Oi?

Els xicots i jo vam anar amb il·lusió i coratge a la festa de les seleccions catalanes, vull dir a la manifestació per reivindicar-les i al partit que van jugar al Camp Nou Catalunya i Argentina. Ens ho vam passar prou bé, sí, tot i el fred, i ja es tractava d’això. […]

Tot i el fred, dic. Que en feia i n’hi havia, sobretot a les grades, malgrat l’esforç d’alguns sectors i d’aquell entusiasta del micro que al gol sud ens engrescava a entonar cants, corejar consignes i vibrar com si fóssim hooligans escocesos. Jo vaig mirar de posar-hi el cor, en part amb intenció didàctica: allò, aquell còctel de passió patriòtica i esportiva, havia de resultar en alguna mesura exemplar per als nois. I vist com s’esgargamellaven no puc deixar de dir, amb satisfacció, que el balanç és prou esperançador.

Però, més enllà de la valoració gairebé domèstica, hauria d’apuntar que hi va haver tres coses, segurament gairebé totes massa anecdòtiques i puntuals per fer-ne extrapolacions, que em van desagradar poc o molt. Les enumero, ni que potser no sigui ben bé políticament correcte fer-ho, i per tant entomo el risc de semblar tebi, tou i vell.

Una: a la primera graderia, sota la porteria, hi havia uns ramats de xicots pelats que desplegaven pancartes skinheads against racism. Fantàstic, però no deixa de ser curiós que bona part del partit el sector hagués d’estar envoltat i migpartit per agents de seguretat per evitar aldarulls, empentes i corredisses, que n’hi va haver alguns. Pel que es veia em sembla, i jo ho trobo lleig, que alguns elements d’aquells ramats increpaven o alguna cosa més alguns seguidors argentins que havien anat a petar entre ells. Vaig decidir posar-me la ullera optimista: deu ser un senyal de normalitat que hàgim generat ja la nostra crosta de brètols sense pèl i amb la iconografia i ensenyes com les que poblen qualsevol societat aparentment no anòmala.

Dues: així que es va acabar el partit tres o quatre gamarussos, o potser n’eren sis, van cridar visca terra lliure diverses vegades. L’èxit de la proclama va ser descriptible: ningú els va fer d’eco i la cosa es va extingir allà mateix. Vaig trobar el crit profundament desagradable, trist, extemporani, superat. També -sé que exagero-, potser un avís del risc de potenciar com ho vam fer la confusió entre la reivindicació de les seleccions nacionals i la de la independència. Jo, que en principi estic per totes dues, defensaria que es doni molt d’aire a la primera, que ja s’ha vist que és capaç d’aglutinar sectors amplis de la societat catalana, i que es deixi la segona, per ara clarament minoritària, per a àmbits més polítics. Dimecres, en concret, tenia un punt de patètic que ens entestéssim a cridar per la independència mentre, al camp, aquells xicots que semblaven una selecció juvenil posaven tot el seu ofici i esforç a no ser depassats fins a la humiliació per la selecció sènior, professional i bregada. Ves que no acabés essent una mena de metàfora, el que passava al camp.

Tres: a la mitja part, tres xicots van arribar-se prop del cul de sac on érem nosaltres. Un feia el paper de guia despert, l’altre semblava un bastó tort i el tercer estava cec que queia. Va caure. Va treure. L’amenaça, esgrimida pel jove que seia al costat de l’escena, que aparegués algú amb una certa autoritat, tan lleu com la que pot ostentar un membre de la creu roja, va revifar el poca ànima, que va recular escales amunt, estintolant-se en el company ull vermell i encara dret que prou feina tenia a seguir el primer, avergonyit o potser només fastiguejat de la fila dels altres. Que lamentable: engalanats com anaven amb sarrons postprogres i adhesius radicalment reivindicatius, vaig pensar que jovenalla amb tanta urgència per perdre la consciència poca via ens ajudaria a fer, no ja per a la reconstrucció del país, ni tan sols en una cosa tan raonable com la reclamació de les pròpies seleccions.

La festa va tenir la seva petita glòria, ho reivindico, malgrat la fredor que deia. Però aquella combinació de brètols pelats, d’irresponsables per la violència i d’independentistes etílics més aviat la devaluava. A mi, si més no, gairebé em va tallar la llet.