Oi?

A individus com aquell inoblidable Lodares, que tenen una visió jeràrquica d’aspectes de la realitat com ho són les llengües, no els devia fer cap gràcia llegir a La Vanguardia d’ahir aquest reportatge sobre el futur de l’espanyol als Estats Units. […]

El reportatge diu, en resum, que segons estudis seriosíssims -en concret, “según un estudio realizado por demógrafos del Centro Lewis Mumford de la Universidad de Nueva York”- els hispans dels Estats Units abandonen l’espanyol a la tercera generació. L’estudi, assenyalen els estudiosos i remarca l’autor de la gasetilla, Andy Robinson, “parece contradecir las advertencias del influyente catedrático de Ciencias Políticas de la Universidad de Harvard Samuel Huntington, que advierte en su último libro Who are we? que la sociedad estadounidense corre peligro de sufrir ‘una división de facto entre un país que hable español y otra que hable inglés'”.

Segons aquestes dades, doncs, no tindrien gaire raó els qui auguren, ja sigui des de la rotunda alarma o amb l’orgull dels conqueridors, que l’espanyol s’estendrà pels Estats Units fins a esdevenir-ne a tots els efectes llengua cooficial, per més peixet que hi doni l’encara president George Walker Bush. Per contra, semblaria confirmar-se una vegada més que el bilingüisme pot ser una indiscutible realitat individual però que no arriba a estabilitzar-se del tot com una realitat social. O sigui, que allí on dues llengües coincideixen, inevitablement una acabarà per imposar-se a l’altra, més tard o més d’hora, passivament o activa.

Hi ha individus, deia, com aquell inoblidable Juan Ramón Lodares o el no menys execrable Gregorio Salvador
, que tenen una visió jeràrquica de la realitat, d’aspectes de la realitat com ho són les llengües, visió que els du a defensar la conveniència de reduir les llengües útils a unes poques i grans i deixar que les altres es morin si convé ajudant-les a fer-ho. Individus com aquests, i aquests en concret, se senten tan ensuperbits per la seva llengua que ens aconsellen que deixem de ser rucs intentant salvar la nostra i ens apuntem a l’onada que portarà fins i tot els Estats Units al bon camí.

Aquesta mena de tesis sempre m’han semblat originals, per dir-ho així. Perquè jo més aviat tenia la impressió que l’espanyol als Estats Units, expressem-ho amb contundència i sense elegància políticament correcta, era una llengua d’esclaus. Ho diré millor: un instrument d’exclusió social. Mentre els hispans s’atrinxerin en la segona llengua, no hi ha risc que deixin de ser la comunitat subalterna que són. Els néts dels hispans, però, no són tan superbs ni tan miops com el ditxós Lodares i l’atrabiliari Salvador, i han entès què han de fer per esdevenir ciutadans nord-americans de ple dret. Ser indiscutiblement anglòfons.

Ara apliquem-nos-ho. L’anglès resisteix el embats lingüístics de les onades migratòries als Estats Units perquè és la llengua comuna, la llengua oficial i la llengua prestigiada. Ja veurem com ens va a nosaltres, si l’únic que aconseguim dels immigrants que acollim és que ens diguin, ara i adés, que el català que precàriament els ensenyem només els és útil a la classe on l’aprenen.