Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Comentari a l’editorial d’en Partal

Life Marina Ibiza. Jean Nouvel.
A cada contradicció d’un dels nostres apareix un atac de l’estat espanyol mitjançant un dels seus òrgans de difusió adscrit al règim. Amb l’únic propòsit de fer fracassar el procés, ço és, la democràcia. Per tant sembla mentida que gent entenimentada com els Vila, Rigol i Ortega, etc.; Juguen a donar peixet a l’espanyolada? I, si no tenen suficient talent per a estar en primera renglera, que facen el favor de fer unes quantes passes arrere i restar al marge. Per què amb ells o sense ells aquesta societat i els seus líders tiraran endavant amb el referèndum primer i amb la DUI després o viceversa. L’ordre dels factors, en aquest cas, si els españols professionals es posen de rebentadors, no importarà. La primera qüestió, tal i com esbosses, seria demanar-se, perquè li fan la trabanqueta al president Mas?
LA DEESSA DEL PASSEIG DE GRÀCIA

El que sí cal demanar-nos és perquè els anys anteriors hi havia tanta il·lusió menada per l’amateurisme voluntarista sota l’ANC, i que tan bé va anar i enguany amb la “professionalització” de la manifestació en V, l’organització sembla una grillera. Ni és l’hora de la boira ni del dubte. Ara sols ens cal mantindre la unitat d’acció. Si restem tranquils i treballant pel Sí-Sí, us ben assegure que les dissensions i els nervis estaran a la trinxera d’enfront. En no poder-nos aturar començaran a discutir entre ells. No n’hi guanyaran per a bolquers. Els préstecs d’eixa cosa dita FLA van avalats pel regne d’España. Són els nostres trumfos. Donem-nos-hi 25 dies de treball intensiu i, llavors, la llibertat i la independència democràtica s’agafaran de les nostres mans. O Victòria o retrocés als anys 1940. Els tebis –autonomistes i federalistes- ja no tenen lloc en aquesta partida. Democràcia o colonialisme anihilista.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Energia lliure i debades (Els descobriments de Tesla)

És interessant veure aquest vídeo-resum per a observar com aquest enginyer s’avançà al seu temps i fou blocat. Mantingué un enfrontament amb Edison al voltant de com calia tindre el fluid elèctric si continu o altern.

Per a entendsre millor us passe aquest nou vídeo que aprofundeix en el drama de la seua vida i lluita per la ciència aplicada en benefici de tothom

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Is size important?

null
Seventieth place is good?. Doesn’t matter. Size isn’t important, to me. Small is beautiful. That is true but we have to insist on rights of Catalan people and our environment overall: in healthy, in education, in arts, in architecture, in design, in urban planning, in economy diverse and sustainable conditions. Even we must recognize interdependence among other peoples. Elements of humankind interact with and depend upon natural world. Whit broad views on diverse implications at every scale. Expand theses considerations to recognizing even distant effects that could affect us. We ought to accept responsibility for the consequences into decisions upon own society well-being. Viabilities of natural and energetic systems.

Own right shared to co-exist in the world. We need to create a safe state(s) –or three states– by long-term values. Now we have to rely on contemporary flows. Catalan societies should, like the living being world, derive our creative forces from perpetual work-income of persons. Our effort to teach and do understanding how we felt down under Spanish power might seek constant improvement by sharing knowledge among other slaved –or colonized- peoples. We are a natural experience to treat as model and mentor their. Not as an inconvenience to be evaded or controlled. Perhaps this is our dangerous condition in a hard World where all solved by war-power. If we are able to explain over the world our mission, for global equity, from Llull, Turmeda, Vives, Fuster, Xirinacs, etc.–till now so concealed— at now, we will be reached there.
PS: About last statements from Mr Garcia-Margallo on us we may only tell this character acts like a GREAT HAWKER OF SMOKE.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Jason Middlebrook, o l’Art Pobra (l’arte povera) com a mitjà.

Jason Middlebrook, l’Art Pobra (l’arte povera) com a senyera. I l’objecte trobat i manipulat intencionalment sota el concepte de “UPCYCLING“. És un recurs com a resposta a la immediatesa del nostre temps. Arquitectures+formes orgàniques+natura.

