del nacionalismo.” Té raó. El seu editorial n’és l’exemple més transparent: nacionalista espanyol fins a encegar, distorsionador sense vergonya, falsificador sense excuses.

Zapatero, no t’adormis, que nosaltres sí que n’estem tips d’aquesta història. Fes tornar els papers als seus propietaris i, si de cas, ajuda els teus coterranis perquè d’aquell magatzem de la massoneria, com en deien, en facin un veritable arxiu de la repressió.

Tombo cantó i em trobo cara a cara amb un home jove indiscutiblement xinès que branda tímidament una butlleta mentre repeteix alguna cosa adreçant-se’m. […]

És tard i gairebé no em dono temps ni d’aturar-me. Per cortesia, però, li demano què vol mentre em fixo en el paper que du a la mà i que m’ofereix.

Hi reconec un tiquet de caixa, d’aquells de participació en un sorteig. Aleshores começo a entendre les paraules que mig diu. Les tradueixo: m’ofereix una butlleta de l’euroloto i me l’ofereix bé de preu, només per un euro, diu.

Naturalment, reprenc el pas abans d’acabar-me d’aturar. Aquesta és bona: t’aborden al carrer per oferir-te com una ganga un número de sorteig. I potser ho és una ganga, què sé jo. Però, ¿voleu situació amb més flaire a estafa?

La broma és massa fàcil i els fets són els fets. Per enxampar-te amb un feix de prejudicis, només faltava que el presumpte timador fos xinès. Ho era.

La nit del dia de Nadal ve que no saps si sopar o no sopar, si serà millor dejunar o fer ni que sigui un mínim mos per no acabar de destarotar l’estómac. I avui, Sant Esteve, encara amb la gana esmussada, hi tornarem. O no, si gosàvem fer -que, menys galls que gallines, no gosarem- el que suggereix aquell poema que va néixer cançó. És d’un dels clàssics i fa així: […]

el matí de Sant Esteve
els galls ja no cantaran
i amb el fred i la vila deserta
la tristor serà molt gran

quan de gris desperti l’alba
i s’aixequi el sol brillant
sense els galls fent-li crits d’arribada
ningú no es despertarà

dormiran com soques d’arbre
i el Nadal se n’haurà anat
però al seu somni hi haurà festa encara
de tips i morts que estaran

apa vinga, nois i noies
vingueu tots aquí a cantar
anirem pels carrers de la vila
despertant a la gent gran

prendrem pals i pots i olles
farem gran terrabastall
diran: “ai, ¿a què ve tanta gresca?”
direm: “és que volem galls”

no volem, no no, senyora
que els mateu tots per Nadal
ans volem, quan despunti l’albada
que ens despertin bo i cantant

no ens agraden les gallines
nosaltres volem els galls
si els mateu altre cop farem vaga
perquè ah, aha, aha…

Quan era criatura sovint escrivia versos. Després, les coses van anar anant com van anar anant i vaig abandonar la poesia gairebé fins a oblidar-me’n. Fa uns anys, potser per enyorança, o és que ja m’havia fet gran, vaig agafar l’hàbit de fer almenys un poema amb l’excusa que Nadal és temps de nadales. Aquest mes de desembre també. Llegiu-lo així, doncs, si voleu. […]

Paradís

Aquest disgust i el rondineig constant
per tot el que has perdut i el que encara no tens:
tantes coses se’t deuen que si fas cau i net
tampoc no trobaràs repòs, després
disgust, renec i rondineig
rebrotaran sorruts,
cercle sens fi,
sens fi.

¿On és
aquest camí
que ens ha de dur enllà,
enllà fins a demà, per sempre,
per sempre més ajeure’s, reposar,
veure passar les nits, les ombres, núvols
i tempestes ben lluny, sempre de lluny,
de calma estant, de l’equilibri estant,
des del descans tan merescut del paradís
que entreveies en somnis promesos com la terra
final, terra natal, la terra que regala llet i mel?

¿On és aquest camí?

Abans de defallir
rosegues el crostó
i escures l’últim glop
i et calces els parracs
amb vetes i cordills.

