Oi?

Faig un esforç de concentració per avançar en la correcció d’alguns exàmens que m’han quedat per llegir. M’hi he d’aplicar, que els dies passen, els alumnes es neguitegen, cal lliurar les actes o tot s’entrebanca. Però massa sovint ensopego amb perles que m’intranquil·litzen. […]

Per exemple, quan llegeixo: “Hem de recordar que els autors de postguerra dels seixanta com Espriu i Rodoreda escriuen sobre vivències passades.” Què devia voler dir l’estudiant que ho ha escrit? Em correspon intentar decodificar aital enigmàtic missatge? O simplement passo ratlla i m’aventuro amb la següent resposta?

El revers de les classes, si t’agrada fer-ne i t’hi diverteixes i t’hi apassiones, és aquest moment ingrat de l’avaluació. Sovint, allò que un dia algun estudiant expressava en forma d’evident interès per la matèria, fins i tot sincer, ha esdevingut només garbuix per sortir del pas i encara gràcies.

Som-hi, que ja en falten menys.

Finalment, m’he decidit a invertir l’estona que hauria trigat a anar a votar i tornar en la relectura de La idea d’Europa, aquest assaig exemplar de George Steiner, accessible i dens, que ha publicat Arcàdia. […]

No em cansaria de rellegir-lo ni em cansaré de recomanar-lo, com ja han fet d’altres o d’altres, fins i tot algú més en criticar-lo.

Passada pel verb de Steiner, la idea d’Europa sembla fàcil i comprensible, i et dius home, és clar que era això, també ho podríem haver dit abans… Val la pena reconèixer els exemples que utilitza per donar cos al concepte. No els citaré, ara. Prefereixo recollir un fragment, ja al final de la conferència, que diu:

I segueix. Però m’aturo aquí, amb una constatació fàcil. Si no m’hi he mal fixat, ningú, en aquest simulacre de campanya que ens cridava a un simulacre de referèndum per sancionar un simulacre de Constitució, ningú no ha estat capaç d’evocar aquesta idea d’Europa, de relacionar el ditxós tractat amb el seu -el nostre- futur, de donar-nos motius per sentir-nos, amb consciència que el nom deia alguna cosa, europeus.

En sortir del despatx pensava anar al Palau Moja, on aquest vespre homenatgem Miquel Bauçà. Però les cames m’han dut cap a casa, i en arribar-hi he rellegit, sol, el text de l’esquerp felanitxer que m’hauria agradat dir en veu alta. […]

És una de les proses de Cants jubilosos, el volum que obre l’Obra poètica 1959-1983 editada el 1987, que em va impressionar en descobrir l’autor, que m’empenyeria després a resseguir-ne provatures i temptatives, especialment les que va deixar, escasses i intenses, en aparent narrativa.

Diu aquest text:

Ben mirat, potser l’homenatge més congruent és justament aquest. Haver girat cua abans d’arribar a la festa social i retrobar en la solitud de la lectura íntima aquestes frases com coltells.

Sempre m’ha atret, m’ha atret de vegades fins a estremir-me, la mirada crua i descarnada, àcida, de Krahn sobre la realitat. Crua i descarnada, sí, i àcida. I tanmateix m’ha semblat veure-hi sovint, és difícil d’explicar, un fons d’humanitat -que no d’esperança en la condició humana, això sí que no-, un gest d’humanitat aparentment contradictori. […]

Diria que la contra de La Vanguardia d’avui em dóna les claus d’aquesta meva impressió. Com que em sembla fora de lloc copiar-la tota -i ho faria-, en cito només l’última resposta:

“Sí, he sufrido. Yo adoré a María de la Luz desde el primer momento en que la vi hasta el último. Pero creo que la vida la conforman las ocurrencias, buenas y malas. Si te empecinas en luchar contra esas ocurrencias, tendrás mala suerte. Repetirse “¿por qué me tuvo que pasar esto a mí?” es cerrarse. En cambio, aceptar que te pasó y asomarse a ver qué hay ahí abre posibilidades, te permite ser.”

