Tendra tenora
A l’hora de dinar, fem cua al menjador universitari mirant de destriar quina de les opcions cal·ligrafiades a la pissarra deu ser més compatible amb una classe a les tres de la tarda. […]
De primer plat pots triar mongetes saltejades o alguna altra cosa. Si, per si de cas, optes pel que en diuen menú de règim, en canvi, llegeixo que tenen mongetes tenores. No n’havia sentit a parlar mai, d’aquesta varietat o d’aquesta manera de cuinar-les, que no sé ni tan sols què deu ser. El nom, però, du inevitablement a fer algunes associacions d’idees per donar-hi sentit.
Les tenores sonen música, i tenen un so prou estrident. Potser és una varietat o una cocció peculiar d’allò que en dèiem seques, doncs. Però costa acceptar que un plat de seques, i batejades amb aital entonació, sigui defensable com un plat de règim raonable. Si no és que algun neoterapeuta troba, i segur que se’n podrien adduir raons, que cal estimular l’alliberament de gasos que dóna nom al noble joc del contrapet.
La cua avança i cal decidir-se. Curiosos de mena, decidim sortir de dubtes fent la fatídica pregunta. El bàrman ens esguarda sorprès. D’on venim, ara, amb una tenora? Però respon impertorbable: per règim s’ofereix d’entrada un simple, i cal imaginar que tan lleuger com sa, plat de mongeta tendra.
Tendra tenora. Veieu, la distància entre una O i una D pot ser tot un mal de ventre.