Oi?

Ve un operari a canviar el pany de l’escala, que fa dies que no rutlla. Per allò de la presidència de torn de la comunitat, un rar honor a fe, em correspon gestionar-ho.
[…]

Enllesteix aviat la feina i, a l’hora de passar comptes, em lliura una capsa amb el pany vell, per si el vull guardar. Home, no cal, estic a punt de dir-li. Però no em deixa:

-Quedi-se’l, que de vegades hi ha veïns que el volen
veure -precisa, i per evitar ferir susceptibilitats afegeix-: No ho dic per vostès, però hi ha escales…

Se li entén tot. I li agraeixo el consell. Certament, hi ha escales…

Per als qui, poc o molt, ens dediquem a la docència, juliol no és només un mes enutjós per la calor. Ho és, també, perquè malgrat la calor cal mantenir el cap fred i corregir apassionadament exàmens com si hi creguéssim. […]

Així, entre suor i vermell, em concedeixo una pausa i em distrec una estona entre uns papers i uns llibres i trobo unes paraules de Foucault, a "L’escriptura de si mateix", que em ve de gust citar:

"Cap tècnica i cap habilitat professional poden adquirir-se sense exercici; tampoc es poden aprendre l’art de viure, la téchne tou bíou, sense una àskesis que cal considerar com un entrenament d’un mateix per un mateix: aquest era un dels principis tradicionals a què, des de molt abans, els pitagòrics, els socràtics i els cínics havien concedit gran importància. Més aviat sembla que entre totes les formes adoptades per aquest entrenament (que comportava abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre), l’escriptura -el fet d’escriure per a un mateix i per a d’altres- va començar a tenir bastant més tard un paper considerable. En tot cas, els textos de l’època imperial que fan referència a les pràctiques d’un mateix donen a l’escriptura molt d’espai. Cal llegir, deia Sèneca, però també escriure."

A més de llegir i d’escriure, doncs, abstinències, memoritzacions, exàmens de consciència, meditacions, silenci i escoltar l’altre… Vet aquí l’exercici de l’aprenentatge. Evocar avui aquesta concepció iniciàtica de la formació sí que incomoda i resulta transgressor.

I deixa ben en ridícul tantes impaciències. Les dels que voldrien saber-ho tot sense esforçar-s’hi gaire (però divertim-nos-hi, divertim-nos-hi, fins a morir!). Les dels que reclamen llorer, reconeixement i triomf ja abans de començar i sense parar.

Una gestió m’ha servit de pretext per passejar una estona. En enfilar la Rambla, veig un home reclinat en un banc. Vesteix americana i corbata i es veu que acusa la calor. Avui en fa. […]

Sembla voler-se omplir de l’ombra agradable que arrecera el passeig i aprofitar fins l’últim bri de l’oreig que fa tremolar lleument les fulles. Deixa anar les cames avall i els braços amunt, llarg com és, i el gest pot posar en dubte l’elegància del vestir i el posat. Fa calor, sí.

Pujant pujant, el reconec. És un alt càrrec -o potser ja un ex-alt càrrec- d’una administració pública -o potser és una entitat privada-. Però això tant se val. El cas és que vesteix com correspon al seu estatus i saluda igualment.

Em veu, recompon la figura, espera que arribi a la seva alçada. Intercanviem dues frases cordials, d’estricta cortesia. I continuo la meva passejada amb destí, sense córrer, intentant no perdre ni un bri d’ombra i omplint-me de l’oreig que belluga les fulles.

Avui fa calor, sí, ni que ens esforcem per dissimular-ho. Prou calor per sentir-nos al sud de tantes cartografies. Ni que ens esforcem per dissimular-ho.

Avui deu tocar no ser del tot original. Vull dir que jo també parlaré de futbol. I diré que sí, que fins i tot jo m’alegro que la selecció nacional espanyola s’hagi estimbat a la primera ronda de la ditxosa Eurocopa.
[…]

Els seguidors de la selecció nacional espanyola i els altres patriotes espanyols deuen considerar que manifestacions com aquesta són una pura i dura traïció. Potser ho és. Perquè sí, en efecte, no me n’amago: a mi m’agradaria molt poder celebrar o plorar les victòries i les derrotes de la meva, de selecció nacional, i de moment no em deixen.

Però el que mou aquesta meva modesta alegria d’ara és molt més primari i, sobretot, pràctic. Gràcies als deures que finalment ha fet la selecció de Portugal, podré anar al quiosc i recollir el diari tranquil. Sense tirar pilotes fora cada vegada que el quiosquer, indefectiblement, mira de fer-me participar del seu escepticisme entusiasta pel paper que s’esperava que fessin els nois, diu, d’Espanya.

Tafanejo en una botiga de discos, massa gran, i l’excés m’atabala. Fins que uns ulls m’atrapen els ulls des de la coberta ocre d’un cd. Eric Burdon acaba de publicar un disc nou,
My secret life, i el títol corrobora l’aire de testament que hi dóna la foto de l’home, revellit, desgastat. […]

Repasso mentalment els discos que he comprat els darrers mesos, i dubto si no m’estic tornant col·leccionista d’un nou subgènere, el de l’etern retorn de les velles glòries que mai no moren.

L’alegria serà més intensa després d’escoltar l’àlbum. El títol ve de la darrera cançó, una versió que t’estripa suaument d'”In my secret life” de Leonard Cohen. És una de les que tinc a mig traduir. Sabré acabar-les?, gosaré publicar-les?, algú em deixarà cantar-les? La resposta, potser, si se’m permet forçar la cosa, deu ser entre els versos de la darrera estrofa.

No ens enganyem: fa com una mandra tornar a parlar de l’anomenat Archivo de Salamanca. Vénen a casa, se t’emporten les cartes, els llibres i els papers, els fan servir per perseguir-te i perseguir tots els que hi surten i un bon dia, quan sembla que ningú no se’n recorda i els demanes que t’ho tornin, et diuen que no tens cap dret a reclamar ni els papers, ni els llibres ni les cartes. Fa com una mandra parlar-ne, sí. […]

Però de tant en tant algú té la rara habilitat de dir-ne alguna de nova o de prou grossa perquè ens hi tornem a engrescar. La perla millor de totes les perles que s’han publicat darrerament deu ser la de l’inefable Pedro Schwartz a La Vanguardia, que veu en l’anomenat Archivo “un símbolo de la definitiva terminación de la Guerra Civil en la conciencia de los españoles”. Conxo! Deixem-lo que s’expliqui, va:

“La restitución de los documentos catalanes del Archivo de Salamanca tiene el mismo significado que la rebusca en las fosas comunes de fusilados por los nacionales de Franco: remachar la culpa a uno de los bandos de la contienda. Yo creía que durante la Transición de 1976 a 78 habíamos llegado los españoles al acuerdo de perdonar los crímenes cometidos en ambos lados de la contienda, pero sin olvidar lo ocurrido para que no se repita nunca. Ahora veo que entramos en una Segunda Transición, cuyo objetivo es volver sobre los pasos de la primera y condenar al Partido Popular y toda la Derecha española como presunta heredera y cómplice de los militares sublevados y de la represión de posguerra.”

Ja ho veieu: “Tiene el mismo significado que la rebusca en las fosas comunes de fusilados…” D’això se’n diu arreglar-ho. Es veu que per a aquest articulista -especialitzat a defensar les llibertats i la democràcia enteses sempre de la més recta i única manera, és clar-, voler enterrar dignament els propis morts només pot amagar un obscur afany de revenja contra el Partit Popular. Cony, es tracta, només, d’enterrar els morts, d’endreçar les cartes, de recuperar la memòria i la dignitat. Tant costa d’entendre? Que no en té, ell, de morts?

Això era el 2 de juny. Cinc dies després, Borja de Riquer contestava també a La Vanguardia amb contundència: “¿Lo dice en serio? ¿Perpetuar una expoliación política, darla por buena, es un signo de reconciliación, de superación de la Guerra Civil? ¿Hay quien pueda creerse eso? Realmente, mal servicio se hace a la democracia si con el pretexto de una supuesta “superación” de la Guerra Civil mantenemos y damos por buenos los actos violentos y las disposiciones represivas de la dictadura franquista.”

