Entre els més millors
Ha passat el primer cap de setmana del MNAC i no he pogut anar-hi. Trigaré, de fet, per raons que jo em sé i també perquè segur que hi haurà gentades -tant que se n’ha parlat, bé s’ha de notar- durant dies. […]
Tant que se n’ha parlat, dic, i una vegada més hi han tret l’orella les dues mesquineses que ens defineixen. D’una banda, aquella tendència a magnificar; de l’altra, la mania minimitzadora.
Magnifiquen, i prou, els que diuen, potser perquè ens hàgim d’adonar que la cosa és una joia, que ja tenim un dels primers museus d’Europa, que és com dir del món. El circuit internacional Prado-Louvre-Hermitage, a partir d’ara haurà de fer parada a Montjuïc. Home, entre poc i massa.
Minimitzen, i es passen, els que li reconeixen el valor de recollir tant de romànic i para de comptar. Perquè la resta és discontínua, perquè hi ha grans llacunes, perquè hi falta això i allò i allò altre. Home, ara ni poc ni gaire.
Ho deia la meva àvia, sí: totes les masses piquen. De fet, magnifiquin o minimitzin, aquestes mesquineses ens defineixen. Ens defineixen com a tantes criatures que creixen en la inseguretat, per la dependència del terme comparatiu i de la valoració exterior.
No hi he anat, no, encara, però segur que el MNAC és el nostre gran museu, ho és, ni que calgui passar per la Miró, pel Dalí, pel Tàpies o pel MACBA per complementar-lo. És el nostre gran museu, ni que no ens estalviï d’arribar-nos així que en tinguem ocasió a Madrid, a París, a Sant Petersburg. És el nostre gran museu tot i les mancances, o els errors que hi pogués haver, o els defectes que calgués corregir, si n’hi havia.
No cal ser ni creure que s’és els més millors en tot. N’hi deu haver prou d’aprendre a mirar-se al mirall de tant en tant i reconèixer-se gràcies i defectes. O buscar-se-les, si més no.