Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

Publicat el 29 de desembre de 2004

Radicalitat de Miró

Llegeixo, per gentilesa de Lluís Gimó després de parlar d’entrevistes en un curs sobre gèneres de no ficció, Una conversa amb Joan Miró de Francesc Trabal, que la Fundació La Mirada va recuperar el 1992. […]

La conversa havia aparegut al diari La Publicitat el 14 de juliol de 1928 i és un testimoni en primera persona dels temptejos inicials del pintor, testimoni a penes guiat, en el text que podem llegir, per una presentació i un parell o quatre preguntes finals de Trabal. Hi diu coses que m’han fet pensar en aquell concepte que últimament s’esgrimeix amb tanta facilitat com si fos gratuït: l’excel·lència. Diu Miró:

Arribà l’estiu [de 1923] i vaig tornar aquí. I durant un any destruïa sistemàticament tot el que feia. Començava la meva revolta interior. […] Desprenent-me de tota influència pictòrica i del contacte amb el natural, pintava sentint un menyspreu absolut per la pintura. Pintava per necessitat i per fer quelcom més que pintura. La idea de la pintura no té cap valor espiritual, de cap mena. Pintava d’aquella manera perquè no podia transigir amb cap d’altra. Sentia un esperit d’agressivitat, però a la vegada d’aristocràcia. No vaig vendre res. Res. Sentia en absolut un menyspreu per la meva obra. Com el sento ara i com sento el mateix menyspreu pel meu esdevenidor. D’això que la gent en diu “pervindre”.

Després, a remolc d’una oportuna impertinència de Trabal, aclarirà què significa aquest menyspreu:

Quan he acabat una obra, així que l’acabo la crec tan sols una base pel que hagi de fer de nou. Mai la crec res més que un punt per partir del qual d’una manera absolutament oposada. Ho trobo vell, ja passat dins la meva vida i d’on únicament parteixo. La tornaria a pintar de nou damunt seu mateix. Lluny d’ésser una obra la trobo tan sols un començament, un planter de la idea que acaba de fruitar, d’arribar…

Ara, aquí, és prou escassa aquesta confiança en la pròpia obra que pot permetre al creador desprendre’s d’altres interessos, dels afalacs, de l’obsessió pel reconeixement. Em temo que podríem comptar amb els dits de la mà, a tot estirar de dues mans, escriptors vius i actius amb una actitud radical i paradoxalment humil, no: despresa, com la que construeixen aquestes paraules de Miró.

  1. També diu alguna cosa, encara vàlida em sembla, sobre la manera de dur el país pel món:

    Recordo amb un odi absolut allò que he sentit cantar a l’Orfeó Català d’aquella cançó funesta de “L’emigrant”, que diu: “Dolça Catalunya, pàtria del meu cor, quan de tu s’allunya, d’enyorança es mor…” Estic convençut que en nacionalisme és preferible sempre la repercussió a la llagrimeta, i en lloc de cantar funerals, els nostres homes joves haurien de cantar cants guerrers.

    Déu n’hi do, i amb l’autoritat que li deu donar haver mantingut que el seu nom “sempre a tot arreu és “Joan”, molt diferentment d’altres pintors de Barcelona que en són fora”.

    Respon

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Aquesta entrada s'ha publicat dins de Sense categoria per oi | Deixa un comentari. Afegeix a les adreces d'interès l'enllaç permanent