Podeu arrodonir la seqüència, si no n’heu tingut prou, amb l’al·legat -prou atinat, un cop li lleveu algun excés d’irascibilitat- que es pot llegir a l’Avui reclamant la justícia que la dita transició en el fons va evitar. És només el primer pas, ni que sigui difícil i incòmode, per fer possible d’una vegada la veritable reconciliació. O no en teniu prou de continuar-vos sentint, encara, vençuts?, de continuar sent tractats de vençuts?, de continuar-vos trobant que en realitat no sou ciutadans de ple dret? No teniu ganes que aquesta guerra ditxosa s’acabi ja d’una vegada i de poder viure en pau?

Sempre m’havia fet una mena de ràbia que del tren de gran o d’alta velocitat s’entestessin a dir-ne Alta Velocidad Española. Fins i tot en això, els elements fàctics de l’Estat aquest que ens toca patir havien de mostrar-se rematadament nacionalistes… […]

Doncs no. El nom una vegada més fa la cosa. I ara sabem que l’AVE no es diu AVE per afany nacional. Se’n diu perquè la seva velocitat no és ni tan gran ni prou alta. És, tout court, espanyola.

Llàstima que la paguem, també, nosaltres. Amb diners. I amb territori. Com justificarem, ara, l’esvoranc que esquartera el país de banda a banda?

Assisteixo a una sessió d’un diàleg del Fòrum. Sembla que hi vol haver lluïment de tecnologia. Mentre els ponents parlen, una pantalla a una banda de la sala te n’ofereix la imatge i, al quart superior, les seves paraules apareixen impreses en espanyol. […]

Es veu que és un giny que sobretitula per a sords. Deu ser un giny electrònic, més que no una persona humana. Què no pot, avui dia, la tecnologia.

Les paraules apareixen nerviosament, de vegades amb errors evidents que s’autocorregeixen abans que caigui la paraula següent. De cop i volta, una sorpresa. La ponent parla de ROBINSON CRUSOE. Llegim:

ROBINSON CRU PARTIDO SOCIALISTA

Les màquines encara no han guanyat la partida als homes. O tenen un sentit de la ironia -o potser és consciència històrica- que se m’escapa.

Mira-t’ho com vulguis, però al capdavall la primera impressió acaba essent determinant. Vull dir que, més tard o més d’hora, passa alguna cosa, potser bona, potser dolenta, que et du a dir-te, veus, ja m’ho va semblar el primer dia, al primer cop d’ull, ja m’ho temia, n’hauria d’haver fet cas.
[…]

Aquest per gros i aquell per magre, l’un per alt i l’altre per baix, o per lleig o per perfecte, te’l presenten i penses ai. Però no, no m’explico. La cosa no és ser gros o magre, alt o baix, lleig o no tant, ni tenir les orelles desplegades o tenir-les punxegudes, o el nas, o les celles, o el mentó. Per aquest camí tornaríem a la fisiognomonia, i a la deducció de patologies psíquiques o socials a partir dels trets de la cara, i d’un sol pas ja seríem a l’eugenèsia i tot allò, i ja hi seríem. No, no anava per aquí, jo.

Tornem-hi. La primera impressió és determinant. Pensem, per exemple, en qui té els ulls molts junts. És difícil no associar la imatge amb una certa idea de, no ho sé, posem-hi estultícia. Però, ben mirat, aquesta primera impressió mai no és abstracta, genèrica. Vull dir que no hi ha manera de derivar-ne cap teoria sistemàtica. Vull dir que la impressió no te la fan els ulls massa junts en general sinó que sigui
justament aquell individu qui té els ulls tan junts.

De fet, no ho deia per ell, tot això, jo, però l’exemple és tan nítid…

Diu el diccionari que amb un "oi" demanem la confirmació del que diem. També, l’assentiment a una demanda. O la conformitat al que s’acaba de dir. De vegades és una exclamació de sorpresa. O de dolor.

Jo, no sé ben bé per què, dic molt sovint "oi" almenys en les primeres tres d’aquestes accepcions. Mai, en canvi, en el sentit usual a les Illes, que quan diuen "ois" volen dir "fàstics".

Potser perquè sóc, en el millor sentit de l’expressió, barceloní. O perquè podria signar amb aquestes dues lletres, que també són les meves inicials. Quines coses, oi?