Fa una setmana moria, un dia abans que la Clara -i que costarà no comptar el temps així des d’ara-, Javier Tusell. Diumenge, El País publicava l’epíleg a les memòries que l’historiador va anar escrivint abans de morir-se. En trio dos mitjos paràgrafs: […]

“El psicólogo Victor Frankl escribió que “vivir es sufrimiento y sobrevivir es encontrar sentido al sufrimiento”. Yo creo que esa frase es excesiva. En la vida encuentras sufrimiento, pero también sobreabundancia de goce. No siempre encuentras sentido al sufrimiento, incluso cuando tienes el mayor interés y te empeñas en la dedicación por sobrevivir y superarlo. Pero lo tiene. Sterne se preguntaba si había aprovechado bien sus sufrimientos como corresponde a un hombre inteligente. Tampoco soy totalmente idiota, o sea, que debería haberlo hecho. No estoy, sin embargo, seguro. Lo que sí es cierto es que rondar la muerte te acerca a cierta clase de sabiduría a la que es difícil que accedan quienes no hayan pasado por esa experiencia o la hayan visto próxima a los muy allegados.”

[…]

“La sabiduría que te ofrece la cercanía de la muerte no es la de que puedes desaparecer y que, en definitiva, un día no estarás; eso se sabe siempre, aunque se suela trasladar al tiempo remoto. La enfermedad te ayuda a redescubrir y repensar lo esencial e incluso a disfrutar -a ansiarlo, por el momento- todo lo posible. Adquirida la conformidad ante la muerte, cualquier posibilidad aun limitada de vida en el tiempo o con pesadas incapacidades debe ser abordada con intensidad y entusiasmo.”

M’agradaria poder dir sense semblar pretensiós que crec que Tusell té raó. La nostra experiència de la malaltia i de la mort, gràcies a la Clara, no és gaire lluny d’això que explica.

I ara deixar passar els dies, anar reconstruint rutines, una nova vida diària, esperant arribar a poder dir, amb el cor ja estripat per sempre però amb l’ànima serena, aquests quatre versos de Joan Teixidor: […]

Història

Era un àngel que feia el seu camí
i sojornava uns anys a casa nostra.
Ens partírem el pa; tot era alegre.
Ara torna a ser fora.

[…]

Fràgil

Perdre el color la força l’equilibri
i tanmateix somriure
parlar amb els ulls
i dir-ho tot sense dir res

Venir després anar-se’n
com si res no costés tan poc

Deixar aquest solc
que res no taparà

demà

Sempre m’ha acompanyat, d’ençà que vaig llegir-la encapçalant el primer volum de l’obra de l’Estellés, d’ençà que vaig sentir-la cantada per Celdoni Fonoll, encara més d’ençà que sabia que un dia la cantaríem també nosaltres. Aquest dia és avui; des d’avui, sempre. La "Cançó de bressol" de Vicent Andrés Estellés. Fa així: […]

Jo tinc una Mort petita,
meua i ben meua només.
Com jo la nodresc a ella,
ella em nodreix igualment.
Jo tinc una Mort petita
que trau els peus dels bolquers.
Només tinc la meua Mort
i no necessite res.
Jo tinc una Mort petita
i és, d’allò meu, el més meu.
Molt més meua que la vida,
amb mi va i amb mi se’n ve.
És la meua ama, i és l’ama
del corral i del carrer,
de la llimera i la parra
i la flor del taronger.

“Jo só l’esqueix d’un arbre, esponerós ahir,
que als segadors feia ombra a l’hora de la sesta;
mes branques una a una va rompre la tempesta,
i el llamp fins a la terra ma roca migpartí.”

“Arbre, mon cor t’enveja. Sobre la terra impura,
com a penyora santa duré jo el teu record.
Lluitar constant i vèncer, reinar sobre l’altura
i alimentar-se i viure del cel i de llum pura…”

[…]

Tota tradició és feta de soques i esqueixos, d’arrels i d’empelts. Si una tradició és viva i operativa, podem homenatjar-la i fer-nos-en eco i ressò, o per contra revoltar-nos-hi, que és també una manera de retre-hi homenatge. El mal de situacions de discontinuïtat i del cosmopolitisme frívol és que propicien que la tradició pròpia sigui sempre una altra.

Per això deuen ser útils, també, cites com la d’aquest vespre, a les 8, al Palau Moja. Carles Duarte farà la seva tria personal de Joan Alcover (de qui és la quarteta inicial, la primera del sonet “Desolació“) i Miquel Costa i Llobera (l’autor de l’altra estrofa, penúltima de “Lo pi de formentor“), un acte gairebé de cloenda de l’exposició que l’Institut d’Estudis Baleàrics i la Institució de les Lletres Catalanes han patrocinat en ocasió del segle i mig que fa ja que van néixer tots dos poetes.

Tant se val ara si és gràcies a Juan Marsé o a David Castillo, a l’alcalde Porcioles o a peripècies d’adolescència, el Carmel ocupa segur un lloc ben especial, privilegiat i tot, en l’imaginari de molts barcelonins i de no pocs catalans. […]

Això deu afegir interès, si el drama de massa famílies convertides per sorpresa en conciutadans errants no bastava, al seguiment del terrabastall que les obres del metro han provocat al barri. Un interès que els
informants professionals esbiaixen les darreres hores, per al meu gust d’una manera excessiva o si més no precipitada, cap a una pregunta preeminent: hi haurà dimissions? Potser sí que alguns veïns les esperen, però ni tan sols per a aquests deuen ser prioritàries vist que encara hi ha tantes incògnites i massa incertesa. Massa dubtes sobre quan i com podran tornar a casa els que encara no hi són.

Potser caldria esperar dels professionals del periodisme una mica més de capteniment, sobretot en ocasions com aquesta, en què poden esdevenir, si es mantenen a l’alçada de les circumstàncies, un servei públic de referència i irreemplaçable. Ja hi haurà temps de perseguir que cada responsable entomi les seves responsabilitats. Ei, si s’escau. Mentrestant, que la premsa pressioni perquè hi hagi informació veraç, transparent i útil. Que hi sigui, és a dir, que els professionals sàpiguen obtenir-la i generar-la.

Però seria injust no reconèixer que, ara com ara, els informants han sabut evitar gairebé sense excepció treure rendiment del reality show que segur que podrien encendre per poc que s’ho proposessin. M’estremeix la sola possibilitat que algú proveït d’un micròfon i assedegat d’exclusives comenci a donar veu a veïns rabiosos, desconcertats o mal informats. I ja hi seríem. I en nom del massa maltractat dret a la informació.

Baixava a mitja tarda Balmes avall, o per la Rambla, i quan ja distingia els cotxes que travessaven el carrer per la Gran Via vaig adonar-me que allò que començava a atabalar-me els sentits era el brogit d’una sirena. […]

Jo anava baixant i el brogit no deixava d’aproximar-se. Pocs segons després vaig adonar-me que se’n sentien dues i, just aleshores, vaig veure passar més lenta que rabent una moto de la Guàrdia Urbana. Esperava que la seguís una ambulància o algun altre cotxe d’emergència. Però no.

Darrere, un flamant Mercedes negre o d’un blau marí que ho semblava, sirena blava sobre la xapa, vidres fumats, seguit d’un altre, i d’un altre, i encara un altre, i més, entre motos i algun cotxe de la policia municipal. Vaig comptar-ne una quinzena o vint, tots Mercedes, tots blau marí ben fosc o potser negre, tots rodant de pressa, nerviosament disciplinats, alguns amb el llum blau al sostre. Tancaven la comitiva dues furgonetes, també Mercedes, també blau fort o negres, envaint més del carril que els pertocava, i més policia.

Un cap d’estat o dos acabaven de desfilar Gran Via enllà, segur. En travessar l’avinguda vaig comprovar quin dispositiu de guàrdies uniformats a cada cruïlla volia garantir la seguretat de les autoritats. Avui el telenotícies m’ha fet deduir que sí, que es tractava d’un o dos caps d’estat o algú que s’hi acostava prou: o eren el príncep Felip de les Espanyes i la seva muller, sempre de bracet, o el president hongarès, que ha vingut paradoxalment a retre homenatge als nostres Reis més que no als altres, o tots dos amb els respectius seguicis.

Però més que l’enrenou i el brogit, més que l’aparatositat i l’estridència, més que el fet xocant que seguretat i discreció, que jo imaginava complementàries, semblin estar renyides, el que més m’ha cridat l’atenció ha estat una altra escena. Un dels cotxes, al darrer quart de la comitiva, duia obert un dels vidres de darrere. Dins s’hi endevinaven dues ombres i l’home que donava a la finestra, trajo blau marí a joc amb el cotxe, que treia el colze repenjant-s’hi com qui no es vol perdre detall del que passa fora, somrient, com qui es diverteix pensant mira que l’hem feta grossa, com s’atura el món al nostre pas, com ens admira tanta plebs ufana, quin goig veure-ho de dins del cotxe.

Vaig seguir el debat per ràdio gairebé de cap a cap. Em sap greu no haver vist algunes imatges per televisió, com l’emotiva sortida del lehendakari de l’hemicicle aplaudit pels qui el van aplaudir, o la cara de coragre que em diuen que no podia evitar l’inhòspit Acebes. […]

El debat va ser de certa alçada, no es pot negar, tot i que les cartes estiguessin marcades d’entrada. Però no volia fer una nota d’anàlisi política de la cosa, sinó només recordar algunes impressions que voldria no oblidar. Les aboco desordenadament.

Ibarretxe, tot un senyor, elegant en el discurs i contundent en les conviccions. Zapatero, tou, estovat de tant mirar de fer quadrar cercles: potser vaig escoltar-lo malament, però la conseqüència lògica de la seva línia de raonament -elogi de la democràcia, de la política entesa com a exercici de diàleg, de les Corts com a temple de la llei- no podia ser sinó un vot afirmatiu a la discussió de la proposta que presentava el Parlament basc. Del Rajoy es pot tenir la temptació de no parlar-ne, i faríem mal fet: quin exercici d’oratòria, certament, ni que fos una mica populista i de trabucada fàcil; i quin exercici de cinisme, mentider i irrespectuós, que no va tenir ni el gest de saludar el president basc. No va ser l’únic que no va exercir la mínima cortesia institucional, però: els representants socialistes s’adreçaven, en el millor dels casos, al “señor Ibarretxe”, com si fos allí en nom només d’ell mateix i a sobre no fos a penes ningú. Per cert, malgrat l’aparença de to tranquil, que inquietants algunes de les afirmacions de Pérez Rubalcaba, i més en contrast amb d’altres que deia el seu cap de files.

Més notes: que bé que parlen els diputats bascos, i la diputada navarresa. Clars, correctes, formals i directes. En canvi, com es nota que els diputats catalans -ni que fessin un bon paper dins els marges estrets que els deixava el fet de ser mig comparses de l’escena- s’han d’expressar en una llengua que els és estranya. Tant en Duran com en Puigcercós, a banda de les formes peculiars de cadascun, afinen molt més i són incalculablement més esmolats, quan parlen català. D’entrada, no s’entrebanquen tant.

Última nota. A la rebrincada d’escolta del ZP -“vivimos juntos, pues debemos decidir juntos”-, Ibarretxe hi va contraposar un lema al qual no hauríem de renunciar. Per dignitat elemental. Deia el lehendakari: “Debemos poder decidir vivir juntos.” Doncs, es tracta d’això. O d’estripar les cartes.

Ahir va començar de nou, i ja en són cinc edicions, Antologies al Col·legi de Llicenciats. I va començar amb una tria personal de Rosa Vergés. […]

Una tria en què els poetes i els poemes es revelaven motiu o emblema d’un fet personal, d’aquest projecte, d’aquella pel·lícula, de l’altre espectacle. Rosa Vergés va arrencar amb Salvat-Papasseit i Leonard Cohen, evocació dels anys de formació i els temptejos de París. I van anar seguint veus, les de Prevert i Rimbaud, les de Cirlot i Comadira, Szymborska, Alberti, Ràfols Casamada i Palau i Fabre, Maria del Mar Bonet, Góngora, García Lorca, Martí i Pol, Rosalía de Castro, Brossa.

Aquesta lectura personal, a través de la qual Vergés va anar traçant un llenç d’autobiografia, va culminar amb la lectura, emotiva, d’un bon poema del seu nebot i amb els versos que el seu pare, l’editor Josep Vergés, va escriure a la seva mare en culminar l’edició de l’obra de Pla.

Rosa Vergés va convocar nombroses veus, diverses èpoques, variades estètiques, múltiples llengües. El relat que relligava tanta diversitat, la pròpia experiència, hi va donar coherència. Va ser una obertura de luxe per al cicle d’Antologies.

Llàstima que la sala no s’omplís. L’ocasió s’ho valia. Ves que l’Any del Llibre i la Lectura, amb tants d’actes a pertot com s’anuncien, no tingui l’efecte pervers que els habituals s’escampin per comptes d’incorporar-hi nous públics. Però aquest ja és un altre tema.

Aquest divendres Alexandria tenia Joan Margarit per convidat i a mi em va tocar sortir-hi entre blancs.
[…]

Vull dir que Màrius Serra va tenir la gentilesa de demanar-me si volia ocupar-me, en aquesta ocasió, d’una secció que el programa acaba de recuperar en l’etapa que ha començat amb l’any: una tria i recomanació d’obres literàries relacionades amb el convidat. En Màrius va destacar, per raons prou òbvies, Joana, el llibre que Margarit va escriure durant els mesos que la seva filla, una noia amb discapacitats severes, va emmalaltir i fins que va morir. A partir d’aquí vam decidir escollir algunes obres literàries que tenen la discapacitat per tema o per motiu. Tots tres, en Margarit, en Màrius i jo, fa anys que en llegim amb una atenció especialment desperta.

El cas és que el programa s’emetia divendres al vespre i es repetia dues vegades més en les dotze hores següents, però no era segur que el pogués veure. Vaig escollir una cinta de vídeo amb prou marge de temps, on ja hi havia alguna altra cosa gravada per al record, i vaig programar el magnetoscopi per enregistrar l’Alexandria. L’endemà en alguna hora vaig comprovar que la gravació no havia fallat, vaig fer una mirada per sobre fins a trobar-me entre les rampes blanquíssimes d’un blanc gairebé celestial del MACBA, l’escenari escollit per al rodatge, i vaig desar la cinta. Encara més tard vam mirar-nos el programa a casa amb la solemnitat que l’ocasió requeria.

I vet aquí que l’endemà ve un germà o un cunyat que no ho havia vist i demana si podem posar-li el vídeo. I jo que engego la màquina, poso la cinta i sorpresa. Allí on havia enregistrat el programa, allí on l’havíem vist ja un parell de vegades, allí i no en cap altre lloc, apareixia sense ombra la gravació prèvia, el que sens dubte el nou enregistrament hauria d’haver esborrat, el que sens dubte havia esborrat.

Tothom a qui ho explico, tingui uns coneixements tècnics més precaris o menys, diu només: no pot ser. Ja ho crec que no deu poder ser, penso jo, però ha estat. Perquè després diguin que això de la ciència i de la tècnica són faves comptades i racionalitat extrema. Que ho diguin, sí, però veus com tot plegat, això que premis un botó i s’encengui el llum, o parlis amb algú a l’altre cap de món, o vegis imatges reals d’on vulguis en temps real, té molt de màgia?

Imagineu-vos que us arriba per correu electrònic l’avís d’un estudiant que, de bones maneres i alhora amb contundència, us avisa que no podrà assistir a l’examen que té amb vosaltres… per motius religiosos. […]

Diu que les seves conviccions el priven de dur a terme activitats seculars entre la posta de sol i l’alba d’un determinat dia de la setmana. I que un examen és, per a ell, una de les possibles activitats seculars. Jo no he d’esforçar-me a imaginar-ho perquè aquest matí he vist un missatge com el que resumeixo a la bústia d’una companya de la Facultat, que se’l llegia atònita i gairebé demanant consell. No sé si l’he ajudada.

Ves per on. La mateixa setmana que hem sentit soroll i soroll a propòsit d’unes paraules severes del Papa de Roma als bisbes d’Espanya, no contra ells sinó a través d’ells contra el govern espanyol i, això és més greu, contra la societat que aitals pastors consideren que tenen el deure de vetllar, unes severes paraules sobre el presumpte clima de persecució de l’Església i la no menys presumpta pèrdua de llibertat religiosa que, adverteix el Papa i assenteixen els bisbes, o a la inversa, o a la inversa, envaeix i inunda la vida pública al Regne d’Espanya, la mateixa setmana va i aquest estudiant es despenja fent valer la seva confessió religiosa per obtenir un tractament especial en un examen.

Persecució i amenaça de la llibertat religiosa? Més aviat orgull i reivindicació pretensiosa, confusió entre dimensió pública i conveniència particular, menyspreu cap a uns principis mínims de convivència. Els que manifesta l’estudiant que pretén una cita individual i excepcional adduint unes creences o unes altres. Els que manifesta la jerarquia catòlica quan insisteix, no: exigeix que els seus preceptes morals, naturalment respectables, inspirin la legislació i els principis de conducta del conjunt de la societat.

No sé si he ajudat gaire la meva companya, doncs. Perquè, ja ho veieu, jo hauria respost a l’estudiant devot alguna d’aquestes coses. Que què hi farem, la convocatòria és quan és i que, si no hi va, amb una mica de sort la revàlida serà compatible amb les seves pregàries i ablucions. Que es deixi estar d’orgues, es faci un tip de pernil regat amb Priorat i s’engresqui a examinar-se. Que la meva religió m’impel·leix a organitzar bacanals cada nit i a portar la gent pel camí del pecat i en canvi no per això aprofito les classes per pervertir-lo i dur-lo tant sí com no al meu molí. O, més simplement, que un examen sí que és sagrat. Segur que cap no hauria satisfet el noi.