Oi?

Potser no és cap virtut, però em sembla que més aviat sóc dels que una mica tant els és el que en diguin els altres (i a fe que avui surt de franc dir-ne de grosses). […]

Deu ser per allò de l’ándeme yo caliente y riáse la gente, que deia aquell.

Sempre m’ha fet gràcia que una de les referències que primer ve al cap quan mirem de dir en català alguna cosa semblant sigui aquella cançoneta infantil, naturalment picantona, que fa:

Ara, que potser no es tracta de resoldre primer les qüestions més elementals del confort (l’ándeme yo caliente) per després poder deixar dir. Potser és més aviat que, si no et costa deixar que diguin el que vulguin, ja no et sents fred per dins i acaba resultant aparentment més fàcil abrigar-se.

Hi pensava escoltant la cançó que tanca la impecable Elegia de Paolo Conte, la història de “La vecchia giacca nuova” que l’home es posava tot cofoi, sorprès primer de la indiferència dels altres, que se’l creuaven sense parar-hi esment, dolgut després que s’hi fixessin massa i el prejutgessin per la fila que feia amb la giacca nuova amb estampat de sofà i, de dia en dia envellida, ja massa gastada:

Sona el telèfon quan menys ho voldries i una veu femenina em demana dues vegades, dues, si jo sóc jo. […]

Aleshores s’identifica en nom d’una companyia de subministrament posem-hi que de llum i em demana si no m’interessaria que també em subministressin posem que el gas a un preu que ni t’ho imagines. De fet m’ho demana però no espera resposta, sinó que ja és a punt de deixar anar les immillorables condicions davant les quals cal suposar que segur que m’esbatanaré, vençut, delitós que el gas m’arribi als endolls i el llum brolli dels fogons.

Però no. La tallo, l’aturo, avorto la seva vèrbola tan bon punt agafa aire, així que s’identifica, així que veig per on va.

A casa portem un parell de setmanes que potser ara potser després, sempre inoportuna, l’electricitat decideix agafar-se estones de descans. Una avaria. Dues, almenys. Doncs, aquesta o aquella companyia de subministrament: que s’asseguri de poder garantir el corrent que de grat per força en el seu dia els vam haver de contractar i deixin d’oferir duros a quatre pessetes.

Ben mirat, això del lliure mercat pot acabar essent, a més d’una pantomima, una bona pèrdua de temps. Entre altres coses, perquè l’escena no la viuràs només una vegada, sinó que es repetirà cíclicament, com si ells esperessin que baixis la guàrdia, que tinguis el moment tou, potser un dubte, o només curiositat. I diguis provem-ho. I ja hi seràs.

Però no només d’estiracabells polítics, entre polítics vull dir, viu l’home. He dedicat una estona a fullejar diaris dels darrers dies, el pas previ a llençar-los, i algunes coses m’havien passat per alt. Com aquest avís del Donat Putx, que diu que Pomada ha penjat el segon disc a la seva web. […]

Hi vaig. A la pàgina en blanc només els títols de les cançons, en un homenatge a les velles underwood de cinta gastada, que amaguen fitxers mp3. Els vaig clicant.

La combinació d’acordió, bases rítmiques, sobretot la pandereta, i les dues veus, la bona, íntima, de l’Helena Casas i la gastada, que gairebé pobreja, de Carles Belda, desgranen unes cançons que juguen atinadament amb el cançoner popular

sobre tonades que no ho són menys (una rumbeta, una marxa mora, una cumbia), per construir una mirada melangiosa, crítica, xopa d’spleen, sobre la realitat que ens encercla:

Llàstima que no hi hagi les lletres, també (a mi m’agradaria que em diguessin, i no haver-ho de saber pel meu compte, que el "Bolero" és un poema del Casasses), i alguna coseta més que ajudi a fer colleta. O potser és que esperen i volen poder fer colleta en directe.

I aleshores va i ETA hi diu la seva. Després de rellegir les notes anteriors, he d’admetre que sí, que caldrà encara molta paciència. […]

Però la paciència no està renyida amb l’esperit vigilant i el gest enèrgic. Sabem d’on venim i, amb més o menys coincidència, on voldríem anar. Però el camí que estàvem seguint s’ha emboscat. I la brúixola que ens guiava ara mateix no és segur que senyali el nord. Caldria imantar-la de nou.

Revisem, doncs, les brúixoles. (Que le revisi Artur Mas, sobretot, no sigui que es trobi, ell i els que el segueixen, que, alçant mentó per fer-se sentir, el que li falli sigui el peu…) Revisem-les tots.

Que caldrà tenir eines i instruments ben ajustats, ben esmolats, per als mesos de vaivé que ara comencen, tant si comencen a fi de bé com si ara tampoc.

Mentre dissertava sobre els límits del tarannà, ZP i Rajoy trituraven el meu moderadíssim optimisme i refrescaven l’esperit loapesc, ara […]

ara sota l’etiqueta de “comissió bilateral PSOE-PP on tots dos partits es comprometen a dialogar sobre les reformes de la Constitució, dels Estatuts d’Autonomia i del finançament autonòmic i sanitari“. L’home del somriure, ¿és d’una intel·ligència que ens depassa a tots i té unes habilitats tàctiques que sempre ens agafen desprevinguts, o bé rere la pell de xai del diàleg serè i la discrepància tranquil·la s’hi amaga un altre espanyol de vella escola?

M’explico. Això de la comissió aquesta, ¿deu pretendre neutralitzar el discurs barbàric i incendiari del PP, i aleshores la trobaríem bé i tot? O, per contra, aprofitant l’avinentesa, plantifica un doble pany i forrellat al debat que, paral·lelament i, què punyeta, complementàriament si tots ho haguéssim volgut, estàvem covant els uns a Euskadi i els altres a Catalunya?

Gat escaldat amb aigua tèbia n’hauria de tenir prou. Va dir ZP: acceptaré l’Estatut que aprovi el Parlament de Catalunya. Diu ara ZP: consensuarem PSOE i PP tota reforma de l’estat de coses. I a partir de dilluns, Piqué i sus mutxatxos començaran a dir què s’hi val i què no i la ponència de l’Estatut, assenyadament aconduïda per socialistes i tutelada per psoecialistes, aniran afegint aigua al vi ja esclarissat que ens preparaven.

La meva conclusió? Que es confitin la comissió. Que es confitin la seva Espanya. Si cada vegada que hi ha una qüestió d’estat els dos partits espanyols es pensen que poden decidir-la a soles i d’esquena, si no contra, els altres, contra realitats territorials diferenciades (com ho reflecteix clarament, convocatòria electoral rere convocatòria electoral, la diferent composició política de Catalunya i del País Basc, sobretot), com si se’n defensessin, doncs que s’ho facin. No ens volen? Doncs que ens deixin i santes pasqües.

Algú que conegui l’Estat espanyol, la seva història i la seva diversitat real, ¿pot creure que es pot dibuixar un mapa estable i còmode per a tothom sense que catalans i bascos participin del seu disseny? Aquella tan celebrada diferenciació constitucional entre nacionalitats i regions, ¿no servirà per a res? Una vegada més abans que separatistes hi ha separadors.

Suposo que els qui continuen confiant que una altra Espanya és possible tornaran a demanar-nos paciència. Paciència? Jo ja m’he cansat d’esperar, de deixar fer, de confiar, de beure a galet, de ser provincià.

ZP segellava els llavis per no deixar escapar aquest somriure amable que li és habitual. Després, María Teresa Fernández de la Vega mirava de mantenir el posat greu, fins i tot solemne. […]

Entremig, el lehendakari preguntava insistentment per què ZP va avançar que acceptarà l’acord a què el Parlament de Catalunya arribi en redactar el nou Estatut, i per contra es tanca en banda a parlar de la no menys legítima decisió del parlament basc. La resposta? Escolta-la en el vent.

Aquest matí en Bassas entrevistava Alfredo Rubalcaba, que intentava donar les raons del tancament en banda dels socialistes i el president dels espanyols.

Jo ho dec veure tot molt esbiaixat, però trobo que els arguments del Rubalcaba d’avui o de la De la Vega d’ahir són francament estantissos. Que amb prou feines se’ls creuen, fins i tot (no com el Bono o el Rodríguez Ibarra, per entendre’ns), però que els han d’esgrimir, renovellada armada invencible, per no sucumbir als embats falangistes i populistes (del populisme veí, és clar) de Rajoy i els seus vetlladors.

Estantissos, sí. I arrelats en una construcció molt particular de la història recent. Vaja, ja ho sé que tinc molt mala memòria jo, però posaria la mà al foc que la proposta Ardanza, la sortida del PSE del govern basc, el pacte de Lizarra, l’aïllament i la persecució fins i tot judicial del PNB i el pla Ibarretxe van esdevenir-se com es van esdevenir i no com avui ens ho venia el portaveu del PSOE al Congrés. Una construcció particular que voreja l’engany i la mentida, com la ultrapassa tot el que aquests dies sentim a dir del projecte de reforma de l’Estatut basc, que en el fons i en la forma -i potser és bo que sigui així-
no és sinó una refundació de l’Estat espanyol capaç d’incloure els bascos.

Arguments estantissos, dic. Perquè no puc entendre que no es pugui seure a parlar de la proposta que fa un Parlament sobirà, per més que desagradi o que proposi d’ultrapassar l’ordenament vigent. Se seu, se’n parla, es busquen punts d’acord, segur que se’n troben pocs o menys però se’n troben, i endavant i fora. Ei, si l’objectiu és la convivència en pau, l’acceptació de cadascú tal com és, un projecte assumible de futur. No, és clar, si es tracta de preservar les ràncies essències, de fer passar l’altre per l’aturador i de viure penjats de santiagoycierraespaña. Però jo m’entestava a creure que això ho arraconàvem amb el bigoti d’aquell.

M’hi entesto. Pensant, també, en el nostre projecte, que no vull perdre l’esperança que el nostre Parlament serà capaç de defensar sense arrugar-se.

Hi ha un escàndol que no te l’acabes: han retratat el príncep aproximadament disfressat de SS. El The Sun ho ha publicat a portada i tot en va ple, li han dit el nom del dret i del revés, hi ha qui s’esquinça el drap, com és possible, aquest xicot, i és el tercer en la línia successòria. Ell ja ha corregut a demanar perdó, però no n’hi ha prou. […]

Home, ja són ganes, disfressar-se de nazi, certament, però la reacció potser és un punt desproporcionada. Almenys per tres motius.

Primer. No sé si disfressat de Calígula o de Robespierre o fins i tot de Mao o de Stalin hauria provocat tant d’enuig. Hi ha gent que es veu que es disfressa tot sovint i de vegades tria personatges encara més inversemblants i sanguinaris i delirants i sempre hi ha algú que els riu les gràcies. La disfressa del príncep deu resultar xocant, doncs, pel que té, diguem-ho així, de pròxim. Perquè encara hi ha qui es vesteix de SS però no per fer-hi broma, sinó per convicció neoelquesigui. I perquè encara és massa fresca a la memòria col·lectiva, i a la de no pocs supervivents individuals de carn i ossos, la imatge i les gestes de l’esvàstica de debò.

Segon. No sé si la tria de la disfressa no deu ser un efecte secundari de l’estratègia de record del nazisme, de la necessària pedagogia contra l’horror i, dins d’aquesta estratègia, d’haver-ne fet un dels pretextos recurrents de literatura i cinema. El príncep Enric -perquè és d’aquest de la casa dels Windsor que parlem, sí- potser ha escollit, en la seva nícia ingenuïtat, només, encarnar un dels personatges malèvols de les pel·lícules, les sèries de televisió i altres relats, amb la mateixa candidesa que hauria pogut voler ser el llop ferotge o el capità ganxo. Deu ser difícil que no s’acabi banalitzant allò de què es parla massa sovint.

I tercer. Home, si no fos que hi ha en joc el respecte pels sentiments i les vivències de molta gent, diria que el que és revoltant, indigne de l’alt designi que els astres és probable que reservin al xicot, és, tout court, que es disfressi. Encara més, que cometi l’horterada d’anar a una festa de disfresses. Això, això sí que potser l’hauria de descavalcar de l’escala coronada. A ell i a tots els qui pepetuen per activa o per passiva semblant malson.

“Un fantasma recorre España. Es el de los nacionalismos filoindependentistas y los independentismos.” Un fantasma recorre Espanya, diu… No m’ho invento, de debò. […]

No m’ho invento: ho va publicar El País el dia 10 de gener i ho signa Francisco Rodríguez Adrados, naturalment membre de la Real Academia Española i, això era més inevitable, de la Real Academia de la Historia. I encara continua:

“Con pomadas no, ciertamente”… ¿Era el lehendakari, doncs, el qui amenaçava d’acabar a bufetades (“a tortas”, va dir)? ¿O dient-ho només avançava, ni amb l’esperança remota d’evitar-la, la reacció que preveia per part de tanta caverna? L’animal del Rodríguez Adrados continua amb aquest to, fent una crida al pacte PSOE-PP, gairebé com si d’una nova CEDA es pogués tractar, per aturar el càncer que tant el capfica:

Ja veieu el to i l’arrogància i la consideració (“autonomías respetables… cuando no se pasan”!) que ens té. D’aquesta manera de veure les coses i parlar-ne se’n deu haver de dir no entendre res, ei, atenció: ni voler-ho entendre. Que busqui pomades i ungüents, sí, perquè per aquest camí el càncer aquest ha d’acabar, més tard o més d’hora, de sobte o lentament com un corc, amb la seva ditxosa concepció d’España.

Però no tot el nacionalisme espanyol és igualment neci, miop i recalcitrant. Uns dies abans, el mateix diari va donar l’alegria a tots els nacionalistes de bona voluntat amb la publicació d’una “Conspiración” signada per Miguel Herrero de Miñón, que per molts anys pugui escriure com ho fa, amb seny, capacitat de comprensió i voluntat de conciliació. Llegiu-lo, perquè ajuda a refredar les passions i a reforçar la memòria.

Aquests dies sentim a dir, per exemple, des de la brutalitat o amb l’altre tarannà, que el Pla Ibarretxe és una imposició. Herrero de Miñón recorda quan, com i amb quina insistència el lehendakari va mirar de sotmetre al diàleg i la negociació la seva proposta, nascuda a més en una situació de bloqueig impertèrrit per part d’Aznar i sus muchachos. Si ara el Pla, radicalitzat en relació amb les primeres redaccions, s’ha pogut imposar al Parlament basc i ho ha fet amb la força de la meitat més un dels vots, que seran vots vàlids per més perversa que sigui la intenció d’aquells tres tan decisius, que s’ho facin mirar el PSE i, si podien, la delegació basca del PP, que bé se n’haurien de sentir culpables. Deixem-ho a dir a Herrero:

Ho recordava un altre article, igualment molt recomanable per sobreviure a tanta intoxicació mediàtica i política com ens bombardeja d’ençà de l’aprovació del Pla, que Javier Elzo (“nacionalista, aunque moderado, con perdón”) va publicar, sense por, a El Correo del Pueblo Vasco el dia 4 de gener. En vull triar una cita que desmenteix categòricament, com en certa manera ho va fer ja des del lirisme La pelota vasca, alguna d’aquestes faules que ens arriben massa sovint del País Basc:

Doncs es veu que li diuen Juan Denoséquè i és un etarra que complia una condemna impossible per un historial d’assassinats de debò esfereïdor. Fa uns dies que se’n parla a tothora… […]

Fa uns dies que se’n parla a tothora, i amb esverament, perquè malgrat la condemna impossible era a punt de sortir en llibertat. Però es veu que un jutge bo s’ho ha mirat amb paciència i ha trobat pretextos de prou gruix per retenir-lo tancadet. I tothom respira, i el ministre del ram se’n felicita, i sembla que l’ordre resta en pau, au.

A mi aquest senyor, assassí confés i convicte, no em desperta cap simpatia, de debò. Però no entenc per què se l’ha de tractar amb més severitat, o amb menys si fos el cas, que a qualsevol altre ciutadà sotmès a condemna. No entenc per què ningú o gairebé ningú no posa l’accent en l’atzagaiada que ha comès el jutge, per a complaença del cor polític i mediàtic que fa al cas.

Perquè d’això se’n deu haver de dir atzagaiada. O hi ha estat de dret o no n’hi ha. O la justícia aspira a ser imparcial i igual per a tothom o no hi ha justícia. Tinc la impressió que la barbàrie fomentada durant l’aznarat ho amara tot. A sobre tindrà una victòria pòstuma, l’homenet.

Diguem-ho fent-hi ressonar els versos de Brecht, si voleu, encara que sembli recórrer al tòpic. Avui l’excepció és un etarra dels més sanguinaris i perversos. Després, n’hi haurà una altra? Finalment, si mai descobrien que perillós que sóc, qui em pot assegurar que un jutge bo no trobarà un delicte fet a la meva mida, malgrat l’estat de dret, el cos legislatiu i els reglaments penitenciaris?

A Sant Genís encara em va cridar l’atenció un pòrtic que es repetia en diverses làpides: “Darrera estada d’en” i el nom del difunt. […]

Sí que és una manera un pic bucòlica d’admetre el punt final que és la mort. N’endolceix una mica la brutalitat. Neixes, vius, mors i aleshores reposes en un espai que t’acull, no en diguis tomba, no en diguis fossa, no en diguis nínxol, darrera estada.

Alhora, però, em sembla veure en aquesta expressió una síntesi densíssima del materialisme que ens mou, el materialisme d’Occident. Som pols i a la pols anirem a raure. I aquell cos cos que es corromp ja inservible és l’últim que queda del jo que érem. L’últim, però que queda.

Des d’altres cosmovisions es presentaria el nínxol com un taller de desguàs, on deixem la carcassa que ens va servir per a una part del trajecte. Si no és que la cremen, directament, com per posar l’accent que el cos és només un cos i que aquell jo ja és en alguna altra banda, tant se val ara si esperant reencarnar-se mentre no assoleix el nirvana, si transmigrant, si fent cua per entrar al cel o a l’infern, o qui sap on.

Nosaltres, no. Malgrat la parafernàlia catòlica, que es vol convèncer que la mort és una sort i sol dir-ho, a la pràctica dels funerals d’ofici, amb les paraules menys oportunes i la buidor del formalisme burocràtic. Malgrat l’acceptació de la cremació, ei, per motius més aviat pràctics que això de les flames sempre fa una angúnia com de pessigolles. Malgrat els raonaments cartesians del racionalisme d’aparença menys sentimental. Punyeta: la làpida, darrera estada.

Per què darrera? Per què estada? I no, només -m’agradaria creure que ho crec com ho dic-, un accident, un espai anecdòtic per als altres, per a l’evocació i la memòria. Perquè, al capdavall -m’agradaria creure que ho dic com ho crec-, aleshores la feina ja haurà estat tota feta, i poc que vindrà d’aquí.

Deia que els passadissos dels cementiris amaguen tot d’històries que costa de no imaginar. Fins i tot en un de petit i tan d’abans, tan fora del temps com ho és el de Sant Genís dels Agudells, en podeu trobar més que no sembla. Posem-hi un exemple. […]

Llegim una làpida que diu, només:

No sabem si va acabar tip de tot i de tothom i abans de morir va dictar la llegenda perquè fos escrita al marbre mateix. No fos que amb el pas del temps algú s’estovés i contravenís les seves disposicions pòstumes.

O potser, qui sap què diantre trobarem a l’altra banda, és que esperava que li portessin una companyia més càlida i alegre que no previsibles tristos cadàvers.

Al cementiri, els nens juguen a llegir noms i inscripcions a les làpides. Un crida el seu germà: […]

-Mira, Pau, aquest es deia com tu.

El Pau s’hi acosta, es mira en silenci el marbre i exclama:

-Sí, però quin cognom més estrany i oportú… Pau Eterna…

I continuen tafanejant les làpides, els noms, històries que s’endevinen, que no pots deixar d’imaginar.

Quan surten del cementiri han comptat pel cap baix una desena de nínxols habitats per Pau Eterna. Aleshores el més gran hi cau.

Deu fer prop de vint anys hi vam acomiadar l’avi. Uns anys després, ja en fa més de deu, un dia fred de neu hi vam enterrar l’altra iaia -només a una mirada creuada del nínxol on reposava des de feia tres o quatre dècades el seu marit-. Avui… […]

Avui hi hem deixat la tieta. El sol era alegre i el cel, tan net. Hi hauríem pogut llegir aquests versos:

Li agradava saludar el poeta Espriu quan se’l creuava als Jardinets de Gràcia. Potser per això aquest migdia la llum de Sant Genís, més a la vora del cel, m’ha recordat el segon poema de Cementiri de Sinera.