Hi ha lectors innocents?
Ara que sembla que aquesta vegada sí que potser els deixaran tornar, dilluns un dels diaris més historiats hi dedicava l’editorial, i no precisament per alegrar-se’n. Fixeu-vos amb quina innocència l’editorialista recorre a termes i conceptes que ens hem avesat a fer servir, no sempre en el mateix sentit. […]
El títol ja és una declaració de principis: “El archivo pertenece a España” (però que ningú s’esveri, que segons el parer de l’editorialista reiterat al paràgraf final la regió catalana només és una regió espanyola). A continuació ens endinsem en una versió del problema altament suggerent.
Primer es qüestiona el criteri de la comissió, que només és tècnica i per tant no hauria de “determinar la existencia o no de un agravio jurídico o político [que] sólo compete a los tribunales de justicia o a los representantes legítimos de los ciudadanos”. Ja hem avançat: no es nega que hi pugui haver, ni que sigui remotament, un greuge sinó que es discuteix a la comissió legitimitat per valorar-lo.
Després es recorda quina és la posició tècnica raonable, com si l’editorialista volgués haver estalviat tants de tràfecs a la comissió: “El criterio técnico es contrario a la salida de los documentos, ya que vulnera el principio de unidad de archivo, reiteradamente defendido por los expertos y por la opinión de la Unesco.” L’únic problema d’aquesta posició, recordem-ho, és que la “unidad del archivo” de què parla la Unesco exclou expresament el resultat de l’espoli i la repressió que sol comportar una ocupació militar (i si algú, oblidadís, ara mateix no recorda el context en què va començar la història, aquí en trobarà uns quants aspectes i fets)
. L’editorialista, doncs, usa, per dir-ho suaument, el nom de la Unesco en va.
En tercer lloc, i hauria fet encara més via si hagués començat per quí, l’editorialista nega que existeixi cap conflicte: “Tampoco son pertinentes las razones políticas aducidas”, cal suposar que perquè la petició “sólo se sustenta en espurios argumentos políticos”, i això ja sona prou lleig perquè no ens hàgim de preocupar per si vol dir res de res. Tot es redueix al peatge que Zapatero paga als perversos republicans independentistes pel seu suport. Ni una paraula de la història de la reclamació, potser per no cansar els lectors amb un fulletó que fa vint-i-cinc anys que dura, i prou que l’hauríem acabat abans si hagués depès de nosaltres.
Per demostrar la bona fe dels seus arguments, i per si de cas el Francolí passava per Salamanca, l’editorialista es permet de recordar que “la verdad de los hechos y las cifras confirman que la región catalana goza de un nivel de bienestar y desarrollo mucho más alto que el de Castilla y León”. Per tant, suposo que espera que pensi el lector, que paguin -vaja, que siguin solidaris, com en diuen- i que callin.
Però no voldria cansar els ocasionals lectors d’aquesta nota amb tants de despropòsits. Acabem-ho amb una frase en què l’editorialista descobreix la veritat, tota la veritat: “Es la vieja tendencia distorsionadora y falsificadora del nacionalismo.” Té raó. El seu editorial n’és l’exemple més transparent: nacionalista espanyol fins a encegar, distorsionador sense vergonya, falsificador sense excuses.
Zapatero, no t’adormis, que nosaltres sí que n’estem tips d’aquesta història. Fes tornar els papers als seus propietaris i, si de cas, ajuda els teus coterranis perquè d’aquell magatzem de la massoneria, com en deien, en facin un veritable arxiu de la repressió.
Precisament avui, dia dels Sants Innocents, i a través de la ministra de Cultura, la senyora Carmen Calvo. Que sense ambigüitats, sense complexos, fins i tot amb valentia, tal com l’hem vista en el tall del telenotícies, ha plantejat la devolució com un gest de reconciliació inevitable -legal i legítim, ha repetit.
Ja falta menys, doncs. Per tancar aquest episodi surrealista i anar per feina, que deia aquell, per altres feines, que cal. Que cal, si som capaços, també ho ha dit la ministra, de superar la dinàmica estèril d’enfrontar vencedors i vençuts, de mirar enrere, de caure en el parany de fer-ho així que ens hi provoquen.
I com provoquen. El Zaplana no descansa i, en aquesta tàctica delirant de crispar per crispar, i qualsevol pretext és bo, fins i tot l’absència de pretext. Si no fos, doncs, que el PP no té cap voluntat de fer política. Només busca la sedició, la rendició, al preu que sigui.