Notices from nowhere

Democracy now finds there can be ample for all, but only if the souvereing fences are completely removed.

DIVINA COMÈDIA.(1)

MetroValència.

Totes les lloses eren mig alçades,

i eixien de dins uns laments tan durs

que pareixien de penats i reus.

I jo: "Mestre, qui és aquella gent

que, des dels cofres on són sepultats

es fan sentir amb gemecs de dolor? "

Infern.Cant IX.  v: 121-126.

"Qui m’ha tancat la casa de dolor!"

I a mí em digué: "Tu no t’has d’espantar

si jo m’irrite: venceré la prova

per molt que dins preparen la defensa.

 

No és nova aquesta arrogància seua;

ja la usaren en porta menys secreta,

que encara ara es troba sense pany:

 

Damunt vas veure una inscripció morta.

I baixant el pendent des d’allà dalt,

Ja ve, passant els cercles sense escorta,

algú per qui han d’obrir la ciutat."

 

Infern.Cant VIII .  v: 120-130

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Fotuts i arrimats al marge.

Hui he arribat prompte a dinar a cala mare. Tenia reunió a primera hora de la vesprada.

Ja dinant, estem vegent el Notícies 9. Estos dies des del Palau de les Arts, puix es veu el Museu de les Arts i les Ciències de fons. Prop de l’escenari del Papa.

Hi havia eixit el Portaveu del Consell a donar explicacions no recorde de quin afer. Parlava en valencià.  I en això interrompen l’emissió i hi han donat la mala notícia. Parla Genar Martí, des de la parada del c./ Jesús. So telèfònic encara. Canvíem a la TV3, crec que era el Xavi Coral, que fa el mateix. Torne a C9, ja hi ha visió del periodista des del carrer. Diu que en són uns vuit morts i ferits. Hi ha una càmera fixa de circulació. Mostra el carrer de Jesús buit.

Retornem a TV3, i l’Empar Marco en diu, des del mateix lloc de laa parada, neguitosa:

 " N’hi ha més de  20, de morts i molts ferits". No tenien moltes més dades.

Hem "tocat" a ca ma tia Maricarmen, la meua madrina i germana de ma mare, que tots els dies l’agafa -el dit comboi- a eixa hora. Torna de la botiga que té a c./ Gaspar Aguilar fins al Centre. És la seua línia i la seua hora. Quasi jubilada com està, torna promptet a casa a fer el dinar dels fills i l’home.

 Tot seguit , ma mare li ha telefonat immediatament a casa. Jo li dic, dona, no…..tants trens que n’hi ha, no sigues……….. tràgica. S’ha posat ella mateixa, ens diu: és que havia arribat tard uns minuts i l’he perdut i he telefonat a Migue per a que vinguera a arreplegar-me. Hi havia perdut el tren de la mort. Mai no se’n sap si hi hauria agafat eixe vagó, el de davant o el de darrere. Uff, una tremolor ens ha envaït.

En això, tornem a la TV. El conseller de Presidència Vicent Rambla, ara ja en directe, en parla del tema, tot voltat de carxofes, i ja ho fa en castellà. Ara ja somos "nacionales". Tampoc no en té massa de dades. Diu que portaran els cadàvers al departament de Medicina Legal de la Ciutat de la Justícia. Que hi ha un telèfon gratuït i que estan investigant les causes. Bombers, policia i SAMU estan desenvolupant les faenes de "desescombro". Balons fora. 

* Hom diu que la línia 1 estava molt deixada, que és de molt de trànsit amb l’Horta Sud.

*Jo, que sovint agafe la 3, que porta a l’Horta Nord- la de Rafelbunyol-, tampoc no està nova de trinca, i grinyola d’allò més en el revolt de Facultats-Mestalla.

* Estem en esta ciutat en el trànsit de Ciutat mitjaneta a Ciutat Gran. No a Gran Ciutat.

Encara me’n recorde de la "vergonya de la inauguració", crec,  precisament de la línia 1. 

El dia de la inauguració el Conseller Burriel o Blasco, les personalitats i autoritats els fotografs, càmeres de C9, etc. col·locats a l’andana, que havien de fer el primer viatge, van haver d’entornar-se’n sense inaugurar res.

En arribar el tren, a la parada no havien fet l’assaig previ. Ací tot s’inaugura a corre cuita.

El motiu: en arribar el comboi a l’estació, el nivell de l’andana era major que el nivell inferior de les portes, amb la qual cosa, aquestes en desplegar-se per a obrir, topetaven contra el mur del moll de l’andana.

Total, que no van poder entrar al vagó, ni es va poder fer el viatge.  Mitja volta i tothom cap a casa, amb la cua entre cames.  Sans mise en scéne.   

En aquest país estem carregant-nos de raons. I mira que sabem tragar.

Ara que li han fet un homenatge a l’expresident Joan Lerma, amb Pepino Blanco i el periodista Lafora com a "encaradors" de l’acte a València, em ve a la memòria, aquella frase que deia l’expresident iterativament:

"¿Para qué queremos un país vertebrado?, si los gusanos son invertebrados y son muy felices".

I nosaltres, ingenus responíem, amb aquell: "No, No, No volem un ninot de President".

Avui ja tenim una resposta basada en la no-ingenuïtat i fruit de l’experiència viscuda:

Doncs, exMoltHonorable, per a estalviar-nos el d’avui i les vergonyes que passem, a balquena, diàriament des de fa vint-dos anys.

0 de Dignitat per al conjunt dels nostres dirigents. Inclosos els extraparlamentaris. Estic cansat i fastiguejat. No puc dormir-me. 41 famílies i amics tampoc…………….i…………. ploren.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Sobre la (pressumpta) Decadència barroca del XVII i el XVIII.

Fa uns dies E. Subirats i Sebastià feia un apunt sobre la literatura barroca, reivindicant lletraferits de les comarques centrals d’este país, m’ha vingut al cap uns textos en que treballe a hores d’ara, precisament d’aquella època.

Dir que estàvem en decadència, és una visió parcial, d’influència literària i esbiaxada del conjunt d’activitats de la societat. No és d’estranyar que des de les comarques centrals, tan menystingudes des dels dos pols ciutadans més importants, els ebrencs intenten de fer-se un lloc al sol i entrar en l’imaginari col·lectiu. Tampoc no és d’estranyar que darrere de les grans ciutats hi ha un rerepaís oblidat que s’ha fet fort a força d’ignorar-lo. Les grans línies que es plasmen als llibres, i llurs pensadors que són les del establishmen. Quan escorcollem la realitat comença a aflorar molta faena feta calladament. Ens han ficat a la testa que tota aquella època era un marasme, el no-res, però els venia molt bé per a explicar la reviscolada de què ells eren els (nous) protagonistes. L’estat de la qüestió no va per ací.

Sí, vull posar una comparativa actual entre la situació de la professió en l’actualitat i allò que se’n desenvolupava pel darrer quart del segle XVII. 

Quan avui en dia serem uns 20.000 arquitectes en este país, que sols tindran estudi obert menys de la meitat. I d’aquests darrers, estaran en disposició de parir un projecte en català un 5 % -si m’apureu- amb tots els ets i uts pertinents. I si, per contra, considere que estem en el moment més reixit i òptim (amb més esperances i possibilitats d’obertura cap enfora) dels darrers quatre segles, amb permís del Modernisme i el Noucentisme.

La qüestió quotidiana no és menor ni vàcua. Veiem-ho:

1. Quan parim un projecte fem que tots els col·laboradors s’hi posen les piles. Delineants, aparelladors, arquitectes i enginyers. I col·loboracions externes. 

2. El promotor fa el mateix, si no és ell mateix, el promotor de l’idioma.

3. Havent acabat el projecte, aquest se’n va al col·legi corrersponent, a obtenir visat. També al d’aparelladors, si cal, per a designació d’aparellador i obtenció de l’estudi de seguretat i salut.

4. A demanar llicència d’obres a l’ajuntament corresponent, on els tècnics hi han de tenir un coneixement adequat.

5. Pot ésser que siga de protecció, i d’ací a Conselleria d’Habitatge.

6. Simultàniament anirà a fer, aconseguida la llicència a ca’l notari a fer Declaració d’obra nova i divisió horitzontal.

7. Ítem a l’entitat bancària corresponent a obtindre els préstecs corresponents, delerosos com estan de tenir-ne la del promotor i les successives del compradors.

8. Elaboració de fullets publicitaris, etc.

Per tant podem concloure que l’elaboració d’un projecte en l’idioma propi del país és una eina IMPRESCINDIBLE  de normalització. Perquè toca tots els ressorts on es mou la quotidianeïtat i els "cèntims".

Per a que veieu la crisi en que es movia la València barroca pel 1681 comprendreu de què parle. Com diria Supertramp: Crisis?, What crisis? 

1681, 8 d’abril. València. A.P.P.V. PROTOCOL Nº 1908, folis 401rº-452 vº. Notari: Joan Simian.

Die octavo Aprilis, anno a Nativitate Domini MDC. Lxxxj./

Noscant omnes: Quod nos Bernardus de Salafranca, sacrarom canonum, doctor Parochialis Ecclesiae invicti Martyris Sancti Laurentijs, in hac vurbe, rector, Philippus Cosme in ipsa Ecclesiae beneficiatus presbyteri, Don Franciscus Belvis, dominus villae de Belgida, Hieronymus Barbera, generosus, Joseph Eleutherius Torres, vtriusque iuris doctor, et Joseph Soler, agricola, tamquam electi per Parochiam praedictam medjis instrumentis a notario subscripto diebus vigesimo octavo octobris et vigesimo sexton januarij, nuperorum cum facultate ad subscriptum aedificatis in structionem et fabricam subscriptas, in ipsa Ecclesia acciti et congragati, praecedente auctione, seu licitatione, medio Augustino Benet, collocursore, qui medio iuramento in Deum et sancta Evangelia, apud Notarium subscriptum, coram testibus, quibus infra retulit subhastasse publica et voce preconia structuram praedictam, cum capitibus infrascriptis et neminem comprisse tam exigurem praemium seu quaestum expetetem, quam subscriptum Augustinum Mayques, qui eam absolvedam spopondit bis mille quattuorcentum octoginta quinque libris Valentinae pecuniae; deliberate et consulto tenore praesentis vice et nomine dictae Parochiae, concedimos, tradimus et committimus tibi, dicto Augustino Mayques, archirtecto Valentiae vicino, praesenti et infla accipienti structuram et fabricam dictarum Ecclesiaer et Turris, iuxta graphiades factas per  Gasparem Diez, architectum, a nobis selectas et manu ideo infrascripti notatij syndici Parochiae, subscriptas pro dictis bis mille quattuorcentum octoginta quinque libris, pecuniaer Valentiae, modo, forma et sub capitibus voce patria in faciliorem intelligentiam sequentibus.

Transcriurem el contracte, per capítols, amb l’actualització normativa gramatical actual (A.V.L i l’I.E.C.) i posteriorment farem un comentari sobre el mateix per tal d’anar aclarint en profunditat què pretenien fer-hi i comparar-ho amb el que ens hi ha arribat.

j. Primerament: S’ha de compartir l’Església en esta forma: s’ha de fer un cap d’altar que tinga de fondo trenta-un pams, amidant des de la part del retaule fins una mitja pilastra que hi ha al costat de l’arc abotzinat. I el restant de l’Església s’ha de compartir en quatre capelles o navades en pilastres o rebranques (chambes) en els mateixos pams i engrossir-les de parets, que està compartit en la traça per a dita Església fins arribar al cartabò de la porta principal; i aquell s’ha d’igualar conforme està en la traça o compartir-lo en la forma que pareixerà als elets per a que no cause deformitat en la dita Església.

Abans de començar a analitzar cal ressenyar que un pam valencià són 22.75 cm. Que un peu és 30.33 cm. I una polzada és 2.56 cm.

Per tant la distància de fondo de l’altar seria de 22.75 x 31 = 705.25 cm.

La qual cosa concorda amb les dimensions actuals del presbiteri (cap d’altar) de l’església.

Certament el que és la nau principal està repartida (compartida) en quatre navades o crugies d’ample igual pròxim a 4.00 m. A ambdós costats, el que no pogueren evitar és la distorsió de les directrius dels estreps que no corren paral·lelament en els quatre casos.

L’alçada de les rebranques dels arcs seria la mateixa que hi ha a la porta principal. Alhora que serien “doblades” per a engrossir-les, conformant-ne els contraforts que separen les quatre crugies (navades).

Ij. Item: Que s’ha de fabricar dita Església en esta forma: S’hi ha d’obrir els fonaments dels estreps de les capelles i de les parets del cap d’altar que confinen a(amb) l’arc abotzinat; i estos fonaments s’han de baixar al tenor de la fondària que tenen els altres de l’Església. I si d’un cas en la dita manera no s’hi aplega a bon terratge, s’ha d’afonar fins a topar on s’hi puguen carregar dits estreps de les quatre capelles de l’arc abotzinat i de les parets del cap d’altar; i que per a satisfacció de la Parròquia s’hagen de visurar per dos experts que els elets nomenaran, i hi haja de pagar el mestre que farà dita obra de visura.  

Com calia engrossir els nous contraforts (estreps) demanen d’ampliar i eixamplar els fonaments, tot baixant fins el ferm (bon terratge). Ja que estaven reconvertint un edifici gòtic amb càrregues de component horitzontal  menor a un edifici d’estructura renaixentista/barroca amb accions verticals amb unes components horitzontals majors. I a més a més, caldrà ser examinat i reconèixer visualment (visurat) per dos experts a costa del mestre. Calia fer-ho a tots els estreps de les capelles i de les dues parets laterals del cap d’altar. Estranya sobremanera que l’arc abotzinat hi ha haja quatre capelles. ¿Hi hauria dos capelles laterals més, endemés de les dos que veiem a hores d’ara?. Amb direcció perpendicular a les actuals. En el mateix sentit que la nau central?.

iij. Item: Que després que s’estaran donats per bons dits fonaments per als efectes abans dits, s’han d’omplir en esta conformitat, donant-los tot el que tenen a la traça d’amplària als estreps i rebranques de capelles i un pam més de rabassa, que còrrega tot al voltant per cada part d’estreps, branques i òculs. I així mateix, ha de córrer en dita conformitat l’estrep de l’arc abotzinat  i les dues parets del cap de l’altar. I dits fonaments s’han d’omplir de bones pedres, reblit i morter blanc.

És a dir: que els fonaments tindrien l’amplada ressenyada als dibuixos, més un pam de (rabassa), ço és, de relleix sota terra. Ës a dir conformant rasa seguida: estreps-branques-òculs (els vans). Omplint-se’n de pedres, pedruscall amb argamassa de calç.

iiij. Item: Que després (de) que estiguen tots els fonaments de les quatre capelles per banda i el cap d’altar i el cartabò de la porta principal, que s’ha de massissar a la cara de terra, després s’ha de replantejar amb tota perfecció l’Església conforme està  a la traça, les rebranques i pilastres, l’arc abotzinat i paret de cap d’altar fins l’alçada dels sòcols de les bases de pedra picada de la què hi ha a l’Església, i a les bases amb la mateixa conformitat.

És a dir: que els fonaments tindrien que ser massissats i esplanat fins l’alçada del terreny del pou, replantejar sobre ell, enbolcallant les bases dels pilars de  pedra gòtica. El perímetre seria el sòlid capaç augmentat un pam (de rabassa).

v. Item: Que fet sia el fins ara capitulat, s’ha d’amitjanar (separar) l’Església a gust i disposició dels elets per a que es puga celebrar (missa) sens comunicar-se’n amb l’obra; i si fos necessari per a la celebració alçar les dues capelles que estan en entrar, per la porta principal, que corresponen a la capella de la Comunió, s’hagen d’alçar i deixar coberta la navada, sense  tocar la resta d’obra, i a disposició dels elets.

No resta molt clar, però segurement es refereix a la capella dels Català de Valeriola i a l’actual de la Puríssima Xiqueta. Totes dues als peus de l’església. O bé la segona, correspon a una petita capelleta que apareix en el plànol de 1892, amb accés des de la del Combregador dels Català. És un dubte que caldria esclarir.

vj. Item: Que trets que estiguen els fonaments a la cara de terra i replantejada sobre l’obra conforme en l’altre capítol s’ha disposat, s’haja de descobrir l’Església que avui hi ha, arreglant tota la teula, fusta i d’altres pertrets[1]  on els elets  disposaran.

Quan estiguen els fonaments a la vista, s’ha de desmuntar la coberta i arrenglerar (arreglar) materials: teules, bigues i biguetes i d’altres estris.

vij. Item: Que s’ha de desfer els arcs sense fer perjudici a les sepultures que hi ha a la dita Església, ara sia encindriant-los i ara baixant les pedres, una a una, o en el mode que el mestre arbitrarà. Si reben dany, però, ho haja de refer a la seua costa el dit mestre. El qual haja de posar també fusta, cordes i tot gènere de ferramentes per a desfer els dits arcs.

Pel que es diu, hi havia sepultures per l’interior de l’església. S’hi havia de desmuntar els arcs gòtics, posant-hi les eines escaients a costa del mestre.

viij. Item: Que desfets siguen els dits arcs, s’hagen de desfer tots els estreps que avui hi ha de pedra fins la cara de terra, deixant les parets de la caixa de l’Església a l’alçada de les teulades de les capelles, perquè aquelles parets han d’aprofitar per a dita Església. I si algú dels estreps entràs incorporat en aquelles parets, s’haja de tallar arran d’elles a punta de pic sens maltractar-les.

