|
 NU by ANDRÉ BRITO
S'acosta el combat on la pell s'obri a la tendresa. Mor el temps. Resseguisc el cicle de cant del vent vençut quan xiuxiueja la història de les fulles caigudes. Reposen els cossos en el traç del desig que creix. T'imagine, matèria de les meues mans, blanc arrapat dels núvols imminents. S'acosta l'instant que pronuncies el meu nom, reconeixes la vesprada, tremola el meu sexe i amb un gest vehement, el combat de la carn, mai no oblidat, de
nou comença.
La paraula és indemne al rovell del silenci imposat per l'odi o l'arrogància. Paraules com a poble romanen inesborrables, bategant, originant arrels que no necessiten de més aigua que sentir-se part d'una terra. És eixa la consciència que ens anomena, és eixa, ens fa ser veu en un cantó, en algun vers, ens fa recordar, per sempre, que abans de nosaltres els poetes ens van deixar sense abandonar els somnis i fins i tot alguns, els que van parlar amb els llavis de l'ànima, van assumir ser cada dia la veu del poble. Pura María García
WAR by SINIGUAL Va arribar un dia l’ambició. Va xafar amb els seus dos peus la polleguera de la porta. La picaporta va colpejar fins a tres vegades la fusta silent. Un eco va semblar ser la crida en l’escoltar-se darrere del bosc, la mar, la muntanya i les ombres que quedaven sota els set continents. Durant llargues hores, la pressa va devorar l’espera. L’ambició va caminar amb pas ferm. Van ser insuficients els corredors imaginaris que conduïen al TOT i a la seua possessió. Va avançar per la terra i va descobrir, prop de l’horitzó, a centenars de pobles, acabats de construir per eixams de mans suades. Despertaven els domicilis, a un costat i uns altres dels carrers prenyats. Les finestres rebutjaven al paisatge. L’ambició va assolar, cantant les seues mentides, pedra a pedra, les voreres creïbles, els replecs, els senzills cantons, els parcs amb el seu sol i els seus ancians. L’ambició va engolir als pobles i va prendre llar entre les ruïnes de la seua fúria. No va haver-hi deïtats aparegudes per a protegir a hòmens i dones. Ni una creu es va divisar en les parets assassinades pel voler més i més, sense mesura ni justícia. Van tremolar els cranis i les idees, els genolls es van clavar en el sòl. L’ambició va menjar de tot els plats de la Terra i va engolir la voluntat dels fatus, els idiotes, els descoratjats, els prepotents, els profetes del demà, els que es miraven de reüll en els espills. Arribaren a la casa dels febles. Les seues mentides disfressades de progrés i de regal van prendre forma de granadura i oripells. Van obrir la seua boca de sorpresa. Van niar en el seu cor les falses esperances. L’ambició era una ballarina que no negava la seua dansa a cap parella. -Veniu, emporteu-me amb vosaltres. Proclamar-me als aires, dient que qui m’estime tindrà el més del seu més, robat a l’altre. Dictadors i missioners, sacerdots d’immoral moral, fills que furten el llegat dels seus pares a la vida, mans colpejant en cares que no podien rebel·lar-se, imperis verinosos coberts amb la mel de la moneda falsa. Tots en el TOT van acudir a sostindre’s en la vora de l’ambició, en la seua mà poderosa. Els indígenes van morir la pitjor mort de les morts, la mort de la comprensió, la soledat i la desesperança. Les aldees van sucumbir a la vora progressiva de les ciutats que retallava els camins. Van créixer els espais poblats d’espais i rostres sense gestos. Els poderosos van omplir el seu cor amb mentides, van deixar el pobre en les despulles, en nom de la idea, en nom de qualsevol doctrina, d’un déu xicotet, hipòcrita i tirà. L’ambició va parir el monstre més cruel dels averns, la misèria. Amb ella va cobrir com la pluja fina, les terres de la Terra, les mans de les mans, l’ànima de qui poc tenia per a donar, només la seua sang. La misèria i l’ambició van quedar darrere del Tot de les coses, adherides de tal forma a la carn de la vida que encara hui només uns pocs distingixen la veritat de la seua mentida.
