Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

PMI. VALÈNCIA SPAIN CHAPTER

El proppassat dijous, el Capítol de València del PMI vam organitzar les

III JORNADES VALENCIANES DE DIRECCIÓ DE PROJECTES:

EL PROJECT MANAGEMENT EN EL SECTOR DE LA PROMOCIÓ IMMOBILIARIA I LA CONSTRUCCIÓ.

En primera instància, els usuaris d’aquest espai comunicacional (VILAWEB) no són el que més proclius a visualitzar els processos amb aquesta perspectiva, tanmateix, crec que caldria tenir-la en compte. Per a fer reexir llurs projectes. Per això m’he encoratjat a exposar el que estem fent un col·lectiu variat de ciutadans de València.

Aquesta metodologia naix a partir del recull dels estudis dels treballadors de la NASA, que s’havien quedat sense faena immediata per la manca de pressupost, pels anys ’60 i ’70 però adscrits a l’agència, amb la finalitat d’analitzar els errors comesos i com crear línies de treball prèvies per a rendabilitzar, economitzar els seus projectes. En definitiva, els projectes espacials eren tan costosos, que crearen un cos protocolitzat a aplicar en els processos de gestió i direcció. Amb la finalitat de corregir-los de bestreta. Una errada de l’estil del Columbia apujava a molts milions de dòlars de pèrdues.

Tot allò quedà recollit en un llibre que es denomina el PM-Book-Guide

La pràctica usual al que s’havia aplicat era el sector de la indústria, d’on va nàixer, nogensmenys, amb la democratització del coneixement s’ha estés a tots els àmbits. A tall d’exemple, vos puc explicitar que, quan fa uns tres d’anys, em vaig introduir en aquest món de la gestió, entre molts directius, també hi havia, també, uns quants que volien muntar ONG’s, associacions sense ànim de lucre, cooperatives, etc. És a dir, era adquirir uns coneixements per a portar endavant projectes amb un cert nivell de complexitat, amb eficàcia.

Quan hem sentit parlar d’objectius, masses crítiques, lcamins crítics, cronogrames, control de riscos, durada d’activitats, organigrames, diagrames Gantt, plans en xarxa Pert, tasca crítica, etc…………en definitiva i per a que em pogueu entendre: quan parla Josep Huguet, Núvol Vermell  que tant ens agrada, estan fent ús d’aquest savoir faire.

Com tot, la metodologia és neutra, l’ús que en fem ja depén de cadascú.

La jornada tingué el següent orde del dia. I va ésser un èxit rotund.

El Capítol de València, naix a partir del Capítol de Barcelona. El de València el vam crear després de llargues converses amb Pensylvània, Brussel·les, etc.  Ambdós (Vlc i Bcn) són independents. I caldria que ens coordinàssem a les envistes d’assolir objectius.

L’únic capítol restant, dins de l’estat español, és el de Madrid, que en aquest moment està descompost, dividit i inoperant per diverses circumstàncies d’índole bèl·lica en la concentració de les grans corporacions que s’està produint a hores d’ara.

Continuarem parlant-ne, per l’interés que pot reportar-nos, sempre que hom treballe sense prejudicis.

PS: També xuplava roda del concepte aquell anunci que feia així:

La feina mal feta no té futur, la ben feta no té fronteres.

   

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PARCENT:PRIMERA BATALLA GUANYADA.

Imagine que ja s’heu assabentat, per la seua repercusió en premsa i ràdio, el TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA, ha ordenat la PARALITZACIÓ CAUTELAR DEL PAI DEL REPLÀ (el de 1500 vivendes, el més gran). És el primer escaló a recórrer, però un escaló molt segur.

AIXÍ QUE ESTEM, PERÒ QUE………………………………… ¡MOLT  CONTENTS!

!GRÀCIES PER LA VOSTRA COL·LABORACIÓ!

Al petit municipi de PARCENT (LA MARINA ALTA) hi havia tres (3) P.A.I.’s previstos a  desenvolupar, amb aquesta situació de facto impulsà a que es mobilitzaren els seus veïns agrupant-se en l’associació VEÏNS DE PARCENT  que ha sabut coordinar-se, estructurar-se i articular tot el veïnat amb un munt d’activitats, que informavan sobre la devastació que se’ls venia damunt. Arribaren fins i tot a realitzar un viatge de denúncia a Brussel·les, sabent usar dels mitjans de comunciació, sense implicacions partidistes massa evidents; amb tot ha servit per a guanyar la primera batalla, al seu municipi, però per damunt de tot per a que prengueren consciència de què els calia retrobar la trava social, que l’emigració dels joves i la inactivitat dels que hi restaven era una xacra que els afeblia.

Ja vam ressenyar la mobilització a l’alba de la represa de l’afer en els següents apunts.

Us els hi deixe per a que refresqueu la memòria.

Un gran dia, sí senyor

Hi afegesc el vídeo que l’amic Enric Gil, a través d’en Pere Fuset ens ha mostrat. Hi està relacionat amb l’apunt.

 

(segueixen els enllaços….. per copsar la manca de resiliència territorial que es volia perpetrar)

1.EL REPLÀ.

2.EL CANTALAR

i 3. LA SOLANA

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

BENVINGUTS AL DÈFICIT! O CELESTÍ GIMENO LA CLAVA.

Article d’opinió escrit per Celestí Gimeno i Broch, candidat d’Esquerra a l’alcaldia de Castelló, en resposta a un article publicat per Ricardo Costa, vicesecretari regional del PP, referit al dèficit fiscal a les nostres comarques.
Esquerra denuncia l’abandó de la Plana Baixa per part del PSOE als Pressupostos Generals de l’Estat 2007. <!–

–><!– –>

<!––>Amb relativa sorpresa ha rebut Esquerra-la Plana Baixa la comunicació, des del Grup Parlamentari d?Esquerra Republicana, que el Grup Parlamentari Socialista ha rebutjat acceptar i, fins i tot, «transaccionar» les esmenes als pressupostos presentades per Esquerra Republicana, que varen ser traslladades pels diferents col·lectius locals de la comarca. L?import d?aquestes esmenes ascendeix a 4.550.000,00 ?.

Cal recordar que algunes d?aquestes esmenes han tingut el suport d?aquest grup, el PSOE, als respectius ajuntaments, com ara la sol·licitud de desdoblament de la N-225, que el darrer ple de l?Ajuntament de la Vall d?Uixó, on el PSOE té l?alcaldia, va aprovar per unanimitat.

L’article de Gimeno i Broch, es produeix a mitjans d’octubre. Esmenant la plana als ploramiques que ens governen autonòmicament, de moment, sols varia en que qui ens produeix el dèficit, ara, és el PSOE.

El tal dèficit és ESTRUCTURAL, doncs el PP, ha estat fent la mateixa operació deficitària, anys i panys, quan ha governat a MADRID.

L’article aparegué a diari MEDITERRÁNEO  de Castelló. La setmana passada (6-11-06) el reproduí LEVANTE-Castelló.

El dia 8 de novembre, Rafael Beneyto (Bloc) va fer un article on s’agafava a roda, que Enric Gil va deixar ressenyat al seu bloc.

El portaveu d?Esquerra-Plana Baixa, ha manifestat que ?aquesta actitud ens demostra que el PSOE no té cap projecte de cohesió social i territorial per aquest País, i que actua com a instrument colonitzador, junt amb la resta de forces polítiques espanyoles, de la nostra economia. Esperem que sàpiguen rectificar al plenari, perquè hem traslladat al grup parlamentari que mantinguen aquestes esmenes fins al final?. Com era d’esperar el paràgraf tatxat va ser anul·lat de la ressenya que també publicà El Mundo-Castelló, que sí se’n féu ressó. 

(l’article segueix ací avall …..féu-ne, de comentaris,…..hi toca molt)

B E N V I N G U T S    A L    D È F I C I T   !!!!

Esquerra Republicana del País Valencià vol donar la benvinguda al dèficit fiscal al Partit Popular.

