Oi?

Algunes notes d'un bloc d'Oriol Izquierdo

L’ombra del costat tenebrós

0

Esperava passar-ne de mig a mig, però finalment aquella mena de cuquet morbós que sovint ens atenalla em va trair. Sí, jo també vaig seguir en un moment o altre -onze hores són tan llargues!- la ditxosa compareixença de l’expresident José María Aznar López davant la dita Comissió de l’11M. […]

I en veure’l arrogant, acuseta, greu, invariable com sempre, com ans solia, el calfred feia el fet per l’espinada. Però tampoc no n’esperava gaire res, d’ell ni de l’exposició com en moviola dels seus deliris.

Aleshores el calfred devia venir també de constatar, rèplica rere rèplica, la incapacitat dels parlamentaris, i alguns van dir-ne de bones, per posar l’individu entre l’espasa i la paret, per acular-lo contra les cordes, per caçar-lo amb la xarxa de la seva pròpia fabulació. Per què, tota aquella pantomima, si no havia d’arribar aquest moment?

Segur que no era fàcil. Però potser si algú hagués preguntat, només, reiteradament, sense deixar-lo fugir d’estudi, recordant-li que ahir compareixia per explicar-se i no per donar lliçons solemnes, si algú li hagués demanat amb poques paraules, sense donar-li peu a tornar a escapar-se, això:

És cert que vau trucar als mitjans de comunicació assegurant que l’atemptat havia estat obra d’ETA? És cert que vau afirmar que en teníeu la certesa? En què es basava aquesta certesa? S’adona que és difícil creure-se’l si tenim present que les dues intervencions potser més rellevants del seu mandat -en un programa de televisió per explicar les raons de la guerra d’Irak (“créanme, les estoy diciendo la verdad”, va dir) i aquestes telefonades per pressionar l’opinió pública unes hores abans de les eleccions- posaven en joc la seva paraula per una mentida, per dues mentides?

Potser algun minut d’aquelles grises onze hores va servir perquè algun dels interrogadors ho plantegés. Però si ho va fer es devia arrugar. Perquè, tot i que els fets -la intervenció a la tele i les telefonades per asseverar dues falsedats són fets concrets, coneguts i constatats- havien parlat sols totes dues vegades, parlen sols encara avui, l’expresident va sortir de la sala amb la mirada alta, el posat desafiant, la convicció marmòria, no pas tocat.

Ni tocat ni enfonsat, no. Però no ens enganyem. No és un mentider. És un malalt, obcecat -i no costa gaire de fer-se’n el càrrec- després que atemptessin contra ell. Un malalt que algú hauria d’haver allunyat de la política activa. Confiem que trigui a tornar, que no hi torni mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Xibecaires

0

L’he descoberta aquest matí, camí de casa, en una de les façanes d’aquell prodigi arquitectònic propietat de Telefónica, una pintada breu com una targeta d’identitat, sintètica com una declaració de principis: Xibeca power. […]

Aleshores m’ha vingut al cap una imatge d’infantesa. Hi va haver un temps que la Xibeca sortia a la taula dels diumenges, potser al costat d’una ampolla de gasosa per fer encara més festa. Aquella era una presentació de la cervesa en envàs familiar i, en conseqüència, se’n produïa el consum en família. Tot i l’extensió imparable de rentadores, sis-cents i segones residències, el context era encara així de misèrrim i això és el que hi devia haver més a mà perquè els menestrals fessin la seva petita festa setmanal.

Avui, però, la Xibeca ha esdevingut tot un altre emblema. Al peu de la façana on he descobert la pintada hi ha una petita esplanada a recer de mirades indiscretes i presències involuntàries. Tot sovint s’hi apleguen una colla o dues de congèneres que per la seva marcada afinitat semblen constituir una mena de subespècie definida.

Solen compartir testa afaitada, cos enxandallat, consum de cigarretes i objectes afins. Aparentment hispanòfons, despleguen una comunicació quasi verbal a base d’unes poques interjeccions, insults i obscenitats que intercanvien més aviat cridant, reiteradament i incansables. El seu rastre en aquell espai que ocasionalment habiten sol ser, és clar, d’algunes ampolles de litre de color caramel.