No busquis més
si el món ja és tan formós
l’aigua és la llet i el pa la mel
enllà encara pot ser tot molt pitjor
la terra que regala llet i mel
és enmig nostre
no busquis més no esperis res
l’aigua és la llet i el pa la mel
vés camí enllà i deixa-ho tot
deixa-ho i no miris enrere
i rebràs molt
molt i molt tot
sens fi

De vegades tens la sensació que els jocs de taula contenen totes les metàfores. Fa uns dies jugaven a casa amb aquell que l’un dibuixa una paraula i els altres endevinen quina paraula dibuixa. […]

La primera dificultat sol ser representar de pressa i intel·ligible el mot o el concepte que amaga. No és fàcil sortir-se’n. I després, a més, hi ha l’altre fet, que sovint fem veure que passem per alt. Els Reis bé que passen ni que passin moltes vegades en castellà.

El Joan va llegir la paraula que li tocava i en un retall de paper comença la representació. No li costa, que té traça a dibuixar. Però els companys de joc no encertaven l’endevinalla. El dibuix és aquest del costat. I suggeria un botxí, una agressió, una tortura, una lluita, una hemorràgia, i tot de coses d’aquest pal.

El rellotge va esgotar el temps i els companys de taula els sinònims. Finalment, el Joan va aclarir el misteri: el cartonet li havia ordenat representar un rompecabezas. I ell, sense immutar-se, el va fer. Ben literal.

D’aquesta manera ha enriquit el seu vocabulari espanyol. No crec que oblidi que puzzle, rompecabezas i trencaclosques sóm maneres diverses de dir el mateix.

Ha passat el primer cap de setmana del MNAC i no he pogut anar-hi. Trigaré, de fet, per raons que jo em sé i també perquè segur que hi haurà gentades -tant que se n’ha parlat, bé s’ha de notar- durant dies. […]

Tant que se n’ha parlat, dic, i una vegada més hi han tret l’orella les dues mesquineses que ens defineixen. D’una banda, aquella tendència a magnificar; de l’altra, la mania minimitzadora.

Magnifiquen, i prou, els que diuen, potser perquè ens hàgim d’adonar que la cosa és una joia, que ja tenim un dels primers museus d’Europa, que és com dir del món. El circuit internacional Prado-Louvre-Hermitage, a partir d’ara haurà de fer parada a Montjuïc. Home, entre poc i massa.

Minimitzen, i es passen, els que li reconeixen el valor de recollir tant de romànic i para de comptar. Perquè la resta és discontínua, perquè hi ha grans llacunes, perquè hi falta això i allò i allò altre. Home, ara ni poc ni gaire.

Ho deia la meva àvia, sí: totes les masses piquen. De fet, magnifiquin o minimitzin, aquestes mesquineses ens defineixen. Ens defineixen com a tantes criatures que creixen en la inseguretat, per la dependència del terme comparatiu i de la valoració exterior.

No hi he anat, no, encara, però segur que el MNAC és el nostre gran museu, ho és, ni que calgui passar per la Miró, pel Dalí, pel Tàpies o pel MACBA per complementar-lo. És el nostre gran museu, ni que no ens estalviï d’arribar-nos així que en tinguem ocasió a Madrid, a París, a Sant Petersburg. És el nostre gran museu tot i les mancances, o els errors que hi pogués haver, o els defectes que calgués corregir, si n’hi havia.

No cal ser ni creure que s’és els més millors en tot. N’hi deu haver prou d’aprendre a mirar-se al mirall de tant en tant i reconèixer-se gràcies i defectes. O buscar-se-les, si més no.

A l’hora de dinar, fem cua al menjador universitari mirant de destriar quina de les opcions cal·ligrafiades a la pissarra deu ser més compatible amb una classe a les tres de la tarda. […]

De primer plat pots triar mongetes saltejades o alguna altra cosa. Si, per si de cas, optes pel que en diuen menú de règim, en canvi, llegeixo que tenen mongetes tenores. No n’havia sentit a parlar mai, d’aquesta varietat o d’aquesta manera de cuinar-les, que no sé ni tan sols què deu ser. El nom, però, du inevitablement a fer algunes associacions d’idees per donar-hi sentit.