ArtInfo visits artist Jason Middlebrook’s Hudson, New York studio, where the artist explains the influence of this new location on his work. Previously living in New York, Middlebrook’s work often focused on nature intersecting with architecture, but now in the lush, natured filled landscape of Upstate, New York, the artist’s work has drastically changed to reflect this new inspiration. Middlebrook also tours his piece for Unsettled Landscapes, Your General Store, which repurposes a shipping container into a 19th Century style country store, stocked with work by his artist friends, available only for barter.
My Landscape

GAZA (per Eduardo Galeano)

Per a justificar-se, el terrorisme d’Estat fabrica terroristes: sembra odi i cull coartades. Tot indica que aquesta carnisseria de Gaza, que segons llurs autors vol acabar amb els terroristes, aconseguirà multiplicar-los.

Des de 1948, els palestins viuen condemnats a humiliació perpètua. No poden ni respirar sense permís. Han perdut la seu pàtria, ses terres, la seua aigua, llur llibertat, tot el seu. Ni tan sols tenen dret a elegir els seus governants. Quan voten a qui no han de votar, són castigats. Gaza està sent castigada. Esdevingué una ratera sens eixida, des que Hamàs guanyà netament les eleccions en l’any 2006. Quelcom paregut havia esdevingut en 1932, quan el Partit Comunista triomfà en les eleccions d’El Salvador. Banyats en sang, els salvadorencs expiaren llur mala conducta i des d’aleshores visqueren sotmesos a dictadures militars. La democràcia és un luxe que no tothom mereix.

Són els fills de la impotència dels coets casolans que els militants de Hamàs, acorralats a Gaza, disparen amb incerta punteria sobre les tierras que havien estat palestines i que l’ocupació israeliana usurpà. I la desesperació, a la ribera de la follia suïcida, és la mare de les bravocunades que neguen el dret a l’ existència d’Israel, crits sense gens d’eficàcia, mentre la molt eficaç guerra d’extermini està negant, des de fa anys, el dret a l’existència de Palestina. Ja, poca Palestina en queda. Pas a pas, Israel l’està esborrant del mapa.

Els colons invadeixen, i darrere d’ells els soldats van corregint la frontera. Les bales sacralitzen la despulla, en legítima defensa. No hi ha guerra agressiva que no diga ser guerra defensiva. Hitler invadí Polònia per a evitar que Polònia invadira Alemanya. Bush invadí Irac per a evitar que Irac invadís el món. En cadascuna de llurs guerres defensives, Israel s’ha engolit un altre altre tros de Palestina, i les mossegades continuen. La devoració s’hi justifica pels títols de propietat que la Bíblia atorgà, pels dos mil anys de persecució que el poble jueu va sofrir, i per la paura que generen els palestins a l’encalç.

Israel és el país que jamai compleix les recomanacions ni les resolucions de las Nacions Unides, qui mai acata les sentències dels tribunals internacionals, el que es burla de les lleis internacionals, i és també l’únic país que ha legalitzat la
tortura als presoners. ¿Qui li va regalar el dret de negar tots els drets? ¿D’on li ve la impunitat amb que Israel està executant la matansa de Gaza? El govern espanyol no haguera pogut bombardar impunement al País Basc per a acabar amb ETA i l’esquerra abertzale, ni el govern britànic haguera pogut arrassar Irlanda per a liquidar l’IRA. ¿Per ventura la tragèdia de l’Holocaust implica una pólissa d’eterna impunitat? ¿O eixa llum verd prové de la potència de set-hòmens que té en Israel el més incondicional dels seus vassalls?

El exèrcit israelià, és el més modern i sofisticat del món, sap qui mata. No en mata pas per error. Mata per horror. Les víctimes civils s’anomenen danys col·laterals, segons el diccionari d’altres guerres imperials. A Gaza, de cada deu danys col·laterals, tres en són infants. N’hi sumen milers de mutilats, víctimes de la tecnologia de l’esquarament humà, que la indústria militar està assajant exitosament en aquesta operació de neteja ètnica.
Y com sempre, sempre el mateix: a Gaza, cent per u. Per cada cent palestins morts, un israelià.
Gent perillosa, adverteix un altre bombardament, a càrrec dels mitjans massius de manipulació, que ens conviden a creure que una vida israeliana val tant com cent vides palestines. I eixos mitjans també ens conviden a creure que són humaniàries les dos-centes bombes atòmiques d’Israel, i que una potència nuclear anomenada Iran fou la que aniquilà Hiroshima i Nagasaki.