El vicesecretari regional del PP ha declarat aquesta setmana els pressuposts estatals per a l?any 2007 ?non gratos? per al País Valencià. Fins i tot ha quantificat el dèficit inversor de l?Estat en 100 ? per capita en afirmar que la mitjana que l?estat inverteix a tot el territori estatal és de 492 ? i de 392 ? per al territori valencià.

Des d?Esquerra afirmen sense cap mena de complex per coincidir amb el Partit Popular que té raó, que realment l?Estat inverteix menys que a altres comunitats. Fa anys que venim dient-ho. Aquesta és una realitat demostrable que arranca des de fa moltes dècades.

També venim afirmant que aquesta situació no és una especificitat valenciana: ha estat detectada pels experts fiscals per a altres territoris com ara Catalunya o les Balears. D?on sinó l?enorme preocupació que l?Estatut de Catalunya ha dedicat al problema del finançament i el que el president balear haja demanat un nou sistema de finançament per les Illes Balears?

No és menys cert, però, que cal precisar determinats punts per tal que els ciutadans valencians puguin valorar el que està en joc i adquiresquen la consciència de les repercussions que té el problema. I volem incloure a ?tots els ciutadans? parlin la llengua que parlen, vinguen d?on vinguen.  Afecta de la mateixa manera als treballadors nouvinguts que han reconstruït la seua vida a les nostres ciutats i pobles: és un problema de tot aquell ciutadà que paga imposts i que veu que les inversions de l?Estat no són proporcionals a l?esforç fiscal.

Per començar, i havent reconegut que el País Valencià rep menys diners per càapita, cal dir que el problema és més greu pel fet que la renda per càpita mitjana del País (excepció feta de la ?província? de Castelló) està per sota de la mitjana estatal. No tant sols hauríem de rebre la mitjana estatal sinó més per tal de fer efectiu el famós principi de solidaritat interterritorial que impera a l?Estat de donar més als que menys tenen per tal que arribin a igualar-se. Si ho reconeix la Unió Europea i per això ens ha enviat fons, com no ho ha de reconèixer l?estat del que formen part? O és que com que hem rebut fons de solidaritat europeus, l?Estat ha transferit el que ens corresponia per solidaritat interterritorial cap a altres autonomies?

De ser així s?explicaria, en part, per què Irlanda amb una potència demogràfica i renda per càpita semblant a la valenciana i que ha estat rebent fons europeus semblant als nostres, en aquests moments no sols ha confluït en nivell de renda amb la mitjana europea sinó que s?ha col·locat als primers llocs del rànquing mentre que el País Valencià no arriba, en el seu conjunt, a la confluència 100.

Per altra banda som el tercer nucli industrial de l?Estat i és ben cert que segons les teories econòmiques més ?a la page? el capital privat públic és complementari del capital privat. En paraules més planeres: un euro de capital públic invertit en les àrees més productives dona major rendiment que si la inversió és produeix en territoris amb menor capitalització. Caldria, doncs haver estat rebent més inversió que la mitjana estatal. Entre altres coses, perquè des del punt de vista econòmic un estat conscient i responsable sap que les ?vaques que donen més llet són les que millor han d?alimentar-se? per tal de tenir llet per repartir amb les altres. O és que la distribució de la inversió no és fa segons criteris econòmics sinó polítics?

Des d?aquest punt de vista la inversió a rebre hauria d?ésser, com a mínim, equivalent al 10% del total estatal (criteri de l?estatut andalús) o del 10% (criteri català del pes específic del PIB dins del conjunt estatal). Quin és el criteri que utilitza l?estatut valencià?

Per continuar, també cal dir que no és cert que el problema arrenqui del govern Zapatero, ve de més lluny.

Pel que fa a aquest punt Esquerra pensa que el problema és tant greu que no entrarem ara en el joc simplista de veure qui és el culpable. Cal mirar el futur, encetar un debat en profunditat on tothom tingui dret a dir la seva opinió: partits, sindicats, cambres de comerç i d?indústria, organitzacions ciutadanes, universitats, etc.

Tant sols així tindrem garanties que el problema és tractat amb tota la dimensió que mereix per tal de saber quines modificacions s?han d?introduir a ?l?Estatut?. O és que no pensem utilitzar la ?clàusula Camps??

També fem una crida a la responsabilitat política. Si els nostres governants actuals presenten un recurs d?inconstitucionalitat de l?estatut català precisament en el punt de finançament (únic que dona certes garanties de solucionar el dèficit), com podrem després exigir per nosaltres un sistema que corregesca el desequilibri?

Esquerra sap que sols resolent el dèficit podran els valencians disposar d?unes prestacions socials pròpies d?un estat de benestar avançat. Els valencians ens ho mereixem: treballem, paguem els nostres imposts i volem serveis. També volem ser solidaris però la quota la volem  fixar nosaltres. Paguem, doncs decidim. I ho volem per escrit, és a dir volem que hi figure al nostre estatut d?autonomia per tal que la situació no depenga (ni en positiu ni en negatiu) de quin siga el color del govern que estigui al cap de l?Estat.

Tant sols així podrem millorar els nostres centres educatius, els hospitals, podrem fer-nos càrrec de la gestió dels nostres aeroports, de la nostra policia autonòmica, tenir vies de comunicació que milloren la nostra productivitat i competitivitat, etc. En definitiva, estar orgullosos d?ésser valencians tinguem l?origen que tinguem i parlem la llengua que parlem.

Celestí Gimeno i Broch.

Professor del Departament d?Economia de la Universitat Jaume I de Castelló.

Secretari de Política Econòmica d? Esquerra Republicana del País Valencià

Candidat a l?alcaldia de Castelló per ERPV.

———————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————————-

PS: Dissabte a la vesprada en una televisió (LOCAL) d’aquestes que són fil conductor del PP es produïa un debat, A TRES, entre el tal Costa, Garcia Moreno (Psoe) i Marga Sanz (EUPV) i el primer carregava contra el treipartit que s’esbossa a les properes eleccions i carregant sobretot per allò que nos ROBAN LOS CATALANES.

Una lletra i música que ja coneguem malauradament per part de TOTS TRES PARTITS ESPAÑOLES.

De perbocar.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MEME MUSICAL

Responc les preguntes, esbossades pel Botxí, amb cançons de Sade.

Helen Folasade Adu, és el seu nom propi. Durant un parell de dècades ens ha emocionat amb el seu soul. Una compositora i intèrpret elegant, amb una veu encomanadissa, profunda i personal que ens explica les seues vivències. Fa temps que no ens reconforta l’ànima amb nous treballs.

Manta vegades pense:

M’agradaria que l’arquitectura i urbanisme que fem tingués aquests mateixos trets.

Us invite a fer comentaris sobre la protagonista d’aquest Meme Musical.

I també, hi emplace, per a que participen al joc, els següents blocaires:

Àngel Canet i Català, Gàlim , Amadeu i l’Osservatore.

ETS HOME O DONA:

Your Love Is King 

.Mr. Wrong

DESCRIU-TE:

Kiss Of Life

When Am I Going To Make A Living

QUÈ SENTEN LES PERSONES SOBRE TU:

 Siempre Hay Esperanza

– Love Is Stronger Than Pride

DESCRIU LA TEVA ANTERIOR RELACIÓ SENTIMENTAL:

You’re Not The Man

War Of The Hearts

Nothing Can Come Between Us

Turn My Back On You

ON VOLDRIES SER ARA:

– Feel No Pain

– Diamond Life.

Immigrant

COM ETS RESPECTE L’AMOR?:

– Smooth Operator

No Ordinary Love

Love Is Stronger Than Pride

COM ÉS LA TEVA VIDA?:

The Sweetest Gift

– Flow

Keep Looking

QUÈ DEMANARIES SI TINGUESSIS UN SOL DESIG?

– Paradise

ACOMIADA’T:

– Haunt Me

Cherish The Day

Comproveu-ho:</p>

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

VINDICACIÓ DE L’ARCHITETTURA POVERA.

MUSEROS

La part posterior  de la peça és la d’aquesta infografia

TOPOGRAFIA, EMPLAÇAMENT I PREEXISTÈNCIES.

