L’ombra del costat tenebrós
Esperava passar-ne de mig a mig, però finalment aquella mena de cuquet morbós que sovint ens atenalla em va trair. Sí, jo també vaig seguir en un moment o altre -onze hores són tan llargues!- la ditxosa compareixença de l’expresident José María Aznar López davant la dita Comissió de l’11M. […]
I en veure’l arrogant, acuseta, greu, invariable com sempre, com ans solia, el calfred feia el fet per l’espinada. Però tampoc no n’esperava gaire res, d’ell ni de l’exposició com en moviola dels seus deliris.
Aleshores el calfred devia venir també de constatar, rèplica rere rèplica, la incapacitat dels parlamentaris, i alguns van dir-ne de bones, per posar l’individu entre l’espasa i la paret, per acular-lo contra les cordes, per caçar-lo amb la xarxa de la seva pròpia fabulació. Per què, tota aquella pantomima, si no havia d’arribar aquest moment?
Segur que no era fàcil. Però potser si algú hagués preguntat, només, reiteradament, sense deixar-lo fugir d’estudi, recordant-li que ahir compareixia per explicar-se i no per donar lliçons solemnes, si algú li hagués demanat amb poques paraules, sense donar-li peu a tornar a escapar-se, això:
És cert que vau trucar als mitjans de comunicació assegurant que l’atemptat havia estat obra d’ETA? És cert que vau afirmar que en teníeu la certesa? En què es basava aquesta certesa? S’adona que és difícil creure-se’l si tenim present que les dues intervencions potser més rellevants del seu mandat -en un programa de televisió per explicar les raons de la guerra d’Irak (“créanme, les estoy diciendo la verdad”, va dir) i aquestes telefonades per pressionar l’opinió pública unes hores abans de les eleccions- posaven en joc la seva paraula per una mentida, per dues mentides?
Potser algun minut d’aquelles grises onze hores va servir perquè algun dels interrogadors ho plantegés. Però si ho va fer es devia arrugar. Perquè, tot i que els fets -la intervenció a la tele i les telefonades per asseverar dues falsedats són fets concrets, coneguts i constatats- havien parlat sols totes dues vegades, parlen sols encara avui, l’expresident va sortir de la sala amb la mirada alta, el posat desafiant, la convicció marmòria, no pas tocat.
Ni tocat ni enfonsat, no. Però no ens enganyem. No és un mentider. És un malalt, obcecat -i no costa gaire de fer-se’n el càrrec- després que atemptessin contra ell. Un malalt que algú hauria d’haver allunyat de la política activa. Confiem que trigui a tornar, que no hi torni mai.