Anar a escola
Jo també volia dir-hi la meva, després de tafanejar, encara molt per sobre, el que s’ha resumit sobre l’informe PISA de l’OCDE i de veure com se n’ha acollit el balanç. Que, recordem-lo, en matèria d’educació ens situa una mica a la cua dels països del nostre entorn. […]
De la rebuda que s’ha dispensat al balanç, deia, m’ha sorprès la recurrència d’alguns tòpics. Entre els destralers, tornar a treure l’ase dels cops que és la Logse. Entre els il·luminats, la lectura en positiu de les autoritats educatives catalanes: diuen que l’informe diu que l’escola va bé perquè assegura la igualtat. Ospa. Què haurien dit aquestes mateixes autoritats si l’atzar de fa un any les hagués posades a l’oposició i no al govern?
En general, per anar a la cosa, la majoria de comentaris, hagin estat alarmistes (i n’hi ha motius) o hagin estat integradors (i sí que sempre cal trobar motius per ser-ne almenys una mica), m’han semblat una mica estrets de pit. Que si la falta de recursos endèmica de les escoles. Que si la bona voluntat dels mestres no és prou. Que si les famílies no col·laboren més ves què hi farem. Que si sort que ara aquests governs han entès que això de la tele i la porqueria no pot continuar.
Estrets de pit, dic, perquè, tot i que cadascuna d’aquestes línies d’argumentació té, segur, fonament, no veig ningú que gosi observar-les plegades, posar-les sobre la taula i fer-hi el cop de puny. Que jo, com que no hi tinc gaire possibilitat d’influir, resumiria en una pregunta dita amb veu ronca. Per què volem l’escola, avui?
És a dir. Hem heretat una escola nascuda en un context i per a unes necessitats que potser no són ben bé les d’avui. La transformació de la família, l’accés preconscient a tota mena d’informació, a allaus d’informació, el rol central de la pantalla especialment del televisor, la tendència a recórrer a formes de pensament emocionals abans que racionals i visuals més que verbals. L’escola d’avui va néixer sense poder preveure cap d’aquestes variables, que li són posteriors. I no s’ha transformat d’arrel, sinó que les ha anat entomant a remolc, amb perplexitat, sense eines, amb desgana.
Potser encarada així la cosa no queda estreta de pit sinó simplement excessiva, desbordada, desviada. Però, honestament, crec que no fer-ho només podrà posar pedaços inútils. I apedaçats ja ho estem prou. Doncs. Per què volem l’escola, avui? Tanquem-les totes dos anys i segur que trobarem resposta a la pregunta i ganes, moltes ganes, de tornar-les a obrir.