La parcel·la es troba enclavada en una zona d?eixample, encerclada per la via del tren, el pas elevat de la carretera a Nàquera, antiga carretera de Barcelona i naus industrials perifèriques a la vora del nucli antic que han restat empresonades després de la nova urbanització. El dit fragment es troba dissenyat per una reparcel·lació que aboca carrer perifèrics en illes de cases envoltant un jardí de forma el·líptica. La tipologia típica és d?edificació oberta. La topografia és plana. Les preexistències són de bloc centrat en la parcel·la oberta, enretirant-se dels límits. I en d?altres zones properes al nucli blocs lineals de morfologia que recorda les casernes militars. Cap intencionalitat més enllà que la materialitat a construir unifamiliars en filera, iterativament una al costat de l?altra. Sempre igual.La  parcel·la sobre la què assentem la intervenció és la procedent d?una subhasta municipal que fita amb el jardí central de forma quasi-el·líptica. És a dir, es tracta d?un trapezi curvilini.

 

PROGRAMA

Donat el preu de la parcel·la, la inexperiència del promotors, traure el màxim d?habitatges de tres dormitoris en una forquilla variable entre 90 i 130 metres quadrats. Tots els habitatges hi ahvien de gaudir de terrassa particular de més de 15 m2. A més de serveis comunitaris com és piscina i garatge d?una plaça per habitatge, com a mínim. En concret consisteix a reproduir els serveis d?alt estànding que es produeixen a València, des d?una perspectiva d?accessibilitat a gent  de nivell econòmic mitjà-baix.

CONCEPTUALITZACIÓ FORMAL I TEÒRICA.

Lliscament corb + Architettura povera.

Aquesta instal·lació ha pretès ser una recerca entre l?arquitectura vedettista amb capacitat pressupostària i màxima prestació i l?anònima, la finalitat de la qual, és simplement la construcció material d?habitatges amb la inversió mínima.Tot intentant agombolar el més amb el mínim. Cobrir els requeriment que serien desitjats per l?alt estànding en quant a prestacions a l?usuari final. És a dir, s?ha rebutjat la solució mimètica, així ser conscients que excloíem la possibilitat de minimitzar l?impacte en el context existent. Antirretòrica. Materials i qualitats estàndard, però ben construïdes i executades. La qual cosa és mèrit del constructor. La interacció vital entre interior de l?habitatge i els exteriors, comunitari i públic.

COMPOSICIÓ.

Cada segment és diferent als dos contigus. Com si de formatgets, sense punta, es tractés. Cada tros de pastís consisteix a superposar dos unifamiliars amb la seua terrassa. Les dues plantes primeres conformen un dúplex que tenen l?accés des del jardí públic i la terrassa posterior que dóna a la zona comunitària amb terrassa privativa. Les plantes tercera i quarta, conformen el dúplex superior. La terrassa es situa a la part davantera que dóna vistes al jardí ?i en la llunyania al mar. En tots els casos la distribució és planta inferior com a zona diürna i la superior nocturna.La inserció de marquesines amb pilars i bigues permet la possibilitat d?instal·lar-hi envelats d?arrel mediterrània.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA IDEA. Avgda. de les Corts Valencianes.

Aquests dies fa quinze anys que vaig publicar l’article que ara us dese. Un dels fracassos urbanístics més evidents que hem comés en aquest anys és el resultat de l’Avgda. de Corts Valencianes. El mateix director del PGOU (Alejandro Escribano) en el programa Encontres de Punt2 fa unes setmanes ho reconeixia.

Aquest dies -tristament- ha reviscolat el tema per la reubicació del NOU MESTALLA. Enllà de que la ubicació em sembla d’un caos previsible. ¿Què fem amb un camp de futbol dins de la ciutat en ple segle XXI?

¿ No hi havia la ciutat esportiva a Paterna on a hores d’ara entrena el València, a més de que la seua reubicació fora de València haguera regenerat les zones “en terra de ningú” com és el degradat barri de la Coma, que el PAI del Mas del Rosari no podrà fer. O ubicacions properes per aquests rodals -entre l’Horta i el Camp de Túria ? 

Amb un avantatge evident: la proximitat del By-Pass. El València CF, ja no és sols l’equip de la ciutat, és quelcom més !

Malgrat ésser una societat anònima, bàsicament, de mitja dotzena de senyors.

Enllà de la  transparència que necessitem per a qualsevol operació urbanística, d’una Societat Anònima que és el club. No un club en el sentit clàssic, és a dir, una societat esportiva. Que dissenya un complex tot invadint els vials i terrenys de domini públic dels habitants de la ciutat.

Al respecte, he de dir diversos punts polèmics que em bullien al cap, en el moment de redactar el referit article i el que continue pensant 15 anys després:

1. En aquesta dècada i mitja hem continuat pensat la nostra ciutat en format petit i sense articulació. Com quan el vaig escriure.

2. D’entrada haig de dir que sóc dels que creu que València cal que es col·loque dintre de les ciutats de la segona corona. I ara, m’hi reaferme. Per això cal que la població augmentem mig milió d’habitants.

3. L’avinguda la vaig imaginar (somniar),- quan sols eren camps de cebes, alfals i encissams- que esdevindria com l’eix parisenc que uneix que va des de  Louvre- Tulleries- Plaça de l’Étoile- Camps Elisis-fins la Défense. Bàsicament aquest darrer tram, en el qual tot el trànsit va soterrat per a eixir-se’n de París.

¿Què fem, a València, amb aquesta successió -interminable- de rotondes que tots els dies generen multitud d’accidents i col·lapses?

¿Sabieu, i ara veiem que el Palau de CONGRESSOS de Norman Foster fou l’esquer per a fer tota tota l’operació? Un bell edifici baix, propi d’un dels grans arquitectes del segle XX, tot ofegat entre gratacels anodins; que a hores d’ara Foster ni trau als seus RECULLS d’obra completa?

Ací, en contra de l’article les grans promotores hi han fet una renglera de bunyols que sols alguna indivualitat és capaç d’esquivar. Ací  és on rau l’actualitat de l’article. No sabem aunar art i negoci com diu l’article. Encara no hem arribat a eixe punt de civilització. Promoció lliure massiva (sense concurs) front a promoció acurada i pública. Si més no, mixta. Com a l’Europa nòrdica.

A tomb d’això ja faré uns articles, més endavant, parlant sobre els següents punts: A) ¿Què fa un aeroport a quatre quilòmetres d’una ciutat de 800.000 hab. i anys i panys a tocar i a la vora dels magatzems del Gas Butà? Quasi hi hauríem d’agrair que  l’aeroport de l’OTAN  pense ubicar-s’hi. Sarcàsticament. Amb el PSOE a Manises ara (aeroport), i adés a Bétera (base) amb el PP.? Comencen a oldre a colònia moderna (Brussel i Straβburg)

S’imagineu Orly o el Ch. De Gaulle a qualsevol Banlieu parisenca com per exemple Bôis de Boulogne, Saint Denis, etc?

¿Què tal ubicar-lo a la zona d’Algar del Palància, a uns 50 km de València i prop del pol en què es convirtirà el Camp de MORVEDRE, especialment Sagunt?

B) La façana marítima i l’avinguda de França al mar-PORT-ZAL-Natzaret.

Ja en parlarem, de moment us dese l’article aquell. N’és curt, deixeu algun comentari per a la construcció del debat mirant el futur pròxim a l’estil “d’Hipàtia”.

UNA IDEA. Per a l’avinguda de les Corts Valencianes.

Fa alguns mesos algú comentava que ”… a València ja fa molts segles que no traiem bones notes en arquitectura…..”

La qual cosa és evident. Tan sols cal passejar per València i d’altres ciutats valencianes i hi observem pocs llocs de qualitat que ens produesquen una certa emoció i/o evocació. Això s’esdevé, entre d’altres molts factors, pel decalatge que patim en aquesta societat en general –i en particular- respecte dels corrents europeus, americans i japonesos. Fruit de l’autosatisfacció, manca d’autocrítica que possibilità i possibilita el continu aïllament amb el subsegüent i inevitable colonialisme a través de revistes i mitjans audiovisuals. 