Les tenores sonen música, i tenen un so prou estrident. Potser és una varietat o una cocció peculiar d’allò que en dèiem seques, doncs. Però costa acceptar que un plat de seques, i batejades amb aital entonació, sigui defensable com un plat de règim raonable. Si no és que algun neoterapeuta troba, i segur que se’n podrien adduir raons, que cal estimular l’alliberament de gasos que dóna nom al noble joc del contrapet.

La cua avança i cal decidir-se. Curiosos de mena, decidim sortir de dubtes fent la fatídica pregunta. El bàrman ens esguarda sorprès. D’on venim, ara, amb una tenora? Però respon impertorbable: per règim s’ofereix d’entrada un simple, i cal imaginar que tan lleuger com sa, plat de mongeta tendra.

Tendra tenora. Veieu, la distància entre una O i una D pot ser tot un mal de ventre.

Si no fos que va de debò, seria per fer-s’hi un fart de riure. L’Audiència Nacional de les Espanyes, tota una audiència nacional, s’ha mobilitzat per estudiar de processar un xicot de catorze anys de Lloret de Mar per cometre accions terroristes. […]

La història, ja la deveu saber: es veu que el noi va tenir la pensada de recrear l’Exèrcit del Fènix que apareix a les novel·les de Harry Potter per adreçar uns anònims signats a certes empreses reclamant-los que etiquetin els productes en català. Vaja, un gest romàntic, carregat de bones intencions i amb un punt si ho voleu potser excessiu de malifeta. Hi ha coses que si hi jugues t’hi pots enrampar: internet és tan potent que és perillós, i no se sap mai si sota la pell de xai el mail amaga un llop ferotge i potser algú dels qui va rebre els mails es va sentir sincerament amenaçat.

Però al noi se li aplica la llei que l’Aznar es va inventar contra la kale borroka, la bola de neu es va fent grossa i el seu gest romàntic i adolescent esdevé una amenaça terrorista sense matisos (ja ho sabeu, tots els terrorismes són iguals). I embolica que fa fort: ara diuen que el volen acusar d’ultratge a la bandera… per unes fotos que es veu que hi havia al seu disc dur! Ai mare si m’entra un d’aquests estols de geos, què no hi trobarà a casa, i encara més en aquest espai tan íntim que és el disc dur, de què m’acusaran a mi també!

Es veu que el tenen per temible perquè la seva campanya contra els supermercats Dia i altres empreses tenia el reforç d’una pàgina web casolana. La fiscal, que vista l’obstinació amb què actua i les seves línies d’argumentació potser algú hauria d’assessorar o medicar, va reblar la intervenció adreçant-se a l’Eric: “Eres muy inteligente pero esta inteligencia la tenemos que controlar, porque si has hecho esta web con 14 años no quiero ni pensar qué harás cuando tengas 18.” Caram. Si aneu a la web veureu que és un fòrum de participació que crida explícitament al respecte (“respecteu, opineu i comenteu”, diu l’encapçalament de la pàgina, per aconseguir “fer d’aquesta web una bona web, amb un bon ambient”), però que és inequívocament independentista, tant com ho pot ser un adolescent de catorze anys.

L’Exèrcit del Fènix es presenta així: “Com bé diu el nom, som l’exèrcit que lluita per la renaixença del Fènix (Països Catalans). L’EdF és una organització que lluita per la catalanització total del país. Principalment lluitem per a la catalanització d’internet i les noves tecnologies, ja que volem un futur català, i les noves tecnologies són el futur.” Vet aquí l’amenaça. O tot és un malentès grotesc: si un diu que és un exèrcit i diu que lluitarà per alguna causa, ves que no aprofiti un descuit per treure els tancs al carrer! Tal com estan les coses, devia fer falta comprovar si l’EdF amagava armes de destrucció massiva. Però un cop vistes les dimensions de l’exèrcit potser hauria estat millor que l’Audiència donés el bon dia i demanés excuses per les molèsties.

Ja m’ho perdonareu, però ho trobo tot tan simplement delirant, tan kafkià, tan fora de lloc, que, després d’enviar-li
el meu suport i mentre esperem que a la sessió d’avui els entenimentats especialistes de l’Audiència dictaminin sobre la salut mental del noi i la seva família, només se m’acut afegir-hi una cosa, per ara: jo també sóc l’Eric. De fet, jo sóc molt més perillós que l’Eric. Si la tramesa d’aquests mails el converteix en terrorista, quins delictes -curiosament, i per fortuna, gairebé tots ja absents del codi penal- no dec cometre jo pensant com penso i manifestant-ho obertament com ho manifesto.

No és la primera vegada que coincidim al metro. És d’hora de matí i ella seu, endreçada, amb la bossa sobre les cames. Sosté amb una mà un mirallet mentre amb l’altra es va retocant aspectes de la cara. […]

Quan pujo al vagó no fa gaire estona que ha començat la sessió de maquillatge. Se li endevinen traces de son als ulls, a les galtes, al gest. Però va fent, aliena a l’entorn, sense curiositat per algun esguard encuriosit com el meu, com si hagués creat una bombolla d’intimitat enmig d’aquell espai públic, com si el més natural quan t’enfiles al metro per anar a treballar fos aprofitar el viatge per agençar-te.

No és la primera vegada que m’hi assec al davant. El procés sembla mecanitzat, com un ritual prèviament escrit, prèviament celebrat moltes vegades. Les parpelles, les pestanyes, les celles, les bosses sota els ulls, els pòmuls i les galtes, els llavis, els cabells, cadascun dels elements del rostre són sotmesos a un delicat procés de neteja, de recuperació, d’empolainament, cadascun amb l’estri adient, un de diferent per a cada operació.

De mica en mica aquella fesomia canvia d’expressió, es rejoveneix, es desvetlla, sembla ser menys balba i més tibant, menys esblaïmada, acolorida com el dia.

Quan arribo a la meva estació ella no ha acabat la cerimònia i continua, impertorbable, indiferent, tota sola entre la gent que bigarra cada vegada més el vagó.

Jo també volia dir-hi la meva, després de tafanejar, encara molt per sobre, el que s’ha resumit sobre l’informe PISA de l’OCDE i de veure com se n’ha acollit el balanç. Que, recordem-lo, en matèria d’educació ens situa una mica a la cua dels països del nostre entorn. […]

De la rebuda que s’ha dispensat al balanç, deia, m’ha sorprès la recurrència d’alguns tòpics. Entre els destralers, tornar a treure l’ase dels cops que és la Logse. Entre els il·luminats, la lectura en positiu de les autoritats educatives catalanes: diuen que l’informe diu que l’escola va bé perquè assegura la igualtat. Ospa. Què haurien dit aquestes mateixes autoritats si l’atzar de fa un any les hagués posades a l’oposició i no al govern?

En general, per anar a la cosa, la majoria de comentaris, hagin estat alarmistes (i n’hi ha motius) o hagin estat integradors (i sí que sempre cal trobar motius per ser-ne almenys una mica), m’han semblat una mica estrets de pit. Que si la falta de recursos endèmica de les escoles. Que si la bona voluntat dels mestres no és prou. Que si les famílies no col·laboren més ves què hi farem. Que si sort que ara aquests governs han entès que això de la tele i la porqueria no pot continuar.

Estrets de pit, dic, perquè, tot i que cadascuna d’aquestes línies d’argumentació té, segur, fonament, no veig ningú que gosi observar-les plegades, posar-les sobre la taula i fer-hi el cop de puny. Que jo, com que no hi tinc gaire possibilitat d’influir, resumiria en una pregunta dita amb veu ronca. Per què volem l’escola, avui?

És a dir. Hem heretat una escola nascuda en un context i per a unes necessitats que potser no són ben bé les d’avui. La transformació de la família, l’accés preconscient a tota mena d’informació, a allaus d’informació, el rol central de la pantalla especialment del televisor, la tendència a recórrer a formes de pensament emocionals abans que racionals i visuals més que verbals. L’escola d’avui va néixer sense poder preveure cap d’aquestes variables, que li són posteriors. I no s’ha transformat d’arrel, sinó que les ha anat entomant a remolc, amb perplexitat, sense eines, amb desgana.

Potser encarada així la cosa no queda estreta de pit sinó simplement excessiva, desbordada, desviada. Però, honestament, crec que no fer-ho només podrà posar pedaços inútils. I apedaçats ja ho estem prou. Doncs. Per què volem l’escola, avui? Tanquem-les totes dos anys i segur que trobarem resposta a la pregunta i ganes, moltes ganes, de tornar-les a obrir.