La crida de la comunitat internacional, existeix?

N’és quelcom més que un club de mercaders, banquers i guerrers? N’és quelcom més que el nom artístic que els EUA posen quan fan teatre?
Davant la tragèdia de Gaza, la hipocresia mundial lluu una vegada més. Com sempre, la indiferència, els discursos buits, les declaracions foradades, les declamacions alt-i-sonants, les postures calculadament ambigües, reten tribut a la sagrada impunitat.
Davant la tragèdia de Gaza, els països àrabs es llaven les mans. Com sempre. I com sempre, els països europeus es freguen les mans.
La vella Europa, tan capaç de bellesa i de perversitat, vessa alguna que una altra llàgrima mentri-mentres secretament celebra aquesta jugada mestra. Perquè la cacera de jueus va ésser sempre un costum europeu, però des de fa mig segle aqueix deute històric està sent cobrat als palestins, que també són semites i que no mai foren, ni en són, d’antisemites. Ells estan pagant, amb sang corrent i sadollant, un compte alié.

S’inicia un projecte per avançar cap a un nou model energètic

La UPC ha iniciat un procés de reflexió interna per impulsar, de forma coordinada, tecnologies i noves formes organitzatives i de gestió orientades al desenvolupament d’un nou model energètic i social, basat en l’ús d’energies renovables.

La Universitat aposta de forma decidida cap a una transició energètica donant suport, impulsant o liderant projectes que ajudin a superar el model energètic que ha imperat en els darrers 150 anys, basat en una proporció creixent de recursos no renovables. La iniciativa està orientada a fomentar de forma coordinada el desenvolupament de tecnologies i noves formes organitzatives i de gestió per a un nou model energètic i social.

Partint de la base que la UPC és un referent en aquest àmbit, tant per projectes com el Campus Energia (reconegut com a Campus d’Excel·lència Internacional) i el KIC InnoEnergy, com per la docència i la recerca reconeguda en aquest camp, ara es tracta de recollir aportacions en el canvi cap a la transició energètica.

D’aquesta manera, es preveu articular i liderar un gran projecte de recerca, per exemple en el marc de l’estratègia regional d’especialització intel·ligent impulsada per la Unió Europea per al període 2014-2020 (RISC3), fent de la pròpia Universitat una experiència pilot de la transició energètica. Per avançar en aquesta línia, s’establirà un grup de treball específic de la UPC per coordinar, impulsar i fer el seguiment de la iniciativa.

La mateixa comissió fomentarà que els grups de recerca de la UPC dissenyin tecnologies estratègiques per a la transició energètica, sigui conjuntament o en col·laboració amb entitats externes a la Universitat. D’altra banda, promourà un projecte de formació sobre aquest canvi de model, destinat tant a la comunitat universitària com a la ciutadania i les organitzacions que podrien involucrar-se amb noves tecnologies, serveis o models de negoci.

Una altra de les accions previstes és instituir una jornada anual sobre energia a la UPC per avaluar de forma col·lectiva els treballs realitzats. De fet, la llavor del projecte ha estat l’organització de la jornada titulada Transició vers un nou model energètic, el 12 de juny a la sala d’actes de l’edifici Vèrtex, al Campus Nord. Oberta a tota la comunitat universitària i promoguda per Carles Riba, professor del Departament d’Enginyeria Mecànica i director del Centre de Disseny d’Equips Industrials, i Ramon Sans, membre del Col·lectiu per a un nou Model Energètic i Social sostenible (CMES), la jornada va comptar amb la participació del rector Enric Fossas i del vicerector de Política de Recerca, Fernando Orejas i hi van assistir un centenar de persones.

 

Why JK Rowling Just Gave £1 Million To Fight Against Scottish Independence?

Com per a continuar comprant-li llibres !


By Shannon Greenwood
June 12, 2014 at 10:30 am
Nestled in a graveyard in Edinburgh, Scotland is the tombstone of Thomas Riddell Esquire.

Though he died at the turn of the 19th century, his grave has brought a recent influx of 21st century visitors to Scotland — the fans of J.K. Rowling’s Harry Potter series.

Rowling has lived in Edinburgh for over two decades and accredits the grave as inspiration for the name of her character Tom Riddle, known more commonly as Lord Voldemort. Rowling wrote Harry Potter while living in Scotland, and the series shot her into worldwide notoriety and helped her become the first author to become a billionaire.

On Wednesday, Rowling, who still calls Edinburgh her home, announced that she’s donated £1 million to Better Together, an anti-independence campaign in Scotland.

“I came to the question of independence with an open mind and an awareness of the seriousness of what we are being asked to decide,” Rowling wrote on her blog. “I wanted to write this because I always prefer to explain in my own words why I am supporting a cause and it will be made public shortly that I’ve made a substantial donation to the Better Together Campaign, which advocates keeping Scotland part of the United Kingdom.”

Her move is bold in a nation where talks of independence are swirling and a referendum is being held on September 18th to decide if it will separate from the U.K. The movement is being led by the Scottish National Party who won a majority in the Scottish parliament in May 2011 running on the promise to hold a vote on separating. Scotland has been a part of the U.K. for over 300 years, and the referendum could mean independence again for its now 5.3 million citizens.

A majority of voters would have to vote yes in order for Scotland to secede, and currently polls suggest that number is close to 40 percent. Rowling is not one of them.

She cites having to navigate “the same twenty-first century pressures as the rest of the world” as a concern she has about Scotland’s sovereignty. “It must compete in the same global markets, defend itself from the same threats and navigate what still feels like a fragile economic recovery,” she writes. Competition in those global markets would include its neighbor, Britain, who some are predicting could become Europe’s largest economy by 2030.

Scotland would have also need its own army, a £2.3 billion investment according to SNP’s proposed budget. It would be kicked out of NATO with not much of a chance of getting back in according to former officials. And navigating the “fragile economic recovery” could include taking on all of its own debt, a near £92 billion figure.

All of these concerns would be tackled without help from the European Union, which currently boasts the world’s largest economy. Scottish independence would mean immediate withdrawal from the E.U. and its re-admittance would need to garner unanimous approval from all 28 member states. As long as the UK remains a part of that mix, renewed E.U. status for Scotland would be seemingly impossible.

Scotland joins other independence movements across Europe still vested in a future with the E.U. if their campaigns are successful. In Spain, Catalonia is holding its own independence referendum in November, a move unrecognized by the Spanish government who has vowed to block Catalonia from rejoining the union. The Veneto region of Italy including Venice’s picturesque canals and Shakespearean Verona held on unofficial online referendum in late March. Over 2.3 million of its registered voters participated and a whopping 89 percent favored independence from Italy. Veneto’s independence would be a striking blow to the EU as Italy is one of its founding member states and would reflect a new Europe increasingly skeptic of its role.

One of those critics happens to be the United Kingdom, who recently voted a Eurosceptic majority to the European Parliament and may hold its own referendum to withdraw from the E.U. as early as 2017. Scotland’s chances of rejoining the E.U. fare better if the U.K. withdraws, but even then the process, for both countries, would take years to complete.

“Whatever the outcome of the referendum on 18th September, it will be a historic moment for Scotland,” Rowling wrote. “I just hope with all my heart that we never have cause to look back and feel that we made a historically bad mistake.”

Shannon Greenwood is an intern at ThinkProgress.

Com per a continuar comprant-li llibres !

La primera vaga, aldarulls i manifestacions proletàries a València. 1856.

THE FIRST STRIKE, RIOTS & DEMOSTRATION INSIDE VALÈNCIA. 1856. (SILK WORKERS). VALÈNCIA’S MEMORIES. (It’s speaking out in Catalan Language.)

EL MOTÍ DELS VELLUTERS. 1856
El Motí dels Velluters fou una de les primeres reivindicacions del proletariat urbà de València, i alguns autors el consideren com la primera manifestació de la lluita de classes a aquesta ciutat. Aquests fets expressaven tensions ciutadanes més amples que desembocaren a l’abril següent, i sota el crit de “Moren els rics”, en importants revoltes socials. A la fi de 1856, catorze velluters que es reunien per llegir un periòdic tingueren la idea de fundar la Cooperativa “La Proletària”, organització obrera de resistència.

Aquesta representació festivo-reivindicativa es va fer el 21 de gener del 2014.

 
I també la força de l’amistat i la solidaritat. Un bell vídeo de la Muixeranga de València. 
 

Les noves regles del món. (per John Pilger)

John Pilger, el gran periodista i activista australià ens explica les noves regles que regeixen el món. Una perspectiva de com funciona el comerç mundial globalitzat i al incidència en les nostres vides quotidianes. Afegint-ne la follia que suposa el malbaratament de recursos naturals en la sostenibilitat de cada entorn del planeta. I el greu esclavisme humà des d’infants fins a grans. També explica com es cuinen els grans negocis en determinats llocs del primer món. I com uns consells d’empreses decideixen sobre la vida de centenars de milers de persones per a extraure els productes del tercer món a costs ridículs i vendre’ls a preu del primer.
    

Desemparats vs Gràcia

Avui és la celebració de la Mare de Déu dels Desemparats i Sants Innocents, la patrona de València.  La patrona tradicional de la ciutat de València era la Mare de Déu de Gràcia, instal·lada al convent i església de sant Agustí.

Quan el fanatisme i intransigència inquisitorial començà a foradar la consciència popular instauraren de patrona una petita imatge que hi havia en una ermiteta que era la Mare de Déu dels Desemparats i Sants Innocents a instàncies de Fra Gilabert Jofré (el monjo dels folls i orats). Per causa de pregar col·lectivament per una epidèmia que es patia aleshores a la ciutat i regne.
La Contrareforma i l’obscurantisme dels segles XVI i XVII ja farien la resta. No debades els pintors com ara Palomino (portat ex professo des de Madrid), Escrig, Dionís Vidal, etc a instàncies de Juan de Ribera, del Pare Vitòria i d’en Tomàs de Rocabertí, alt noble nascut al Castell de Peralada  (Palau-Museu de Belles Arts) que arribaren a dominar tota la Santa Inquisició a Roma i Madrid, posarien tota l’escenografia terrible com passa a les voltes de la coberta de l’església-parròquia de Sant Nicolau, on sant Vicent Ferrer apareix convertit en l’Àngel Exterminador, brandant una gran espasa. Un barroquisme superestuctural epidèrmic. Alié a la resta tradicional de les arts que s’havien elaborat fins aleshores. De caràcter més sever i contingut.  
Si recordeu, igual que han fet recentment monsenyor Garcia-Gasco i els 17 bisbes i arquebisbes escampats per l’estat español, tots eixits d’eixa fàbrica d’ortodoxos ultramuntans que és el Seminari de Montcada de l’Horta.
La pesta que patim a hores d’ara ens ve de molt lluny.
Eixa València que es proclama atea i que sols creu en la Geperudeta.
Una missa laica. 
Una “missa laica” com qualsevol altra. Aquella que fa dir a molts valencians que no creuen en déu, però sí creu en la Geperudeta.

L’antídot:

Auditori per a la ciutat d’Elx 01

il·lici

PRETEXTURES:

Aquest solar era un dels últims reducte que quedava al barri de Carrús per a continuar el procés regeneratiu de la ciutat.

L’entorn edilici és brutalment heterogeni. Els llenços de les alineacions van realitzant escalonaments i alguns esgarros verticals. Es passa de cinc a nou plantes. Els trams llargs són perforats sense cap cadència que ens servisca per a reconéixer cap ADN urbà -més enllà de la trama- que no siga una altra cosa que l’atzar de cada moment immobiliari. Resten naus industrials d’alçària semblant a dos plantes. L’alçària de l’auditori no hauria de sobreeixir del seu entorn per a sotmetre’s a l’escala del buit creat pels seus veïns. No ser prepotent però sí significant. Punt d’atracció. Nova polaritat social.

 
EMPLAÇAMENT

L’opció del concurs encerta a retirar-nos a la manera clàssica de la via urbana principal. Herència mediterrània bé inserix en la ciutat. Però ens provoca un perjuí en l’organització de la plaça. L’accés a l’edifici, tant de vianants com rodat, es realitza estudiant la zona, l’accessibilitat, els desnivells, facilitant l’arribada a l’edifici, tenint en compte que ha de continuar com a entorn urbà propi dels seus veïns immediats. Del seu ús i gaudi. Punts que realcen la urbanitat menyspreada.

 
Aprofitem la zona de jocs com a accés canalitzat verd que encamina cap a l’accés principal del mateix.  La dita canalització juga amb els desnivells entre carrers i serveix simultàniament de coberta de les plantes d’aparcament. Els diferents nivells se salven amb esgraonat -irregular i lúdic- que ens conduïx amb trecalls fins a qualsevol nivell del descens on vulguem desplaçar-nos. Vorejant l’eixida d’emergència d’aparcament i les dos rampes de vehicles d’aquest.

 
JOC DE VOLUMS

Hem concebut l’auditori com un joc de tres volums: un volum central que alberga el nucli principal de la sala, i dos volums laterals que llisquen al llarg dels eixos laterals d’este nucli central, que alberguen els servicis necessaris per al funcionament de l’edifici.

En els volums laterals hem volgut generar un joc de buits, aconseguint diferents zones verdes que doten de major qualitat a l’espai interior de l’auditori i que interrelacionen espai interior-exterior.

Per mitjà d’esta desintegració del bloc volem integrar-nos en un entorn disgregat, amb gran heterogeneïtat d’alçàries i volums, jugant nosaltres també el mateix joc.

El vídeo a la part final continua sonant el tema musical i podeu aprofitar per a llegir el contingut que us hem adjuntat ací.

Auditori per a la ciutat d’Elx 01 from Josep Blesa on Vimeo.

ALS MALPARITS D’AQUELLS PAR(T)ITS

ALS MALPARITS D’AQUELLS PARTITS


Prenent prestat     pobre dictat,

d’en Jaume Roig imite el goig

i amb cudolades  llance pedrades

contra els escuts   dels malnascuts

que terra cremen  allà on estenen

mala llavor            de salabror.

President Fabra:    gavinot, cabra,

bord botifler,         home sobrer,

pocavergonya,      sols de carronya

ompliu el pap.       Partit del nyap,

on poseu l’ull        ningú no cull

peix a l’Albufera    o arròs a l’era.

La terra verda       esdevé merda

als vostres dits.     Lladres, podrits,

si em furteu casa   trauré l’espasa,

rodaran taps    com aquells caps

 de vells Borbons    antics cabrons;

 cinquè Felip          de cucs ben tip

 sia memòria          la teua història.

 Alça’t València,     la pestilència

 de la gentola          amb bec udola

 i els put la boca     si com cul d’oca.

 Fes-los saber,       com Palleter,

 que hi haurà plom, i garrot, om,

 allò que calga,       valga o no valga.

 Que ja valdrà         pel català

 amb què us parle   per fer-me valdre

 en aquests mots    eixits dels clots

 on dorm l’arrel      forta, fidel,

 la veu que explota          d’un patriota.

 Ja prou de rama!   la teua flama

 faça justícia          creme estultícia,

 socarre Rita          la cagarrita,

 Fransisco el fals    bon colp de falç;

 també als collons, Gonsales Pons

 mereix carona       de la fogona.

 S’alça la tralla       en bona falla

 per netejar            Josep callar.

 Caldrà que anem    a fer-los fem

 tots a una veu       germans vingueu,

 llanceu-los crits     als malparits.

 Autor: Francesc Mompó i Valls ( de l’Olleria).
Vespra de la commemoració del 25 d’abril de 2014. 

Sobre allò de la “majoria silenciosa” d’en Partal.

La “majoria silenciosa” té doble versió. La del poder de l’establishment que l’usa per a portar eixa majoria de ciutadans passius – com a massa acrítica– cap als seus objectius. Gestionada per grupuscles a sou. No hem d’ésser ingenus tampoc.
Nogensmenys l’hem vista, igualment, esbossada en cenacles d’actius combatents per alguna causa que també la traçava com a miratge de la utopia desitjada per la qual un hom lluita. Al nostre país, l’hem vista en un cas concret, del qual sempre hom podrem fer bandera: La “Batalla de València” de tan fondos coneixement si sabérem esbrinar-los amb escaiença per als temps d’alliberament d’un segon tros de país.  La “majoria silenciosa” del primer cas funciona quan es silencien els actius dissidents. Tallar els canals de comunicació per a evitar que hi haja una remunta del nivell de massa crítica que critique l’acció del poder parademocràtica. I, com aquella batalla, fou el punt d’inflexió d’una España que mai seria plural i, conseqüentment, encetaria un camí de disjunció amb aquella mateixa estructura d’estat. El mecanisme era aïllar els grupuscles actius i cosir-los el missatge a les bones –o les braves– per a que no hi transcendís. Implantar el temor i, de vegades, el terror. Penjar-los la llufa de la violència i propagar el missatge anhilador. I aquesta sistemàtica (d’estat ocupant) és la que vegem diàriament que repeteix el poder, ara bàsicament a les perifèries. Usen del Facebook, del twitter, diaris, tv’s, YT, Vimeo, Instagram, etc. i qualsevol canal de difusió i/o recepció de la xarxa.

(Podeu activar els substítols en el You Tube per a comprendre millor)
Diu un vell refrany anglès: “When cat is away, then the mice will play”

Des de fa vint anys, amb la democratització d’internet, l’activitat de tots els grupuscles s’ha fet més interrelacionada i interactuant amb més gent inactiva. I tothom puja els seus parers i continguts destacant-los o denigrant aquells que s’adiuen -o no- amb els seus propis. Arribats ací, ens demanem: Què seria avui la “majoria silenciosa”?

Suposem que la de sempre: aquells que no sols repeteixen els missatges centrals que mantenen la pròpia inactivitat com a espectacle públic de distracció inert. Per això és tan important l’educació per a l’activitat crítica que sacsege els fonaments de la quietud social. La que s’interroga i pretén modificar l’statu quo de cada instant amb la cerca de col·legues per a no quedar desenganxats del tren de la història comuna tret d’aquells que funcionaven com a fars “d’illes flotants”. Talment com ens passà als valencians durant la dècada dels 1980’ amb l’embranzida estatal contra tot allò que pudera a entrellat cívic català o el que siga.


Rennes-Nantes.

Fa 14 anys vaig estar donat d’alta en L’Ordre d’Arquitectes Francesos a causa d’un treball-comanda allà gràcies a un col·laborador mitjancer bretó, de nom André, que teníem en l’estudi. Realitzaríem uns quatre o cinc viatges entre presa de mesures i d’altres tràmits i direccions.

Hi calia treballar ràpid perquè el costos eren elevats i els honoraris escassos. Però eixir experimentar era més fort que els guanys materials. De fet fou un desastre en eixe aspecte. Ell, André, era d’una pedania prop de Rennes, però l’encàrrec i faena era a la ciutat de Nantes. I recorde que passejant per ciutats del país bretó -per a copsar el “genius loci“- li vaig amollar..”Nantes és terra bretona !.”…i ell m’ho negà. I intentà reblar-me el clau per a convèncer-me posant-me d’explicació -banal- que els rètols dels noms de carrers no estaven retolats en bilingüe bretó-francés, com sí ho eren a Rennes, Vannes, etc.

I li vaig respondre: “Tant s’hi val, l’arquitectura i l’urbanisme m’ho diu a crits…

En el desenvolupament del projecte vaig parar atenció en un parell de detalls imperceptibles però que, a mi, m’eren absolutament estranys: el desenvolupament d’un tipus de teulada plana i la recollida d’aigües pluvials d’una canal de recollida situada molt més amunt del ràfec, dita “nantesa” que també sovintejava a Rennes. Anomenada “Gouttière à la nantaise

Sovint em vénen a la memòria aquelles frases d’en Martí Domínguez i Barberà: “Quan els homes no poden parlar, parlen les pedres.” i d’en Constantí Llombart: “Pel fil, el cabdell

Sembla que estava encertat i que la faena dels estats supremacistes cala sobre la població que no investiga i s’esforça ni que siga en el seu àmbit de treball. No calia saber d’història sinó llegir l’arquitectura i la manera d’assentar-se sobre el territori. I ell havia estudiat arquitectura, ni més ni menys, que a la Sorbona-París.
Caram amb l’efectivitat ocultista de l’ensenyament jacobí !