Qüestions d’imatge
No és la primera vegada que coincidim al metro. És d’hora de matí i ella seu, endreçada, amb la bossa sobre les cames. Sosté amb una mà un mirallet mentre amb l’altra es va retocant aspectes de la cara. […]
Quan pujo al vagó no fa gaire estona que ha començat la sessió de maquillatge. Se li endevinen traces de son als ulls, a les galtes, al gest. Però va fent, aliena a l’entorn, sense curiositat per algun esguard encuriosit com el meu, com si hagués creat una bombolla d’intimitat enmig d’aquell espai públic, com si el més natural quan t’enfiles al metro per anar a treballar fos aprofitar el viatge per agençar-te.
No és la primera vegada que m’hi assec al davant. El procés sembla mecanitzat, com un ritual prèviament escrit, prèviament celebrat moltes vegades. Les parpelles, les pestanyes, les celles, les bosses sota els ulls, els pòmuls i les galtes, els llavis, els cabells, cadascun dels elements del rostre són sotmesos a un delicat procés de neteja, de recuperació, d’empolainament, cadascun amb l’estri adient, un de diferent per a cada operació.
De mica en mica aquella fesomia canvia d’expressió, es rejoveneix, es desvetlla, sembla ser menys balba i més tibant, menys esblaïmada, acolorida com el dia.
Quan arribo a la meva estació ella no ha acabat la cerimònia i continua, impertorbable, indiferent, tota sola entre la gent que bigarra cada vegada més el vagó.