Tanmateix l’escletxa s’ha obert amb l’operació ARA d’Alcoi, pionera de bell nou, com en tantes d’altres ocasions. Caldria, però, aprofundir en l’experiència d’una manera més global i que comboiara parcel·les col·laterals al fet edificatori. Ja fa unes setmanes l’administració central donà viabilitat al Pla d’Habitatge amb l’objectiu d’afavorir la construcció d’HPO, mitjançant la posada en el mercat de sòl barat. Aprofitant aquesta avinentesa, caldria dedicar una zona per tal d’organitzar una mostra que conjuminés tant la construcció de vivenda social, que fou el punt de vista de la IBA’87 a Berlín, com l’espai públic ho fou a Barcelona al llarg de la dècada anterior. 

Una magnífica oportunitat per tal de que professionals d’ací col·laboren i s’enfronten polèmicament amb d’altres de reputació internacional.

Òbviament, aquesta mostra quedaria coixa si no duguera conjuntament una exposició ue involucrara la indústria a través d’una presentació de construcció, industrialització, nous materials i productes, etc. A la Fira de Mostres; així i tot com la possibilitat d’equipar i moblar alguns pisos pilots, tal com s’esdevingué en 1927 amb la WEISSENHOFSIEDLUG de Stuttgart que duia l’embrió de l’exposició del Werbund a Berlín (1931) : L’enorme BAUAUSTELLUNG.

En definitiva s’hi obtindria:

1)      Intentar de minorar el decalatge adés esmentat.

2)      Que la indústria –en especial la d’ací- consideràs l’art com una força econòmica. I el seu corol·lari: que aquest racó d’Europa, amb el temps, tinga un pes específic a la Nova Europa.

3)      Tindre un tros de ciutat en la perifèria (¿) prototípic i monumentalitzat, enfront del procés de ralentització en què ha entrat la regeneració de Ciutat Vella. A més a més, d’una contribució a l’arquitectura de l’intercanvi.

Article publicat en el suplement Territorio y Vivienda (Levante-EMV) diumenge 10 de novembre de 1991.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Perquè hi ha gent que odia les Falles?

Un article per a pensar, ara que els blavers -sense màscara- han irromput al Parlament de la Generalitat d’Amunt. L’autor és Gil-Manuel Hernàndez i Martí. És digne de lectura.

Dos factors a destacar:

A) La manca de visió futura del moviment valencianista i democràtic. Excepció feta de gent com Francesc Ferrer Pastor.

B) L’enorme visió de Vicent Gonzàlez Lizondo ( Unió antiValenciana) per a controlar l’entrellat organitzatiu civil més important de tota l’Europa Occidental.

Més d?una vegada els fallers s?han fet esta pregunta, corpresos i estupefactes per la indiferència, l?hostilitat i fins i tot l?odi que la festa fallera desperta en determinats ciutadans del cap-i-casal. Però sovint, més enllà d?esta pregunta, el món faller no encerta a aprofundir en la resposta, i no són estranyes les afirmacions superficials sobre els crítics, acusant-los de ser simplement antivalencians o gent amargada que critica per criticar.

El ben cert és que cada vegada se senten més veus que posen en solfa les suposades virtuts de les Falles, arremetent contra elles amb una vehemència especial, en ocasions prop del fanatisme antifaller. Sabem que molta gent fuig de les falles com de la pesta quan s?aproxima la setmana fallera; altres, dels que es queden, blasmen contra ella i la seua ocupació del carrer, que titllen d?abusiva i descontrolada; finalment, hi ha qui expressa les seua enemistat amb la festa per raons de caire ideològic o gust cultural. Fins i tot les darreres falles es va inaugurar una web que es deia ?Antifallers?, i també és evident que les tensions entre moviment veïnal i falles han proliferat en els darrers temps.

Ara be, si intentem buscar realment una resposta a la incòmoda pregunta plantejada, hauríem de diferenciar diversos estrats o posicionaments entre els crítics amb les Falles. En primer lloc estan aquells que, des de posicions que s?autoanomenen progressistes o d?esquerres, qüestionen parcial o totalment la festa fallera com a sinònim de festa profundament penetrada pels costums festius franquistes; com què, efectivament, la festa fou brutalment instrumentalitzada pel franquisme, si hom es capfica, es pot criticar que continua sent bàsicament una festa reaccionària i antimoderna. Les mateixes persones que així pensen, més o menys, acusen també a les falles de ser una expressió del blaverisme polític, de l?anticatalanisme visceral i del secessionisme lingüístic, atesa la lamentable utilització de la festa per part del bàndol blaver durant la batalla de València. Si a això afegim la posició classista-elitista d?aquells que valoren les Falles com a expressió de cultura vulgar, carrinclona i barroera, obtenim una radiografia estereotipada derl progre antifaller, que per demostrar que és progre ha de ser necessàriament antifaller. Tanmateix, aquestes actituds, molt exteses entre la nostra esquerra i el nostre nacionalisme d?arrel fusteriana, obliden l?arrel crítica i progressista de la festa, les falles anticlericals, republicanes i antifeixistes, l?exaltació literària que de la festa va fer el mateix Joan Fuster o l?admiració que li tenien prohoms valencians progressistes i nacionalistes com Francesc Almela i Vives, Carles Salvador, Vicent Andrés Estellés, Manuel Sanchis Guarner o Josep Renau, entre altres. Obliden, també, el paper que acompliren les falles en la defensa i conreu del valencià en la llarga nit del franquisme, i passen per alt, també, els intents de plantejar unes "falles alternatives" o el fet que les falles d?avui en dia són molt més contemporànies i modernes del que molta gent pensa i que hi ha dins dels seus cens milers de persones que podríem considerar obertament progressistes. En tot cas, el prejudici es manté, alimentat pels trets més conservadors de la festa, que existeixen i que els sectors més immobilistes de la mateixa presenten com una ?essència tradicional? immutable.

D?altra banda estan els antifallers procedents de les protestes veïnals contra els excessos de les falles. Estos excessos són en la major part dels casos ben certs i molestos, i no és menys cert que la festa s?ha desbordat, afectada d?elefantiasi, mercantilisme, culte a l?empresari i salvagisme urbà, però també cal considerar que el caos de València en Falles és menys degut a l?impacte de les comissions – tot i abusar de carpes i talls de carrer – que a l?arribada de milers de persones i la magnificació de botellons, a les agressives campanyes de les empreses cervesseres o a les concentracions i activitats de tràfic motoritzat que afecten tot l?any a la ciutat. En este punt, dissortadament, el discurs predominant en el món faller és el del victimisme més demagògic i panxacontent, aquell que no para de repetir el rebregat discurs de que els fallers ho donen tot per València altruistament, mentre tenen que suportar els ?incomprensibles? atacs dels veïns. Una vegada engegada esta retòrica, que tanmateix no utilitzen altres moviments igualment altruistes, és molt fàcil caure en el maniqueisme, la simplificació i, sobretot, l?onnubilació passional que entrebanca una visió més equànime de la realitat; en eixe tèrbol brou de cultiu proliferen les veus airades que atien l?antiintelectual·lisme típicament fomentat en el seu moment per l?anticatalanisme, o l?antiprogressisme barat que fa seu el crit de que ?els catalanistes mos volen furtan les Falles? o de que ?els socialistes no volen a València?.

El tema és complex, però darrere de l?antifallerisme hi ha molts factors històrics, econòmics, geogràfics i socials a tenir en compte, factors que no es poden despatxar com ?un atac a les Falles?, des del bàndol faller, ni convertir en dogma de fe progressista o esquerrana. Caldria recordar tota la gamma de grisos que hi ha enmig, demanar al que es diuen progressistes més obertura de mires per a les potencialitats de la festa i als que es diuen fallers-fallers més compromís amb la convivència ciutadana. Des d?alguns cercles sempre hem insistit que cal trencar tabús i clitxés i fomentar la major participació dins la festa; és molt fàcil escudar-se en la desqüalificació o en el autisme per evitar afrontar el repte real: el de que cal que una festa tant potent com les Falles siga acceptada i construïda realment per tots. Potser aleshores hi hauran menys valencians i valencianes que odien les falles i menys fallers i falleres que es pensen que són els seus únics propietaris.

Gil-Manuel Hernàndez i Martí

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

PER UN PACTE ENTRE BLOC, ERPV I ALGÚ MÉS.

L’endemà de les eleccions al Parlament de la Generalitat de dalt, em telefona el meu amic monárquico, de l’executiva del PSPV, i em fa: Vaya òstia que nos han pegao en Catalunya……pero no pasa nada, pactaremos con Iniciativa.

I jo li faig: ¿Amb 37+12=49 fins a 68 encara us en falta alguna cosa, no?

El meu interlocutor calla…….

Aquesta és la finesa interpretativa i la independència mental del gruix del PSPV, majoritàriament.

Guaita el calfament neuronal que porteu amb els resultats al Vilaweb, i fora d’aquest espai comunicacional. Mirant-s’ho per dalt, per baix, per l’endret i pel revers. Després del Saigô Takamori seppuku no zu organitzat pel sr. Madí. Tot és desraó.

Ací baix podem continuar amb la paranoia: I tot veient la profunditat i el sentit de regeneració que necessitem al país valencià, que no ha de vindre de la mà del meu amic i els seus col·legues sols se m’acut demanar, després d’anys de violència verbal entre el BLOC i ERPV que hi posen trellat, seny, i que es coaliguen per a traure 5 diputats a les Corts Valencianes. I que es deixen romanços.

PS-1: després de la galtada del PSOE-pspv al BLOC, crec que cal que feu un pensament tots plegats. Que el valencianisme puga escalar per ell sol a les Corts.

 PS-2: un pardalet m’ha dit que hi ha una negociació embastada entre el BLOC i la renovada UV. Tampoc, a mi no m’importaria. Tant em fa.

Sóc conscient de la follia, però estem veient tantes coses al Principat, que tampoc no em fa vergonya.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L?ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA. (i II)

Quan vaig finalitzar el recorregut em plantegí anar a veure’l al seu estudi de Zuric. Amb la sorpresa de descobrir que era valencià, de la meua ciutat. Ell no hi era, havia fet un viatge a París. L’ambient era agradable. Vaig publicar al següent any l’article. Passaren un parell d’anys i se’n feu famós ací. Barcelona, Sevilla, etc. Muntà un mini-estudi a València i l’hi vaig portar l’article amb la meua adreça. Sorprenentment, un dia, em telefona la seua secretària dient-me que em volia conèixer.

Trobades amb Santiago: Vam fer un parell de trobades i m’oferí treballar per a ell. I li vaig contestar -respectuosament- que possiblement la meua arquitectura seria molt més insignificant, però seria meua i si treballava per a ell, sempre faria un altra que em seria aliena.

Ens trobaren una vegada més en el sopar dels Premis Octubre i ja mai no s’hem tornat a relacionar.

Ara, curiosament canviaria algunes coses de l’article, sobretot, perquè conec millor l’arquitectura de GAUDÍ  i menys la que ha fet CALATRAVA els darrers anys………però continue professant la mateixa devoció per l’obra d’aquests dos genis que el primer dia. Fins i tot l’he sentit dir, a Santiago, que es considera ,d’alguna manera, continuador o que s’inspira en Gaudí.  

Agaudinisme i tradició

La contínua localització de Calatrava com a ?seguidor? de l?obra d?Antoni Gaudí és un factor a l?obra d?aquell que cal matisar, si més no. L?ànsia a enquadrar-lo, a penjar-li una etiqueta tot seguit al seu descobriment, per part dels crítics i arquitetes de renom internacional, que sense una anàlisi profunda de la seua obra ha dut aquesta focalització. Les raons que ens fan divergir d?aquesta són:

A)      El mateix Calatrava ha declinat, alguna vegada, aquesta possibilitat.

B)      Estructuralment Gaudí és un arquitecte empíric, més a prop de les tècniques dels constructors de catedrals que d?ençà, malgrat els seus bons coneixements matemàtics i que contemporàniament a ell tant la teoria de l?elasticitat com de la resistència de materials estaven a punt. Tan sols recordar que el 1919 ja pul·lulava per Barcelona Fèlix Cardellach i la seua ?Filosofia de les estructures?. A més de recordar que Gaudí ?calculava? mitjançant un enfilats amb bosses d?arena posats boca avall.

C)      Un altre punt de divergència és l?esperit d?industrialització, adés esmentat, que en el cas de Gaudí és inexistent, tret d eles voltes de maó en pla que uneixen els caps de les columnes que sostenen la plaça del Parc Güell, doncs està més prop d?una metodologia artesanal i d?un ?anar inventant? sobre la marxa. Algú podria preguntar-se que aquest tema fa un segle estava al bressol. S?enganya. Cal només enumerar el cas del Palau de Cristall de J. Paxton per a l?exposició de Londres de 1851, o dels contemporanis de Gaudí, com ara Doménech i Montaner, que precisament enguany fa un segle, construeix l?Hotel Internacional per a l?exposició de Barcelona en tan sols tres mesos basant-s?hi en un mòdul: una rajola.

D)      Gaudí ignora els nous materials i llurs usos estructurals, el ferro i el formigó armat, excepció feta del Parc Güell, està més abocat als tradicionals, fins al punt de qualificar-lo com a l?últim gran arquitecte en pedra, com veiem postura contraposada a Calatrava. Amb tot, Gaudí tendeix a treballar amb estructures a compressió, en Calatrava n?hi ha de tots els comportaments, a destacar-hi, les que ho fan a tracció, i això té una implicació formal directa. Comparem el viaducte del P. Güell per a passejar amb el corredor porticat de les oficines a Suhr i al projecte de l?estació Staldelhofen.

Al parc la columna inclinada i anterior és la que suporta, a compressió, l?accés superior de trànsit rodat i els caps de columna són lligats per corretges a flexió. Una mena de taló, exterior, eixampla, l?accés i treballa a compressió també. A Suhr, la corretja que lliga els caps és a tracció i la inclinació del suport és el cap exterior, ço és, contrària a la del Parc Güell. A l?estació la inclinació és la mateixa que la de Gaudí, però el taló està davant, servint de contrapunt al suport que aguanta la marquesina, de tant bon punt que si llevem el taló a l?obra gaudiniana, el passadís restaria intacte; si ho férem a l?obra calatraviana, bolcaria totalment. Val a destacar-hi aquest meravellós taló de Calatrava; es tracta d?un pilar articulat pels seus extrems, amb una certa esveltesa en relació amb la càrrega i la secció, la qual cosa provoca l?efecte anomenat de pandeig, que n?és aquell que es produeix en pressionar pels extrems, amb els dits, una barnilla fins a fer que es corbe. Com diria Goethe: el geni s?expressa en les limitacions. El pilaret adopta una forma de fus, per què?. Doncs perquè el pandeig augmenta, en una secció transversal, en allunyar-se dels extrems en un pilar articulat pels extrems, arribats al màxim de deformació al centre de la barra, per això ha d?anar guanyant en resistència mercés l?augment de secció.

Tanmateix cal ressenyar-hi punts de convergència: la unitat puix tots dos fugen d?espais residuals i invertebrats, tendint cap a la configuració de gran sala amb el consegüent afany en matèria estructural que això comporta.

Aquesta tendenciositat és més aviat una característica sociocultural de l?àmbit de pertinença que una confluència.

Tots dos són grans geòmetres; Gaudí, amb rajola, desenvolupa paraboloides i hiperboloides (reglats o no) que enllaça magistralment. Però gaudí és un arquitecte formalista, en el sentit de masses. A excepció de casos com a Santa Coloma. Calatrava ho és, de formalista, en el sentit lineal, açò és, l?estructura portant lineal conforma l?espai.

A ressaltar també el caràcter senzill de tots dos i amb un punt de rebel·lia cívica, que en Gaudí, republicà de joventut aigualeix per a caure en un misticisme solitari a l?ombra d?Eusebi Güell d?ençà la Restauració. Aquest esperit rebel es plasma en Calatrava des d?una actitud europeista i de resposta civil, com hem vist últimament.

Calatrava, a l?igual que els altres grans arquitectes, ha sabut extraure les lliçons del passat i combinar-les sàviament, tot actualitzant-les per a obrir una escletxa en l?espessa estupidesa del postmodern, reconciliant de bell nou organicitat i racionalitat en una obra que ens ofereix un camí segur de la disciplina arquitectònica.

 

 Fins ací l’article de 1988.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

L?ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA.

 

Aquest article el vaig publicar el dia 4 de juny de 1988. En el suplement del diari Levante que es deia DIAREMA,

dedicat a l’arquitectura i l’habitatge, que eixia els dissabtes. L’article el van dividir en tres parts i de manera aleatòria. Total que en el segon no se’nr ecordarien del primer i així -igualment- en la tercera.

Va trigar sis (6) mesos a publicar-se. Supose perquè era la primera vegada que tenien un article amb contingut i amb un personatge que començava, ja, a tindre grapa. Quasi segur era el primer que en parlava d’en Calatrava a València. I tampoc l’idioma no semblava ajudar-hi massa. Possiblement el primer, amb contingut, en català i que no parlava de literatura, falles, etc. és hereu del “Barcelona entre el Pla Cerdà i el barraquisme” que havia llegit una dècada abans. 

Vaig tenir la sort d’ensopegar, en un viatge a Suïssa l’any anterior, a l’estació de trens de Zuric i conversant amb un passatger  mentre desdejunàvem a les 6’30 h. de la matinada li vaig demanar sobre diverses obres…i resultà que era un arquitecte Her R. Müller. El bon home m’explicà que eren obra d’un arquitecte afincat espanyol que se’n deia Calatrava i me n’indicà algunes més. Ell, després se’n anà… i en tirar a pagar m’havia pagat el desdejuni- a la manera alemanya òbviament. I vaig pensar amb Francesc Pujols………en broma.

L’he rellegit i crec que encara conserva la força i frecor del primer dia. Hi ha passat divuit anys. I ara, que tothom li dóna canya, amb la més ignominiosa ignorància, vull fer una tirada de dos apunts amb l’article sencer. Aquest és la primera part.

(segueix)   

 

 

 

 

 

 

L’ARQUISCULTURA DE CALATRAVA: UNA VISIÓ POLÈMICA.

 

 

Arran els articles elaborats sobre l’obra d’en Santiago Calatrava i Valls –i, tal com signa ell mateix els seus projectes primers a Zuric- observem una sèrie de mancances i/o errades, així com una manca d’aprofundiment en els corrents on beu. Passem tot seguit, i, des d’un punt polèmic a discutir-los.

 

 

L’organicisme científic positivista

 

 

Si al segle passat aquest terme tenia la consideració de que la forma de l’edifici s’havia d’ajustar a les funcions que calia desenrotllar, Calatrava ho fa sense caure en la banalització que comportà el zoomorfisme epidèrmic, com per exemple la pell de drac de la casa Batlló i d’altres modernistes amb les formes vegetals, ultrapassant l’ornamentalisme i extraient de la imatge poètica de l’esquelet d’un gos (parades d’autobusos a Saint Gallen), el batre de parpelles (portes de la fàbrica Ernsting), valves de calamarsos (Halle Jakem) o becs de gallina (coberta de la sala de concerts a Suhr) unes estructures, que sí són capaces de resistir esforços dinàmics, augmentats d’escala, ho seran per a resistir-ne, d’estàtics a la vegada de peces eminents de l’estructura dels seus edificis i conformadores de l’espai.

 

En el sentit del terme emprat al segle XX, l’organicisme encapçalat per F. LL. Wright es basa en expandir els espais partint d’un nucli central; en el seu cas les xemeneies a les cases de la prada centrifuguen els espais. Amb el temps, aquest nucli es va transparentant, implícitament a l’edifici d’oficines Larkin a Buffalo (1910) i explícitament al museu d’art Guggenheim a Nova York (1946) on la llum raja des d’una claraboia situada a la coberta.

 

 

Calatrava reprèn aquest tema però centrífuga els espais del voltant sobre el nucli central, com és l’edifici d’oficines a Suhr.

 

Un altre factor a destacar pres d’aquest corrent és l’interès pels detalls de tota mena, n’observem la delicadesa i elegància de les unions d’elements, perfectament dissenyants que constitueixen una arquitectura construïda.

 

 

El classicisme

 

 

Cal descobrir en molts de casos una subtil referència a temes clàssics, ja siga de tipologies de temples circulars (Tholos) com les oficines de Suhr, ja siga de temples rectangulars com la Madeleine de Vignon a París, aquest darrer paradigmàtic a la façana lateral de la fàbrica Ernsting on els tres cossos són evidents: sòcol, la xapa d’alumini plegada ondulant, tot suggerint-nos una magna columnata, i com a l’entaulament, una potent peça de remat correguda. N’és la transcripció a l’actualitat dels temples clàssics.

 

 

La geometria

 

 

Calatrava atansa el doctorat de ciències tècniques a Zuric amb el tema “la plegabilitat de les estructures”. Aquest és un tema, que d’antic, sembla, l’ha incitat a l’estudi i que onsisteix a estudiar la geometria dels elements en estat dinàmic, ¡fixem-nos-hi!

 

 

Si complexa d’entendre és una superfície reglada en l’espai, ¿com serà una colla de barnilles d’acer que cada segon estan conformant una superfície reglada diferent a la immediata anterior que obren i tanquen les portes del moll de descàrrega de la fàbrica Ernsting o l’escultura “L’ull”?

 

Tots els coneixements estructurals de què gaudeix no tindrien la menor incidència si no foren acompanyats del domini de la geometria, doncs elements estructurals i superfícies evolucionen

 

 A l’espai, la referència al pòrtic hi és mínima.

 

 

La industrialització

 

 

Sovint, l’obra de Calatrava, ens remet a la indústria, i d’ací a l’estàndard. Les seues obres són prototípiques i fetes a base d’elements susceptibles d’ésser elaborats lluny del lloc d’execució, d’aquí la propensió a fer les estructures isostàtiques. De més a més, aquest factor és determinatiu dels materials emprats. Tanmateix, defuig de l’avorriment formal a què ens té acostumats la indústria en termes estètics. Prova fefaent d’aquesta actitud és el fet de que els seus projectes porten reiteradament dels esbossos de com s’ha de transportar i muntar els elements.

 

Segons Bruno Zevi, el tret característic i essencial de l’arquitectura és poder-nos albergar, ço és, de posseir espai intern, que ens fa entendre totalment l’edifici. Mentre que l’escultura, per a entendre-la, cal que passegem al seu voltant, no interessant-nos gens el seu interior.

 

En les obres de Calatrava succeeix un estrany fenomen. En les –seues- obres d’arquitectura voltem per a veure les façanes, generalment amb tractament diferents, talment com si d’una escultura es tractàs.

 

Però si algú ha tingut la sort de travessar el pont de Bac de Roda, s’esdevé el cas oposat: tenim la sensació d’estar embolcallats per una capsa transparent que delimiten els cables que tiben els arcs. A risc d’equivocar-nos no s’estarem de remetre aquest bellíssim pont al primer projecte d’Otto Wagner per al Donaukanal a Viena sobre el Danubi, també amb arcs suspesos que suporten la planxa-tauler de trànsit, i ambdós curiosament amb quatre escalinates descendent al caixer del riu.

Continuarà.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

MAL KE BIEN.

Aquest és l’equip de l’estudi. El dia que vam inaugurar un restaurant que vam dissenyar i construir. Com sempre: amb pocs diners i molta il·lusió.

El millor: l’equip que conformem.

La fotografia, com ja és costum, un desastre. Haahahhaa.

M’ha vingut al cap el nom del restaurant- que ara triomfa com la Coca-Cola- després de les eleccions al Parlament de la Generalitat d’Amunt.

Bon temps per a empényer noves propostes i realitats.

Bona nit a tothom.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UN PIS NO ÉS UNA VIVENDA.

L’article que us deixe a llegir és d’en Fernando Gaja i Diaz. Professor de l’escola d’arquitectura. Fernando (al qual perfectament podríem dir Ferran) ha fet al llarg dels anys que el conec una evolució molt positiva -al meu parer, (tot i que sóc subjectiu, com tothom) – que mereix i és digna de consideració.

Autor de la majoria dels PEPRI’s de Ciutat Vella. S’adhereix al col·lectiu Terra Crítica fa ja bastants anys, al punt de no haver coincidit amb ell malauradament, quan jo deixí d’assistir-hi a les reunions. Qüestions familiars m’impidiren de consolidar la meua pertanyença.

La foto que vos adjunte és d’un edifici que vaig projectar, avant la léttre, que la sra. Ministra decidira fer pisets de 30 metres quadrats. Aquests, que us mostre-hi estan sobre uns 40 de superfície útil. Un solar d’uns 115 m2. Hi encabim sis (6) habitatges que acompleixen les HD-91, i les del PG, òbviament. Més un local i places d’aparcament, tots en planta baixa. Fem que els metres quadrats siguen de 120 cm. x 120 cm. Quasi experiments d’escola d’arquitectura.

L’exclavitud -o el goig- de treballar per a la iniciativa privada. I els promotors d’aquesta iniciativa-us ho assegure- són gent molt i molt decent. Sense gaires recursos però valents i progressistes. Però el mercat i la cojuntura n’obliguen.

Barri: Torrefiel. L’espiral en què ens trobem aboca a aquestes situacions i no hi ha moltes alternatives més.

El motiu: l’encariment del preu del sòl a tot València. L’eixida, tot mantenint el preu del metre quadrat és reduir els metres per a que la població hi tinga accés a un petit habitatge. És una trampa saducea. Ni amb sòl públic hom pot reduir el preu de l’habitatge. Hi deixaré en un termini curt de temps una aportació al respecte.

En Gaja, almenys ho deixa ben clar i pot considerar-se el primer round del debat. N’hi haurà més.

?Els arbres són bonics, però també aporten valuosos beneficis medioambientals. Són l’aire condicionat del planeta, però sense llurs efectes nocius??- ..?En les ciutats acompleixen la mateixa funció: les ciutats sense arbres són més pobres?.

(H.Girardet, ?Ciutats per a una vida urbana sostenible?)

La polèmica encetada a partir de les propostes de la ministra de l?Habitatge sobre la autorització de vivendes de dimensions inferiors a les actualment establides (les vivendes de menys de trenta metres quadrats, els denominats ?micropisos?) està desenfocada. Si l?objectiu d?aquesta proposta és el de reduir el preu, a costa de reduir sensiblement la grandària, i per tant la qualitat de vida dels seus habitants, cal dir clarament que la mesura és inútil, o d?escassa incidència.

Des de 1996 es construeixen en aquest Estat vivendes a un ritme i en una quantitat sense parangó. La magnitud de l?activitat immobiliària només es percep quan les dades es posen en comparació: per exemple, que l?any passat es van iniciar a tot l?Estat més de 750.000 vivendes, quan les necessitats estimades en el més ?optimista? dels escenaris no superaven les 350.000, incloent-hi les secundàries; o que tan sols a Andalusia es van iniciar tants habitatges com a Anglaterra sencera (unes 140.000). Per què llavors no s?abaixen els preus, en una situació en què l?oferta supera clarament les necessitats de la demanda? Perquè gran part dels pisos que es construeixen no són vivendes; ho semblen però no ho són. No són immobles adquirits per a viure-hi, per a ser ocupats, per a habitar (ni tan sols per a ser llogats). Són, a pesar de les aparences, només actius immobiliaris, béns d?inversió, no de consum, no estan destinats a satisfer una demanda bàsica, que a més és un dret constitucional: l?allotjament. L?ex Alcalde de Santiago de Compostel·la, l?urbanista Xerardo Estévez, ha denunciat moltes vegades el paisatge de persianes baixades que domina en moltes ciutats espanyoles (en el Cens de 2001 les vivendes buides i de temporada suposaven el 38 % del total a la Comunitat Valenciana, un trist rècord). Una realitat que coneix qualsevol persona mínimament observadora i que no és sinó el símptoma més evident del significatiu nombre d?habitatges no ocupats.

La vivenda, el mercat immobiliari, sempre ha sigut un bé que ha atret la inversió i l?estalvi. No obstant això, en l?ultima dècada aquesta component de la demanda ha crescut desproporcionadament. Les raons són múltiples: l?augment de la capacitat d?estalvi d?una part de la població; la reducció dels tipus d?interès en els préstecs hipotecaris; les expectatives de guany fàcil i ràpid, encoratjades pel boom dels preus; l?abundància de diners fiscalment ?opacs?, que tradicionalment s?ha bolcat en aquest mercat; l?absència d?alternatives inversores amb semblant seguretat i rendibilitat; una legislació urbanística i de la vivenda desenrotllista, que impulsa i encoratja la construcció per la construcció; la tolerància (o fins i tot complicitat) de les Administracions a l?expansió d?una activitat que és vista com una font d?ingressos (un recurs que és pa per a hui i fam per a demà, i que acaba per generar dèficits en la prestació de serveis no compensats pels impostos).

Convé destacar que l?encariment actual de la vivenda és un fenomen d?especulació en estat pur. Perquè si s?oblida, si es pretén reduir preus acceptant les regles de joc no es va a aconseguir res. L?Administració ha de començar per reconèixer que hi ha dos mercats: l?especulatiu i un altre en què la vivenda és una necessitat bàsica, un bé de consum. I ha d?actuar en conseqüència, produint habitatge al marge dels circuits especulatius, o dels inversionistes, si es prefereix utilitzar un terme més correcte. Si el problema de la carestia de la vivenda deriva del seu caràcter d?inversió especulativa, els que desitgen adquirir-ne una per a viure estan en inferioritat de condicions, no poden competir. Ignorar açò i traçar estratègies que obvien aquesta dada és dissenyar polítiques equivocades, inútils.

La reducció de les dimensions pot tindre un efecte contrari al perseguit: l?encariment, encara que siga en termes relatius, dels pisos. Per a molts inversors la reducció de la grandària de les vivendes els pot resultar molt avantatjosa en permetre?ls multiplicar la inversió i dividir el risc. Pel que les mesures proposades no sols serien inservibles sinó que fins i tot, paradoxalment, podrien encoratjar l?espiral especulativa.

El problema de la vivenda hui no és un problema de producció, d?insuficient producció. El sector immobiliari produeix mes vivenda de la necessària, més de la que la demanda d?allotjament pot absorbir, està sobredimensionat. El problema de la carestia requereix posar en el mercat, directament o indirectament, allotjaments a preu taxat, habitatges el preu del qual no es fixe lliurement en un mercat especulatiu. Segons estimacions del Ministeri de la Vivenda, en 2004 a penes un 9 % de les vivendes iniciades van tindre algun tipus de protecció (el que implica un preu taxat), una xifra molt inferior al 25 – 30 % que era habitual en la dècada precedent. La reducció del públic, el desistiment de responsabilitat de les Administracions, ha fet que l?adquisició d?una vivenda siga hui més i més difícil per als qui realment la necessiten, però la reducció de la grandària de l?hàbitat no és el camí.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Rojos radicales.

Una persona amiga, membre de l’executiva del PSPV, em telefona per un afer que portem entre mans i em diu que està molt atrafegat perquè s’ha d’anar amb la reina Sofia a l’obertura de la temporada d’opera al Palau de les Arts…..a veure el muntatge i posada en escena el Fidelio, de Beethoven, en acomiadar-nos li faig, amb posat irònic:

-“Tú, que eres monárquico” saluda Sa Majestat Sofia de la meua part……

I ell em respon: Ay, cómo sois los rojos radicales!

(segueix una miqueta…)     

Realment no sé què entén per roig radical. És curiós l’stablishmen ni que siga socialista. Tot allò relacionat amb la llibertat ho veuen d’esquerres. És a dir a llur esquerra. Precisament, adreçat a mi, una persona que desconfia de l’eix esquerra-dreta. Que té les arrels ideològiques en un lleu sentit llibertari. Que descofie -força- dels grups gregaristes i partidistes. Que, en tot cas, tinc un sentit desenvolupat de liberal en el sentit que adreçà Jesús Prujà fa 25 anys (vegeu la foto).

Que igual puc considerar bona i eficaç una actuació feta pel PP (de fet tinc amagat i us amenace amb un esborrany que es diu “Elogi del PP valencià (i Illenc)” de propera  publicació, ítem del pspv, d’IC, etc. com de qualsevol altre.

Fins i tot confesse, que de vegades actuacions força discutibles en primera instància que a la llarga, crec, que ens són positives. Positives en el sentit i creença que en tinc i que es concentra en el pensament següent:

La humanitat avancem sempre en el camí d’augmentar la llibertat a la recerca de la veritable humanització dels homes com a individus.

Arribats ací; a cada actuació observada, un hom es demana:

 Això conjumina en la direcció de la llibertat?

PS: enraonant de tot i un poc de tots:

¿es pot saber on són els escrits d’Agustí Pons? ¿Ha canviat d’escuderia? ¿Beethoven era monàrquic i el socialista-amic en sap res al respecte? 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

COMUNICAT DER COL·LEKIO D’ARKITETOS DE LA COMODITAT AUTOMÀTICA BALENSIANA

URBANISMO:

?CASO CATRAL? Y RESTO DE LA COMUNIDAD VALENCIANA 

 

19 de Octubre de 2006

Actuaciones del Colegio de la Comunidad Valenciana.

Junta de Gobierno urgente y extraordinaria en Alicante

  

<>

URBANISMO:

?CASO CATRAL? Y RESTO DE LA COMUNIDAD VALENCIANA 

 

19 de Octubre de 2006

Actuaciones del Colegio de la Comunidad Valenciana.

Junta de Gobierno urgente y extraordinaria en Alicante

  

Trata este escrito de fijar la posición del Colegio Oficial de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, ante la grave situación planteada con la suspensión de competencias en urbanismo, por parte de la Generalitat Valenciana, inicialmente al Ayuntamiento de Catral (Alicante) y las noticias que ?en cascada? no han parado de aparecer en los medios de comunicación y que afectan, supuestamente, a un numero elevado de Municipios de la Comunidad Valenciana, y con ello, también supuestamente, a miles de viviendas construidas en situación urbanística ilegal.

Ante la gravedad de los hechos denunciados, en previsión de que se pudiera generalizar la situación, y para evitar de manera inmediata y sin paliativos la afección sobre el interés general,  el buen nombre del Colegio, como institución, y de los Arquitectos como profesionales, y por el peligro de generalización que estas situaciones conllevan, en el absoluto convencimiento del buen hacer profesional de la inmensa mayoría de nuestros compañeros.

Cumpliendo con nuestro compromiso de teneros informados de las actuaciones que este Colegio Autonómico mantiene, os hacemos llegar el guión utilizado para la rueda de Prensa posterior a la Junta de Gobierno, y entregado en mano a los Medios de Comunicación, y que se aprobó por la Junta de Gobierno de este Colegio, en sesión urgente y extraordinaria, celebrada en Alicante el día 5 de octubre de 2006.

COMUNICADO DE PRENSA ANTE LA SITUACIÓN URBANÍSTICA CREADA

Como Colegio de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, ponemos a disposición de los ciudadanos nuestra estructura, para recibir, ofrecer información, o cualquier otra cuestión que les pueda afectar.

Como corporación de derecho público, no somos los garantes de la legalidad urbanística ni constructiva.

No todos los proyectos se presentan en los Ayuntamientos y casi nunca existe tal documento para estas Viviendas ilegales.

La mayoría de los técnicos municipales que informan los proyectos son Arquitectos, aunque no siempre y en todos los casos.

Quienes deciden acerca del permiso de construcción y su otorgamiento o no, son exclusivamente los órganos políticos, normalmente los Ayuntamientos, que son, a su vez quienes ejercen la potestad de policía Urbanística.

Los Arquitectos redactores de los proyectos, si existen, plantean una situación más compleja, puesto que las situaciones que se puedan dar son muchas, en función de su participación a lo largo del proceso denunciado.

La buena fe y la confianza de todo ciudadano debe de fundamentarse en que las instituciones, tanto políticas, empresariales, profesionales y ciudadanas, funcionen adecuadamente.

Al parecer, en este caso, en alguno o algunos escalones de los citados en el párrafo anterior, se ha fallado estruendosamente.

Asumiremos la parte que, como Colegio, ya dicho con anterioridad, nos corresponda y actuaremos en aquellos ámbitos necesarios ­-Ayuntamientos, Comisión Deontológica y los Tribunales, si fuese preciso- contra aquellos que han defraudado la confianza que los ciudadanos y la sociedad han puesto en ellos.

Por lo tanto, si tuviéramos que formalizar una propuesta, esta sería:

1. Hay que delimitar el ámbito de la actuación infractora y/o delictiva, para situarla en sus justos términos.

Por nuestra parte y dentro -desde luego- de nuestras posibilidades ofrecemos nuestra leal colaboración con aquellas otras instancias que nos requieran para este fin.

2. Solicitamos de los órganos competentes, Consellería, Fiscalía la Justicia en un sentido amplio-, una actuación ejemplar contra aquellos responsables, en el ámbito o ámbitos que corresponda, para que prevalezca la legalidad vigente y no pueda quedar la sensación -en modo alguno y en esto somos rotundos- de que quien vulnera la Ley, el negocio le sale mucho más a cuenta que cumplir con la legalidad, cumplimiento este, el la legalidad, que es el caso de la mayoría de los profesionales, y en todos los escalones del sector de la construcción.

Sería terrible que, una vez descubierto, salga beneficiado el infractor o el delincuente con relación a quien ejerce honestamente.

3. Proponer esta acción -con el único objetivo y por una sola vez-, después de depuradas las responsabilidades a quienes corresponda, para solucionar por todos los medios legales existentes, o posibles medidas legales a tomar en el futuro, las irregularidades detectadas y conseguir su regularización, mediante un pacto que, independientemente de posiciones, políticas, tenga por finalidad el bien social, la tranquilidad y la restitución de la confianza en nuestro sistema e instituciones.

4. Una vez reducida al mínimo la situación de ilegalidad, actuar de la manera que dicte la Ley y buscar el resarcimiento de los perjudicados, a cuenta de los responsables.

5. Iniciar una línea de trabajo, dentro del Colegio de Arquitectos de la Comunidad Valenciana, conjuntamente con los tres Colegios Territoriales, que tenga como finalidad concluir en una serie de actuaciones y medidas de control documental, que sirvan de contribución previa para evitar, o intentar reducir, el ejercicio arbitrario de algunos Ayuntamientos en el desarrollo y aplicación de sus potestades.

6. Proponer que los Notarios y Registradores, en el transcurso de una operación de compra-venta de inmuebles, exijan la Cédula Urbanística del suelo (Potestad única de los Ayuntamientos) u objeto de la transacción y que las Certificaciones para viviendas construidas tiempo atrás, y sus circunstancias urbanísticas, estén suscritas necesariamente por un Arquitecto -y no por otros técnicos no competentes-, sobre obras mayores legalizando así lo ilegalizable.

7. Transmitir a los ciudadanos un mensaje de normalidad, con el convencimiento de que, aun con la gran dimensión con que aparece todo este asunto, dentro de la totalidad de la actividad inmobiliaria en la Comunidad Valenciana, son la inmensa mayoría de los profesionales los que actúan dentro de los márgenes de estricta legalidad.

 

Alicante a 05 de octubre de 2006

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari