 DIÁLOGO DE LUCES EN EL ANDÉN by GROC Esfondrà en la nit la calidesa del testimoni del fruit que temptegen els amants. Les restes de la lluna transformaran l’antic temps en arbredes nues on és inútil la melangia. Una fulla s’enlairarà mentre destil·larà la foscor un dolç llençol de nit, desig i calma.  IMATGE by Pura Maria Garcia A tocar de la llum salvatge, ben a prop dels ulls, hi viu la pluja teixida sota el gust de l’instant de color que ens duia.
evasex |
dimarts, 24 de gener de 2012 | 22:27h
 IMATGE D'ANDRÉ BRITO Ara a la porta crida un puny que es resistix a la tristesa. Dolçament, cauen les picaportes despertes perquè és la teua mà i la teua presència qui desposseïx a l’hivern de la seua pell gèlida i busca el foc que espera en l’interior de nacre d’esta estança. Jo espere, junt amb la cortina invisible que desvela el meu cos sense màscares ni ombres. Jo espere, de la teua mà oberta, els sorprenents coloms en vol agitat a què sucumbiré quan els teus dits aconseguixen la nuesa senzilla. Espere, apartant de la nit a les estreles intruses que pretenen furtar-nos la llum de l’instant immens de la còpula blanca que prediuen els ulls. Ara els llavis s'envolen i busquen el llit del riu que fluïx entre les meues cuixes. Ara els llavis no diuen, repten la meua pell sense detindre’s. Fluïxen amb la nit, amb la carn, com el silenci fluïx quan els carrers dormen i la vigília se sotmet al miratge del descans. Amb les mans apartes les vestidures absurdes que cobrixen els meus pits i el meu coll. Al descobert, la meua pell t’oferix allò que busquen els teus llavis. Apropes la teua llengua al sexe aclarit pels astres que assistixen a les mans, conjugant per a elles, una llum inextingible que et guia, carn a dins, al lloc on ocupar-me, fer-me terra en què habites, pedra convertida en aigua incessant, en humida presó on quedar-te per a un per sempre que comença.  YOU BY LIZA M S’han disposat les ombres traçades. Ara creixen mentre combaten l’enyor i el vent de flors marcides. Des de la imatge desada en blanc i negre pels ulls anhelants que adés glatien, sóc jo qui s’abraça a l’horitzó, imaginant el fred que viu al dia que em despulla, duent-me enllà de tu.  A L'AUBE DE MON HISTOIRE by Carré Rouge I oblidem… Hi ha un temps en què no temem les nits fosques, l’ombra del buit i el trajecte desolat que és oblidar. Defugim la memòria, paret nua on l’última passió cremà la dolça boca el desig que va caure, pell endins, sobre l’avenc dels cossos. I oblidem... Trenquem el fil que subjecta tot el que començà i esdevé espai dispers, cicle interminable, punt de fuga on dormim quan sentim l’assajament de l’oblit.  IMATGE by ANTONIO MONLEÓN Tu que m'obres el goig quan fas brillants constel·lacions sobre la corriola còsmica del no-res que es la vida. Tu que sures sobre la terra molla del record impassible, dolç presó on desenbaste versos. Tu i el teu rostre, voluble dibuix on tria el matí allunyar-se d'un món gris. Tu que em fas creure que la lluna ens bressa, cada nit si somiem un contorn predisposat als llavis. Tu que ets, també, gest divisori com el fil invisible que és un tròpic sobre la carn de terra del planeta. Tu tenies, tens, una marca de guix als ulls de llum amb què ara em mires.  dESTINI by Laura FOgazza Aquest no res és un destí que grava la paret de foc on el temps passa. La claror mou ingràvids matins coberts amb la pell nua de l'hivern sense pes, d'una porta tancada, de les àtones paraules, un revolt oblit que s'estripa en filaments obscurs de la memòria. Estavellat, el cos sent que és ara el moment de salpar i ser, mar endins, raó que es reconeix, més enllà del dol i la seua ombra indecisa.
IMATGE by CARLOGIROGLIOSO En el sòl, esquinçalls d’una estora que més que una realitat és una suposició. Res s’interposa entre el vidre, brodat de cércols de gotes que han de ser les empremtes de pluja en el passat, i la sala: les cortines han quedat reduïdes a restes de teixit, suspés de les anelles de metall oxidat que, com a passos encadenats, abracen des d’un temps indefinible, ordenades, el riell que ha fet d’imaginari horitzó, desplegat, d’un extrem a l’altre de la paret. La tassa sobre el plat groguenc. El plat sobre un paper sense traços, d’un blanc blanc en què el signe era un espai sense signes. Sobre el paper, la cullera, boca per avall, rendida al temps, abandonada a un ús diferent del que li havia encomanat l’atzar de la matèria. Sobre la cullera, una formiga immòbil, adherida al reflex que la llum es permetia sobre el metall de la cullera. Sobre el negre cos de l’insecte, l’última interrogació, una pregunta, adherida també al pensament. El moviment de la seua mà s’inicia i es deté abans de tocar mínimament la cullera. Ell està assentat sobre la cadira. Ha oblidat el seu nom. En el carrer, els gossos trenquen el silenci amb els seus lladrucs Ha oblidat qui és, qui va ser, abans de sentir-se abandonat, d’esquena als que, ara, tanquen la porta de l’habitació amb una clau gran. Ell està assegut sobre una cadira. Ha oblidat el seu nom. Al moble li falta el respatler, a ell li falten els records.  IMATGE BY PURA MARIA GARCIA Declare l'interior que sóc darrere del somriure, una ferida que el temps ha convertit en indolor signe que m'habita. Declare la transparent escletxa que també sóc, més enllà de les paraules on de vegades m'arrecere del pensament, d'uns ulls o de l'ànima incrèdula i esquiva. Declare el meu cor, sense pudor, perquè és ell, i no jo, qui s'atrevix a respirar en mi quan és certesa. Declare que tem, sent, plore, sé el sabor de l'ahir i com desgasta la memòria i ens nega el pensament, els llavis i els ossos. Em declare ànima víctima propícia dels somnis. I alegria. I veu que recorre, apressada, les voreres de la teua boca si l'escoltes. I paraula. I un gest que mai explicaries. I llum, vehemència, amor, tendresa sense límits ni mesura. Declare que en aquesta realitat, figuradament falsa, jo sóc vida.  LOST IN SILENCE by W. POhl No et desvetlles. Medita la veu i la paraula. Torna el pensament al cau petit on habiten els indicis. Sigues qui ets. Escolta el gemec de qui en realitat hi ha dins el teu cos, guaitant la nit. Troba l’equivalència entre una mà i l’acte final dels ulls acomiadant-se. No et deixes embarrancar per l’amor quan les roques siguen diana de la mar embravida. Sigues tu. Troba el mirall adient on despertar. Lletanies. Normes. Consells dels qui no saben parlar amb la seua pròpia essència. Ens diuen, ens manen... Lletanies. Mentrestant, desoint les seues veus, sent aquest silenci irònic i preciós que a hores d’ara és la vida.  SOM COLOR by Pura Maria García Una ona delerosa colpeja aquesta nit on s’emmirallen els astres que ara, tènues, s’acomiaden. Solquen allargats els estels, surant la foscor que comença a escampar-se per sobre el rostre somnolent de la blava alenada de l’univers i el gest. Finalment,la nit em venç.  IMATGE BY GIORDANO CAVEDONI M'he imaginat descobrint-me, sent reclam de qui sóc, del jo veritable que no necessita mirall on refugiar-se. Per dins, era l'ànima un mur d'aigua que la llum abatia. Per dins, res no era estèril. El temps sentit com una veu, la llengua en espiral on tot és un no res que tot ho configura. M'he imaginat veient-me la mirada en les meues pupil·les, sense fugir de mi per ser part del camí d'un altre que es complau d'aquest doble cristall on la imatge que no som creix i es duplica.
evasex |
dimarts, 20 de desembre de 2011 | 10:08h
 TIME by BERNHARD MONZEL Dos rellotges de sorra dessagnen un temps diferent. Ritme dissonant. Encís esvaït quan la lluna ens retorna la imatge veritable de només les paraules. Alló real no és ara un astre vibrant que ens arrecera: hi ha un ganivet enfilat al pensament que sega el record. Hom es pregunta què és la compressió, perquè oblidem que un dia la nostra pell ens parlà, les raons que ens paralitzen a entendre des del cor a un altre cor que batega diferent, al marge d'un camí que no es la nostra possessió. Cau el temps, rellisquen els minuts. Per sota d'un adéu: la desolada pau.
ARBREDA by Pura Maria Garcia És una arbreda on l'estima s'aboca, deixatada, la vida que ens mou i penetra sense miraments en el temps indòmit. Viure, agullonats els sentiments, i el disciplent el silenci. És la vida què suplica correspondència, un lloc a recer de les tempestes. Tota ella, girant beguda a glops per les boques famolenques que fugen d'allò fosc que hi té la més fonda tristesa. Viure, damunt una corda tan insospitada com subtil. Ara que hi la sent, la vida és una arbreda on la llum poda les branques desfetes. 
Em tancà el vent els ulls, deixà, en ells, sorra incolora inevitable inquilina que llogà el meu esguard. Hi vaig acceptar. Em vaig sotmetre a la voluntat de la vida que em porta. Hi vaig ser, de nou, negació, obligada circumstància. Em vaig mirar els llavis dient que els meus ulls no volen ja mirar enrere. |
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
FOTOGRAFIA
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