A individus com aquell inoblidable Lodares, que tenen una visió jeràrquica d’aspectes de la realitat com ho són les llengües, no els devia fer cap gràcia llegir a La Vanguardia d’ahir aquest reportatge sobre el futur de l’espanyol als Estats Units. […]

El reportatge diu, en resum, que segons estudis seriosíssims -en concret, “según un estudio realizado por demógrafos del Centro Lewis Mumford de la Universidad de Nueva York”- els hispans dels Estats Units abandonen l’espanyol a la tercera generació. L’estudi, assenyalen els estudiosos i remarca l’autor de la gasetilla, Andy Robinson, “parece contradecir las advertencias del influyente catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad de Harvard Samuel Huntington, que advierte en su último libro Who are we? que la sociedad estadounidense corre peligro de sufrir ‘una división de facto entre un país que hable español y otra que hable inglés'”.

Segons aquestes dades, doncs, no tindrien gaire raó els qui auguren, ja sigui des de la rotunda alarma o amb l’orgull dels conqueridors, que l’espanyol s’estendrà pels Estats Units fins a esdevenir-ne a tots els efectes llengua cooficial, per més peixet que hi doni l’encara president George Walker Bush. Per contra, semblaria confirmar-se una vegada més que el bilingüisme pot ser una indiscutible realitat individual però que no arriba a estabilitzar-se del tot com una realitat social. O sigui, que allí on dues llengües coincideixen, inevitablement una acabarà per imposar-se a l’altra, més tard o més d’hora, passivament o activa.

Hi ha individus, deia, com aquell inoblidable Juan Ramón Lodares o el no menys execrable Gregorio Salvador
, que tenen una visió jeràrquica de la realitat, d’aspectes de la realitat com ho són les llengües, visió que els du a defensar la conveniència de reduir les llengües útils a unes poques i grans i deixar que les altres es morin si convé ajudant-les a fer-ho. Individus com aquests, i aquests en concret, se senten tan ensuperbits per la seva llengua que ens aconsellen que deixem de ser rucs intentant salvar la nostra i ens apuntem a l’onada que portarà fins i tot els Estats Units al bon camí.

Aquesta mena de tesis sempre m’han semblat originals, per dir-ho així. Perquè jo més aviat tenia la impressió que l’espanyol als Estats Units, expressem-ho amb contundència i sense elegància políticament correcta, era una llengua d’esclaus. Ho diré millor: un instrument d’exclusió social. Mentre els hispans s’atrinxerin en la segona llengua, no hi ha risc que deixin de ser la comunitat subalterna que són. Els néts dels hispans, però, no són tan superbs ni tan miops com el ditxós Lodares i l’atrabiliari Salvador, i han entès què han de fer per esdevenir ciutadans nord-americans de ple dret. Ser indiscutiblement anglòfons.

Ara apliquem-nos-ho. L’anglès resisteix el embats lingüístics de les onades migratòries als Estats Units perquè és la llengua comuna, la llengua oficial i la llengua prestigiada. Ja veurem com ens va a nosaltres, si l’únic que aconseguim dels immigrants que acollim és que ens diguin, ara i adés, que el català que precàriament els ensenyem només els és útil a la classe on l’aprenen.

Algú a casa s’hi ha fixat i el comentari ha donat joc de sobretaula. ¿No aniria tot una mica millor, i el fred faria menys fred i la calor no seria tanta, si tothom calcés talles ajustades? […]

Fixeu-vos-hi. Hi ha aquella edat que els adolescents, ni que la majoria no hiphopegin, porten culots per pantalons i samarretes ben balderes. I, per la seva banda, a elles les brusetes els fan les espatlles estretes i, sobretot, deixen un bon tall de llomillo a l’aire lliure.

Segur que els uns passen calor quan en fa i les altres el fred més fred. Però això es porta i així vesteixen i semblen contents i contentes. I no t’hi posis, que encara sortiran les fotos aquelles on se’t veia amb l’aspecte que feies llavors quan l’edat era aquesta i els temps ja t’havien canviat.

Ben mirat, si en calcules el terme mig, entre el que falta aquí i el que sobra allà ja surten les talles que corresponen. La justa mesura de totes les coses, tan aristotèlica, també deu ser al capdavall una qüestió de visió de conjunt.