Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

Reconstruccions: 1, la distorsió identitària.

Aquest és l’article que el diumenge passat publicà en Josep Mª Sancho. Arquitecte adscrit a la plantilla de la Direcció General de Patrimoni. (Conselleria de Cultura, Educació i Esport). Membre del col·lectiu Terra Crítica. L’article fica el dit a nafra, com sovint passa, quan els del col·lectiu posen negre sobre blanc. En aquest cas al diari Levante-emv.

A Josep el vaig conèixer a finals del ’79, en unes eleccions a delegats d’alumne a l’Escola d’arquitectura. En aquells temps, la politècnica estava -encara més si cap-infestada de membres de l’Obra que caminaban  i un d’ells li preguntà:

¿ qué adscripción política tenéis?

I el Josep, soca, li respongué: Som l’ala llibertària d’Aliança Popular.

Com, sempre, és un crac. Us invite a deixar comentaris. I als de la Valldigna i la Safor, n’esteu obligats

?… si tot va a parar a l?oblit, per què construïm i per què construïren els nostres avantpassats? Per què escrivim i per què escriviren? Amb això, per què plantar arbres i per què engendrar? Per què lluitar per una causa, per què parlar de progrés, d?evolució, d?humanitat, de l?avenir? Si li donem excessiva importància a l?instant en què vivim, deixem que ens assetge un oceà de mort. I, a l?inrevés, en ressuscitar el temps passat acreixem l?àmbit de la vida. En qualsevol cas, des del meu punt de vista, anar perseguint els orígens és una reconquesta en contra de la mort i de l?oblit, una reconquesta que hauria d?estar pacient, abnegada, aferrissada, fidel?Amin Maalouf, fragment de la novel·la autobiogràfica ?Origines?, traduït de l?edició castellana ?Orígenes?, Alianza Editorial 2004

 
JOSEP MARIA SANCHO I CARRERES
En el text citat, l´escriptor libanés ens fa partícips de la recerca de les seues arrels, la pàtria familiar escampada per tot el planeta, com una necessitat d´esbrinar, d´entendre i d´assumir els components d´identitat personal. Més que el relat, ens interessa destacar ací l´actitud i la reflexió de l´escriptor traspassades al nostre context identitari i, en un segon lliurament, a les restauracions arquitectòniques de tipus reconstructiu que amb tanta prodigalitat estan donant-se últimament.

L´autor, conscient de les limitacions de la seua tasca, reconeix que, malgrat aspirar a ser fidel amb el passat, el resultat no pot ser altre que una honesta recreació de la reconstrucció identitària en la que s´ha embarcat. El rigor indagador i una declarada paternitat son els fonaments ètics que la legitimen. Lògicament, quan la recerca afecta a un conjunt social seran fonaments a exigir sense concessions. Res de nou, direu. En ple franquisme ja ho cantava el Raimon, «qui perd els orígens perd la identitat», però encara que semble mentida, avui, en democràcia i amb el saber al nostre abast, és obligat recordar-ho.

Hi posarem un exemple: «El Reial Monestir de Santa Maria de la Valldigna, és temple espiritual, polític, històric i cultural de l´antic Regne de València, avui Comunitat Valenciana. És igualment símbol de la grandesa i sobirania del poble valencià reconegut com a nacionalitat històrica». Nyàs coca! No es tracta solament d´una asseveració ampul·losa, coenta i anacrònica que els Pares de la Pàtria, amb escó a les Corts Valencianes, es van traure de la màniga en 1998 quan se celebrava el 700 aniversari del cenobi cistercenc i tingueren la frivolitat -en aparença, un innocent gest d´autoestima cultural- d´inserir-la en la Llei de Patrimoni. Es tracta d´una autèntica fal·làcia en el moment que, per via del nou Estatutet -art.57- i amb quasi total literalitat, se li dóna un sentit transcendent distorsionador i substitutiu de la realitat històrica, les arrels identitàries i el protagonisme social del nostre poble.

Les restes de la Valldigna, declarats Monument en 1970, si mereixen cap definició que tinga l´honor d´ésser arreplegada amb orgull és la de símbol de la lluita social per la recuperació del nostre patrimoni portada endavant en els difícils anys de la dictadura per la gent més activa de la Comarca amb el suport de moltes persones d´arreu el País, avui anònimes, que, com el recentment desaparegut Toni Mestre (veritable patriota!), integraren la seua reivindicació en tot un procés de rescat i dignificació de les nostres arrels culturals i lingüístiques parellat a la lluita per l´esdeveniment de la democràcia i de l´autogovern. Us sembla poc?

El més conseqüent homenatge fou la compra del recinte per una Generalitat Valenciana que donava les seves primeres passes. A partir d´eixe moment, les importants inversions per tal de mantenir, recuperar i fer fruïble el monument responen ja a la lògica de l´obligat compromís, no sempre exercit de manera equiparable sobre altres immobles, que a la nostra administració legalment li pertoca. Les obres realitzades, que admeten la crítica en qüestions de criteri, cost i oportunitat com veurem en un segon article, presenten un saldo global positiu. Però la deriva de la fundació que gestiona el recinte, gerenciada per càrrecs polítics d´elevada nòmina, amb total desvinculació sociocultural, manca de transparència i absència d´un qualificat consell científic, afegeix a la manipulació identitària i a la febre reconstructora una patrimonialització partidària que algun dia, en un paral·lelisme figurat, podria provocar una revolta vallenca contra aquest feu com aquella succeïda en la desamortització del senyoriu conventual.

En efecte, la Valldigna, instituïda per Jaume II el Just a petició de l´abat de Santes Creus (Comarca de Barberà, Catalunya) i un dels principals baluards del feudalisme, fou important, malgrat el manteniment del favor reial en benefici de la casa mare on reposen les restes del monarca. Els seus abats gaudiren de poder en l´estructura politicosocial del Regne, però no més, per exemple, que els abats de Poblet (sí, ho hem dit bé!) i sempre menys que els mestres de l´estrictament valenciana Orde de Montesa, creada pel mateix rei (amb un primer mestrat català!), el castell de la qual, abans dels Templers, no ha merescut l´atenció de l´Estatutet. En realitat, com bé sosté Francesc Gil Gandia, canonge de la Seu de València («Un centro espiritual», Levante-EMV, 04.06.05), si de cas es vol parlar d´un «temple espiritual, històric i cultural de l´antic Regne de València», sense desmeréixer per això cap altre focus d´irradiació al llarg de la nostra història, no es poden obviar els mites de la campanya de l´avi Jaume I el Conqueridor, pare de la corona cristiana i explicació primera dels nostres orígens, i s´ha de concloure que és el Reial Monestir de Santa Maria del Puig (amb una Mare de Déu promoguda pel propi rei com a patrona del naixent Regne de València), i no el de la Valldigna, la fita a reconéixer i fixar, si de cas, al text estatutari.

Lamentablement, l´Orde dels Mercedaris, en recuperar el Monestir per gràcia del franquisme i per a desgràcia nostra, no va seguir el model de Poblet i desertà de fer País. Ara, esgotada la veta d´acollir bodes, convits i casposes cerimònies de cavallers i cortesans, privats d´estima social i suport econòmic, per tal d´esquivar una reversió a l´Estat si no el dediquen «a fines religiosos y de interés social», han tingut la barra, dubtosament legal, d´encomanar a la Generalitat la restauració integral de l´immoble i els seus béns artístics, gratis et amore, i permetre-li l´ús parcial, a canvi d´una sucosa quota mensual. Es tracta de porgar les culpes del menyspreu identitari?

Sols és una altra cara (pecuniària) d´aquesta paradoxa patrimonial que, vestida de valenciania i sota el parany del consens estatutari, confondrà a les generacions futures. De fonaments: vergonyants silencis i complicitats culturals i polítiques. Ben lluny de l´honestedat recreadora pregonada per Amin Maalouf: una grollera suplantació identitària vers la construcció d´un anihilador particularisme valencià o simplement, una delirant bajanada que mereix la crítica i la identificació de la seua paternitat intel·lectual.

www.terracritica.org

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PAI’s:PRÀCTICA MUNICIPAL.

Ací us mostre el resultat d?un informe pericial que vaig haver d?elaborar fa uns anys a requeriment judicial.

 La darrera pràctica urbanística valenciana s?ha caracteritzat per la implantació de la LRAU (Llei Reguladora de la Activitat Urbanística)  des de 1994.

La figura urbanística (procés urbanitzador) més popular ha estat el programa d?actuació integrada (PAI), a més a més, d?altres que és troben

a la llei -estatal- del sòl, enteses d?una manera diferent. El tema dels estudis de detall mereixeria tot un estudi al respecte.Una llei, nascuda amb bona

intenció, fillola de la llei del sòl, desenvolupa unes característiques d?activació del procés d?urbanització harmònic d?acord al sentit dinàmic de la societat

 valenciana i que pretenia evitar deixar zones de sòl urbà edificades però sense urbanitzar, mitjançant la inclusió del procés urbanitzador com a procés de mercat, teòricament transparent, sota la  pressió del mercat per a reduir preus.

La llei s?ha estimbat contra dos elements que no hi havia previstos:

1. La necessitat imperiosa del finançament de partit polítics.

2. L?eliminació de la font de recursos dels ajuntaments amb supressió de l’I.A.E. en l?època d’Aznar; en que els ajuntaments resten sense recursos per a operar urbanísticament. Incloent-n?hi (als PAI’s)

obres d?infraestructures de sistemes generals que teòricament hi hauria d?abonar la municipalitat.

Aquesta llei plantejada en zones alienes a l?arc mediterrani hagués fet figa a les primeres de canvi. Altrament,ja naixent de la ley del suelo, hom pot suposar que no se?n pot derivar res de bo; ja que n?és, simplement i ximplistament,

una mera llei quantitativa, d?aquí el desplegament en bona mesura per enginyers de camins; extrem aquest que no s?ha explicat suficientment.

L’exemple que us done a llegir estigué, segurament, desenvolupat per enginyers -a l?ombra- i signat, en darrera instància per un arquitecte novell, que difícilment tenia un mínim de coneixement. Ací, als països catalans, ens cal un desenvolupant efectiu de paràmetres qualitatius, i que tímidament s?ha començat a plantejar al Principat, a la resta estem, encara, a les beceroles.

L’exemple que us deixe explica molt bé, la perversió i la marxa enrere que intentava evitar inicialment. Amb sentència ferma podeu, més o menys, fer-se?n una idea de l?esquema seguit en la majoria dels casos.

Sort, que la jurisprudència hi ha anat guanyant terreny al Tribunal Superior de Justícia de la Comoditat Valenciana, mercés la voluntat i perseverança de molta gent hi ha anat posant al seu lloc l’estat de la qüestió.

Bàsicament -i curiosament- per atemptar a la propietat, NO, per motius que ultrapassen aquest tema.

 (l?escrit, que segueix, és una mica feixuc però paga la pena)  

 

Pregunta núm. 1.-

Identificació i descripció de la totalitat dels límits ?Nord, Sud, Est i Oest, de la finca d?aportació núm. 13 del projecte

de reparcel·lació del anomenat Sector SUP PRM X-X de XXXXX aprovat definitivament per Resolució de data

de XX de juny de XXXX ? propietat del demandant-recorrent En .XXXXXXXXXX.

Finca d?aportació núm. XX del projecte de reparcel·lació del Sector SUP PRM-XX de XXXXX:

·          Referència cadastral núm. XXXXXXX

·          Finca registral núm. XXXX

·          Límits:

§ Nord: finca registral núm. XXXX.

§ Sud: finca registral núm. XXXXX. Parcel·la de dos mil cent cinquanta-cinc metres dotze decímetres quadrats que resten fora del àmbit PRMVV.

     Situada en terme de XXXXX, partida d?Alboraia. Limita: nord, parcel·la de la que es segrega; sud, camí dels Molins; est, carrer de Russafa;

     i oest, terres del Marquès de XXXXX. És part que es segrega de la inscrita amb el núm. XXXX, foli XXX, del volum XXX, llibre XX, inscripció 5ª.

     Com a conseqüència del Projecte de Reparcel·lació del Sector SUP PRM-xx del Pla General d?Ordenament Urbà de XXXXXXXXX es procedeix

     a practicar com a operació prèvia la segregació de la finca d?aquest número, que queda exclosa de la reparcel·lació esmentada.

§ Est: antic camí ral de València

§ Oest: finca registral núm. XXXX

Pregunta núm. 2.-

S?identifiquen i descriguen els límits Nord, Est i Oest, de la parcel·la adjudicada a En xxxxxxxxx identificada amb el número 7 del projecte de

reparcel·lació del anomenat Sector SUP PRM X-X de Xxxxxx era aprovat definitivament per Resolució de data de 24 de juny de 200x.

Parcel·la d?adjudicació núm. 7 del projecte de reparcel·lació del Sector SUP PRM-XX de Xxxxxxx:

·          Finca registral núm. xxxxxx

·          Límits confrontants:

§ Nord: parcel·la d?adjudicació núm. 8.

§ Est: zona verda

§ Oest: finca registral núm. xxxx

Pregunta núm. 3.-

S?identifique i es descriga el límit Sud, de la parcel·la adjudicada a En xxxxxxxxx i identificada amb el número 7 del projecte de reparcel·lació,

 aprovat definitivament el 24 de juny de 200x.

Parcel·la d?adjudicació núm. 7 del projecte de reparcel·lació del Sector SUP PRM-XX de Xxxxxxx:

·          Finca registral núm. XXXXX

·          Límits confrontants:

§ Sud: finca registral núm. xxxxxx. Parcel·la de dos mil cent cinquanta-cinc metres dotze decímetres quadrats que resten fora del àmbit PRM3C.

    Situada en terme de XXXXX, partida d?Alboraia. Llinda: nord, parcel·la de la que es segrega; sud, camí dels Molins; est, carrer de Russafa;

    i oest, terres del Marquès de XXXXXt. És part que es segrega de la inscrita amb el núm. XXXX, foli xxx, del volum xx, llibre xx, inscripció 5ª.

    Com a conseqüència del Projecte de Reparcel·lació del Sector SUP PRM-XX del Pla General d?Ordenament Urbà de Xxxxxxx es procedeix

    a practicar com a operació prèvia la segregació de la finca d?aquest número, que queda exclosa de la reparcel·lació esmentada.

Pregunta núm. 4.-

Que d?acord amb la fitxa d?aportació de la finca núm. 13 del projecte de reparcel·lació, s?identifiquen i descriguen els límtis confrontants de la parcel·la segregada,

finca registral núm. xxxxxx del Registre de la Propietat de Xxxxxxx, de la matriu ?finca registral XXXX del mateix Registre- parcialment aportada a la reparcel·lació.

Límits confrontants:

·          Nord: finca registral núm. XXXX.

·          Sud: camí dels Molins.

·          Est: carrer de Russafa.

·          Oest: finca registral núm. XX177, terres del Marquès de Xxxxxxx.

Pregunta núm. 5.-

Si la parcel·la identificada per finca registral núm. xxxxx, formada per segregació de la finca registral núm. xxxxxx parcialment aportada

al projecte de reparcel·lació com a finca núm. 13 es troba o no inclosa o a l?àmbit de la unitat reparcel·lada del Sector SUP PRM-XX.

Finca registral núm. XXXX. <que queda exclosa de la reparcel·lació esmentada.>>

Pregunta núm. 6.-

Atesos els límits confrontants Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En————- en el projecte de reparcel·lació

del Sector SUP PRM-XX de Xxxxxx, i en relació als mateixos, s?informe i s?identifiquen gràficament ? mitjançant plànol ? els vials als què

done front o façana aquesta finca resultat.

D?acord amb el plànols núm. 04 d?estat actual + proposta del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX, apareix grafiat, al límit Sud

 de la finca de resultat núm. 7 i fora dels límits establerts per a l?esmentat Sector, vial de dos carrils de circulació.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits confrontants Nord, Sud, Est i Oest

 de la finca adjudicada núm. 7 no existeixen vials als què done front o façana aquesta finca resultant.

Veure plànol núm. 1 (dibuixats plànols amb els arxius guardats a la carpeta de l?expedient i  fotografies aportades)

Pregunta núm. 7.-

Atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En Xxxxxxxx en el projecte de reparcel·lació

del Sector SUP PRM-XX, s?informe i s?identifiquen sobre la concurrència o no a la parcel·la esmentada del servei d?accés rodat per via pavimentada,

i si s?escau, es trasllade i identifique gràficament ?mitjançant plànol- la mateixa.

D?acord amb el plànol núm. 12.1 del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX, apareix grafiada, en el límit confrontant Sud de la finca de resultat núm. 7

 i fora dels límits establerts per a l?esmentat Sector, via pavimentada preexistent al referenciat Projecte d?Urbanització.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest de la finca adjudicada núm. 7,

 s?ha comprovat que no existeix servei d?accés rodat per via pavimentada en aquesta finca resultant.

Veure plànol núm. 1 (dibuixat plànol amb els arxius guardats a la carpeta de l?expedient  i aportades fotografies)

Pregunta núm. 8.-

Atesos els límits confrontants Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En ————–, en el projecte de reparcel·lació,

i en relació als mateixos, s?informe sobre la concurrència o no a la parcel·la esmentada del servei d?accés peatonal, rastell de voreres i enllumenat públic,

i s?hi s?escau, es trasllade i identifique gràficament ?mitjançant plànol- la concurrència dels esmentats serveis.

D?acord amb el plànol núm. 12.1 de Paviments del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-xx, apareix grafiat,

 en el límit Sud de la finca de resultat núm. 7 i fora dels límits establerts per al esmentat Sector, servei d?accés peatonal i rastell

 de voreres preexistent al referenciat Projecte d?Urbanització.

D?acord amb el plànol núm. 01 de xarxa d?enllumenat públic del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-xx, apareix grafiat,

 en el límit Sud de la finca de resultat núm. 7 i fora dels límits establerts per a l?esmentat Sector, la projecció de servei d?enllumenat públic

 mitjançant lluminària PHILIPS model MKP 151  de 150 W sobre columna de 9 m. i la corresponent troneta de registre.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització de l?esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest

de la finca adjudicada núm. 7, s?ha comprovat que no existeix servei d?accés peatonal, rastell de voreres i enllumenat públic en aquesta finca resultant.

Veure plànols núm. 01 i 12.1 del Projecte d?Urbanització

Pregunta núm. 9.-

Atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En XXXXXXX,

en el projecte de reparcel·lació, i en relació als mateixos, s?informe sobre la existència o no de connexió d?evacuació de les seues aigües residuals

a la xarxa de clavegueram projectada, i si s?escau, es trasllade i identifique gràficament ?mitjançant plànol- la concurrència del esmentats servei.

D?acord amb el plànol núm. 01 de xarxa d?aigües residuals del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX, no apareix grafiat, en cap dels límits

de la finca de resultat núm. 7, connexió d?evacuació de les aigües residuals a la xarxa de clavegueram projectada i tampoc apareix grafiat cap col·lector

 preexistent en cap dels llindars de la finca resultant.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els llindars Nord, Sud, Est i Oest de la finca adjudicada

 núm. 7, s?ha comprovat que no existeix cap tipus de connexió d?evacuació de les seues aigües residuals a la xarxa de clavegueram en aquesta finca resultant.

Veure plànol núm. 01 del Projecte d?Urbanització

Pregunta núm. 10.-

Atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En XXXXXXXXXX, en el projecte de reparcel·lació,

i en relació als mateixos, s?informe sobre la concurrència o no en aquesta parcel·la del servei de subministrament d?aigua potable, i si s?escau,

es trasllade i identifique gràficament ?mitjançant plànol- la concurrència del esmentats servei.

D?acord amb el plànol núm. 01 de xarxa de subministrament d?aigua potable del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX, apareix grafiada,

en el límit Sud de la finca de resultat núm. 7 i fora dels límits establerts per a l?esmentat Sector, la projecció de xarxa de subministrament d?aigua potable

de fundició dúctil de 150 mm de diàmetre, així com una escomesa identificada amb el detall núm. 14.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7,

s?ha comprovat la inexistència de la xarxa de subministrament d?aigua potable que apareix grafiada al plànol núm. 01 del Projecte d?Urbanització i que d?acord

amb aquest es troba fora del límits del esmentat Sector.

Veure plànol núm. 01 del Projecte d?Urbanització i fotografies.

Pregunta núm. 11.-

Atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En XXXX, en el projecte de reparcel·lació, i en relació als mateixos,

s?informe sobre la concurrència o no en l?esmentada parcel·la de servei de subministrament d?energia elèctrica, i si s?escau, es trasllade i identifique

gràficament ?mitjançant plànol- la concurrència del esmentat servei.

D?acord amb el plànol núm. 01 de xarxa de baixa tensió del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX, no apareix grafiada, en cap dels límits

de la finca de resultat núm. 7, xarxa de baixa tensió ni cap caixa de tipus esquema 10 on poder realitzar la connexió al servei de subministrament d?energia elèctrica.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7,

s?ha comprovat la inexistència de la xarxa de baixa tensió ni cap caixa de tipus esquema 10 on poder realitzar la connexió al servei de subministrament d?energia elèctrica.

Veure plànol núm. 01 del Projecte d?Urbanització i fotografies.

Pregunta núm. 12.-

Atesos els llindars Nord, Sud, Est i Oest, de la finca de resultat núm. 7 adjudicada a En XXXX, en el projecte de reparcel·lació,

i en relació als mateixos, s?informe sobre la concurrència o no en l?esmentada parcel·la de servei de telecomunicacions, i si s?escau,

es trasllade i identifique gràficament ?mitjançant plànol- la concurrència del esmentat servei.

D?acord amb el plànol núm. 10 de telecomunicacions del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX, no apareix grafiada, en cap dels límits

de la finca de resultat núm. 7, xarxa de telecomunicacions ni cap arqueta on poder realitzar la connexió al servei de telecomunicacions.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els llindars Nord, Sud, Est i Oest de la finca

resultat núm. 7, s?ha comprovat la inexistència de la xarxa de telecomunicacions ni cap arqueta on poder realitzar la connexió al servei de

subministrament d?energia elèctrica.

Veure plànol núm. 10 del Projecte d?Urbanització i fotografies.

Pregunta núm. 13.-

Sobre si la parcel·la de resultat núm. 7 del projecte de reparcel·lació conforme al projecte d?urbanització aprovat i una volta executat

mancarà de les infrastructures necessàries per a ser considerada com a solar.

D?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana una parcel·la reuneix la condició jurídica de solar quan

 compte amb els següents serveis d?urbanització:

a) Accés rodat pavimentat des de les xarxes existents.

b) Tindre pavimentada i oberta a trànsit públic, almenys fins al eix del carrer, la via o vies a les que done front la parcel·la amb un ample mínim,  

    en qualsevol cas, de 8 m. Quan una parcel·la done front a una via de sistema general hi haurà prou en que tinga pavimentada les altres vies a

    les que done de front. Si sols dona front a la de sistema general haurà d?estar urbanitzada almenys amb una amplitud suficient per a donar

   servei a la parcel·la amb un ample mínim, en qualsevol cas, de 8 m. Si té enfront jardins públics, aquests hauran d?estar executats en una banda

  d?ample mínim de 8 m. El paviment per al trànsit rodat com a mínim haurà de contar amb una base de 30 cm. de matxuca artificial, i doble tractament

  superficial amb dotació mínima de lligant de 3,5 kg./m2, així com capa de rodadura de formigó asfàltic de 6 cm d?espessor, amb caixejat corresponent

  a les rasants i espessors indicats.

c)  Comptar amb rastell de voreres i enllumenat públic a la via o vies a les que done front a la parcel·la. En qualsevol cas s?assegurarà un nivell mínim

     de lluminària de 2 cd/m2 amb fanals que siguen, com a mínim, de les mateixes característiques presents ens les zones més pròximes. L?accés i connexió

     de la parcel·la des de l?àrea urbanitzada més propera haurà de disposar, així mateix, d?enllumenat públic en les mateixes condicions que es prescriuen per la pròpia parcel·la.

d)  La parcel·la disposarà d?evacuació d?aigües residuals per sistema executat d?acord amb les ordenances i connectat a la xarxa de clavegueram

     prevista en el Projecte d?Urbanització.

Com a mínim s?assegurarà la connexió a la xarxa d?evacuació d?aigües residuals existents d?acord amb les normes i prescripcions oficials.

Quan la parcel·la es trobe a un àmbit de redacció obligatòria de Projecte de Urbanització (AU), aquesta condició es trobarà complida, si no existeix xarxa de sanejament en servei pròxima o contigua a la parcel·la, mitjançant el pagament de la quota d?urbanització per a xarxes generals prevista de l?art. 2.15.2.

e)       La parcel·la disposarà de subministrament directe d?aigua potable en quantitat suficient per a l?activitat a desenvolupar en l?edificació d?acord als usos i intensitats permeses. Si es tracta d?habitatges la dotació mínima serà l?establerta en les Normes HD-91, o norma de rang equivalent que la substituïsca.

f)        Les parcel·les disposaran de connexió directa amb la xarxa general de distribució d?energia elèctrica, amb o sense centre de transformació, en funció de la normativa especifica aplicable, i amb potencial suficient per a les necessitats de l?edificació. Per al cas d?habitatges, la potència mínima disponible per habitatge serà de 3,0 kW. La connexió i escomesa complirà la normativa sectorial d?aplicació i, si s?escau, la municipal regulada mitjançant ordenança, així com les indicacions estipulades al tràmit de concessió de llicència per concretar les seues característiques tècniques.

g)       L?existència de ramals de servei d?altres xarxes de subministrament, diferents a les esmentades, sols serà preceptiva, per als efectes de la consideració de solar, quan així ho estipule un instrument de planejament formulat en el desenvolupament del present Pla. També podrà establir-se aquest requisit, amb caràcter general per al la resta d?efecte, mitjançant Ordenança municipal.

D?acord amb els plànols del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX la parcel·la resultant del projecte de reparcel·lació amb el núm. 7 no compta amb la totalitat dels serveis d?urbanització necessaris per tindre, d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana, la condició jurídica de solar.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els llindars Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7, s?ha comprovat que la esmentada parcel·la no compta amb la totalitat de serveis d?urbanització que d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana son necessaris per a que la parcel·la tinga la condició jurídica de solar.

Pregunta núm. 14.-

Sobre si conclosa la urbanització del Sector PRM-XX, conforme al projecte aprovat, la parcel·la de resultat núm. 7 reunirà o no la condició de parcel·la edificable.

D?acord amb el apartat b) de l?article 5.1 del capítol 1 del Títol 5 del Pla General d?Ordenació Urbana per a que siga possible l?edificació d?una parcel·la hauran de concórrer, sempre, les condicions d?execució regulades al Títol Tercer per a cada classe de sol, tant les de caràcter subjectiu (la prèvia reparcel·lació o compensació i haver sufragat o estar sufragant el cost d?urbanització) com les de caràcter objectiu (que la parcel·la reunisca o estiga en condicions de reunir la consideració de solar i que es respecten els edificis protegits)

D?acord amb els plànols del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX la parcel·la resultant del projecte de reparcel·lació amb el núm. 7 no compta amb la totalitat dels serveis d?urbanització necessaris per tindre, d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana, la condició jurídica de solar.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els llindars Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7, s?ha comprovat que la esmentada parcel·la no compta amb la totalitat de serveis d?urbanització que d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana son necessaris per a que la parcel·la tinga la condició jurídica de solar.

D?acord amb el b) de l?article 5.1 del capítol 1 del Títol 5 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXXXXX la parcel·la de resultat núm. 7 no reunirà la condició de parcel·la edificable al no poder obtindre l?esmentada parcel·la la condició jurídica de solar d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana.

Pregunta núm. 15.-

Sobre si la programació dels terrenys i execució de les obres d?urbanització va a dotar a la parcel·la núm. 7 del projecte de reparcel·lació aprovat de les condicions necessàries per a ser considerada solar.

D?acord amb els plànols del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX la parcel·la resultant del projecte de reparcel·lació amb el núm. 7 no compta amb la totalitat dels serveis d?urbanització necessaris per tindre, d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana, la condició jurídica de solar.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7, s?ha comprovat que la esmentada parcel·la no compta amb la totalitat de serveis d?urbanització que d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana son necessaris per a que la parcel·la tinga la condició jurídica de solar.

Pregunta núm. 16.-

Sobre si conclosa la urbanització del Sector SUP PRM-XX d?acord amb el projecte aprovat i en execució, la parcel·la de resultat núm. 7 del projecte de reparcel·lació, atesos els serveis amb els que comptarà, reunirà els requisits urbanístics necessaris exigibles per les ordenances del Pla Parcial aprovat per al Sector SUP PRM-XX i la legislació urbanística aplicable per a la concessió de la llicència d?obres, sense que siguen exigibles obres d?urbanització.

D?acord amb l?apartat 1 de l?article 1.10 de la Secció 2ª del Capítol 2 del Títol 1 del Pla General d?Ordenació Urbana de xxxxxx estaran subjectes a prèvia llicència l?establiment de nova edificació, d?acord amb l?article 242 del Text Refòs de la Llei sobre Règim del Sol i Ordenació Urbana i de l?article 1 del Reglament de Disciplina Urbanística per al desenvolupament de la Llei sobre Règim del Sòl i Ordenació Urbana.

D?acord amb el apartat b) de l?article 5.1 del capítol 1 del Títol 5 del Pla General d?Ordenació Urbana per a que siga possible l?edificació d?una parcel·la hauran de concórrer, sempre, les condicions d?execució regulades al Títol Tercer per a cada classe de sol, tant les de caràcter subjectiu (la prèvia reparcel·lació o compensació i haver sufragat o estar sufragant el cost d?urbanització) com les de caràcter objectiu (que la parcel·la reunisca o estiga en condicions de reunir la consideració de solar i que es respecten els edificis protegits).

D?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana una parcel·la reuneix la condició jurídica de solar quan compte amb els següents serveis d?urbanització:

h)       Accés rodat pavimentat des de les xarxes existents.

i)         Tindre pavimentada i oberta a trànsit públic, almenys fins al eix del carrer, la via o vies a les que done front la parcel·la amb un ample mínim, en qualsevol cas, de 8 m. Quan una parcel·la done front a una via de sistema general hi haurà prou en que tinga pavimentada les atres vies a les que done de front. Si sols dona front a la de sistema general haurà d?estar urbanitzada almenys amb una amplitud suficient per a donar servei a la parcel·la amb un ample mínim, en qualsevol cas, de 8 m. Si té enfront jardins públics, aquests hauran d?estar executats en una banda d?ample mínim de 8 m. El paviment per al trànsit rodat com a mínim haurà de contar amb una base de 30 cm. de matxuca artificial, i doble tractament superficial amb dotació mínima de lligant de 3,5 kg./m2, així com capa de rodadura de formigó asfàltic de 6 cm d?espessor, amb caixejat corresponent a les rasants i espessors indicats.

j)         Comptar amb rastell de voreres i enllumenat públic a la via o vies a les que done front a la parcel·la. En qualsevol cas s?assegurarà un nivell mínim de lluminària de 2 cd/m2 amb fanals que siguen, com a mínim, d eles mateixes característiques presents ens les zones més pròximes.

L?accés i connexió de la parcel·la des de l?àrea urbanitzada més propera haurà de disposar, així mateix, d?enllumenat públic en les mateixes condicions que es prescriuen per la pròpia parcel·la.

k)        La parcel·la disposarà d?evacuació d?aigües residuals per sistema executat d?acord amb les ordenances i connectat a la xarxa de clavegueram prevista en el Projecte d?Urbanització.

Com a mínim s?assegurarà la connexió a la xarxa d?evacuació d?aigües residuals existents d?acord amb les normes i prescripcions oficials.

Quan la parcel·la es trobe a un àmbit de redacció obligatòria de Projecte de Urbanització (AU), aquesta condició es trobarà complida, si no existeix xarxa de sanejament en servei pròxima o contigua a la parcel·la, mitjançant el pagament d el quota d?urbanització per a xarxes generals prevista e l?art. 2.15.2.

l)         La parcel·la disposarà de subministrament directe d?aigua potable en quantitat suficient per a l?activitat a desenvolupar en l?edificació d?acord als usos i intensitats permeses. Si es tracta d?habitatges la dotació mínima serà l?establerta en les Normes HD-91, o norma de rang equivalent que la substituïsca.

m)      Les parcel·les disposaran de connexió directa amb la xarxa general de distribució d?energia elèctrica, amb o sense centre de transformació, en funció de la normativa especifica aplicable, i amb potencial suficient per a les necessitats de l?edificació. Per al cas d?habitatges, la potència mínima disponible per habitatge serà de 3,0 Kw. La connexió i escomesa complirà la normativa sectorial d?aplicació i, si s?escau, la municipal regulada mitjançant ordenança, així com les indicacions estipulades al tràmit de concessió de llicència per concretar les seues característiques tècniques.

n)       L?existència de ramals de servei d?altres xarxes de subministrament, diferents a les esmentades, sols serà preceptiva, per als efectes de la consideració de solar, quan així ho estipule un instrument de planejament formulat en el desenvolupament del present Pla. També podrà establir-se aquest requisit, amb caràcter general per al la resta d?efecte, mitjançant Ordenança municipal.

D?acord amb els plànols del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-3C la parcel·la resultant del projecte de reparcel·lació amb el núm. 7 no compta amb la totalitat dels serveis d?urbanització necessaris per tindre, d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana, la condició jurídica de solar.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7, s?ha comprovat que la esmentada parcel·la no compta amb la totalitat de serveis d?urbanització que d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana son necessaris per a que la parcel·la tinga la condició jurídica de solar.

D?acord amb l?apartat b) de l?article 5.1 del capítol 1 del Títol 5 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXXXX la parcel·la de resultat núm. 7 no reunirà la condició de parcel·la edificable al no poder obtindre l?esmentada parcel·la la condició jurídica de solar d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXXXXX, i per tant, en tant no obtinga la condició jurídica de solar l?esmentada parcel·la no podrà ser edificable i conseqüentment no podrà obtindre llicència d?obres.

La parcel·la resultat del projecte de reparcel·lació del Sector SUP PRM-XX amb el núm. 7 podrà obtenir llicència municipal per a l?edificació d?obres quan, d?acord amb l?apartat b) de l?article 5.1 del capítol 1 del Títol 5 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXX, tinga la condició d?edificable.

La parcel·la resultat del projecte de reparcel·lació del Sector SUP PRM-3C amb el núm. 7 tindrà la condició d?edificable quan, d?acord amb l?apartat b) de l?article 5.1 del capítol 1 del Títol 5 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXXX, tinga la condició jurídica de solar, d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXXX.

D?acord amb el Projecte d?Urbanització i amb la inspecció visual realitzada a les obres d?execució, la referènciada parcel·la tindrà la condició jurídica de solar quan s?executen les obres necessàries per garantir l?existència dels serveis d?urbanització detallats a l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana de XXXXXXXXX.

Pregunta núm. 17.-

Sobre si a la vista dels projectes d?urbanització i reparcel·lació aprovats per al Sector SUP PRM-XX pot afirmar-se que conclosa la urbanització del Sector SUP PRM-XX, d?acord amb el projecte aprovat i en execució, En XXXXXXXXXXX, amb l?adjudicació efectuada al mateix en el projecte de reparcel·lació aprovat de la parcel·la de resultat núm. 7, obtindrà o no un solar urbanitzat i edificable.

D?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana una parcel·la reuneix la condició jurídica de solar quan compte amb els següents serveis d?urbanització:

o)       Accés rodat pavimentat des de les xarxes existents.

p)       Tindre pavimentada i oberta a trànsit públic, almenys fins al eix del carrer, la via o vies a les que done front la parcel·la amb un ample mínim, en qualsevol cas, de 8 m. Quan una parcel·la done front a una via de sistema general hi haurà prou en que tinga pavimentada les atres vies a les que done de front. Si sols dona front a la de sistema general haurà d?estar urbanitzada almenys amb una amplitud suficient per a donar servei a la parcel·la amb un ample mínim, en qualsevol cas, de 8 m. Si té enfront jardins públics, aquests hauran d?estar executats en una banda d?ample mínim de 8 m. El paviment per al trànsit rodat com a mínim haurà de contar amb una base de 30 cm. de matxuca artificial, i doble tractament superficial amb dotació mínima de lligant de 3,5 kg./m2, així com capa de rodadura de formigó asfàltic de 6 cm d?espessor, amb caixejat corresponent a les rasants i espessors indicats.

q)       Comptar amb rastell de voreres i enllumenat públic a la via o vies a les que done front a la parcel·la. En qualsevol cas s?assegurarà un nivell mínim de lluminària de 2 cd/m2 amb fanals que siguen, com a mínim, de les mateixes característiques presents ens les zones més pròximes.

L?accés i connexió de la parcel·la des de l?àrea urbanitzada més propera haurà de disposar, així mateix, d?enllumenat públic en les mateixes condicions que es prescriuen per la pròpia parcel·la.

r)        La parcel·la disposarà d?evacuació d?aigües residuals per sistema executat d?acord amb les ordenances i connectat a la xarxa de clavegueram prevista en el Projecte d?Urbanització.

Com a mínim s?assegurarà la connexió a la xarxa d?evacuació d?aigües residuals existents d?acord amb les normes i prescripcions oficials.

Quan la parcel·la es trobe a un àmbit de redacció obligatòria de Projecte de Urbanització (AU), aquesta condició es trobarà complida, si no existeix xarxa de sanejament en servei pròxima o contigua a la parcel·la, mitjançant el pagament d el quota d?urbanització per a xarxes generals prevista e l?art. 2.15.2.

s)       La parcel·la disposarà de subministrament directe d?aigua potable en quantitat suficient per a l?activitat a desenvolupar en l?edificació d?acord als usos i intensitats permeses. Si es tracta d?habitatges la dotació mínima serà l?establerta en les Normes HD-91, o norma de rang equivalent que la substituïsca.

t)         Les parcel·les disposaran de connexió directa amb la xarxa general de distribució d?energia elèctrica, amb o sense centre de transformació, en funció d ela normativa especifica aplicable, i amb potencial suficient per a les necessitats de l?edificació. Per al cas d?habitatges, la potència mínima disponible per habitatge serà de 3,0 kW. La connexió i escomesa complirà la normativa sectorial d?aplicació i, si s?escau, la municipal regulada mitjançant ordenança, així com les indicacions estipulades al tràmit de concessió de llicència per concretar les seues característiques tècniques.

u)       L?existència de ramals de servei d?altres xarxes de subministrament, diferents a les esmentades, sols serà preceptiva, per als efectes de la consideració de solar, quan així ho estipule un instrument de planejament formulat en el desenvolupament del present Pla. També podrà establir-se aquest requisit, amb caràcter general per al la resta d?efecte, mitjançant Ordenança municipal.

D?acord amb els plànols del Projecte d?Urbanització del Sector SUP PRM-XX la parcel·la resultant del projecte de reparcel·lació amb el núm. 7 no compta amb la totalitat dels serveis d?urbanització necessaris per tindre, d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana, la condició jurídica de solar.

Realitzada inspecció visual a les obres d?execució de la urbanització del esmentat Sector, i atesos els límits Nord, Sud, Est i Oest de la finca resultat núm. 7, s?ha comprovat que la esmentada parcel·la no compta amb la totalitat de serveis d?urbanització que d?acord amb l?article 3.14 del capítol 2 del Títol 3 del Pla General d?Ordenació Urbana son necessaris per a que la parcel·la tinga la condició jurídica de solar.

Pregunta núm. 18.-

Sobre la superfície total del Sector SUP PRM-XX conforme al projecte de reparcel·lació aprovat el 24.06.200X i el aprovat en data de 20.05.200X.

La superfície total del Sector SUP PRM-XX conforme al projecte de reparcel·lació aprovat en data de 24.06.200X és de 91.568,25 m2.

La superfície total del Sector SUP PRM-XX conforme al projecte de reparcel·lació aprovat en data de 20.05.200X és de 91.568,25 m2.

Pregunta núm. 19.-

Sobre si al projecte de reparcel·lació que fou objecte d?exposició pública, projecte presentat en data de 24.01.200X, figurava la Comunitat de Regants de Bonyicau  com a propietari amb dret d?adjudicació per raó de les séquies, finques d?aportació núm. 3 i 7.

En el projecte de reparcel·lació objecte d?exposició pública presentat en data de XX.01.200X figura la Comunitat de Regants de Bonyicau com a propietari amb dret d?adjudicació per un total de 178,82 m2t que corresponen a un aprofitament subjectiu total de 444,06 m2t per les finques d?aportació núm. 3 i 7, respectivament d?acord amb les següents dades:

Finca d?aportació

SUP (m2)

Coef. Aport.

Aprof. Obj. (m2t)

Aprof. Subj. (m2t)

Coef. Dret

3

154,19 m2

0,002218

106,46 m2t

95,82 m2t

0,001996

7

560,41 m2

0,008061

386,94 m2t

348,25 m2t

0,007255

Total Aprofitament Subjectiu (m2t)

 444,06 m2t

 

Total Aprofitament Adjudicable (m2t)

178,82 m2t

 

Pregunta núm. 20.-

Sobre si en la tramitació del projecte de reparcel·lació aprovat el XX.05.200X s?incrementà la superfície d?aportació de la Comunitat de Regants de Bonyicau, per les finques 3 i 7.

Durant la tramitació del projecte de reparcel·lació la superfície d?aportació de la Comunitat de Regants de Bonyicau corresponent a la finca núm. 3 passa dels 154,19 m2, d?acord amb el projecte de reparcel·lació que fou objecte d?exposició pública en data de XX.01.200X, als 360,00 m2, d?acord amb el projecte de reparcel·lació aprovat en data de XX.05.200X.

Durant la tramitació del projecte de reparcel·lació la superfície d?aportació de la Comunitat de Regants de Bonyicau corresponent a la finca núm. 7 passa dels 560,41 m2, d?acord amb el projecte de reparcel·lació que fou objecte d?exposició pública en data de XX.01.200X, als 1.050,00 m2, d?acord amb el projecte de reparcel·lació aprovat en data de XX.05.200X.

Pregunta núm. 21.-

Sobre si en el projecte de reparcel·lació aprovat el 24.0X.200X es produeix una modificació del projecte de reparcel·lació aprovat per Resolució de XX.05.200X, incrementant-se la superfície aportada per la Comunitat de Regants, respecte de la reconeguda a l?anterior projecte aprovat.

La superfície d?aportació de la Comunitat de Regants de Bonyicau corresponent a la finca núm. 3, d?acord amb el projecte de reparcel·lació aprovat en data de 24.06.200X, és de 825 m2, incrementant-se en un superfície 465,00 m2 respecte dels 360,00 m2 que apareix al projecte de reparcel·lació aprovat en data de 20.05.2003.

La superfície d?aportació de la Comunitat de Regants de Bonyicau meravellau corresponent a la finca núm. 7, d?acord amb el projecte de reparcel·lació aprovat en data de 24.06.200X, és de 2.100,00 m2, incrementant-se en un superfície 1.050,00 m2 respecte dels 1.050,00 m2 que apareix al projecte de reparcel·lació aprovat en data de 20.05.2003.

Pregunta núm. 22.-

Sobre si la major superfície de la sèquia Bonyicola (finca d?aportació núm. 7) i de la xarxa de recs (finca núm. 3), atesos que la superfície total del Sector no ha estat modificada als projectes de reparcel·lació aprovats en data de XX.05.200X i XX.06.200X, necessàriament hauria d?haver implicat una disminució en la superfície de les parcel·les confrontants.

El reconeixement de major superfície de la sèquia Bonyicola i de la xarxa de recs implica necessàriament una disminució de la superfície de totes aquelles parcel·les i espais de domini públic confrontants, més si tenim en compte, que atesos els projectes de reparcel·lació del Sector SUP PRM-XX de Bunyicola aprovats provisionalment en data de XX.05.X00X i definitivament en data de 14.06.2004 la superfície total del esmentat Sector no ha sofert cap tipus de variació.

Pregunta núm. 23.-

Sobre si el increment de la superfície d?aportació a favor de la Comunitat de Regants de Bonyicau en el projecte aprovat en data de 24.06.200X es traduí en una disminució de les superfícies de les finques d?aportació de la resta de propietaris.

L?increment de la superfície d?aportació a favor de la Comunitat de Regants de Bunyicola en el projecte aprovat en data de 24.06.200X no es tradueix en cap tipus de disminució de les superfícies d?aportació de la resta de propietaris, sols es redueix la superfície de domini públic en idèntic valor.

Pregunta núm. 24.-

Sobre si el reconeixement d?una major superfície a la séquia Bunyicola i de la xarxa de recs 3.1, 3.2 i 3.3 podia influir en el percentatge d?aportació de la parcel·la núm. 13 propietat d?en XXXXXXXXXXX..

El reconeixement d?una major superfície de la Séquia Bunyicola i de la xarxa de recs 3.1, 3.2 i 3.3, a càrrec de la superfície de domini públic i sense que es produesca una disminució de les parcel·les confrontants, implica necessàriament una major superfície amb dret de participació sobre la superfície total del sector que és manté invariable. Això significa un increment del percentatge de participació de la Comunitat de Regants de Bunyicola en detriment de la resta de parcel·les amb dret de participació, i en aquest cas, també sobre el percentatge d?aportació de la parcel·la núm. 13, propietat d?en XXXXXXXXXXXXXX.

Pregunta núm. 25.-

Sobre si hi ha constància en el projecte de reparcel·lació aprovat en data de 24.06.200X d?on ha resultat físicament disminuït el domini públic com a conseqüència de la major superfície reconeguda a la xarxa de recs.

De la documentació examinada no existeix constància d?on ha resultat físicament disminuït el domini públic com a conseqüència de la major superfície reconeguda a la xarxa de recs en el projecte de reparcel·lació aprovat en data de 24.06.200X.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

CASA DE JORDI I SOFIA.

Avui hem -gairebé- finalitzat la casa de Jordi i Sofia. Estan netejant i fent els darrers retocs. N’estan satisfets. Llàstima que el jardí trigue tant a créixer.

 Hem fet el que hem pogut, malgrat els canvis. Esperem – de tot cor- que siguen feliços. Que hi puga acollir els moments més feliços de llur existència. Per això ho fem. Quin carai!

Publicat dins de General | Deixa un comentari

PETITA RADIOGRAFIA A EUPV. (I……LLAMBREGADA A IU)

Com he deixat anar, com a comentaris (a amics blocaires valencians) la meua creença de que no arribaran enlloc les negocions sobre el pacte d’esquerres i valencianista, com a complement, hi faig un breu apunt al respecte.

En el transcurs de negocions instestines i amb els altres, hi han posat al descobert algunes interioritats de les respectives formacions.

Esquerra Unida del País Valencià, al meu parer, és el més preocupant (segueix una miqueta amb al·lusions al BLOC i ERPV)

Després de tot, caldria que féreu una ullada al bloc quasi inactiu del blocaire PEIX, de la Plana Baixa on va recollir dades orientatives del darrer cicle polític i llur combinatòria. Si voleu les rellegiu amb atenció, atesa la situació actual.

1. Com ja vaig comentar EUPV viu un dels moments més crítics de la seua història, i ausades, que n’ha viscut!

2. Com ja vaig comentar tota l’operació i debat giravolta a un canvi de direcció i comandament de la coalició de partits, encapçalada pel sector del PCPV, llegiu Ricard Sixto, Magda Sanz, i com a ròtula d’entesa Glòria Marcos i Martí, front el sector ESQUERRA I PAÍS (EiP), encapçalat més visiblement entre d’altres per Pasqual Mollà, Joan Ribó, Vicent Àlvarez, etc. És a dir bases (pcpv o pce) front a quadres de regidors municipals, etc. Una altra lectura, més transversal, fóra urbanites contra comarques.

3. El proper 4 de novembre es farà l’Assemblea d’EUPV, on el sector EiP, quedarà absolutament esfondrat. El sector comunista, de base, li explicarà la minvada quantitat de base que té a Mollà, Àlvarez, Ribó, etc. I que el fort pes que té sols és una inflació de la seua capacitat mediàtica, i fins i tot, pot acusar de submarí socialista a Mollà.

4. ¿ Que està passant realment?

Intentaré de fer una lectura més àmplia: ¿Què és Izquierda Unida dins de l’estat español?

Izquierda Unida viu una crisi interna considerable, amb la intenció de les bases del PCE, fer fora a Llamazares i ocupar els llocs de comandament. Si veiem a las Cortes Españolas, n’hi ha 5, de diputats. Dos de Madrid i 3 dels Països Catalans. És a dir, 2 d’IC-Verds i una Isaura Navarro, que entrà per les restes de la llei d’Hont per sols 100 vots. És a dir, a España, Izquierda Unida no és ningú.

5. Estem repetint l’esquema de la guerra del ’36, on els problemes españols, se’ns traslladen sense  cap necessitat, via una solidaritat i internacionalisme malentesos, que és tan estafa com les que puga fer el PP, PSOE, i tutti quantti d’enllà Requena.

6. Val a dir,en honor de la veritat, que aquesta legislatura sense Ribó i Marcos a les Corts Valencianes hagueren segut el Silenci dels anyells, perquè el PSPV no ha existit, fins a arribar el Sabater a la Moncloa.

7. L’assalt de les bases peceres-corretges de transmissió del pce- a EUPV, es visualitzà en dia de la manifestació de l’accident del Metro i la lectura-en español- del manifest, i de continguts, extrem típicament pce.

A Joan Ignasi Pla, X. Albiol, Alborch, etc. els tenia, jo, a un parell de metres, fumant, xerrant i rient, i ja els anava bé la cosa.

8. La proposta de quotes donada per EUPV, diguem-ho clar i net- del pcpv- al BLOC és gairebé un insult. Quan tots dos agafen manipuladorament les darreres autonòmiques, perquè són les que més els interessen i obvien les municipals i d’altres fets, en que ERPV, ha demostrat una implantació més forta i fins i tot trasvassament profund de vot cap als republicans. Exemples a tenir en compte: a les comarques meridionals, gairebé no existeix BLOC, tot és ERPV. A les comarques de Castelló, gairebé no existeix EUPV. Tot és Bloc i ERpv. 

9. Tota la situació està molt barrejada. En molts casos, hi ha més proximitat entre ERPV i EUPV,  en certes qüestions socials i nacionals (sector EiP), mentre que en qüestions nacionals i moltíssimes socials BLOC i ERPV van per caminals i senderes molt diferents. D’ací la beguda d’oli de la militància del BLOC a comarques de Castelló (molt centrista i fins i tot dretana) reticent a anar amb els urbanites (pcpv) de Castelló.

10. Fa uns sis mesos vaig agafar a l’amic Enric Morera i li ho vaig comentar tot això del parany del pcpv que volia fer net en dos temes: netejar i dominar EUPV i anorrear el pacte que llançaren Hervàs (bloc-sector sobiranista) i Mollà (EUPV-sector Esquerra i país). Enric no m’entengué llavors i m’ho feu repetir i tot. I espere que ara ho entenga. Enric, al que tinc com a amic de molts anys, però ell a mi no; i em mira de reüll i amb malfiança) li vaig mig marmolar pels atacs a ERPV i la seua inutilitat i errada de punt de vista. També li vaig fer el mateix comentari en aquella mateixa setmana a Agustí Cerdà i un altre dirigent d’ERPV, al respecte i d’acabar els atacs mutus entre totes dues formacions, la qual cosa veig fraticida i inútil.

11. Quan el Liante de Castelló, fa un parell de dies, dedicava una plana a Glòria Marcos, però que realment parla i dedicada a ERPV, deia que si el BLOC no accepta 1 escó dels republicans ho enviarien tot -allò del pacte- en orris, quan aquests (ERPV) ni s’han pronunciat, per no estar ni negociant abasolutament res, ja que passen, i per contra tenen preparades 60 llistes municipals.……..i deia amenaçant -Marcos-"donarem l’escó a un agent social." . és a dir, que vol dir a un altre militant PCE. Que ja som majorets, Glòria, per favor ! 

12. A banda de que sols el pacte és una coalició electoral i caldria tenir-ne quelcom MÉS com a visió de què volen fe amb aquesta quota de poder  que poden assolir. Uns mínims comuns denominadors. No és prou el  tots contra el PP, i el PSOE com a Bella encantada del Bosc.

PS1: Diversos problemes i poques conclusions. Ja ho sé. La crisi interna i mai no solventada del BLOC, qui al meu parer, hi hauria de ser un partit de centre-centre-dreta. La seua pràctica municipalista és més o menys convergent. Pacta amb el PP, UV i partits municipalistes de dreta i derecha, quan molt convé. Excepció, de casos aïllats com el de MELIANA, que és pspv i Unió Valenciana. I està molt bé, sinó no hi ha manera d’entrar als cercles de poder i agafar experiència.

La lluita fraticida entre ERPV i BLOC és absurda. ERPV ha de ser un partit de centre-esquerra. I l’electorat no ha d’ésser el mateix, però donada la petitesa s’aiguabarregen, a hores d’ara, tots dos.

PS2: No oblidem que, al ’36, els quarters de l’Albereda i de Paterna es van reduir – amb els colpistes de l’interior- amb dues iniciatives: La imaginació de la Unió naval del Cabanyal de signe anarquista i les armes que des de BARCELONA envià l’ANDREU NIN.

L’error més gran fou carregar els trens de gent  d’ací i enviar-la a una mort segura i a fer una guerra -que no era nostra- i defendre Madrid, en comptes de fer una comissió d’il·lustres-que anara a Londres i Washintong i ens coordinarem amb la resta del món lliure. I qui sàpiga llegir, que rellegesca i entenga. 

Vinga, cordialment, us deixe per a que si voleu deixeu algun comentari i disculpeu l’espars del text.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

A PROPÒSIT DE L’ARTICLE D’EDUARD VOLTES

Aquest és el primer apunt que vaig incloure al bloc i arran de l’article d’en Voltes, vull contribuir-hi una mica defugint de visions una mica endarrerides i resistents, com la de l’amic Jaume Ciurana, que sols ens farien recular més encara. Tot expressant un sentit positiu i de cultura avançada. Trobe escaient alguns paràgraf que encara són vigent, malgrat la seua ja llunyana escriptura.

LA RESISTÈNCIA SOLS ENS PORTA A PERDRE UN LLENÇOL A CADA BUGADA.

ENDEMÉS, QUE CAL PENSAR UNA MICA EN L’ENTORN MUNDIAL, EN UN MÓN GLOBALITZAT COM REEIXIR BEN DINAMITZATS.

  

Este bloc pretén ser un lloc de reflexió, personal i amb la vostra companyia, el voltant del fet creatiu entès en un sentit ampli. Com anirem veient si llegiu l’article següent. El dia a dia, les circumstàncies que ens envolten, la vivor de l’existència. Espere ésser suficientment perserverant per a conformar una mena de cos vivencial que destil·le una certa coherència……..amb el vostre ajut. 

L’article el vaig escriure pels volts de 1999. L’hauré de rellegir i comprovar si hi ha res de salvable. S’admeten esmenes. S’intitulava:

A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE

Fou publicat a EL PUNT, edició del País Valencià, pels volts de juny de 1999. Mesos abans el vaig donar a llegir a Isabel-Clara Simó i em va dir que no tenia “format” periodístic i amb l’ajut de Zequi Castellano, el vam remodelar per a que sí ho fóra. Aquest que vos done a llegir n’es l’original.

dimecres, 18 de gener de 2006 | 23:38h

A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE

Subscriure’s a una enciclopèdia és, gairebé, un acte de fe. L’Encyclopédie, duia aquest mateix sistema d’adquisició. Palissot en 1757, tot fent una crítica aguda , relativitzà el novell d’aquella obra : “Aquest to d’inspiració en uns, d’èmfasi en d’altres, tan allunyat de la raó que dubta o de la veritat que persuadeix, revoltà alguna persona sensata. Examinant de més a prop les obres que prometien tan grans coses, trobaren que les unes eren còpies servils de Bacon sense que s’haguera avisat el lector i que d’altres tan sols contenien pensaments rebatuts mil voltes, però renovellats amb una traça epigramàtica i amb molt mal gust a la moda d’avui o amb un to d’audàcia fet a mida per a seduir els ximples” .

 

Tanmateix, l’obra féu el seu camí, fent (-se) creure en l’autonomia del pensament.  

Dos-cents quaranta-un anys més tard apareix  ART de Catalunya (Ars Cataloniae, a partir d’ací AC). El ximplet de llavors sóc, ara, jo. Havent rebut cinc volums dels setze, puix encara es troba en procés d’elaboració, un hom s’endinsa a observant-ne la qualitat de la impressió, fotografies i estructuració temàtica. Per tal de detectar els criteris emprats i escatir la metodologia emprada en aquesta nova obra.

 

Emmarcada l’obra des de la història, doncs, és impossible fer història sense crítica i aquesta sense criteris.

Després de la fullejada i trobant-ne una sèrie de criteris estranys, hom recorre a llegir el fulletó de presentació feta pel M.H. President de la Generalitat de Catalunya i per en X. Barral i Altet, director de la mateixa. És a partir d’ací hom trau el desllorigador de quins han estat els criteris formulats. I la dispersió d’aquests que amalgama. Mancant-ne dotze, de toms, cal que, si estem encara a temps, introduir-hi una reflexió; i si cal esmenar una sèrie de criteris amb els que es mena aquesta obra. Relligant les presentacions – com a guió – amb els continguts dels cinc volums arribats.

 

Dóna força joia i nervi haver foragitat, definitivament, la correlació entre el flux literari i la resta d’arts clàssiques, ja que ací la historiografia de l’art s’havia encomanat de tal mancança provinent en  bona mesura dels erudits de la Renaixença. Aquesta enciclopèdia farceix els buits deixats per aquells, ja que,  influenciats per l’anomenada Decadència literària d’una banda, que no fou tan pregona com s’està demostrant a hores d’ara, i de l’altra, la comparança amb els esplenderosos períodes contemporanis d’altres societats, com ara, Renaixement i Manierisme italians, barrocs de tota mena centreuropeus, Contrareformisme italià i castelllà, Neoclacissisme, Rococó i Il·luminisme francesos comportava una Decadència artística. De fet la història de cada societat té la seua pròpia cronologia, amb llurs clarsobscurs, i no han de ser coincidents ni tan sols semblants.

 

A tall d’exemple, la cronologia social en el gòtic català encara conviu llargament amb models decoratius renaixentistes. Talment com a Anglaterra, però en grau menor per l’influx castellà i el desplaçament del centre de poder. Que, en el nostre cas, es relaciona pregonament amb el ressorgiment i reestudi, dins del barroc de finals del segle XVII i principis del següent, de l’arquitectura gòtica. Fenòmen aquest, encara avui, no massa estudiat.

L’obra defuig de la visió classicista de Beaux-Arts. Introducció d’una visió àmplia, des de l’urbanisme al disseny i tradicions (àdhuc l’expressió de les minories (ètniques?) jueves, àrabs, etc.

 

Per a confegir una enciclopèdia cal plantejar-se la qüestió sempiterna de saber què és una obra d’art i com estudiar-la. I ací ve la recança. La presentació d’En Barral persisteix a distingir entre obra d’art i artesania, hom no té en compte que des d’una perspectiva actual, mitjançant la transvehiculació, el que antigament fer un atifell era pura necesitat, avui fet per Picasso o Miró i Artigues, tal estri és una obra d’art i no sols això sinó que considerem igualment art aquell antic. Pel simple fet d’haver estat fet pels homes. Haver vessat intel·ligència i intenció sobre aquella matèria. De fet tots dos són, avui, als museus, perquè en són representatius d’un moviment, societat etc. d’un temps i un lloc. Punt central de l’immens camp de la Història de l’art. Els humans no creem, sinó que transformem la natura.

 

L’art NO és el conjunt de llocs o fets demostratius d’una identitat col·lectiva. L’art és treball comunicatiu. ¿Com demostra la catalanitat una obra bofillana o gaudiniana ?

Comença la Presentació amb ” l’art és un dels aspectes principals del que constitueix l’essència mateixa d’una nació…..”.

Per tant, de AC hom pot deduir que partint-ne de l’art com a : l’essència com a categoria permanent que tritura i passa pel sedàs de la seua essència tots els períodes artístics, i quan per diverses raons hom “passa de puntetes” i no fa una producció a l’alçada d’altres societats, ¿què fem? ¿No n’hi ha d’art? Quan, ans al contrari, una nació se consolida precisament a través del seu art, de les seues maneres de fer característiques, en un sentit històric.

 

Des d’aquest concepte que intente d’introduir-hi : “L’important no és l’ésser sinó l’esdevenir”.

L’art d’una societat és el conjunt d’experiències, esdevingudes, producció simbòlica que realitzen els seus individus, per a consum propi i, per intercanvi cultural, amb la resta de societats.

 

Aquesta enciclopèdia d’Ars Cataloniae parteix de la concepció epistemològica provinent de les teories d’en Jacob Burckhardt(1818-97) que dóna predomini a la intuïció i a l’impuls vital de l’artista – la intensitat de què en parla en Jordi Pujol- tot incloent-hi la idea d’esperit nacional, intenta de comprendre els fenòmens estilístics en sí, abstenint-s’hi de donar judicis de valor, i d’ací s’hi afegeixen les idees evolucionistes amb elements de la psicologia amarades per Wölfflin (1864-1945). Adobat amb una mica d’estructuralisme – supose que pel pas per la Sorbona, del sr. Barral, que tendeix a veure el conjunt de l’experiència humana com l’efecte de la cultura, com la seua consequència. En l’orientació d’aquesta tendència la cultura és vista com un tot programàtic i de conductes que fan de filtre en el procés d’aprehensió del món, per part dels subjectes culturals.

 

Consciència humana com a mera projecció de la cultura, progressivament autònoma del seu ésser real-concret-històric.

Per comptes, cal d’inserir-nos en el debat cultural del segle XX, almenys, que ha estat basant-se sistemàticament sobre els models industrials de comunicació en l’establiment de la relació social i la transformació i el consum culturals. Al capdavall superar la visió mítica dels models culturals preindustrials.

Ultrapassant el concepte Cultura com a objecte donat, que cal administrar-se per convertir-se en l’objecte cultura que tots fem quotidianament. I aplicable no sols a hores d’ara sinó, també, en un sentit retrospectiu. Perquè la supervivència de l’art en el món de l’esdevenidor, qualsevol que siga, depèn sobretot del projecte d’art que fem avui.

 

En definitiva, sembla, que en aquesta obra No s’està treballant amb els paràmetres metodològics més actuals, la base és més o menys Noucentista, i d’arrel, si més no, més antiga.

 

Noucentista, on el Principat, bàsicament central, subjecte fet, tot ell, de consciència -nacional- practica l’art com experiències puntuals en el camp experimental. Amb això s’arriba a concloure que entre el gòtic i el modernisme, a grans trets, continua havent-hi una enorme Decadència.Tenim, doncs, un art,  sincopat i sense continuïtats. Quan la realitat és ben diferent, tal i com demostren avui les investigacions sobre microhistòria, on es palesa una activitat rica i diversa. En aquest sentit els nuclis d’investigació de les universitats, entre elles la de València, són capdavanteres a desentranyar la història que se’ns amagava rere les històrietes èpiques dels Grans Capitans.

Altrament introduir-hi el disseny industrial a llurs pàgines no significa que la base metodològica siga d’avui, simplement que aquest concepte és al carrer i no han pogut evitar-ho. Al·ludir, calladament, W. Benjamin no és assumir-lo i actualitzar-lo transposant-lo.

” Avui dia l’art és una part essencial del món…” . No senyors, avui i sempre des d’aquesta perspectiva és CONSUBSTANCIAL, doncs en considerar art els estris quotidians de d’altres societats per l’arquelogia ¿ no és en el fons una transposició del concepte d’art actual -de la societat de masses actual ?. On s’apliquen els criteris d’anàlisi actual a tots els períodes. Hom diu  que Sanchis Guarner explicava que cada generació ha de repensar tota la història. I ho ha de fer des dels paràmetres actuals i contemporanis, que expliquen el present i també el passat. Per tant és sempre un procés obert i sistemàtic que engloba , sempre als precedents. Talment com s’encapsen, en un joc de nines russes Euclides-Descartes-Newton-Einstein-Hawking. O l’arqueologia industrial del segle passat, molins de vent i aigua, els “vapors”, les taulelleres i factories d’automòbils d’avui mateix.

 

Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers,correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

 

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps  del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi  secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries,  com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

 

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

 

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals: 1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia). 2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast, i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

Com ara, exemplar i remarcable la famosa anàlisi d’Oriol Bohigas, feta als anys ’60, sobre la projecció posterior en comparar l’obra de Domènech i Montaner i la de Gaudí. I destriaríem punts foscos encara i d’abast general com és la conceptualització, casual o no, de la primera etapa cubista parida simultàniament i sense gaire connexió entre Braque a Ceret i Picasso a Horta d’Ebre i Gósol, amb les idees parisenques que hi havien importat. 

” Els límits geogràfics de l’art d’un país ni coincideixen pas amb la història política recent, la cronologia, en canvi, seria infal·liblement unes etapes històriques per enumerar la feina de l’historiador”.

No coincideixen, efectivament, i a Catalunya menys encara, per dos motius efectius i instrumentals

 

A)  La societat catalana no és solament la que es troba al Principat. L’art de Catalunya és l’art generat per la societat catalana. Per tant una societat com la nostra, força bellugadissa històricament, és dificilíssim i poc susceptible de territorialitats. Ja si partint dels pressupostos de l’obra amb el fil conductor de la consciència nacional, comença badant puix aquesta consciència no s’hi plasma després de sentir-se forts durant l’època comtal – en període romànic- sinó a la nostra època gòtica, quan es té clara la situació dins del món conegut, es domina bona part de la mediterrània, ço és, quan la capital i la classe benestant baixa a València. De manera semblant a Portugal amb Coimbra o a Espanya amb Toledo. Si considerem el període entre el final del gòtic i el Modernisme, bàsicament no n’hi ha de consciència nacional pròpia. Espanyola i francesa sí i a dojo. I tanmateix hi hagué art de Catalunya. Aquesta societat continuà fent. Des d’aquest punt de vista és simptomàtic el recent Manifest revulsista nord-català. No n’ix del no-res.

 

B)  La cronologia d’una part del país no pot ser contínua quan resta el seu desenvolupament mutilat i esquarterat. ¿Com explicar sinó l’accés del Renaixement per València dins de la cultura catalana ?, ¿ Com explicar el Modernisme esbiaixadament sense comentar l’altra galta del Modernisme la d’arrel germànica i anglesa, que sí dóna el pas cap al Noucentisme, Neobarrocs  i algun castissisme, a Mallorca, Alcoi, València i Girona, que no es prodiga a les contrades barcelonines ?. ¿ I les esglésies jesuïtiques, començant pel Gesù vignolià sense les esglésies parroquials de nau única amb capelles entre contraforts, transportades per st. Francesc de Borja a Roma? I a l’inrevès ¿S’explica el Grup R sense les relacions amb el Piamont i la Llombardia?. S’explica Calatrava sense Gaudí, Candela, les vagues universitàries i la biblioteca de l’ETSA de València – amerada de llibres tecnològics i gens conceptuals- i el pas per l’ETH de Zuric ?.

El discurs científic dels conceptes i les nocions que els desenvolupen, si bé, no tenen una funció estrictament instrumental, és fonamental en el desenrotllament posterior de la història de l’art de què parlem.

Per tant hom defineix, art de Catalunya com aquell que es desenrotlla per la societat de cultura catalana. Amb tots els seus ets i uts. Sinó, perquè hom destaca l’art dels fenicis, ibers, grecs, romans, etc i “penosament” s’hi amaga l’art desenvolupat pels “moros” d’aquest soler.

Perquè eixa por o dèria a estar englobats o estar incòmodes dins de l’Ars Hispaniae pels sudcatalans i deixar al seu albir i joia els nordcatalans amb les històries de l’art franceses amb llurs vôutes roussillones, cayroux, mahous, petits carreaux, Loges et Aristides Maillol ?. Si evitem l’arquitectura, pintura i treball del corall de la Sardenya i en particular de l’Alguer cal, coherentment també, obviar l’actual i delicada intervenció d’en Joan Busquets al Lungomare (Passeig marítim).

¿ Quan l’art d’aquesta societat és molt més rica i fluïda amb d’altres societats ?

¿ Com s’explica sinó la catedral catòlica de st. John Divine a Harlem o les voltes del metropolità novaiorquès? Obres del cabanyaler Rafel Guastavino, precisament, amb vôutes roussillones de formigó armat.

Perquè assumir la relació tan sols amb Espanya o Europa ? ¿ Què fem amb l’arquitecte Tolsà a Mèxic, amb els Sert, Miranda, Valdés, Renau, Bofill a EUA , amb Torres-Garcia a Montevideo, Bonet a l’Argentina, etc.?

Art de Catalunya tan sols es refereix a Catalunya més Andorra i la Catalunya Nord “quan històricament això es justifica i les referències comparatives més o menys directes al País Valencià o  a les illes Balears hi són quan cal. 

Doncs, HI CALEN SEMPRE. De fet els cinc toms van corrulls de la interrelació que s’intenta ocultar. El tema de les llotges tractat sense relació explícita i a sobre posar com a paradigma la de València és el marasme en que es mou AC. Item: inserir Andreu Alfaro per la relació que manté amb Barcelona és falsejar la realitat. Hom suposa una boutade similar per a Barceló. El·ludir l’Art Déco de València o l’obra urbanística dels mallorquins Forteza i Alomar, és no tocar el terra. Quan el primer elabora la primera teoria completa d’un Wolksgeist general i nostre. Ja superat en molts aspectes, però. Sinó, tenim una història de l’art escarransida i irreal. I els tres objectius de l’Art de Cartalunya no són atansats quan hom diu haver-los-hi assolits :

a)   Construir una història pròpia de Catalunya NO ÉS POSSIBLE.  A no ser que reste com a una història esbiaixada, plena de sotracs i pauses, sense continuïtats. Com ho són les històries parcials de les Illes o del País Valencià. Fins i tot, totes tres juntes, donat el caràcter de profunda relació amb d’altres cultures, tampoc no sería possible, sinó queda ben paleses aquestes relacions. A tomb d’açò:

Si comparàrem la totalitat de l’enciclopèdia amb una obra d’art i de fet segons els criteris que m’esmerce a que siguen adoptats, és vàlida la comparança com a producte cultural i símbòlic del nostre temps podríem concloure, seguint Arnheim, que distingeix entre dos tipus de forma. Continguda i continent. La significada (form) i la significant (shape). Si aquesta obra pretèn dibuixar un esbòs de la història de l’art a Catalunya. Hi hauria de poder-se fer amb uns trets que el consideraren característics, que ens hi familiaritzaren amb ells.

Per a Arnheim la forma d’un objecte ve determinada pels seus límits. Però no amb el seu contorn necessàriament ni amb la seua silueta, que remet directament a la línia. Els ulls –i el cervell- reben informació de les formes externes i la forma perceptual pot canviar considerablement si alterem el punt de vista o la seua orientació. O dit altrament, a l’estil de la Gestalttheorie “el tot és major que la suma de llurs parts”. És a dir, tenint en compte l’existència dels components estructurals de la forma contingut tenim grans possibilitats d’extraure l’evidència de l’estructura global. Que és el que pretenia l’AC.

Amb la dispersió de criteris no posats en comú entre els diferents autors passa igual amb la crítica que li fa l’abat Didier-Pierre Diderot a son germà Denis amb l’Encyclopédie en 1772 : “Em guardaré bé prou de llegir l’Enciclopèdia; només hi trobaria una colla d’opinions heterodoxes, de sentiments estrambòtics…..un maremàgnum de totes les idees més singulars dels homes més extraordinaris que mai hagen aparegut al món; en una paraula, una Torre de Babel on els autors no s’entenen entre ells”.

El que no vol dir que el fet que explica cada matèria d’aplicació siga coincident i definitori per a totes. L’escultura no té el mateix tret definitori que l’arquitectura o l’enginyeria o el disseny.

Amb els continguts donats per la línia actual d’AC i per a qui es dirigeix AC, “un públic molt ampli, inquiet, interessat….universitaris i els estudiants utilitzin aquesta obra com a llibre de consulta…”  no estarà en disposició de traure’n l’entrellat de l’art que s’hi ha fet, fa i es farà.

b)   Elaborar una temàtica pròpia, tractar individualitats i entrar en terrenys fins ara poc explorats. Posem dos exemples contradictoris. Les obres valencianes de Soler i March són art de Catalunya?. Els ponts 9 d’Octubre i de l’Exposició són menys art de Catalunya que el de Bach de Roda ?.

c)   A col·lació d’això la relació disseny industrial i numismàtica esmentada anteriorment és paradigmàtica.

d)   Amb recança es pot concloure que AC no és una fita bibliogràfica, doncs ja hi era la Història de l’art català d’Edicions 62 una bestreta en la mateixa direcció.

Per tant, ens trobem, davant d’una altra ocasió perduda. Amb açò queiem en la paradoxa d’estar fent una història convergent, en resulta una de  divergent.

Senzillament la metodologia és repudiable pel marc metodològic en el que s’hi desenvolupa, de l’instrumental i corol·lariament de societat i territori, esdevenint una ENCICLOPÈDIA DE L’ART DE CATALUNYA DE D’ORS. Però del de Madrid, D. Eugenio.

Josep Blesa i Morante, arquitecte

Publicat dins de General | Deixa un comentari

VICENT PARTAL FA UNS 20 ANYS.

Escrigué un article sobre la importància de la Ciutat de València en tot l’entrellat nacional català. Tot eixia arran del descobriment d’un estudi d’una universitat estadounidenca -on Vicent, deia textualment- que els americans ho estudien absolutament tot, per tal de tindre prevista qualsevol circumstància.

L’estudi versava sobre descobrir aquella  peça que desfermava el procés d’independència de Catalunya. Els estudiosos, sense hipòtesis prèvies ni territorials ni de cap altre caire, van concloure que la PEÇA era la deriva de la meua ciutat cap a eixe costat nacional.

Crec que Vicent va posar-hi de la seua banda, segurament, però d’ací nasqué una dèria personal per analitzar el fenòmen que restava fora dels tentacles i visions oficials de l’època.

Amb el pas dels anys hi he anant confirmant, que el més segur és que siga d’eixa manera. Sobretot per l’immens esforç que els españols hi esmercen per a que continue ben lligada a España. I que els connacionals no sou/són ni capaços de capir i fins i tot menyspreen.

Pel meu ofici he treballat, recorrregut, observat i conversat amb gent de tots els nostres països. I he mirat aquesta terra….

Jo, blaver descregut, d’aquesta realitat vaig fer l’esforç – durant més d’una dècada-de posar els dits dins de les nafres de la nostra gent.

Per una altra banda, mal que ens pese, i esmenant la plana al gran intel·lectual de Sueca, crec que: els Països Catalans seran de dretes o no seran. O almenys serà amb les dretes, ço és, transversal.

Fa una dècada vaig parir un petit poema dedicat a la ciutat que més m’estime, la puta i desmemoriada. Un poemeta dolent i, potser massa nacional, però escrit amb cor i ràbia. I feia així:

(passeu-me el meliquisme)     

ÉS VALÈNCIA !.

     Ciutat gran i alhora tan petita

     tan innocent i tan astuta

     que se somnia i es calcula

     que s’estima i es deslliga

     Ciutat atribolada i doblement lleial

     quatre barres la fan rica i universal

     una groga i dues vermelles, local

     foradant-li mans i moral

     Ciutat ambigua i senzilla

     tan complicada com el cel

     tan excel×lida com la mar

     tan captiva com una rel

     tan lliure com un estel

    

     Ciutat oberta i tan tancada

     ciutat capficada i tan vana

     tan catalana, i massa acastellanada

     on la lletjor pot ser bella

     i la sobirania somriu de gana

     Ciutat conscient i frívola

     de la posta al trenc d’alba

     tres gratacels la projecten ombrívola

     una torre al segle XXI ens enlairava

     Ciutat sempre reinventada

     Ciutat animal i humana

     bell rellotge de llibertat

     i bell hort enteixinat

     Ciutat assenyada, però menyspreada

     Intel×ligència de maons i pedra

     còpula-cúpula de valencians de brega

     forn de brases i forc de mesura

     de la llibertat de Catalunya.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

L’ENQUESTA DE J. PROS.

Quan va aparèixer la petita polèmica sobre la desaparició del programa Si més no de la Rita Marzoa, vam tindre l’oportunitat de conèixer el bloc de dit senyor. Al qual m’he afeccionat a visitar-lo sovint.

Llegint un llibre de creativitat, d’una colla d’estudiosos francesos, sobre del tema que s’intitulava Puede una hormiga medir más de ocho pisos? ,vaig poder copsar la importància de mirar les coses pel costat positiu. De manera neutra.

Un paràgraf, per exemple, deia:

que igual el revisor del metro eixe dia et fa mala cara , has de pensar que igual ha tingut un mal moment o que la nit anterior es va barallar amb la dona, o vés a saber!

Entrant al bloc del sr. Pros he descobert que és un expert en Santes Creus, la qual cosa, i pels qui seguiu un poc aquest bloc, s’adonareu que m’és interessant. Endemés tracta de temes d’actualitat, de Valls, immigració, etc.

Ara ha creat una iniciativa innovadora que és L’ENQUESTA,  on proposa un tema a la bloquesfera i els internautes donen el seu parer a la manera de construcció hipàtica.

El primer tema és:

¿Ha d’iniciar el Govern espanyol contactes amb ETA?.

La meua resposta ha estat: SÍ, PERÒ AMB PRECAUCIÓ…

(segueix una línia tan sols)..

….amb preservatius i sense besos……no siga que els encomanen la malaltia als pobres salvatges bascos i acaben tots com el Jon Juaristi.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

DEDICAT AL PRESIDENT MARAGALL.

DÈDAL, EL VELLÓ D’OR I LA RÒTULA ESFÈRICA. Robert Graves

Parlaré una miqueta de literatura; malgrat ser un ignorant de literatura grega i mitologia, amb referència mecànica inclosa: la ròtula esfèrica. Amb tot serveix, com a metàfora, de l’articulació i concepció maragalliana del nostre país dins d’aquell Estat espanyol.
 

Robert Graves (Londres,1895 – Deià, Mallorca, 1995), conegut escriptor, historiador, assagista i poeta. Estranyament mediàtic per l’èxit de l’adaptació de la seua novel·la Jo Claudi. Endemés, escrigué El Velló d’or, novel·la en la que es narra el mític viatge de Jasó i llurs argonautes a la cerca de la pell de moltó, que simbolitzava el déu Zeus i que custodiava zelosament el rei de Colquide.

(segueix una miqueta i deseu-hi algun comentari al respecte, almenys si us ha agradat.) 

El text que ací us mostre pertany al primer capítol de la novel·la, en el què es descriu com Anceu, abandonat a la seua sort en la major de les illes Hespèrides (Mallorca), és portat davant la ninfa de les Taronges. Aquesta, l’interroga i es sorprén pel caràcter patriarcal de les famílies gregues en contra de la manera de les illes, on es relaciona la fertilitat de la terra amb la dona, i s’adora a la triple deessa.

A mitja conversa, la ninfa de les Taronges pregunta Anceu per la sort dels cretencs, i Anceu conta com foren derrotats per Teseu el grec. Amb l’ajut d’en Dèdal. Dèdal és possiblement el primer enginyer i arquitecte de la història coneguda: construí el laberint per a tancar el minotaure del rei Minos, va fugir de Creta mitjançant unes ales fetes amb plomes i cera, fortificà la ciutat de Sicília per al rei Còcal, i segons la imaginació d’en Graves també inventà el mecanisme de la ròtula esfèrica, aquell que estudíem durant la carrera en estructures…des del principi, però que no arribem a copsar fins d’haver de signar un projecte que hi n’enclou una.

Pregunta la ninfa:

 … ¿què se’ls esdevingué als cretencs? –

Anceu respon:

Estigueren vençuts per Teseu el grec, a qui ajudà a aconseguir la Victòria un home dit Dèdal, conegut artesà i inventor.

Torna a preguntar la ninfa:

¿Què és allò què hi inventà?.

 Anceu respon:

Entre d’altres invents, construí braus de metall que bramien artificialment quan s’encenia foc sota el seu ventre; també estàtues de fusta de la deessa que semblaven de carn i ossos, doncs les extremitats eren articulades i podien moure’s en totes les direccions, com si fóra un miracle….. i els ulls, a més a més, podien tancar-se i obrir-se, tot tibant-ne d’un cordell ocult.

Torna a preguntar la ninfa:

¿Encara viu, aquest tal,……Dèdal?. M’encantaria de conèixer-lo.

Anceu tornà a respondre:

Per malastrugança no és possible. Tots aquests events s’esdevingueren de fa molt d’abans dels meus temps.

Tanmateix la ninfa continuà insistint-hi:

Però de debò……, ¿veritat que em podràs dir-me com eren fetes les articulacions de les estàtues per a que les extremitats pogueren moure’s envers  totes direccions?

Anceu tornà a respondre:

Sens dubte calia que girara en un buit esfèric -li diu- tot fent encongir i doblant el seu puny dret fins tancar-lo i girant-lo dintre el buit format pels dits de la mà esquerra per a que comprengués de seguida què volia dir.

Així, doncs, Dèdal s’inventà l’articulació esfèrica. Amb tot i amb això, mercés a un invent d’en Dèdal, tota la flota dels cretencs restà anihilada, i per això ja no són ells qui visiten la vostra illa, ans únicament els grecs i  algun que altre  pelasg, traci o frigi.

(………………………………..)

Mentri-mentres, quan encara conversava Anceu, la ninfa féu un senyal secret als homes-boc per a que s’emportaren Anceu fora de la seua vista i després li donaren caça fins matar-lo amb llurs fones. Puis hi havia decidit que un home que podia contar històries tan pertorbadores i indecents no se li podia permetre seguir amb vida a l’illa, ni tan sols un moment més, ara que ja l’havia contat el que volia conèixer sobre la manera d’articular les estàtues de fusta.

 

 

Publicat dins de General | Deixa un comentari

EN CONSTRUCCIÓ.

Ahir va ser un bon dia. Vaig fer visita d’obra a la casa que estem construint per J. i E. Com la E. té vertigen no hi havia entrat ni pujat a la construcció de sa casa. Sols l’havia vista defora estant i en el plànols i perspectives que li havia realitzat per a que visualitzara la materialitat de la seua llar.

Vaig realitzar el primer esbòs a finals del dos-mil quatre. Diverses solucions que no acabaven de fer el pes a tots dos. Dissenyar una peça passa per anar ficant dins de la bossa combinatòria tot el programa de necessitats ( materials i espirituals).

Tan important com que, una distribució reeïxida, evita moltes disfuncions en el desenvolupament efectiu i afectiu que es produeix al seu sí. Una, de mal resolta provoca, a més de disfuncions, les subsegüents, bronques i gresques innecessàries i d’altres estats d’ànim. Crec que és un objectiu d’extrema importància. D’ací tota l’onada nova de Feng Shui que ens envaeix en el camp del disseny.

No importa el temps esmerçat al respecte. Un habitatge, en principi, és per a tota la vida. I per a que visquen bé. Tan senzill, però tan potent.

Deu mesos després ja teníem enllestit el projecte. L’entorn és formidable, amb vistes d’ensomni. Aquesta és una de les variables destacades en la projectació i que cal fer-la jugar a favor nostre. La interacció entre interior i exterior.

(segueix una mica tan sols….)  

Com deia adés, la E. té vertigen i ahir va vindre a visitar sa futura casa, volia fer-ho tota sola, per concentrar-se en els defectes que podria trobar i després comunicar-nos-ho. Discorregué per la planta baixa, pujà a la zona d’estudi del segon nivell, després a la coberta. Deambulà pel soterrani. etc.

Nosaltres, J. i jo, una miqueta poregosos, l’esperàrem a fora. Quan eixí, ens digué que estava encantada i que no s’ho esperava. Ja sabem la distància imaginària entre els plànols a escala, perspectives, etc. fins a trepitjar a escala real (E: 1:1) hi ha un abisme.

Que ningú es pense que sempre s’esdevé així. N’ni ha, també, d’altres colors. Qui remena oli………

Ens queden encara, uns sis mesos d’intensa batalla. Acabats, domòtica, lluminàries i decoració. Molt de temps per a cometre errors i contratemps.

Una cursilada però no em penedesc: tornant a València, anava rumiant i pensava que som el que fem. No som sinó que es fem (gràcies Jean Paul). Intentem expressar, amb allò que fem, l’amor que sentim per les persones, per pur egoïsme, perquè volem ser, igualment, estimats.

    

PS: Jo també vull un estat propi.

Perquè som capaços d’estimar les persones individualment, amb independència del seu caràcter, creences, personalitat…etc……… però amb aquest instrument,- l’estat propi-, podrem fer-ho millor col·lectivament. I per a que visquem bé.

Chi lo sà ?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

Wong Kar-wai

Fa uns tres anys vaig descobrir aquest director de Xangai, mercés, un cicle de pel·lícules que li dedicaren a la filmoteca. El trobe d’un ritme una miqueta lentet…………això va a gustos, però. Ja se’n sap, que si el comparem amb algú de la Nouvelle Vague………

Wong és al cine, el que Nouvel a l’arquitectura: un congelador de temps. 

(segueix un poc, sols…) 

Avui he tornat a veure Tot desitjant amar (In the Mood for Love).

Continue resistint-me a creure que crea sense guió. Tot impovisant.

¿Serà una llegenda urbana?

He trobat això per la xarxa:

Wong Kar-wai est sans conteste le cinéaste le plus fascinant de sa géneration. Ses films emprunts d’un romantisme désenchanté sont sans équivalent dans le cinéma actuel. Tantot percutant et chaotique, tantot éthéré et langoureux. Sans cesse imité, au cinéma comme dans la publicité, à Hong Kong comme dans le reste du monde. Un style qu’il a développé avec le chef opérateur Christopher Doyle.
Un style hérité à la fois du cinéma de sabre chinois et du cinéma d’action de Hong Kong (par sa manière de brutaliser le plan et la pellicule) mais aussi du cinéma occidental et de sa passion pour la photographie. Un style reconnaissable entre mille, souvent dicté par des contraintes techniques :
"A Hong Kong, nous n’avons ni le temps, ni l’espace, ni les moyens de tourner autrement que caméra à l’épaule ou en grand angle. Notre style n’a pas de considération esthétique. Notre style ce sont les contraintes qui le créent. Peu d’argent, peu de temps pour filmer dans les lieux publiques." déclare-t-il.

PS: Ah !, se m’oblidava: Jo també vull un estat propi.

Si ells han pogut impregnar-nos amb el seu cine, amb tan pocs mitjans,

¿ Nosaltres no podrem impregnar la nostra societat amb esta campanya?

Publicat dins de General | Deixa un comentari

La bandera de la Unió Europea no canviarà ?

Jo també vull un estat propi.

La bandera de la Unió Europea no canviarà?

Un dels arquitectes que més m’atreien, en l’època d’estudiant, per les seues propostes agosarades, era Rem Koolhaas.

En el període en què Romano Prodi fou president de la Comissió Europea proposà que li enviassen idees i propostes noves per a identificar la UE.

Koolhaas dissenyà una nova bandera/logo – que és la que us mostre en la imatge.

Amb ell(a) volia testimoniar la diversitat i unitat d’Europa, però més coses.

Sempre els projectes han de ser polivalents, és a dir, resoldre més d’un tema o problema i ell féu això:

El disseny intentava reflectir tant la diversitat com la unió dels quinze estats membres que hi havia aleshores d’una manera molt senzilla.

Tanmateix, coneixent-lo, veiem que tenia un abast molt més universal:

L’arquitecte holandés utilitzà quaranta-cinc (45)barres verticals tretes a partir dels colors de les banderes dels quinze estats membres d’aleshores  disposades d’acord, tot reproduïnt, l’Arc de Sant Martí.

Endemés, suposava un estímul educatiu que ens feia recordar la disposició dels colors del mateix quan es difracta la llum blanca, que en declaracions del mateix Koolhaas fins i tot "un xiquet el podria reconèixer i dibuixar".

Ja que molts xiquets -i grans- tenen (tenim)dificultat a recordar el dit ordre dels colors.

La proposta del dit disseny fou publicada per diaris underground i indenpendents però, al remat, fou desestimada per la UE.

La idea física de gradient de colors permet matisar molt més l’arc de Sant Martí afegint-hi més estats membres i assignació de gamma de colors…………..fins a 45.

 ¿Què us en sembla?

PS: us acoselle de que entreu a veure la seua obra (Office Metropolitan Architecture) que té l’enllaç sobre el seu nom i no sé per què quedà amb una font minúscula)

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TERRITORI, CIUTATS I VILES SOM LES PERSONES.

En el  present apunt s’explica una intervenció dins de Ciutat Vella, en concret al barri de El Mercat, a la ciutat de València. Aquests apunts poden ser d’interès per als ajuntaments, usuaris, associacions veïnals, etc. a les envistes de l’aplicació de la llei de Barris de la Generalitat d’Amunt i, per suposat, per als de la d’Avall i Insulars.

És comprensible que pot resultar una mica avorrit, tanmateix, com anem veient als blocs, el tema de com s’encara la qüestió urbana (espai públic vs. espai privat) i amb ella la de l’habitatge ens està afectant fondament en la vida particular i de la societat que estem bastint. Amb pregones implicacions en la concepció del territori.

També, com sempre, us demane que expresseu el vostre parer -en els sentit que vulgueu.

Com sabeu em disperse força, acumulant anecdotari, però crec fermament en la combinació d’elements esparsos pot donar lloc a solucions innovadores.

 

A tall d’exemple, llegesc i rellegesc, bo i intentant esbrinar les causes dels "incidents" d’en marbel amb les seues bicis i els problemes de circulació del carril-bici, i allò oblidat de Cerdà "un carrer de ciutat no és una carretera…….." i estem prioritzant tant l’automòbil que ens separem tant de models, com ara, els de Berna, Basilea, Munic, etc. on trobes bicis per tot arreu.

I una dada: el carrer dels Serrans que va des del portal del mateix nom fins al Palau de la Generalitat, amb un ample d’uns deu metres, acull un trànsit diari d’entre 8000 i 10000 cotxes, segons una medició feta el mes passat. Un rècord de llibre Guinness.

Bo, em reintegre al fil de l’apunt:  

Desenvoluparem el tema en dos apunts:

2.1. El primer tractarà del context real i la base teòrica aplicable.

2.2.  La intervenció material en sí i els resultat obtinguts.

(Continua resituant-ho amb un poc d’història….)

La Ciutat Vella de València s?organitza en cinc barris: El Carme, Velluters, Xarea-Universitat, El Mercat i Sant Francesc. L?ordre és de decreixent d?acord a la degradació urbana. No actualment, sinó amb l?arrancada de les intervencions de regeneració per finals dels ?80.

A finals dels ?80, es va posar en marxa l?oficina RIVA (Rehabilitació Integral de València Antiga), com a departament de coordinació i finestra única on confluïen simultàniament ajudes de Conselleria d?Obres Públiques i Habitatge, Ajuntament de València i Ministeri d?Obres Públiques.

En aquells anys coincidia el color polític de tots tres. L?obra a escometre era copiosa i ingent, ja que es tracta d?un dels cinc nuclis antics més grans de tot Europa. Es dissenyà, una estratègia de xoc per a actuar en tres fronts:

  1. Re-urbanització de vies i places públiques.
  2. Actuacions de creació d?habitatge de protecció oficial (caràcter públic)
  3. Actuacions de Recuperació (restauració i rehabilitació) de monuments de primer ordre.

Simultàniament s?aprovà el nou PGOU, que donà lloc a les lluites internes entre els diversos sectors del PSPV, tot acabant amb la dimissió del batle més preparat i conscient del fet urbà ? en sentit de la complexitat actual- que mai ha tingut aquesta ciutat: Ricard Pérez Casado i el ?eseu? equip. Ja que el partit li falcà uns altres individus que feien de ?erebentadors? del funcionament municipal.

Val a dir, i no és cap novetat, que els problemes socials esdevinguts en les dues dècades anteriors són els comuns a tot nucli històric: envelliment de la població, fugida de les noves generacions vers barris de l?extraradi o en el cas dels més ?epoderosos? cap a urbanitzacions properes a ciutat o sectors com ara Facultats, Blasco Ibáñez, etc. Absència d?equipament de tota mena. Incidència i augment de la prostitució i el tràfic de drogues, degradació esponerosa de les construccions. Serveis d?infrastructures totalment obsolets. Tota instal·lació pública corria o bé penjada a les façanes o bé molt arran de paviment.

 Després de l?aprovació del PG., es van redactar uns PEPRI (Plans Especials de Protecció i Reforma Interior) de nou encuny, adreçats específicament a cada barri.

·        Els dits plans tenien bàsicament un caràcter ?eambiental?. Hereus dels plantejament que s?havien fet a Florència. Sols hi havia façanes i cobertes, l?interior podia continuar sent uns caus infames i inhabitables. El punt de vista era exclusivament d?intervenció oficial i la intervenció de caire privat era subordinada a un mer paper de comparsa: unes ajudes esquifides i adreçades, bàsicament, a comunitats de veïns.

·        En aquesta mateixa dècada teníem les experiències aplicades per O. Bohigas a Barna (La Reconstrucció de Barcelona) davant dels Jocs del ?92. d?una banda, i d?una altra, la ja incipient caiguda del mur a Berlín, que arquitectes amb la sensibilitat i ofici d?en J. Kleihues, ja albiraven solucions premeditadament, com l?IBA ?87 (Exposició Internacional d?Arquitectura).

·        Entremig, a València, es posà en marxa l?eix integrador més potent que posseeix la ciutat: El Jardí del Túria.

.       Ricard, en aquella quasi dècada, va passar les de Caïm, ja que, com a excel·lent urbanista creà les infrastructures imprescindibles. Aquelles que estan soterrades a més de 10 m. de profunditat, vies i avingudes, depuradores, cicle integral de l?aigua, vinguda de fluid elèctric i transformadors zonals….etc. Que sols creen que molèsties al ciutadà i realment, no s?hi veuen. S?hi veuen, sols, si no funcionen.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

FELICITEM-NOS.

Fa uns vint anys vaig recollir més de vint talonaris, -bons de 100 pts-, crec que eren talonaris de 5000 pts, uns cinquanta per cadascun, per a que Acció Cultural del País Valencià poguera instal·lar els repetidors de la TV3. Llavors, sols teníem les dues estatals, i això era un avanç considerable en molts aspectes en el camí mamprés envers de la normalitat ciutadana. Uns altres continguts, una llengua -la nostra- que adquiria l’estatus com qualsevulla altra. Nosaltres veiem el món amb ulls propis i el món ens veia. Estàvem creant un mercat, un mercat, com indica la paraula OBERT.

A València, fins els més blavers s’hi sintonitzaven, malgrat que podien estar negant-ho davant de la Mare de Déu dels Desempararats. Agradaven les noves maneres i formes. Agradava la novetat. El nou punt de vista. Agradava la il·lusió dels professionals.

Diversos poders de la governalitat han estat interferit sobre el dit fenòmen. De dreta: UCD, PSOE i PP. L’esquerra espanyola: IU, ho haguera fet igualment.

Quan molts aspiràvem a crear-ne un nou canal valencià que completàs els buits que deixava la TV3. L’època que jo definesc com la de Astèrix i Obèlix. (aquella de l’obsessió malaltissa del pujolisme de noucentismar les comarques lleidetanes i tarragonines a l’estil de girona i barcelona) podria tindre el seu remei des de Burjassot. No sols no va solucionar aquest tema sinó que va ser una operació de reducció.

Aquest ha estat el sistema. El de la incertesa des de l’inici. Setmanes abans- un article de Vicent Pitarch (Nàixer matant), a l’Avui,-que encara conserve entre retalls de premsa-ens advertia: no m’estranyaria que Canal 9, nasquera matant. Malauradament l’encertà de ple. Canal vuit/buit, nasqué posicionant les freqüències sobre les de Tv3.

Hem tornat de vacances i no li he donat major importància el que no hi haguera senyal de la Tv3. Coses de l’estiu, com tots els anys. Però no, aquest matí he pujat a la terrassa, malfiant-me d’un veí (militar i militant de Coalició antiValenciana) per si hi havia fet una mala acció. Amb els anys, fins i tot els seus fill, d’amagat del pare, la veuen. Doncs tampoc, l’antena estava integra.

La malifeta l’han feta, en cadena, tota eixa nebulosa de poders i circumstàncies que no ens deixen viure com cal i ens volen amargar l’existència.

Obviar que la consolidació de l’Espai de Comunicació Català és una de les peces bàsiques per a fer rutllar tot l’engranatge dels altres aspectes: transports, comerç, TAV, Ferrmed, ports, turisme, etc……….és una bestiesa, en el segle XXI. Creure el contrari és suïcida.

Jo d’España m’ho espere tot, tanmateix dels “nostres“,………………..per això:

Vull felicitar efusivament, per la seua previsió i visió de futur i de país, als següents srs:

Lerma, Pujol, Maragall, Fabregat, Majó, Duran, Mas, Montilla, Lluch, E.Climent, Porta…………………..

PS: per cert, InfoTv, està superfotuda econòmicament i va pel pedregar…..i sense indicis de supervivència. Ja us faré un apunt al respecte.  

Ací baix vos deixe l’Editorial de l’Avui que en parla acoquinadament, però en parla.  

editorial

Una nova trampa contra TV3

Des que a finals dels anys 80 Acció Cultural va aconseguir desplegar els repetidors necessaris perquè TV3 es veiés a tot el País Valencià s’han succeït les maniobres -atiades des del govern de l’Estat o des de la Generalitat valenciana- per intentar impedir aquesta “anomalia”. L’estructura territorial d’Espanya distribueix la realitat política en dos nivells. El primer, l’autonòmic, entén cada comunitat autònoma con un ens diferenciat que només s’entén per ell mateix i per la seva connexió amb la totalitat, que representa l’Estat. Els idiomes “autonòmics” només tenen sentit dins cada comunitat autònoma. Per contra, el castellà serveix per comunicar entre elles totes les comunitats, per donar coherència a la realitat espanyola global i per projectar Espanya al món. Per això l’Estat considera que el català “és una cosa” de la Generalitat de Catalunya i observa amb reticències que des de les Illes Balears o des del País Valencià hi hagi qui reivindiqui un mateix idioma i un mateix mercat. L’únic mercat compartit i comú és l’estatal, que s’articula per mitjà del castellà.

Aquesta interpretació de la realitat, no cal dir-ho, debilita el català, fragmentat per unes fronteres autonòmiques artificials que impedeixen que es cohesioni en un mercat únic. I aquesta interpretació de la realitat és la que ha potenciat, de sempre, però des que governa el PP amb molta més força, el govern valencià, que en el fons, amb la diferenciació, només persegueix la residualització i la desaparició de l’idioma que tant afirmen defensar. Això explica que tant el PSOE com el PP no hagin deixat mai d’intrigar perquè TV3 no arribi al País Valencià.

I això explica també que les freqüències per les quals Televisió de Catalunya arriba al País Valencià, utilitzant la xarxa de repetidors que va impulsar Acció Cultural, hagin estat contínuament motiu de polèmica i de diferents maniobres obstaculitzadores. La darrera s’acaba de concretar ara. Fa pocs mesos Eliseu Climent, secretari general d’ACPV, i el ministre d’Indústria van arribar a un acord. José Montilla -candidat a la presidència de la Generalitat de Catalunya pel PSC- garantia a l’entitat valenciana un canal de televisió digital terrestre que cobreix tot el país perquè TV3 hi arribi sense tantes distorsions. A canvi, però, va obtenir la cessió de les freqüències que ara fa servir TV3. Durant el Mundial de Futbol van ser utilitzades per La Sexta, que les ocupa, de manera definitiva, des del passat dia 16.

És cert que TV3 tindrà un canal digital, però és més cert encara que ara el govern de l’Estat ha aconseguit enfosquir-lo al País Valencià. Les previsions més optimistes calculen que la TDT estarà plenament adaptada a Catalunya l’any 2009. El País Valencià pot trigar una mica més… Mentrestant, TV3 deixarà d’arribar al sud i perdrà una quota de pantalla que potser ja no recuperarà mai. L’episodi torna a ser lamentable. És trist que hagi estat un candidat a la presidència de la Generalitat qui hagi impulsat un pacte que perjudica la unitat i la vitalitat de la llengua catalana. I encara ho és més que tot això hagi passat amb el silenci i la complicitat del govern de Catalunya i de la mateixa TVC, que, pel que sembla, consideren una part del seu mercat una molèstia recalcitrant.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

TRÀNSIT O CIUTAT.

L’article li l’he manllevat al meu amic Joan Olmos i Llorens. Enginyer de camins. Joan fou, a l’inici de la Generalitat d’avall, Director General d’Infrastructures, eixint-ne a la segona o tercera legislatura esperitat del departament.

Avui fa classes d’urbanisme a l’EScola d’Arquitectura de la Politècnica. Xerrant amb ell, la setmana passada, el vaig trobar com desencisat i vaig intentar de reconfortar com vaig poder. Tot el que estan fent donarà fruit en un tèrmini curt de temps. Tenen un llibre, avui, imprescindible "Pensar València" editat per la Politècnica.

Un ciutadà compromés amb la ciutat, és a dir, amb la seua gent. Pertany al col·lectiu TERRA CRÍTICA, al qual vaig estar lligat. Conformen un col·lectiu de tècnics de tota mena que, al meu parer, escolen un pensament que d’alguna manera va reequilibrant el munt de barbaritats que ens preparava Grans Projectes de València, que sembla actuar, encara, sense ordre ni previsió.

Hem viscut una època (vint anys) en la que qui realment, feia i desfeia, tot ordenant ciutat eren els tècnics de la Regidoria de Trànsit de València. Això, de moment, ja s’ha acabat.  

Tot oblidant Ildefons Cerdà, que en el seu Teoria General de la Urbanització, explicitava contundentment:

Un carrer de la ciutat no és una carretera, per això, la suma de l’ample de les voreres ha d’ésser el de la calçada circulatòria.

Hi dese l’article, tal com el va parir. (Llegiu-lo i doneu-hi parer)   

El automóvil ha supuesto, a lo largo del siglo XX, algo más que una revolución en la manera de desplazarse. Ha modificado las costumbres y ha cambiado radicalmente la forma y funcionamiento de las ciudades. En los últimos cuarenta años, las ciudades españolas se han esponjado y extendido, han consumido tanto espacio como en toda su historia anterior, pasando de estructuras compactas y eficientes a otras dispersas y antiecológicas. El ferrocarril primero, y el automóvil después, han hecho posible el crecimiento en extensión de las zonas urbanas.

En su funcionamiento, el principal cambio se opera en la calle: de ser un espacio "multiusos" y público -encuentro, paseo, fiesta, mercado, manifestación- ha pasado casi exclusivamente a ser el espacio de la circulación y el aparcamiento. La zonificación (separación de las funciones urbanas básicas, como trabajo, vivienda, estudio) ha aumentado las necesidades de desplazarse. Con la llegada de las máquinas a la ciudad, los ciudadanos se convirtieron en peatones, y poco a poco, en una especie urbana amenazada y en vías de extinción. Los sectores más frágiles de la sociedad -personas mayores, niños, discapacitados- han perdido en gran medida su autonomía de movimiento en la ciudad, dependen de los demás para trasladarse o se han resignado a permanecer "inmovilizados" en sus casas.

¿Y qué han hecho las políticas urbanas ante esta progresiva invasión de máquinas? En lugar de prever sus efectos y adoptar medidas correctoras, en la mayoría de nuestras ciudades la respuesta ha consistido en facilitar esa invasión. Ampliando las calzadas, reduciendo aceras, destruyendo bulevares y paseos, eliminando arbolado, construyendo nuevos accesos, túneles y rondas, el espacio de todos ha quedado desfigurado y monopolizado por la minoría motorizada. Adaptando, en suma, nuestras ciudades al automóvil, cuando lo racional habría sido justamente lo contrario. Algunos efectos, como el ruido, los gases nocivos o el aumento de las temperaturas, invaden la totalidad del hábitat urbano, incluido el espacio edificado.

Y los costes de todo tipo (contaminación, deterioro económico de los centros históricos) hace tiempo que superaron con creces el límite de lo razonable. Las víctimas de los accidentes merecen, a mi juicio, una consideración aparte y una reflexión que prefiero no abordar en este escrito. Permítame tan sólo el lector denunciar la tolerancia -social y gubernativa- frente a la alarmante escalada de infracciones que se cometen y que se amparan en una todavía más preocupante impunidad.

Hace casi cuarenta años, Colin Buchanann señalaba en Inglaterra que la creación de más vías agravaría el problema de la congestión de las ciudades, puesto que iba a funcionar -como de hecho ha sucedido- como estímulo del tráfico privado y en perjuicio del transporte colectivo, que inició, a partir de ese momento, un declive imparable. Más tarde, diversas instituciones internacionales han insistido en este principio y en la necesidad de cambiar la tendencia.

Confundiendo los síntomas (congestión) con la enfermedad (deterioro del hábitat urbano), los países desarrollados siguen apostando, en general, por crear más espacio para los coches. Las épocas de bonanza económica, con todas las desigualdades sociales inherentes, estimulan el aumento de la motorización y el uso indiscriminado de los coches. Algunos sectores sociales, no demasiado boyantes, son capaces de prescindir de otros bienes teóricamente prioritarios antes que renunciar a ampliar o renovar el parque móvil familiar. Estímulos de todo tipo, e incluso ayudas oficiales, no les faltan.

La posición oficial sobre la movilidad ha creado una serie de falsos tópicos y recetas: que si las restricciones al tráfico privado perjudican a sectores económicos de la ciudad, especialmente al pequeño comercio, que si la gente "se nos echaría encima si restringiéramos el uso del automóvil", que no hay que poner trabas a la libertad de desplazarse… y en definitiva, que los problemas del tráfico se solucionan con más asfalto. Ahí tenemos, gobierno tras gobierno, nuevos planes billonarios de infraestructuras, como si partiéramos siempre de cero. Esta parálisis ideológica, con cierta complicidad social, nos priva de recuperar, como en otras zonas de Europa, los valores colectivos de la ciudad.

La alternativa a la ciudad de los coches no es la ciudad sin coches, porque éstos han producido ya cambios irreversibles. Pero este hecho no impide una racionalización a fondo de su uso. Más del 30 por ciento de los desplazamientos urbanos en Europa son de tamaño inferior a los tres kilómetros, así que no solo el transporte colectivo, sino también la bicicleta y el caminar pueden absorber una buena parte de los viajes motorizados sin que se nos caigan los anillos de la modernidad.

Al mismo tiempo, creando proximidad en vez de lejanía, evitando desplazamientos innecesarios y combinando inteligentemente los diversos modos de transporte, se puede recuperar la calidad ambiental y urbana de la calle.

Estas medidas, coherentemente ensambladas, han sido aplicadas indistintamente por gobiernos conservadores y de izquierdas en muchas ciudades europeas, y han conseguido una amplia aceptación social. En algunos países, como Alemania, Holanda o Dinamarca, se ha creado una nueva cultura de la movilidad.

En nuestro país, llevados por la "moda ecológica" muchos municipios se han adherido a la Carta de Aalborg o a la Declaración Europea de los derechos del peatón, aunque a diario actúan al revés de lo que esos compromisos significan. El catálogo de "Buenas Prácticas" en España es, por desgracia, todavía muy reducido.

Seguir apostando por el modelo vigente, por mucha tecnología punta que le añadamos, nos lleva a un callejón sin salida. Por el contrario, recuperar el espacio público de nuestros barrios supondría, como ha ocurrido en otros países, la revalorización de la ciudad, su patrimonio, su comercio, y en definitiva, el orgullo de sus habitantes por volver a ser, definitivamente, ciudadanos.

Publicat dins de General | Deixa un comentari

MANOLETE I EL TIO MIQUEL DE BONREPÒS.

S’acosta l’estrena de la pel·lícula sobre el torero Manuel Rodríguez Sánchez; àlias Manolete. Interpretada per l’actor Adrien Brody i la protoactriu Penélope Cruz.

M’ha sorprés que el mateix actor protagonista de El pianista, dirigida per R. Polanski hi haja accedit a encarnar el paper d’un personatge de les característiques d’aquest torero. Al què acuse –zolanianament– de crim de lesa humanitat. 

No sé ben bé si l’han enganyat o si no ha fet la tasca necessària de documentació pertinent per a un actor de la seua vàlua i preparació cultural. Cal recordar que és fill d’un professor d’història  i d’una fotògrafa culta de N.Y.

Per a més informació us recomane fer un volt xarxenc per la seua curta vida, però intensa preparació.

Personalment s’entrecreuen tres coneixences que vull relatar. I que òbviament en la bloquesfera hispana s’ha afanyat a amagar i  no ho han amostrat convenientment…...i que ho faran si molt convé per a crear expectació des d’un punt de vista crematístic.  

1. Confesse que he assitit dues vegades a corregudes de bous – com diem els valencians. Una a "Las Ventas" a Madrid i una altra a "La Maestranza" de Sevilla.M’agrada veure les coses a dintre de la seua salsa natural. Exòticàment.

A Sevilla torejaven un tal Manuel Benítez (el Cordovés), "el Litri" i un altre en Diego Puerta. Jo era una criatura de família española -immigrada- vinguda d’España a aquest país. I una part d’aquesta família li atreia aquesta celebració. Cal dir que a València no sovintejaven gens d’anar-hi, a la plaça de bous, vull dir. A Sevilla algú d’entre el públic, va fer una dissemblança i menystinença entre Benítez i li recriminà que era un "pallasso" i contraposà el "temple" d’un tal Manolete.

2. Ja estudiant d’arquitectura, la revista de crítica arquitectònica de A&V, molt subvencionada pels Ministerios féu un monogràfic d’un dels meus maître à penser  Mies van der Rohe. En dita revista hi cloïa un article un dels gurus d’aleshores de la crítica arquitectònica española: Juan Daniel Fullaondo que deia textualment, amb eixa habilitat española que tot acaben apropiant-se i immersionant-hi:

Post scriptum:  Escrito lo anterior, tuve una charla al respecto con Santiago Amón que, entre sus muchos saberes, posee también el d ela tauromaquia. Le interesó la asimilación Mies-Manolete, hablando de la verticalidad, el carácter del gran matador, el toreo corto, la quietud….(aunque, si uno se atiene a los biotipos, Mies también recuerda mucho a un picador). Y el laconismo. Kevin Roche hablaba de los famosos silencios, tan inquietantes, de Mies. Amón relata una situación paralela del diestro cordobés en su vuelta triunfal gira mejicana. escansando en su finca de Córdoba, acompañado del célebre banderillero Alfredo David, los días y las noches pasaban en silencio. Al cabo de un mes es esa situación, paseando por el campo, David, descompuesto, intentó establecer alguna conversación, diciendo algo así como "Maestro, qué bien estamos aquí, después de tantos viajes….." Manolete, sin mirarlo respondió: "Sí. Estamos muy bien, especialmente si estamos callados". Típica reacción miesiana, laconismo-cromlech, diríamos.

Com veieu, no perden oportunitat, ni que siga a deshora i fora de lloc. La tercera és la següent i que més m’indigna.

3. La meua família tenia relació d’amistat amb el tio Miquel de Bonrepòs (i Mirambell), un llogaret de l’Horta, a uns quatre Km. de València.

L’home, anys després – una nit- es destapà de l’acollonimenta que voltava la València d’aleshores i ens relatà que ell, republicà de l’exercit "rojo y separatista" havia estat pres pels nacionales. I deportat a la vila de Ronda, a Andalusia.

Allà, dia rere dia, anaven portant camions plens de detinguts republicans que el dit diestro ,Manolete, anava matant puntualment, amb espasa i capa. Bo i facturant-los cap a l’altre món.

El tio Miquel i un amic, la nit abans de la tómbola va tenir la sort d’escapolir-se’n d’una mort segura, travessant camps fins al seu poble: Bonrepòs i Mirambell. Perseguits per la Guàrdia Civil van aconseguir d’eludir-la.

Va ser un home bo i lliure de pensament. No era roig i, possiblement, tampoc separatista. Tanmateix, el primer que coneguí, de ma vida,  amb son nom en perfecte català i que sempre renuncià a que li’l traduïren.

  En record d’ell i dels altres…………….que no pogueren escapar-se’n. 

Publicat dins de General | Deixa un comentari