Pareix curiós , per antieconòmic, que sols es deixe la caixa de l’església a l’alçada de les teulades de les capelles; tot enderrocant els estreps de pedra fins a terra, retallant a pic la trava d’ells s’hi se n’entren als murs perimetrals.

viiij. Item: Que tota la runa i pedres d’arcs, estreps i coberta de l’Església haja el mestre de traure a la plaça i posar la pedra on pareixerà als elets.

 x. Item: Que el continent que estiga tot desembarassat, s’hagen d’alçar els estreps i parets de cap d’altar, rebranques i pilastres fins l’arrancament dels arcs de les capelles; els quals es troben d’alçada de  vint-i-dos pams, poc més o menys; i la manera de pujar dites parets i estreps ha d’ésser així: que el que diu la pilastra, rebranques de les capelles i arc abotzinat, ha d’estar paredat de rajola i morter, i el d’endins dels estreps s’ha de posar de pedres de les que eixiran dels estreps i arcs  vells, de manera que vaja fent travada una filada de pedra que se’n entre devers la pilastra, i damunt d’aquella filada hagen d’entrar uns travons del mateix paredat devers dels estreps, perquè aquells facen l’assentament per igual entrant-hi algunes llosanes a la paret vella que tenen les capelles. I pujada que estiga dita obra fins l’arrancament dels arcs de les capelles, s’hagen de traure dues filades de rajola en les rebranques  per a quan es farà la cornisa o capitellada que ha de córrer per les capelles. I totes les filades de pilastres i rebranques  s’hagen d’abeurar en morter i aigua.

Alçada dels arrancs dels arcs formers de les capelles és de 22 pams. 22 x 22.75 = 500.50 cm. COINCIDEIX, amb l’actualitat. Que els estreps, pilastres, etc. Ha de ser paredat de rajola i morter (de calç) exteriorment i l’interior amb les pedres de la runa de pedres desmuntada dels estreps i arcs gòtics. Que es col·loquen traves (perpanys), adesiara, entre pilastres i estreps, per a que puguen assentar “per igual”. Conformar uns relleixos, amb dues filades que conformen els arrancs dels arcs formers.

xj. Item: Que quan estiga anivellada l’obra fins dites capitellades i arrancaments d’arcs ha de parar l’obra que els elets voldran per a que s’eixugue per a poder carregar els arcs.

xij.Item: Que s’hagen de (re)plantejar els arcs de les capelles de mig punt redó, conforme en la traça, i a un tenor anant pujant els estreps i carcanyols de paredat que hi ha dels arcs a dits estreps, pujant sempre el plom de les pilastres fins igualar en la corona dels dits arcs, advertint que els arcs de les capelles han de ser de dues rajoles de duella paredats d’algeps i rajola grossa, i d’amplària el que diu la rebranca de baix, no perdent aquells ploms, així en la paret que es formarà damunt dits arcs com els mateixos arcs.

xiij. Item: Que damunt la corona dels arcs per la part de dalt de la duella, s’ha de pujar l’obra un pam de paredat més que menys, i damunt d’aquells s’ha de formar arquitrau, fris i cornisa, hi ha de córrer per tota l’obra, així en la testera de la porta principal com en la una part i l’altra de les capelles, entrant pel cap d’altar, i fer dues girades que topen el retaule, i en l’arquitrau, fris i cornisa; hi ha de quedar formats tots els ressalts de les pilastres i arc abotzinat, no perdent els ploms de l’arquitectura; amb advertència que la cornisa ha de tenir tres pams i un quart de vol, conforme en la traça, i s’ha de forjar d’algeps i rajola i unes llosanes per a la corona, com s’ha referit, tots els ressalts i aquelles que entren calcigant[2] dins la paret tot el que puguen.

Vol de la cornisa 3 pams i un quart: 22.75 x 3’25 = 73’94 cm. No coincideix. En té uns 60 cms.

xiiij.Item: Que damunt dita cornisa s’ha de pujar un peu dret o rebanc, que tinga d’alçada quatre pams i tres quart, que carregue tota l’obra en els mateixos ploms de pilastres i arc abotzinat, forjant-li una filada de rajola per la cornisa que es farà quan es perfeccione.

Rebanc: 4’75 x 22’75 = 108.06 cm. Coincideix.

xv. Item: Que damunt d’aquell rebanc s’ha de pujar tota l’obra, així parets com estreps, fins buscar la rostària de la teulada tot el que siga menester. I dites parets i estreps i parets han d’anar ben paredats de rajola i morter abeurats, deixant endret de cada capella una finestra, conforme està en la traça, de quatre pams i tres quarts d’amplària i set d’alçada, açò s’entén de llum per la part de dins de l’Església, fent-li els seus arcs de rajola i algeps amb els seus biaixos, així pels costats com per la part de dalt, hi s’adverteix que al temps de pujar dites parets s’hagen de (pujar o voltar? ) els arcs i arrancaments de voltes fins l’alçada de sis pams del banc en amunt, deixant assentament per a carregar els arcs.

I muntada que estiga tota la dita obra, haja de parar el temps que als elets pareixerà.

Finestres: ample, 4’75 x 22’75 = 108’06 cm. Alt: 7 x 22’75 = 159’25 cm.

El gàlib de les voltes i arcs a de ser de sis pams sobre els arrancs: 6 x 22’75 = 136.50 cm. Coincideix.

xvj. Item: Que s’hagen de fer els arcs de la navada de l’Església de punt redó, comptant de la part de damunt del rebanc de la mateixa amplària de les pilastres i rajola i mitja de duella; i així mateix s’ha de fer de l’arc cap-i-alt (abotzinat) i d’altres remembrets?, conforme en la traça.

Arcs torals: de mig punt. Estant l’arranc sobre la línia del rebanc. Amb els relleus que vénen de la pilastra inferior. Coincideix, tot i que són, – més aviat- d’ansa-paner.

 xvij. Item: que en el cap d’altar, fets que estiguen els arcs, s’ha de fer una volta d’aljub de punt redó que acompanye els mateixos arcs, arrancant-la damunt el rebanc, conforme està en la traça; i en el restant de l’obra, com són les navades, i de pilastra a pilastra, s’ha de fer unes voltes d’aljub amb llunetes en cadascuna d’aquelles, en la forma que està en la traça; i dites voltes, així les de les navades com la del cap d’altar, han de ser closes de rajola prima i algeps i doblades rajola grossa per damunt, fent-les que entren en unes regates en els arcs i en els formers, perquè estiga tot unit.

No hi ha volta d’aljub (esquifada), ja que és de canó al presbiteri. Segurament confonien d’aljub amb volta de canó, de mig punt, i construïda de maó pla d’un gruix amb rajoles primes, per després doblar amb rajola grossa. S’adonem que dóna el mateix nom a les que conformen les llunetes que ataquen sobre aquelles. La gruixa que hem obtingut és de 13 cm., ço és, una prima d’una polzada més una grossa de dues polzades. Total 2’56 x 3 = 7’68 més les dues abeurades una sobre el maó en pla (0’5 cm. i l’altra la superior que veiem  per l’extradós 2 cm.) i els enlluïts interiors de l’intradós, total 13 cm.

xviij. Ítem: Que coberta que estiga tota l’Església en la forma que fins ara està capitulat, s’ha de encarreronar per a fer la teulada a dues aigües; i dits carrerons han de ser de cloenda de rajola grossa ben posades, juntes i travant; i de carreró a carreró s’ha de cobrir d’un cabironat de rajola, i pel mig de la navada de l’Església ha de córrer un carreró que tinga quatre pams d’amplària, i d’alçada quatre i mig de la volta de baix a la corona de la volteta de baix, per  a poder assentar les claus de la dita Església, advertint que la dita teulada, més que el terç, ha de tenir de rostària  perquè estiga guardada de les goteres, i a la part de baix de l’encarreronat, que fineix, segons la rostària de l’encabironat dels carrerons, s’ha de fer un xamfrà segons els elets voldran; i dit xamfrà ha de córrer per tota l’Església, ço és, en les parets dels costats per  a poder assentar allí damunt la teulada, i en cada testera s’ha  de deixar dos forats per  a que passe l’aire pels carrerons; i que en dits carrerons deixe forats d’uns als altres.  

La teulada serà a dues vessants, segons l’eix de l’església. Desaiguarà pels costats llargs. Sobre les voltes s’alçaran envans de sostremort o a portell sobre els quals s’assentaran cabirons de fusta que seran coberts per rajoles grosses. S’hi deixarà un carreró lliure central de 4 pms d’ample i 4’5 pams d’alçada. El pendent de la coberta serà major del terç (de l’ample) per a que hi haja bona escorrentia i evite filtracions. En aquest cas parla de xamfrà com a sinònim de ràfec o cornisa d’aiguavés, corregut en els dos costats llargs. Quan arriba a les testeres s’han de fer dos finestrons per a que l’aire calent no s’hi acumule i trenque el tauler inferior.

xjx. Ítem: Que s’ha de fer la teulada en esta forma: Com  és no  embagar-la3 ampla, i enllaçar bé els nucs de les teules, i per la part de dalt, on fineix l’una part i l’altra de la teulada, s’ha de fer un cavalló pavimentat de teules grans de sant Cristòfol. I per la part de baix, tot el que diu l’amplària dels estreps, s’ha de fer de teulada ben pavimentada, conforme la resta, a dues aigües fins els dos xamfrans dels costats, i els estreps pavimentats de rajola, fent bardes al voltant.

La teulada serà ben subjecta i enllaçant i sobremuntant teules. A la carena les teules seran de gran format, de Sant Cristòfol (de peu i mig almenys), com si fossen cobertores en tortugada invertida. I a la coronació dels estreps, també enteulats, a dues vessants, fent per la part inferior volada de bardeta. Tot fent-hi ràfec.

3.embagar: v. tr. Subjectar amb baga o bagues

xx. Ítem: Que s’ha de cobrir les capelles en esta forma: Com és fent en cada una d’aquelles una volta per igual, i/o d’aljup, segons voldran els elets, closa de rajola prima i doblada per damunt; i sobre dita volta s’ha d’encarronar i encabironar conforme la de dalt, donant-li bona rostària  la teulada , ben pavimentada, i en la paret on carrega s’ha de fer un xamfrà conforme el de dalt, que córrega per igual totes les capelles amb tal que la volta de la capella s’ha d’arrancar del nivell de la capitellada conforme l’altre.

Les capelles s’han de cobrir amb volta d’aljub o per aresta de maó en pla. Encarreronar-se amb pendent igual que la teulada de la volta de la nau central. Fent-hi un ràfec semblant al superior. La construcció actual no atén a que les voltes tinguen l’arranc a l’alçada de la capitellada, sinó de zona més baixa.

xxj. Ítem: Que tota l’Església per fora, així la paret del sagrari com la de la plaça i la que cau a la porta principal i estreps de la dita Església, ha d’estar arrebossats de morter prim blanc, ben picades totes les tàpies perquè siga permanent; i després que estiga eixut, esllavassar-ho en morter prim, i tots els xamfrans i bardes de taulells que hi haurà, han d’estar espessits d’almangueva. I així mateix, els arcs de les finestres de les capelles i de la finestra que s’ha de fer damunt de la porta principal al mig de la paret de l’Església, com més avall s’hi dirà.

La primera modificació conceptual és que la porta situada als peus, passa a ser la principal. Ës aquella per on accedien els Català de Valeriola. Arrebossar murs, estreps, etc. Donar una capa de morter de calç fina per ràfecs, bardes, etc. amb almagra (òxid de ferro; terra roja).

 

xxji. Ítem:  Que s’ha de perfeccionar l’Església en esta forma, com és: Traient arestes als arcs torals i referir-los (lafardarlos) d’algeps per baix pels dos costats, compartint en dits arcs set florons de bona talla de relleu; i entre floró i floró fer un coixí que estiga rellevant el que (es) diu una mitja canya ; i damunt dels dits coixins fer un paper de trepa de bon dibuix; açò s’entén en els arcs de la navada de l’Església conforme es demostra en la traça; i en l’arc abotzinat s’ha de fer un compartiment de  (tambanillos)  conforme està en la tarja; i damunt dels dits (tambanillos) una targeta derelleu; i de tarja a tarja unes bandilles  amb uns fruiters, segons també en la traça, i el pilastró que reïx més; l’arc abotzinat s’ha de compartir en set floronets, i de floró a floró un paper de trepa.

La primera constatació és que dits adorns no hi apareixen en l’actualitat. No hi ha relleus. modificació conceptual és que la porta situada als peus, passa a ser la principal. Ës aquella per on accedien els Català de Valeriola. Arrebossar murs, estreps, etc. Donar una capa de morter de calç fina per ràfecs, bardes, etc. amb almagra (òxid de ferro; terra roja).

xxiij. Ítem: Que les voltes de l’Església s’han de referir d’algeps de paleta traient arestes a les llunetes; i a la punta de la lluneta s’ha de fer una targeta amb dos colgantillos que baixen per dites arestes, conforme ho mostra la traça, fent-li les seues faixes d’algeps pardo (sic: negre/guix) que córreguen per les arestes; i al voltant de les arestes i el resultat de les voltes ha d’estar reparat d’alabastre ben llavat.

xxiiij. Ítem: Que la volta del cap d’altar s’ha de fer un cassetonat (artesonat) de coixins de relleu,conforme està en la traça, fent uns florons de relleu en els quadres xiquets; i en els restants coixins s’han de fer uns papers de trepa de bon dibuix, fent els faixons al voltant de dits blancs per a que quede en tota perfecció.

xxv. Ítem: S’ha de perfeccionar el rebanc del mateix mode i forma que està en la teaça amb les seues faixetes en els ressalts dels arcs; i entre arc i arc s’ha de ressaltar el rebanc per a que reba l’adornat de la finestra amb els fruiters i tambanillos de la forma que estan dibuixats; i el restant del rebanc s’ha de reparar d’alabastre amb les seues faixes d’algeps, que córreguen pels extrems que demana l’art; i els dos coixins que estan en dit rebanc del cap d’altar s’han de trepar de bon dibuix, deixant tot el rbanc amb tota perfecció, sens que falte ressalt algú dels que demostra la traça.

xxvj. Ítem: Que s’ha de perfeccionar les finestres, fent-les una guarnició al voltant recalada en els colzets (codillos), segons la traça; i damunt dita guarnició s’ha de fer una corniseta que busque la circunferència dels colzets (codillos), fent-li una tarja en mig de bona talla; i als costats de les dites finestres s’han de fer unes polseres de bona talla, deixant les dites finestres ben perfeccionades amb ses arestes i uns encaixos per a posar vidreres i  filats( reixats); i el restant del former ha d’estar referit (lafardat) d’algeps i reparat d’alabastre en ses faixes al voltant, i açò en els huit formers de les quatre navades.

xxvij. Ítem:  En el former gran de la fatxada de l’Església s’ha d’obrir una finestra damunt el rebanc que correrà de cinc pams d’amplària i nou d’alçada, fennt-li un arc de rajola i algeps i perfeccionar-la per fora en els seus encaixos per a la vidrera i el filat (reixat). I el mode de perfeccionar dita finestra per la part d edins ha de ser conforme la que està en la fatxada de l’Església de Sant Miquel, així l’adorn d’ella com el que està davall en la cornisa.

xxviij. Ítem: S’ha de perfeccionar l’arquitrau, fris i cornisa en la mateixa forma que està en la traça i en les mides que estan referides en el capítol antecedent, que parla de forjar l’arquitrau, fris i cornisa, fent-li la goleta de fulles arpades i òvuls en el quart bocell, compartint en dita cornisa dos modillons (permòdols) d’un ressalt amb altre de pilastra; i en dits ressalts de pilastres fer unes targes de bona talla, així targes com modillons; i entre modilló i modilló en el fris s’han de fer uns coixinsde relleu, conforme ho demostra la traça, posant en aquells uns papers de trepa de bon dibuix; i en la corona de dalt (de) la cornisa s’ha d’enfloronar de florons de relleu de bona talla. I així mateix, s’ha de eprfeccionar l’arquitrau, conforme ho demostra la traça, en sos tambanillos que cauen damunts els arcs de les capelles: Un serafí en cadascú d’aquells, i el demés revestit de talla de bon dibuix. I el restant, com és la goleta, ha de ser de fulles arpades, com és el de la cornisa; amb advertència que tot el capitulat d’arquitrau, fris i cornisaha de córrer per tota l’Església, segons la traça.

xxjx. Ítem: S’han de perfeccionar les pilastres en esta forma; Com és fent un capitell composat en cada una d’aquelles. I així mateix, en els remembrets de cap d’altar i davall del capitell fins el terç de la pilastra, poc més o menys, s’ha de fer un tambanillo; i damunt dit tambanillo s’ha d’executar uns penjolls (colgants) de talla, i el restant de la pilastra fins on demostra la basa en la traça s’ha de fer recalada; dins el recalat de dita pilastra s’ha de fer un paper de trepa de bon dibuix. I açò s’entenga en totes les pilastres dels arcs torals i en l’arc abotzinat, corrent-se bases i sòculs per totes aquelles conforme ho demostra la traça, amb advertència que l’arc abotzinat no ha de tenir capitell sinó un penjant de bona talla en el mateix lloc que ocupa el que està dibuixat en dit arc abotzinat.

xxx  Ítem: S’han de tirar les impostes en els arcs de les capelles de bona motlura i fent-li que córrega una guarnició de tallapel voltant d’aquelles, ara sia de fulles arpades o un llorer, i el que resta d’imposta a l’arquitrau, com són els carcanyols, s’han de fer uns coixins de relleu conforme està en la traça; i damunt dits coixins amb paper de trepa de bon dibuix.


[1] Pertrets: Conjunt d’instruments i mitjans aplegats per a fer una obra. DCVB.

[2] calcigant1: v. tr. Trepitjar, pitjar. DGLC. Pompeu Fabra.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL PREU DE L’HABITATGE. REFLEXIÓ SOBRE UNA DÈCADA (2).

 

                      Aquest escrit estigué fet el 20 d’agost de 2004.

                       Crec coincideix bastant amb la realitat actual.

                Uns mesos abans vaig tenir una intervenció poc

        lluïda, en directe, al programa “Catalunya Nit”.

                       Un parell de mesos després li vaig fer arribar al seu

                       director G.H., un correu electrònic a nota explicativa

                       i exculpatòria alhora que feia així:

  

A G.H., PERIODISTA DE LA SUBTILESA PERSISTENT.

M’HE PRES LA LLIBERTAT DE PRENDRE-LI UNS MINUTS PER TAL DE DISCULPAR-ME PER LA INTERVENCIÓ -DESAFORTUNADA- QUE VAIG TINDRE EN EL SEU PROGRAMA FA UNS MESOS, EN LA QUAL HI INTERVENIEN ELS SRS. CAROL, COLOMINES I MANCHÓN, ENTRE D’ALTRES, CREC.