SOBRE L’AR-T by Pura María García L’ART és un espill distint, crivellat de formes, un trencar les pupil·les i envoltar la mirada en l’ardor de la imatge, la sorpresa de la textura, el ruixat de la metàfora. A l’ARTISTA, li van trobar en la seua soledat, sense protecció, alçant el pal de la idea, amb el seu caminar més trist, amb les mans amerades d’intenció. Es diu que van passar les llunes i els sols, oferint-li saliva perquè cessara el moviment de les seues mans i els seus ulls. Conten que tigres i rebomboris van intentar distraure-li del seu interés: rodejar la bellesa amb les mans brollades dels seus sons. Recorden, els carrers i els nou continents, que recolzava el cap i la somnolència refusava tancar-li els ulls, per temor que la bellesa es condemnara a no omplir de proeses l’esdevindre diari. Es diu, ho fan les llengües de les serps sàvies, que en la panxa de la Terra, l’artista digeria la visió del món en l’espill bell. Així era en els dies en què les boques encara eren brolladors. Així haguera de ser hui, quan els núvols són infèrtils atuells. Així hauria de succeir fins que la gran nit succeïsca: l’ART ha de ser una malària bona, un muscle per al buit dels caps, un tragí incessant de l’emoció de l’ànima, l'ombra de la LLUM, l'amagatall perenne de tots els ARTISTES.
corsecat per la
nit. La seua pell
ardent s'ha anat
despullant en l'endins
d'aquest cel inundat, herència
retrobada en el temps que
davalla. Naix, pel dia proclamat, davant de cada
dia, com ell, abandonat. Coneix la seua mort
mentre fa camí al mig dels
emmelats braços dels astres. Sap que quan la
foscor ultrapasse la
fatiga planetària, caurà abatut, serà un guerrer
quasi extingit dins d'un taüt
iridiscent, cobert d'ombres
inclinades a la vida. Naix, el Sol, navegant i roent els ulls efímers
del firmament. Naix, tot i sabent que el seu escalf
penetrant s’ocultarà, aprimat i
indefens, per habitar
darrere de la nit. Només ell pot
assajar el gest absent de nàixer per
morir i ressorgir com un somni
inextingible.
 POETRY by Adinda Gosal No hi ha ni cap poeta penedit. Si n’hi ha, està tan profundament amagat en el seu penediment que els versos fingixen no conéixer-lo i continuen caminant sobre la senda de la rima.
-Teu, teu, teu- afirma el cos generós.
La llibertat guarda silenci. No diu res. Es deixa sentir, sense possessius.
 No perquè em negues, No per la teua renúncia a renunciar. No pel que dius. No pel no-res que amagues. Ets com jo per l'evidència de l'atzar. DESTINY by FEE ZADEK
 NIGHT by DRAGOMIR VUKOVIC Passen coses: els silencis, la por inconfessable sobre els murs de la vida, l'insomne sentinella de la memòria i fins i tot la gana de desitjar trobar el paradís...