Xibeca power, vet-ho aquí. La pintada té alguna cosa d’irònic, gairebé pressuposa memòria i intel·ligència. I això que és segur que és obra seva.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vénen els Reis

0

Vull dir que si sou pares de família i teniu canalla que es deleix perquè arribi l’endemà de la nit de Reis, segur que ja esteu prenent mides, fent llistes, evitant de fer números i començant a carretejar encàrrecs. Doncs tinc un amic que m’ha fet arribar una proposta irresistible. […]

Una proposta d’aquelles que pares responsables com ho som nosaltres, conscients del propi deure i preocupats per la repercussió que les activitats lúdiques dels nostres plançons tindran en el seu procés de creixement no podem deixar passar. La trobareu aquí, amb una il·lustració segur que fidel al producte i un argumentari si més no líric.

O qualificaríeu altrament aquest text de presentació? Llegiu:

“Es una unidad capaz de enfrentarse sin queja ni desaliento a las situaciones más comprometidas. Su participación y trabajo en numerosas operaciones humanitarias le ha supuesto el reconocimiento de la comunidad internacional. La cabra de la legión es uno de sus símbolos más arraigados.”

Ja veieu de què es tracta. Exemplar, sí, per part de la casa degana dels grans magatzems peninsulars. “Sin queja ni desaliento”, diu. Vaja, tot un exemple d’esforç, noblesa i altruisme en aquesta època de dissipació. Exemplar, doncs, sense complexos.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El moro amic

0

Fa uns dies feia referència, en una anotació a una d’aquestes notes, a l’espectacular exercici de cinisme i d’hipocresia amb què ens regalava l’intel·lecte l’escriptor Félix de Azúa. Servidor esperava amb candeletes que el diari atorgués un espai equivalent, a la manera de dret de rèplica, a qui millor podia exercir-la. Ahir Joan B. Culla satisfeia aquesta expectativa, i amb escreix. […]

En Culla resumeix les tesis sardòniques de l’altre en aquest paràgraf, i exposa unes conclusions -que, si calia, signo ara mateix- en els dos següents, que tanquen l’article. Una manera de signar aquestes conclusions deu ser difondre-les. Ho faig, doncs. Aquí teniu els tres paràgrafs:

“Así, pues, las figuras a las que aludo han desempolvado su arsenal de ideas fijas -no mucho, porque nunca las guardaron en el desván- y han vuelto a la carga: todas las reclamaciones de carácter nacionalista se basan en la impostura, y todos los agravios que las fundamentan son imaginarios; los ciudadanos que en Cataluña se sienten primordialmente españoles son una mayoría oprimida (sic) que paga y calla; su lengua, el castellano, es objeto de sañuda persecución, y cualquier muestra de inquietud por el futuro de una identidad catalana diferenciada rima con la intolerancia, la xenofobia y el racismo. Sobre el lacerante expolio fiscal que sufren todos los catalanes hablen el idioma que hablen, sobre los groseros intentos de romper la unidad científica de la lengua catalana, sobre el serio peligro que ésta corre -tan serio que ya da lugar a chistes (véase la viñeta de Romeu en EL PAÍS del pasado día 10)- sobre estas cosas, ni media palabra.”

“Naturalmente, todas las voces son legítimas y tienen derecho a expresarse, pero cuando se trata de describir una realidad -la catalana en este caso-, los oyentes deben poder distinguir entre los retratos y las caricaturas.”

“Corresponde a la opinión española democrática escoger si, acerca de la Cataluña política, social, cultural y lingüística de hoy, prefiere creerse el relato reconfortante, pero engañoso y separador, de los que he llamado “moros amigos”, o bien atender a otros diagnósticos tal vez menos agradables de oír, pero más veraces y, por tanto, más útiles para cimentar a medio plazo una convivencia basada en el conocimiento y el respeto mutuos.”

Per la seva banda, incapaç com ho solen ser les criatures de no dir l’última paraula, l’Azúa ha corregut a contestar amb una carta al director i la insolència previsible l’article d’en Culla. Insolència i, naturalment, indiscutibles habilitats manipuladores. Vegeu què diu:

“Sin duda también La Vanguardia es un “moro amigo”. En la encuesta publicada el domingo pasado (21- XI- 2004) se dice que los catalanes que se sienten “sólo catalanes” o “más catalanes que españoles” suman un 34%. Los que se sienten “tan catalán como español”, “más español que catalán” y “sólo español” suman el 63%. En la Cataluña plural, los moros amigos casi doblamos a las huestes de Abd el Krim. ¡Cuánto soñador de tortillas hay entre los talibanes.”