EL TEMA TRACTAT GIRAVA AL VOLTANT DE CAOS URBANÍSTIC, EL PREU DE L’HABITATGE I LES IMPLICACIONS EN EL TURISME, BÀSICAMENT COSTANER.

LLAVORS ATRIBOLAT, POSSIBLEMENT I FRUIT D’UN EXCÈS DE FEINA, NO VAIG SABER EXPLICAR-ME CONVENIENTMENT  DEIXANT-NE CONFUSES UNA SÈRIE D’EXTREMS QUE SÓN D’IMPORTÀNCIA ESTRUCTURAL EN LES SOCIETATS DE L’ARC MEDITERRANI (EURAM).

SÉ DEL DESINTERÈS QUE CREA EN L’AUDIÈNCIA UNA INTERVENCIÓ D’AQUESTES CARACTERÍSTIQUES QUE SOLS S’ENTÈN EN EL CAP DE QUI ENRAONA I NEGUITEJA QUI L’ESCOLTA, PER TANT, LI REITERE LES EXCUSES.

SI HO CONSIDERA D’INTERÈS, POT CONTINUAR LLEGINT, DE FET EN LA INFORMACIÓ  ESTIUENCA S’HI HA CONTINUAT INSISTINT-NE ADESIARA, FRUIT DE LA DAVALLADA TURÍSTICA QUE PATEIXEN ELS AGENTS IMPLICATS.

ARA MÉS ASSOSSEGAT I DESCANSAT -CREC-  PASSE A EXPLICAR-ME AMB MÉS CONCISSIÓ  I RACIONALITAT, MALGRAT QUE SIGA EN out-time JA:

EXISTEIXEN UNA SÈRIE DE FACTORS QUE ENS HI ABOQUEN A LA SITUACIÓ ACTUAL QUE ARRANCA EN LA SEGONA MEITAT DE LA DÈCADA DELS NORANTA I QUE PROPICIA LA GRAN EMBRANZIDA EDILÍCIA DE NOVA PLANTA PRODUCTE D’UNA CONFLUÈNCIA DE:

1. ELS BAIXOS TIPUS D’INTERÈS BANCARIS AMB PERIODES DE REEMBORSAMENT A MÉS LLARG TÈRMINI.

2. UN DESCRÈDIT I INSEGURETAT A LES BORSES MUNDIALS AMB LA INSERCIÓ DELS VALORS TECNOLÒGICS QUE LES MENTALITATS CONSERVADORES NO CONTROLEN I COMPRENEN.

3. UNA ARRIBADA MASSIVA DE CONTINGENT HUMÀ DES DELS QUATRE PUNTS CARDINALS. A LA RECERCA DE FEINA UNS, I ELS ALTRES, UN ENTORN MÉS AGRADABLE PER ALS SEUS DARRERS DIES. PROCÉS, AQUEST DARRER QUE S’HI PRODUÍ ALS VOLTS DELS ’70 I ’80 AL ROSSELLÓ AMB LA GENT GRAN FRANCESA, A MÉS DEL RETORN DELS PIED-NOIR D’ALGERIA. CURIOSAMENT EL MAPA PIXELAT D’AQUESTA RESIDENCIALITAT COINCIDEIX AMB ELS PAÏSOS CATALANS.

4. UNA LLEI DEL SÒL (APLICABLE AL PRINCIPAT I LES ILLES) QUE SOLS ATÈN A CRITERIS QUANTITATIUS. MAI A CRITERIS QUALITATIUS, D’EXCEL.LÈNCIA, SOSTENIBILITAT FOCALITZAT DES DEL GRAN ANGULAR; D’AQUÍ LES CONNURBACIONS QUE ES PRODUEIXEN A HORES D’ARA ALS EMPORDANS, MARESME, BAIX PENEDÈS, TARRAGONÈS, EIVISSA I SUD DE MALLORCA (V.G. CALVIÀ ) I EL DESASTRE QUE S’ALBIRA I VA IN CRESCENDO AL  BAIX CAMP I BAIX EBRE.

EN EL CAS DEL PAÍS VALENCIÀ COMPTEM AMB UNA LLEI (LA LLEI REGULADORA DE L’ACTIVITAT URBANÍSTICA, LRAU) QUE MEREIX UNS COMENTARIS AD HOC:

DE FET HA ESTAT ESMENADA I “RECICLADA” RECENTMENT, I RECORREGUDA A BRUSSEL.LES PER ABUSOS A LA PROPIETAT PRIVADA I AGRESSIVA AL MEDI NATURAL I AMBIENTAL.

LA LLEI, DE TARANNÀ PROGRESSISTA, HA ESDEVINGUT UNA FONT  DE FINANÇAMENT DE PARTITS POLÍTICS. BÀSICAMENT DEL QUE SENYOREJA I DOMINA LA GENERALITAT D’AVALL.

INICIALMENTMENT PRETENIA DEIXAR EN MANS DEL MERCAT ELS TERRENYS I COMPLETAR LES URBANITZACIONS DELS PLAN PARCIALS DE MANERA SUBSIDIÀRIA FENT LA TASCA URBANITZADORA DELS ENS PÚBLICS SOTA LA SEUA VIGILÀNCIA I RAN LA TRANSPARÈNCIA DEL MERCAT, BAIXASSEN LLURS PREUS DEL SÒL.

EN LA PRÀCTICA HA PASSAT ALLÒ QUE HI HAVIA D’ESDEVENIR-SE:  

POSANT ELS TERRENYS DELIMITATS PELS PLANS GENERALS EN MANS DELS GRANS PROMOTORS QUE, A PESAR DE NO TENIR NI UN MIL.LIMETRE QUADRAT EN DITES BOSSES DE SÒL, SÓN ELS QUI TENEN ESQUENA ECONÒMICA PER A AFRONTAR UNA OPERACIÓ COMPLEXA I DURADORA EN EL TEMPS I SEGUITS PER ENTITATS BANCÀRIES PROCEDEIXEN A PROMOURE UN PAI (PROGRAMA D’ACTUACIÓ INTEGRADA) QUE CONDUEIX I GESTIONA LA URBANITZACIÓ.

SIMPTOMÀTICA FOU L’ACTUACIÓ D’EMPRESES SENSE ÀNIM DE LUCRE COM ERA L’ONCE DEL SR. DURAN VAN CREAR UN EQUIP DE TÈCNICS PER A RECOLZAR OPERACIONS D’AQUEST ESTIL QUE VAN ACABAR, -EN LA MAJORIA DELS CASOS- AL TRIBUNAL SUPERIOR DE JUSTÍCIA DE LA COMUNITAT VALENCIANA.

AQUESTS PACTEN AMB ELS AJUNTAMENTS L’OPERACIÓ. ARROSSEGANT MITJANÇANT ELS COSTOS D’URBANITZACIÓ- SEMPRE A L’ALÇA-  ELS PETITS PROPIETARIS QUE SÓN COMPENSATS COM A SÒLS RÚSTICS ABANS DE LA POSADA EN MARXA DEL MECANISME ADMINISTRATIU SI NO PODEN -ECONÒMICAMENT- MUNTAR SOBRE L’ENGRANATGE ADMINISTRATIU QUE LIDERA EL PROMOTOR COM A SUBSIDIARI DE L’ENS MUNICIPAL QUE HOM ESDEVÉ AGENT URBANITZADOR. PERMETENT-SE CANVIS DEL VALOR DE LES COSES PRESSUPOSTATS EN MOLTS CASOS. D’ACÍ CERTS EXCEDENTS QUE ES MENEN CAP ALS PARTITS.

DE TAL SORT QUE N’HI HA DOS NÍNXOLS DE NEGOCI LÍCIT:

A) LA URBANITZACIÓ DELS TERRENYS EN SÍ DE CONVERSIÓ DE SÒL URBANITZABLE EN URBÀ.

i B) I LA TRADICIONAL CONSISTENT EN LA SUBSEG?oeENT EDIFICACIÓ SOBRE LES PARCEL.LES.

LA VELLA IDEA DE LA CIUTAT LINEAL DE L’ENGINYER, ESPAÑOL I PROTONAZI, ARTURO SORIA D’UNIR CADIS AMB SAN PETERSBURG PREN COS -CARICATURESCAMENT- PELS VORANCS DELS NOSTRES PAÏSOS.

UN MENYSPREU ABSOLUT SOBRE EL TERRITORI I LA MANCA DE COMPRENSIÓ DE LES SINERGIES ENTRE LES ZONES DEL MEDI NATURAL COM SÓN L’ALBUFERA, BANYOLES, EL MONTGÓ,  LA CERDANYA, LA VAL D’ARAN, MORAIRA, LES MARJALS (PEGO-DÉNIA, MASSAMAGRELL, CABANES, DELTA DE L’EBRE, TORREVELLA,….) I L’OFERTA DE SERVEIS QUE ESTEM ESDEVENINT.

O MODEL DE QUALITAT, QUE S’ESBOSSA A LES ILLES O MODEL DE MASSIFICACIÓ QUE S’ESGOTA AL CONTINENT.

ELS CAMPS DE GOLF DEMOCRATITZATS JA NO SÓN L’EIXIDA VERS L’EXCEL·LÈNCIA. DARRERAMENT PREN COS LA Q?oeESTIO HÍPICA.       

NO EXISTEIX ABARATIMENT DEL PREU DE L’HABITATGE NI A CIUTAT NI A SEGONA RESIDÈNCIA, JA QUE S’HA CONVERTIT EL NÍNXOL D’AMAGAR DINER DE CAIXA B, D’UN CANTÓ I QUE ELS RÈDITS DEL NEGOCI SUPEREN, AMB ESCREIX, AQUELLS QUE PODRIEN PRODUIR DES DE L’ESPECULACIÓ BURSÀRIA. I MOLT MÉS SEGURS. EL FANTASMA DE LA BOMBOLLA IMMOBILIÀRIA NO ÉS MÉS ENLLÀ D’UN MIRATGE EN LA MENT D’ECONOMISTES D’UNIVERSITAT DE L’ESTIL DEL SR. COSTAS & Cia. ALLUNYATS DE L’ULL DE L’HURACÀ QUE ÉS LA PRÀCTICA.

¡ QUE LI HO PREGUNTEN ALS REINA, NÚÑEZ, LA COLONIAL, METTING POINT, URBEN, BAUTISTA SOLER, GRUP BALLESTER, LUBASA, HOLDING LLADRÓ……..I EL DESEMBARCAMENT A CORRE CUITA DELS DE PONENT: FADESA, ACS, VALLEHERMOSO (Gª OBREGÓN), URBIS, ETC.!

NO HI HAURÀ ABARATIMENT DE L’HABITATGE. MALGRAT EL DEU PERCENT QUE ALBIRA LA NOVA LLEI VALENCIANA (LUV) D’HABITATGE DE NOVA CONSTRUCCIÓ PROTEGIT.

EL QUE HI HAURÀ ÉS LA INCLUSIÓ I ADOPCIÓ DELS PRÉSTECS DE LLARGA DURADA A CINQUANTA ANYS O MÉS. ELS ANOMENATS GERMÀNICS O INTERGENERACIONALS. EL PAS DE LA COMPTABILITAT CREDITÍCIA FRANCESA A L’ALEMANYA.

LA INSERCIÓ DE CRITERIS DE QUALITAT I DE SOSTENIBILITAT ENS MENEN A CONCEBRE EL TERRITORI COM A PRODUCTE NATURARTIFICIAL, COMPLERT I OBERT DE POSSIBILITATS.

LA CONSIDERACIÓ DEL TERRITORI COM A MAPA, COM A PAISATGE. EL VELL CONCEPTE DE CIUTAT A MULTICIUTAT. I AQUESTES EN XARXA. L’AGRICULTURA ARTIFICIALITZADA. NI HORTA DE VALÈNCIA NI DEL MARESME. INSERTIDA AMEDI URBÀ. NO SERVEIXEN ELS PLANTEJAMENTS CONTESTARIS DELS ’60, QUE DESPRÉS DE NO ACONSEGUIR-NE RES, ENTRA L’ELEFANT I SENS ADORNAR-SE’N TREPITJA EL SEMBRAT I ELS ESCLAFA A TOTS.

CONSTRUIR CAP ENDINS I ACÍ ENTRA LA REVITALITZACIÓ DE LA MULTICIUTAT JA CONSTRUÏDA COM A MECANISME MÉS SOSTENIBLE DE LES VELLES CIUTATS JA FETES.

COMPTAT I DEBATUT, SOLS ENS HI QUEDA, COM A SOCIETAT, EL PATRIMONI. INTERVENIR EN ELL , AVUI DIA , ÉS AUGMENTAR-LO.

COMPTANT-NE AMB LA VARIABLE ECONÒMICA, ÉS A DIR, ESTEM OBLIGATS A CONVERTIR-NOS EN SOCIETAT AVANÇADA, QUE GENERE:

1. MODELS GLOBALS DES DE LA INTERVENCIÓ LOCAL, O

2. SOM UNA ESPÈCIE DE FRANQUÍCIA, COM ÉS EL CAS D’ESPANYA.

I DE MOMENT, NO ESTEM UBICATS, NI EN UN CAS NI EN L’ALTRE, QUE ÉS EL PITJOR DELS TRES CASOS POSSIBLES.

VULL FINALITZAR PARAFRASSEJANT EL PRINCIPIA D’ISSAC NEWTON I DIR: ” SI AVUI PODEM VEURE UNA MICA MÉS LLUNY QUE ELS ALTRES, ÉS PERQUÈ ESTEM PARATS SOBRE ELS MUSCLES DE GEGANTS COM VÒS”.    

                                 A VALÈNCIA, VINT D’AGOST DE DOS MIL QUATRE.

                                                  ATTM: JOSEP BLESA I MORANTE, ARQ.

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

AVUI FA 299 ANYS.

Avui, 29 de juny de 2006, fa 299 que el DECRETO DE NUEVA PLANTA abolí els Furs del Regne de València i amb ells, es consumava i finia, el Regne de València.

Ací vos deixe uns paràgrafs del dit text, molt aclaridors….. 

" Considerando haber perdido los Reynos de Aragón y Valencia y todos sus havitadores- por la revelión que cometieron, faltando enteramente al juramento de fidelidad que me hicieron como su lexitimo Rey y señor -todos los fueros, privilegios, exempciones y livertades que gozavan, y con tan liveral mano s eles havían concedido, así por mí como por los señores Reyes mis predecessores, particularizandolos en esto de los demás Reynos de esta Corona.

Tocándome el dominio absoluto de los referidos dos Reynos de Aragón y de Valencia, pues a la circunstancia de ser comprendidos en los demás que tan lexítimamente poseo en esta Monarquái, ase añade ahora la del justo derecho de la conquista que de ellos han hecho últimamente mis armas, con el motivo de su rebelión……………… He juzgado por combeniente. así por esto, como por mi deseo de reduzir todos los Reynos de España a la uniformidad de unas mismas leyes, usos, costumbres y tribunales, governándose igualmente todos por las leyes de Castilla, tan loables y plausibles en todo el Universo, abolir enteramente – como desde luego doy por abolidos y derogados- todos los referidos fueros, privilegios, prácticas y costumbres, hasta aquí observados en los referidos reynos de Aragón y de València. siendo mi voluntad que éstos se reduzcan a las leyes de Castilla………" 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ALGUNS PETARDS A VALÈNCIA.

A POR ELLOS………..OOOOOEEEEEEEEEE

PETARDS A LA PLAÇA DEL DR. COLLADO……

GOODBYE…….ESPANYA……UFFFFFFF QUIN DESCANS.

PS: Un amic, membre del PP, m’envia un SMS (22:58) que fa així, i en valencià, directament:

” Amunt selecció valenciana. Espanya com sempre.”.

Tinc amics, coneguts i saludats a tot l’espectre polític i social, i no acabe d’entendre el sentit tan feble de les coses, de les idees, i del món dels pperos valencians. 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Guanya Astèrix. Increïble però és cert……….

Hem seguit el debat retrasmés per TV3 sopant.

Estàvem els nanos, ma mare i jo. Lola està preparant les oposicions. Molt enfaenada.

Com no feien Jet-Lag, que els encisa, i no hi havia cap pel·lícula que els agradara, ma mare els ha dit:

-Igual que veiem els dibuixos animats, ara podem vore açò que l’interessa al papa i a mi.

-I jo els he plantejat que férem un exercici de com fan la tele, tot analitzant el que veiem i com ho deien, etc. i que al final, que ens digueren qui havia guanyat en la "discussió".

 

Hem rist moltíssim amb la corbata llampant de josep Cuní, que no tenia "enganxe" amb el fenomenal tratge que duia.

La corbata de l’Iceta, diu mon fill: se la va fer sa mare anit, amb un tros de cortina per a anar a la tele. Ma filla ens fa : és d’un color egs, egs, egs, riotes de tots.

Mon fill diu: eixe de la corbata de ratlles negres i roges no deixa parlar a ningú.

Ma filla: Papa, ¿perquè el senyor de camisa groga no en porta, de corbata?.

És el que menys parla,………..i no se l’entén massa.

Mon fill: I tu papa, a qui votes?.

Jo: al qui em pense la nit d’abans d’anar a votar.

Estem acabant de sopar i els he de retornar a sa mare……i mentre anem desparant taula els pregunte:

– ¿Qui ha guanyat la discussió?.

-I els dos em responen a l’unison: ASTÈRIX.

– I jo, estranyat: ¿Qui és Astèrix?

Ells ens diuen: el pelat del bigot gros.

Sense comentaris. Ma mare i jo esclatem a riure.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

EL PREU DE L’HABITATGE. REFLEXIÓ SOBRE UNA DÈCADA (1).

Estem preparant el website, ho portem intentant fa més de dos anys. La gran quantitat d’urgències ens impedeixen, una volta sí i l’altra també, de no poder reflexionar sobre el format, el disseny, continguts, etc………generalment queda ajornat.

Hem intentat, ara, de fer-ho de manera inversa: sobre l’arquitectura construïda realment, adequar el web, que si veiem d’altres (la majoria) són més "virtuals" que reals. Observem per experiència, que fets urbanístics, arquitectònics, escultures, detalls de pintures, etc. et mostren el "costat" el perfil, etc. més agradable. És com si  els actors estigueren tot el dia maquillats. I quan els hi veus al natural, veus que són d’allò més normalet. En tot aquest negoci, passa el mateix, fins i tot, als grans. Recorde visitar obres de Le Corbusier i quan feies la volta a la part mai no vista et queia l’ànima als peus. Doncs amb l’explosió dels webs tenim quelcom de similar.

Arran de l’escorcoll i una lectura passatgera dies passats sobre l’encariment de l’habitatge -i és un tema que col`peja de fa més de tres anys als medis de comunicació, indicadors, ipc’s, etc.; i trobar-me aquestes fotos d’una unifamiliar que vam acabar farà uns deu anys………….hem reflexionat sobre què, com, quan i quant.

Com a bestreta: sols dir que l’habitatgfe que veieu aquí dalt costà 17.000.000 pts. Avui el seu cost de venda estaria, pel cap baix, d’uns 450.000 € i en tindria molts nòvios. Vull desar una sèrie de comentaris a debatre, si és possible, però aquest bloc rep sols comentaris quan la cosa va de política i de la resta poca cosa o res.

Quan TOT té component social, tot interacciona  amb tot. Hi haurà més posts que aniran desenrotllant el tema per experiències viscudes. Jo gairebé m’ho llegesc tot, d’ací d’altres portals, i detecte mantes vegades grans paraules i poca experiència viscuda.

Com digué aquell: Una teoria sense pràctica és inutil i una pràctica sense teoria és cega 

LOCUS.

La parcel·la costà 900.000 pts, més ITP. Es troba situada en un pujol que permet divisar des de Cullera a Sagunt i tota la mar. Uns seixanta Km de vistes. La superfície de la parcel·la gairebé 1000 metres quadrats.

Les terrasses que veieu a les fotos s’orienten cap a llevant, ço és cap a la mar, tot i que és interior. Quan hi vam arribar els promotors van establir com a hipòtesis de partida la qüestió prioritària la predominància de les vistes i l’isolament. Volien parcel·la per a plantar vegetació, arbres, hortalisses, etc. a parcel·la té un desnivell del 100 %, és a dir, fa el pendent un angle de 45º, per tant, és molt pronunciada.

PROGRAMA.

Tenien un fill i en volien tindre un/a altre/a. Podien rebre una parella d’amics i/o familiars. Volien una composició de tall contemporàni però no excessiu, per por a que es disparara el preu de construcció preu d’execució material (PEM).

Ambdós són funcionaris de l’estat. Treballen o treballaven al mateix lloc. Volien i en són prou amants de la natura. Són castellans d’origen i no van posar cap problema en que el projecte es redactara íntegrament en català.

Posseixen dos automòbils.

 COMPOSICIÓ.   

S’estructura en tres plantes, adaptant-se topogràqficament al terreny. El semisoterrani té espai per ubicar 3 cotxes i una sala de bricolatge i quartos per a col·locar andròmines. També ubicàrem un llavador, ja que les ordennaces interdien poder estendre la roba a la vista. Per això crearem un petit patiet on fer-ho i que entràs el sol, ja que els raigs maten microorganisme danyins.

La planta d’accés és la planta baixa. Rebedor, escales, aseo, cuina i estar menjador. La cuina té doble accés direstament a la zona de menjador i d’aquesta a la terrassa de planta baixa. La zona de estar és un espai de doble altura, concepte espacial manllevat a "l’arquitectura del fum" d’arrel nòrdica. A banda dels finestrals correguts hi ha la paret de vidre lateral, orientada  a nord que permet tenir tot el dia la dita estança il·luminada naturalment.

L’escala, d’un tram i tirada és metàl·lica i la petjada de vidre (2 llunes de 8 mm apegades) que dóna a l’espai a doble altura.

La planta primera és zona de nit amb els dormitoris als que s’arriba per un corredor perimetral sobre el buit de doble alçada.

Les baranes interiors són d’acer inoxidable i cable trenat de velers amb tensor graduables d’acer inoxidable.

 Les façanes són de maó massís blanc silico-calcari. No se n’usà el bloc patentat per Carles Ferreter a les seues obres.

Tots aquests detalls volen donar entendre la bona qualitat de l’acabat interior i l’emprempta del propietari que maldà per obtenir a bon preu certs elements que llavors eren novedosos i eren cars.

Possiblement no es detecta, però cal dir que les terrasses són lloses massisses de tan sols 12 cm.

Quan es divisa des del by-pass per la nit es veu tota una llanterna de llum, que li dóna un aire molt eteri.

Certament vam col·laborar a cercare un constructor que tenia bona traça i professionalitat i un preu raonable.

La superfície construïda és de 185 m2 de casa i 70 m2 de garatge, per això, qui pense que l’arquitectura amb una certa qualitat és cara, s’autoenganya. L’heroi de l’arquitectura, no és l’arquitecte, sinó el promotor. Allò dels arquitectes estrella, és pura reminiscència del segle XIX.

 COSTOS SENSE IVA.

 17.000.000 pts. Avui en val uns 450.000 €.

Continuaré en un pla més general en el següent post. Això sols és una entrada d’aperitiu. Parlarem de les grans i petites promotores, les xarxes de corredors superposades, la LRAU, etc.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR?

¿QUÈ ÉS UN PLA DIRECTOR ?.

PLA DIRECTOR D’UN MONUMENT DE SEGON RANG.

Avui he reflexionat i cercat al voltant d’un tema que està a hores d’ara una miqueta verd i immadur. La sort d’internet és que pots anar veient el que s’ha dit i conformar la idea. Segurament caldrà refinar un poc més. No m’importa manllevar informacions, sempre que remeta el seu autor. De fet solc desar informacions per a que facen el mateix. Som un món globalitzat. Arribarà un dia on puguem estar tothom interrelacionats. Utopia cada vegada més propera.

Fins ara hi ha, i no massa, plans directors de conjunts monumentals de primer ordre. És conegut el programa estatal de catedrals que incitava a redactar-ne un a cada una de les seus episcopals. Aquest eren plans de gran abast, mitjans i recolzament de les entitats públiques (administració i universitats) i privades com a tasca de mecenatge a canvi de publicitat i desgravació fiscal .

Tanmateix la redacció de plans directors en obres d’un rang inferior és un fenòmen més novedós. Atiat per persones ocupades i preocupades pel patrimoni, és un model encara en vies de desenvolupament i consolidació. Intentant cercar alguns d’aquest, hi hem observat que el model, la metodologia no està encara consolidada. Beuen en els de primer rang, retallant i acoblant a les necessitat i disponibilitats existents.

Per tot això hem cregut adient introduir una reflexió al voltant d’aquests Plans Director de segon rang. Bàsicament  confegits amb pocs mitjans. Autosuficients, operativament i administrativa, per a donar via lliure a la redacció dels mateixos.

Pla Director d’un monument de segon rang (la terminologia és pròpia) és un document que recull tot el coneixement profund d’un fet patrimonial en un moment donat de la seua història.

Un PD és un recull d’investigacions històriques, urbanístiques, formals, compositives, arquitectòniques, estructurals, constructives, petrogràfiques, d’usos, pictòriques, socials, culturals, etc. Les investigacions i subsegüents testeigs són de caire unidireccional, i en són fruit d’un esquema axiòmatic únic i prisma de difracció a la llum de qui lidera cada aspecte a estudiar.  El que proporciona una visió esbiaxada i univoca del monument, per això, ens cal des del PD, que els diversos aspectes no siguen considerats com a compartiments autònoms, ans el contrari, com a vasos comunicants.

Un PD és un instrument que recull les perícies i testeigs efectuats en l’estudi i investigacions anteriors.

Un PD és un instrument d’anàlisi de totes les investigacions efectuades, és a dir, d’entrecreuament i síntesi global de les dos anteriors. Un procés iteratiu d’aproximacions successives.

Un PD és un compendi del coneixement d’una època particularitzat i aplicat a un cas concret.

Un PD és un sistema obert, capaç sempre d’incorporar noves troballes i nous enfocaments en els diversos aspectes estudiats, investigats i analitzats.

Un PD ha d’incorporar instruments d’anàlisi econòmica i temporal que escandelle la viabilitat de les seues intervencions i recuperacions parcials des d’un punt de  vista global.

Un PD d’un monument és una radiografia de l’estat de desenvolupament  i civilització de la societat que l’acull i del què és hereua.

Un PD d’un monument és l’instrument de convergència activa de tots els sistemes oberts d’anàlisis que hom puguen existir. Mai com a sistema tancat.

Un monument és un fet cultural. Fet i fet, antigament, es palesava el predomini de l’arquitectura, avui en dia, considerem que és un enfocament reduccionista.

Un monument és un fet complex, doncs està compost d’elements que s’interrelacionen creant una estructura. Les relacions entre ells són les que creen l’estrutura i aquesta la que li fa ser com és i imprimeixen el caràcter i les funcions, però, cal observar que aquestes relacions i els elements són variables en el temps.  

Totes aquestes faenes serien innòcues i inoperants si no hi afegim un programa d’actuacions i intervencions a fer-ne per tal de millorar l’estat material i dels usos i serveis que s’ha de desenrotllar, i així, com la difusió del monument i llurs treballs a la recerca de fons econòmics per a aconseguir els objectius.

La intervenció del Projecte (projectes, i per fases) de conservació i manteniment de les seues diverses parts, ja resulta a hores d’ara, impossible poder escometre el conjunt de la intervenció d’una manera global. Tot establint l’abast de l’estat patològic amb unes valoracions provisionals bastant pròximes a la realitat  i subsegüentment deduir-ne una relació detallada d’un seguit de intervencions (projectes) parcials que constituirien el desglossament de fases.

Escometre cadascun dels projectes anirà en funció de les disponibilitats dels propietaris. Tot i que caldria interrogar-se’n per les possibles ajudes exteriors a l’Orde.

Pla Director (a partir d’ara PD) del conjunt franciscà de Sant Llorenç de València té per objecte establir, a grans trets, un document que reculla les investigacions, testeigs, anàlisis dels aspectes -del major nombre possible de variables- que caracteritzen aquest monument. Imprescindibles per poder bastir un programa d’actuacions futures (intervencions arquitectòniques, pictòriques, mobles, etc. i d’usos i servicis, de gestió i  de difusió) sobre ell.

La base epistemològica sobre la què ens recolzem són dos teories:

1. (Suppes, Patrick. Axiomatic set theory. 1972). NY. Dover. Teoria axiomàtica de conjunts. Filosofia metodològica de la ciència.

El text està extret del Curs de filosofia en xarxa del website de l’I.E.S. JOANOT MARTORELL d’Esplugues del Llobregat.

2. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

El text està extret d’un article publicat per Josep Blesa i Morante “A PROPÒSIT DEL CONCEPTE D’ART D’ARS CATALONIAE” publicat en el diari El Punt. Juny de 1999.

Tot seguit inserim ambdós textos:

1. FILOSOFIA DE LA CIÈNCIA  

EPIST. És la branca de la filosofia que du a terme una reflexió o interpretació de «segon ordre» sobre la ciència i els seus resultats, prenent com a objecte d’estudi propi els problemes filosòfics (substantius i metodològics) que la ciència planteja. Si suposem que tota activitat humana teòrica és una reflexió o interpretació de «primer ordre», o de primer nivell, això és, una activitat a través de la qual l’home pren contacte conceptual amb el seu medi natural i l’interpreta, a la filosofia li toca ser una de les principals activitats, no l’única, de «segon nivell», o de «segon ordre», en el sentit que pren com a objecte d’estudi propi totes o part d’aquelles interpretacions o reflexions primeres (veure text). Així doncs, es parla de filosofia de la ciència quan la filosofia reflexiona sobre la ciència i els seus resultats. El següent quadre (pres de J. Losee qui, no obstant això, entén la filosofia de la ciència en un sentit més restrictiu del que és habitual), expressa les relacions o nivells que s’estableixen entre filosofia de la ciència, ciència i fets:

 

Nivell

Disciplina

Objecte

 

2

Filosofia de la ciència

Anàlisi dels procediments i de la lògica de l’explicació científica

 

1

Ciència

Explicació dels fets

 

0

 

Fets

 

En aquest quadre la "realitat" o món dels "fets" apareix com a nivell zero. La ciència, en tant que estudi dels fets apareix com un coneixement de grau "1" o de primer ordre, mentre que la filosofia de la ciència, en la mesura en que estudia els procediments i la lògica de l’explicació científica apareix com un coneixement de "segon grau" o de grau "2".

HIST. L’ epistemologia, entesa com a teoria del coneixement, ha existit pràcticament sempre al llarg de tota la història del pensament i, des d’ella, s’han plantejat diferents qüestions relatives a la natura del coneixement científic. I, així, trobem qüestions sobre el saber o la natura de la ciència en la filosofia grega, en especial en Aristòtil; en la filosofia medieval, sobretot entre els escolàstics G. Grosseteste, R. Bacon i Guillem d’Occam; i en el període modern, principalment amb ocasió de l’aparició de la nova ciència, amb F. Bacon, Descartes, Newton, Locke, Hume. Kant sol considerar-se com el principal punt d’inflexió, del que dependrà bona part de la posterior reflexió sobre la ciència (a ell s’atribueix la demarcació o distinció entre filosofia i ciència, tal com se l’entén en l’actualitat, en fer de la «teoria del coneixement» el moll de la filosofia, passant així aquesta a ser el «fonament» de la ciència).

La filosofia de la ciència, en canvi, s’enfronta amb el problema de la natura de la ciència i dels problemes filosòfics que aquesta planteja, d’una manera que podem anomenar institucionalitzada i directa, des de finals del segle XIX i, sobretot, a partir del primer terç del segle XX, quan comença el corrent filosòfic denominat «positivisme lògic» protagonitzada pel Cercle de Viena i, paral·lelament, s’assisteix a un desenvolupament creixent i molt important de la física teòrica (teoria de la relativitat especial i teoria dels quanta). La nova física no resultava compatible amb les posicions filosòfiques tradicionals sobre la ciència. Fins aquest moment, la física de Newton es contemplava com un exemple ja contrastat de la solidesa de l’ empirisme i de l’ inductivisme.

No obstant això, les noves teories físiques de la relativitat especial i la dels quanta van venir a demostrar que les teories de Newton no eren més que una bona aproximació a la realitat, però que, en definitiva, contenien resultats i previsions inexactes (per exemple, quan s’aplica a cossos en moviment a grans velocitats o al món subatòmic). La nova filosofia de la ciència va creure millor apropar-se novament a la postura de Hume, que defensava per a les afirmacions científiques només un valor de probabilitat i, alhora, criticava la confiança que la ment humana posava en la inducció.

Si les teories científiques no podien justificar-se simplement amb el recurs a la inducció i a la observació empírica, eren necessaris nous plantejaments. Amb independència d’aquestes exigències, cal destacar els intents de renovació, fets pel neokantisme, d’una filosofia de la ciència inspirada en Kant per obra sobretot de Ernst Cassirer, que defensava, en substància, la importància i el significat d’elements a priori en la ciència. A aquest corrent es va oposar, inicialment, el positivisme de Ernst Mach, per a qui la ciència no era més que una reflexió sobre fets rebuts a través de la sensació, i després el conjunt de tesi sostinguda per l’anomenat Cercle de Viena, que van rebre, globalment, el nom de «empirisme lògic» i «positivisme lògic». L’empirisme lògic del Cercle de Viena manté tant el valor de l’empirisme i l’inductivisme com la funció de les matemàtiques i la lògica al si de les teories científiques. D’aquest Cercle va sorgir la que ha estat denominada Concepció Heretada de la ciència (CH), l’autor més representatiu de la qual és Carnap.

La CH donava una imatge de la ciència basada en els principis següents:

1.      la ciència és realista (pretén descriure el món real), hi ha un criteri definit per diferenciar-la del que no ho és (demarcació), és acumulativa, de manera que, fins i tot existint errors, els coneixements avancen i s’edifiquen uns sobre altres i, a més a més, és una (no hi ha més que una sola ciència que parla des de diversos aspectes del món real).

2.      en ella cal distingir clarament el que és observació i el que és teoria, però alhora els termes teòrics han de definir-se en termes experimentals o d’observació (mitjançant regles de correspondència), sent aquesta, l’observació junt amb la experimentació, la qual cosa fonamenta i justifica les hipòtesis i les teories.

3.      aquestes posseeixen una estructura deductiva (es conceben com sistemes axiomàtics) i s’accepten, rebutgen o corregeixen d’acord amb procediments de verificació o confirmació, que bàsicament consisteixen en la contrastació d’afirmacions sobre fets o conseqüències que es dedueixen de les hipòtesis;

4.      els termes amb què s’expressen les teories (lògics i matemàtics, teòrics i observacionals) es defineixen tots atentament, de manera que tot terme estigui definit amb precisió, i els termes teòrics siguin només «abreviatures» de fenòmens observats, amb els que es corresponen segons una determinada i acurada «interpretació».

En aquestes teories, finalment, cal distingir un context de justificació i un context de descobriment, la qual cosa permet considerar-les ja sigui sincrònicament, atenent a la fonamentació lògica del resultat científic, ja sigui diacrònicament, atenent als aspectes psicològics i històrics que han portat al resultat científic o a la teoria.

Una importància creixent atorgada a l’aspecte històric, junt amb un creixent interès i un notable avanç en els estudis sobre història de la ciència, va donar origen a una manera d’entendre la filosofia de la ciència, que es caracteritza per considerar que les teories són resultats d’un context social, cultural i històric (context de descobriment). En aquesta nova filosofia de la ciència, destaquen les aportacions teòriques de Thomas Kuhn, N.R. Hanson, P. Achinstein, Stephen Toulmin e Imre Lakatos. Tots ells basen les seves reflexions de segon ordre sobre la ciència en estudis d’història de la ciència, aliens o propis. D’ells sorgeix una nova imatge de la ciència, les característiques bàsiques -més o menys comunament compartides per tots ells-, suposen:

1.      adoptar les idees de ciència normal i de revolució en la ciència, sent la primera -segons exposa Kuhn en la seva Estructura de les revolucions científiques (1962)- una activitat que intenta «resoldre enigmes» dins un «paradigma» compartit per la comunitat científica, i la segona un període de crisi, durant el qual se substitueix un paradigma antic per un altre nou;

2.      correspondre mitjançant crisi o revolucions, amb la qual cosa la ciència no és acumulativa (els problemes nous poden no tenir res a veure amb els antics o aquests poden quedar oblidats)

3.      atribuir als diversos cossos de coneixement pertanyents a diversos períodes la característica de la incommensurabilitat, la qual cosa implica que sigui difícil o impossible comparar-los entre si;

4.      adoptar també certa postura crítica pel que fa al context de justificació, sobretot pel que fa al model nomologicodeductiu de explicació científica.

S’ha interpretat que aquesta nova filosofia de la ciència, pràcticament iniciada per Kuhn, ha estat com una «rebel·lió contra el neopositivisme», en entendre la ciència més aviat com un procés dinàmic real que té aspectes històrics i sociològics, el subjecte del qual és la comunitat d’investigadors (context de descobriment), i no com una mera construcció lògica de fonamentació i justificació del pensament científic (context de justificació). En el distanciament de l’epistemologia respecte de les postures mantingudes pel neopositivisme lògic, ocupen un lloc important les crítiques que Karl R. Popper dirigeix al positivisme lògic en la seva Lògica de la investigació científica (1934, 1959), sobretot pel que fa al principi de verificació i l’enfocament inductivista general de la ciència.

Les noves tendències epistemològiques procedents de la sociologia del coneixement i de les ciències cognitives afegeixen nous arguments a la rellevància de qualsevol context (no sols els de descobriment i justificació), iniciada per l’enfocament històric de la filosofia de la ciència. D’altra banda, dins una tradició analítica de la filosofia de la ciència, encara que en contraposició a la concepció heretada, la concepció estructural de la ciència (de Patrick Suppes, J. Sneed, W. Stegmüller, U. Moulines i altres) representa també una postura integradora d’ambdós contextos: té en compte els aspectes pragmàtics de les teories i la presència de la comunitat científica, sosté bàsicament que les teories científiques són estructures complexes (idea ja mantinguda per Kuhn) i, davant les dificultats de considerar les teories com a càlculs formals, intenta una axiomatització informal d’aquestes. Emparentada amb aquesta última orientació, es troba la concepció semàntica de la ciència (proposada sobretot per Frederick Suppe, Van Fraassen i Ronald Giere, seguint els estudis inicials de E. B. Beth) que, a més de considerar les teories científiques com a estructures i considerar-les com a conjunts de models, exigeix com a part constitutiva d’aquesta que contingui afirmacions respecte a la veritat de tals models (veritat que ha d’entendre’s d’acord amb el seu realisme científic, que denominen empirisme constructiu).

A mitjans dels anys seixanta, s’afegeixen després d’alternatives a la concepció heretada de la ciència, degudes a la discussió entre partidaris de Popper i seguidors de Kuhn, i a les variacions que introdueixen en les postures inicials d’aquests autors. Imre Lakatos introdueix el terme de «programa d’investigació» -una reelaboració de la noció de paradigma de Kuhn- i destaca així mateix la dimensió social de la ciència.

Paul K. Feyerabend, que inicialment havia col·laborat amb Popper, adopta un punt de vista anàrquic i provocador en la seva manera d’entendre la ciència, criticant sobretot l’assumpció d’un determinat mètode científic. Larrry Lauden considera encara rígids els criteris de Kuhn i Lakatos i no gaire adequats els de Popper, i introdueix, com a remei, la teoria de les «tradicions d’investigació».

Entre els autors pertanyents a l’àmbit de la sociologia del coneixement s’ha posat en relleu l’aspecte dinàmic de la ciència, fins al punt de no considerar-la més que un constructe social, perspectiva que sol rebutjar la majoria d’estudiosos de filosofia de la ciència.

2. Un model diacrònic de coneixement Social-Tècnic-Artístic aplicable a adoptar.

El model -sincrònic- del coneixement expressat pel teòric Peter Carruthers,correspon a una illa amb forma d’estrella de mar, ço és, amb vores tentaculars i irregulars surant en un mar d’ignorància. L’augment de coneixement correspon a un augment de la superfície de l’illa, on els diferents braços estan associats als distints camps científics.

Amb aquesta visió cap camp no té el monopoli de ser frontera de la ciència. Allò que diferencia la frontera del coneixement del cos establert és el plantejament de noves preguntes. L’avanç del coneixement no fa minvar les noves preguntes plantejades, sinó tot el contrari. Un major coneixement implica una frontera major, és a dir, un major nombre de preguntes i qüestions a plantejar.

Hi ha processos de gran especialització i de síntesi que són de gran rellevància en la dinàmica de la ciència. El model així plantejat fa que la convergència de dos camps  del coneixement és la manera més eficaç d’engolir molta

ració d’ignorància. (Carruthers, P. Emerging Syntheses in modern science. 1988).

Si a aquest model el versemblem com a procés obert i temporal, és a dir, la diacronicitat, el temps cronològic és descrit com la línia espacial que conforma el centre de gravetat de la susdita illa de coneixement. Sent les vores frontereres amb la ignorància unes superficies més o menys reglades de paraboloïdes i hiperboloïdes de branques contínues.

És evident que per a simplificar açò caldria introduir-hi totes les branques del quefer artístic o d’aplicació, dites per mi  secundàries : cinema, arquitectura, ceràmica, còmic, urbanisme, vídeo, medicina, escultura (¿què no se´n feien escultures amb models més o menys industrials dins dels tallers i obradors?), pintura, vitrall, enginyeria, disseny industrial, impremta, numismàtica (¿què no era disseny industrial?), etc. adobat amb cercles concèntrics junt a l’eix temporal de les ciències primàries,  com ara la química, biologia, mineralogia, matemàtiques, física, semiologia, etc. i en l’extraradi les d’aplicació.

Que avui és possible amb la indústria actual amb suport informàtic i cibernètic (CD-Rom, Internet, etc). Doncs l’abast és molt més ampli – en l’elaboració forçosament interdisciplinar- i mediàtic en quant als receptors. Àdhuc, amb la possibilitat de manipulació per part del receptor, per a re-elaboració personal. Creant-hi una sinèrgia i interacció entre ambdós sectors. I llavors fer una avançada contra l’estereotipació general i no una cultura estantissa; on la intel·ligència activa ens faça esbrinar i donar llum sobre les diferències.

No es tracta de fer un exercici intel·lectual lluent sinó de vessar sobre una disciplina – en un sentit ampli- , l’artística, una concepció i visió que configura la totalitat de la cultura.

Aquest període actual on el vehicle de comunicació són els mass-media de la mà de la cibernètica té força versemblances – a una escala superior- amb l’aparició i extensió general de la impremta fa uns segles.

Per tant, és prioritari que en l’elaboració d’una obra de tal magnitud conjuminem els tres braços, com a mínim, per tal de reeixir en una obra amb els criteris actuals:

1) Quina és la societat que realitza tal art, independentment dels conceptes que manejaven individualment els seus representants mítics (doncs si no caldria extradir a un Dalí per exemple, d’aquesta enciclopèdia).

2) Quins són els coneixements tècnics i humans amb que aquella societat orgànicament treballa i són al seu abast,

i 3) Amb tot plegat què se n’ha fet amb relleu des del punt de vista de l’artisticitat. Filant mes prim els processos.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

AVUI (2/6/2006), HE FET CLASSE ALS MÀSTERS C.O.P.A.

Decididament vaig fent-me major. No era la primera classe que impartia en un Màster, ni tampoc la primera conferència, ni presentació. Hi havia fet a l’Ateneu, a la Politècnica, a la Sala d’Actes, etc. Sempre, però, hi havia hagut alumnes, gent anònima, gent plana i/o del carrer.

Continue posant-me nerviós com si fóra la primera volta. Passen uns segons, deixe de guaitar el públic i supere la por escènica.

Avui ha suposat un punt d’inflexió. (Segueix)

La diferència avui era que a més dels vint alumnes, s’hi trobaven arquitectes, artistes, sociòlegs, etc d’autèntica vàlua. Quan he alçat el cap i m’he adonat que entre els oïdors estava Carles Salvadores, Francesc Llop, Rafael Soler, Josep Manuel Despiau, Joan Gomis, etc.

M’hi he quedat desconcertat. He insinuat, una mica murri, que què feia jo allà dalt. Davant d’aital auditori. Bé és cert que la peça sobre la què estem treballant és una autèntica desconeguda. La situació urbanística, per contra, és envejable. Això pot explicar el tipus d’oïdor diferent. Em causa impacte el fet de que sempre hem maldat per fer arquitectura contemporània, i de fet és la que més produïm a l’estudi (tot s’ha de dir: molt comercial, ja que prioritzem els gustos del promotor), és en l’obra d’intervenció patrimonial on més ens coneix la gent.

Vaig, una miqueta a presentar-vos les figures que hi han vingut:

Carles Salvadores: arquitecte coautor  de l’IVAM, i de les darreres fcultats de l’Avgda. de taronger. Fa divuit anys li vaig fer una entrevista-article sobre  l’Ivam. Llavors, jo treballava d’aparellador en una subcontracta en que dissenyí tot l’especejament de la pedra. M’acollí a enraonar a la Conselleria, seria l’any 1998 i vaig publicar al suplement d’arquitectura i interiorisme del Levante-EMV, DIAREMA un article que s’intitulava IVAM: CATALITZADOR DE CIUTAT VELLA. No se sap ben bé, o sí, l’article eixí amb el títol: IVAM EL TERRIBLE. Carles, em telefonà tot emprenyat i jo no vaig donar-li resposta. Ara sí la conec, entre Lagardera i Natxo Blanco van fer una bovada i què a pocs dies de la inaguració li senta com una càrrega de profunditat. A més de les desavenències entre ell i els altres coautores.

Rafael Soler i Verdú, és a hores d’ara catedràtic de la construcció de la UPV. En sóc alumne d’ell, he treballat per a ell. I ha formulat una teoria de la construcció que podria descriure, sintèticament, com a "nacionalista". Enllaça amb continuïtat des de la construcció del Romànic fins a Santiago Calatrava i Valls. Restaurador de la cúpula de l’Escola Pia,i de les esglésies de València St. Andreu, St Tomàs i st. Felip Neri, així com algunes capelles i ermites de la Safor. 

Francesc Llop: sociòleg. Crec que president de la associació de campaners d’Europa, o quelcom així. Ens ha retornat tots els tocs de campanes que tenia la ciutat. Corpus, 9 d’Octubre, Mare de Déu dels Desemparats, etc. Sé que s’emprenya moltíssim, quan li canvien la disposició de les campanes i el buit (alçària, etc.), capaç de distingir el dring de totes les de la ciutat…….i diria que del País. És persona de pes dins de la Direcció General de Patrimoni de la Generalitat Valenciana.

Josep M. Despiau: és inspector de la direcció general de Patrimoni de la Generalitat de Baix. Temps era temps, vénia a les reunions del col·lectiu "Terra Critica" . Coneixedor de tots els palaus, castells, etc del País Valencià. Demarcació-Província de València

Joan Gomis: professor de la UPV. Restaurador de l’església del Salvador i el seu campanar. Ídem de Sagunt. I un miler de peces més pel pirineu i el sud de l’Aragó.

En quant a l’alumnat estava conformat per molts argentins, algun peruà, bolivià, etc. i gent d’ací.

La conferència amb visita inclosa l’he desenvolupat íntegrament en català. Cap problema. He après, que si fem les coses amb normalitat i amb coneixement, no ha d’haver inconvenients ni contratemps.

He de dir, que camí d’allà anava acoquinat i vaig fer un pensament, que li vaig fer a Mª Àngels:

-No sé de què em preocupe si segurament d’això, després d’un any d’estudiar-ho, sóc qui més  ha treballat el tema ¡¡……però l’enrrònia persistia ¡¡

Doncs bé, ara -més assossegat- haig de dir que estic satisfet.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

ESTUDI PETROGRÀFIC.

Després de realitzar les extraccions de cales en diferents carreus, realitzar les làmines primes i enviar-les analitzar, podrem extraure les conclusions i criteris d’intervenció.

LA SITUACIÓ DE LA PEDRA DELS PINACLES, BASAMENT I  LES PORTALADES DE SANT LLORENÇ – VALÈNCIA.

 

CARACTERÍSTIQUES FÍSICO-QUÍMIQUES.

La pedra utilitzada al basament de l’església de sant Llorenç, segons especifica el contracte, és de la pedrera de Godella. Esta és una calcària bioclàstica de textura detrítica amb baix contingut cimentant.

La densitat aparent és de 1900 Kp./ m2. Amb una porositat semioberta. El grossària mitjana del gra és de µm i uniforme de reduïda duresa.

La presència de metalls com ara calci, ferro, magnesi, potassi, etc. en la composició que junt a l’acció de l’elevada humitat relativa (Hr), i l’existència de gasos procedent de la combustió de productes orgànics derivats del petroli (CO, CO2, etc.) que dóna lloc a sulfats càlcic bihidratat (algeps), sulfats magnèsic heptahidratat (epsomita), i de vegades en perdre aigua amb sols sis molècules associades (hexàhidrita) i diversos nitrats i clorurs.

La succió capil·lar és molt ràpida i quasilineal en la relació de gr./ cm2 a l’arrel quadrada del temps.

Això hom pot resumir-se en que el material té la característica que l’intercanvi d`humitat és molt ràpid. I que tots els processos físico-químics derivats de la presència d’aigua en els intersticis del material es veuen sotmesos a cicles continus, que depenen no sols de la pluja per penetració sinó, també, de l’ascensió per capil·laritat del subsòl i a més a més de la condensació i evaporació, ja que HR és molt alta a València el que hom assolisca el punt de rosada, bàsicament de matinada i al capvespre. 

 

CLASSES DE DETERIORMENT.

Les sals solubles, quan l’evaporació és mes lenta que el flux d’eixida superficial, es diposita fora de l car externa del material, buscant les vies més ràpides d’evacuació om són les discontinuïtats trobades a les pàtines de protecció, apareixent en forma d’eflorescències pulvurulentes blanques, que en repetir-se creen subeflorecències i criptoeflorescències que acaben fent esclatar i badar el material cap enfora de la superfície externa desprenent-se bocins mé o menys grans entre dit fragment i el gruix del material interposant-se carbonat càlcic i remobilitzat i l’epsomita.

Les variacions volumètriques del material segons els continguts en aigua molecular, la pressió intersticial d’esta i els processos de dissolució interna ,afavoreixen la pèrdua de cohesió entre els grans, que és més palesa en aquelles masses de pedra que per estar treballada presenta més superfície  per a igualar el volum encerclat, situació que afecta les capes externes. Quan eixes alteracions s’estenen a zones més profundes, hom produeix no la disgregació superficial sinó la fissuració més o menys interna de la massa pètria amb despreniments de crostes o fragments majors, que poden donar l’aparició de tensions internes, unes vegades produïdes per les expansions volumètriques dels components alterables per la humitat, i d’altes, produïdes pels esforços derivats de les deformacions de la pedra a causa dels propis pesos i tensions externes introduïdes per vàries vies.

DETERIORAMENTS PER AEROSOLS ORGÀNICS.

EL PROCÉS DE SULFATACIÓ DE LA CALCITA.

La presència en l’atmosfera d’anhídrid sulfurós, procedent de l’oxidació dels combustibles fòssils (carbó mineral, derivats del petroli, etc.) sorgeix de la reacció S+O2 = SO2 , gas que passa a l’atmosfera i és poc actiu, però sota l’acció dels raigs ultraviolats es transforma en anhídrid sulfúric: 2 (SO2 )+ O2 = SO3 a la velocitat de 0’1 a 0’2 % a l’hora, en humitats relatives baixes; sempre que la humitat de l’aire creix de forma exponencial, especialment sota la presència de catalitzadors, com ara CO2 , NH3 , Fe2O3, etc. L’anhídrid sulfúric es combina ràpidament amb l’aigua de l’aire o l’exis6ència d’alvèols, intersticis i porus de la pedra, donant-hi lloc a àcid sulfúric (vidriol), de gran capacitat reactiva: SO3+HO2 = SO4H2

 

S’han fet assaigs on s’ha mesurat i comprovat que la concentració de SO4H2 en l’atmosfera en correspondència amb el contingut de SO2 en què s’ha observat que segueix una llei lineal, per a valors constants d’humitat relativa, Hr , i que creix ràpidament a mesura que s’acosta a la temperatura de rosada.

L’equació empírica que lliga la concentració, C, de  SO2 i la concentració de SO4H2 a la mateixa atmosfera, amidades ambdues en µgr. /m3, ve donada per

A =                              C                                  

22- 35000 (1/ Hr – 0.0886)2

L’acció de l’àcid sulfúric sobre el carbonat càlcic de la calcita és coneguda: SO4H2+CO3 Ca = SO4 Ca + CO2 + H2 O. Que ja genera una primera expansió per tenir un volum major que el del carbonat inicial.

Però el sulfat càlcic pot absorbir aigua transformant-se de seguida en algeps:

 SO4 Ca+2· H2 O = SO4H2 · 2 H2 O

Que influeix en el material de diverses maneres: produeix efectes expansius que hi introdueixen importants tensions internes que disgreguen la calcària, tant per caiguda de  consistència de l’algeps hidratat en relació al carbonat inicial com per les tensions generades per l’expansió; altera les textures; augmenta la capacitat de retenció d’aigua, per ser un material higroscòpic que quan capta tota l’aigua precipita com a sal insoluble, augmentant encara més el seu volum; etc.

Més nociva és la sal d’Epsom, adés esmentada en la fórmula SO4 Mg ·7 H2 O, l’existència de la qual es produeix bé perquè és un compost de la mateixa roca present com a sulfat de magnesi, bé perquè és generada com a sal de neoformació d’un procés anàleg al de l’algeps descrit anteriorment, a partir del carbonat de magnesi present a les calcàries dolomítiques.

A més dels processos de dilatació cúbica que produeixen les expansions internes de les sals de neoformació i subsegüents hidratacions cal recordar-hi les reaccions més significatives que es produeixen en la calcita quan hi ha present un sulfat alcalí, sòdic o potàssic, o àdhuc del tipus dels descrits anteriorment:

1r) El carbonat càlcic insoluble és atacat per l’anhídrid carbònic i pel vapor d’aigua de l’atmosfera, transformant-lo en bicarbonat soluble:

CO3 Ca + CO2 + H2O = (CO3 H)2 Ca

2n) La presència de sulfat alcalí produeix, per exemple, bicarbonat i guix anhidre:

(CO3H) Ca + SO4 X = 2·CO3HX + SO4 Ca

3r) El bicarbonat alcalí es transforma en carbonat amb despreniment d’aigua i anhídrid carbònic:

2·CO3HX = CO3X + H2O+ CO2

Mentre que el sulfat càlcic condueix, de mode semblant al descrit, vers la formació de guix.

4t) El carbonat alcalí per acció del SO2 de l’atmosfera contaminada, o per la presència de sulfobacteris, es converteix novament en sulfat, sota l’acció catalitzadora dels òxids de nitrogen:

CO3X + SO2 + O2 /2 = SO4 X + CO2

En arribar a aquest punt es reinicia el cicle després d’haver-se destruït part de la calcita.

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

FA VUIT ANYS….I QUÈ POQUET HAN AVANÇANT.

Regirant en les memòries de seguretat em trobe aquest article que vaig publicar al diari Levante-EMV. fa uns nou anys.

Constate que continuem dient les mateixes coses i que cal trencar el cercle viciós, com si fossem uns ases pegant voltes a la sénia. I si continuem així, enfonsant-nos de tant de frissar el terra. Considere amb la perspectiva del temps, que aquella gent no té remei i estem esmerçant treball i faenes a alguna cosa que no té solució. La regeneració pretesa per Cambó, Pujol, Piqué, Psc, Pspv, Psib, etc. és absolutament inútil. Ara, que allà, tenen un nivell de vida escaient, continuen enrrocats en al seua immobilista cosmovisió del seu PETIT món.  A nosaltres ens cal més cosmopolitisme, més visió global del món. Més PRO DOMUS NOSTRA. Més Pro domus de gent que poguem ajudar i que siga companyona, no pretenga ser la nostra ama. Més col·leguisme, en el sentit de compartir.

En els viatges que he fet per la resta d’Europa, Àfrica o Amèrica, al·lucines, quan et trobes amb españols, que els veus que van renegant i marmolant dels costums del lloc, els seus habitador i cercant un restaurant d’emigrat español per a fer-se una truita de creïlles o una paella (Jaume Fàbregues:. explica’ls de quina cuina nacional n’és. Senyor nostre ¡¡¡¡¡¡¡¡).

De sobte em ve a la memòria aquella escena del Princep de les marees en què el pare llança el sopar que ha preparat la mare i aquesta, des de la cuina, li fot al plat el contingut d’un pot de menja de gos i el pare exclama, tot cofoi, després de la primera cullerada "esto sí que es comida americana".

Ací va l’article

    L’EXALTACIÓ NACIONALISTA DE L’ESTAT.

Aquest article naix com a resposta a l’opinió vessada per Pedro Fernaud del dijous 19 de maig a LEVANTE, on sorprenentment  des d’una perspectiva de racionalitat intenta injectar "Gerovital" a una idea d’Espanya, ja desfasada, superada pels esdeveniments de dècades, prenent com a excusa l’edició del llibre Si España cae…Asalto nacionalista al Estado, de l’autor C. Alonso de los Rios, aquest últim de fílies esquerranes, en contraposició a les de Fernaud. Tanmateix tots dos arriben a acord en els perills que pateix llur España i en la concepció de nació com a espai d’interelacions afectives i sentimentals, forjades al llarg de la història, de la societat única que viu sota el mant de l’Estat. I hi posa alerta la greu intromissió dels nacionalistes en la cooperació a la governabilitat de l’Estat,…..

     Aquesta és una literatura que està fluint molt pels mitjans de comunicació mesetaris darrerament, que vist des d’altres àmbits no deixa de fer certa gràcia i fins i tot esmolem un somriure burleta quan TVV i TV3 ens passa el programa Te’n recordes quan…que fa una passejada per la nostàlgia més arnada.   Nogensmenys, hi ha a l’article un aire assossegat del desassosec que es flaira a Madrid. Y es que España nos la han canviado. I hi cal esbrinar la REALITAT del tema, des d’allò que Ll. V. Aracil pels ’60 anomenà el racionalisme oligàrquic, desmuntant tot el tinglado mental del sentit comú, del seny, etc. des d’aquest racó d’Europa que no té ni grans paurales ni grans capitans, però que viatgem i anem pel món de fa segles que malgrat tindre estat a la contra i no a favor "mira, compara i si troba res millor…".

En el fons estan discutint dues concepcions, que des de l’abstracció, podem resituar històricament:

A) L’España que ens ve de la guerra del francès (de la Independencia, expressió encunyada per la intel.lectualitat espanyola, observeu el matís, ¿ de quina independència es podia parlar des de Xàtiva o Maó ?, Madrid o París, tant se val. Algun dia coneixerem els punts significatius del Tractat d’Utrech envers nosaltres i Gibraltar i ens farem un fart de riure.   Desembocant a les Corts de Cadis, eixides arran d’una causa comuna i malbaratant algunes tendències, anà cristal·litzant durant tot el segle passat mitjançant els Menéndez Pelayos, Ganivets, Romanones, Mendizábals, etc. en busca d’una consciència nacional of course fins l’eclosió del ’98 -amb Cuba i els proto-feixistes Unamuno, Azorín, Maeztu, etc. que passant per Setmanes Tràgiques, Lerroux, Primo de Riveras, etc. acaba instal·lant-se al poder, amb l’aparell ideològic joseantonià i la força armada  de l’exèrcit (secularment i única vencedor davant de la societat que havia de defendre). Postura lògica dins d’una estructura estatal piramidal i ademocràtica. Una operació subtil convertia gent progressista del costat del feixisme revolucionari per via nacionalista i a la inversa, feia gent d’orde tradicionalista en progressista. Tanmateix Fuster amb el seu famós i encertat Contra el nacionalisme, l’hi posa fil a l’agulla i ens ensenya que vist des d’ací i amb perspectiva les distàncies entre Negrín i Franco n’eren ben minses. La resta fins al colp d’Estat del 23-F és anècdota i escorrialla de tot l’anterior.

     B) L’altra concepció és encara més vella i arnada. Les Espanyes, coetàniament, com a terme geogràfic que aunat els diferents estats en la figura del monarca que des de Ferran el Catòlic fins la guerra de Successió ( i Secessió que la historiografia oficial ha anant amagant) seria la concepció dels nacionalistes- llegiu CiU, PNV, UPV, PSM, PNV, etc, que desactivant els ressorts nacionalistes de l’espanyolisme A, mitjançant el buidat competencial i substituint-lo per un concepte d’utilitat (d’Estat) i de col.laboració dins d’ell. Tot augmentant l’àmbit d’influència de les nacions culturals té el seu lloc. Els pollets acaronats per la lloca. Que si en aquells segles malgrat dalt-a-baixos fins el s. XVIII, a partir d’aquest la conquesta del despotisme (il.lustrat i sense) va creant les bases per a la creació de l’estat modern (?) i que la intel.lectualitat catalana ( Tosca, Finestres, Balmes, Montblanch, Maians, etc.) va contribuir-hi així com els espanyols Gracián, Cadarso ( que aleshores ja era subscriptor de l’ABC i Epoca i televident del Carrascal), Freijoo, etc. que té la seua plasmació i cant del cigne a l’inici del procés de les Corts de Cadis. En aquestes conflueixen tres factors que a hores d’ara mantenen plena vigència: unes burgesies basca i catalana i una aristocràcia castellano-francesa que per diversos interessos havien de menester d’un estat que protegira mercat comercial als primers i de poder als últims. I amb tot el pòsit aquest, fent sempre des del vèrtex de la piràmide en tots dos casos, èxits i fracassos, a base de decret-llei, lliga de futbol, dictadures, tele-afònica, hisendes, etc. van (¿) unificant sentiments. Y antes roja que rota. Y antes azul que rota. I totes dues concepcions ens parlen d’un temps, des d’una sensibilitat ja romàntiques. I el temps ha passat. I no cal pensar que els nacionalistes van a "dejar sin nación al resto de regiones" perquè en aquelles regions (des de Cantàbria a Cadis i des de Lleó a Conca) poden o prendre el protagonisme que el mateix estat els manllevà sota la trampa que seua cultura és la de l’Estat, o que la societat civil aquella assumesca que ella i sols ella és España i s’hi acomode l’estat democràticament i a partir d’ací a col.laborar amb la resta d’Europeus. I de l’altra banda pensar que mantenint l’estructura d’Espanya i anar canviant-la des de l’interior, en base a la manca de vots per part dels nacionalistes esquizofrènics és desconèixer que hi juguen amb el poder espanyol i que no és un canvi en profunditat sinó circumstancial i en definitiva jugar a perdre. Pensem sense ingenuïtat una miqueta: la darrera sentència favorable a l’ensenyament en català si s’haguera fet fa un parell d’anys abans n’hauria tingut el sentit contrari, el que delata a més un dèficit de funcionament democràtic d’aquell Estat on els poders estan intrínsecament imbricats des de sempre. I no s’enganyem els nacionalistes espanyols des d’Anguita a Aznar "tienen una misión histórica " com diu l’article.

     Mentretant, aquests 4,5 tirant a 11 milions de persones que vivim entre Alacant i Perpinyà, que tenim D.N.I. de tres o quatre estats diferents, som i volem ser com de qualsevol altre racó d’Europa. Des d’una malfiança de l’estat  que secularment prioritzem la societat civil, la persona, que no "Saludamos a Europa" quan entrem al Mercat Comú per ser europeus de sempre i perquè l’entrada en el nostre cas és per la cuina. Sense intervindre directament paga l’agricultura, Sagunt, els pescadors de Sta. Pola i Calella, Hoteleria a Benidorm i les Illes, etc.       No podem muntar una Agència de noticies en condicions adequades, l’Hispasat paguem la meitat i l’usen ells, etc.    Acostumats a patir per a guanyar-nos el pa nostre treballant estem en disposició de crear una Europa on s’hi avance en allò que sempre s’hi progressa en la història , des dels grecs : en l’àmbit de les llibertats individuals i col·lectives , en el benestar social, en l’anar "filant més prim" en cada persona. En trobar-nos a València, Viena, Estrasburg o Brussel·les en peu d’igualtat amb la resta de societats nacionals. En viure, en comprar i vendre , en prendre consciència, NO DE LA VERDAD,ans de la realitat, que és el que portem fent els últims tres segles, malgrat tot. Ens volen tancats al seu corral i nosaltres viure obertament amb la resta d’Europa.

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

UNA CRÒNICA DE L’ANY 1940.

Escrita per un frare del convent de Sant Llorenç de València. Fa què pensar……..però.

CRÒNICA DEL CONVENT DE SANT LLORENÇ DE VALÈNCIA. ANYS 1909-1940

 

N/Exp. 04/30

 

 

Escrita pel Pare franciscà en Francesc Llorens i Moltó, o.f.m. passem a transcriure i traduir esta crònica acabada el dia quinze d’agost de 1940, l’any següent a acabar la guerra d’Espanya 1936-39. Successos que el frare visqué i patí directament. Documentació facilitada per fra Benjamí Agulló i Pasqual a l’historiador de l’equip n’
Albert Ferrer i Orts.

 

 

            Amb aquesta traducció i transcripció retem homenatge, entre d’altres, al Provincial en Lluís Fullana i Mira, que impulsà abastament les obres a principis del segle XX, a més d’ésser un dels pioners de la normativatització de la llengua i posterior i acadèmic. A més a més de deixar testimoniatge de la desraó i absurditat de les guerres.

 

 

CAPÍTOL PRIMER. L’ENSULSIDA.

 

 

Escrivim estes notes en els dies gloriosos de l’alliberament, després de ser aplastada la revolució marxista que, per espai de 32 mesos, assolà la nostra Pàtria, deixant darrere seu una riera de sang, de llàgrimes, d’incomprensió. Tot s’enderrocà durant eixe temps, els principis bàsics de la societat: l’autoritat, la propietat, la justícia, la família, l’ordre social, la religió….., tot caigué sota l’empenta de l’horda roja, ama absoluta dels destins d’Espanya.

 

El 18 de juliol de 1936 s’inicià el Moviment Nacional que no fou secundat en tota la regió del llevant espanyol, quedant en conseqüència València en les garres del marxisme. La nostra Seràfica Província enclavada tota ella en les tres províncies valencianes tingué que sofrir naturalment els efectes devastadors d’aquell huracà d’atrocitats que la ploma es resisteix a escriure. Ja uns anys abans en implantar-se la segona república tinguérem els franciscans que abandonar els convents de Cocentaina, Benigànim, Cullera i Agres. Després del triomf del Front Popular en febrer del 36 vam veure incendiar el Col·legi de Carcaixent, fórem desposseïts de les cases de Pego i Benissa i amenaçats de clausura els col·legis d’Ontinyent, Sogorb i Terol. Tot això, tot i que dolorós, responia al desig de descristianitzar Espanya, finalitat primordial d’aquell règim.

 

            Allò veritablement horrorós vingué en iniciar-se el Moviment, quan abandonats els convents i els religiosos dispersos, sense contacte uns i altres i lliurats als propis recursos, anaren caient uns darrere dels altres en mans dels revolucionaris que els hi feren víctimes de llur ferocitat salvatge. La llista dels sacrificats en esta Seràfica Província té 44 noms, d’ells 22 són sacerdots, 2 estudiants clergues i 20 germans llecs. Endemés, a conseqüència de penalitats i amargor, finiren 16 religiosos, durant el període roig, de mort natural. També moriren, en aquest temps, dos germans llecs a Xiva.

 

            Si sensibles són aquestes baixes per defunció, encara ho són més aquelles que s’ha derivat forçosament de la guerra i de la revolució. Els seràfics, la vocació dels quals, es balafià en flor; els serveis, que trobaren col·locació a llurs activitats; els coristes que al front i camps de batalla, desoïren la veu de Déu; alguns sacerdots joves, mobilitzats en la reraguarda que els afalagà més que el claustre la vida regalada del món; i, el que és més trist, Pares de certa edat plens d’alifacs, que no s’han reincorporat a llurs comunitats, al·legant-hi la raó que no podria ser degudament atesos en llurs dolences. En un mot, la revolució ha produït quasi un centenar de baixes als quadres del personal de la Seràfica de València.

 

            Mes lloem Déu, que després de la tempesta de la revolució, s’alliberà València i la seua regió i el sol de la pau inunda els nostres ubèrrims camps. La Seràfica Província ha rebut totes les seues cases (menys la de Cullera) i tot i que amb personal reduït estan de bell nou en peu les comunitats. Diem com sant Pau en l’Epístola 1ª ad Corintios: “Negue qui plentat, negue sigat; sed, qui incrementum dat, Deus”. Cap III, v,7. Confiem, doncs, en el Senyor que no ens abandonarà.

 

 

 

CAPÍTOL SEGON. DE L’ANY 1936 AL 39. LA DEVASTACIÓ.

 

 

            El 20 de juliol de 1936 després de celebrades les Misses es tancà  al culte l’església de Sant Llorenç i es dispersà la comunitat  que habitava el convent,  el qual, igualment, restà clausurat. En previsió es tragueren dies abans alguns ornaments, llibres, joies, arxius, roba, etc. La majoria d’estos objectes es perderen, per la perseverant perquisa dels elements rojos. Tot allò que quedà a l’església i convent va desaparèixer, no per l’assalt de les turbes, sinó per la plena deliberació de la voluntat dels responsables dels Sindicats, amos i senyors absoluts de la situació en aquells luctuosos i amargs dies.

 

            De l’església quedà en peu la fàbrica o sia l’edifici, que estava convertit en dipòsit i magatzem dels enginyers militars en confiscar-li-ho de nou  a la comunitat. Dels altars, sols restava l’altar major, amb alguns deterioraments en la seua talla i ornamentació. Les imatges barroques de Sant Llorenç, titular de l’església; de la Puríssima Concepció que ocupava el tercer cos del formós retaule; Sant Vicent Mt. I Sant Blai de grandària natural, que coronaven sengles extrems de la part superior; i la de Sant Oronci i Santa Paciència, pares de Sant Llorenç, que figuraven en el segon terç entre les columnes salomòniques, totes sis escultures policromades no es trobaren per enlloc. L’ara de l’altar, amb el seu magnífic frontal calat, obra de l’artista en Josep Ponsoda, construït en 1921 i que va costar 2500 ptes., tampoc no es trobà. La mateixa sort corregueren la cortina de tisú i el llenç del Salvador, pintat per Rafael Berenguer, en 1927, que cobrien el Tabernacle, el rellotge, els estupends retaules del Via Crucis, obra de l’artista Pascual valorats en 1400 ptes., la instal·lació elèctrica, les gelosies de les tribunes, etc.

 

            Els altars laterals desaparegueren tots; eren a quin més formós i estaven dedicats (de dreta a esquerra) a Sant Antoni de Padua que servia per a capella de comunió; Santa Rita; el Nostre Pare Sant Francesc d’Assís; trànsit de Sant Josep; Verge del Roser; Verge dels Àngels; Puríssima Concepció; i Santíssim Crist dels Navegants. Algun d’estos altars eren nous, com el de Sant Antoni; el Nostre Seràfic Pare, que costà 12 mil pessetes, obra de l’escultor En Damià Pastor; Trànsit de Sant Josep, d’en Ponsoda que valgué 17 mil ptes., i el de la Puríssima Concepció, magnífica obra del citat senyor Pastor que costà 12000 ptes.. Els altres altars eren de l’antiga parròquia, puix s’havien daurat de nou, amb ares modernes, quadres artístics i amb additaments d’urnes amb precioses escultures. D’aquella immensa riquesa material i artística i sentimental sols resta l’amarg record d’unes parets pelades i d’altars provisionals amb imatges emprades o simples quadres de minso valor artístic.

 

            De les sagrades imatges que reberen culte, es salvaren sols un petit Sant Antoni d’un metre d’alçada, propietat de les Associacions Antonianes, obra de mèrit de l’artista en Damià Pastor, que sabé guardar amagada en sa casa, del carrer de Blanqueries, l’entusiasta antonià en Ricard Garcia. Aquesta imatge està avui en l’altar provisional de la capella de la comunió. La imatge de la Verge del Roser, bellíssima escultura policromada, d’en Vergara, que salvà el fuster Vicent Garcia (sang). El Crist del Navegants, bona talla d’escola italiana, estava horriblement mutilat i fou objecte d’una acurada restauració pels artistes senyor Teruel i Sospedra. També es restaurà per aquells artistes (Teruel, escultor; i Sospedra, decorador) el formós Crist de Bona Mort de grandària natural que rep culte en la primera capella de la dreta i, la imatge del qual, els fidels besen els peus.

 

            Els altres objectes de l’església, com a imatges decoratives de les pilastres (Santa Clara, Sant Pasqual i el Beat Nicolau Factor) els confessionaris, bancs catifes, quadres, monument, gerros, canelobres, tovalles, ares, instal·lació elèctrica, piles, etc., ni tan sols rastre dels mateixos ha quedat. El formós Sagrari l’hem trobat, però malmés. Gràcies a la caritat d’ànimes eucarístiques ja ho tenim restaurat.

 

 

            L’església, com hem dit, eixe magatzem d’enginyers hi havia en ella gran quantitat de materials de construcció. Les capelles convertides en cabines i separades de l’església per gruixuts envans, com igualment una gran paret separava la part baixa del cor. El cancell estava desmuntat i per tot arreu, junt amb els sacs de ciment, pòrtland, algeps, taulons, portes i finestres, es veien bidons de gas-oil, rodes d’autos, mobles espatllats, ferralla, etc., andròmines per tot arreu i hi dipositats sense ordre ni concert.

 

            Desallotjada i neta la nau central de l’església i enderrocat el gruixut envà que baixava des del cor fins el pis, el dissabte 10 de juny de 1939, per la vesprada, se procedí a la reconciliació i benedicció del temple, i tot seguit a la conducció, en forma solemne i processional de la imatge de Sant Antoni, salvada, segons queda dit, en les Blanqueries. La processó fou solemne, associant-se el veïnat en massa, que veia de nou els religiosos actuant en la seua església conventual. La imatge fou col·locada en la fornícula principal de l’altar major, per a la celebració d’un tríduums al taumaturg de Padua que es veié concorregudíssim, continuant-se des de llavors el culte a sant Llorenç exactament com abans del gloriós Moviment Nacional.

 

 

 

 

CAPÍTOL TERCER. ELS SUPERIORS: LLURS DESVETLAMENTS.

 

    

 

            Abans d’entrar en detalls sobre la construcció del convent de Sant Llorenç volem donar-hi una relació dels Superiors que han governat aquesta casa des de la seua fundació en 1908 fins 1936 en que calgué  abandonar-la la Comunitat. Per cert que l’11 de maig, en produir-se en Espanya la crema de convents, un mes després de implantar-se la Segona República, hagueren també els religiosos de deixar el convent davant el temor de ser assaltat per les turbes capitanejades pels regidors de l’Ajuntament. No s’arribà a això però divuit dies estigué l’església tancada al culte i la comunitat no tornà a fer vida regular fins  mig any després.

 

            Superiors de la residència i convent de Sant Llorenç, de València des de l’obertura de l’església des de l’1 de febrer de  1908 fins el 15 d’agost de 1940

 

 

 

ANY

 

REVEREND PARE

 

DESIGNACIÓ DE CÀRREC

 

1908

 

Estanislau Dominguez i Mengual

 

President de la residència

 

1909

 

Àngel Pujades i Palanca

 

President de la residència

 

1911

 

Josep Puigcerver i Capó

 

President de la residència

 

1912

 

Ferran Fabregat i  Morales

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1914

 

Camil Tomàs i Jordà

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1915

 

Lluís Fullana i Mira

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1916

 

Llorenç Pérez i Pastor

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1918

 

Demetri Moltó i Vicens

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1919

 

Benjamí Reig i Moltó

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1924

 

Llorenç Pérez i Pastor

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1927

 

Francesc Llorens i Moltó

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1930

 

Cebrià Ibanyes Gisbert

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

1933

 

Lluís Colomer i Montés

 

Guardià del convent de Sant  Llorenç

 

 

            Tots aquests pares durant el mandat del seu govern se esmerçaren en embellir l’església. Mereixen especial menció els següents:

 

            Pare Ferran Fabregat i  Morales, no sols reforçà i revocà les parets sinó que embellí el campanar, féu nova la volta de cloenda de l’altar major i estucà i corlà  (daurà)  l’interior de l’església. Endemés s’hi col·locà el paviment de marbre, que costà 3700 pessetes de la testamentària de na Josefa Carrasquer. Les altres despeses foren sufragades per n’Eulàlia Crosat, n’Elionor i d’altres benfactors com pot veure’s en un altre document. En total 16000 ptes.

 

            Els pares Camil Tomàs, Llorenç Pérez, Benjamí Reig i Francesc Llorens posaren gran empenta en dotar a l’església de formosos altars, valuosos ornaments, quadres de bones i artístiques imatges i escultures, credences, esteres, confesionaris, bancs, etc. Però com tota riquesa desaparegué completament durant la revolució i gens o nores no s’ha recuperat, ometem entrar-hi en detalls i diem que en general tots els Superiors i Rectors d’església van cuidar del seu culte,  fomentaren la freqüència de sagraments, procuraren el bon servei als fidels i l’adornaren de tota mena d’objectes necessaris per a la celebració de funcions religioses.

 

            El culte de la nostra església a bans de la revolució era intens. Hi havia deu confessionaris; se repartien mensualment de 10 a 15 mil comunions; s’hi celebraven 450  misses cada mes, cenoviscament establides estaven la Venerable Orde Tercera del Nostre Seràfic Pare Sant Francesc D’Assís i la Arxiconfraria del Cordó; les Associacions  Antonianes de la Pia Unió, Joventut i infantesa; l’Associació del Via Crucis Perpetu i Vivent; l’Associació del Transit de Sant Josep, per als agonitzants; l’Arxiconfraria de la Puríssima Concepció i l’Embolcall del Nen Jesús amb llurs festes corresponents. El primer diumenge de cada mes corresponia als antonians; el segon, a l’arxiconfraria de la Puríssima; el tercer a la V.O tercera de la penitència; i el quart al via crucis.

 

            Endemés de les quaranta hores de torn que coincidia amb la festa de les nafres del nostre Pare Sant Francesc i que costejava amb despreniment l’Orde Terciària, gràcies a la testamentària de  na Maria Barberà i Echevarria, se celebraven tres tríduums eucarístics, un abans de la festivitat de Sant Antoni costejat per en Josep Vila i Ferrandis i la seua esposa n’Enriqueta Genovés; el segon amb el patrocini de Sant Josep a càrrec d’en Salvador Garcia i Maria i la seua esposa Empar Vicente; i l’últim com a preparació a la Immaculada a intenció de na Dolors Jàvega i del seu espòs en Lleó Hellín i Rubió.

 

            Com a dada curiosa hem de consignar en esta crònica que des del 15 d’octubre del 1909  fins la data(15 d’agost de 1940) ha desenvolupat sense interrupció l’ofici de Rector d’esta església de Sant Llorenç el bon germà llec Fra Francesc Mateu i Andrés, a satisfacció de tots el Superiors pel zel en el compliment del seu deure, aptitud per a càrrec, devoció i fidelitat en el desenvolupament i bell exemple que dona als fidels.

 

 

 

CAPÍTOL QUART. FUNDACIÓ DEL CONVENT: LA SEUA CONSTRUCCIÓ

 

 

            Deixant a banda l’església anem  a donar algunes notes sobre la construcció d’este convent de Sant Llorenç Martir,  de València. Advertim que no hem trobat res relatiu a obre realitzades en ell i que tot allò que diguem es basa en l’únic religiós supervivent i que intervingué directament en les mateixes  i que el testimoni del qual mereix enter crèdit. Es tracta del Pare Vicent Corell i Peris, que per portar més de 40 anys d’habitador d’esta casa recorda amb detall i minúcies tot el procés portat a cap per a l’execució de les obres.

 

            Als sis mesos d’actuar els nostres religiosos es disposaren a donar començament a l’empresa d’alçar junt a ell  un habitatge capaç per a albergar 35 frares amb totes les dependències necessàries per al desenvolupament d’una comunitat. S’hi començà per netejar el solar damunt del que s’hi havia de construir el convent. Este solar era reduït, però això no constituí cap obstacle per a l’arquitectura moderna. Endemés es posà al capdavant de les obres l’intel·ligent germà llec fra Maseu Company i Alfonso “peritíssim” en planimetria, entès Mestre d’obres i que hi havia donat proves de la seua capacitat dirigint personalment la fàbrica dela nostres convents de Pego, Sogorb i Terol i d’altres construccions importants fora de l’Orde.   

 

            A dit germà llec se li encomanà la confecció dels plànols del nou convent. El dia 4 d’agost de 1908 es procedí a enderrocar la petita capella de la comunió de la vella església, situada a la part esquerra d el’entrada de la porta principal, el seu parament ocupava el terreny que abasta actualment la porteria i la sala de visites de la casa. S’enderrocà igualment la sagristia i alguna dependència de la mateixa, deixant al mig del solar intacte un pou de fresca aigua potable, avui desaparegut per la revolució marxista.

 

            El solar resultant dels enderrocs, tot i que menut, corresponia a l’antic fossar o cementeri parroquial, dades les copioses restes humanes que se n’extragueren en obrir els fonaments per a la futura casa i dels que encara en quedaran, especialment al subsòl de la sala de visites d’avui. Este solar amida en la seua frontera 18 metres i de fondo 27 i en tan reduït espai no sols s’havia d’aixecar el convent, sinó que a més a més, edificar-se la nova capella de la comunió que substituïa l’enderrocada.

 

            Presentats els plànols de la capella i del convent a l’aprovació del Definitiu, aquest els acceptà sens reserva i tots els religiosos de la comunitat de la residència del carrer de Samaniego nº 18, amb el M.R. pare Provincial fra Lluís Fullana, al capdavant, es disposaren a la recaptació d’almoines mitjançant butlletins de subscripció, per a que a les obres s’imprimís ritme accelerat i s’acabaren sense cap interrupció, com així va succeir.

 

            Com a base per al pressupost de les obres es comptava amb el donatiu de 55.000 ptes. de na Mariana Yangüas i 5000 que posà la Província, quantitat esta de 12.000 duros, suficient per al cost total d’una construcció complexa que, a més de la capella de l comunió esmentada, hi havia d’haver quatre pisos superiors. Tanmateix, com hem dit, els Pares Germans de la Comunitat, més els benefactors de la casa i els nombrosos fidels que sovintejaven l’església i hi participaven de l’excel·lent servei que prestaven els religiosos, tots hi contribuïen en la mida de les seues forces a que les obres avançaren en materials de construcció, com ara el ferro de les biguetes, atavons, maons, pedra, argamassa, ciment, portland, portes i finestres, rajoles, etc., el millor que aleshores es coneixia. Les xicotetes almoines en metàl·lic foren moltes.

 

            Les obres foren dirigides per fra Maseu Company que féu uns plànols admirables, traient-ne tot el màxim partit de l’estretor del solar, executades però, pel competent mestre d’obres en Rafel Sancho, de Godella, que amb els seus obrers, peons, cavalleries, etc. Treballà amb vertader interès en que per dies es veié avançar les obres. Durant el present decurs de les mateixes no deixant d’abonar-se totes les setmanes no sols els jornals dels operaris, àdhuc totes les factures de material que s’hi presentaven a cobrament.

 

            Tot el fustam de l’edifici corregué a càrrec dels fusters senyor Berenguer, Alonso i Corell que en portes, finestres, persianes, armaris, prestatgeries, taules, etc., hi posaren bon material i consciència en llur treball.

 

            L’edifici del convent, segons els plànols, té quatre pisos, una planta baixa i terrassa en lloc de teulades. A la planta baixa està la capella de la comunió, porteria, sala de visites, sagristia, avantsagristia, oratori per a oir les confessions, quarto de la font potable i el quadre de distribució de fluid elèctric, celobert amb excusats, recollida de fems i un altra font a més de l’arranc de l’escala principal i única de la casa que té 20 escalons de pòrtland fins arribar al quart pis. En la avant-sagristia hi ha grans armariades per a les necessitats de l’església. Hi ha també en eixa dependència un petit local on algunes de les nostres associacions pietoses guarden el seus estris. Un corredor que des de la porteria va a la avant-sagristia i posa en comunicació tota la planta baixa, xapada de taulell de Manises.

 

            El pis primer consta de tres habitacions exteriors amb balcó o finestra al carrer, dos quartos interiors i dos sales amb llum directa i amb finestra i balcons a l’hort dels senyors de Manent, on tenen les seues llums les habitacions i departaments de la part posterior de l’edifici. Una de les cambres interiors serveix d’oratori per a celebrar i l’altra és una dependència de la sagristia. Una de les sales de la part posterior té alcova, tribuna a l’església i quarto guarda-roba. L’altra sala, més una de les habitacions exteriors són sales per a rebre cavallers. Hi ha dos armaris en este pis. Celobert amb excusats i font. Tot ell és moblat.

 

            El segon pis comunica amb el cor i té cinc balcons o finestrals al carrer de Sant Llorenç, on recau la façana de l’edifici conventual. En dependències d’esta façana estan el despatx del M.R Pare Provincial i la Secretaria de Província, amb mobles, menatge i estris necessaris per a les oficines. En este pis està instal·lada la cuina la que per el partidor es comunica amb el refetor o menjador de la Comunitat. Completen este pis amb sis habitacions o cel·les particulars, rebost per a la cuina i per al refetor, excusats, galeria encristal·lada i terrat damunt de la capella de la comunió, amb cabines per a llenya, carbó, hortalisses, llegums, carns, etc. Un corredor que arranca des de la porta del cor, amb finestra al carrer i acaba a la cuina facilita l’accés a les dependències, entre la que falta un xicotet menjador per a senglars. La cuina té tot el necessari per a esta dependència. Quan s’arriba a este segon pis l’escala té vuit esglaons.

 

            El tercer pis és circular, o sia que es dona una volta completa al voltant del gran celobert o terrat sobre la capella de la comunió, al qual donen llums o finestres onze habitacions, de les vint-i-una que n’hi ha. De les  restants, cinc donen al carrer; quatre al jardí posterior del convent; i una interior. Té comuns i font. Tot el pis, com el segon, està xapat de taulell de Manises. L’escala té en este tercer pis seixanta-nou escalons de pòrtland. Dos grans armaris per a guardar convenientment ornaments que foren saquejats pels rojos.

 

 

 

CAPÍTOL CINQUÉ. PROSSEGUEIX LA CONSTRUCCIÓ DEL CONVENT

 

 

            Tots els pisos del convent són de biguetes de ferro. La fusta sols ha entrat, com diguérem, per a portes, finestres, persianes, armaris, taules, post, etc., però la travada de l’edifici és a base de ferro i de revoltó d’excel·lent material de construcció.

 

 

            Pujant escala amunt s’arriba a l’escaló noranta i últim replà entrant-se al pis quart del convent. En ell es troben sis habitacions que donen a la façana principal amb grans finestrals de barana de ferro; la biblioteca, la perruqueria, el safareig amb dos aixetes i dos piques d’aigua, quarto de dutxa i comuns. Tot el pis xapat amb taulell com els anteriors. A la biblioteca es féu una magnífica prestatgeria amb vint-i-un grans armaris i uns altres tants petits, tancats amb tela metàl·lica. La perruqueria tenia el estris necessaris.

 

 

            Cada replà de l’escala que correspon a cadascun dels pisos té una finestra a un celobert quadrat, al qual donen, igualment, en les seues altres galtes d’altres tantes finestres, dos que donen als corredors dels pisos i altres finestres que donen llum a la finca immediata, propietat de n’Angelina Minyana vídua de Benedito; la qual a canvi de les llums, ens concedí gratuïtament la paret mitgera de sa casa. Sobre la que s’assenta i recolza el convent, per la seua part esquerra.

 

 

            El menjador del quart pis fa eixida a una de les terrasses del nostre edifici té coberta que comprèn tota la part posterior i la dreta de la casa a la altura de la teulada de l’església. Esta terrassa està sobre part del pis tercer i serveix com a estenedor de roba i de deambulatori puix té bones proporcions i no està intervinguda.  A més, la tanca per la part posterior una sèrie de persianes de fusta que impedeixen tota vista de seglars. Un xicotet corredor volat porta a les voltes de cloenda de l’església i d’allà a una terrassa que recau a la plaça de Sant Llorenç, en la terminació de la qual es troba una elegant torreta o mirador. Esta terrassa està resguardada per una balustrada. La volta de l’església comunica amb l’escala del campanar de la qual parlarem a un altre capítol.

 

 

            Per un dels extrems del corredor de les habitacions de l’últim pis que donen a la façana i per una escala de fusta de 17 graons es puja a la terrassa superior del convent que és el pulmó de la casa i lloc d’esbargiment dels religiosos durant les caloroses nits d’estiu. Tota la terrassa ocupa el quart pis i és gran i espaiosa, doncs ocupa els 18 metres de façana.

 

 

            Estes dependències del convent sofriren modificacions durant la Revolució Marxista doncs l’orda creient-se ama de vides i hisendes, modificà habitacions, llevà envans, suprimí portes, obrí sortidors i posà l’edifici en condicions per a que s’instal·lara en ell les oficines militars de la Relatoria o Fiscalia Permanent del XXII Cos de Llevant. Les instal·lacions d’aigua i de llum elèctrica foren canviades i la de gas suprimida; s’augmentaren els comuns; es romperen la major part de panys i el marxapeu de les escales de pòrtland de l’escala principal i estaven destrossats en la seua majoria.

 

 

             El quarto de bany, amb aigua freda i calenta no aparegué quan després d’alliberada València ens reintegrem al convent, quarto de bany amb servicis, que s’instal·là junt al safareig l’any 1929. La perruqueria sofrí, també, destrosses, no sols en el seu  mobiliari sinó en les aixetes d’aigua; i la biblioteca quedà sense cap de llibre, al menys deixaren la prestatgeria i els armaris fets pel fuster Manuel Corell.

 

 

            En l’any 1928 es va fer una petita modificació, utilitzant el celobert de l’escala, en la planta baixa del convent. La cabina del porter es construí utilitzant el buit de l’escala, donant facilitats per a que s’instal·le l’escriptori del germà llec, lloc on pot descansar al mig dia i col·locació de telèfons, tant l’urbà com l’interior de la casa que serveix a tres pisos. Es va posar una claraboia inclinada de cristalls en el celobert, s’hi col·locà paviment de rajola hidràulica no sols a la porteria interior, sinó que es col·locà del corredor que condueix a la sagristia, donat amb això amplària i llum a l’interior de la planta baixa que era llòbrec i fosc. Se xaparen les parets, es col·locaren bancs de fusta estil renaixement amb l’escut de l’Orde; i presidia el xicotet recinte una escultura de guix del Ntre. P. Sant Francesc de 120 cm d’alçada, obra de l’artista Pasqual  Sempere, esta escultura al igual que les imatges i quadres d’afer religiós que tenia el convent i església desaparegueren durant el domini roig. La mateixa sort corregué una graderia que hi havia en la porteria i que corresponia amb l’altar del Trànsit de Sant Josep.

 

 

            Tots el pisos que es col·locaren en la construcció del convent són de rajola hidràulica de  20cm. L’escala té barana de ferro colat, costà pessetes 5000 i les abonà la insigne benefactora d’esta casa na Josepa Carrasquer.

 

 

            En la darrera terrassa es construí un galliner per a guardar les aus de corral, que  per Nadal i Pasqua de Resurrecció acostumaven regalar els benefactors. Quan recuperem el convent després de l’alliberament una de les moltes coses que desaparegueren fou el dit galliner, tenint necessitat de fer-ne una altre amb caràcter provisional.

 

 

            Des d’agost de 1908  fins novembre de 1909 duren les obres del convent i la capella de la comunió, temps relativament curt, si es té en compte el volum de la tasca realitzada i la circumstància d’haver que afrontar el pagament de jornals i factures sols amb almoines. La comunitat es traslladà definitivament al nou edifici en novembre de 1909, per a celebrar amb la màxima solemnitat el novenari i la festa de la Immaculada Concepció.

 

 

CAPÍTOL SISÉ.  L’ESGLÉSIA, EL COR, L’ORGUE, LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ I EL CAMPANAR,

 

 

            Tan prompte com se’ns lliurà per l’Autoritat Eclesiàstica l’església de Sant Llorenç es comprengué la necessitat de fer-hi  obres i reparacions d’urgència. Des de 1902 en que perdé el caràcter parroquial pel trasllat del clergat, ornamentes i arxiu a l’església del Pilar, el nostre Sant Llorenç estigué gairebé tancat al culte. Tots els matins celebraven en ell, el beneficiat de la propera parròquia de Sant Bertomeu, Rvd. Sr. En Joaquim Belda i Serra, mes acabada la Santa Missa a la qual gairebé no acudien fidels, es clausurava l’església fins el dia següent. Este abandonament en edifici vell produí efectes desastrosos en la seua fàbrica material,  tot i que a l’any 1906 es canvià la teulada, posant-se sobre les voltes fortíssims  tirants de ferro, tanmateix això era poc; la incúria del temps, la falta de consignació per atendre  les reparacions necessàries i estar enclavada en una zona urbana en que abunden els temples, eren causes suficients per a que a poc a poc fóra esfondrant-se l’edifici de l’església, en el que ningú no va manifestar gens d’interés a conservar. Hom pot dir, sense por a exagerar, que se’ns donà un temple ruïnós, formós altar major i una teulada nova. La resta ha calgut de refer-ho tot.

 

 

            Segons la “Guia artística de València de F. Vilanova.1908” L’església de Sant Llorenç se fundà en 1239 al solar d’una antiga mesquita. El cavaller fidel en Lluís de Valeriola (del qual es conservava un retrat pintat, perdut durant la dominació roja), hi afegí un solar per a capella de la Comunió en 1488. L’església es renovà de 1682 a 1684, de l’època que data l’Altar Major. Aquest es daurà en 1865. L’altar xurrigueresc, molt típic i flanquejat per columnes salomòniques, conté vàries estàtues. L’església petita i rectangular no encercla ………i exemptes de tot adornament, res de notable”. El millor que hi havia eren uns taulells, unes pintures, a la capella de Sant Gil, segon titular; i en la de la comunió uns quadrets apareguts, còpia d’uns frescos o tapissos d’en Rubens. Mes això també desaparegué amb la parroquialitat.

 

 

            El millor detall exterior de l’església és la torre campanar de quatre cossos i forma hexagonal i original d’ordre toscà. La seua altura (la tercera de València en erecció): 43’74 metres. Es va edificar en 1746, per la qual cosa ens assembla menys barroca que la resta del temple. En té dues campanes tan sols, que procedeixen de l’antiga església del Pilar. En canvi les de Sant Llorenç se les emportaren allà en traslladar-se la parroquialitat. El campanar fou objecte d’una gran millora l’any 1914. Per l’efecte del transcórrer dels anys maons i fins i tot carreus es trobaven soltes, sense gens de trava. No sols es consolidà la torre, sinó que se li revocà, se li posà nou penell i des del cos de les campanes arranca una escala de fusta que puja als cossos superiors des d’on es contempla un panorama suggestiu i encisador.

 

 

            La primera millora que férem a l’església en entomar d’ella la possessió la Comunitat fou fer el nou cor per a serveis religiosos. Abans, a l’antiga parròquia, el cor i el cadiram estaven al pal de l’església, junt el presbiteri. En desaparèixer l’antic cor s’hagué de pensar en un de nou, alt, però, sobre la porta principal del temple, En efecte, hom  col·locà una gran biga de ferro de paret a paret i sobre les columnes de les primeres capelles, d’este mode s’hi traven ambdues parets laterals i a l’altura dels arcs de les capelles laterals, avui, lluu, un cor que hi té tot el necessari per als actes de la comunitat.

 

 

            El cor té 9 x 5 metres i per ampit una barana de ferro amb passamà de fusta. El presideix un bell crucifix de grandària natural. El cadiram constava de dues parts: la inferior sense tarima tenia 11 cadires; la segona sobre tarima alta, en compta 13, sent d’un tenor les al·legories de l’Orde tallades en la fusta dels respatllers. Construí aquest cadiram el competent fuster en Manel Corell. Al peu dels Crist que presideix el cor, rebia culte dels religiosos una bona talla de mig cos de la Verge dels Dolors.

 

           

 

            Al cor hi havia un bon harmònium, comprat en 1929, per la suma de 1200 i un armari amb l’arxiu musical prou copiós. A ambdós costats de la finestra existien un parell de quadres de l’escola flamenca: un, de l’adoració dels Reis d’Orient; un altre, el Descendiment.

 

 

            Enfront de la porta d’entrada al cor es troba l’orgue, la frontera dl qual ocupa la paret lateral. Abans, en temps de parròquia, estava col·locat el petit orgue en la què avui correspon a l’altar de sant Josep. En construir el nou cor fou traslladat l’orgue encarregant-se de l’operació en Pere Palop, competent orguener, qui va fer uns adobs i reformes que el deixà quasi nou. Aquest tenia dos teclats, pedals o contrapressió, 40 registres (mitjans), manxes, etc. La reforma costà en 1908 la quantitat de 4000 ptes.

 

 

            Des de 22 de juliol de 1920 ençà (15 d’agost de 1940) ha desenvolupat el càrrec d’organista sense interrupció el Reverend Pare Amat Navarro i Càrpio, deixeble avantatjat del que fou organista de la parròquia de sant Llorenç en Manuel Ferrando.

 

 

            Força de les coses i objectes consignats en aquest capítol que estaven al cor, com ara, el Crist de grandària natural, la imatge de la Dolorosa, l’arxiu musical, harmònium, els quadres de l’escola flamenca i cadiram amb tarima. Endemés l’orgue estava destrossats i arrancades les manxes. Un doble barandat barrava la porta del cor amitjanant tota comunicació entre el convent, destinat a Oficines militars i l’església convertida en magatzem.

 

 

            De tant de desconhort sols s’ha pogut recuperar el cadiram que es trobà a l’església de sant Joan de Ribera, situada al camí del Grau. El petit harmònimum que usa la comunitat per a solemnitzar els actes del culte a propietat d’en Vicent Sansaloni, que desinteressadament l’hi ha posat a disposició del pare organista.

 

 

 

CAPÍTOL SETÉ. LA CAPELLA DE LA COMUNIÓ,

 

 

 

            Per a no perllongar massa el capítol anterior, en que caldria haver tractat sobre la construcció de l’actual Capella de la Comunió, com a conseqüència de la construcció del convent, anem a consagrar-l’hi esta nota una mica més extensa de la nostra crònica, sens estretors d’espai, ni apressaments de temps.

 

            Enderrocada en 4 d’agost de 1908 l’antiga Capella de la Comunió que es trobava a l’esquerra de la porta principal i que era tan gran com a mitja església, doncs ocupava allò que avui és la Capella del roser, la porteria i sala de visites, hom procedí immediatament a aixecar l’existent avui, en sentit longitudinal amb la planta de l’edifici. No oblidem el detall de que l’antiga capella de la parròquia estava dedicada a la Mare de Déu de Porta Coeli, imatge d’1.30 metres d’alçada que es guarda des de 1936 a la cel·la del Pare de Guàrdia i que en venir la revolució tan bàrbarament destrossada que tot i que se’n conserven restes, no és pas possible la seua restauració.

 

            L’actual capella amida 20 metres de llarg per 3’15 d’ample, de columna a columna. És dedicada a Sant Antoni de Padua, perquè va ser propòsit de la comunitat, en intentar la compra d’una casa al carrer de Sant Cristòfol per a edificar  casa i capella, que el titular d’esta fóra el taumaturg de Padua.

 

            Sent Guardià el Pare Lluís Fullana s’estucà i decorà la capella que té cúpula, notant-se a  primera vista que és posterior a la fàbrica de l’església. Té cinc altars: el primer dedicat a la Verge del Roser amb retaule barroc i un quadre de Sant Josep a l’últim cos, de molt bona firma, la Verge és escultura de Vergara; el segon altar, modern, d’estil monumental i artístic és el del Trànsit de Sant Josep, obra del artista Josep Maria Ponsoda, hi ha   al primer cos  una urna amb la imatge de la Mare de Déu dels Desemparats de l’escultor Teruel; el tercer altar modern tot fornícula, del Ntre. Pare Sant Francesc, envoltat  d’àngels, obra d’en Damià Pastor, i en el primer cos un llenç del Cor de Jesús, pintat per en Carles Giner; el quart altar, de Santa Rita era el del gremi de sabaters, l’escut del qual s’ostentava al frontal i en l’últim cos un llenç de Sant Crispí i Crispinià, tenia en primer terme una escultura xicoteta de Sant Miquel Arcàngel, de bona factura; el cinqué altar era el de la comunió, d’estil monumental  modern, amb un grup artístic de Sant Antoni de Padua, obra de l’artista Aureli Urenya. Tots els altars estaven daurats en dates recents.

 

            Al primer tenien els seus exercicis l’Associació de l’Embolcall del Nen Jesús, amb un artístic naixement d’escultura tancant en una  urna al primer cos de l’alta; al segon estava erigida  l’Associació del Trànsit de Sant Josep; el tercer, era propietat de la Venerable Orde Tercera de Penitència; al quart, tenia molts anys la seua festa el gremi de fabricants de calcer i blanquers de València; i el cinqué era el de les Associacions Antonianes.

 

            Tota aquella riquesa de retaules, imatges, grups escultòrics, llenços, urnes, amb els seus corresponents serveis de canelobres, aranyes, tovalles, sacrosants, instal·lació elèctrica, catifes, ares, etc., tot es va pedre, desmuntat peça a peça premeditadament per els que duien la direcció dels saqueigs a esglésies i establiments religiosos. Poc o gens s’ha pogut recuperat alguna cosa: fragments d’altars, algun cap d’imatge, etc,. L’únic salvat de tanta devastació ha estat la Verge del Roser, de Vergara, i el llenç del Cor de Jesús, pintat per l’Acadèmic de Belles Arts de San Carles, de la nostra ciutat, en Carles Giner.

 

            Quan la Comunitat va recuperar l’església al maig de 1939, aquesta oferia l’espectacle més llastimós que puga imaginar-se. Aquella església tan bonica, neta i acabada, aquell temple tan recollit, admiració de propis o estranys, en el que els religiosos havien dipositat els fervors, els estalvis de sa probresa i el treball de llurs ministeris, estava convertit en magatzem, les capelles tancades per envans, llurs altars desapareguts, per arreu brutícia, desolació, la mà impia dels sens-Déu i sens-Pàtria havia destruït fins i tot les taules on dissolutament s’oferia el sacrifici. Ni trona, ni confessionaris, ni bancs, ni quadres, no res: en mig d’aquell quadre de devastació l’altar major despullat d’imatges, i ara , amb senyals visibles dels impactes i petges de ferocitat salvatge oferia el trist espectacle d’un magnat arruïnat, per la desgràcia.

 

            Avui, 15 d’agost de 1940 reparades les petges que l’orda deixà al terra de la capella de la Comunió es troba de bell nou al servei dels fidel. Una taula de fusta construïda per l’artista Vicent Garcia i que costà 500 pessetes, un tapís vermell  que emmarca el buit de la paret on s’ha col·locat la imatge de Sant Antoni que salvà en sa casa de Blanqueries en Ricard Garcia, el mateix sagrari avanç restaurat i uns modestos canelobres, florons, sacrosants i tovalles, a més d’un senzill combregador, supleix l’art i la magnificència amb que, amb sols quatre anys rebia aquest lloc de culte i veneració el Santíssim Sagrament de l’Altar.

 

            Dos altars provisionals, el de Santa Rita amb un llenç pintat per en Rufí Sànchez, noble, regalat a la Comunitat; i el de Sant Josep amb un petit grup policromat de la Sagrada Família, propietat d’en Marià Laguarda, completen per ara la decoració de la capella de la Comunió a l’espera de millors temps i en vespres de que la V.O. Tercera es dispose a alçar de bell nou el seu projectat altar.

 

            En el següent capítol tractarem d’objectes que decoraven i decoren encara la capella a l’igual que la resta de l’església i convent.

 

 

CAPÍTOL VUITÉ. LA NOSTRA PINACOTECA

 

 

            No era de molt gran valor la riquesa pictòrica que posseíem en aquesta casa, però suficientment bona per a mostrar-la a persones enteses en la matèria. Els quadres i llenços que anem a consignar es trobaven exposats a l’església i convent abans de la revolució marxista. En reintegrar-se la Comunitat no trobarem res, absolutament no res del tresor artístic que teníem en pintura. Hi havia quadres o llenços de bones rúbriques; d’altres tenien per a nosaltres el valor afectiu del sentiment; molts, el d’una amistat fondament sentida. Mes tot es perdé i sols queda en aquestes pàgines un record dolorós de la tragèdia viscuda dels anys transcorreguts  fora de l’ambient claustral a que ens reduí la revolució.

 

            A la sala de visites: llenç de Sant Josep, d’excel·lent factura i de gran grandària; tríptic representant les noces de Santa Agnés d’Assís, bella composició de grans proporcions del Pare Eugeni Silvestre, pintada en aquest convent. Un Sant llorenç de factura moderna

 

 

           

 

       Transcriptors: Josep Blesa / LAC.

 

                         

           

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

 

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari

Del Racó de Raquel. Des de Benimaclet

És molt bo.

BoitCATeja’m !!
Boicoteja’t!!
Aquest web pretén facilitar la faena a tots aquells que estan iniciant una campanya de boicots contra els productes catalans i, de manera més genèrica, contra tot allò que vinga de Catalunya. Apunteu-vos-hi, com més serem més riurem!. Cap català sense boicot! Segur que tens motius de sobra per boicotejar-te com a persona, com a empresa o la teua web.

Si afirmes alguna d’aquestes frases, ja et pots boicotejar:

  1. Crec que sóc una miqueta nacionalista.
  2. Un dia vaig parlar malament d’Espanya.
  3. Tinc un amic al País Basc.
  4. Un colp em vaig alegrar que perdés la selecció espanyola.
  5. A Casa meua parlen en català per molestar.
  6. M’he llegit l’estatut i no el trobe del tot malament.
  7. A més de català, sóc homosexual.
  8. A més de catalana, sóc lesbiana.
  9. Els meus pares em van posar Arnau / Meritxell.
  10. He anat algun colp convidat a veure un partit de la selecció catalana.
  11. He espoliat el territori espanyol anant a buscar rovellons a Sòria.
  12. No em preocuparia gaire si regalessin Ceuta i Melilla al Marroc.
  13. L’Aznar em cau una mica (no gaire) malament.
  14. Tinc una bicicleta Orbea (feta per separatistes bascos).
  15. He donat pinso secessionista al meu gos.

Motius per boicotejar la teua empresa:

  1. Lamentablement, tinc l’empresa radicada a Catalunya.
  2. No vaig sancionar un treballador que portava la samarreta de la selecció catalana.
  3. Em promocione a revistes locals escrites en català.
  4. He exportat algun cop al País Basc i hi tinc contactes comercials.
  5. Em van trencar els vidres per tenir el rètol en català i vaig cometre l’error de denunciar-ho.
  6. No tinc el rètol ni la propaganda en bilingüe.
  7. De vegades faig correspondència comercial en català.
  8. Sospite que entre la plantilla hi ha algun element secessionista.
  9. La meua empresa té la gosadia d’etiquetar els productes en català.

Motius per boicotejar-te la teua web:

  1. És un web escrit només en català.
  2. El servidor està radicat a Catalunya.
  3. Sé que aquest web té intenció d’adquirir un domini .cat.
  4. Ha estat feta per una empresa catalana.
  5. com a autor del web, he fet comentaris sobre l’estatut que només hi anaven una mica en contra.
  6. Apareix com a web amic en diverses webs clarament separatistes i excloents.

Si has afirmat qualsevol d’aquestes frases, boicoteja’t!!

Publicat dins de Sense categoria | Deixa un comentari