Segona persona del plural
Aquestes dates incrementen el contacte familiar cosa de no dir. I es donen situacions d’interès recíproc aparent i mútua contemplació fins i tot sorprenents. Potser les millors són les que protagonitzen els reis de la casa. […]
Com la més menuda, ***, que fent veure que no s’adonava que era al centre de totes les mirades, feia monades, una rere l’altra, desant la timidesa habitual al calaix més baix. La més aclamada, aquella versió lliure d’una cançó que tenim avorrida, “El ball de la civada”.
el ball de la civada jo us el cantaré.
El pare quan el dansava feia així, feia així,
es dava un truc al pit i se’n girava així.
Treballeu, treballeu, que la civada, que la civada,
treballeu, treballeu, que la civada guanyareu.
Que bufona, deien els uns i els altres. Fins que, tot i la bava que li refluïa per la comissura dels llavis, l’avi va advertir:
-***, ¿qui te l’ha ensenyada, la cançó? ¿Que ha estat ***?
I és que mai no havíem sentit ningú que la cantés en segona persona del plural, donant per descomptat que sou vosaltres i no nosaltres els qui haureu de treballar per guanyar-vos la civada i el pa.