¿Com havíeu llegit vosaltres l’enquesta, si ho havíeu fet? Repassem-ne les dades: els enquestats diuen sentir-se

el 15 % només catalans
el 19 % més catalans que espanyols
el 48 % tan catalans com espanyols
el 6 % més espanyols que catalans
el 9 % només espanyols
i el 3 % no saben o no contesten.

A partir d’aquestes dades el diari interpretava, és clar, que “más del 73% se considera catalán y español en proporciones diversas”, que és el que surt si sumes la segona, la tercera i la quarta xifra. Azúa, incomparable paladí de l’objectivitat, busca el reforç a les seves tesis sumant la tercera, la quarta i la cinquena. Si segueixo el seu mètode, però a favor de la meva perspectiva sobre la realitat, o sigui, si sumo la primera, la segona i la tercera xifra, tinc que el 82 % dels enquestats se senten “tan catalán como español”, “más catalán que español” i “sólo catalán”. Encarant el meu 82 % contra el seu 63 % em pregunto si jo, d’ell, escriuria la carta amb el seu desvergonyit aplom.

Siguem equànimes, va. L’enquesta diu que prop de la meitat de la població se sent tan catalana com espanyola, que una tercera part se sent catalana o sobretot catalana i que només, només, el 15 % es defineix com a espanyola o sobretot espanyola. Home, Azúa, potser el Culla té força capacitat d’observació de la realitat, força més que no li fas el favor d’atorgar-li i, naturalment, molta més que no pas tu.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

No comment?

0

Ho volia escriure fa uns dies, abans el fet no es fes vell del tot, però què hi farem. A la roda de premsa posterior al partit de futbol que la seva selecció espanyola va jugar contra la selecció anglesa, el conegut poliglot Luis Aragonés va fer el gest de respondre a la premsa britànica amb dues paraules en anglès: “No comment.” […]

Recordem ràpidament els fets. L’entrenador de la selecció espanyola de futbol va reincidir en uns comentaris racistes que ja li havien costat l’escàndol mesos enrere (quan va mirar de “motivar” un dels seus jugadors retraient-li que no s’espavilava a córrer com un altre, un “negre de merda”). Ara, a preguntes de la premsa britànica, abans del partit no va tirar pilotes fora sinó que va raonar, per dir-ho així, a favor dels seus mètodes i contra l’acusació de racisme, en termes pel cap baix estantissos.

Aleshores Espanya i Anglaterra van enfrontar-se a l’estadi del Madrid. I els aficionats van donar mostres d’haver entès raons i motius de l’entrenador de la seva selecció. Diuen que els comentaris racistes que eixien de la grada eren indissimulables. Segur que els anglesos no van perdre per culpa d’això, ni que no va ser això el que va motivar el joc brut d’algun d’ells, però les imatges de televisió els mostraven, sota els crits, certament atribolats.

El cas és que, després, a la roda de premsa obligada (¿quin dia se les estalviaran i, ai las, ens en podrem estalviar els resums, aquells resums on se senten perles del sil·logisme com aquella tan bonica: si no marques gols és gairebé impossible ganyar el partit?), la premsa britànica va demanar a l’Aragonés què en pensava, del comportament del públic. I què va dir, ell?

“No comment.” I com que els altres insistien, ell hi tornava -“No comment, he dicho que no comment”- fins a embolicar-se. Quina ocasió no va deixar escapar de mostrar un bri de dignitat. Dient, per exemple: “Em sap greu, ara veig que les meves paraules prèvies al partit han motivat un comportament impropi per part dels seguidors del meu equip. Espero no reincidir-hi.”

D’alra banda, no hauria estat alliçonador que algú hagués convidat Luis Aragonés a dimitir?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Mals que no volen soroll

0

Els diaris d’avui recullen unes paraules que es veu que va dir ahir a Madrid el president del Parlament. […]

Segons Ernest Benach “el concepte de nació catalana inclou Catalunya, el País Valencià i les Illes Balears”. Home, amb aquesta definició de la pròpia nació s’hi pot estar d’acord o no. Jo no penso discutir-la, de debò. Però sí que en discutiré l’oportunitat.

El mateix dia que el president del govern espanyol parla al Senat, seriosament, del concepte de nació en uns termes que crec que mai no s’havien sentit per aquells verals, el mateix dia que el Partit Popular s’endinsa pels camins tan rebdibles del populisme i la demagògia (i amb pancartes) en relació amb la qüestió del nom de la llengua, aquest mateix dia, dic, el president del nostre Parlament va i no se li acut altra cosa, per innocència o per temeritat, que atiar el foc. Perquè no crec que no sigui evident per a tothom que les seves paraules encenen l’esca.

Que a Espanya es mouen coses sembla ja una evidència. Que pot ser que al capdavall del moviment, per magre que sigui, només constatem que ens han marejat, és una possibilitat més que probable. En qualsevol cas, en aquest context caldria mesura i prudència, sentit d’estat (del nostre, vull dir, el que no tenim), gestos i mots tàcticament irreprotxables.

¿Què ho fa, doncs, que com aquell qui diu sense excepció (ara no me’n ve ni una al cap!) tots els nostres polítics, vesteixin el color partidista que vesteixin, no donen la talla, parlen de més o actuen de menys, la vessen, desaprofiten les ocasions o les fan malbé, a tot estirar s’estiren el monyo entre ells per a gaudi dels qui ens tenen per poqueta cosa?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Impossible?

1

Potser el més assenyat seria ignorar-lo, és clar, però el punt de barrabassada arriba tan a la vora del deliri que seria gairebé per divertir-s’hi. Si no fos que ha aparegut en aquest pamflet diari que utilitzen per abeurar-s’hi massa opinadors de capçalera per a massa gent. Finalment no em contindré. […]

La ment enrogallada de Vidal-Quadras detallava avui a La Razón els tres motius, pel cap baix, que convertiran la redacció del nou Estatut en una missió impossible. Són, a saber, el dret d’autodeterminació, el sistema de finançament i “el deber de conocer la lengua catalana”.

I ell, tan preocupat per la convivència cívica (compte amb l’enllaç, no hi prengueu mal), feia pedagogia d’aquest deure per al públic espanyol en aquests termes:

El deure de conèixer la llengua del país “implica que Cataluña se transforme en un espacio cerrado para notarios, registradores, profesores de primaria, secundaria y bachillerato, secretarios municipales, jueces, fiscales, abogados del Estado, personal de la sanidad pública, policías nacionales y guardias civiles procedentes de otras partes del territorio nacional, cuyas preferencias por Cataluña ya han sido considerablemente mermadas a lo largo de las últimas dos décadas a causa de la política y las leyes lingüísticas nacionalistas. A partir del establecimiento de la obligación legal de conocer el catalán, este fenómeno empobrecedor se volverá total y definitivo”.

Raonament impecable, com tots els que excreta aquesta ment malaguanyada (perquè, privilegiada com és, que ho és, podria haver fet tant de bé a la humanitat si s’hagués enderiat en altres coses…). Un raonament impecable que posa l’accent on cal posar-lo: la nostra ceba amb la llengua atempta contra els drets laborals de tota mena de funcionaris espanyols que somniarien d’instal·lar-se entre nosaltres com a casa seva. Per estar-s’hi com a casa, en el pitjor sentit de l’expressió, vull dir. Com es feia en èpoques colonials, potser?

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Vessar-la

0

Fa una estona he fet un cop d’ull a l’e-noticies i m’he trobat que la foto de portada era l’avís de la suspensió de l’emissió d’avui d’això que en diuen Crónicas marcianas a causa de la greu malaltia, deien, d’un dels membres de l’equip de Gestmusic Endemol. […]

Potser engrescat per un dels comentaris, que posava en dubte que la cosa fos notícia, he estat a punt d’escriure una nota insinuant de què no arribaran a ser capaços els trincaires i el seu entorn per recuperar protagonisme.

Vull dir que posats en clau de suspicàcia podíem trobar molt casual que pocs dies després que un dels ex trincos, en Miquel Àngel Pascual, s’hagués passejat després d’anys i panys sobre un escenari la megaproductora fes un acte de tan prima professionalitat com suspendre l’emissió del programa.

Per sort no he escrit la nota. Una estona després, qui sap per quin impuls he tornat a consultar el diari digital. La notícia ara ja era una altra: ha mort en Joan Ramon Mainat, un dels capos de Gestmusic. Aquell comentari a penes enginyós hauria esdevingut, així, per l’actualització d’una primera notícia, una nota de mal gust.

Sí, la gent es fa gran, envelleix i mor. I en aquest trànsit fa tot un munt de moltes coses. En Mainat, per exemple, si no ho recordo malament va ser ànima d’alguns memorables programes de ràdio i de televisió, primer des de RNE i després de RTVE, durant els anys de la transició i el socialisme primicer. Després, ves, ha estat un dels artífexs de la degradació de l’espai televisiu espanyol. I ara s’ha mort.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Projecte Animacions

0

Rebo un email que m’avisa que passats un parell de dies, si no m’hi he oposat, m’arribarà, també per correu electrònic, un dossier en pdf sobre un enigmàtic “Projecte Animacions”. […]

Gairebé encuriosit declino de respondre i sí, en efecte, dos dies després un missatge cordial m’explica que Carles Cañellas i Biel Porcel, de les companyies Rocamora i Binixiflat, estan preparant la defensa davant de l’Ajuntament de Barcelona d’un projecte per a la cessió de l’ús de l’antic Teatro Circo Español, defensa per a la qual miren de recollir tant de suport com sigui possible.

El Projecte Animacions, informa el promptuari tramès en pdf, proposa la creació d’un espai escènic polivalent estable per a la promoció del teatre i el cinema d’animació. És un intent, seriós i meditat, perquè l’animació depassi la cleda on la tenim reclosa, sobretot els espais de televisió infantil, com una temptativa imaginativa per recollir una tradició que ja és llarga i consolidar-la, no fos -hi afegeixo jo- que acabéssim essent també en això un país singular. Durant molts i molts d’anys hem tingut com aquell qui diu una sola cosa de cada (una televisió, un diari, una enciclopèdia); ara, això sí, cadascuna era i és, segur, una de les més millors en el seu àmbit.

Sí, potser valdrà la pena fer-se ressò de la iniciativa i donar-hi suport, en la mesura que en tingui la possibilitat. Ni que sigui només, enllà de la bondat del projecte, per encoratjar que hi hagi qui cregui prou en els propis projectes per obstinar-se a defensar-los raonablement, i sabent trucar a la porta, en aquest cas per email, d’una manera efectiva i alhora sense empipar.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Retràctil

0

Que diu que qui amenaça amb fer què, arran del ball de bastons aquest del català i el valencià? Fa dies que volia fer-ne una nota, però entre que vaig coix de temps i que se succeeixen les novetats, costa trobar el moment. Ara, la lectura de l’article que avui signa Jordi Cabré a l’Avui, que no puc sinó recomanar, em serveix de pretext. […]

Aviat farà un any que Pasqual Maragall va entrant dia a dia, roc a roc, en el paper de Molt Honorable, i hi ha moments que sembla fer-ho tan bé que alguns dels seus se’n sorprenen (si mai teniu la temptació de somiar que viviu en una bassa d’oli, injecteu-vos una dosi d’adrenalina: en trobareu, per exemple, al diari La Vanguardia, que publica cada setmana un o dos articles de l’inefable Francesc de Carreras que rarament us deixaran fer nones; llegiu-ne aquest, per exemple, però pareu compte que la pàgina que l’allotja és tota una referència).

El cas és que sí que de vegades sorprèn, el President, com amb el contundent comunicat que amenaçava d’emprendre accions legals per aturar la cerimònia de la confusió que els seus companys de sigles van perpetrant amb el despropòsit -i llegiu l’article de Ferran Sáez si us sembla que no n’hi ha per tant- de dur a Brussel·les diferenciades una versió dita VA i una altra dita CAT de l’anomenada Constitució Europea.

Però la il·lusió sol durar poc. Durant anys havíem sentit a dir que el president Pujol era un mestre en l’administració alternativa de bromur i de viagra. Quan convenia enervava les glàndules patriòtiques, però sempre abans que ningú s’enrampés rebaixava la temperatura ambient amb una dosi de pragmatisme o de pinso per a la menjadora. Això ha dut alguns analistes entusiastes del nostre present a confegir una teoria sobre el català com a ésser retràctil. Cada dia més, tot just en deixem sortir el capciró i de seguida el tornem a amagar, no fos que se’ns refredés res.

El President Maragall, vist tot el que hem vist, deu ser un dels màxims exponents d’aquesta nostra naturalesa retràctil. Tot sigui que, d’episodi en episodi, no acabem perdent tanta elasticitat que hàgim d’optar, fins i tot per elementals raons de salut, per tallar-nos-la.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Quants bolígrafs tens?

0

Assegut en un racó de la sala d’espera, en aparença abstret, en realitat atent a totes les mirades, fa com que feineja amb l’agenda oberta sobre les cames, sobre la maleta farcida de papers que repenja als genolls.

Feineja o ho fa veure, escampant això i allò a la cadira del costat, a la tauleta annexa. L’agenda, de mida quartilla i massa gastada, està inflada de tantes coses que conté. Però no són targetes el que en sobresurt, ni papers. Són bolígrafs, molts bolígrafs. De menes diverses, com si els hagués aplegat una mica a pertot.

Quan entra encabeix les coses a la maleta, es palpa nerviosament les butxaques de l’americana, dels pantalons, mira i remira la cadira i la maleta. Se’n va, però torna, vigilant obsessivament de no descuidar-se res. Però sí, es deixava la jaqueta a terra, darrere la cadira, i encara farà un altre viatge a recollir un altre paper i algun bolígraf que quedava a la tauleta.

Quan sortirà del despatx per anar-se’n, fent cops de cap a dreta i esquerra com qui saluda, continuarà inspeccionant butxaques i bossa, l’espai per on ha passat, distret i obsessiu sempre. Amb el trafiqueig alça la solapa de la maleta i veiem el que contenen les primeres butxaques. Fileres de bolígrafs arrenglerats disciplinadament.

Sortirà de la consulta però hi tornarà encara no un minut després. No troba el mòbil. I quan ja ha travessat la sala d’espera i torna a ficar-se al despatx, recula. Era dins una butxaca de l’americana. Desfà camí, fent cops de cap a dreta i esquerra com qui saluda, sense deixar d’inspeccionar-se, d’inspeccionar el seu votant, obsessiu, distret.

I tu, quants bolígrafs dus a sobre? Quantes vegades comproves si has agafat les claus? Però no, no en tens cap dubte: no fas aquesta fila, no la faràs mai.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Agonia

1

Diu que Arafat es mor, i sembla que la seva agonia serà a l’alçada èpica de la trajectòria carregada de llums, ombres i clarobscurs del líder palestí. […]

En un moment així, és inevitable, la set d’informació du els informadors a recollir reaccions i a estimular-les. N’hi ha dues d’espectaculars, i no podia ser d’altra manera.

La del ja reelecte president Bush, que ha respost amb un “Que Déu el perdoni” del tot coherent amb les seves omnipresents conviccions religioses i que si més no pot sonar compassiu, n’és una.

L’altra és gairebé denunciable. És la del primer ministre israelià, que ni tan sols s’ha molestat a reaccionar en persona. Un seu portaveu ha dit: “Arafat morirà com un gos.” Punt.

Home, no sé si aquesta és una manera gaire diplomàtica de preparar-se per al nou estadi del conflicte entre Israel i Palestina que la desaparició del rais provocarà. No sé -i ho dic assumint el risc que per una valoració així se’m puguin retreure aneu a saber quins penjaments, que no seria la primera vegada- si amb aquest despit i tanta absència de respecte es construeix gaire pau.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Era un reality show?

0

Aquest matí el Bassas ens ha sorprès amb una entrevista en directe amb una dona de Puigcerdà. L’entrevista feia estremir: la dona parlava amb aplom però tremolosa, segura del que volia dir i del que s’hi jugava. […]

Segons el seu relat, viu atemorida per la seva antiga parella, un home que l’amenaça i contra el qual el jutge ha dictat ordre d’allunyament. Però ella el veu, s’hi topa, té por que ell incompleixi l’ordre. Per això, diu, viu enclaustrada a casa, i només en surt per fer el que és imprescindible, com dur les criatures a escola, i si pot ser acompanyada. Té por, si ho he seguit bé, que ell no en faci alguna quan s’endú el menut, que es veu que toca tenir-lo dues vegades per setmana.

L’entrevista feia estremir, sí. I, encara esmussat, en Bassas ha penjat el telèfon fent una crida a tothom qui hagués d’intervenir en una situació com aquesta, abans -deia, fent-se ressò d’unes paraules molt ben col·locades per la seva interlocutora- no sigui massa tard i hom ho hagi de lamentar. La seva crida no ha trigat a ser acollida per l’autoritat competent, en forma de trucada en directe al programa per part del Síndic de Greuges.

Ha estat un d’aquells matins, sí, que en Bassas s’enorgullia del seu programa, del seu caire d’irrefutable servei públic, de la seva capacitat de posar-se al servei de la gent, de l’audiència, essent-ne altaveu i finestreta privilegiada per a la resolució de conflictes de tot ordre.

Però aleshores control ha donat pas a una altra trucada. S’ha identificat com la parella actual del presumpte assetjador de la primera dona, i ha presentat una versió de la història que capgirava el relat. L’assetjador assetjat per la gelosia de la dona despitada. Un ex ara convertit en víctima per l’excés de zel dels legisladors que, impotents davant la recurrència dels actes de violència i els assassinats de dones a mans dels seus mascles, han optat per sobreprotegir les dones assumint el risc que algunes cometin abusos contra els homes que les han deixades o pels quals voldrien ser deixades, que en aquest món trobaríeu una mica de tot.

No sé si la cosa ha tingut després continuïtat, i menys encara si en tindrà en pròximes edicions del programa estrella de Catalunya Ràdio. Confio que no. Perquè em temo que no hem presenciat un moment gloriós del servei públic que en Bassas malda per construir. Em temo que hem assistit més aviat a un reality show, tan verídic com vulgueu, no gaire diferent d’aquests que ens escandalitzen i que titllem de porqueria televisiva.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Trobar-se coneguts

0

Baixo les escales d’un salt per atrapar el metro abans que tanqui portes. I el veig, de cua d’ull mentre traspasso la llinda i passo llançat endins, que hi ha un lloc per seure. L’he vist sense que em veiés, n’estic segur, i trec papers per llegir, abstret, abans no em reconegui. […]

És un amic dels pares, durant molts anys va ser com qui diu un oncle, i gairebé sempre que el veig, en un carrer o altre d’aquesta ciutat que és gran però sembla petita, el crido i l’aturo, si ell no m’ha vist. Però avui, no. Era un home despert i ocurrent, afable, però després d’allò té poc sentit de la mesura, i l’afabilitat el porta a entretenir-te sempre massa.

I avui no tenia ganes que em preguntés com esteu. No sé si hauria sabut dir només anem fent, i tallar-ho. I no em veia amb cor de fer-li un resum de tot plegat. Avui no. A ell no. Em bullia el cap. Massa coses a mitges.

Després m’ha sabut greu, és clar. És gairebé un oncle, i havíem passat moltes hores junts. Quantes vegades no fem l’orni quan, desplaçant-nos amb gest d’enfeinats per aquesta gran ciutat que sentim petita, ens trobem vells coneguts o a penes saludats? Quantes vegades no veiem com, enfeinat, un saludat o a penes conegut, ens fa l’orni?

He alçat els ulls cap a la barra vora la porta des d’on ell feia el seu trajecte. Si em mira, el miraré. Però ja no hi era. Qui sap quan el tornaré a veure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

El que els nens veuen

0

Deu ser cosa de l’edat o de l’entorn, però el Joan ha tornat a plantejar preguntes que ennueguen. “Les persones, ¿per què es posen malaltes?”, ha dit. […]

Però no ha esperat resposta i ha continuat amb el seu tràfec de ninots, de cromos, de pilotes, de dibuixos.

Diuen que es veu que sí, que els vuit anys és el moment d’un primer desplegament visible de les preocupacions existencials. I ell hi és de ple. I amb una germana com la Clara i la situació de la mare, encara sort que la preocupació no és, directament, ja, angoixa.

Però el que m’ha cridat de debò l’atenció és com formulava la pregunta. No ha dit per què està malalta la Clara, per què s’ha posat malalta la mare, per què de vegades ens posem malalts o tan malalts. No: per què s’hi posen “les persones”.

Potser és d’allò més comú, però aquesta generalització, aquesta abstracció, m’ha sobtat, m’ha desarmat. M’ha fet veure’l altra vegada, cepat com és, tan vulnerable.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari