Paradís
Quan era criatura sovint escrivia versos. Després, les coses van anar anant com van anar anant i vaig abandonar la poesia gairebé fins a oblidar-me’n. Fa uns anys, potser per enyorança, o és que ja m’havia fet gran, vaig agafar l’hàbit de fer almenys un poema amb l’excusa que Nadal és temps de nadales. Aquest mes de desembre també. Llegiu-lo així, doncs, si voleu. […]
Paradís
Aquest disgust i el rondineig constant
per tot el que has perdut i el que encara no tens:
tantes coses se’t deuen que si fas cau i net
tampoc no trobaràs repòs, després
disgust, renec i rondineig
rebrotaran sorruts,
cercle sens fi,
sens fi.
¿On és
aquest camí
que ens ha de dur enllà,
enllà fins a demà, per sempre,
per sempre més ajeure’s, reposar,
veure passar les nits, les ombres, núvols
i tempestes ben lluny, sempre de lluny,
de calma estant, de l’equilibri estant,
des del descans tan merescut del paradís
que entreveies en somnis promesos com la terra
final, terra natal, la terra que regala llet i mel?
¿On és aquest camí?
Abans de defallir
rosegues el crostó
i escures l’últim glop
i et calces els parracs
amb vetes i cordills.
No busquis més
si el món ja és tan formós
l’aigua és la llet i el pa la mel
enllà encara pot ser tot molt pitjor
la terra que regala llet i mel
és enmig nostre
no busquis més no esperis res
l’aigua és la llet i el pa la mel
vés camí enllà i deixa-ho tot
deixa-ho i no miris enrere
i rebràs molt
molt i molt tot
sens fi