 DRIVING 2 by JESUSEGE Paraules als que descobrixen la rima i la poètica en la física quàntica i les seues propostes; a qui és capaç de sostraure la seua essència i imaginar-la, suspesa i vibrant, entre les cordes que subjecten l'hiperespai; als que somien amb comprendre el batec de les deu dimensió que pareixen sustentar un hiperespai paradoxal, grandiós i, al mateix temps, senzill i intel·ligible. Si prescindisc del metre i la quadrícula que arraconen els meus sentits i els derroten, la mirada s'entreobri i es convertix en una benedicció emmascarada, una ratlla fortuïta que traspassa els meus ulls. L'univers queda reduït a un cercle a penes perceptible. Flota, amb moviments perfectament predicibles. És la pupil·la absorta i jove d'una boca gegantina, perpetrada per llavis lluminosos, estreles que abans de morir encara van executar l'acte generós d'entregar al cosmos la seua llum vital, els feixos de la seua carn iridescent. La boca impronuncia els impronunciables batecs del TOT, hi queda darrere del nou hiperespai que sense rubor es mostra, condensant la seua matèria, encastant la seua essència a dimensions que són múltiples de dos. El TOT és blau, un comprimit tapís on la vida batega baix aparences irrecognoscibles i profètiques. Cada planeta és un mil·límetre de l'horitzó que tot ho envolta, una mossa permanent en la volta celeste admirada des de l'ORIGEN per les ments inquietes i les oïdes precises. Les parets de l'univers se cimenten en una superfície inimaginable, alterada per l'augment dimensional de la pell còsmica: una gasa que ondula, en la seua extensió màxima, traspassant la seua pròpia altura, diseccionant la seua longitud, la seua densitat, la seua temporalitat, la seua causa. Les forces de la naturalesa superior, doblegades davant del pensament interrogant, endevinen admirant qualsevol partícula mínima de mínima matèria, que absolutament la totalitat del que veiem i som, des d'una vall a una illa, des de la rosella al cor del vers, més enllà de carn vital de l'univers, és un acord infinit de vibracions espasmòdiques de l'hiperespai. El blau voreja les cordes estel·lars, les galàctiques anses d'un espai que es nega a ser pany de la vida, explicació i monòleg d'una Creació que encara s'amaga a la comprensió de la nostra ínfima consciència.
 Mechanics by K.HEINZ OMET Creure em genera una sensació semblant a un terratrèmol. La idea repta els passadissos del pensament, imaginat mirall, causalitat acaçada per la raó, projectada sobre l'esquena dels dubtes circulars. Un fanal il·lumina el racó on dormia la resposta, un perquè que es fon vençut pel diàleg de la veritat i la seua penombra, la mentida. Creure aniquila el batec de la vigília. Em fa deure't la paraula i compartir-la, obrir la nansa invisible, sentir l'aixopluc on viu la meua ment, pendent de satisfer la prova de la creença. Creure és la ferida secreta que retalla la dictadura de les hores i els límits.
OUR ROOM by V.SHORITE No entenc la música estesa a les taules virtuals on les melodies són aliment per a les oïdes inconscients. No entenc l'existència de cap porta de cap temple, ni les escalinates obligatòries que duen a la maduresa. No entenc els oboès oficials, el pas mentider dels amos del món, aquells que prostitueixen la paraula. No entenc les llargues simfonies, la perorada dels llavis que no coneixen el deler i la fam de la carn dolça. No entenc l'univers. Intuïsc que el big-bang fou un arpa de llum que en l’origen es resistí a sonar. No entenc el que no diuen, malgrat que sent el batec de cada frase. No entenc el món. No entenc la vida, però t'estime, al bell mig d'aquesta cambra.
UN COR VAIXELL by PURA MARIA GARCIA La mar penetra l'arena viva i captiva. Un tel opalescent d'aigua fresca espera esclatar on el foc es totalment impossible. La mar incontenible, creació inundada que s'eixampla i sura, novament, sobre la memòria. Un vaixell, el meu cor, ofega la tristesa i és la pau més clara quan busseja els llavis aquàtics de la mar embravida. Jo voldria ser peix, aturada presència i arribar als seus peus palpitants d'escuma blanca.
 MELANCHOLIE by ID-FOTOS Te'n recordes... L'abraç carnós, incitant-nos com l'alé més dolç sobre les fruites de la vall de mon pubis. Els teus llavis ondejaven amb insistència en la mar intrigant del trencat silenci. Te'n recordes... A grapats de besades, tots dos convertits en sal i suor, la vesprada agonitzava, desmaiada a plom en veure com ens llepàvem
la boca febrosa.
|
Accés de l'autorCategories
Visites al blocVisites a la portada
Visites a les entrades
Els meus enllaçosELS MEUS BLOGGS
ENLLAÇOS INTERESSANTS
LICENSES
MÚSICA
Últims 40 canvis
Notícies VilaWeb
|
MÉSVilaWeb és una producció de Partal, Maresma & Associats
|
