The Importance of Being Earnest.
Eixe és el títol original anglés amb que Oscar Wilde juga amb l’
homofonia anglesa.
Earnest= qui més guanya.
Ernest (
Worthing): el nom fals usat per Jack quan baixa a Londres els caps de setmana per tal de desemboirar-se de la tasca feixuga de marmessor i gestor d’un terratinet ja mort que té com a hereua, una néta, Lady Cardew.
Amb aquesta entrada pretenc donar resposa a aquest altre
article amb qui discrepe.
Encara estudiant tendre d’arquitectura en els inicis de 1980′ caigué a mans meues el reportatge del
Pla Macià, un pla urbanístic inspirat pel GATCPAC. En aquell extens monogràfic apareixien personatges i noms desconeguts d’arquitectes i urbanistes intel·lectuals com Salvador Tarragó, Carlos Martí, Jordi Borja, etc propers a aquella esquerra barrejada de Psuc i Psc.
L’important fou que aquella música em va agradar força. I ja, aleshores, vaig creure que les idees d’aquella ERC serien les pròpies. Incidien bastant amb el sentit social de la ciutat, però molt més enllà de l’abstracció. Baixaven al detall formal i el perquè d’un habitant de la ciutat, tant des de dins de casa com des de fora d’ella. La vegetació, l’esplai, l’escola, el centre de salut, l’hospital, el casino, el casal d’esplai d’infants, de jubilats, i les infrastructures que els fan possibles…fins i tot la caseta de vacances de repòs a la platja de la família. Ací baix patíem les atzagaies del socialistes valencians omnipresents adobades de l’antivalencianisme de la dreta espanyola i valenciana. Al hinterland barceloní manava omnipresent també el socialisme, tret de la Generalitat regentada per CiU. El que feia una mica anestesiant la situació des d’enllà Reus. Tanmateix i després de la “garzonada” una colla petita de gent engegàrem allò que seria la
NOVA ERC. Amb la mateixa voluntat de coadjuvar el gruix de la societat com faria el president Macià vuitanta anys abans. Amb voluntat democràtica, que no pas d’adhesió incondicional. Amb voluntat de fer transversal el benestar social col·locat al llom de la catalanitat. És el motiu que descavalquem Colom, Hortolà i Rahola, per confondre els motius i el mitjà.
És l’esperó de baixar a peu pla que hi ha les dissensions territorials al seu si per tal adaptar-se a cada fet territorial i llur pròpia ideosincràsia concreta. Ni hem fet més enemics ni adversaris que aquells en que la societat serviren com a moneda de canvi amb el colonitzador. Potser, d’ací, ve l’adopció del discurs pujolista per gent fundadora com Carod-Rovira. Trencant amb la idea de mantindre una baralla permanent entre el catalanisme dinovesc i el provenint dels “altres catalans” inclusiu de la immigració exterior cap a la terra promesa, que al lloc d’origen els hi era negada. Qui pot negar la victòria preponderant camboniana de que, als inicis dels 1980′, tots els partits de l’espectre del Principat era controlada per aquells fills i néts dels burgesos barcelonins dels anys 1920′?
Hi ha gent que ens continuem creient el país sencer i el possible benestar social transversalment. Que ens movem per tot el país amunt i avall, contactem des d’antuvi amb tothom. Col·laborant amb tothom, ja sia amb Convergència, amb Unió, amb els PP de bona fe, amb els socialistes d’arreu de bona fe, amb els radicals de bona fe, amb els àcrates de bona fe. Per tal d’impregnar del discurs transversal. Per tal de que es miren asi mateixos i la seua tasca en tot aquest procés de construcció social que és crear nous estats europeus per a cada col·lectiu. La fragmentació europea real institucionalitzada que fuig de l’homogeneïtzació i la catalització social en un repte creatiu mitjançant l’aprofundiment democràtic.
Amunt i avall, m’he trobat Ernest Maragall, negant-se independentista anys arrere, i en el darrer lustre adoptant posicions ja properes als nostres plantejaments que fa 35 anys sols uns pocs somniàvem. Pujant a l’Ametlla del Vallès m’he trobat en Pasqual i Diana, lluitant contra l’amnèsia galopant. Com a retorn d’aquells viatges que feia l’ex-president a terres valencianes. Terres de sa mare, per cert, per tal de coadjuvar voluntats valencianes transversalment. On hi és immensament respectat. Darrerement, durant els darrers quatre anys m’he trobat Ernest, Marina, i Ros en totes les manifestacions possibles…sense saludar-nos…i un servidor estranyat de llur evolució.
Veure’n aprofundir gents honorables com l’ex-batle Jordi Pousa, el germà del Pare Manel, en eixe trànsit alhora que negar l’entrada als locals comercials d’en Fèlix Millet és una demostració de com està canviant la percepció social de la gent. D’en Jaume Pros, de Valls, i tants altres socialistes conspicus que han esmolat els seus objectius davant de l’estimbada contra el mur estatal, tant de l’estatut valencià de 1982 i la de 2007, l’ultim del principat i altres greuges, etc.. no és d’estranyar que hagen anat modificant la percepció federal panhispànica per una federació de pobles paneuropea. El primer negant la votació dels ajuntaments valencians i el segon darrere de la votació sobre un estatut que empenyia la Constitución Española a una obertura de la
magrana.
Tornant a la literatura d’en Wilde, si recordes, Jack Worthing acaba per fer felices totes les parelles: es casen Miss Prism, l’educadora de Cecily Cardew, amb el prevere Dr Chasuble, doncs estaven enamorats secretament des de feia anys. El bandarra desenfaenat Algernon Moncrieff amb Cecily Cardew, l’hereua òrfena de l’avi riquíssim Thomas Cardew. Jack es casa amb Gwendolin Farfax, la filla de la vídua empobrida de Lady Augusta Bracknell, a qui sols l’interessa la posició social i les compostures – victorianes- i casar sa filla amb un bon partit. Si recordeu la pel·lícula…o l’obra…quan Jack…cerca el nom dels seu pare, entre els abatuts en guerra i des de dalt de la prestatgeria agafa el llibre i diu:
Jack: “Well, I’ll look in the Army List. (He takes a large old book) Marksby -Mobbs-Moncrieff !… First names, Ernest Jack…Moncriff, I really am ernearst !
La qual cosa és falsa, perquè ha usat l’homofonia dels dos mots anglesos. De tots, ell, Jack, és qui més guanyava amb les rendes de Thomas Cardew.
La qual, Lady Bracknell, en ser del seu propi interès segueix en l’engany als restants presents…
Lady Bracknell: Ah yes, he was called Ernest. Now I remember why I have never liked the name.
A la fi sabem que Jack i Algenon són germans, que tia Augusta és tia d’ambdós. Dos actituds front la vida i una escena col·lossal que mostra les misèries morals de l’era Victoriana a les acaballes de l’imperi anglès.
Ni més ni menys, igual que quan l’avi Macià embarcà quasi tothom en els anys 1930′ en un projecte comú obert transversal a qui volguera afegir-s’hi.
Possiblement siga la darrera vegada que tothom d’aquesta banda del Pirineu poguem votar una candidatura única. Però en cas de territorialització sempre ens quedaran alternatives com aquesta.
I Julià Àlvaro i Prat, des de la inclusió de personalitats inclusives.
