Alternatives per a BCN World.
Què passà en l’estiu de 1984 per a deixar d’anar-hi i mai més tornar a cap partida de res.?
…Vaig començar a estudiar estadística, la teoria de probabilitats, etc…i vaig conèixer el perquè “la banca sempre guanya” amb càlcul i matemàtiques. I que conste en acta que -en general- sempre vaig guanyar-hi. Però aquest no és el camí que vull per a la meua societat ni per a la terra que ens suporta i sosté.
No crec que els ciutadans del Baix i Alt Camp, del Tarragonés i altres comarques límitrofes hagen de seguir el mateix model fracassat que a València ha conduït al monoconreu del negoci de les tres 3P (pipes, platja i passeig) i que a hores d’ara és l’únic que manté una productivitat per a vergonya i parany nostre.
Un ministre socialista espanyol, un tal Solchaga, fa 20 anys ens sentencià que el futur dels valencians seria de paletes i cambrers. I fa 15, un altre ministre espanyol, un altre tal R. Rato, reblà el clau. I així estem. Amb el buidatge dels centres d’investigació i fugida dels investigadors i centres d’alta tecnologia emigrant cap a d’altres latituds.
Que ho facen els dirigents espanyols es pot entendre, perquè al cap i la fi, ells són el nostre macarra i nosaltres som -sols- el seu tàlem i la bagassa que els reporta “pela” fàcil a canvi de protecció, però que ho facen gents i polítics de casa nostra és de molt mal pair.
Hom pot fer-hi grans centres d’inesgotables camps eòlics, fotovoltaics, reconversió de la indústria petroquímica en indústria basada en la pràctica del “Cradle to Cradle“…i mil i una iniciatives basades en opcions d’esdevenidor avançat i durador en el temps fonamentat en el coneixement.
Quan era menut una colla de nanos del centre de València, més o menys pobrets, teníem contactes amb les prostitutes del Barri Xino de València, a l’espera de clients estrangers, fonamentalment els “marines” que podrien ser bé italians, bé estadounidencs, etc. que -despistats- vagarejaven pel centre de la ciutat a la cerca de l’ambient del putiferi i nosaltres vius, els conduïem cap on volien anar. Eixamplàrem el circuit, doncs, el Grau ja tenia els seus locals d’alterne i llavors a les prostitutes del Xino no els arribava la clientela. Per tant, pactàrem reconduir la clientela des d’origen i estàvem a l’aguait esperant l’arribada d’algun vaixell o portavions endinsat en alta mar i que descarregara mariners de la V flota americana amb algun trasportador menor per a conduir “marines” des del port i el Grau per a dur-los al barri a canvi de cinc durets amb algun taxi d’aquells negres i ratlla groga, per alguna almoina afegida de les senyores amb qui conveníem el tracte.
Ferran Torrent ha explicat en les seues novel·les situades a València amb gran fidelitat humoro-festiva l’ambient que s’hi esdevenia en els anys setantes del segle passat. I el gran fotògraf Francesc Jarque immortalitzat amb les seues imatges.
No toquem, precisament, d’oïda. Roma, città aperta no era massa lluny.
Radicalment d’acord amb en David Fernàndez.
Bon dia.